Banner Top

L’etern retorn del Gran Germà

Article publicat a l'Ara Balears (17/02/2017)

És un Déjà vu. Pres per la incredulitat, l’espectre del periodista britànic George Orwell es frega els ulls. Té molt present l’al·legat que el 1948 va escriure contra els totalitarismes del segle XX. L’obra es titulà 1984, resultat d'intercanviar la posició dels dos últims dígits de la data en què la va concebre. Avui, gràcies a la victòria de Donald Trump, ja s’ha convertit en un supervendes a Amazon, el gegant digital del comerç on-line. Certament, escarrufa constatar les similituds que guarda “Oceania”, el país on transcorre 1984, amb la nova Amèrica trumpista.
 
Orwell parla d’un Estat omnipresent liderat per un enigmàtic dictador conegut com a Gran Germà -l’alter ego de Hitler o Stalin. Aquella és una societat sense cap tipus de llibertat per als ciutadans, els quals se senten estrictament vigilats per unes “telepantalles” i per la “policia del pensament”. El protagonista de l’obra, Winston Smith, treballa al Ministeri de la Veritat, reescrivint permanentment la història al gust del règim totalitari del partit Ingsoc.

El Gran Germà que tot ho veu
El Gran Germà que tot ho veu
 
La crònica orwelliana dels fets ve condicionada per la “neollengua”, una llengua artificial, d’una simplicitat malintencionada, que suprimeix qualsevol subtilesa semàntica perillosa. Així, dolent és “nobo”; els conceptes de llibertat i igualtat es fusionen en una sola paraula, “crimpensar”; i el “prolealiment” és la porqueria d’entreteniment i falses notícies que proporciona el Gran Germà. Els tres eslògans governamentals són: “La guerra és la pau, la llibertat és l’esclavitud, la ignorància és la força”.
 
Tota aquesta arquitectura lingüística suposa un “crimental”, el crim de la ment. És el mateix crim que està perpetrant el flamant 45è president nord-americà en voler imposar “fets alternatius” que substituesquin qualsevol evidència empírica que aportin els mitjans de comunicació. L’expressió està en sintonia amb la ja famosa “postveritat”. En base a ella, ara Trump ha declarat la guerra a la professió periodística, la qual, al seu parer, està totalment desacreditada per no haver predit la seva victòria electoral.
 
1984 conté, però, altres detalls plenament actuals. És el cas dels “dos minuts d’odi”, durant els quals tots els ciutadans contemplen la imatge de l’arxienemic de l’Estat, Goldstein. Irromp a les “telepantalles”, defensant conceptes “forassenyats” com “la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa, el dret de reunió i el dret d’opinió”. Avui Trump s’encarrega de combatre qualsevol d’aquestes heretgies amb punyets tweets, la nova arma de la democràcia.

Eslògan del Gran Germà
Eslògan del Gran Germà
 
Al costat del Ministeri de la Veritat d’Orwell, hi ha tres ministeris més: el de l’Amor, el de la Pau i el de l’Abundància. El de l’Amor s’ocupa de reeducar amb càstigs els membres del Partit. En aquest sentit, el president nord-americà ja s’ha mostrat favorable a la tortura com a eina eficaç de control i de dissuasió. El Ministeri de la Pau s’esforça per aconseguir que hi hagi una guerra permanent i un enemic extern per evitar revoltes socials. En la mateixa línia estaria el lema trumpista contra la immigració “America, first”. Finalment, el Ministeri de l’Abundància vetla perquè la gent visqui sempre a un pas de la subsistència. El nou inquilí de la Casa Blanca fa el mateix en voler desmantellar l’Obamacare, l’ambiciosa reforma sanitària del president sortint, tan cobejada pels més desafavorits.
 
Segons el “Nostradamus” Orwell, no tenim molts de motius per a l’optimisme. No debades, el protagonista de la seva obra no aconsegueix deslliurar-se del jou opressor del Gran Germà. L’escena final és demolidora. Apareix Smith en un bar mirant a la televisió tot un reguitzell de notícies manipulades. La seva resignació muda en conformisme: “Dues llàgrimes perfumades de ginebra van rajar-li a banda i banda del nas. Però ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victòria sobre ell mateix. Estimava el Gran Germà”.

Cita cèlebre de 1984
Cita cèlebre de 1984
 
És trist constar la vigència d’una novel·la del tot apocalíptica escrita fa gairebé setanta anys. El seu contingut no només és aplicable als Estats Units de Trump, el nou emperador del mal, sinó també a Polònia, Rússia o la Xina, països democràtics però igualment intransigents amb les llibertats individuals. A Espanya, amb tot, tampoc no podem bravejar molt.
 
Desarmat el periodisme, en temps de la “postveritat” estam abocats a viure més idiotitzats que mai. Els polítics sempre han tengut l’opció de mentir. La novetat és que els ciutadans, per culpa de tanta infotoxicació, ens haguem deixat d’interessar per la veritat. El rentat de cervell institucional no pot resultar més exitós. Són els nous estralls de l’etern retorn del Gran Germà, que aquesta vegada té en Internet una “telepantalla” més eficient. Tenint a la seva disposició totes les dades del nostre perfil digital, el control ja és absolut.

Aquí teniu més informació sobre l'obra d'Orwell.

No us podeu perdre aquest vídeo de Sandra Mata (Món 3/24) sobre els "fets alternatius" de Trump.

Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
On és la veritat?

A
quí teniu la pel·lícula completa de "1984":

La degradació humana

Article publicat a l'Ara Balears (05/05/2014)
 
La degradació de la condició humana és present en moltes cultures de l’antiguitat. Ja al segle VIII aC, el grec Hesíode, en la seva obra Els treballs i els dies, parla de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals.

La penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació. Tal com apunten altres fonts literàries per influència mesopotàmica, ja abans, en l’edat de bronze, Zeus havia enviat un gran diluvi per destruir la perversa i corrupta raça humana. Només se’n salvaren Deucalió i Pirra. Havent-se refugiat dins d’una arca, aquesta piadosa parella fou l’encarregada de repoblar la terra seguint els consells d’un oracle.

El diluvi universal (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
El diluvi universal (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
 
En la tradició bíblica, també trobam una providència desconhortada amb la malícia humana. Caín, fill d’Adam i Eva, no pogué consentir que el seu germà Abel fos la nineta dels ulls del Senyor. És per això que el matà. Després d’aquest fratricidi –tan recurrent al llarg de la nostra història-, els homes continuaren donant mostres de la seva roïna naturalesa. Déu, penedit d’haver-los creat, considerà que calia tornar a començar des de zero, de manera que també els envià un diluvi. En aquest cas, una altra arca serviria d’aixopluc per a Noè i la seva família, els elegits per fundar la nova estirp. El 1974 Manuel de Pedrolo revisitaria el mite. En la seva cèlebre novel·la Mecanoscrit del segon origen, la regeneració de la humanitat cau en mans de dos joves, Dídac i Alba, supervivents d’un atac extraterrestre.

Mafalda i el món
Mafalda i el món
 
Des de sempre l’home ha tengut grans esperances en l’evolució, que ha volgut associar amb el progrés. Aquests relats, però, demostren tot el contrari. I per carregar-nos de més raons, podem recórrer a l’etimologia. La paraula evolució deriva del verb llatí evolvere compost del sufix ex-, que recull la idea de sortir, i de volvere (“girar”). En l'antiguitat clàssica aquest mot només s'aplicava al món de la lectura. Un dels primers suports de l'escriptura foren els rotlles, els quals, per ser llegits, havien de ser desenrotllats, és a dir, “evolucionats” o “desenvolupats”.
 
No seria fins al segle XVIII quan el terme evolució agafà protagonisme en el llenguatge científic per indicar els canvis experimentats per un organisme durant la seva vida. Aquestes mutacions, però, no necessàriament implicaven un progrés. De fet, el britànic Charles Darwin, autor de L’origen de les espècies (1859), era més partidari de l'expressió descent with modification (“descendència amb modificació”). Tanmateix, evolució acabà essent sinònim de canvi progressiu. Per als canvis regressius s'encunyà el mot involució.

Evolució o involució?
Evolució o involució?
 
Al llarg de la història, hem volgut progressar a costa d’un derivat d’evolució, revolució (“tornar a girar”). Es tracta d’una paraula nascuda durant l’edat mitjana en l’àmbit de l’astronomia per designar les voltes que fa un cos celeste. Fora d’aquest entorn, al·ludiria a una reforma important que, segons la mentalitat tradicionalista de l’època, havia de suposar un retorn al passat i no una transició a una situació nova. Seria a partir de la Revolució Francesa (1789) quan el terme adquiriria el significat de canvi cap endavant.
 
A pesar de les il·lusions dipositades en la revolució de la “igualtat, fraternitat i legalitat”, un segle abans el filòsof anglès Thomas Hobbes ja havia alertat que la humanitat no tenia remei a causa del seu esperit depredador. En el llibre Leviatan, ho il·lustrà reactualitzant una famosa cita del comediògraf romà Plaute (segle II aC): Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”). Aquesta màxima, contrària a la visió més optimista que al segle XVIII aportaria Rousseau (“l’ésser humà és bo per naturalesa”), ens condemna, doncs, a la bellum omnium contra omnes (“la guerra de tots contra tots”), en paraules del mateix Hobbes.

Nietzsche i l'home
Nietzsche i l'home

Són massa els fets que demostren que el nostre gen altruista viu en etern conflicte amb el nostre gen egoista. Les atrocitats del passat es continuen cometent a pesar que el 1948 s’aprovàs la Declaració Universal dels Drets Humans. Les conquestes socials, que tant costaren, perillen i la mateixa naturalesa també es veu amenaçada pels excessos de l’home -els darrers informes sobre el canvi climàtic són apocalíptics.

Paraula de Mandela
Paraula de Mandela
 
Davant aquest panorama tan desolador només cal esperar un nou diluvi i donar-nos així una altra oportunitat. Amb tot, el càstig de Sísif ens persegueix. Com el mític personatge grec, ingènuament ens esforçam per empènyer la roca de la filantropia, que, un cop al cim de la muntanya, tornarà a caure. Nihil novum sub sole (“res de nou sota el sol”), ens recorda tristament l’Eclesiastès. Tanmateix, la constatació tan frustrant d’aquest déjà vu no ens ha d’animar al derrotisme. Per pair millor la vida, conhorta més pensar que, tal com deia Albert Camus, cada generació està cridada a refer el món, és a dir, a restaurar un novus ordo saeculorum (“una nova sèrie de segles”), parafrasejant Virgili.

Aquí teniu una frase de Joseph Conrad (1857-1924), autor d’El cor de les tenebres: «Tota època és nodreix d'il·lusions. Si no, els homes renunciarien aviat a la vida i aquest seria el final del gènere humà.»

I aquesta és el que pensava Einstein del progrés: “El progrés només és el canvi dels nostres conflictes i incomoditats per uns altres conflictes i incomoditats molt més perfeccionats. Les noves incomoditats són tan incòmodes com les antigues, però els conflictes són cada dia més difícils de resoldre”.

Nen geopolític observant el naixement de l'home nou (Dalí, 1943)
Nen geopolític observant el naixement de l'home nou (Dalí, 1943)

L’escriptor Melcior Comes considera que el “progrés és la religió atea de la modernitat”. Aquí teniu un fragment d’un article seu publicat a l’Ara Balears (09/09/2016):

“Ens agrada pensar que el món millora. ‘El progrés’ és la religió atea de la modernitat; la creença lluminosa que anem dirigits –a poc a poc i amb vacil·lacions– cap a un lloc millor: unes societats més justes, riques, cultes i igualitàries”.

I aquí teniu unes reflexions de l'humorista Groucho Marx (1890-1977): “La humanitat, partint del no-res i a còpia d'esforç, ha arribat a assolir les cotes més altes de misèria”.


Articles del web relacionats:

On són avui les utopies?
El sentit tràgic de la història
L'origen terrós de l'home

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/02/2018), reflexion sobre el mite del progrés. Ho faig a partir del llibre "Sàpiens", de l’escriptor israelià Yuval Noah:




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/01/2017), reflexion sobre si l'home és bo o dolent per naturalesa:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (12/04/2014) per parlar sobre etimologies diluvials.



I per acabar, aquí teniu una deliciosa cançó dels Beatles: "Across the Universe". La lletra, que apareix substitulada, és sensacional:



I no us podeu perdre aquestes reflexions del filòsof Emilo Lladó:




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px