Banner Top

Fídias, el protagonista de la primera selfie a l'antiga Grècia

La terra que ens va donar la paraula narcisista també era amant de les selfies. El primer autoretrat grec del qual tenim constància és de Fídias, l’escultor que a mitjan segle V aC coordinà les obres de l’imponent Partenó de l’acròpoli de la democràtica Atenes -els seus arquitectes foren Ictinos i Cal·lícrates.

Després de la victòria hel·lena sobre els perses a les Guerres Mèdiques, el santuari de Partenó s'erigí en un present a Atenea Parthenos (“Atena donzella”), la deessa protectora de la ciutat. L’edifici, amb tot, acabà convertint-se en tot un símbol propagandístic de la força civilitzadora de la capital de l’Àtica, “una escola per a tota Grècia”, en paraules de Pèricles. Així ho reflectien les seves mètopes. Els seus quatre costats són plenes de referències guerreres: la lluita dels déus contra els gegants (gigantomàquia), la dels lapites contra els centaures (centauromàquia), la dels grecs contra els troians (guerra de Troia) i la dels atenesos contra les amazones (amazonomàquia).

Mètopa del Partenó
Mètopa del Partenó

Aquests temes mitològics tenen el mateix denominador comú: la victòria de les forces de l’ordre i la raó (déus, lapites, grecs i atenesos). Era una clara referència a la recent victòria contra els perses o, el que és el mateix, el triomf de la civilització grega, representada per Atenes, contra la “barbàrie” oriental. Mai en cap altre edifici de Grècia no s’havien concentrat tantes connotacions nacionalistes i bèl·liques amb un llenguatge al·legòric.

Una selfie al costat d’Atena
A l’interior del temple, Fídias hi va construir una estàtua d’Atena de dotze metres d’altura, feta amb or i ivori. Segons algunes fonts històriques, l’escultor atenès no es pogué estar d’esculpir la seva pròpia imatge a l’escut de la deessa. Aleshores els seus enemics més envejosos aprofitaren l’ocasió per acusar-lo d’impietat. Perseguit per la justícia, Fídias optà per exiliar-se a Olímpia. Tanmateix, al santuari seu dels Jocs Olímpics continuaria fent gala del seu talent artístic. Hi erigí una altra monumental estàtua, la de Zeus, que seria considerada una de les set meravelles del món antic. Havent sortit escaldat d’Atenes, sembla que aquest cop Fídias va poder contenir la seva egolatria, de manera que evità fer-se una “selfie” amb la seva nova obra. Es creu que amb el temps aquesta fou traslladada a Constantinoble (l’actual Istanbul), on desapareixeria víctima de les flames.


Estàtua de Zeus a Olímpia
Estàtua de Zeus a Olímpia

L’estàtua d’Atena que Fídias esculpí al Partenó també desapareixeria arran d’un incendi. Al segle V dC el santuari de l’acròpoli es reconvertiria en una església bizantina. Al segle XV seria emprat com a una mesquita i 1687 volaria pels aires en ser bombardejat per les tropes venecianes, que sabien que els turcs l’utilitzaven com a polvorí. El 1802 l’ambaixador britànic lord Elgin es va emportar a Londres els famosos marbres del Partenó, que avui es conserven al British Museum. El 1894 un terratrèmol tornaria a malmetre aquest monument patrimoni de la humanitat.

Estàtua d'Atena
Estàtua d'Atena
 

La cultura catalana està molt vinculada amb l’Acròpolis. Al segle XIV, Pere III el Cerimoniós, el rei de la Corona d’Aragó, va exhibir la seva sensibilitat artística durant la seves campanyes militars a Atenes –des de 1303, sota el regnat de Jaume II, s’annexionaren els ducats d’Atenes i Neopàtria, que formaren part de la Corona fins el 1388.

El 1380 Pere III va ordenar que uns ballesters protegissin l'Acròpolis. Aleshores va assenyalar que aquell monument era “la pus richa joia qui al mont sia”. Aquesta frase forma part d’un text més extens descobert a principis del segle XIX per Antoni Rubió i Lluch. Des de 2011 es troba gravada en català, grec, anglès i castellà als peus de l’Acròpolis. Constitueix el primer elogi de les excel·lències arquitectòniques d’un edifici que havia estat oblidat durant molts de segles i objecte de nombrosos espolis. El seu valor compensa el mal record que els grecs conserven de la presència catalana per aquelles contrades.

Des de 1930, la ciutat nord-americana de Nashville (Tennessee) compta amb una reproducció del Partenó a escala real. L’edifici també conté l’antiga escultura d’Atena. Aquí la teniu.

A Amèrica es pot trobar una rèplica del Partenó grec: a Nashville
A Amèrica es pot trobar una rèplica del Partenó grec: a Nashville

En en el marc d'una exposició a la ciutat alemanya de Kassel, l'artista argentina Marta Minujín ha fet una recreació del Partenó amb més de cent mil llibres prohibits. Es tracta d'un homenatge a la democràcia, un símbol de resistència a la repressió política. En acabar l'exposició, els llibres seran donats a refugiats i a biblioteques públiques de tot Europa.

El Partenó dels llibres prohibits
El Partenó dels llibres prohibits

Columna amb llibres plastificats
Columna amb llibres plastificats

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Parla sobre la construcció del Partenó.

I aquí teniu un vídeo molt bo del director franco-grec Costa Gavras que parla de les destruccions que ha patit el Partenó al llarg de la història:




Aquí teniu un fragment del programa "L'oblit del passat" dedicat a Atenes:




Articles del web relacionats:

Els museus de l'espoli

Esclaus de l'horror vacui

Article publicat a l'Ara Balears (09/03/2015)

En pintura, l’expressió llatina horror vacui (“por del buit”) s'utilitza per descriure la necessitat d’omplir tot un espai buit en una obra amb algun tipus de disseny o imatge. És un tret característic del barroc, de l’art islàmic i bizantí. Avui en dia aquesta màxima presideix les nostres vides. Vivim abduïts per Internet, la televisió, els videojocs,  Facebook, Instagram i per infinits whatsapps i tweets. Presos per la “isolofòbia” (por a la solitud), ens aterra haver d’afrontar-nos amb l’aclaparador buit de les nostres efímeres existències. 

En una mena de fugida cap endavant, necessitam tant de renou extern per evadir-nos del nostre renou interior. Fins i tot els centres comercials i les consultes mèdiques ens inhibeixen de pensar amb “innocus” fils musicals. Ja ho va dir el filòsof alemany Schopenhauer (1788-1860): “La intel·ligència es una facultat humana inversament proporcional a la capacitat per suportar el renou”.


La nova esclavitud
 

Amb tot, grans fites intel·lectuals de la humanitat s’han assolit gràcies a l’horror vacui. Molts creadors pinten, escriuen, composen música o ballen per entendre i assaborir el món, però també per omplir aquest abismal forat existencial. En canvi, la resta de mortals que no estan inspirats per cap musa recorren a altres vies no tan transcendentals. Les alarmes les ha encès Byung-Chul Han, un pensador coreà, alemany d’adopció, autor de l’interessant assaig “La societat del cansament” (2012, editorial Herder).

Han manté que l’home contemporani ja no pateix atacs virals procedents de l’exterior. Ara les malalties provenen de la nostra pròpia psique en forma de depressions, trastorns de dèficit d’atenció, hiperactivitat, estrès o addicció a les noves tecnologies. I mentre que gràcies al descobriment d’antibiòtics ens hem immunitzats de certes pandèmies, per a les nostres patologies neuronals no hi ha anticossos que valguin.

Phono Sapiens
Phono Sapiens, el nou Sàpiens

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), cada any el suïcidi provoca més morts que les guerres, els homicidis i els desastres naturals –curiosament, el 75% d’aquestes morts volgudes es produeixen en els països en desenvolupament. Per al filòsof coreà, aquesta dada és un símptoma que anam a la deriva. Vivim en un món “multi atrafegat”, de ritme vertiginós i d’egos insaciables, on sembla que tenguem prohibit avorrir-nos i perdre el temps. Dispersam l’atenció en menudeses que atrofien el nostre intel·lecte i volem estar hiperinformats sense saber que en realitat estam infoxicats. Els arbres no ens deixen veure el bosc. Ens exhibim per existir, lliurats a la recerca de l’èxit i del reconeixement social que ens proporcioni glòria eterna.

Reversionant Pablo Neruda

Reversionant Pablo Neruda en clau masclista
 
 
Els psiquiatres ja ens adverteixen d’aquest narcisisme que té en els contagiosos selfies la seva manifestació més pornogràfica en una era tan “voyeurista” i hedonista: si en l’antiguitat allò important era el ser i per al capitalisme el tenir, avui ser ja no és important si no ets capaç d’exhibir el que ets o el que tens. “El major sofriment de l’home és passar desapercebut”, assegurava el filòsof  nord-americà William James (1842-1910). En el “món feliç” de les xarxes socials, aquest és el mal de les noves generacions addictes a l’ego (no confondre amb autoestima).

L'addició al mòbil crea vampirs
L'addició al mòbil crea vampirs
 
Incapaços de desconnectar, com a Phono Sapiens que ja som, omplim totes les hores fent qualsevol cosa fins arribar a l’extenuació mental. Patim de FOMO (Fear Of Missing Out), “por a perdre’s alguna cosa”. La dependència compulsiva al mòbil ens ha fet víctimes de la coneguda ja com a “síndrome del telèfon que vibra”. Sembla que sempre estiguéssim esperant una trucada o un missatge que ens hagués de canviar la vida. L’autor de “La societat del cansament” ens alerta que ara ja no vivim alienats pel capitalisme, tal com denunciava Marx, sinó per la nostra pròpia llibertat, que volem esprémer al màxim. L’impuls per autorealitzar-nos permanentment ens ha convertit en esclaus del rendiment. Tanta hiperactivitat explicaria les actuals malalties psicològiques que Han anomena, de manera poètica, “l’infart de l’ànima”.

Babycakes Romero fotografia la mort de la conversa
Babycakes Romero fotografia la mort de la conversa
 
Enmig d’aquest panorama tan apocalíptic, per endreçar el nostre interior i per tornar a ser sobirans de nosaltres mateixos, el pensador coreà proposa un retorn a la vida contemplativa. És el que en el món de l’esport anomenen “temps mort”. Bé ho recordava ja la famosa màxima grega del frontispici de l’oracle de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Nietzsche també va dir-hi la seva: “Per manca de calma, la nostra civilització desemboca en una nova barbàrie”.

Solidaritat en l'era digital
Solidaritat en l'era digital
 
Per aspirar, doncs, al reparador silenci de la ment en blanc, no tenim més remei que deixar de ser esclaus de l’horror vacui. Només així podrem redefinir, sense fer-nos mal, la nostra relació amb l’interessantíssim univers digital. Tanmateix, cal anar en compte amb tanta transcendència. Una mica d’horror vacui també és necessari per al nostre benestar personal. Si no, la vida seria insuportable. Novament el temple d’Apol·lo ens il·lumina: “Res en excés” (μηδέν αγάν; en llatí, ne quid nimis).

El mal de twitter
El mal de twitter

Així s'autoignorava la gent abans de l'aparició de l'smartphone
Així s'autoignorava la gent abans de l'aparició de l'smartphone


Aquí teniu un recull de fotos on un fotògraf ha eliminat els mòbils per denunciar la nostra addicció a les noves tecnologies.

Aquí teniu un interessant article del filòsof Xavier Antich titulat "Sepultats per les imatges" (Diari Ara, 02/10/2016). I sobre aquest tema també en parla a la secció "El racó de pensar" de Catalunya Ràdio.

Aquí teniu un article que parla sobre el concepte de "mobilització total".

En aquest article un extreballador de Google explica com els mòbils estan dissenyats per fer perdre el temps.

Aquí teniu un reportatge titulat "Desconectados", que parla de gent que decideix viure sense mòbil.

Aquí teniu una entrevista amb Hartmut Rosa, catedràtic de Sociologia a l'Institut de Sociologia de la Universitat Friedrich-Schiller de Jena. És autor del llibre , Social acceleration: a new theory of modernity

Aquí teniu un article que parla sobre l'avorriment segons l'escriptor Baudelaire.

I aquí teniu unes imatges de la companyia de publicitat xinesa Ogilvy titulada "La barrera telefònica, la malaltia del segle XXI".

Barrera telefònica
Barrera telefònica

 

Barrera telefònica
Barrera telefònica

 

L'esclavitud de les noves tecnologies
L'esclavitud de les noves tecnologies

 

Amor tecnològic
Amor tecnològic
 

Aquí teniu la famosa escena del silenci de la pel·lícula "Pulp fiction":



Per entendre l'impacte de les noves tecnologies a les nostres vides, no us podeu perdre aquest documental de "30 minuts", de TV3, titulat "No puc viure sense tu":




No us podeu perdre aquestes reflexions del filòsof Frances Torralba sobre el silenci. 

Igual de recomanable és aquesta entrevista a Xavier Melloni, antropòleg i eremita a la Cova de Sant Ignasi de Manresa. El titular és prou eloqüent: "El silenci no és l'absència de renou, sinó l'absència d'ego".

Aquest altre enllaç també és molt il·lustratiu. I aquí teniu fotos amb mòbils esborrats.

Aquest web parla també dels mals d'aquest món tan connectat.

Aquest enllaç també està ple d'imatges sarcàstiques de la nostra societat actual.

Aquí teniu el capítol de la sèrie "Black Mirror" (1 capítol de la tercera temporada) que parla sobre com les noves tecnologies condicionen les nostres vides.

Aquí teniu un reportatge de "La vanguardia" que parla dels selfies que acaben en mort.

I aquí teniu les meves reflexions sobre l'horror vacui al programa Gabinet de crisi, d'IB3 Ràdio (31/03/2015):



No us podeu perdre aquest vídeo: c?:




Els que pateixen la síndrome de l'horror vacui farien bé d'escoltar la cançó "The sound of silence", de Simon and Garfunkel:


Coca-cola té la clau per combatre la síndrome de l' "horror vacui":


Articles del web relacionats
Atletes ascetes
El silenci i la mort
Mai més sol

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px