Banner Top

Patriotisme versus nacionalisme

Article publicat a l'Ara Balears (10/11/2017)

La definició la va donar fa uns dies el periodista Iñaki Gabilondo en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Anomenam patriotisme el nacionalisme dels països que tenen Estat, i nacionalisme el patriotisme dels països que no tenen Estat”. L’etimologia ens pot il·luminar una mica més. Nació ve del llatí nascor ("néixer") i pàtria de l’expressió terra patria, és a dir, la "terra dels pares", dels avantpassats. Així doncs, molts de nosaltres naixem essent nacionalistes en la terra que també ha vist néixer els nostres pares.
 
Hi va haver un temps en què la gent moria per la pàtria. Al segle I aC Horaci digué: Dulce et decorum pro patria mori (“Dolç i decent és morir per la pàtria”). La mateixa idea guarda l’antic lema franquista de la Guàrdia Civil encara present en algunes casernes: “Todo por la patria”. Davant tanta vehemència identitària, la pàtria pot ser un invent fruit de la nostàlgia. Ho deia el 1997 l’actor argentí Federico Lupi, recentment desaparegut, a la pel·lícula “Martín (Hache)”: “El que se siente patriota, el que cree que pertenece a un país es un tarado mental. La patria es un invento. ¡Qué tengo que ver yo con un tucumano o con un sarteño! Son tan ajenos a mí como un catalán o un portugués [...] Uno se siente parte de muy poca gente. Tu país son tus amigos. ¡Y eso sí se extraña, pero se pasa!”. Amb aquestes reflexions Lupi actualitzava la famosa cita clàssica Ubi bene ibi patria (“On et trobes bé, allà és la teva pàtria”). 

Qui és nacionalista dels tres?
Qui és nacionalista dels tres?
 
Al segle XIX, tanmateix, el concepte pàtria es vinculà amb la llengua. En el cas català, la veu cantant la portà el moviment cultural de la Renaixença. El 1833, des de Madrid, l’escriptor Bonaventura Carles Aribau féu un cant d’enyorança a Catalunya en la seva famosa “Oda a la Pàtria”: “[...] En llemosi [català] soná lo meu primer vagit,/ quant del mugró matern la dolça llet bebia;/ en llemosi al Senyor pregaba cada dia,/ e cántichs llemosins somiaba cada nit [...]”.
 
La importància que Aribau donava a la seva llengua estava en sintonia amb el pensament de Johann Herder, el pare del nacionalisme cultural. Aquest prussià nascut el 1744 visqué en una Europa que es començaria a fragmentar en estats-nació. Ell, però, diferenciava clarament aquests dos conceptes. Mentre un estat és una organització política, una nació és una espècie d’organisme biològic amb  “esperit col·lectiu” (Volksgeist, en alemany), que es manifesta en una mateixa llengua, història i tradició cultural. Herder, però, ressaltava la llengua com a fet diferencial: «Una llengua és un tot orgànic que viu, es desenvolupa i mor com un ésser vivent; la llengua d’un poble és, per dir‐ho així, l’ànima mateixa d’aquest poble, feta visible i tangible.»

Frase bastant qüestionable
Frase bastant qüestionable
Segurament avui Herder no compartiria la frase que etziba qualsevol patriota espanyol des de la superioritat moral: “El nacionalisme es cura viatjant”. És precisament en viatjar quan prenem plena consciència dels nostres trets d’identitat. Lluny de ser excloent i provincià, el nacionalisme de Herder també reivindicava les arrels per estar oberts al món, és a dir, per ser cosmopolites. Es feia seves així unes paraules que al segle I dC pronuncià el filòsof estoic Sèneca: Patria mea totus hic mundus est (“La meva pàtria és tot aquest món”).

Patriotes espanyols
Patriotes espanyols
 
Aquesta visió local amb vocació universal ja compta amb un  nou terme: “globolocal”. A casa nostra en tenim un bon exemple amb Joan Mascaró Fornés. Nascut a Santa Margalida el 1897, gràcies al banquer Joan March, Mascaró es traslladà a Cambridge on es convertí en tota una eminència en llengües orientals. El seu sentiment nacional estava amarat d’amor cap a la resta de cultures: "Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Herder propugnava el diàleg cultural de les nacions i deia  que un món, on tots perdéssim els orígens i tots fóssim iguals, seria molt pobre. És el que ja ens passa amb la globalització, que conjuram cantant Raimon: “Qui perd els orígens per la identitat”. A l’altre extrem de Herder trobam el bretó Renan, que va néixer el 1823, vint anys després de la mort del pensador prussià. Ell plantejava que l’existència d’una nació es basa en un “referèndum diari”, és a dir, en la consciència i en les ganes de “ser nació” d’un grup humà, que s’han de renovar any rere any. Així doncs, per a Renan la identitat seria una passió constant de “ser nació”, de persistir per existir.

Paraula de Sèneca
Paraula de Sèneca
 

Ara la nació de Catalunya no es cansa de persistir per existir. No vol quedar aixafada per la totpoderosa i rància Espanya, que d’ençà de l’1-O ha embogit. Incapaç de fer autocrítica, l’ “statu quo” de Madrid creu que el nacionalisme català és una malaltia vírica que s’ha estès i que s’ha d’aturar a qualsevol preu. Ja arriben, però, massa tard. Sorprèn el tarannà d’ambdues parts. Mentre el nacionalisme espanyol -perdó, volia dir patriotisme constitucional- defensa la democràcia des de la intolerància i la repressió, el “sediciós” nacionalisme català reivindica valors tan europeus com el diàleg i el civisme.
 
Espanya, corejada per la ultradreta feixista, té un problema seriós amb ella mateixa. Fins que no es tregui de sobre els tics autoritaris de quaranta anys de dictadura no podrà ser una democràcia normal. Mentrestant, l’anticatalanisme és una cortina de fum perfecta per amagar les vergonyes d’un Estat encara en transició. La presó ja no està reservada per a corruptes, sinó per a nacionalistes. Si no, que ho demanin a Rato, Urdangarin o Matas, grans patriotes.

Globolocals
Globolocals

Aquí teniu un article interessant que parla sobre la cismogenesi. El concepte al·ludeix a conflictes crònics que, en no ser resolts, augmenten l'espiral de violència entre ambdues parts.

Aquí teniu un interessant article de Xavier Díez titulat "Nacionalisme banal".

Per a l’ocasió és molt recomanable aquest text de Carles Capdevila. Es titula “Gent normal i problemes reals” (Diari Ara, 19/01/2001)
 
Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.
Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.
Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva. Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares. Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills. I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.

Interpretació de
Interpretació de "La riña" de Goya, feta per Joan J. Guillén

Unes reflexions de Xenofont (Hieró, 11): "Tingues la pàtria per casa, els conciutadans per amics, els amics per fills, i els fills, per bocins de la teva ànima".

I per acabar, una reflexió de Musa Anter, escriptor i activista kurd: “Si la meva llengua fa trontollar els ciments del teu Estat, significa que has construït el teu Estat sobre la meva terra”.

Molt recomanable és aquest article d'Ignacio Sánchez-Cuenca. Es titula "La anestesia democrática del nacionalismo español".

També és interessant aquest article de Xavier Díez titulat "Col·lapse del règim".

Aquí teniu un reportatge sobre la història del nacionalisme espanyol.

I aquí teniu el gag del Polònia de Mario Vargas Llosa, nacionalista espanyol que rebutja els altres nacionalismes:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Articles del web relacionats:
L'exemple de Joan Mascaró
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
País, pàtria, nació

El maleït mite de la cultura

Article publicat a l'Ara Balears (09/12/2016)

En nom de la cultura es diuen autèntics dois: “la cultura és el millor antídot contra la barbàrie”; “la incultura als Estats Units ha propiciat la victòria de Trump”; o “si la gent llegís els clàssics, avui no hi hauria corrupció”. D’això se’n diu elitisme cultural miop. A la universitat vaig tenir professors, eminències catedralícies, que es feien dir humanistes i mostraven ben poca humanitat amb els seus alumnes. Els podia més el seu ego i la seva prepotència intel·lectual.
 
Llegir no ens fa necessàriament millors persones, de la mateixa manera que viatjar no ens garanteix una mentalitat més oberta. Això també ho he pogut comprovar amb rodamóns que es fan dir cosmopolites sense voler sortir de la presó de les seves pròpies idees obtuses. Ells, però, ni se’n temen. D’aquesta manera, Mario Vargas Llosa, home de món i tot un premi Nobel de Literatura, pot arribar a dir que, si Catalunya assoleix la independència, serà un “paisito muy menor, muy marginal y gobernado por fanáticos”.

Paraula d'André Malraux
Paraula d'André Malraux
 
Va ser la Il·lustració del segle XVIII qui ens va vendre l’enganyifa del mite de la cultura com a panacea a tots els mals de la humanitat. Tanmateix, la bena dels ulls se’ns va caure sobretot amb el nazisme. Els més incrèduls basta que llegesquin l’interessant llibre El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de sus letras (Alba, 2007). La seva autora, la germanista catalana Rosa Sala, ens parla de la complicitat d’una part de la intel·lectualitat alemanya amb les atrocitats del Tercer Reich. Friedrich Wilhelm Ruppert fou un home d’una extraordinària formació humanística i pare modèlic de família nombrosa. De servei en el camp de Dachau va tenir l’ocurrència de mullar amb benzina la barba d’un reclús i de calar-li foc amb un foguer. La paradoxa també es complí amb Heydrich, un refinat violinista conegut per ser un dels artífexs de la Solució Final.
 
En els Judicis de Nuremberg, hi hagué advocats que es resistiren a creure que la cultura pogués anar de la mà de la iniquitat moral. Fou el cas de l’advocat del governador d’Àustria, Seyss-Inquart, responsable de la deportació de milers de jueus als camps d’extermini. En defensa del seu client, un melòman empedreït, digué: “I jo sempre he pensat que algú que és capaç de parlar amb tanta finor de Bach, Mozart, Beethoven i Bruckner no pot ser cap monstre, ni, per descomptat, un criminal cruel i sanguinari, doncs, ¡l’amor per la naturalesa i la música només pot trobar agombol en el cor d’una bona persona!”

Paraula de Mercedes Sosa
Paraula de Mercedes Sosa
 
El nazisme deixà al descobert les vergonyes d’Alemanya, el país de l’alta cultura per excel·lència. “Afortunadament -conclou Rosa Sala-, continua havent-hi poesia després d’Auschwitz; el que passa és que ja no ens parla des del pedestal. Hem adquirit una dolorosa consciència de les limitacions de l’art, un ídol al qual ja no podem rendir culte com ho feren els nostres avantpassats més il·lustres”.
 
Cal, doncs, desmitificar la cultura i dotar-la de més humanitat, de més ètica. Nulla aesthetica sine ethica (“Cap estètica sense ètica”), escrigué el catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona, José María Valverde, qui el 1965 va deixar la seva plaça en solidaritat amb companys seus expulsats per la seva oposició a Franco. 

Nietzsche parlava dels bildungsphilisters, “beneits cultes” o “mediocres erudits” que bravegen de títols acadèmics i de moltes lectures, però que, per la seva manca de modèstia, no assoliran mai la vertadera saviesa. Al segle VI aC el grec Heràclit també féu servir un concepte similar, πολυμαθίη (“saberut”), per criticar la pedanteria estèril de pensadors com Pitàgores o Hesíode. Per desgràcia encara avui hi ha massa gent que té una idea elitista de la cultura. La fan servir com a refugi per alimentar el seu ego i no pas el seu esperit. Amb aquesta actitud és fa difícil transmetre a la resta de mortals la bellesa contagiosa del món.

Paraula de Nietzsche
Paraula de Nietzsche
 
Hi ha analfabets que tenen més senderi que alguns lletraferits de ment ofuscada. I és que llegir molt dóna erudició, però no necessàriament cultura, que no entén ni de vanitat ni d’esnobisme, sinó d’empatia. Cultura és despertar la curiositat, fomentar la promiscuïtat intel·lectual, la libido sciendi (“el desig de saber”), el diàleg envers l’altre i tenir la capacitat de fer-se preguntes sobre coses que ens transcendeixen. En aquesta tasca, evidentment, ajuda molt conèixer l’extraordinari llegat literari dels nostres avantpassats.
 
L’objectiu és tenir una vida més completa amb instruments que ens permetin entendre i apreciar millor els matisos i el context històric de les nostres efímeres i complexes existències. La sensibilitat, però, s’educa des de la humilitat i no des de la superioritat moral. La primera passa per no banalitzar la cultura és encomanar-la amb un esperit més engrescador i constructiu, fora de qualsevol actitud beatífica i de discursos paternalistes.

Us deix amb una reflexió de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987): “La cultura sense altruisme, sense bondat és vanitat buida”.

Aquí teniu unes reflexions de Jesús Quintero sobre els "analfabèsties":

 

En aquest vídeo Marina Garcés parla sobre el concepte de cultura.

En aquest reportatge del programa "Quan arribin els marcians", de TV3, es parla sobre si la cultura dona la felicitat.

Paraula d'Unamuno
Paraula d'Unamuno



Tipologia d'intel·lectuals
Tipologia d'intel·lectuals


Aquí teniu un article de Manuel Cruz, titulat "Saber y ser sabido".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/04/2017), reflexion sobre el concepte cultura.

No us podeu perdre aquest programa, "El sopar", de TV3, dedicat a la cultura:



Articles del web relacionats:
La fi de la cultura

Sapere aude?
La invasió dels idiotes
La banalitat del mal
L'ombra d'Auschwitz
Intel·lectuals destronats
-
 La utilitat de la inutilitat
La hipocresia de les humanitats

Intel·lectuals insolvents

Article publicat a l'Ara Balears (10/04/2016)

L’actual decadència d’Espanya és el reflex de la decadència dels seus intel·lectuals. Aquesta és la conclusió que es pot extreure del darrer llibre del politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, La desfachatez intel·lectual. Escritores e intelectuales ante la política (Catarata). Sánchez-Cuenca, professor a la Universidad Carlos III de Madrid, carrega durament contra una casta d’intel·lectuals que es mostren insolvents quan intervenen en l’esfera pública. Entre ells hi ha Mario Vargas Llosa, Antonio Muñoz Molina, Fernando Savater, Félix de Azúa, Javier Cercas, Arturo Pérez-Reverte o Jon Juaristi.
 
Es tracta de firmes habituals de les pàgines d’opinió d’El País i l’ABC, que es forjaren als anys noranta del segle passat, amb la fi del període felipista i l’ímpetu antiterrorista i espanyolista d’Aznar. Segons l’autor del llibre, tots ells comparteixen elements comuns: aprofiten el prestigi públic que els atorga la seva trajectòria literària per pontificar amb total impunitat, des de la supèrbia i des de la trinxera antinacionalista. No els importa sembrar la discòrdia amb idees simplistes i superficials que no estan a l’altura de la capacitat d’anàlisi que demostren en les seves obres.
 
Sánchez-Cuenca ha tirat d’hemeroteca per confirmar les seves tesis. Un dels que surt més mal parat és Vargas Llosa, tot un Premi Nobel avui reconvertit, de la mà d’Isabel Preysler, en una celebritat de la premsa rosa –practica tot allò que va criticar fa quatre anys en el seu assaig sobre la frivolitat de l’època moderna, La sociedad del espectáculo. Al seu moment la ploma estrella del grup Prisa va arribar a comparar Esperanza Aguirre amb la “Juana de Arco del liberalismo”. D’ella digué que si hagués governat, Espanya hauria evitat un fenomen d’àmbit global com és la crisi econòmica. Poc importa a l’escriptor peruà la vinculació de la baronessa dels populars amb la trama corrupta Gürtel o amb el “tamayazo”, el transfuguisme de dos diputats socialistes que el 2003 catapultaren Aguirre a la presidència de la Comunitat de Madrid.
 
Darrerament Vargas Llosa tampoc no s’ha estat d’atacar el procés sobiranista català amb sentències totalment lapidàries: "Ni siquiera una alta cultura vacuna a la sociedad contra la peste del nacionalismo" o “Una Cataluña independiente sería un país marginado, gobernado por mediocres fanáticos". El mateix pensa el novel·lista català Félix Azúa, que acaba d’entrar a la Real Academia Española. Fa quatre anys, davant la seva imminent paternitat, decidí “exiliar-se” a Madrid perquè no volia que la seva filla es criàs en el “totalitarisme” català. Al seu parer, “l’educació a Catalunya està en mans de talibans i consisteix a ensenyar odi a Espanya”. Per Azúa, la llengua catalana “ha deixat d’existir” des que és “una llengua d’imposició”.

 
Al filòsof basc Fernando Savater tampoc no li sap greu fer gala de la seva frivolitat intel·lectual. En un entrevista al diari El español de Pedro Jota Ramírez, considerà que el principal problema dels espanyols és “sin lugar a dudas, y desde hace tiempo, el nacionalismo catalán”.  Aquesta resposta, segons l’autor de La desfachatez intelectual, és una “barbaritat poc documentada” tenint en compte la forta crisi econòmica que pateix el país. Qui peca del mateix és el novel·lista Arturo Pérez Reverte, que recentment ha emprat Twitter per atacar Gabriel Rufián, diputat d’ERC al Congrés dels Diputats: “La España que sentó en el Parlamento a ese joven merece irse al carajo”.

Tots aquests intel·lectuals, convertits en mediàtics intocables encantats d’haver-se conegut, no es cansen de dir que el nacionalisme es cura viatjant. En el seu llibre, però, Sánchez-Cuenca recorda que hi ha nacionalistes acèrrims a Catalunya amb una trajectòria molt més cosmopolita que ells. Fora del debat sobre el procés català, també podem trobar la mateixa pobresa argumentativa. És el cas de Jon Juaristi, columnista de l’ABC, que, davant la colpidora foto d’un nin ofegat en una platja de Turquia, va criticar que els refugiats sirians emprin els seus fills per apel·lar al sentimentalisme europeu.

L’autor de La desfachatez intelectual lamenta que a Espanya el debat d’idees sigui tan pobre en comparació, per exemple, amb el món anglosaxó, on l’opinió dels periodistes especialitzats té més pes que la dels intel·lectuals clàssics. Tanmateix, Sánchez-Cuenca assegura que els veterans opinadors mercenaris de l’statu quo espanyol poc tenen ja a fer en un moment en què la premsa tradicional està en crisi. Ara, gràcies a Internet, molts dels seus disbarats poden ser rebatuts des de qualsevol plataforma amb més rigor informatiu. Llarga vida, doncs, a Internet!

És molt recomanable aquest article de Sebastià Alzamora al Diari Ara (19/09/2017). Es titula "Mil intel·lectuals d'esquerra".

Us deix amb una cita de Noam Chomsky: "La responsabilitat dels intel·lectuals és dir la veritat i exposar les mentides".

Aquí teniu una entrevista a Sánchez-Cuenca.

Articles del web relacionats:
"Antes rota que roja"
La mare llibertat
Catalunya encadenada
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Intel·lectuals destronats
On són els artistes de la "ceja"?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/09/2017), reflexion sobre el paper de l'intel·lectual en l'era de la postmodernitat:


I per acabar amb un somriure, aquí teniu la intervenció estel·lar d'Arturo Pérez Reverte al programa de sàtira política de TV3 "Polònia":

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px