Banner Top

El mite de la bellesa

Article publicat a l'Ara Balears (29/12/2014)

D’ençà de la seva aparició el 1959, la nina Barbie, imatge de la bellesa impossible, ha fet molt de mal a la condició femenina. Ara, però, ha sortit la versió alternativa, Lammily, que intenta reproduir les vertaderes mides de les adolescents americanes de denou anys. Segons el seu creador, l’artista nord-americà Nickolay Lamm, la coneguda com a l’anti-Barbie “representa la idea de ser fidel a un mateix en un món que massa sovint ens fa perseguir fantasies inassolibles”. Aquesta transgressora nina, que costa uns vint euros, té malucs amples, no calça tacons i porta incorporat un paquet de trenta-vuit ferratines que fan que sembli encara més real: acne, cel·lulitis, estries, cicatrius, pigues, ferides, tatuatges, ulleres i fins i tot picades de moscard.
 
La bellesa atípica de Lammily està lluny de la definició que dóna del terme el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. En la primera accepció trobam: “conjunt de gràcies o qualitats que, manifestades sensiblement, desperten un delit espiritual, un sentiment d’admiració”. És, però, la tercera accepció la que té un biaix ja marcadament masclista:  “dona bella”. El feminisme sempre ha intentat lluitar contra el tàndem dona-bellesa. Una de les seves veus més crítiques és la nord-americana Naomi Wolf, autora del controvertit llibre El mite de la bellesa (1991).

Evolució dels cànons de bellesa
Evolució dels cànons de bellesa
 
Wolf considera que la ideologia de la bellesa es pot interpretar com l’últim esforç dels homes per tenir les dones dominades. Així, quan l’Església tenia tot el poder ideològic, a les dones se’ls imposà la figura de la verge (tota abnegació, sacrifici i entrega); quan el capitalisme començà a agafar volada, el model va ser la mare de família que gaudia fins a l’èxtasi cuinant, planxant i passant l’aspiradora; i ara predominaria el mite de la bellesa que exerceix la mateixa funció de control social envers la dona. Segons l’autora d’aquesta expressió, no és casual que, al mateix temps que les dones creixien en igualtat i llibertat i, per tant, començaven a trencar la barrera de les estructures de poder, es multiplicaven els desordres alimentaris i la cirurgia estètica es convertia en l’especialitat mèdica amb més demanda.
 
En opinió de Wolf, el patriarcat s’ha encarregat d’imposar uns cànons estètics que minen la psicologia de la dona amb dietes, productes cosmètics i cops de bisturí. El masclisme de la publicitat i de la indústria pornogràfica no faria altra cosa que enfonsar-la encara més. “Esborrar –assegura- l’edat d’un rostre d’una dona és esborrar la seva identitat, el seu poder i la seva història”. La submissió a l’home també vendria donat pel culte al cos perfecte: “La fixació cultural en la primor de les dones no és una obsessió sobre la bellesa femenina, sinó una obsessió sobre l’obediència femenina [...]. La dieta és el sedant més potent de la història de les dones”.
 
Així doncs, la dona musulmana no seria tan diferent de l’occidental. Mentre una sol estar sotmesa al poder patriarcal mitjançant l’ús del vel, l’altra viu a cara descoberta, però se l’obliga a ser bella, prima i jove. L’activista feminista nord-americana insisteix que el mite de la bellesa prescriu en realitat una conducta i no aparença: “La identitat de les dones s’ha de basar en la premissa de la bellesa, de manera que les dones es mantendran sempre vulnerables a l’aprovació aliena, deixant exposat a la intempèrie aquest òrgan tan sensible que és l’amor propi”.

Venus tapada per dona musulmana
Venus tapada per dona musulmana
 
Per a Wolf, l’actual societat de consum s’aprofita d’aquesta tirania de la bellesa: “D’alguna manera, en alguna part, algú deu haver pensat que les dones compren més coses si se les manté en condició d’odi a si mateixes, de fracàs constant, de fam i la inseguretat propis de l’aspirant a bellesa”. Així, la bellesa ja no seria un do concedit només a algunes elegides, sinó més aviat una obligació obsessiva que anul·la la dona, subjugant-la al poder masculí.
 
Fa dos anys, en una famosa entrevista televisiva, Dustin Hoffman féu una confessió sobre la bellesa femenina. El motiu era el trenta aniversari de la pel·lícula Tootsie de Sydney Pollack, on interpretà el paper d’un actor a l’atur que es disfressa de dona per trobar feina. Hoffman relatà entre llàgrimes la impressió que li causà haver de posar-se en la pell d’una dona poc agraciada físicament: “En veure’m en pantalla, em semblava que era una dona interessant i sé que si la conegués [a Dorothy, el seu personatge a Tootsie] en una festa, mai no parlaria amb ella perquè no s’ajusta a les demandes físiques que ens han fet creure que les dones han de tenir perquè els demanem una cita. Hi ha hagut moltes dones interessants que no he tengut l’experiència de conèixer en aquesta vida perquè m’han rentat el cervell”.


 
 
Les paraules de Hoffman avalarien la tesi de Wolf. Amb ella, l’endèmica bretxa salarial que en alguns casos hi ha entre dones i homes s’agreujaria més si tenim en compte que elles, esclaves del mite de la bellesa, es veuen obligades a gastar més doblers en la seva cura personal. Ara, la irrupció de la nina Lammily pot ajudar a contrarestar, des de la infància, la mirada androcèntrica de la nostra societat. De moment, en les passades festes de Nadal la perfecta Barbie es va vendre un tretze per cent menys. Haurem de veure si enguany els pares continuen amb aquest canvi de tendència i aposten per la seva flamant rival de mides més reals.

Us recoman aquest article de Míriam calo titulat "El cos perfecte".

Aquí teniu un article titulat "El rastre de l'obesitat".

Aquí teniu un reportatge sobre l'evolució dels cànons de bellesa al llarg de la història. 

Aquest article parla sobre els cànons de la bellesa a l'antiga Grècia. I aquest altre article també parla sobre l'evolució dels cànons de bellesa al llarg de la història.

Aquí teniu un vídeo de dones que es neguen a depilar-se avui. Aquest altre vídeo de TV3 es titula "Som com som".

Aquest vídeo parla sobre els actuals cànons de bellesa.

Aquest altre parla sobre l'origen clàssic dels concursos de bellesa.

Aquí teniu il·lustracions sobre mentides per ser una dona de veritat.

Aquí teniu un article molt interessant de Salvador Macip, titulat La tirania de la bellesa.

Aquí teniu un article que parla sobre els diferents tipus de pentinats femenins a l'antiga Roma. I aquest parla sobre els cosmètics.

Aquí teniu una història de la depilació femenina, des de la Grècia clàssica.

Aquí teniu un article interessant titulat "La infelicidad de las niñas".

Aquí teniu imatges ben realistes de dones despullades de l'artista Aleah Chapin.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa.

Aquí teniu l'homenatge musical a Barbie: la cançó Barbie Girl, del grup "Aqua":

 

Una marca de llenceria ja ha posat en marxa la campanya #ImNoAngel, una iniciativa en la qual les models de talles grans reivindiquen la vertadera bellesa femenina:

La vertadera bellesa femenina
La vertadera bellesa femenina


Fins i tot ja es parla de l' "orgull curvy":




I per reflexionar sobre la submissió de la dona al patriarcat, aquí teniu un interessant vídeo:



I aquí teniu uns videos que expliquen com ha canviat el concepte de bellesa al llarg del temps:


 




Aquí teniu un altre vídeo sobre la història de la bellesa femenina:



Aquí teniu un curmetratge feminista interessant. Es titula "Cosas de chicos":



Aquest és un dels anuncis considerats més sexistes, de la Superbowl:



I aquí teniu unes interessants reflexions sobre el mite de la bellesa del periodista i escriptor David Trueba“Hoy solo tiene prestigio social la gente atractiva, guapa, sin ningún otro valor, frente a una presencia más defectuosa. Las presentadoras de los telediarios tienen que ser guapísimas, en las portadas de las revistas... Bajo la excusa de la belleza hay una especie de nazismo encubierto. Si no eres perfecto, parece que no tengas derecho a tener sentimientos”.

Aquí teniu un reportatge del diari Ara sobre l'evolució del cànon de la bellesa al llargs dels anys.

Aquí teniu un reportatge que parla sobre dones que han decidit no depilar-se.

Articles del web relacionats:
Belleses amb gràcia
Femme fatale, l'origen del mite
-
La dona, objecte de desig
-
Què és la bellesa?
Els biquinis són la bomba!
Friné, la bellesa feta dona

- La hipersexualització de l'escola

L'amistat cívica

Article publicat a l'Ara Balears (20/10/2014)

Va ser Aristòtil qui, al segle IV aC, va afirmar que “l’home és un animal polític (zóon politikon) per naturalesa”. Amb l’adjectiu “polític” al·ludia a la nostra condició social com a individus integrants d’una polis (ciutat). El filòsof grec considerà que la base de qualsevol projecte cívic ha de ser l’amistat (philía), la qual ens impel·leix cap al bé de l’altre. En aquest sentit, assegurà que una ciutat sense amistat no és més que un grup de persones envilides sota la mirada d’un dèspota que es malfia fins i tot dels seus propis amics.

Aristòtil va ser el primer teòric de l’amistat, que definí com “la cosa més necessària per a la vida”. “En efecte –insistí en la seva Ètica a Nicòmac-, sense amics ningú no voldria viure, encara que posseís tots els altres béns”. Si Josep Pla distingí entre “amics, coneguts i saludats”, el deixeble de Plató establí tres tipus d’amistat: la que és útil (basada en el profit), la plaent (pròpia de gent grollera) i la més perfecta de totes, la virtuosa, pròpia dels bons ciutadans. Aquesta es produeix de manera lliure i recíproca entre dos homes iguals en virtut i que no manifesten entre ells cap mena de desig sexual (éros). El filòsof grec recalca que allà on hom troba “confiança i seguretat” és en una relació “entre persones bones, en tant que persones de bé”. Concep l’amic com “un altre jo” (héteros autos) i afirma que qui s’estima molt a si mateix, també estimarà els altres. És el que es coneixerà com a “egoaltruisme” i del qual quedava exclosa la dona que, d’acord amb la mentalitat misògina de l’època, era considerada com una eterna menor d’edat.

L'amistat segons Mafalda
L'amistat segons Mafalda
 
Segons la teoria aristotèlica, no es tracta de limitar-nos a pensar que, com es diu col·loquialment, “on hi ha amics, hi ha riqueses” o “qui té un amic, té una mina”. Més aviat s’ha d’entendre que l’amistat virtuosa entre iguals, i ben dosificada, està encaminada no solament cap al millorament dels dos amics, sinó cap a la perfecció de les formes de vida ciutadanes. Així doncs, la garantia del bon govern democràtic depèn de la capacitat del seus ciutadans per agermanar-se segons la pràctica d’aquest beneficiós model d’amistat. No debades, la mirada del vertader amic –paraula que deriva del llatí amo, “estimar”- ens demana donar el millor de nosaltres mateixos i això, projectat en la vida en comunitat, pot donar molts bons resultats. Amb tot, Aristòtil opina que no hi ha amistat d’un sol dia ni tampoc amistat sense la superació d’alguna prova conjunta. A més, recorda que “no és possible ser amic de molta gent amb amistat perfecta”, anticipant-se així a una altra dita popular (“Amic de molts, amic de ningú”).

Paraula de Ciceró
Paraula de Ciceró
 
La philía aristotèlica seria desterrada pel cristianisme, que imposà l’amor fraternal (charitas), relacionat amb l’antic agápe grec. Déu diu que cal estimar a tothom, enemics inclosos. Per tant, l’amistat ja no és entre els bons, sinó entre tots els humans; fins i tot s’ha de tenir compassió pel dolent. Una nova versió de l’amistat, presidida per la compenetració intel·lectual, reapareixeria amb el Renaixement de la mà del pensador francès Montaigne (1533-1592). La seva tristor fou majúscula quan morí, essent jove, el seu amic de l’ànima, Étienne de La Boétie. Els seus Assaigs són així d’eloqüents: “Si m’insteu a dir per què l’estimava, sento que només seria capaç de respondre dient: ‘Perquè era ell; perquè era jo’”. En aquest cas, doncs, l’amistat, tal com passava amb Aristòtil, ja no és vista com un alter ego d’un mateix, sinó com el mutu reconeixement de la diferència i el mutu respecte.

L'amistat segons Charlie Brown
L'amistat segons Charlie Brown
 
Al segle XIX el socialisme recuperà la idea cristiana d’amistat. Aleshores, la solidaritat amb els companys de classe obrera, motor de moltes accions reivindicatives, implicava fiar-se de l’individu que es tenia al costat. Durant aquest mateix segle Arthur Schopenhauer (1788-1860) va alertar sobre la cara fosca de les relacions personals. Assegurà que els humans som com els eriçons: si ens acostam molt entre nosaltres ens podem fer mal amb les punxes; però si ens feim massa enfora podem passar fred. A partir d’aquí el filòsof alemany diu que l’amistat és aquella distància justa en la qual no ens feim sang ni tampoc passam massa fred.
 
Avui, per desgràcia, ens hem oblidat que tots som animals polítics, tal com postulava Aristòtil. Parapetats sota les punxes de l’eriçó de Schopenhauer i anul·lats per la desídia i la comoditat, hem preferit confiar la gestió dels nostres assumptes públics en mans d’una “casta” que massa sovint es mou per interessos particulars i econòmics. Estaria bé que tots assumíssim més el nostre paper actiu dins la societat i que no només ens deixàssim dur per la charitas evangèlica, sinó també per l’amistat cívica que representa la philía aristotèlica -ara, però, actualitzada amb la incorporació de la dona. Aquest és l’esperit que regí les relacions epistolars dels nostres poetes del Noucentisme com la d’Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel o la de Riba i López-Picó. Atès que la mediocritat tan sols genera mediocritat, la unió de persones virtuoses, que esperonen l’excel·lència de l’altre, és l’única solució per evitar que la humanitat acabi en tragèdia. Per aconseguir-ho, haurem de tenir present la cèlebre frase atribuïda a Sòcrates “No deixis que l’herba envaesqui el camí de l’amistat”.

L'amistat segons García Márquez
L'amistat segons García Márquez

Aquí teniu una reflexió de Martin Luther King sobre l’amistat: «Al final no recordarem les paraules dels nostres enemics, sinó els silencis dels nostres amics.» 

Aquestes són les reflexions de Ciceró a De amicitia: “L’amistat, sens dubte, està per damunt del parentiu, perquè hom pot suprimir la benvolença del parentiu, però no de l’amistat: si anul·lem la benvolença, desapareix el nom d’amistat, però roman el de parentiu. L’amistat és el consens en les coses humanes i divines, basat en la benvolença i l’estimació: no sé si pot haver-hi alguna cosa millor que li hagi estat donada a l’home pels déus immortals, a excepció de la saviesa. Hi ha qui anteposa la riquesa, d’altres, la salut, el poder, els honors, molts també els plaers, aquests últims dignes de les bèsties”:

Aquí teniu informació sobre el tòpic literari vera amicitia.

Si voleu més informació sobre la història de l'amistat al món clàssic podeu llegir el llibre La amistad en el mundo clásico, de David Konstan (Avarigani).

Aquest article parla sobre la traïció.

És possible subscriure les paraules de Roberto Carlos a la famosa cançó "Yo quiero tener un millón de amigos"?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/02/2019) reflexion sobre el concepte d'amistat:


Aquest vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3 ens ajudarà a reflexionar més sobre el concepte amistat:


 


Si voleu saber quina diferència hi ha entre amor i amistat, heu de llegir aquest article d'Ignasi Aragay (diari Ara) titulat "Sobre l'amor i l'amistat (pensaments impurs)".

En aquest altre article Berta Florés també parla de l'amistat.

Aquest altre vídeo, "Fer amics", és del programa "Bricolatge emocional", també de TV3.

Aquí teniu les reflexions del filòsof Francesc Torralba sobre la màxima de Plató: "Els amics sovint es converteixen en lladres del nostre temps".

Aquí teniu un article que parla més sobre el concepte d'amistat segons Aristòtil. Aquest altre també parla dels tres tipus d'amistat segons Aristòtil.

No us podeu perdre aquest extraordinari escrit sobre l'amistat de Tatiana Sisquella. Aquest altre de Carles Capdevila també és molt bo. Es titula "Qué pot passar quan barreges amics?"

Aquí teniu un article de Javier Marías titulat "Las amistades perdidas".

També és recomanable aquest article del filòsof Gregorio Luri titulat "De l'amistança i els vídeos de gatets" (Diari Ara, 13/03/2016)

Aquí teniu un vídeo on Borges parla de la diferència entre amistat i amor:


I aquí teniu un dels poemes més deliciosos que parla de l’amistat: Pareu tots els rellotges. És de l’anglès W. H. Auden (1907-1973), extret del seu llibre Vint-i-set poemes (Quaderns Crema, Barcelona, 1995, traducció de Salvador Oliva). Es va fer famós en la pel·lícula "Quatre noces i un funeral". 

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics. 


Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó. 


Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat. 


No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

Aquí teniu l'escena de la pel·lícula:

Us deix amb unes reflexions de l’escriptor i guionista David Trueba extretes del seu llibre “Cuatro amigos”.

“Siempre he sospechado que la amistad está sobrevalorada. Como los estudios universitarios, la muerte y las pollas largas. Los seres humanos elevamos ciertos tópicos a las alturas para esquivar la poca importancia de nuestras vidas. De ahí que la amistad aparezca representada como pactos de sangre, lealtades eternas e incluso mitificada como una variante del amor más profunda que el vulgar afecto de las parejas. No debe ser tan sólido el vínculo cuando la lista de amigos perdidos es siempre mayor que la de amigos conservados…”

Aquestes són les reflexions sobre l’amistat de de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987):

“Un amic pot ésser una gran ajuda; però recordem les paraules del gran Ciceró: Nisi in bonis, amicitiam esse non posse. ‘L’amistat sols pot ésser entre els homes bons’. És a dir, no basta tenir un bon amic; és necessari que l’amic sigui bo. És el cas ben clar; de què serveix que tenguem coses bones en la vida si nosaltres no som bons? Un amic que no sigui bo ens pot fer més mal que un enemic; ja que l’amic, precisament perquè és amic, ens pot fer caminar per un camí dolent i l’enemic no pot”.

Aquí teniu una sèrie de llatinismes que parlen sobre l’amistat que cal recordar cada 30 de juliol, que és el Dia Internacional de l'Amistat:

  • Amicis inest adulatio: “És inherent en els amics l’adulació “ (Tàcit, Annals, 2, 12, 4)
  • Amicis qualibet hora: “Per als amics qualsevol hora és bona”
  • Amicus omnibus, amicus nemini: “Amic de tothom, amic de ningú”
  • Amicitiae sanctum et venerabile nomen: “Sagrat i venerable nom el de l’amistat” (Ovidi, Tristes, 1, 8, 15)
  • Amico firmo nihil, emi melius potest: “Un amic vertader és la millor adquisició que es pot fer”
  • Amicus certus in re incerta cernitur: “L’amic vertader es prova en la desgràcia” (Ciceró)
  • Verus amicus numquam amici obliviscitur: “El vertader amic mai no s’oblida de l’amic”
  • Donec eris felix multos numerabis amicos; tempora si fuerint nubila, solus eris: “Mentre siguis feliç, tendràs molts d’amics; si apareixen núvols, et trobaràs tot sol”
  • Amicus Plato, sed magis amica veritas: “Plató és amic, però és més amiga la veritat”. Amb aquesta sentència es vol expressar que no basta que una opinió estigui avalada per una autoritat respectable; cal, a més, que s’ajusti a la veritat. És una sentència atribuïda a Aristòtil i citada per Ammonius Saccas (segle IV dC).
  • Amicitia quae desinere potest vera numquam fuit: “L’amistat que pot acabar mai no va ser vertadera amistat” (Sant Jeroni, Epístoles, 3, 6)
  • Amicus diu quaeritur, vix invenitur, difficile servatur: “L’amic se cerca durant molt de temps, es troba rares vegades i es conserva amb dificultats” (Sant Jeroni, Epístoles, 3, 6)
  • Quae potest esse vitae iucunditas sublatis amicitus?: “Quina alegria pot tenir la vida si li llevam l’amistat?” (Ciceró, Tusculanes, 1, 14)


I aquí teniu el poema “La amistad” de de Jorge Luis Borges.

 

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px