Banner Top

Humor irònic

La ironia és una forma d’humor. Amb ella expressam una idea totalment diferent del que deim, generalment com a burla dissimulada. Aquesta paraula prové del grec εἰρωνεία (“simulació”, “pretext”), la qual deriva alhora del verb εἴρω (“dir”). La ironia és més subtil que el sarcasme (< σάρξ, “carn”), que és més mordaç (< mordeo, “mossegar”), corrosiu (< rodo, “mossegar”) o procaç (< precor, “suplicar”). La ironia també és un element de la sàtira (suposadament del llatí satis, “suficient”), un gènere literari que utilitza l’humor per criticar -en canvi, la paròdia (< παρα, “al costat de”, + ώδή, “cant”) es limita a ser una simple imitació burlesca, sense crítica i, per tant, menys severa.
 
L’inventor de la ironia va ser l’atenès Sòcrates (segle V aC), també considerat el pare la filosofia -el seu nom ja ho deia tot: significava “autoritat” (κράτος) que “salva” (σώζω). Formava part del seu mètode, la maièutica (< μαιεύω, “parir”), amb el qual ajudava els seus deixebles a “parir” el coneixement a través del diàleg. En els seus interrogatoris, Sòcrates assegurava que “només sé que no sé res”. Així, fingint ignorar una cosa, demostrava que en tenia un coneixement superior al del seu interlocutor, el qual presumia de saber-la. 

La maièutica de Sòcrates
La maièutica de Sòcrates

Ironia tràgica
En les tragèdies de Sòfocles trobam l'anomenada ironia tràgica. Es tracta d'una tècnica per la qual l'actor fa unes afirmacions que contenen la veritat o la declaració del seu proper desastre sense que ell en tengui consciència. L’espectador, en canvi, que ja coneix la història de totes les tragèdies, sí que n’és plenament conscient. Aquesta tècnica se solia manifestar amb l'ús de formes verbals amb un significat doble o amb l'ús de substantius amb significat ambigu.

La ironia tràgica servia per produir un estat d'angoixa intens en l'espectador que no podia fer partícip el personatge d'allò que ell ja sabia. És especialment emprada a Èdip Rei. Així Èdip, per exemple, davant els neguits dels habitants de Tebes, els promet iniciar la seva lluita pel descobriment de l'assassí de Laios “com si es tractàs del meu propi pare”. 

Broma
Alguns pensaran que la ironia és una broma de mal gust. Aquest terme prové del grec βρῶμα (“menjar”), derivat del verb βιβρώσκω (“devorar”, “menjar amb avidesa”) –no és cap broma, doncs, que la bromatologia és la ciència que estudia els aliments. La paraula broma es començà a emprar a partir segle XVI per al·ludir a un petit mol·lusc marí que corca per sota el buc de fusta de les embarcacions. La “broma” fou molt temuda pels antics mariners, els quals la consideraven una cosa molt “pesada”, una autèntica amenaça per a la seva feina. Amb el temps, la paraula es convertí en sinònima de burla i, després, d’acció graciosa, divertida.

La broma dels vaixells
La broma dels vaixells
 
Estar de bon humor
Les bromes són la salsa de l’humor, sense el qual la vida seria insuportable. Humor, en llatí, significava “líquid”, “humitat”. Al món romà, era un terme que s’emprava per referir-se a la teoria d’Hipòcrates, el pare de la medicina (segle V aC). Segons aquesta teoria, la salut era fruit d’un adequat equilibri entre quatre líquids, que en grec foren coneguts com a χυμοι: la sang, la flegma, la bilis negra i la bilis groga.

Així doncs, quan avui deim que estam de “bon humor” ens referim a aquesta concepció equilibrada de la salut hipocràtica. Foren, amb tot, els francesos qui començaren a emprar el terme humeur al segle XVII per referir-se a la manera de ser de les persones bromistes. 

Hi ha gent, amb tot, que no té sentit de l’humor i que fins i tot té por de fer el ridícul o de ser motiu de la riota general. Tenen gelotofòbia (< γελόω, “riure”, “burlar-se de” + φόβος, “por”). Han d’aprendre dels que tenen gelotofília, d’individus que saben riure’s d’ells mateixos i s’han d’allunyar dels afectats de catagelasticisisme, que gaudeixen fent burla dels altres. Sempre tendran l’alternativa d’apuntar-se a una geloteràpia, una teràpia consistent a provocar el riure. I quan ja tenguin un somriure dibuixat al rostre es podran sotmetre a una geloscòpia, a una endevinació (μαντεία) de la personalitat a partir de la rialla. Tot plegat els resultarà molt hilarant (< ἱλαρός, “alegre”), fins a tal punt que es voldran canviar de nom. Es posaran Hilari.

El nom de la rosa
Al segle IV aC el filòsof Aristòtil ja va defensar la bondat del riure. Ho feu al segon volum de la seva Poètica, que tracta dels principals principis de la raó aplicats a la comèdia. Aquest llibre s’arribà a perdre. Curiosament, en canvi, sí que es conservà les altres dues parts de la Poètica  dedicades a la tragèdia i a l'epopeia. Umberto Eco, tanmateix, rescatà de l’oblit el segon volum de l’obra aristotèlica a la seva exitosa novel·la El nom de la rosa (1980), d’Umberto Eco. És el llibre prohibit que protegeix el monjo espanyol cec, Jorge de Burgos, en l’abadia benedictina, on transcorre l’acció, situada al nord d’Itàlia al segle XIV.

Burgos considera perniciosa l’obra aristotèlica ja que utilitza la comèdia per riure’s dels problemes de la vida i dels pecats. Aleshores, entre alguns segments del sector eclesiàstic, imperava la idea que el riure abolia la por a les represàlies de Déu contra els nostres pecats. D’aquesta manera, si la gent perdia la por a l’infern i als pecats, l’església perdia tot poder. Per impedir qualsevol mena de temptació, el monjo cec posa verí a la part superior de les pàgines del llibre prohibit. Així els curiosos, que es llepen els dits en passar pàgina, moren amb la llengua i els dits tacats. Aquest és el misteriós crim que descobreix el perspicaç franciscà Guillem de Baskerville i el seu joven deixeble Adso de Merlk.

 

Atès que la vida són dos dies, és millor espantar els nostres mals i preocupacions amb un somriure. Castigat ridendo mores (“Corregeix els costums rient”), resa la divisa de la comèdia assignada al segle XVII pel poeta francès Jean de Santeul.

Aquí teniu unes reflexions de l’humorista Pepe Rubianes (1947-2009):
  • “L'humor ha de tenir en compte que mai hi ha veritats permanents. És la poesia de la vida”.
  • “Els grans personatges han estat persones que han rigut de tot. Només l'estúpid es pren seriosament aquesta cosa que anomenem vida”.

Us recoman aquest article de Carles Capdevila titulat "La ironía que cura los ataques de trascendencia".

Aquí teniu l'interessant llibre de Gabriel Janer Manila titulat "L'educació de l'home que riu".

Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de l'humor.

Aquí teniu un article de Sílvia Soler titulat "De bon humor". Igual d'interessant és aquest altre de Toni Soler titulat "L'humor no es negocia".

Aquest article és interessant. Es titula "El humor en aforismos".

Aquí teniu un article interessant de Mònica Planas titulat "La vida sexuals dels cretins".

Aquest article parla sobre com de seriós és l'humor. Ja ho diu una famosa cita atribuïda a Juli Cèsar: "Desconfia de qui no riu mai. No són persones serioses".

Aquí teniu un article sobre la percepció de la ironia.

Aquest article reflexiona sobre els límits del sarcasme.

Articles relacionats:
La mort del mestre
Hipòcrates, el pare de la medicina
Melancolia, la felicitat d'estar trist
Romans, els inventors de l'acudit
- Momo, la deessa del sarcasme


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/05/2017), reflexion sobre la importància del sentit de l'humor.

Per reflexionar més sobre l'humor, us deix amb el programa "Amb filosofia", de TV3:



I per acabar amb una bona rialla, una mica del gran Pepe Rubianes:

Rectificar és de reis

Article publicat a l'Ara Balears (03/06/2014)

Rei
ve del verb llatí rego, rexi, rectum (“guiar”). Com a persona condreta que suposadament és, don Joan Carles ha obrat amb rectitud i rigor per a la regió que fins ara ha regit de manera tan irregular. Escortat per l'Estat de dret i amb el reglament a la mà, ha agafat la millor drecera. Regidor de la seva règia vida, s’ha adonat que avui les regles del joc són unes altres. Per molt que l’intentàs redreçar o endreçar, el seu rígid rectorat ja no tenia sentit. És per això que preferia ofegar les seves penes en Corina, la seva “escort” personal, la seva dama de companyia -aquesta paraula ens ha arribat a través de l’italià procedent de l’arrel llatina rego.

El nostre
regent director d’orquestra ha estat conscient que dirigir un país tan insurgent també implica corregir, així que ha pres la millor direcció. No li ha fet por rectificar, és a dir, “actuar” (facio) de manera recta o correcta. Ja feia temps que el seu règim no ens provocava ereccions, sinó més aviat insurreccions. En terres germàniques, a través de l’arrel indoeuropea *reg-, els reis foren associats amb l’abundància de béns, de manera que no és d’estranyar que molts d’ells acabessin atresorant una gran riquesa –el nostre no es pot queixar.

jueves sencera

 
De don Joan Carles diuen (dico) moltes coses, però fins ara ningú no s’atrevia a dir-li que seguís els exemples del rei de Bèlgica o la reina d’Holanda. A la fi ha abdicat, així que s’ha “desdit” de les seves funcions reials. Havent anunciat la seva renúncia, hi ha qui sospira perquè la Rexpublica”, que tant d’estupor provoca, doni pas a una República, és a dir, a una “cosa pública”(Res publica) que, aquesta vegada, esperam que no sigui fictícia, sinó real. En grec, la monarquia és la solitud (μόνος) del poder (ἀρχή), que s’accentua encara més enmig de la sabana africana caçant elefants. Ara Sa majestat arrossega l’entotsolament del seu ja excàrrec. Només li queda fer examen de consciència des del monestir del seu daurat retir.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/10/2018) reflexion sobre el sentit de la monarquia:








I això pensava el gran Pepe Rubianes sobre la monarquia:




Articles del web relacionats:
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px