Banner Top

El maleït mite de la cultura

Article publicat a l'Ara Balears (09/12/2016)

En nom de la cultura es diuen autèntics dois: “la cultura és el millor antídot contra la barbàrie”; “la incultura als Estats Units ha propiciat la victòria de Trump”; o “si la gent llegís els clàssics, avui no hi hauria corrupció”. D’això se’n diu elitisme cultural miop. A la universitat vaig tenir professors, eminències catedralícies, que es feien dir humanistes i mostraven ben poca humanitat amb els seus alumnes. Els podia més el seu ego i la seva prepotència intel·lectual.
 
Llegir no ens fa necessàriament millors persones, de la mateixa manera que viatjar no ens garanteix una mentalitat més oberta. Això també ho he pogut comprovar amb rodamóns que es fan dir cosmopolites sense voler sortir de la presó de les seves pròpies idees obtuses. Ells, però, ni se’n temen. D’aquesta manera, Mario Vargas Llosa, home de món i tot un premi Nobel de Literatura, pot arribar a dir que, si Catalunya assoleix la independència, serà un “paisito muy menor, muy marginal y gobernado por fanáticos”.

Paraula d'André Malraux
Paraula d'André Malraux
 
Va ser la Il·lustració del segle XVIII qui ens va vendre l’enganyifa del mite de la cultura com a panacea a tots els mals de la humanitat. Tanmateix, la bena dels ulls se’ns va caure sobretot amb el nazisme. Els més incrèduls basta que llegesquin l’interessant llibre El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de sus letras (Alba, 2007). La seva autora, la germanista catalana Rosa Sala, ens parla de la complicitat d’una part de la intel·lectualitat alemanya amb les atrocitats del Tercer Reich. Friedrich Wilhelm Ruppert fou un home d’una extraordinària formació humanística i pare modèlic de família nombrosa. De servei en el camp de Dachau va tenir l’ocurrència de mullar amb benzina la barba d’un reclús i de calar-li foc amb un foguer. La paradoxa també es complí amb Heydrich, un refinat violinista conegut per ser un dels artífexs de la Solució Final.
 
En els Judicis de Nuremberg, hi hagué advocats que es resistiren a creure que la cultura pogués anar de la mà de la iniquitat moral. Fou el cas de l’advocat del governador d’Àustria, Seyss-Inquart, responsable de la deportació de milers de jueus als camps d’extermini. En defensa del seu client, un melòman empedreït, digué: “I jo sempre he pensat que algú que és capaç de parlar amb tanta finor de Bach, Mozart, Beethoven i Bruckner no pot ser cap monstre, ni, per descomptat, un criminal cruel i sanguinari, doncs, ¡l’amor per la naturalesa i la música només pot trobar agombol en el cor d’una bona persona!”

Paraula de Mercedes Sosa
Paraula de Mercedes Sosa
 
El nazisme deixà al descobert les vergonyes d’Alemanya, el país de l’alta cultura per excel·lència. “Afortunadament -conclou Rosa Sala-, continua havent-hi poesia després d’Auschwitz; el que passa és que ja no ens parla des del pedestal. Hem adquirit una dolorosa consciència de les limitacions de l’art, un ídol al qual ja no podem rendir culte com ho feren els nostres avantpassats més il·lustres”.
 
Cal, doncs, desmitificar la cultura i dotar-la de més humanitat, de més ètica. Nulla aesthetica sine ethica (“Cap estètica sense ètica”), escrigué el catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona, José María Valverde, qui el 1965 va deixar la seva plaça en solidaritat amb companys seus expulsats per la seva oposició a Franco. 

Nietzsche parlava dels bildungsphilisters, “beneits cultes” o “mediocres erudits” que bravegen de títols acadèmics i de moltes lectures, però que, per la seva manca de modèstia, no assoliran mai la vertadera saviesa. Al segle VI aC el grec Heràclit també féu servir un concepte similar, πολυμαθίη (“saberut”), per criticar la pedanteria estèril de pensadors com Pitàgores o Hesíode. Per desgràcia encara avui hi ha massa gent que té una idea elitista de la cultura. La fan servir com a refugi per alimentar el seu ego i no pas el seu esperit. Amb aquesta actitud és fa difícil transmetre a la resta de mortals la bellesa contagiosa del món.

Paraula de Nietzsche
Paraula de Nietzsche
 
Hi ha analfabets que tenen més senderi que alguns lletraferits de ment ofuscada. I és que llegir molt dóna erudició, però no necessàriament cultura, que no entén ni de vanitat ni d’esnobisme, sinó d’empatia. Cultura és despertar la curiositat, fomentar la promiscuïtat intel·lectual, la libido sciendi (“el desig de saber”), el diàleg envers l’altre i tenir la capacitat de fer-se preguntes sobre coses que ens transcendeixen. En aquesta tasca, evidentment, ajuda molt conèixer l’extraordinari llegat literari dels nostres avantpassats.
 
L’objectiu és tenir una vida més completa amb instruments que ens permetin entendre i apreciar millor els matisos i el context històric de les nostres efímeres i complexes existències. La sensibilitat, però, s’educa des de la humilitat i no des de la superioritat moral. La primera passa per no banalitzar la cultura és encomanar-la amb un esperit més engrescador i constructiu, fora de qualsevol actitud beatífica i de discursos paternalistes.

Us deix amb una reflexió de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987): “La cultura sense altruisme, sense bondat és vanitat buida”.

Aquí teniu unes reflexions de Jesús Quintero sobre els "analfabèsties":

 

En aquest vídeo Marina Garcés parla sobre el concepte de cultura.

En aquest reportatge del programa "Quan arribin els marcians", de TV3, es parla sobre si la cultura dona la felicitat.

Paraula d'Unamuno
Paraula d'Unamuno



Tipologia d'intel·lectuals
Tipologia d'intel·lectuals


Aquí teniu un article de Manuel Cruz, titulat "Saber y ser sabido".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/04/2017), reflexion sobre el concepte cultura.

No us podeu perdre aquest programa, "El sopar", de TV3, dedicat a la cultura:



Articles del web relacionats:
La fi de la cultura

Sapere aude?
La invasió dels idiotes
La banalitat del mal
L'ombra d'Auschwitz
Intel·lectuals destronats
-
 La utilitat de la inutilitat
La hipocresia de les humanitats

Paraules letals

Article publicat a l'Ara Balears (04/01/2015)

A l’antiga democràcia atenesa ja existien els demagogs, aquells que, gràcies a la seva portentosa oratòria, arrossegaven (ágo) el poble (demos) més dòcil. Eren encantadors de serps, bons coneixedors del poder hipnotitzador de la paraula. Al segle XIX el filòsof alemany Arthur Schopenhauer no s’està d’advertir-nos que el llenguatge pot ser una autèntica arma de destrucció massiva. En el seu irònic opuscle “L’art de tenir sempre raó” ens oferí unes pautes per aconseguir que les nostres idees triomfin, malgrat que siguin inconsistents o falses.
 
Ara tenim al nostre abast una altra obra que és un nou avís a navegants: “En aquesta gran època... els punys són paraules” (Edicions del 1979). El seu autor, el filòleg català  Jordi Martí i Font, reflexiona sobre com el poder establert s’ha apropiat del pensament col·lectiu subvertint el significat primigeni de les paraules. És una manera sibil·lina d’endormiscar la població i anul·lar qualsevol dissidència. Tot plegat s’aconsegueix principalment a través dels eufemismes, paraules que suavitzen una realitat desagradable. D’exemples, no en falten.

Eufemismes que confonen
Eufemismes que confonen
 
Ja fa temps que els conflictes armats han passat a dir-se “guerres preventives” o “humanitàries” amb víctimes conegudes com a “danys col·laterals”. Quan el capitalisme esgotà les seves cohartades i començà a ensenyar la seva pitjor cara, fou rebatejat amb el nom de “globalització”. Per preparar-nos psicològicament davant l’arribada de la crisi, el president Zapatero exorcitzà la seva ineptitud parlant de “desacceleració econòmica”. Aleshores se’ns exigí una baixada de sous sota l’etiqueta de “devaluació competitiva dels salaris”. Els acomiadaments i les retallades foren simples “reformes” o “ajustaments econòmics” i l’amenaça del rescat bancari es disfressava d’ “operació de finançament extern”. La pujada de l’IRPF consistia en un “recàrreg complementari temporal de solidaritat” i el copagament en la sanitat pública tan sols era un “tiquet moderador sanitari”.  Mentrestant, les amnisties fiscals per als rics eren vistes com a “mesures excepcionals per incentivar la tributació de rendes no declarades”. Per digerir tants de despropòsits, les nostres penes s’han convertit en “sacrificis necessaris”.
 
Aquest és l’efecte anestèsic dels eufemismes, que en realitat són paraules letals si s’empren de manera perversa i cínica per vendre veritats irrefutables. El franquisme ja en féu un abús. El seu règim es presentà com una “democràcia orgànica”, les vagues eren “conflictes laborals” i els partits polítics, “associacions”. El nazisme tampoc no s’està d’enverinar ments dotant de valor positiu idees del tot repulsives. Fou famosa l’expresió “solució final” per referir-se a l’extermini sistemàtic de la població jueva. El ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, s’esforçà molt a vendre bé el producte.
 
Amb la restauració de la democràcia, el poder es tornà a abonar a la manipulació lèxica. Tanmateix, per molt que ens intentin enganar, les hipotètiques bondats dels eufemismes per maquillar situacions crítiques tan sols són a curt termini. Al final, si no s’aborden els problemes, la veritat s’acaba imposant. La gent no és tan beneita, sobretot en una època tecnològica en què podem sortejar els mitjans de comunicació tradicionals que actuen d’altaveus del govern de torn.

El mal del llenguatge políticament correcte
El mal del llenguatge políticament correcte
 
No hi ha dubte que l’opressió institucional s’exerceix també a través del llenguatge. Els governants que nomenen la realitat controlen la nostra percepció del món. El mateix fan els pares amb els seus fills quan els imposen un lèxic concret. Convé, però, que deixem de ser tractats com a eterns menors d’edat. Fa 2.500 anys, a Atenes, la democràcia es pervertí per culpa dels demagogs, que s’aprofitaren de la seva dialèctica per manipular les masses més indefenses. Avui tornam a patir el mateix mal. Estam entabanats amb  paraules aparentment innòcues, carregades de bones intencions, que, realment, però, ens conviden a la resignació.
 
Des de fa ja massa temps el nostre pensament està segrestat per les mentides del llenguatge políticament correcte. Comença a ser hora que ens rebel·lem contra tantes aberracions semàntiques que ens distorsionen la mirada. Només essent amos de les nostres paraules podrem afrontar amb garanties un futur esperançador com a persones i com a col·lectiu. La història de la humanitat és la història de la seva emancipació lingüística.

Convé tenir presents les paraules del gran periodista polonès Ryszard Kapuscinki (1932-2007): “La guerra no comença amb el primer tret. La guerra comença amb el canvi de llenguatge”.  En aquest sentit, el traductor xilè Adan Kovacsics explica a Guerra i llenguatge com durant la I Guerra Mundial l’exèrcit austro-hongarès va crear una oficina de premsa des d’on un exèrcit d’escriptors treballava per donar nous significats a velles paraules. L’objectiu era proveir de fervor patriòtic els joves que anaven a la guerra.

Per reflexionar més sobre la força de les paraules aquí teniu extracte d’un article del filòsof Josep Ramoneda (Diari Ara, 21/05/2016):

“Vaig veure Victòria al TNC i em vaig quedar amb una idea que un mestre republicà deixa anar després de patir detenció i tortura: no saber què volen dir les paraules és el pitjor que pot passar. Vaig pensar en vides injustament allargades que, en no comprendre el sentit dels mots, es troben fora del món fins i tot abans de marxar-ne.

La dissolució de les paraules té també significació col·lectiva. Se sol donar de dues maneres: perquè un sistema de dominació fa seves les paraules que tenen més càrrega simbòlica utilitzant-les en sentit contrari del que signifiquen (que és el que lamenta el mestre republicà); o perquè les coses van més de pressa que les idees i hi correm al darrere posant-los noms que no ens diuen res sobre elles. Quan el franquisme parlava d’ estado de derecho era un eufemisme d’ estat d’opressió, que ens ha deixat com a herència un correlat, imperio de la ley, que alguns encara utilitzen amb incomprensible frivolitat”.

Aquí teniu la fantàstica canço de Quimi Portet "Putes paraules":


I per acabar, dues frases per reflexionar:

  • “El llenguatge és el bé més preuat, i alhora el més perillós que se li ha donat a l’home” (Holdërlin)
  • «Les paraules, com és ben sabut, són les grans enemigues de la realitat» (Joseph Conrad)

Articles relacionats:
Al principi existia la paraula
Mots que es xiuxiuegen
Democràcia obsoleta
-
 La veritat de la mentida
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
-
 Apologia de la paraula
- Paraules voladores

La banalitat del mal

Article publicat a l'Ara Balears (22/02/2015)

L’espectacle de la mort ja s’ha convertit en un acte quotidià de les nostres vides. A l’antiga Roma el poble acudia als amfiteatres a contemplar la sang vessada dels gladiadors i dels primers màrtirs cristians. Durant l’edat mitjana la crema de bruixes i heretges enmig del carrer serví d’escarment per a més d’un. Al segle XVIII la guillotina de la Revolució Francesa seria un altra escenificació pública del terror. La primera meitat del segle XX, marcada per les dues guerres mundials, esdevindria un dels períodes més cruents de la història d’Europa amb més de 70 milions de persones mortes per la follia humana.
 
El segle XXI s’estrenaria amb un canvi de percepció social del mal. L’11 de setembre de 2001 tothom pogué presenciar en directe, des de casa seva, els terribles atemptats de les torres bessones de Nova York. Des d’aleshores vivim anestesiats sobre una realitat, la violència, que ja havíem començat a frivolitzar amb els videojocs més sàdics. Havent-se globalitzat el mal en l’actual societat mediàtica, ja no ens immutam en veure com setmana rere setmana grups terroristes decapiten hostatges o realitzen massacres indiscriminades.
 
Qui es va interessar per entendre la psicologia del mal va ser Hannah Arendt (1906-1975), una filòsofa alemanya d’origen jueu que el 1951 es va donar a conèixer amb el llibre Els orígens del totalitarisme. El 1961, exiliada als EUA, el diari The New Yorker la va contractar perquè cobrís a Jerusalem el judici d’Adolf Eichmann. Es tractava de l’oficial de la SS, mà dreta de Himmler, que s’havia encarregat d’organitzar les deportacions dels jueus als camps de concentració, d’on la pròpia Arendt havia aconseguit escapar. En una operació força polèmica, violant tots els tractats internacionals, el nounat estat d’Israel, que no participà dels judicis de Nuremberg (1945-49), havia capturat a l’Argentina el malvat tinent nazi per aplicar-li la seva pròpia llei. Dos anys més tard, aquella tasca periodística es publicaria en forma de llibre sota el títol Eichmann a Jerusalem. Informe sobre la banalitat del mal.
 
La pensadora alemanya esperava trobar-se amb l’encarnació de la maldat absoluta. Per a sorpresa seva, però, Eischmann no era un monstre al servei d'un règim criminal, tal com mantenia el fiscal d'acord amb l'opinió pública. Era més aviat un home “terriblement i temiblement normal”, fruit del seu temps i del totalitarisme antisemita que li tocà viure. En el judici, el mateix acusat havia reconegut que ell  només havia complit ordres. “Acuso –afirmà- els governants d’haver abusat de la meva obediència”. Per a Arendt, l'únic pecat d'aquell individu havia estat renunciar a la qualitat decisiva de l'ésser humà: la capacitat de pensar. Això la portà a parlar de la “banalitat del mal”.

Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici
Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici

Ja a principis del nazisme Arendt havia retret al seu gran mestre i amant Martin Heidegger que hagués desertat de la seva responsabilitat intel·lectual per denunciar les atrocitats del Tercer Reich. És la mateixa postura còmoda i covarda que retrataria el 1951 l'italià Alberto Moravia en el llibre El conformista. Portada el 1970 al cinema per Bertolucci, l’obra té com a protagonista un respectat professor de filosofia que, per una qüestió de supervivència, s'afilia al partit feixista. Segons Arendt, amb la seva claudicació davant els règims totalitaris, aquells intel·lectuals haurien comès un pecat més gran que el del propi Eischmann, que, al cap i a la fi, era un home anodí i pusil·lànime sense cap dilema moral a l'hora d'executar les ordres dels seus superiors.
 
Aquesta manca de “moral” explicaria la “banalitat del mal” de la filòsofa alemanya, la qual, tanmateix, mai no mantingué que Eischamn es limitàs a obeir ordres. En el llibre, recorda que, en veure que s’acostava la derrota nazi, Himmler recomanà dispensar un millor tracte als reclusos dels camps de concentració. Aleshores el seu subaltern no li féu cas i s’esforçà per continuar amb la Solució Final, eufemisme emprat des de 1942 per al·ludir a l’extermini sistemàtic de la població hebrea. Per a Arendt, actuà així mogut per la set de glòria i pel convenciment que el seu esperit maquiavèl·lic era una manifestació de la seva virtut.
 
Eischamn seria considerat com el major assassí d’Europa, tot i que segurament ell no matà amb les seves pròpies mans cap dels 6 milions de jueus víctimes de l’Holocaust. El tribunal israelià el condemnà a mort. Les seves restes foren incinerades i escampades pel Mediterrani per evitar que la seva tomba es convertís en un lloc de peregrinació. A pesar que Arendt no defensà la innocència d’aquell oficial de la SS, la seva autòpsia sobre el mal no va agradar gens als seus compatriotes, que la varen acusar de “pro nazi”. Avui, cinquanta anys després del famós judici i trasbalsats pel terrorisme jihadista, les reflexions d’Eichmann a Jerusalem no haurien de ser ignorades. Tal com assegura el sociòleg Salvador Giner en la seva Història del pensament social, “el que Arendt demostrà és com la mediocritat moral, la covardia dels febles i la fàcil obediència rutinària és el que transforma la gent corrent en mansos braços de la brutalitat i de la barbàrie totalitària”.

El calendari ens diu que 27 de gener és Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’

Per entendre la ment d'un assassí no us podeu perdre aquest article del filòsof Xavier Antich del diari Ara (03/04/2016) titulat "La racionalitat criminal".

Aquí teniu més informació sobre Hannah Arend.

Aquí teniu fragments de la pel·lícula Hannah Arendt (2012):





Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra:



I aquí teniu un documental molt interessant sobre els descendents dels botxins de l'holocaust que reneguen dels seus pares. Es titula "Els fills de Hitler":



Per reflexionar sobre el bé i el mal, aquí teniu un àudio del programa "L'ofici de viure" de Catalunya Ràdio (23/06/2013)
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px