Banner Top

Pa i circ, l’origen romà del populisme

Per evadir-nos de tants de problemes quotidians necessitam una mica de pa i circ, una mica de Sálvame, Gran Hermano i algun Barça-Madrid.  A l’antiga Roma les autoritats convertiren els espectacles circenses (de gladiadors) en tota una maniobra distracció dels assumptes de l’Estat. Això seria denunciat al segle I dC pel poeta Juvenal en una de la seva Sàtires X (versos 78-81) amb la famosa expressió panem et circenses (“[el poble demana] pa i circ”). El passatge exacte és aquest, en traducció de Manuel Balasch:

“Ja fa temps —des que no tenim ningú a qui vendre el vot— s'ha perdut l’interès per la política, i aquest poble que concedia comandaments, feixos, legions, tot, ara deixa fer, i només cobeja amb avidesa dues coses: pa i jocs de circ.”Quanta raó!
Quanta raó!

Regalar blat (producte bàsic d’alimentació) i entrades per als espectacles del circ era una manera de tenir el poble content i tranquil, despreocupat de la política. És el mateix que passa avui amb la teleescombraria i els nous espectacles de masses, el futbol, també conegut com “l’opi del poble”.

El “pa i el circ romà” se solia donar en els espectacles que tenien lloc en els amfiteatres, els antecedents de les actuals places de toros i dels estadis de futbol. Es tractava d’un edifici genuïnament romà, encara que el seu nom prové del grec -vol dir “observar”, θεάομαι, “al voltant de”, ἁμφι. L’amfiteatre romà més gran i important que es conserva és el Colisseu, també conegut com l’amfiteatre de Flavi. Agafa el nom d’una estàtua colossal, de grans dimensions, que hi havia al costat del recinte. Tenia una capacitat per a 50.000 espectadors.

Així ens va
Així ens va

 

Evergetisme
El panem et circenses que denunciava Juvenal formava part d’una política coneguda pels historiadors com a evergetisme, paraula derivada del verb grec εύεργετέω (“fer bones accions”). Amb ella determinats magistrats -sobretot edils i pretors- pagaven amb els seus doblers espectacles aparentment de forma desinteressada. Encara que el poble veia en aquests actes una mostra més de la generositat de la jerarquia política, en realitat no tenia cap altra finalitat que l’electoral: guanyar vots per accedir a magistratures superiors.

La caritat mal entesa
La caritat mal entesa
 
L’evergetisme seria l’antecedent de l’actual populisme, que tanta embranzida està agafant. Una manifestació seva també seria la caritat cristiana (< carus, “estimat”), que només es limita a fer donatius, sense atacar l’arrel del problema; així, la persona afectada continua condemnada a la pobresa.

Una altra versió actual del pa i circ romà és la publicitat, la gran aliada del consumisme. No hi ha dia que no se’ns recordi que hem de consumir: per Nadal, Sant Valentí, Carnaval, el Dia del Pare i de la Mare, les vacances de Setmana Santa, el pont de la Constitució... Així, el nou panem et circenses de l’estat del benestar ens permet continuar evadint-nos dels problemes com ja feien els nostres avantpassats romans. Nihil novum sub sole.

Una novel·la relacionada amb el pa i circ dels romans és "Un món feliç" (1930), d'Aldous Huxley. Aquí teniu informació sobre el llibre.

dictadura perfecta

 A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'oci a l'antiga Roma. 

Articles del web relacionats: 
Gladiadors, la història d'una manipulació
Al gimnàs s'hi va en pèl

Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike
Una mica d'hedonisme, per favor!
Etimologies clàssiques del futbol
Els fills bords de Warhol

Mens sana in corpore sano?

A Roma no hi hagué tant de fervor pel culte al cos com a Grècia. De fet, intel·lectuals romans arribaren a considerar perjudicial per a la joventut l’ambient dels gimnasos. Aquesta, però, no és la visió que se sol tenir de l’esport a l’antiga capital del Laci. Això és per culpa d’una interpretació interessada d’una frase del poeta satíric Juvenal (segle I dC), la famosa Mens sana in corpore sano. Forma part de Sàtira X (versicles 141-147):
 
(...) orandum est ut sit mens sana in corpore sano.
fortem posce animum mortis terrore carentem,
qui spatium vitae extremum inter munera ponat
naturae, qui ferre queat quoscumque labores,
nesciat irasci, cupiat nihil et potiores
Herculis aerumnas credat saevosque labores
et venere et cenis et pluma Sardanapalli.
monstro quod ipse tibi possis dare; semita certe
tranquillae per virtutem patet unica vitae.
 

Aquesta és la traducció que en féu Manuel Balasch per a la Fundació Bernat Metge:
 
“(…) demana de posseir un esperit sa dintre d’un cos sa. Demana un ànim vigorós que no s’aterroritzi de la mort i que posi la llargària de la vida com a l’últim dels dons de la natura; que pugui suportar qualsevol treball, que no sàpiga enfurir-se, que no desitgi res, i que cregui preferibles els treballs i les dures fatigues d’Hèrcules a l’amor, als festins i a les plomes de Sardanàpal. T’indico coses que tu mateix pots proporcionar-te. Ben cert: només un camí se t’obre per a una vida tranquil·la: és el de la virtut”.
 
Amb el seu habitual pessimisme, Juvenal qüestiona el contingut de les pregàries que els homes dirigeixen als déus. Ell insisteix: orandum est ut sit mens sana in corpore sano (“S’ha de pregar als déus que ens concedeixin una ment sana en un cos sa”). Així doncs, més que riqueses o poder (coses banals), el més important en aquesta vida és implorar tenir salut física i mental. Per poder suportar les fatigues de la vida, l’objectiu és aconseguir un esperit equilibrat en un cos equilibrat.

L'equilibri perfecte
L'equilibri perfecte
 
Avui, però, se sol dir Mens sana in corpore sano per recomanar l’exercici físic com a font de salut mental. En qualsevol cas, encara que el sentit de la frase s’hagi distorsionat, tots els especialistes asseguren que practicar esport ajuda a combatre l’estrès i a millorar la concentració. A més, les endorfines que alliberam en fer un esforç físic ens aporten plaer i benestar.

ASICS a l'spa
La famosa frase de Juvenal inspiraria una marca japonesa de calçat esportiu, ASICS. Es tracta d’un acrònim de Anima Sana in Corpore Sano (en aquest cas s’ha substituït la paraula mens per anima). Un altre acrònim relacionat amb la salut és el d’spa, un centre de terapèutic amb aigua. Agafaria el nom de les sigles de l’expressió llatina salutem per aqua (“la salut a través de l’aigua”). Curiosament, a Bèlgica hi ha una ciutat que es diu Spa, famosa en època romana per les seves aigües termals. Alguns diuen que hauria estat aquesta ciutat la que ens hauria donat la paraula spa amb el seu significat actual.

Una marca ben sana
Una marca ben sana
 

Al gimnàs s’hi va “en pel”
A l’antiga Grècia el culte al cos es practicava en pèl. Així ho indica l’etimologia de la paraula gimnàs: γυμνός (“despullat”). El γυμνάσιον era tota una institució pedagògica masculina. Els joves no només hi exercitaven la ment amb assignatures com música o matemàtiques, sinó també el cos, en aquest cas, però, tal com Déu els portà al món. Abans d’entrenar-se, l’atleta s’untava el cos amb oli i després se’l cobria amb arena fina. En finalitzar els exercicis, es treia la pols, la suor i l’oli amb uns raspalls de ferro, que s’anomenaven strigiles.

Avui, a països com Alemanya, Àustria i Suïssa el Gymnasium encara conserva el seu antic significat de centre intel·lectual. És el nom que reben els instituts o escoles d’ensenyament preuniversitari –a Franca equival al Lycée. A la resta d’indrets del món el gimnàs només fa referència a un espai on només es practica esport, ara, però, amb una roba del tot sofisticada.


En aquest enllaç trobareu la història d'altres marques esportives.

Articles del web relacionats:

Sapere aude?

Article publicat a l'Ara Balears (20/04/2015)

Pensar és una tasca feixuga. En aquest cas, i mai millor dit, l’etimologia pesa. El verb deriva del llatí pendeo (“pesar”) i al·ludeix al temps en què es col·locava la mercaderia sobre un platet d’una balança per estimar-ne el preu. Així doncs, avui, quan pensam, el que feim és pesar les nostres idees per valorar-les. El raciocini, unit a la parla, és precisament el que ens distingeix de la resta del món animal. En el llibre Sic isti nostri sunt, l’il·lustre santanyiner Cosme Aguiló afirma: "Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra".

Feijoo i la cultura
Feijoo i la cultura
 
No manquen els intel·lectuals que alerten que assistim a un procés accelerat de vulgarització de la cultura, la qual s’hauria transformat en “curtura”. D’aquesta manera, el terme no provendria del llatí colo (“conrear”, en el sentit de conrear l’esperit), sinó de curtor –els més cínics reflecteixen el descrèdit actual de la cultura recorrent a una etimologia popular més escatològica: cul. El nostre “Molt honorable” president autonòmic, corrupte prescrit, Gabriel Cañellas, ho tenia clar: “Tanta cultura arriba a fer oi”. Ell, però, home de camp, s’oblidava de les arrels agrícoles d’aquesta paraula, a qui alguns, tanmateix, erròniament, li volen donar una connotació elitista. Julio Anguita, exlíder d’Izquierda Unida, és l’autor d’una de les seves millors definicions: “La cultura no és saber moltes coses, la cultura és captar tot allò que la humanitat ha anat produint. Un home culte no és una persona envoltada de llibres, sinó una persona que mira el món amb mirada independent i lliure”.

Mafalda i la cultura
Mafalda i la cultura
 
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl

La capacitat de pensar depèn necessàriament del nostre lliure albir. Sovint, però, ens hi resistim. Sapere aude (“atreveix-te a saber!”) afirmà al segle XVIII el filòsof alemany Immanuel Kant, rescatant de l’oblit una famosa màxima d’Horaci. Aquesta fou la seva resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? (Crítica de la raó pura, 1781):

“La Il·lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seva causa no consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi enteniment, sense la direcció de cap altre. Sapere aude! Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il·lustració”.

Avui el Sapere aude de Kant hauria de ser el nostre crit de guerra. No debades, vivim en una societat endormiscada on el mite de la caverna de Plató és més vigent que mai. Al segle IV aC, al llibre setè de La República, el filòsof atenès relatà per boca del seu mestre Sòcrates l’existència d’uns homes que, des de ben petits, es troben lligats de cames i coll a l’interior d’una fosca cova. Donen l’esquena a un mur rere el qual hi ha un foc encès. Per sota del mur transiten un homes que, amb un pal, eleven tota mena d’objectes, les ombres dels quals entretenen els captius –la imatge recorda una pantalla de cinema per on es belluguen ombres xineses. Així, el captius, que no poden girar el cap a causa de les cadenes, s’arriben a creure que allò que veuen no són ombres, sinó la mateixa realitat.

Llibertat de pensament
Llibertat de pensament

Plató
 es planteja la possibilitat que un d’aquests captius sigui alliberat i pugui sortir al món exterior. En un primer moment tendria greus dificultats per adaptar-se a la llum encegadora del sol. Amb el temps, però, s'adonaria que pot contemplar amb nitidesa les coses i apreciar-les millor. Aleshores l’expresoner es veuria en la necessitat de tornar a la caverna per informar del seu descobriment. Allà, però, es riurien d’ell i el tractarien de boig. En cas de voler alliberar els seus antics companys per fer-los veure la veritat, el més probable és que aquests el matassin, abduïts pel seu engany.

El mite de la caverna
El mite de la caverna

Actualment també són molts els individus que prefereixen viure encadenats com els presoners de la caverna de Plató. No interessa descobrir que la realitat que ens presenten la majoria dels mitjans de comunicació és una gran mentida que obeeix al discurs totalitzador de la maquinària institucional i empresarial d’aquest món tan global. Aquesta ceguera mental, però, és volguda: no tothom pot suportar la veritat. Això explicaria la gran oferta de programes de televisió i llibres d’evasió que, a manera d’opi, anul·len el nostre esperit crític. És la mateixa política que retratà al segle I dC Juvenal amb la seva cèlebre exclamació panem et circenses (“[el poble demana] pa i circ”). Amb aquestes paraules el poeta satíric llatí criticà que els romans només exigissin als seus governants pa i espectacles de franc per tal d’entretenir-los i de, retruc, distreure’ls dels problemes reals de l’Estat.

Mite de la caverna atemporal
Mite de la caverna atemporal
 
Mentrestant, a les institucions ja els va bé tenir-nos com a dòcils esclaus sense pensament que diuen “amén, amén” a tot. Se sap que el pitjor enemic d’un govern és un poble culte. Si avui ressuscitàs, Plató quedaria astorat de veure que, en ple segle XXI, el seu mite de la caverna s’ha fet realitat. Alguns, però, tal com passà en aquell relat, ja s’han començat a rebel·lar contra tanta resignació. No ho tenen fàcil. Mentre malden per desfer-se d’unes cadenes massa feixugues, reben les crítiques dels seus companys sedats i alienats pel discurs políticament correcte de l’statu quo. En sortir de la caverna, hauran d’anar alerta. La veritat ens pot fer més lliures, però no necessàriament més feliços. Aquest és el perill del Sapere aude d’Horaci.

Aquí teniu unes reflexions del lingüista nord-americà George Lakofff: “No acceptis els marcs mentals, no acceptis les simplificacions de l’opinió pública o de l’opinió dels que manen; les has de poder qüestionar”.

dictadura perfecta

No us podeu perdre aquest article d'Oriol Junqueras titulat "Llibertat de consciència".

Aquí teniu totes les meves intervencions radiofòniques de la secció sobre filosofia moderna que tenc a IB3 Ràdio, al programa "Múltiplex". Es titula precisament "Sapere aude".

I aquí teniu diferents reflexions sobre la vida de Kant.

Aquí teniu un article interessant. Es titula "Platón en un mundo feliz de Aldous Huxley".

Aquí teniu un blog interessant titulat "Filosofia para profanos", de Maite Larrauri.

Aquí teniu articles de filosofia de "Verne" titulat "Filosofia inútil".

Aquí trobareu més informació sobre el mite de la caverna.

“El sueño de la razón produce monstruos
“El sueño de la razón produce monstruos" (de la col·lecció “Los Caprichos” de 1799). Goya es representa a si mateix, adormit sobre la seva taula de feina. Un estol d’horripilants aus nocturnes l’assetgen. Amb aquest quadre el pintor aragonès volgué expressar que quan la raó s’adorm apareixen visions fantasmagòriques. D’aquesta manera es reafirmà en la confiança il·lustrada en la raó, en la llum, que havia de desenterrar la ignorància, les supersticions, els errors per aconseguir així la felicitat humana.


Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Aquí teniu més informació sobre el mite de la caverna.

El mite de la caverna avui
El mite de la caverna avui


Aquí teniu un interessant article de Tina Vallès titulat "Les preguntes de la teva vida".

La política segons Plató
La política segons Plató



Víctor Hugo
Víctor Hugo

 

El perill de la ignorància
El perill de la ignorància


Per entendre el mite de la caverna, què millor que les explicacions del gran professor de filosofia de TV3, Merlí:



No us podeu perdre aquesta escena de la pel·lícula Detachment (2011) amb Adrien Brody en la pell d'un professor que vol despertar consciències:




Aquí teniu un vídeo sobre les 10 estratègies de manipulació mediàtica de Noam Chomsky:



Interessants reflexions d'Emili Lledó
Interessants reflexions d'Emili Lledó


Articles del web relacionats:

El pes de pensar
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome
Paraules amb coneixement
- Per què l'òliba és el símbol de la filosofia?


Els romans de la decadència

Si hi ha un quadre que associam a una bacanal aquest és Els romans de la decadència (1847), del francès Thomas Couture. L’obra, que avui es pot contemplar al Museu d’Orsay de París, forma part del gènere de la pintura històrica que havia de representar accions humanes i fomentar un missatge moral. Representa un matí de ressaca després d’una nit de sexe desenfrenat. Dins d’un saló amb columnes, hi veim una quarantena de figures vestides a la manera romana gandulejant i dormint. En el centre hi trobam el grup dels luxuriosos, alguns encara bevent i ballant.

En el primer pla, es troben tres homes que no participen de la disbauxa: a l’esquerra, un al·lot malenconiós assegut damunt d’una columna i a la dreta dos visitants estrangers que llancen una mirada reprovadora sobre l’escena. Envoltant els folgosos, columnes corínties i estàtues de romans augusts, inclòs Germànic –pare de l’emperador Calígula- al bell mig del quadre. Jacobí, republicà i anticlerical, Couture criticà amb aquesta pintura la decadència moral de la França de la Monarquia de Juli (1830-48) formada per una alta burgesia que aviat es veié desacreditada per una sèrie d’escàndols.

El quadre donava per bona la teoria, estesa pels autors cristians i sense cap base històrica, segons la qual l’Imperi Romà havia caigut per culpa dels relaxats costums dels seus governants. Ja al segle II aC Cató es queixà de com la influència de l’hel·lenisme estava corrompent els tradicionals valors de l’austeritat romana.

El 1847, el dia de la seva exposició pública, Couture va voler que el quadre aparegués amb dos versos de la Sexta Sàtira de Juvenal: “Més cruel que la guerra, el vici s’ha abatut sobre Roma i venja l’univers vençut”. Personificant aquesta cita, al mig del quadre, sota l’estàtua de Germànic, apareix tombada una dona, identificada pels contemporanis com una cortesana. El missatge, doncs, era clar: així com, segons la majoria d’autors cristians, les absorbents promíscues dones havien acabat amb Roma, de la mateixa manera la cortesana esdevenia una amenaça per a la noblesa i l’honor de França del segle XIX. Per tant, als romans de Couture la sexualitat femenina apareix com una decadència tràgica.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px