Banner Top

Carpe diem

Més de dos mil anys després, Carpe diem continua essent el lema de les nostres vides. Aquest tòpic va ser encunyat al segle I aC per Horaci.  Literalment significa “arreplega el dia”, encara que el solem traduir com “aprofita el moment”. El poeta romà el va utilitzar per primera vegada a l’Oda 1, 11: Carpe diem quam minimum credula postero (“arreplega el dia, no confiïs en el demà"). És el consell que dóna a Leucònoe, filla de Neptú i Telmiste. Segurament aquesta idea, carregada de vitalisme, prové de la filosofia hedonista d'Epicur (segle III aC).

Abans d’Epicur, però, Hipòcrates (segle V aC), el pare de la medicina també ens convidava a gaudir de la vida amb el següent aforisme: Ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνη μακρὴ, ὁ δὲ καιρὸς ὀξὺς, ἡ δὲ πεῖρα σφαλερὴ, ἡ δὲ κρίσις χαλεπή (“La vida és breu, l’art llarg, l’ocasió fugaç, l’experiència fal·lible, el judici difícil”).

Una altra persona que parlà sobre el tòpic del carpe diem va ser Ovidi, contemporani d’Horaci. A la seva Ars Amatoria (III, 61-62) deia: Dum licet, et vernos etiamnum educitis annos, Ludite: eunt anni more fluentis aquae (“Mentre sigui possible, i ara que encara sou a la primavera de la vida, divertiu-vos: els anys se’n van com l’aigua que flueix”). La mateixa idea també trobam en l’himne universitari Gaudeamus igitur (“Gaudim, doncs”):


 

El Carpe diem és una advertència sobre la nostra condició mortal que, en època moderna, es va popularitzar gràcies El club dels poetes morts (1989). El seu protagonista és un professor (Robin Williams) d’un elitista col·legi britànic que anima els seus alumnes a gaudir intensament de la vida apel·lant a la cita horaciana.


Horaci també és autor d’una altra cèlebre reflexió: Quid sit futurum cras fuge quaerere ("Deixa d'indagar què ha de succeir demà”). Segurament tenia al cap Kairós, la divinitat romana que convidava a viure intensament el present -havia estat adoptada del món hel·lè, on καιρός significa “oportunitat”, “ocasió”. 

La joia de viure (1906), Henri Matisse
La joia de viure (1906), Henri Matisse


Fill de Zeus, Kairós era representat amb ales a l’esquena i als peus, que simbolitzaven la velocitat en què es presentava una ocasió i el poc temps que tenim per decidir. A les mans aguantava una balança i una afilada navalla per indicar que tot pot canviar bruscament. Divinitats com Kairós tenien molt de sentit en una època en què l’esperança de vida per a l’home era de quaranta anys, i per a la dona, de vint-i-nou, degut a les complicacions del part.

Kairós
Kairós
Carpe diem a la Bíblia
En els evangelis també trobam reflexions sobre el Carpe diem. Sant Mateu (6:34) diu: “No tingueu cura pel dia de demà, perquè el dia de demà tindrà cura d’ell mateix; a cada dia li basta el seu propi mal”. Durant l’edat mitjana, tanmateix, la religió catòlica convertí el tòpic d’Horaci en un recordatori de la proximitat de la mort. Ja ho deia sant Pau (1 Cor. 15, 32): Manducemus, et bibamus, cras enim moriemur (“Mengem i beguem, doncs demà haurem mort”).

En l’actual societat consumista, però, el Carpe diem d’Horaci s’ha vulgaritzat. Ha deixat de ser un imperatiu ètic per convertir-se en una invitació irreflexiva a viure al límit. Així, la vida és concebuda com un espectacle on s’han d’experimentar les vivències més extremes i arriscades possibles. Els joves hedonistes són víctimes de la tirania de l’instant: s’aferren al present perquè veuen que el futur és incert; i a la vegada es despreocupen del passat perquè és un pes mort que els impedeix progressar. Si avui Horaci aixecàs el cap de la seva tomba i veiés en què s’ha convertit el seu Carpe diem, segur que diria “Tapa, tapa, tapa”.

Aquesta cançó "Le temps qui reste", de S. Reggiani, parla del tòpic del "Carpe diem":

 

Aquesta canço de Pablo Milanés, Años, també parla del tòpic de Tempus fugit:

Per cantar a la vida, sempre ens queda la cançó "Hakuna Matata" de la pel·lícula "El rei lleó":



Aquí teniu la canço de Txarango "El tren del temps":


Aquí teniu Jaime Gil de Biedma recitant el seu cèlebre poema "No volveré a ser joven":




Aquí teniu la fantàstica cançó "A la vida", de Maria Arnal i Marcel Bagés



Aquí teniu Serrat i el seu "Hoy puede ser un gran día":

I tampoc no podeu deixar de cantar aquesta cançó d' "Azúcar Moreno":


Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/08/2016). Reflexion sobre el tòpic de "Carpe diem" d'Horaci:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (23/03/2018), reflexion sobre la por al pas del temps, a fer-nos grans:


I per reflexionar sobre el carpe diem, aquí teniu un article d'Eva Piquer titulat "L'esperança que sobra".

Aquí teniu un article del filòsof Xavier Antich titulat "El temps que resta".

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic Carpe diem, que està relacionat amb un altre: "Collige, virgo, rosas".

El poeta valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va tractar el tòpic horacià del carpe diem en el seu poemari Horacianes (1974):

XLII 

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
                    aquest pètal
                                         allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com passerell,
                      aquell melic,
com la primera dent d'un infant.

 

Articles del web relacionats:
Quan la mediocritat estava ben vista
Esclaus de l'horror vacui
Memento mori
- El present és un present
La vida penja d'un fil
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida és sort
Ubi sunt?
Una mica d'hedonisme, per favor!
Fills de Cronos

Una mica d'hedonisme, per favor!

Els pensadors més apocalíptics no es cansen de recordar-nos que vivim en una societat hedonista, massa interessada en el plaer (ἡδονή) immediat, material, superficial. Hi va haver un temps, però, en què l’hedonisme estava ben vist. Va ser al segle IV aC quan molts filòsofs tractaren el tema del plaer identificat amb el bé com a fi últim o com a guia de la nostra acció moral.
 
Tanmateix, el gran corrent hedonista de l’antiguitat seria el que va liderar Epicur (341-270 aC) -el seu nom significa l’ ”auxiliador”; prové d’ επι, “sobre” i κουρος, “company”, “jove”. Natural de l’illa grega de Samos, seva és l’afirmació “El plaer és el principi i el fi de la vida feliç”. Epicur, però, no entenia el plaer com a plaer material i immediat, sinó com a plaer estable lluny de qualsevol dolor i temor. Des de la seva òptica, només plaers com el saber o l’amistat proporcionen la vertadera felicitat, coneguda com a ataràxia o tranquil·litat d’esperit –la paraula és composta per la preposició grega α, “sense” + ταραχή, “pertorbació”; equivaldria, salvant les distàncies, al concepte budista de nirvana. Curiosament, els epicuris, a diferència dels estoics, consideraven que dedicar-se a la política no reportava cap plaer.

Epicur
Epicur
 
Per a Epicur, l’autèntic plaer només s’assoleix amb l’autarquia, el ple domini d’un mateix, dels propis desitjos i impulsos. El filòsof grec, però, no entén aquesta autarquia com un estat de completa insensibilitat, com preconitzaven els estoics. Era més aviat l’eliminació dels obstacles que impedeixen la felicitat: els temors, les penes i els dolors. 

Epicur resumí la seva filosofia amb moltes sentències com les següents:

  • “Tingui’s present només el quadrifàrmac: el déu no s’ha de témer; la mort és insensible; el bé és fàcil de procurar; el mal, fàcil de suportar”.
  • “No és possible viure de manera plaent sense viure de manera honesta, prudent i justa. I no és possible de viure de manera honesta, prudent i justa sense viure de manera plaent. Qui no assumeix això, no viu feliç”.
  • “De tots els béns que ens proporciona la saviesa per a la felicitat de la vida, el més gran amb diferència és l’assoliment de l’amistat”

Tanmateix, en el seu moment aquesta manera d’entendre la vida no fou ben vista. Així alguns postulats de l’epicureisme foren tergiversats pel cristianisme i el seu pare espiritual fou acusat de llibertí.

La felicitat epicúria en la constitució nord-americana
A Roma Lucreci (94 aC-55 aC) recolliria part de la filosofia epicúria en el seu poema De rerum natura (“De la natura de les coses”). De la mà també de l’atomista grec Demòcrit (460-370 aC), aquesta obra defensa una visió científica i agnòstica del món. En diverses ocasions Epicur és elogiat com a salvador de la humanitat. No debades, havia demostrat que els déus viuen fora del nostre món i no s'immisceixen en els afers humans.
 
La felicitat segons Mafalda
La felicitat segons Mafalda


De rerum natura
, redescoberta al segle XV, va ser una de les principals fonts del gir cultural del Renaixement. Influí molt en genis com Sandro Botticelli o Leonardo da Vinci. A més, l’obra de Lucreci va jugar un paper molt destacat en la Constitució dels Estats Units. El 1787 Thomas Jefferson hi va fer introduir el deure del Govern americà de proporcionar no només seguretat i llibertat als ciutadans, sinó també ajudar-los en la “recerca de la felicitat”, una idea autènticament epicúria.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/06/2019) reflexion sobre l'hedonisme a partir d'Epicur i de la novel·la "Un món feliç" d'Aldous Huxley:



En aquest article de Ramon Alcoberro trobareu més informació sobre Epicur.

Aquí teniu un article de Rafael Argullol sobre Lucreci. Es titula "El poeta que volia vèncer la por". I, del mateix autor, teniu un altre article: "Del plaer i del dolor".

Us recoman aquest article d'Ignasi Aragay titulat "Es pot tenir èxit si s'actua èticament?"


Articles del web relacionats:
Estoics per resignació
- Hedonisme cognitiu Carpe diem

Aquí teniu les meves reflexions sobre la felicitat al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (17/03/2015) amb motiu del Dia Internacional de la Felicitat (20 de març).

Ideologies volàtils

Article publicat a l'Ara Balears (18/05/2015)

La història no es pot entendre sense la dicotomia entre rics i pobres. A l’antiga Roma ja existia la diferència entre patricis i plebeus. Els primers, considerats els descendents dels pares (patres) fundadors de la capital del Laci, gaudien d’una situació força privilegiada: posseïen les millors terres, grans fortunes i monopolitzaven el poder polític. Els segons, en canvi, poc pintaven en una República que, paradoxalment, portava per lema SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el Senat i el poble romà”). Aquesta situació, però, s’intentà arreglar. L’historiador Tit Livi relata una anècdota que bé recordaria el nostre 15M.
 
El 494 aC, una nodrit contingent de plebeus es va retirar al mont Sacre amb l’amenaça de separar-se de Roma i de deixar-la sense efectius militars davant les noves hordes enemigues que treien el cap des dels Apenins. Per dissuadir aquells insurrectes, el Senat va enviar-hi una delegació encapçalada pel cònsol Agripa Meneni, home de portentosa oratòria conegut pel seu caràcter conciliador. Així ho demostrà en la faula del cos humà que féu servir amb els plebeus. Els digué que un dia la boca, els braços i les cames estaven irritats amb l’estómac, un òrgan mandrós que es beneficiava dels seus esforços per ser alimentat. Amb la intenció de domar-lo, aquests membres decidiren deixar de treballar. La jugada, però, els sortí malament, ja que l’única cosa que aconseguiren no procurant menjar a l’estómac va ser debilitar el cos sencer fins a la mort. Les paraules d’aquell cònsol tengueren un efecte balsàmic. Els plebeus tornaren a la ciutat a canvi, però, que el Senat els concedís, per fi, una magistratura pròpia amb la qual fer-se sentir: el tribú de la plebs. Tanmateix, a pesar d’aquesta concessió, els patricis continuarien tenint la paella pel mànec en la República romana.

Diferències entre l'esquerra i la dreta
Diferències entre l'esquerra i la dreta
 
La classificació ideològica entre dretes i esquerres arribaria al segle XVIII amb la Revolució Francesa. A la primera Assemblea Nacional del 1789, els diputats moderats i favorables a la monarquia (girondins) s’agruparen a la dreta de la presidència, mentre que els partidaris de reformes radicals i progressistes (jacobins) ho feren a l’esquerra. Així, es passava d’una organització de l’espai basada en el fet de pertànyer a un estament concret (clergat, noblesa o burgesia) a una altra fonamentada en actituds polítiques. Va ser, tanmateix, a partir de les revolucions del 1820 i el 1830 quan es varen crear els partits polítics, tal com els entenem avui en dia, és a dir, associacions ben estructurades i amb una militància massiva, que tenien com a únic objectiu arribar al poder.
 
El 1848 el Manifest Comunista de Marx i Engels afirmaria que la història de totes les societats és la “història de la lluita de classes”, entre “opressors i oprimits”. Als segons, que vivien alienats per la feina, se’ls redefiní com a proletaris, una paraula que a l’antiga Roma al·ludia a aquells plebeus que aportaven fills (proles en llatí) a l’exèrcit. Sota la crida revolucionària “Proletaris de tots els països uniu-vos!”, el marxisme pretenia la superació del capitalisme i la construcció d’una societat sense classes.

El Quart Poder, de Pellizza da Volpedo, 1901
El Quart Poder, de Pellizza da Volpedo, 1901
 
Al segle XX alguns volgueren matar les utopies. El 1960 el sociòleg nord-americà Daniel Bell, en el llibre “La fi de les ideologies”, pronosticava que, en l’era post-industrial, la lluita de classes ja no seria el motor de la història. Al seu parer, l’aparició de les noves tecnologies afavoriria una consciència individualista i hedonista del consumidor que substituiria les mobilitzacions col·lectives del passat. Aquestes consideracions serien represes anys més tard per Francis Fukuyama. En la seva controvertida obra “La fi de la història i l’últim home” (1992), aquest politòleg estatunidenc assegurava que, després del fracàs del règim comunista visualitzat amb la caiguda del mur de Berlín, els antagonismes ideològics s’haurien diluït en benefici d’una economia global.
 
Tanmateix, davant un panorama tan desolador, el 1995 el filòsof italià Norberto Bobbio reivindicà la vigència de les ideologies en el llibre “Dreta i esquerra”. Bobbio afirma que aquest binomi està lligat als conceptes igualtat i llibertat. Des de la seva perspectiva, l’esquerra aposta per accions que redueixen les desigualtats socials, mentre que la dreta fa tot el contrari. La pràctica, però, ens demostra que és difícil ser coherent amb aquests principis. Si no, que ho demanin a Zapatero, que en la seva darrera legislatura, amb la crisi a sobre, es va veure obligat a actuar com un governant de dretes.

El bipartidisme
El bipartidisme

Amb aquests precedents, ara nous partits polítics com “Podemos” treuen pit dient que no són ni de dretes ni d’esquerres. Aposten per una altra dicotomia: casta (representada pel desacreditat bipartidisme PP/PSOE) versus poble. Mentrestant, però, encara hi ha gent de la classe obrera que veu amb recel els valors més genuïns de l’esquerra tradicional. Empesos per la por i la ignorància, es deixen entabanar pels cants de sirena del seu principal enemic. Són els mateixos cants de sirena que fa 2.500 anys sentiren els plebeus dels seus amos, els patricis. Per evitar el mal de consciència, a l’hora de dipositar el vot a l’urna, aquests ciutadans tan volàtils opten per reinterpretar la famosa cita dels evangelis: “que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta”.

Cuarto Milenio
Cuarto Milenio


Hi ha gent que encara té la síndrome d'Estocolm
Hi ha gent que encara té la síndrome d'Estocolm

Articles del web relacionats:
- Pablo Iglesias, el nou Messies?
La cara guapa de les eleccions
-
 Vots devots
Llegir bé en temps d'eleccions
L'esquerra i l'optimisme

Esclaus de l'horror vacui

Article publicat a l'Ara Balears (09/03/2015)

En pintura, l’expressió llatina horror vacui (“por del buit”) s'utilitza per descriure la necessitat d’omplir tot un espai buit en una obra amb algun tipus de disseny o imatge. És un tret característic del barroc, de l’art islàmic i bizantí. Avui en dia aquesta màxima presideix les nostres vides. Vivim abduïts per Internet, la televisió, els videojocs,  Facebook, Instagram i per infinits whatsapps i tweets. Presos per la “isolofòbia” (por a la solitud), ens aterra haver d’afrontar-nos amb l’aclaparador buit de les nostres efímeres existències. 

En una mena de fugida cap endavant, necessitam tant de renou extern per evadir-nos del nostre renou interior. Fins i tot els centres comercials i les consultes mèdiques ens inhibeixen de pensar amb “innocus” fils musicals. Ja ho va dir el filòsof alemany Schopenhauer (1788-1860): “La intel·ligència es una facultat humana inversament proporcional a la capacitat per suportar el renou”.


La nova esclavitud
 

Amb tot, grans fites intel·lectuals de la humanitat s’han assolit gràcies a l’horror vacui. Molts creadors pinten, escriuen, composen música o ballen per entendre i assaborir el món, però també per omplir aquest abismal forat existencial. En canvi, la resta de mortals que no estan inspirats per cap musa recorren a altres vies no tan transcendentals. Les alarmes les ha encès Byung-Chul Han, un pensador coreà, alemany d’adopció, autor de l’interessant assaig “La societat del cansament” (2012, editorial Herder).

Han manté que l’home contemporani ja no pateix atacs virals procedents de l’exterior. Ara les malalties provenen de la nostra pròpia psique en forma de depressions, trastorns de dèficit d’atenció, hiperactivitat, estrès o addicció a les noves tecnologies. I mentre que gràcies al descobriment d’antibiòtics ens hem immunitzats de certes pandèmies, per a les nostres patologies neuronals no hi ha anticossos que valguin.

Phono Sapiens
Phono Sapiens, el nou Sàpiens

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), cada any el suïcidi provoca més morts que les guerres, els homicidis i els desastres naturals –curiosament, el 75% d’aquestes morts volgudes es produeixen en els països en desenvolupament. Per al filòsof coreà, aquesta dada és un símptoma que anam a la deriva. Vivim en un món “multi atrafegat”, de ritme vertiginós i d’egos insaciables, on sembla que tenguem prohibit avorrir-nos i perdre el temps. Dispersam l’atenció en menudeses que atrofien el nostre intel·lecte i volem estar hiperinformats sense saber que en realitat estam infoxicats. Els arbres no ens deixen veure el bosc. Ens exhibim per existir, lliurats a la recerca de l’èxit i del reconeixement social que ens proporcioni glòria eterna.

Reversionant Pablo Neruda

Reversionant Pablo Neruda en clau masclista
 
 
Els psiquiatres ja ens adverteixen d’aquest narcisisme que té en els contagiosos selfies la seva manifestació més pornogràfica en una era tan “voyeurista” i hedonista: si en l’antiguitat allò important era el ser i per al capitalisme el tenir, avui ser ja no és important si no ets capaç d’exhibir el que ets o el que tens. “El major sofriment de l’home és passar desapercebut”, assegurava el filòsof  nord-americà William James (1842-1910). En el “món feliç” de les xarxes socials, aquest és el mal de les noves generacions addictes a l’ego (no confondre amb autoestima).

L'addició al mòbil crea vampirs
L'addició al mòbil crea vampirs
 
Incapaços de desconnectar, com a Phono Sapiens que ja som, omplim totes les hores fent qualsevol cosa fins arribar a l’extenuació mental. Patim de FOMO (Fear Of Missing Out), “por a perdre’s alguna cosa”. La dependència compulsiva al mòbil ens ha fet víctimes de la coneguda ja com a “síndrome del telèfon que vibra”. Sembla que sempre estiguéssim esperant una trucada o un missatge que ens hagués de canviar la vida. L’autor de “La societat del cansament” ens alerta que ara ja no vivim alienats pel capitalisme, tal com denunciava Marx, sinó per la nostra pròpia llibertat, que volem esprémer al màxim. L’impuls per autorealitzar-nos permanentment ens ha convertit en esclaus del rendiment. Tanta hiperactivitat explicaria les actuals malalties psicològiques que Han anomena, de manera poètica, “l’infart de l’ànima”.

Babycakes Romero fotografia la mort de la conversa
Babycakes Romero fotografia la mort de la conversa
 
Enmig d’aquest panorama tan apocalíptic, per endreçar el nostre interior i per tornar a ser sobirans de nosaltres mateixos, el pensador coreà proposa un retorn a la vida contemplativa. És el que en el món de l’esport anomenen “temps mort”. Bé ho recordava ja la famosa màxima grega del frontispici de l’oracle de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Nietzsche també va dir-hi la seva: “Per manca de calma, la nostra civilització desemboca en una nova barbàrie”.

Solidaritat en l'era digital
Solidaritat en l'era digital
 
Per aspirar, doncs, al reparador silenci de la ment en blanc, no tenim més remei que deixar de ser esclaus de l’horror vacui. Només així podrem redefinir, sense fer-nos mal, la nostra relació amb l’interessantíssim univers digital. Tanmateix, cal anar en compte amb tanta transcendència. Una mica d’horror vacui també és necessari per al nostre benestar personal. Si no, la vida seria insuportable. Novament el temple d’Apol·lo ens il·lumina: “Res en excés” (μηδέν αγάν; en llatí, ne quid nimis).

El mal de twitter
El mal de twitter

Així s'autoignorava la gent abans de l'aparició de l'smartphone
Així s'autoignorava la gent abans de l'aparició de l'smartphone


Aquí teniu un recull de fotos on un fotògraf ha eliminat els mòbils per denunciar la nostra addicció a les noves tecnologies.

Aquí teniu un interessant article del filòsof Xavier Antich titulat "Sepultats per les imatges" (Diari Ara, 02/10/2016). I sobre aquest tema també en parla a la secció "El racó de pensar" de Catalunya Ràdio.

Aquí teniu un article que parla sobre el concepte de "mobilització total".

En aquest article un extreballador de Google explica com els mòbils estan dissenyats per fer perdre el temps.

Aquí teniu un reportatge titulat "Desconectados", que parla de gent que decideix viure sense mòbil.

Aquí teniu una entrevista amb Hartmut Rosa, catedràtic de Sociologia a l'Institut de Sociologia de la Universitat Friedrich-Schiller de Jena. És autor del llibre , Social acceleration: a new theory of modernity

Aquí teniu un article que parla sobre l'avorriment segons l'escriptor Baudelaire.

I aquí teniu unes imatges de la companyia de publicitat xinesa Ogilvy titulada "La barrera telefònica, la malaltia del segle XXI".

Barrera telefònica
Barrera telefònica

 

Barrera telefònica
Barrera telefònica

 

L'esclavitud de les noves tecnologies
L'esclavitud de les noves tecnologies

 

Amor tecnològic
Amor tecnològic
 

Aquí teniu la famosa escena del silenci de la pel·lícula "Pulp fiction":



Per entendre l'impacte de les noves tecnologies a les nostres vides, no us podeu perdre aquest documental de "30 minuts", de TV3, titulat "No puc viure sense tu":




No us podeu perdre aquestes reflexions del filòsof Frances Torralba sobre el silenci. 

Igual de recomanable és aquesta entrevista a Xavier Melloni, antropòleg i eremita a la Cova de Sant Ignasi de Manresa. El titular és prou eloqüent: "El silenci no és l'absència de renou, sinó l'absència d'ego".

Aquest altre enllaç també és molt il·lustratiu. I aquí teniu fotos amb mòbils esborrats.

Aquest web parla també dels mals d'aquest món tan connectat.

Aquest enllaç també està ple d'imatges sarcàstiques de la nostra societat actual.

Aquí teniu el capítol de la sèrie "Black Mirror" (1 capítol de la tercera temporada) que parla sobre com les noves tecnologies condicionen les nostres vides.

Aquí teniu un reportatge de "La vanguardia" que parla dels selfies que acaben en mort.

I aquí teniu les meves reflexions sobre l'horror vacui al programa Gabinet de crisi, d'IB3 Ràdio (31/03/2015):



No us podeu perdre aquest vídeo: c?:




Els que pateixen la síndrome de l'horror vacui farien bé d'escoltar la cançó "The sound of silence", de Simon and Garfunkel:


Coca-cola té la clau per combatre la síndrome de l' "horror vacui":


Articles del web relacionats
Atletes ascetes
El silenci i la mort
Mai més sol

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px