Banner Top

Per què va caure l'Imperi Romà?

La versió oficial, del tot simplista, diu que l'Imperi Romà va caure per culpa de les invasions bàrbares - l'expressió no pot ser més xenòfoba. El 395, en morir l’emperador Teodosi (d’origen hispà), l’Imperi quedà dividit definitivament en dos. La part occidental, que des de temps de Maximià (286-305) ja tenia la capital a Milà, passà a mans del fill petit Honori, d’onze anys; i la part oriental, amb seu a Constantinoble, del fill gran, Arcadi.

Honori, donat que era menor d’edat, estava sota la tutela del general Estilicó, d’origen vàndal. Abans de morir, Teodosi ja havia premiat la seva lleialtat nomenant-lo cap dels exèrcits per a les dues parts de l’Imperi. El 402, davant l’avanç dels pobles bàrbars, Estilicó decidí traslladar de Milà a Ravenna la capital de la part occidental. Situada al nord d’Itàlia, a la costa adriàtica i envoltada d’aiguamolls, era una ciutat més inexpugnable.

Mapa de les invasions bàrbares
Mapa de les invasions bàrbares


Alaric
Tanmateix, el 410 el rei dels gots, Alaric, evità Ravenna i es dirigí directament a Roma, que continuava essent un símbol. La saquejà durant tres dies. L’atac al cor de Roma suposà un cop psicològic molt fort. Queia el mite dels vuit segles d’invulnerabilitat de la gran potència civilitzadora de l’antiguitat –la primera invasió bàrbara s’havia produït al segle IV aC a mans de les tropes gal·les de Brennus.

Àtila
Després d’Alaric, els romans hagueren de plantar cara a un altre poble bàrbar: la terrible tribu dels huns d’Àtila, que, provinents d’Àsia central, havien arrasat amb mitja Europa. Àtila apareix descrit a les cròniques com el prototip de bàrbar despietat. No debades, fou batejat pels filoromans historiadors amb el sobrenom “el flagell de Déu” (Flagellumm Dei), equiparant-lo amb una plaga bíblica. D’ell deien que, allà on trepitjava el seu cavall, la gespa no hi tornava a créixer. Tal era la por que infonia. No aconseguí, però, fer-se amb Roma. Gràcies a la intervenció del papa Lleo I, Àtila no arribà a atacar la Ciutat Eterna.

Àtila
Àtila

Genseric
Es creu que els huns d’Àtila s’havien desplaçat de l’Àsia central cap a l’oest arran d’un canvi climàtic. El seu temut avanç pel continent europeu obligà molts pobles germànics a creuar el Rin. D’aquests pobles, els que feren més mal per allà on passaren foren els vàndals –el seu nom avui en dia encara és sinònim, injustament, de devastació. El 455 un dels seus caps, Genseric, saquejà Roma, però, gràcies una altra vegada a la intermediació del papa Lleó I, s’aconseguí que la Ciutat Eterna no fos incendiada i que es respectàs la vida dels seus habitants.

Genseric
Genseric saquejant Roma (Karl Briullov)

Odoacre
Tanmateix, la desintegració de l’Imperi romà d’Occident ja era imparable. La seva defunció arribaria el 4 de setembre de 476 –curiosament el darrer emperador de l’Imperi romà d’Occident, Ròmul August, de 14 anys i deposat pel bàrbar Odoacre, portava el nom del fundador de la ciutat eterna tretze segles enrere. Mentrestant l’Imperi romà d’Orient es mantingué fort. Sobrevisqué mil anys més, fins al 29 de maig de 1453, que va ser quan els turcs conqueriren la seva capital, Constantinoble. L’edat mitjana constitueix precisament aquest període, des de les invasions bàrbares fins a la caiguda de Constantinoble.

El saqueig de Roma (Sylvestre, 1890)
El saqueig de Roma (Sylvestre, 1890)

Interpretació cristiana de la caiguda de Roma
Després del cop psicològic que provocà el saqueig de Roma el 410 per part d’Alaric, intel·lectuals pagans del moment culparen el cristianisme d’aquest cataclisme per haver abolit el culte als antics déus. La rèplica vingué de Sant Agustí, bisbe d’Hipona (Tunísia). En la seva obra La Ciutat de Déu (411) sostingué que les desgràcies que assotaven Roma derivaven precisament del seu anterior paganisme, que l’havia conduït a la corrupció i al vici. Segons la seva interpretació, la pecaminosa Roma, descrita com una nova Sodoma, no havia fet cas de les advertències dels profetes i, en conseqüència, havia estat castigada oportunament pels bàrbars, els quals havien estat triats per la providència per complir aquesta seva missió.

Sant Agustí
Sant Agustí

Interpretació pagana de la caiguda de Roma
Al segle XVIII, el segle de les Llums, començaren a sorgir noves teories sobre la caiguda de l'imperi romà d'Occident. Les tres principals són aquestes:
  • Important crisi econòmica: inflació, devaluació de la moneda, escassetat d’aliments...
  • Tesi de l’historiador britànic Edward Gibbon, autor de la influent obra Història de la decadència i caiguda de l'Imperi Romà (1776-1788). Per a Gibbon les causes de la decadència romana foren bàsicament dues: la pujada al poder d’emperadors simpatitzants del cristianisme –el missatge pacífic del qual anava en contra de la idiosincràsia bèl·lica romana- i la integració a l’exèrcit romà d’un contingent considerable de soldats bàrbars, molts d’ells cristianitzats, que mai no tingueren el suficient patriotisme per a defensar correctament l’Imperi.
  • Mescla racial dels pobles, en sintonia amb les teories racials pseudodarwinianes de finals del segle XIX. Se suposava que el vigor dels romans havia disminuït en contraure matrimoni amb pobles de races “inferiors”.

Llibre d'Edward Gibbon
Llibre d'Edward Gibbon


Tanmateix, avui en dia les causes de la decadència de l’Imperi Romà d’Occident continuen essent objecte d’especulació. És evident, però, que no hi degué haver una sola causa.

Quan parlam d'invasions bàrbares, tenim el cap grans hordes d'incivilitzat. Aquest fragment de "Jocs de trons" reflectiria una mica els enfrontaments de l'antiguitat:



Aquí teniu un documental sobre l'auge i caiguda de l'Imperi Romà:


Articles del web relacionats:
Armini, el Bin Laden de l'antiga Roma
- Boudica, l'amazona que protagonitzà el primer Brèxit
El lament de Zenòbia, l'amazona de Palmira
Roma com a justificació del colonialisme modern
Roma, història de la humanitat i la llibertat
Roma segons Ròmul?

La docta ignorància

Article publicat a l'Ara Balears (25/11/2016)

L’efecte Trump ja és aquí. José Ramón Bauzá ha tornat a la terra que el va defenestrar. Reapareix amb l’ego extraviat després de no haver pogut ser ministre de Rajoy. No es treu del cap el que ha passat als Estats Units. Enarborant la bandera de l’anticatalanisme, ara el farmacèutic de Marratxí assegura que té la fórmula màgica per reconquerir el Consolat de Mar el 2019. Per desgràcia, l’amenaça de la docta ignorància torna a fer acte de presència en unes illes de memòria massa fràgil. En la passada legislatura el nostre senador senil del Círculo Balear ja va presumir de la seva malaptesa. Si Trump nega el canvi climàtic, Bauzá nega la unitat de la llengua catalana. Sens dubte, la banalitat és la gran epidèmia de l’era moderna.

El Senat, destí dels grans doctes ignorants
El Senat, destí dels grans doctes ignorants
 
La docta ignorància va ser una expressió encunyada al segle XV pel teòleg alemany Nicolau de Cusa. La paradoxa era un cant a la humilitat acadèmica, a saber-nos petits davant de l’univers infinit de coneixements del món. Ara, però, personatges com Trump o Bauzá han revertit el sentit originari de la docta ignorància. Amants de certeses absolutes, ells ja formen part de la casta dels “analfabèsties”, gent que braveja sense complexos de la seva incultura. Sovint, però, hi ha més mala fe que no pas incultura. El drama és quan aquests individus arriben al poder amb discursos del tot demagògics, és a dir, tergiversats, però efectius a l’hora de captar vots pusil·lànimes. Al segle IV aC Aristòtil ho tenia clar: “La demagògia és la forma corrupta o degenerada de la democràcia. El demagog és un adulador del poble”.

Paraula de Pío Baroja
Paraula de Pío Baroja
 
La barbàrie de la ignorància no coneix límits. S’aprofita de les ments mandroses. En l’actual cultura del fast food impera la llei del mínim esforç, de conseqüències terribles. Per moments, la nostàlgia ens tempta amb aforismes dels grans clàssics: Χαλεπὰ τὰ καλά (“Les coses belles són difícils”) o Per aspera ad astra (“A través de les dificultats als estels”). Avui l’única certesa la trobam en els mercats. Descartes al·lucinaria. Del Cogito ergo sum (“Pens, per tant existesc”)  hem passat al “Consumesc, per tant existesc”.

La docta ignorància
La docta ignorància
 
Mancats de memòria, el presentisme actual ens té anul·lat l’esperit crític. N’és un bon reflex el nostre sistema educatiu: set reformes en quaranta anys de democràcia. L’actual LOMQE és la culminació de tanta ineptitud institucional que condemna a la indigència intel·lectual les futures generacions. La mediocritat, que rebutja l’autocrítica, pot fer que, durant un instant, trontolli una cultura de segles. I, mentrestant, els referents mediàtics que triomfen són Belén Esteban i companyia. L’excel·lència no té cap reconeixement i és aixafada per mediocres que es retroalimenten. Estam tan avesats a la mediocritat que hem acabat per acceptar-la com l’estat natural de les coses.
 
La docta ignorància pot resultar esquizofrènica. Lamentam la mort de la darrera víctima per violència de gènere, però donam audiència a programes de televisió que fan apologia del masclisme. L’Estat espanyol persegueix les estelades, però no actua contra el vicepresident de la Fundación Francisco Franco, que acaba de dir que El Caudillo “només afusellà 23.000 persones i no va ser caprici”. Quaranta-un anys després de la mort del dictador el seu llegat és més viu que mai.

Paraula d'Erasme de Rotterdam
Paraula d'Erasme de Rotterdam
 
Aquest panorama tan desolador preocupa molt el gran pensador polonès Zygmunt Bauman. En el seu darrer llibre, Ceguera moral, el pare de la societat líquida recorre a un altre terme d’arrel grega per definir millor el nostre progressiu deteriorament moral.  És “adiàfora”. Al·ludeix a la indiferència amb què observam comportaments humans del tot deplorables. Així, al ulls d’una ciutadania passiva i alienada pel consumisme, la corrupció, la mentida i la grolleria acaben convertint-se en el mal menor de la política. L’anestèsia se serveix amb un lacònic “i, tanmateix”. En una societat sense ètica els doctes ignorants tenen l’èxit garantit. Bé ho saben Trump, José Ramón Bauzá i tota la seva colla d’aduladors.
 
Perseguida per la justícia, l’exbatlessa de València Rita ja ha passat a millor vida amb un sentit homenatge al Congrés de Diputats en forma de minut de silenci. Ningú ja no es recorda de quan la fallera major es reia de les víctimes de l’accident del metro de València ocorregut el 2006. Obrim els ulls! No haurem sortit de la crisi fins que no haguem acabat amb tanta indecència.

Cal tenir en compte les paraules de John Stuart Mill (1806-1873): “És millor ser una persona insatisfeta que un porc satisfet”.

Igual d’assenyades són les paraules de Joan Fuster (1922-1992): “No faces de la teua ignorància un argument”.

Per acabar, és molt recomanable aquest article titulat: "La recerca de la satisfacció insatisfeta"

I aquest altre article parla sobre "l'empoderament dels idiotes".

Gran
Gran "meme"

 

Fal·làcies
Fal·làcies

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/11/2016), reflexion sobre l'estupidesa humana:



Articles del web relacionats:
- El poder de la fal·làcia
Mediocres sota la síndrome de Procust
Quan la mediocritat estava ben vista
Compte amb els estúpids!
Els fills bords de Warhol
Per aspera ad astra
L'era líquida
Paraules amb coneixement

Una muntanya ben màgica

Article publicat a l'Ara Balears (08/02/2016)

Per la seva salut, Thomas Mann faria bé de no ressuscitar. Molt ha canviat Davos, l’escenari de la seva cèlebre novel·la La muntanya màgica, publicada el 1924. Des de 1991 aquesta diminuta ciutat dels Alps suïssos, la més alta d’Europa a 1,560 metres sobre el nivell de la mar, acull anualment, a finals de gener, unes pomposes trobades del Fòrum Econòmic Mundial. Els seus convidats són les grans fortunes i els polítics més influents del planeta. Res a veure, doncs, amb els protagonistes de l’obra del premi Nobel alemany.
 
La muntanya màgica ens parla de Hans Castorp, un jove enginyer d’Hamburg que viatja fins a un balneari de tuberculosis de Davos, un lloc avui més famós per les seves luxoses estacions d’esquí. La seva intenció inicial és passar-hi tres setmanes de vacances al costat d’un cosí seu que s’hi troba ingressat. Tanmateix, la visita es converteix en una estada de set anys, durant els quals Castorp s’imbueix de les reflexions existencials de dos mentors del tot antitètics, Settembrini i Naphta.
 
Enguany els prop de 2.500 assistents de més de 100 països que s’han reunit a Davos també no han aturat de fer-se reflexions existencials. En el seu cas, però, giraven més aviat al voltant de la defensa d’un sistema capitalista que, aparentment sense alternativa possible, ja ha decapitat massa gent. El terratrèmol, de repercussions globals, s’inicià el 2008 després de la pinxada de la de bombolla immobiliària nord-americana. L’únic lloc, però, on no han arribat les seves saquejades és el sempre plàcid cim de Thomas Mann. Qui ho sap bé és el periodista anglès Andy Robinson, autor del llibre Un reportero en la montaña màgica. Cómo la élite econòmica de Davos hundió el mundo. (Editorial Ariel, 2013).

Robinson denuncia que, parapetat dalt del sostre d’Europa, el Fòrum Econòmic Mundial continua planificant estratègies per obtenir més beneficis enmig de l’actual crisi econòmica mundial. Tot plegat, però, es vesteix sota un discurs de la filantropia abanderat per celebritats convidades. Enguany l’actriu britànica Emma Watson ha presentat un programa per eliminar les diferències de gènere. Un altre actor, Leonardo DiCaprio, ha estat premiat per la seva lluita contra el canvi climàtic. I el cantant d’U2, Bono, hi ha celebrat el desè aniversari d’una campanya que lidera per combatre la sida a nivell mundial.
 
Un reportero en la montaña màgica desemmarca una monumental farsa on la plutocràcia intenta netejar la seva imatge al costat d’estrelles mediàtiques. És el que ja és conegut com a “filantrocapitalisme”. En aquest idíl·lic racó d’un dels paradisos fiscals preferit pels nostres corruptes el papa Francesc també s’hi ha volgut fer sentir per tercer any consecutiu. Així d’ingenu es manifestava en la seva darrera missiva: “No s’oblidin dels pobres! Aquest és el principal repte que tenen vostès com a líders en el món dels negocis”.
 
Robinson lamenta que la indignació ciutadana provocada per l’orgia financera d’aquests últims anys no hagi acabat amb la impunitat de les elits econòmiques de Davos. Apunta que la culpa, en part, és d’uns mitjans de comunicació que se senten emmordassats. I és que només uns quants periodistes elegits tenen accés directe a unes reunions on es discuteix el futur de l’economia mundial. Tanmateix, aquesta minoria acaba essent abduïda per a la causa. “Això –diu el reporter britànic- és el que passà a La rebel·lió dels animals d’Orwell. Cada vegada els porcs s’assemblaven més als que suposadament eren els seus enemics”.
 
En la seva muntanya màgica, Thomas Mann va voler descriure, des de la distància d’un sanatori dels Alps, la decadència moral de la burgesia europea als anys anteriors a la Primera Guerra Mundial. Al final de l’obra els tambors de guerra comencen a pertorbar l’harmoniosa pau dels interns d’aquell microcosmos. El seu protagonista, Hans Castorp, pressent l’apocalipsi que s’acosta: “Tenia por. Li semblava que tot allò no podia acabar bé, que acabaria amb una catàstrofe [...], amb una gran tempesta que ho devastaria tot [...] i que el període del malson seria seguit d’un terrible judici final”.
 
Avui, gairebé un segle després de la publicació de l’obra del premi Nobel alemany, sembla que els crits eixordadors de les víctimes del capitalisme encara no han arribat a les orelles dels nous habitants de la muntanya màgica de Davos. Si qualque dia els desmunten de veres el seu preuat sistema, l’autor d’Un reportero en la montaña màgica té clar quina serà la seva reacció. Cita una frase del geògraf britànic David Harvey: “El capitalisme mai no resol els seus problemes; simplement els desplaça a un altre lloc”.

Aquí teniu una ressenya de "La mutanya màgica" feta pel professor Xavier Díez.

Per saber més sobre què es cuina a Davos, no us podeu perdre aquests vídeos:





Articles del web relacionats:
Les Meduses de la indiferència
El capitalisme que ens decapita
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px