Banner Top

Eivissa, l’illa de l’excepció

Extracte del reportatge publicat el març 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 53), amb l'assessorament de l’arqueòleg Javier Aramburu.

Portada de la Sàpiens amb el reportatge citat
Portada de la Sàpiens amb el reportatge citat



Eivissa és l’illa més diferent de les Balears. El seu fort llegat feniciopúnic, el tracte especial que rebé de Roma i la forma com els catalans la colonitzaren l’han convertit en un món apart dins l’arxipèlag. Tant és així que un grup d’estudiosos de la Universitat de les Illes ha demostrat que l’actual població de la Pitiüsa major té una genètica diferenciada de la resta.
 

La genètica és una caixa de sorpreses. Els eivissencs de soca-rel encara no es saben avenir que per les seves venes pugui corre sang fenícia, vint-i-set segles després de l’arribada del seus primers avantpassats. La UIB, però, s’ha preocupat de constatar-ho amb proves. Primer ha analitzat l’ADN de 200 persones amb llinatges autòctons que almenys tenien pares i avis nascuts a Eivissa. Paral·lelament ha estudiat les herències genètiques d’altres poblacions de l’entorn de les Balears, com ara Catalunya, València, el nord d’Àfrica, el sud d’Europa i el Pròxim Orient. La comparació entre les dues mostres no ofereix cap mena de dubte: mentre que els mallorquins i menorquins presenten un substrat genètic gairebé idèntic al de la resta del llevant peninsular i d’Europa, la genètica dels eivissencs s’emparenta amb la dels habitants de l’Orient Mitjà. Aquesta és precisament la terra d’on sortiren els fenicis que al segle VII aC s’establiren a la Pitiüsa major i que alhora foren els pares dels cartaginesos que més tard poblaren de manera continuada l’illa. Però, com és possible que aquesta herència genètica hagi pogut resistir les successives invasions que ha patit Eivissa? La història, com sempre, en té la clau.

Els primers pobladors
L’arribada dels fenicis a les Pitiüses no va ser casual. Abans que la Mediterrània fos batejada pels romans com a Mare Nostrum, ells en foren els seus reis indiscutibles des del 1200 aC. Ni els grecs, que sempre els miraren de reüll, els pogueren fer ombra. De fet, foren els hel·lens qui encunyaren el seu gentilici. El nom prové de phoinikes, que significa "els vermells". Al·ludia a la porpra, un colorant vermell, tirant a morat, que s'obtenia de la closca d'un tipus de mol·lusc abundant a les costes del Pròxim Orient. Amb aquest color, sinònim d’opulència, solien anar pintades les naus amb què els fenicis, des del seu Líban natal, aconseguiren arrabassar als grecs l’hegemonia de les nostres aigües. Aquests aventurers intrèpits fins i tot d’endinsaren a l’Atlàntic per arribar a les Illes Britàniques i bordejar la costa africana. Gràcies a les rutes marítimes que descobriren pogueren proveir l’Orient de tot tipus de joies i metalls.

Aquí teniu informació sobre l'estudi genètic que demostra que els eivissencs són diferents.

Articles relacionats: 
- Eivissa, els mals de l'Arcàdia feliç, suplement "Ara diumenge" del diari Ara (31/08/2014)
- Eivissa 1968: Franco contra els hippies, revista Sàpiens (núm. 66, abril de 2008)

Eivissa, l'illa de la sal

Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat

Extracte del reportatge publicat el febrer de 2006 a la revista Sàpiens (Núm. 40) amb l'assessorament de Víctor Guerrero.

Les seves gestes van ser exaltades pels grans escriptors clàssics. Van formar part, com a soldats d’elit, de les tropes cartagineses i més tard de les romanes. Són els foners balears que, gràcies a la seva afilada punteria i potència, es convertiren en protagonistes dels episodis més cèlebres de la Mediterrània. Avui, a les illes, lluny de ser una pràctica bel·licosa, el tir amb fona és un esport amb federació pròpia i amb centenars d’aficionats. El 1992, en els Jocs Olímpics de Barcelona, va ser presentat com l’esport autòcton de les Balears.

La història ha elevat a mite els antics pobladors de les Balears. Avui dia  la figura d’un foner gairebé nu, fent giravoltar una fona amb una mà, es un dels símbols més emblemàtics de l’arxipèlag. El mite es començà a forjar l’any 1.500 aC en el marc de la cultura talaiòtica que només es va desenvolupar a Mallorca i Menorca (Eivissa i Formentera en van quedar al marge per ser aleshores les dues illes menys poblades).

Enmig de les famoses construccions megalítiques -talaiots, taules i navetes- els primers illencs van veure en la fona un estri extraordinari per caçar però també per lluitar. Amb tot, aquest artefacte no fou un instrument exclusiu de les Balears. Hi ha constància que els maies, els asteques i alguns pobles de l’Orient Pròxim ja l’usaren. Basta recordar l’episodi bíblic de David vencent el gegant Goliat amb un potent tir de fona. I és que possiblement aquesta va ser la primera arma que l’home va tenir a les seves mans. Tal vegada va néixer d’una reacció tan espontània com és la d’acotar-se i recollir una pedra per tirar contra l’enemic. Amb el temps degué sorgir la idea de la fona per propulsar el projectil més lluny i amb més potència.

Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb fona (oli de Francesc Mestre Font, 1881)
Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb fona (oli de Francesc Mestre Font, 1881)


Encara que hi hagué altres cultures que conegueren la fona, el cert, però, és que a Occident els balears foren els que es guanyaren merescuda fama de ser els tiradors més destres de l’antiguitat. La literatura clàssica ens diu que, ja des de ben petits, els nadius de les illes eren ensinistrats en aquest art. Els pares tenien el costum de col·locar l’aliment dalt d’un arbre i no l’entregaven als seus fills fins que aquests no aconseguien fer-lo caure amb un potent tir. D’aquesta forma adquirien una gran habilitat.

Per continuar llegint cliclau en aquest link.

Aquí teniu la meva intervenció sobre els foners al programa "Luces en la oscuridad" de Gestiona Radio (15/07/2018):


Aquí teniu un article que parla sobre la conquesta romana de les Balears.

Tampoc no us podeu perdre aquest capítol del programa "La increïble història de les Illes Balears" dedicat al púnics i als romans a les Illes Balears.

I el capítol 85 d' "Això és mel" també està dedicat a l'època talaiòtica.

Aquí teniu un article de Lluís Garcia sobre Roma i les Illes Balears.

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, TagomagoLucius Oculacius Rectius.




Articles del web relacionats:


Sobre la relació dels foners amb el topònim de Balears aquí teniu un interessant vídeo del programa "Mira per on" d'IB3TV: 

 

I aquí teniu un documental sobre la Menorca talaiòtica:

L'esquerra i l'optimisme

Article publicat a l'Ara Balears (13/07/2015)

Ja diuen que un pessimista en un optimista ben informat. Margalida Prohens, la portaveu del PP en el Parlament, s'ha agafat al peu de la lletra aquesta dita. Fa dues setmanes advertí la flamant presidenta Armengol que “amb els somnis no es governen les Illes Balears”. Bé sap Prohens que els somnis no es poden complir. Així ho ha pogut constatar aquests darrers quatre anys en què ha governat el seu partit. La dreta, doncs, no necessita ser optimista. El seu realisme passa perquè tot continuï igual. És tot el contrari del que sempre, en teoria, ha defensat l'esquerra. El seu optimisme l'ha portat a considerar que el motor de la humanitat és el progrés i la justícia social. És per això que els seus militants no dubten a autodenominar-se “progressistes” en contraposició als seus rivals dretans, que tenen la mala fama de ser uns “reaccionaris”, és a dir, que “reaccionen contra allò que avança”.
 
José Ramón Bauzá, president ja de trist record, també és un optimista ben informat, és a dir, un pessimista. Durant la passada campanya electoral, quan s'ensumava la derrota, augurà, talment la nostrada sibil·la, que un nou pacte d'esquerres duria el caos, “però caos amb K”. Ni una sola menció al caos que la seva caparrudesa ha generat, per exemple, en la conselleria d'Educació. Ara, després d'haver criticat “els professionals de la política”,  podrà presenciar aquest nou “caos” des de la tranquil·litat que dóna una cadira en aquest cementeri d'elefants que és el Senat. Estarà ben acompanyat. A un costat tendrà altres defenestrats populars com els valencians Rita Barberà o Alberto Fabra. I a l'altre, el nostre invisible expresident socialista Francesc Antich, que de ben segur li ensenyarà el camí per gaudir d'una daurada jubilació.
 
A la Cambra Alta, l'antic mandatari algaidí ha donat proves suficients de la seva mutació de “progressista” a “reaccionari”. Vista la ineficàcia d'aquesta mastodòntica institució, ja fa temps que, per dignitat, hauria d'haver presentat la seva renúncia a un càrrec només apte per a fracassats “senils”, servidors de la “Cosa Impúdica”. Antich, però, malgrat la trista realitat, està entestat a veure les coses pel costat bo, ni que sigui en benefici de la seva butxaca. És el mateix que li va ocórrer fa tres segles, a Leibniz, la persona que encunyà el concepte “optimisme”. A la seva Teodicea, el filòsof alemany va establir la teoria del “millor dels mons possibles”, segons la qual la creació, a pesar de l'existència del mal, no pot ser més “òptima”. El 1759 Voltaire faria befa de la ingenuïtat de Leibniz en la que és considerada la seva millor obra, Càndid o l'optimisme. L'època en què visqué el pensador francès, amb el terratrèmol de Lisboa de 1755, eren ben tràgica. Això, unit a la seva poca fe en la condició humana, li féu tenir una actitud més aviat “pessimista” en contra del que defensaven certs “savis”.

Càndi o l'optimisme de Voltaire
Càndi o l'optimisme de Voltaire
 
La sàtira de l'optimisme feta per Voltaire va crear una forta polèmica a l'Europa d'aquells temps. Avui, seguint la seva estela, encara hi ha molts genets de l'apocalipsi desbocats que ens recorden contínuament que qualsevol il·lusió de canvi és una quimera. Basta mirar la dreta, especialista a combatre la famosa cita de Calderón de la Barca “la vida es sueño”. Ara el Govern Rajoy, amb la polèmica “llei mordassa”, vol blindar el “millor dels seus mons possibles”. L'esquerra, en canvi, aprofitant-se del seu paper de bo en aquesta societat tan dicotòmica,  sovint utilitza com un xec en blanc l'optimisme que ven. Així, en nom del progrés moral, és capaç de reproduir els mateixos tics que retreu a la dreta quan governa. En aquest sentit, no deixen de ser sorprenents els casos de nepotisme que ja està protagonitzant.
 
L'optimisme de l'esquerra, tan necessari per moure el món, s'ha de saber gestionar amb esperit crític. No ha de canviar tot perquè tot continuï igual. Després d'haver generat tantes expectatives, el més difícil és governar des de la coherència. Mentrestant, continuarem essent optimistes, que no càndids. Haurem de tenir els ulls ben oberts i un ànim constructiu per evitar que, per culpa de falsos profetes, caiguem un altre cop en el pessimisme de Voltaire. No cal donar aquest gust a la nostra dreta, de closca monolítica, que ens tracta com a eterns menors d'edat. Ja se sap que per a ells els somnis només formen part de l'arcàdic terreny de la infància.

Aquí teniu una article molt interessant sobre la maleïda superioritat moral de l'esquerra, de Max Pradera.

Articles del web relacionats:
- I què MÉS?

Qui va ser Nuredduna, l'amirall Ferragut o Isidor Macabich?

Aquí teniu la meva col·laboració estiuenca al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (07/07/2015). A la nova secció "Carretònim" parl sobre la història de noms curiosos de carrers de les Balears. En aquesta ocasió parl de la llegendària Nuredduna, de l'amirall Ferragut (tot un heroi als Estats Units), de l'intel·lectual eivissenc Isidor Macabich i de la relació de Jules Verne amb el far de la Mola de Formentera.




Articles del web relacionats:
El múscul foner
-
 Nuredduna, l'amant mallorquina d'Homer

L'hora d'Antígona

Article publicat a l'Ara Balears (17/11/2014)
 
És l’hora d’Antígona, l’hora de la desobediència civil. Així ho plasmà al segle V aC el grec Sòfocles en la seva tragèdia homònima. Antígona era filla dels reis de Tebes, Èdip i Iocasta, i germana d’Ismene, Etèocles i Polinices. Havia presenciat l’esbucament familiar en revelar-se que Èdip, sense saber-ho, havia mort el seu propi pare (Laios) i s’havia casat amb la seva pròpia mare. Horroritzada amb tal incest, Iocasta se suïcidà i un desconcertat Èdip, havent-se tret els ulls com a càstig, marxà de Tebes. Abans, però, proferí malediccions contra els seus fills barons, que contemplaren el seu exili sense defensar-lo. En canvi, Antígona primer i Ismene després sí que el seguiren fins a la ciutat de Colonos (al nord d’Atenes), on morí.

La plaga de Tebes (Charles Jalabert (1819-1901)
La plaga de Tebes (Charles Jalabert (1819-1901)
 
Mentrestant, Etèocles i Polinices acordaren repartir-se el govern de Tebes, un any per hom. Etèocles ocupà primer el tron. Un any després, però, es negà a cedir-lo al seu germà i l’expulsà. Aquest va anar a cercar ajuda a Argos i en tornà liderant un exèrcit de set grans capitostos, ell inclòs, per recuperar el poder. Després d’una llarga lluita, es decidí que la qüestió es resolgués en un duel singular entre els dos germans, els quals acabaren donant-se mort mútuament alhora. Llavors  Creont, l’oncle d’aquells difunts, es féu amb les regnes de Tebes i decretà solemnes exèquies per a Etèocles. En canvi, per a Polinices, a qui considerava un traïdor de la pàtria, ordenà que el seu cos fos exposat fora de la ciutat, a la vista dels corbs i dels voltors.
 
Havent tornat d’acompanyar el seu pare, Antígona es negà a acatar l’ordre reial, sabent que, d’acord amb la creença popular, l’ànima d’un cos que no era enterrat estava condemnada a vagar per la terra eternament. Abandonada per la seva poruga germana Ismene, intentà complir amb el ritual del sepeli, però fou enxampada i condemnada a morir reclosa en un antre, on es penjà. En anar-la a visitar, Hèmon, el seu promès, fill de Creont, se suïcidà sobre el seu cadàver, igual que la muller del rei, Eurídice, desconhortada davant tanta desgràcia.

Antigona (Mary Stillmann)
Antigona (Mary Stillmann)
 
Antígona és una dona valenta que s’enfronta solitària a la mort, orgullosa de fer-ho per una causa justa. “No he nascut per a compartir l’odi, sinó l’amor”, diu a Creont. I aquest li contesta: “Mentre jo visqui no em farà la llei una dona”. La tragèdia de Sòfocles és un dels textos que millor exemplifiquen la dignitat de l’home i la seva relació amb l’Estat. Sota el seu esperit, el 1849 el filòsof nord-americà Henry David Thoreau va escriure La desobediència civil, on propugna la idea d’una resistència individual davant un govern injust. Ell mateix havia posat en pràctica els seus principis tan subversius. El juliol de 1846 havia estat empresonat per no pagar un impost a l’administració dels EUA a qui acusà de mantenir al sud del país l’esclavitud i de dur a terme una guerra injustificada contra Mèxic.
 
L’obra de Thoreau va posar de moda el concepte de desobediència civil que tan bé personifica Antígona en el món clàssic. La seva influència va arribar fins a figures com el novel·lista rus Lev Tolstói –defensor de la “resistència no violenta”-, Mahatma Gandhi –artífex de la independència de l’Índia- i Martin Luther King –líder dels drets afroamericans (curiosament aquests dos últims, com l’heroïna grega, ho pagaren amb les seves vides). Avui a casa nostra, amb tanta corrupció política, és hora d’apel·lar novament a la desobediència civil.

Sanitat privatitzada
Sanitat privatitzada

El mediàtic Gran Wyoming té clar qui són els vertaders antisistema en aquesta societat amb set de justícia. No és la ciutadania agònica que es rebel·la contra un sistema capitalista del tot decapitador, sinó els polítics de torn que ens demanen sacrificis i que complim la llei mentre per darrere s’embutxaquen milers d’euros en sobres. Tal estupefacció genera moltes preguntes. Com s’atreveixen a parlar d’honradesa i de solidaritat qui defrauden Hisenda, reben regals de trames mafioses o es pugen el sou en plena crisi? Fins quan deixarem que es riguin de nosaltres?





Segrestada la democràcia, no tenim més remei que protestar. No fer-ho, seria massa humiliant, tal com manifesta el britànic John Berger en el llibre “El cuaderno de Bento”. De moment, arran de la indignació popular, el Tribunal Constitucional ha suspès la taxa de l’euro per recepta que es va voler imposar en algunes comunitats; el Congrés ha aprovat una nova llei per frenar els desnonaments a instàncies d’una Iniciativa Legislativa Popular impulsada per la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques –la llei, amb tot, no és tan ambiciosa com desitjaven els seus promotors; centenars de metges de família s’han acollit a l’objecció de consciència, oposant-se a la normativa que prohibeix atendre els sensepapers; les mobilitzacions del personal sanitari han evitat el tancament d’alguns hospitals; a les Balears, la justícia ha tomat el polèmic projecte del trilingüisme a les escoles (TIL) a remor d’una històrica marea verda; i a Catalunya, els ciutadans, cansats de ser ignorats, han tret les urnes al carrer per fer-se escoltar.

Educació elitista
Educació elitista
 
Avui, doncs, cada cop hi ha més gent que ha deixat d’interpretar el paper de la poruga Ismene de la tragèdia de Sòfocles per imbuir-se de l’esperit combatiu d’Antígona contra l’autoritari Creont. No hi ha dubte que la consigna dels nous temps és la cèlebre màxima atribuïda a Gandhi: “Quan la llei no és justa, és de justícia transgredir-la”. I, mentre la societat canvia, alguns polítics arrogants continuen confiant en les seves “dòcils” majories silencioses.

A França ha nascut un grup feminista anomenat Les Antígones per fer front a les Femen.

Aquí teniu la utilització del mite d'Antígona en el món islàmic.

I aquí teniu una interessant reflexió del filòsof Xavier Antich d’un article seu titulat “Trobar-se un altre al mirall” (Diara Ara, 20/12/2015). Parla de la novel·la de Sartre La nàusea, de Jean-Paul Sartre, publicada el 1938

“Sartre sap que cadascú de nosaltres, en la seva individualitat, ja no és només allò que cadascú és, per si sol, sinó que són també els altres que fan de nosaltres allò que som. Mirant-se al mirall, el que troba és una imatge en què no s’hi pot reconèixer, com ja no pot reconèixer el món en què viu. Lliçó sartreana: no podem deixar que el món faci de nosaltres allò que nosaltres no volem ser. El món en què vivim no és una realitat purament física independent de les nostres accions. Cada petit gest que fem en el món contribueix a fer-ne, d’ell, allò que és. No actuar, no fer, renunciar a participar-hi, és contribuir a fer que un dia, al mirall, hi trobem aquell monstre en el qual no ens volem reconèixer”.

Aquí teniu un article sobre el concepte de "desobediència civil". I en aquesta entrevista, el professor Ramon Alcoberro també parla de desobediència civil.

Aquest fil de Twitter de la Casa dels Clàssics dona més informació sobre el simbolisme d'Antígona.

Aquí teniu una guia de lectura de l'obra d'Antígona a càrrec de Margalida Capellà.

Igual de recomanable és aquest article de la filòsofa Marina Garcés. Es titula "La fi de la docilitat".

Aquí teniu un altre artícle que explica per què Antígona és l'obra més representada del món. 

Aquí teniu una conferència d'Aída Míguez Barciela professora de Filosofia Grega de la Universitat de Vigo. Parla sobre "Tragèdia i poli".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:



Articles del web relacionats:

Èdip no patia cap complex!


Aquí teniu el millor discurs antisistema fet per Julio Anguita, antic líder d'Izquierda Unida.



Aquí teniu una interpretació moderna d'Antígona:

Compte amb els púnics!

Els nombrosos casos de corrupció que s’estan destapant aquests darrers anys ens estan deixant noms ben curiosos. El darrer és l’operació Púnica, que de moment s’ha saldat amb 51 detinguts. No té res a veure, però, amb les famoses guerres púniques amb les quals romans i fenicis es disputaren l’hegemonia de la Mediterrània durant els segles III i II aC. És un nom xifrat que al·ludeix al líder de l’operació, Francisco Granados, ex secretari general del PP de Madrid i mà dreta d’Esperanza Aguirre.
 
Sembla que, per evitar sospites entre els implicats, la Unitat Central Operativa (UCO) de Guàrdia Civil va triar el nom científic llatí de l’arbre “granado” (magraner, en català), que dóna “granadas” (magranes, en català): Punica granatum. Punica fa referència a l’arbre en si (que en llatí era un substantiu femení) i granatum al malum granatum (poma plena de grans, d’on tenim granada en català). Curiosament en llatí mal també és malum. Deu ser per això que el fruit prohibit, que al Gènesi no surt especificat, es va traduir en llatí com a malum, és a dir, “poma”. I deu ser per això que, en parlar de corrupció, es diu que les pomes podrides (mala mala) s’han de treure de la cistella per evitar que les altres es podreixin.
 
El nom llatí del magraner remet al seu color vermellós (punica), porpra, que en grec era φοῖνιξ. Els hel·lens utilitzaren aquesta paraula per batejar els seus grans rivals marítims, els fenicis. Feia referència al color amb què aquell poble de Tir (ciutat de l’actual Líban) solia pintar les seves naus. Amb elles arribaren devers el segle IX aC al nord d’Àfrica, a Tunísia, on fundaren Cartago, prop de Tunis. Aquesta ciutat va créixer tant com a colònia que, amb el temps, acabà substituint en importància la seva metròpoli, Tir. D’aquí que sovint es parli de fenicis i de cartaginesos per referir-se al mateix poble.

Itineraris fenicis
Itineraris fenicis
 
Des de Cartago, els fenicis feren el salt a la península Ibèrica, que anomenaren Isephanim (“terra de conills”), que més tard donaria en llatí Hispania. Allà fundaren Gader (Cadis), una privilegiada talaia que els permeté controlar millor el trànsit comercial tant d’una banda com l’altra de l’estret de Gibraltar. Aleshores Eivissa fou vista com un punt estratègic per a les rutes d’Occident.  La Pitiüsa major era, juntament amb Formentera, un blanc fàcil, ja que, de l’arxipèlag balear, ambdues illes eren les menys poblades i, per tant, les més fàcils d’ocupar. A Mallorca i Menorca, en canvi, les bel·licoses tribus talaiòtiques, els temuts foners, eren un obstacle per a qualsevol tipus d’assentament –precisament, en llengua fenícia Balears vol dir “terra dels mestres de la fona”.
   
Ara, amb una magrana a la boca, segur que els detinguts de l’operació Púnica voldran conèixer més detalls dels seus avantpassats púnics. Des de la presó hauran de llegir llibres d’història amb la certesa que els seus actes no quedaran impunes, és a dir, sense càstig (poena en llatí). El mateix passa amb la resta de detinguts d’altres operacions policials amb noms igual de cridaners. No debades, tenim l’operació Gürtel (“corretja” en alemany en al·lusió al líder de la trama corrupta, l’empresari Francisco Correa) o l’operació pokémon, que agafa el nom del popular videojoc –l’alt nombre d’implicats recorda els centenars de pokémons que hi ha (uns 600). I la cirereta del pastís és el cas Urdangarín, també conegut com el cas Nóos. El duc “empalmat” va posar aquest nom a la seva entitat “sense ànim de lucre” perquè, en paraules seves, és un enamorat de la filosofia grega –νόος vol dir “intel·ligència”, la que li ha mancat, a ell.
 
Tanta corrupció és un escàndol, tal com diu la cançó homònima de Rafael.
 


 Articles del web relacionats:

 

 

 

 

 

El múscul foner

Article publicat a l'Ara Balears (07/04/2014)
 
Enguany la societat balear no atura d’exhibir el seu múscul foner més reivindicatiu. Davant les fortes envestides institucionals contra la llengua i cultura pròpies, ha estat necessari imbuir-nos de l’esperit bel·licós dels nostres il·lustres avantpassats talaiòtics, almanco els de Mallorca i Menorca –Eivissa i Formentera, en canvi, romangueren sota l’òrbita cartaginesa.
 
David, el rei bíblic que estomacà d’una pedrada el gegant Goliat, és per ventura el foner més conegut de la història. A Occident, però, els illencs foren els tiradors més destres de l’antiguitat. Així ho reflecteix el nostre topònim –la teoria més acceptada diu que Balears prové de l’antic púnic Ba’lé yaroh, “mestres del llançament”. Els grecs també tengueren en compte aquesta habilitat en diferenciar entre les Pitiüses (“illes dels pins”) i les Gimnèsies (“illes dels despullats”). Era un apel·latiu que remetia no tant a la quasi completa nuesa (gymnos) dels seus habitants, sinó a l’escassetat del seu equipament militar. Tanta era la por que infonien amb la bassetja, que en un principi ningú no s’atreví ni a vorejar les nostres costes.
 
La fona no deixa de ser una clara manifestació de la resistència illenca a qualsevol presència forana. Ja ho apuntà el 1900 Costa i Llobera en el gran poema La deixa del geni grec. El seu protagonista, Melesigeni, és un nouvingut –alter ego d’un jove Homer- que acaba encadenat per una tribu del poblat talaiòtic de Ses Païsses d’Artà. Aleshores, Nuredduna, una sibil·la del clan indígena, s’enamora d’aquell foraster de lira seductora i l’ajuda a escapar. Això li suposa morir lapidada pels seus.

Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
 
Tanmateix, els foners balears no trigaren a obrir-se al món a canvi d’una compensació econòmica en forma d’espècies. Com a mercenaris, es convertiren en els soldats d’elit per excel·lència. Al segle V aC, a les ordres dels cartaginesos, primer lluitaren contra els grecs; i, després, entre els segles III i II aC, en les guerres púniques, contra els romans. Aquest cop, però, la seva ajuda no fou suficient per sotmetre la totapoderosa Roma. Reclosos de bell nou en la seva Arcàdia feliç, els illencs no dubtaren a rebre amb pedrades el nou vencedor. El 123 aC, per repel·lir-les, el cònsol Quint Cecili Metel ordenà cobrir les seves naus amb pells, la qual cosa permeté un ràpid desembarcament. Els supervivents autòctons d’aquella escabetxina optaren per tornar a oferir els seus serveis a l’enemic. Fou així com al segle I aC trobam mallorquins i menorquins llançant pedres al costat de Juli Cèsar en la conquesta de les Gàl·lies.
 
El llibre De bello gallico del gran general romà és l’últim testimoni escrit que tenim sobre la presència dels nostres mercenaris balears a l’antiguitat. Amb la romanització, la bassetja acabaria per convertir-se en un simple estri de pastors. Ara, per una qüestió de justícia històrica, el tennista Rafel Nadal s’hauria d’erigir en el màxim defensor de la causa illenca. No debades, és la representació moderna dels nostres llegendaris ancestres. Comparteix amb ells musculatura i equipament. Com si fos una fona, la raqueta que empunya sempre està a punt per a la millor pilotada. I la seva cinta frontal de Nike i l’incòmode elàstic dels calçons que sempre es toca, com si es tractàs ja d’un tic, recorden, respectivament, les altres dues bassetges que duien aquells intrèpids guerrers: una, petita, cenyida al cap, i una altra, més llarga, fermada a la cintura.

Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
 
Per les venes de Nadal, però, també corr sang mercenària. Així, sota l’aixoplugut de grans marques comercials, s’ha passejat per tot el món guanyant-se bé la vida a base d’exhibir braó, però també sacrifici, perseverança i humilitat. Precisament per aquests valors, avui en crisi, fa poc el rector de la UIB ha proposat investir-lo amb el títol de doctor honoris causa. Amb tot, alguns dels seus col·legues s’hi han oposat no sabem si empesos per les manifestes simpaties del manacorí envers la Marca Espanya o pel rebuig a un ofici allunyat del món acadèmic.
 
El número u del tennis mundial ha preferit tancar la polèmica declinant tal nomenament. Hi ha qui espera d’ell un altre gest que l’honori: que llanci d’una vegada una pilotada a favor de la cultura de la terra que l’ha vist néixer. En honor al seu poliglotisme, encara és hora que pronunciï unes paraules en català en una final de Roland Garros o de Wimbledon. Acomplexat dels seus orígens, li deu fer por que li passi el mateix que a la colombiana Shakira, actual blanc de les ires espanyolistes per haver cantat “Boig per tu” en la llengua de la seva parella culer. ¡Vamos Rafa! Oblida’t per un moment del teu atàvic esperit mercenari i treu ja el teu múscul foner més reivindicatiu! Les teves pedrades poden fer més mal que les nostres. Demana-ho, si no, al teu conco entrenador Toni, de ment clarivident.

L’intel·lectual mallorquí Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), natural de Campanet, té un deliciós poema titulat “El foner”:

Esgarriat i ombrívol, enèrgic i indomable,
d’aquells que no se vinclen al jou de l’estranger,
quan l’illa té retuda Cartago formidable,
rondeja, en les nits clares, un desditxat foner.
¿Què ha vist damunt el domen, antic i venerable,
Que el pas detura i s’inflen els músculs com d’acer?
És de Baal un ídol, lluent i espaventable,
que ha duit de llunyes terres el poble mercader.
Pel cos del baleàric freda suor degota;
Del fons del pit li puja com un frenètic clam;
Descorda sa bassetja, per prendre un roc s’acosta,
Brunzint se’n va la pedra més ràpida que el llamp,
i amb vigorós estrèpit se sent que, lluny, rebota,
de l’ídol sanguinari ferint el front d’aram.
 
 
Costa i Llobera també va dedicar uns versos als foners:
 

Dins el natural ciclòpic ja s’era encastillada
aquella gent, i des de sa altura defensava,
arreu, arreu brunzien les pedres dels foners
damunt les alteroses onades d’estrangers.
Fent ones se movien arreu armes, senyeres,
cavalls, carros i força de màquines guerreres,
ostentació superba d’un gran poder temut.


 
Articles del web relacionats:
 
Aquí teniu la meva intervenció sobre els foners al programa "Luces en la oscuridad" de Gestiona Radio (15/07/2018):


També podeu visionar aquest interessant vídeo sobre els foners del web edu3.cat

Aquí teniu una article del cronista de Palma, Bartomeu Bestard, titulat "El hondero balear".

I aquí teniu el web de la Federació Balear de Tir de Fona

I per entendre l'esperit balear no us podeu perdre aquest monòleg del totèmic Toni Gomila amb motiu de la diada de Mallorca:




Sobre la relació dels foners amb el topònim de Balears aquí teniu un interessant vídeo del programa "Mira per on" d'IB3TV





A Menorca, encara hi ha foners que recorden la gesta de David contra Goliat. Ho podeu veure en aquest vídeo d'IB3TV




Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, TagomagoLucius Oculacius Rectius:




Vencereu, però no convencereu

Article publicat a l'Ara Balears (14/02/2014)
 
Els fets varen ocórrer el 12 d’octubre 1936 i són recollits per l’hispanista britànic Hugh Thomas en el seu llibre La guerra civil española (1961). El paranimf de la Universitat de Salamanca era l’escenari d’un acte de celebració del Día de la Raza –així s’anomenava aleshores el dia de l’aniversari del “descobriment” d’Amèrica. Entre els assistents hi havia el filòsof basc Miguel de Unamuno, rector de la universitat, el general franquista José Millán Astray, mutilat de guerra, i l’esposa de Franco, Carmen Polo. Després de les formalitats inicials, Millán Astray va atacar durament el nacionalisme català i basc: “¡Son dos cánceres en el cuerpo de la nación! ¡El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos”.
 
Aleshores, algú del públic exclamà “¡Viva la muerte!”, la qual cosa animà el general franquista a fer corejar als seus l’habitual lema “¡España, una, grande, libre!”. A continuació, tots els ulls es dirigiren cap a Unamuno, que havia donat suport a la insurrecció militar del juliol d’aquell mateix any. L’eminent rector s’aixecà amb parsimònia i es dirigí a l’enaltida multitud: “A veces, quedarse callado equivale a mentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescència. [...]El general Millán Astray es un inválido [...]. También lo fue Cervantes. Pero los extremos no sirven como norma [...]. Me duele pensar que el general Millán Astray pueda dictar las normas de psicología de las masas. Un inválido que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes [...] suele sentirse aliviado viendo como aumenta el número de mutilados alrededor de él [...]”.
 
En aquell moment Millán Astray no es va poder contenir i va cridar: “¡Abajo la inteligencia!” ¡Viva la muerte!”, a la qual cosa Unamuno va contestar: “[...] Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha [...]”. Hores després d’aquesta famosa al·locució, Unamuno fou expulsat com a regidor del consistori municipal. I, deu dies després, Franco signava la seva destitució com a rector de la universitat de Salamanca. L’autor d’El sentido trágico de la vida moriria al cap de dos mesos a l’edat de 72 anys. Els seus últims dies els passà sota arrest domiciliari en un estat desolació i solitud.
 
Lamentablement, avui les paraules d’Unamuno cobren més sentit que mai a les Balears. Costa pensar que al PP tothom aplaudesqui amb el seu silenci la deriva ultraespanyolista que ha emprès el president Bauzá, obsessionat a eliminar qualsevol lligam històric de les illes amb la cultura catalana. Després del polèmic decret del trilingüisme a les escoles, ara, amb la imminent entrada en vigor de la Llei de símbols, cap edifici públic podrà exhibir, sense autorització prèvia, un llaç quadribarrat –les multes seran de fins a 10.000 euros. Així doncs, el Govern no vol que els seus treballadors es mostrin orgullosos d’un símbol ja present en el mateix escut de la comunitat autònoma, en el de molts municipis i en cadascuna de les banderes insulars.
 
Amb aquests antecedents, no sorprendria gens que el proper 31 de desembre Bauzá prohibís també, via decret llei, la celebració de la festa de l’estendard, la festa civil més antiga d’Europa que commemora l’entrada el 1229 de les tropes catalanes a la Palma musulmana. En la passada diada, els representants populars encarregats d’aguantar la “incòmoda” bandera quadribarrada hagueren de suportar l’escridassada d’un públic indignat amb la seva manifesta hipocresia. El dia anterior, a la tradicional ofrena floral al monument del rei Jaume I, algun batle del PP se sentí més a gust prenent part de la contramanifestació organitzada per grups ultra de Mallorca que onejaven banderes de la Falange, entre d’altres. Paradoxalment, aquesta ensenya, de records infausts, no està prohibida.
 
El president Bauzá s’escuda en la seva àmplia majoria absoluta per justificar la seva ferotge croada contra la llengua i cultura pròpies de les Balears. Tal com va dir Unamuno del general Millán Astray, dol pensar que polítics com ell, de qüestionada grandesa espiritual, puguin dictar les normes de psicologia de les masses. De moment, el farmacèutic de Marratxí ha vençut a les urnes tot traint les bases regionalistes d’un partit que ara té segrestat. En els propers comicis està per veure si haurà aconseguit convèncer un electorat que cada dia, a costa d’invocar els suposats “mals pancatalanistes”, es veu obligat a renegar dels seus trets d’identitat.

Aquí teniu més informació sobre la suposada cita d'Unamuno.

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px