Banner Top

La docta ignorància

Article publicat a l'Ara Balears (25/11/2016)

L’efecte Trump ja és aquí. José Ramón Bauzá ha tornat a la terra que el va defenestrar. Reapareix amb l’ego extraviat després de no haver pogut ser ministre de Rajoy. No es treu del cap el que ha passat als Estats Units. Enarborant la bandera de l’anticatalanisme, ara el farmacèutic de Marratxí assegura que té la fórmula màgica per reconquerir el Consolat de Mar el 2019. Per desgràcia, l’amenaça de la docta ignorància torna a fer acte de presència en unes illes de memòria massa fràgil. En la passada legislatura el nostre senador senil del Círculo Balear ja va presumir de la seva malaptesa. Si Trump nega el canvi climàtic, Bauzá nega la unitat de la llengua catalana. Sens dubte, la banalitat és la gran epidèmia de l’era moderna.

El Senat, destí dels grans doctes ignorants
El Senat, destí dels grans doctes ignorants
 
La docta ignorància va ser una expressió encunyada al segle XV pel teòleg alemany Nicolau de Cusa. La paradoxa era un cant a la humilitat acadèmica, a saber-nos petits davant de l’univers infinit de coneixements del món. Ara, però, personatges com Trump o Bauzá han revertit el sentit originari de la docta ignorància. Amants de certeses absolutes, ells ja formen part de la casta dels “analfabèsties”, gent que braveja sense complexos de la seva incultura. Sovint, però, hi ha més mala fe que no pas incultura. El drama és quan aquests individus arriben al poder amb discursos del tot demagògics, és a dir, tergiversats, però efectius a l’hora de captar vots pusil·lànimes. Al segle IV aC Aristòtil ho tenia clar: “La demagògia és la forma corrupta o degenerada de la democràcia. El demagog és un adulador del poble”.

Paraula de Pío Baroja
Paraula de Pío Baroja
 
La barbàrie de la ignorància no coneix límits. S’aprofita de les ments mandroses. En l’actual cultura del fast food impera la llei del mínim esforç, de conseqüències terribles. Per moments, la nostàlgia ens tempta amb aforismes dels grans clàssics: Χαλεπὰ τὰ καλά (“Les coses belles són difícils”) o Per aspera ad astra (“A través de les dificultats als estels”). Avui l’única certesa la trobam en els mercats. Descartes al·lucinaria. Del Cogito ergo sum (“Pens, per tant existesc”)  hem passat al “Consumesc, per tant existesc”.

La docta ignorància
La docta ignorància
 
Mancats de memòria, el presentisme actual ens té anul·lat l’esperit crític. N’és un bon reflex el nostre sistema educatiu: set reformes en quaranta anys de democràcia. L’actual LOMQE és la culminació de tanta ineptitud institucional que condemna a la indigència intel·lectual les futures generacions. La mediocritat, que rebutja l’autocrítica, pot fer que, durant un instant, trontolli una cultura de segles. I, mentrestant, els referents mediàtics que triomfen són Belén Esteban i companyia. L’excel·lència no té cap reconeixement i és aixafada per mediocres que es retroalimenten. Estam tan avesats a la mediocritat que hem acabat per acceptar-la com l’estat natural de les coses.
 
La docta ignorància pot resultar esquizofrènica. Lamentam la mort de la darrera víctima per violència de gènere, però donam audiència a programes de televisió que fan apologia del masclisme. L’Estat espanyol persegueix les estelades, però no actua contra el vicepresident de la Fundación Francisco Franco, que acaba de dir que El Caudillo “només afusellà 23.000 persones i no va ser caprici”. Quaranta-un anys després de la mort del dictador el seu llegat és més viu que mai.

Paraula d'Erasme de Rotterdam
Paraula d'Erasme de Rotterdam
 
Aquest panorama tan desolador preocupa molt el gran pensador polonès Zygmunt Bauman. En el seu darrer llibre, Ceguera moral, el pare de la societat líquida recorre a un altre terme d’arrel grega per definir millor el nostre progressiu deteriorament moral.  És “adiàfora”. Al·ludeix a la indiferència amb què observam comportaments humans del tot deplorables. Així, al ulls d’una ciutadania passiva i alienada pel consumisme, la corrupció, la mentida i la grolleria acaben convertint-se en el mal menor de la política. L’anestèsia se serveix amb un lacònic “i, tanmateix”. En una societat sense ètica els doctes ignorants tenen l’èxit garantit. Bé ho saben Trump, José Ramón Bauzá i tota la seva colla d’aduladors.
 
Perseguida per la justícia, l’exbatlessa de València Rita ja ha passat a millor vida amb un sentit homenatge al Congrés de Diputats en forma de minut de silenci. Ningú ja no es recorda de quan la fallera major es reia de les víctimes de l’accident del metro de València ocorregut el 2006. Obrim els ulls! No haurem sortit de la crisi fins que no haguem acabat amb tanta indecència.

Cal tenir en compte les paraules de John Stuart Mill (1806-1873): “És millor ser una persona insatisfeta que un porc satisfet”.

Igual d’assenyades són les paraules de Joan Fuster (1922-1992): “No faces de la teua ignorància un argument”.

Per acabar, és molt recomanable aquest article titulat: "La recerca de la satisfacció insatisfeta"

I aquest altre article parla sobre "l'empoderament dels idiotes".

Gran
Gran "meme"

 

Fal·làcies
Fal·làcies

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/11/2016), reflexion sobre l'estupidesa humana:



Articles del web relacionats:
- El poder de la fal·làcia
Mediocres sota la síndrome de Procust
Quan la mediocritat estava ben vista
Compte amb els estúpids!
Els fills bords de Warhol
Per aspera ad astra
L'era líquida
Paraules amb coneixement

L'esquerra i l'optimisme

Article publicat a l'Ara Balears (13/07/2015)

Ja diuen que un pessimista en un optimista ben informat. Margalida Prohens, la portaveu del PP en el Parlament, s'ha agafat al peu de la lletra aquesta dita. Fa dues setmanes advertí la flamant presidenta Armengol que “amb els somnis no es governen les Illes Balears”. Bé sap Prohens que els somnis no es poden complir. Així ho ha pogut constatar aquests darrers quatre anys en què ha governat el seu partit. La dreta, doncs, no necessita ser optimista. El seu realisme passa perquè tot continuï igual. És tot el contrari del que sempre, en teoria, ha defensat l'esquerra. El seu optimisme l'ha portat a considerar que el motor de la humanitat és el progrés i la justícia social. És per això que els seus militants no dubten a autodenominar-se “progressistes” en contraposició als seus rivals dretans, que tenen la mala fama de ser uns “reaccionaris”, és a dir, que “reaccionen contra allò que avança”.
 
José Ramón Bauzá, president ja de trist record, també és un optimista ben informat, és a dir, un pessimista. Durant la passada campanya electoral, quan s'ensumava la derrota, augurà, talment la nostrada sibil·la, que un nou pacte d'esquerres duria el caos, “però caos amb K”. Ni una sola menció al caos que la seva caparrudesa ha generat, per exemple, en la conselleria d'Educació. Ara, després d'haver criticat “els professionals de la política”,  podrà presenciar aquest nou “caos” des de la tranquil·litat que dóna una cadira en aquest cementeri d'elefants que és el Senat. Estarà ben acompanyat. A un costat tendrà altres defenestrats populars com els valencians Rita Barberà o Alberto Fabra. I a l'altre, el nostre invisible expresident socialista Francesc Antich, que de ben segur li ensenyarà el camí per gaudir d'una daurada jubilació.
 
A la Cambra Alta, l'antic mandatari algaidí ha donat proves suficients de la seva mutació de “progressista” a “reaccionari”. Vista la ineficàcia d'aquesta mastodòntica institució, ja fa temps que, per dignitat, hauria d'haver presentat la seva renúncia a un càrrec només apte per a fracassats “senils”, servidors de la “Cosa Impúdica”. Antich, però, malgrat la trista realitat, està entestat a veure les coses pel costat bo, ni que sigui en benefici de la seva butxaca. És el mateix que li va ocórrer fa tres segles, a Leibniz, la persona que encunyà el concepte “optimisme”. A la seva Teodicea, el filòsof alemany va establir la teoria del “millor dels mons possibles”, segons la qual la creació, a pesar de l'existència del mal, no pot ser més “òptima”. El 1759 Voltaire faria befa de la ingenuïtat de Leibniz en la que és considerada la seva millor obra, Càndid o l'optimisme. L'època en què visqué el pensador francès, amb el terratrèmol de Lisboa de 1755, eren ben tràgica. Això, unit a la seva poca fe en la condició humana, li féu tenir una actitud més aviat “pessimista” en contra del que defensaven certs “savis”.

Càndi o l'optimisme de Voltaire
Càndi o l'optimisme de Voltaire
 
La sàtira de l'optimisme feta per Voltaire va crear una forta polèmica a l'Europa d'aquells temps. Avui, seguint la seva estela, encara hi ha molts genets de l'apocalipsi desbocats que ens recorden contínuament que qualsevol il·lusió de canvi és una quimera. Basta mirar la dreta, especialista a combatre la famosa cita de Calderón de la Barca “la vida es sueño”. Ara el Govern Rajoy, amb la polèmica “llei mordassa”, vol blindar el “millor dels seus mons possibles”. L'esquerra, en canvi, aprofitant-se del seu paper de bo en aquesta societat tan dicotòmica,  sovint utilitza com un xec en blanc l'optimisme que ven. Així, en nom del progrés moral, és capaç de reproduir els mateixos tics que retreu a la dreta quan governa. En aquest sentit, no deixen de ser sorprenents els casos de nepotisme que ja està protagonitzant.
 
L'optimisme de l'esquerra, tan necessari per moure el món, s'ha de saber gestionar amb esperit crític. No ha de canviar tot perquè tot continuï igual. Després d'haver generat tantes expectatives, el més difícil és governar des de la coherència. Mentrestant, continuarem essent optimistes, que no càndids. Haurem de tenir els ulls ben oberts i un ànim constructiu per evitar que, per culpa de falsos profetes, caiguem un altre cop en el pessimisme de Voltaire. No cal donar aquest gust a la nostra dreta, de closca monolítica, que ens tracta com a eterns menors d'edat. Ja se sap que per a ells els somnis només formen part de l'arcàdic terreny de la infància.

Aquí teniu una article molt interessant sobre la maleïda superioritat moral de l'esquerra, de Max Pradera.

Articles del web relacionats:
- I què MÉS?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px