Banner Top

La cara guapa de les eleccions

Article publicat a l'Ara Balears (12/12/2015)

Al segle V aC, ja Sòcrates considerà la bellesa com una “breu tirania”. El pare de la filosofia, famós per la seva lletjor, no féu cas de les burles que generà el seu sobrenom, “el silè”, en al·lusió al sàtir més monstruós de la mitologia grega. No debades, aquest “defecte” no fou cap impediment perquè l’oracle de Delfos el proclamàs com el més savi dels mortals. Avui, en l’època de la dictadura de la imatge, el gran mestre intel·lectual d’Occident es faria creus de la importància que té una cara guapa a l’hora de guanyar unes eleccions.
 
L’economista Xavier Sala i Martí considera que la bellesa, “privilegi de la naturalesa” en paraules de Plató, és la clau de l’èxit d’una persona. L’explicació és ben senzilla. Ja de petits, els nins més agraciats físicament solen ser els que reben més estímuls positius. Això els reforça una autoestima que, de grans, serà la seva millor arma per fer-se valer. És una nova versió de la selecció natural de Darwin: només els més guapos i, per tant, amb una millor concepció d’ells mateixos, sobreviuran en aquesta selva que és la vida.


Quina por fan els polítics!
Quina por fan els polítics en campanya electoral!
 
El primer polític que va saber explotar bé el seu físic va ser el nord-americà John F. Kennedy, del partit demòcrata. El 26 de setembre de 1960 protagonitzà amb el vicepresident republicà Richard Nixon el primer debat polític televisat de la història. Aquell duel per a ocupar la Casa Blanca fou seguit per vuitanta milions d’espectadors. Nixon, de 47 anys, recelós d’aquell mitjà emergent, es negà a maquillar-se i sortí amb un vestit gris que l’enfosquí encara més en aquells temps de pantalla en blanc i negre. JFK, en canvi, quatre anys més jove, ja intuí el nou llenguatge que imposava la que seria coneguda com a “capsa beneita”. Va cuidar la seva imatge a consciència, lluint una envejable pell morena i comportant-se com un autèntic galant de Hollywood amb la seva rialla seductora i ulls decidits mirant a càmera. Així, es convertia en el precursor de la telegènia, un art que li permeté presidir el país més poderós del món.
 
Curiosament, segons les enquestes, la gent que va seguir aquell enfrontament dialèctic per ràdio va arribar a la conclusió que la intervenció de Nixon havia estat molt millor que la de Kennedy. El republicà assumiria amb aquestes paraules la seva derrota: “Confiau plenament en el vostre productor de televisió, deixeu-li que us posi maquillatge fins i tot si ho odiau, que us digui com asseure-vos, quins són els vostres millors angles o què fer amb el vostre cabell. A mi em desanima, detest fer-ho, però, havent estat derrotat una vegada per no fer-ho, mai no vaig tornar a cometre el mateix error”.

 

El cara a cara entre Kennedy i Nixon, que es repetiria tres vegades més, va alertar tants els quarters generals dels partits polítics, que, als Estats Units, no es tornà a televisar cap altre debat fins al cap de setze anys. Aquell va ser el primer antecedent de la videopolítica, una idea que el 1998 el politòleg italià Giovani Sartori desenvolupà en la seva cèlebre obra Homo videns. Sartori reflexiona sobre fins a quin punt la televisió ha canviat l’essència de la política i com d’una cultura basada en la paraula escrita, que estimula la nostra capacitat d’abstracció, hem passat a una cultura on impera la imatge, de tot hipnòtica i no tan sotmesa a la reflexió crítica. Certament, una atractiva imatge ja val més que mil paraules males de digerir.
 
Avui, 55 anys després, els experts en comunicació no verbal continuen posant aquell gran debat com a exemple per explicar que, a la televisió, és tan important el que dius com el que sembles. Els experts insisteixen en l’efecte positiu que té la bellesa en el vot. Al seu parer, la cara, vista com el mirall de l’ànima, pot actuar com un autèntic imant si es presenta simètrica i ben polida.

Tanmateix, a pesar del seu irresistible poder de seducció, en política el físic ja ens ha jugat massa males passades. Són innombrables els corruptes que s’han escudat en la seva impol·luta imatge, associada a la competència, per saquejar les nostres butxaques. Bé ho saben Rodrigo Rato o Jaume Matas, que també va caure en la trampa amb l’ínclit Iñaki Urdangarin. En aquestes eleccions, doncs, haurem d’anar amb compte amb les cares guapes, que ara, a més, gràcies a l’inefable Bertín Osborne de TVE, s’esforcen fins al patetisme per ensenyar la seva cara més humana. Sens dubte, una combinació encara més terrible. L’espectacle ja ha començat. Els cacauets arribaren el proper 20 de desembre en forma de vots. Després vendran les lamentacions.

Sobre el populisme associat a les eleccions, aquí teniu un interessant article de Jordi Graupera.

Articles del web relacionats:
Què és la bellesa?
Fills electorals de Roma
-
 Llegir bé en temps d'eleccions
Vots devots
Democràcia obsoleta

Sapere aude?

Article publicat a l'Ara Balears (20/04/2015)

Pensar és una tasca feixuga. En aquest cas, i mai millor dit, l’etimologia pesa. El verb deriva del llatí pendeo (“pesar”) i al·ludeix al temps en què es col·locava la mercaderia sobre un platet d’una balança per estimar-ne el preu. Així doncs, avui, quan pensam, el que feim és pesar les nostres idees per valorar-les. El raciocini, unit a la parla, és precisament el que ens distingeix de la resta del món animal. En el llibre Sic isti nostri sunt, l’il·lustre santanyiner Cosme Aguiló afirma: "Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra".

Feijoo i la cultura
Feijoo i la cultura
 
No manquen els intel·lectuals que alerten que assistim a un procés accelerat de vulgarització de la cultura, la qual s’hauria transformat en “curtura”. D’aquesta manera, el terme no provendria del llatí colo (“conrear”, en el sentit de conrear l’esperit), sinó de curtor –els més cínics reflecteixen el descrèdit actual de la cultura recorrent a una etimologia popular més escatològica: cul. El nostre “Molt honorable” president autonòmic, corrupte prescrit, Gabriel Cañellas, ho tenia clar: “Tanta cultura arriba a fer oi”. Ell, però, home de camp, s’oblidava de les arrels agrícoles d’aquesta paraula, a qui alguns, tanmateix, erròniament, li volen donar una connotació elitista. Julio Anguita, exlíder d’Izquierda Unida, és l’autor d’una de les seves millors definicions: “La cultura no és saber moltes coses, la cultura és captar tot allò que la humanitat ha anat produint. Un home culte no és una persona envoltada de llibres, sinó una persona que mira el món amb mirada independent i lliure”.

Mafalda i la cultura
Mafalda i la cultura
 
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl

La capacitat de pensar depèn necessàriament del nostre lliure albir. Sovint, però, ens hi resistim. Sapere aude (“atreveix-te a saber!”) afirmà al segle XVIII el filòsof alemany Immanuel Kant, rescatant de l’oblit una famosa màxima d’Horaci. Aquesta fou la seva resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? (Crítica de la raó pura, 1781):

“La Il·lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seva causa no consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi enteniment, sense la direcció de cap altre. Sapere aude! Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il·lustració”.

Avui el Sapere aude de Kant hauria de ser el nostre crit de guerra. No debades, vivim en una societat endormiscada on el mite de la caverna de Plató és més vigent que mai. Al segle IV aC, al llibre setè de La República, el filòsof atenès relatà per boca del seu mestre Sòcrates l’existència d’uns homes que, des de ben petits, es troben lligats de cames i coll a l’interior d’una fosca cova. Donen l’esquena a un mur rere el qual hi ha un foc encès. Per sota del mur transiten un homes que, amb un pal, eleven tota mena d’objectes, les ombres dels quals entretenen els captius –la imatge recorda una pantalla de cinema per on es belluguen ombres xineses. Així, el captius, que no poden girar el cap a causa de les cadenes, s’arriben a creure que allò que veuen no són ombres, sinó la mateixa realitat.

Llibertat de pensament
Llibertat de pensament

Plató
 es planteja la possibilitat que un d’aquests captius sigui alliberat i pugui sortir al món exterior. En un primer moment tendria greus dificultats per adaptar-se a la llum encegadora del sol. Amb el temps, però, s'adonaria que pot contemplar amb nitidesa les coses i apreciar-les millor. Aleshores l’expresoner es veuria en la necessitat de tornar a la caverna per informar del seu descobriment. Allà, però, es riurien d’ell i el tractarien de boig. En cas de voler alliberar els seus antics companys per fer-los veure la veritat, el més probable és que aquests el matassin, abduïts pel seu engany.

El mite de la caverna
El mite de la caverna

Actualment també són molts els individus que prefereixen viure encadenats com els presoners de la caverna de Plató. No interessa descobrir que la realitat que ens presenten la majoria dels mitjans de comunicació és una gran mentida que obeeix al discurs totalitzador de la maquinària institucional i empresarial d’aquest món tan global. Aquesta ceguera mental, però, és volguda: no tothom pot suportar la veritat. Això explicaria la gran oferta de programes de televisió i llibres d’evasió que, a manera d’opi, anul·len el nostre esperit crític. És la mateixa política que retratà al segle I dC Juvenal amb la seva cèlebre exclamació panem et circenses (“[el poble demana] pa i circ”). Amb aquestes paraules el poeta satíric llatí criticà que els romans només exigissin als seus governants pa i espectacles de franc per tal d’entretenir-los i de, retruc, distreure’ls dels problemes reals de l’Estat.

Mite de la caverna atemporal
Mite de la caverna atemporal
 
Mentrestant, a les institucions ja els va bé tenir-nos com a dòcils esclaus sense pensament que diuen “amén, amén” a tot. Se sap que el pitjor enemic d’un govern és un poble culte. Si avui ressuscitàs, Plató quedaria astorat de veure que, en ple segle XXI, el seu mite de la caverna s’ha fet realitat. Alguns, però, tal com passà en aquell relat, ja s’han començat a rebel·lar contra tanta resignació. No ho tenen fàcil. Mentre malden per desfer-se d’unes cadenes massa feixugues, reben les crítiques dels seus companys sedats i alienats pel discurs políticament correcte de l’statu quo. En sortir de la caverna, hauran d’anar alerta. La veritat ens pot fer més lliures, però no necessàriament més feliços. Aquest és el perill del Sapere aude d’Horaci.

Aquí teniu unes reflexions del lingüista nord-americà George Lakofff: “No acceptis els marcs mentals, no acceptis les simplificacions de l’opinió pública o de l’opinió dels que manen; les has de poder qüestionar”.

dictadura perfecta

No us podeu perdre aquest article d'Oriol Junqueras titulat "Llibertat de consciència".

Aquí teniu totes les meves intervencions radiofòniques de la secció sobre filosofia moderna que tenc a IB3 Ràdio, al programa "Múltiplex". Es titula precisament "Sapere aude".

I aquí teniu diferents reflexions sobre la vida de Kant.

Aquí teniu un article interessant. Es titula "Platón en un mundo feliz de Aldous Huxley".

Aquí teniu un blog interessant titulat "Filosofia para profanos", de Maite Larrauri.

Aquí teniu articles de filosofia de "Verne" titulat "Filosofia inútil".

Aquí trobareu més informació sobre el mite de la caverna.

“El sueño de la razón produce monstruos
“El sueño de la razón produce monstruos" (de la col·lecció “Los Caprichos” de 1799). Goya es representa a si mateix, adormit sobre la seva taula de feina. Un estol d’horripilants aus nocturnes l’assetgen. Amb aquest quadre el pintor aragonès volgué expressar que quan la raó s’adorm apareixen visions fantasmagòriques. D’aquesta manera es reafirmà en la confiança il·lustrada en la raó, en la llum, que havia de desenterrar la ignorància, les supersticions, els errors per aconseguir així la felicitat humana.


Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Aquí teniu més informació sobre el mite de la caverna.

El mite de la caverna avui
El mite de la caverna avui


Aquí teniu un interessant article de Tina Vallès titulat "Les preguntes de la teva vida".

La política segons Plató
La política segons Plató



Víctor Hugo
Víctor Hugo

 

El perill de la ignorància
El perill de la ignorància


Per entendre el mite de la caverna, què millor que les explicacions del gran professor de filosofia de TV3, Merlí:



No us podeu perdre aquesta escena de la pel·lícula Detachment (2011) amb Adrien Brody en la pell d'un professor que vol despertar consciències:




Aquí teniu un vídeo sobre les 10 estratègies de manipulació mediàtica de Noam Chomsky:



Interessants reflexions d'Emili Lledó
Interessants reflexions d'Emili Lledó


Articles del web relacionats:

El pes de pensar
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome
Paraules amb coneixement
- Per què l'òliba és el símbol de la filosofia?


Pablo Iglesias, el nou Messies?

Article publicat a l'Ara Balears (06/04/2015)

És Pablo Iglesias el nou Messies? Aquests dies de Setmana Santa les televisions ens han convidat a tornar-nos a familiaritzar amb el missatge cristià a través de processons i de grans clàssics del cinema com Quo vadis o Benhur. Les xarxes socials s’han afanyat a fer enginyosos muntatges presentant el carismàtic líder de Podemos com la versió moderna de Jesús. Les similituds, però, no s’acaben en la coeta. Així ho assegurà ja fa dos mesos el periodista d’El País John Carlin en una sèrie de reportatges exhaustius sobre un fenomen polític que alguns han rebatiat irònicament com a “Pablemos” en al·lusió al fort protagonisme del seu cap de llista.
 
Carlin ressaltava les contínues al·lusions cristianes d’una formació nascuda amb voluntat de catalitzar la indignació popular atiada per la crisi econòmica –curiosament, en altres països europeus com França, Gran Bretanya, Suècia, Finlàndia o fins i tot Alemanya aquest mateix malestar ha estat recollit per partits d’extrema dreta, alguns fortament racistes. Segons Mateu (21,12-17), ja Jesús s’indignà quan entrà al temple després de la seva entrada triomfal a Jerusalem el diumenge de Rams. En trobar-hi una munió de mercaders amb llocs de venda de coloms i de canvi de moneda, exclamà, tirant-los les taules pel terra: “Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres”. És el mateix missatge que aplica Podemos amb els banquers usurers.
 
La malvada casta que denuncia Podemos també troba paral·lelismes en els fariseus, la secta jueva a qui Jesús acusà de ser uns immorals. “Jo som el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Joan, 14, 6), foren les paraules del fill de Déu, les mateixes que ha interioritzat Iglesias per molt que ell negui ser un “macho alfa”. Davant Pilat, Jesús digué: “La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu". (Joan 18, 37). Els més crítics consideren que Iglesias també actua com un “telepredicador” amant de les paràboles –té una debilitat especial pel conte de “Ratolàndia” del polític canadenc Tommy Douglas (1904-1985). Del que no hi ha dubte, però, és que el líder de Podemos, tal com féu el redemptor en qui s’emmiralla, ha enriquit la democràcia amb la seva dialèctica.

 
L’església política liderada per Pablo Iglesias també s’ha volgut apropiar de les famoses paraules del primer gran propagandista cristià, sant Pau –aquí un altre cop l’afinitat onomàstica no deixa de ser curiosa. En una de les seves cartes als corintis diu: “M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés”. En la seva vocació de salvadors de la pàtria, Podemos ha actualitzat aquesta cèlebre cita assegurant que no són “ni d’esquerres ni de dretes”. A més, ells tampoc no s’estan d’apel·lar més als sentiments que no pas al raciocini, enarborant la bandera de l’atàvica lluita del bé contra el mal.
 
Certament, Podemos ha significat una alenada d’aire fresc en la decadent classe política espanyola. La injustícia, però, és que altres formacions que des de fa anys pregonen el mateix missatge cristià de regeneració moral no han tengut la sort de tenir tanta d’atenció mediàtica. A nivell estatal, basta que ho demanin a Julio Anguita, antic líder d’Izquierda Unida que en l’època de vaques grasses que li tocà viure fou tractat d’il·luminat. Tanmateix, moltes de les seves profecies s’han acabat complint. El mateix ha passat a casa nostra amb partits que han estat minoritzats pels mitjans de comunicació instal·lats en el conformisme del bipartidisme colonial herència de la llei electoral D’hondt.
 
Mentrestant, Iglesias ja està patint la seva pròpia Passió a mans d’un desacreditat establishment que el demonitza dient que portarà el caos, com si els partits tradicionals no l’haguessin portat. És la mateixa crucifixió que han patit els altres Messies que el precediren. Només falta que tots ells també ressuscitin. Esperem, però, que no pugin tot d’una al cel –Jesús ho va fer al cap de quaranta dies. Necessitaran més temps per demostrar que una altra forma de fer política és possible. El perill, però,  és que ens trobem davant venedors de fum que no sàpiguen gestionar tantes expectatives d’una societat amb set de Messies. Ja ho retrataren amb humor els Monty Python en la cèlebre pel·lícula La vida de Bryan (1979).

Aquí teniu la famosa escena de la pel·lícula del Monty Python on es parla de la set de Messies que té el poble:



I aquest és el gran discurs antisistema de Julio Anguita de l'any 1999. Escarrufa constatar com s'han complit totes les seves profecies:


Esclaus de l'horror vacui

Article publicat a l'Ara Balears (09/03/2015)

En pintura, l’expressió llatina horror vacui (“por del buit”) s'utilitza per descriure la necessitat d’omplir tot un espai buit en una obra amb algun tipus de disseny o imatge. És un tret característic del barroc, de l’art islàmic i bizantí. Avui en dia aquesta màxima presideix les nostres vides. Vivim abduïts per Internet, la televisió, els videojocs,  Facebook, Instagram i per infinits whatsapps i tweets. Presos per la “isolofòbia” (por a la solitud), ens aterra haver d’afrontar-nos amb l’aclaparador buit de les nostres efímeres existències. 

En una mena de fugida cap endavant, necessitam tant de renou extern per evadir-nos del nostre renou interior. Fins i tot els centres comercials i les consultes mèdiques ens inhibeixen de pensar amb “innocus” fils musicals. Ja ho va dir el filòsof alemany Schopenhauer (1788-1860): “La intel·ligència es una facultat humana inversament proporcional a la capacitat per suportar el renou”.


La nova esclavitud
 

Amb tot, grans fites intel·lectuals de la humanitat s’han assolit gràcies a l’horror vacui. Molts creadors pinten, escriuen, composen música o ballen per entendre i assaborir el món, però també per omplir aquest abismal forat existencial. En canvi, la resta de mortals que no estan inspirats per cap musa recorren a altres vies no tan transcendentals. Les alarmes les ha encès Byung-Chul Han, un pensador coreà, alemany d’adopció, autor de l’interessant assaig “La societat del cansament” (2012, editorial Herder).

Han manté que l’home contemporani ja no pateix atacs virals procedents de l’exterior. Ara les malalties provenen de la nostra pròpia psique en forma de depressions, trastorns de dèficit d’atenció, hiperactivitat, estrès o addicció a les noves tecnologies. I mentre que gràcies al descobriment d’antibiòtics ens hem immunitzats de certes pandèmies, per a les nostres patologies neuronals no hi ha anticossos que valguin.

Phono Sapiens
Phono Sapiens, el nou Sàpiens

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), cada any el suïcidi provoca més morts que les guerres, els homicidis i els desastres naturals –curiosament, el 75% d’aquestes morts volgudes es produeixen en els països en desenvolupament. Per al filòsof coreà, aquesta dada és un símptoma que anam a la deriva. Vivim en un món “multi atrafegat”, de ritme vertiginós i d’egos insaciables, on sembla que tenguem prohibit avorrir-nos i perdre el temps. Dispersam l’atenció en menudeses que atrofien el nostre intel·lecte i volem estar hiperinformats sense saber que en realitat estam infoxicats. Els arbres no ens deixen veure el bosc. Ens exhibim per existir, lliurats a la recerca de l’èxit i del reconeixement social que ens proporcioni glòria eterna.

Reversionant Pablo Neruda

Reversionant Pablo Neruda en clau masclista
 
 
Els psiquiatres ja ens adverteixen d’aquest narcisisme que té en els contagiosos selfies la seva manifestació més pornogràfica en una era tan “voyeurista” i hedonista: si en l’antiguitat allò important era el ser i per al capitalisme el tenir, avui ser ja no és important si no ets capaç d’exhibir el que ets o el que tens. “El major sofriment de l’home és passar desapercebut”, assegurava el filòsof  nord-americà William James (1842-1910). En el “món feliç” de les xarxes socials, aquest és el mal de les noves generacions addictes a l’ego (no confondre amb autoestima).

L'addició al mòbil crea vampirs
L'addició al mòbil crea vampirs
 
Incapaços de desconnectar, com a Phono Sapiens que ja som, omplim totes les hores fent qualsevol cosa fins arribar a l’extenuació mental. Patim de FOMO (Fear Of Missing Out), “por a perdre’s alguna cosa”. La dependència compulsiva al mòbil ens ha fet víctimes de la coneguda ja com a “síndrome del telèfon que vibra”. Sembla que sempre estiguéssim esperant una trucada o un missatge que ens hagués de canviar la vida. L’autor de “La societat del cansament” ens alerta que ara ja no vivim alienats pel capitalisme, tal com denunciava Marx, sinó per la nostra pròpia llibertat, que volem esprémer al màxim. L’impuls per autorealitzar-nos permanentment ens ha convertit en esclaus del rendiment. Tanta hiperactivitat explicaria les actuals malalties psicològiques que Han anomena, de manera poètica, “l’infart de l’ànima”.

Babycakes Romero fotografia la mort de la conversa
Babycakes Romero fotografia la mort de la conversa
 
Enmig d’aquest panorama tan apocalíptic, per endreçar el nostre interior i per tornar a ser sobirans de nosaltres mateixos, el pensador coreà proposa un retorn a la vida contemplativa. És el que en el món de l’esport anomenen “temps mort”. Bé ho recordava ja la famosa màxima grega del frontispici de l’oracle de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Nietzsche també va dir-hi la seva: “Per manca de calma, la nostra civilització desemboca en una nova barbàrie”.

Solidaritat en l'era digital
Solidaritat en l'era digital
 
Per aspirar, doncs, al reparador silenci de la ment en blanc, no tenim més remei que deixar de ser esclaus de l’horror vacui. Només així podrem redefinir, sense fer-nos mal, la nostra relació amb l’interessantíssim univers digital. Tanmateix, cal anar en compte amb tanta transcendència. Una mica d’horror vacui també és necessari per al nostre benestar personal. Si no, la vida seria insuportable. Novament el temple d’Apol·lo ens il·lumina: “Res en excés” (μηδέν αγάν; en llatí, ne quid nimis).

El mal de twitter
El mal de twitter

Així s'autoignorava la gent abans de l'aparició de l'smartphone
Així s'autoignorava la gent abans de l'aparició de l'smartphone


Aquí teniu un recull de fotos on un fotògraf ha eliminat els mòbils per denunciar la nostra addicció a les noves tecnologies.

Aquí teniu un interessant article del filòsof Xavier Antich titulat "Sepultats per les imatges" (Diari Ara, 02/10/2016). I sobre aquest tema també en parla a la secció "El racó de pensar" de Catalunya Ràdio.

Aquí teniu un article que parla sobre el concepte de "mobilització total".

En aquest article un extreballador de Google explica com els mòbils estan dissenyats per fer perdre el temps.

Aquí teniu un reportatge titulat "Desconectados", que parla de gent que decideix viure sense mòbil.

Aquí teniu una entrevista amb Hartmut Rosa, catedràtic de Sociologia a l'Institut de Sociologia de la Universitat Friedrich-Schiller de Jena. És autor del llibre , Social acceleration: a new theory of modernity

Aquí teniu un article que parla sobre l'avorriment segons l'escriptor Baudelaire.

I aquí teniu unes imatges de la companyia de publicitat xinesa Ogilvy titulada "La barrera telefònica, la malaltia del segle XXI".

Barrera telefònica
Barrera telefònica

 

Barrera telefònica
Barrera telefònica

 

L'esclavitud de les noves tecnologies
L'esclavitud de les noves tecnologies

 

Amor tecnològic
Amor tecnològic
 

Aquí teniu la famosa escena del silenci de la pel·lícula "Pulp fiction":



Per entendre l'impacte de les noves tecnologies a les nostres vides, no us podeu perdre aquest documental de "30 minuts", de TV3, titulat "No puc viure sense tu":




No us podeu perdre aquestes reflexions del filòsof Frances Torralba sobre el silenci. 

Igual de recomanable és aquesta entrevista a Xavier Melloni, antropòleg i eremita a la Cova de Sant Ignasi de Manresa. El titular és prou eloqüent: "El silenci no és l'absència de renou, sinó l'absència d'ego".

Aquest altre enllaç també és molt il·lustratiu. I aquí teniu fotos amb mòbils esborrats.

Aquest web parla també dels mals d'aquest món tan connectat.

Aquest enllaç també està ple d'imatges sarcàstiques de la nostra societat actual.

Aquí teniu el capítol de la sèrie "Black Mirror" (1 capítol de la tercera temporada) que parla sobre com les noves tecnologies condicionen les nostres vides.

Aquí teniu un reportatge de "La vanguardia" que parla dels selfies que acaben en mort.

I aquí teniu les meves reflexions sobre l'horror vacui al programa Gabinet de crisi, d'IB3 Ràdio (31/03/2015):



No us podeu perdre aquest vídeo: c?:




Els que pateixen la síndrome de l'horror vacui farien bé d'escoltar la cançó "The sound of silence", de Simon and Garfunkel:


Coca-cola té la clau per combatre la síndrome de l' "horror vacui":


Articles del web relacionats
Atletes ascetes
El silenci i la mort
Mai més sol

L'esperançadora democràcia digital

Article publicat a l'Ara Balears (01/12/2014)

Avui, gràcies a Internet, molta gent manté viva la il·lusió que un altre món és possible. La xarxa ens ha retornat el protagonisme en l’esfera pública. És el que es coneix com a democràcia digital o ciberdemocràcia. L’actual revolució tecnològica va començar al segle XV amb l’alemany Gutenberg. La seva impremta de tipus mòbils es convertiria en un dels invents més influents de la història de la humanitat. Amb ell, es deixà enrere la lenta tasca de transcripció dels copistes medievals per donar pas a una producció massiva i ràpida de llibres. Per fi les idees es pogueren propagar d’un indret a un altre amb més facilitat. Era l’inici de la universalització del coneixement, abans exclusiu d’uns quants poderosos. De seguida, però, l’ “amenaça” que suposava la impremta més subversiva va ser contrarestada per les autoritats eclesiàstiques i estatals amb diferents formes de control. Se seguia així la premissa “la informació és poder”.
 
La mateixa censura va caracteritzar el naixement de la ràdio de Marconi (1897) i de la televisió (1927). Amb tot, cadascun d’aquests invents també anaven acompanyats d’un discurs il·lustrat. Eren presentats com a eines educatives per fer arribar la cultura a tothom. Ara Internet, que es generalitzà en les nostres vides fa uns vint anys, ha suposat un nou terrabastall comunicatiu. Les estructures de poder ja no són les mateixes. A casa nostra ho vàrem començar a constatar l’11 de març de 2004. Mentre TVE feia d’altaveu oficial de l’Estat, el president Aznar no es cansà de telefonar a cadascun dels directors dels diaris del país per assegurar-los que els atemptats als trens de rodalies de Madrid eren obra d’ETA. La xarxa, en canvi, apuntava a Al Qaeda. Així, dissabte 13, un dia abans de les eleccions generals que donaren la victòria a Zapatero, un ciutadà va enviar pel mòbil un SMS a un grup d’amics dient: “Hoy 13-M a las 18.00h. Sede del PP, calle Génova 13. Sin partidos. Silencio por la verdad. Pásalo”. I la consigna es va escampar com la pólvora. Aquella nit una riuada de protestants van deixar en evidència un Aznar que havia infravalorat el paper d’Internet en la nova democràcia.
 
El 2008 el carismàtic Barack Obama fou el primer polític que apostà fort per la xarxa. Van ser Facebook i Youtube, i no pas la televisió, qui el convertiren en el primer president afroamericà de la història dels EUA. Mentrestant, a Islàndia, sumida en una forta crisi financera, Internet mobilitzava milers de ciutadans que no només aconseguirien tomar, de manera pacífica, un govern i redactar una nova constitució, sinó també encarcerar els responsables d’aquella catàstrofe econòmica.

 

L’abril de 2009, a Moldàvia, es produiria la que es batejà com la primera “revolució de Twitter”. Natalia Morar, una jove de 25 anys, va enviar a través d’aquesta plataforma un missatge que desencadenaria la major protesta (20.000 persones) contra el govern comunista moldau, acusat de frau electoral. A finals de 2010 els internautes van ser qui encengueren la flama de la primavera àrab, que es tragué de sobre figures totèmiques. A Egipte Hosni Mubarak seria enviat a la presó, i, a Líbia, Muamar Gadafi, acabaria essent assassinat pels mateixos insurrectes. El 2011 el protagonisme fou per al 15-M a Espanya, els indignats grecs que ocuparen la plaça Sintagma a Atenes i els manifestants de l’Occupy Wall Street contra la desigualtat econòmica. El 2013 el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, desbordat per les multitudinàries concentracions ciutadanes al carrer, s’atreví a parlar de la “maledicció anomenada Twitter”, a qui culpava de dir de mentides i de propagar rumors.

Primavera àrab i les xarxes socials
Primavera àrab i les xarxes socials
 
A la Xina, des del 2003 les autoritats mantenen un pols amb el món digital. Un sistema informàtic, conegut com “el gran tallafoc xinès”, s’encarrega, amb l’ajuda de brigades internautes, de controlar el contingut que circula pel ciberespai, bloquejant fins i tot l’accés a Youtube, Facebook i Twitter. Altres països censors són Cuba, Aràbia Saudí o Corea del Nord. Avui la gent, amb les xarxes socials, considerades ja com el quint poder, cerquen formes extrainstitucionals d’intervenir en unes institucions massa deslegitimades per un partitocràcia al servei de la classe financera. Reivindiquen així la democràcia real, de participació directa, la que va néixer fa més de 2.500 anys a Atenes. Aquella, tanmateix, s’adreçava a petits centres poblacionals i era molt restrictiva, ja que només representava un deu per cent de la població (dones, estrangers i esclaus en quedaven exclosos).
 
Convertit, doncs, Internet en l’àgora de la democràcia dels nous temps, els mitjans de comunicació tradicionals, supeditats tant a interessos polítics com empresarials, han quedat totalment desfasats. Avui és més fàcil ser un heroi de la informació com a internauta que no pas com a periodista. Amb tantes fonts al nostre abast,  ja no estam per llegir diaris com si fossin les taules de Moisès, dogmes de fe inapel·lables. Les xarxes socials ens han fet perdre la por al poder. Hem deixat de ser agents passius per reivindicar-nos com a subjectes crítics lliures, contraris a qualsevol mena d’intermediació jeràrquica. En aquesta nova aldea global digital tots exigim més transparència als nostres mandataris. Així, gràcies a la xarxa, els governs poden mentir menys. No basta, però, fent un clic. La ciberdemocràcia no és per a cínics, sinó per a persones amb voluntat real de transformar consciències i, per tant, de passar a l’acció. De moment, en alguns casos, ja s’ha demostrat que un altre món és possible.

Hi ha gent molt crítica amb la ciberdemocràcia. Un d’ells és el sociòleg polonès Zygmunt Bauman. Ell és molt escèptic amb el que també és conegut com a “activisme de sofà”. Aquestes són les seves reflexions en una entrevista al diari El País (09/01/2016):

“La diferencia entre la comunidad y la red es que tú perteneces a la comunidad pero la red te pertenece a ti. Puedes añadir amigos y puedes borrarlos, controlas a la gente con la que te relacionadas. La gente se siente un poco mejor porque la soledad es la gran amenaza en estos tiempos de individualización. Pero en las redes es tan fácil añadir amigos o borrarlos que no necesitas habilidades sociales. Estas las desarrollas cuando estás en la calle, o vas a tu centro de trabajo, y te encuentras con gente con la que tienes que tener una interacción razonable. Ahí tienes que enfrentarte a las dificultades, involucrarte en un diálogo. El papa Francisco, que es un gran hombre, al ser elegido dio su primera entrevista a Eugenio Scalfari, un periodista italiano que es un autoproclamado ateísta. Fue una señal: el diálogo real no es hablar con gente que piensa lo mismo que tú. Las redes sociales no enseñan a dialogar porque es tan fácil evitar la controversia… Mucha gente usa las redes sociales no para unir, no para ampliar sus horizontes, sino al contrario, para encerrarse en lo que llamo zonas de confort, donde el único sonido que oyen es el eco de su voz, donde lo único que ven son los reflejos de su propia cara. Las redes son muy útiles, dan servicios muy placenteros, pero son una trampa”.

Aquí teniu un TED de Evgeny Morozov, el conegut com "l'heretge d'Internet". Parla sobre com Internet ajuda les dictadures.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/05/2018), reflexion sobre la següent pregunta amb motiu del Dia Mundial d'Internet (17/05/2018): realment Internet ens fa més lliures?


En aquest article de La Vanguardia trobareu més reflexions sobre el binomi democràcia i revolució tecnològica.

Si voleu conèixer com funcionava la democràcia a l'antiga Atenes, vos recoman el reportatge que em van publica a la revista Sàpiens (setembre 2011, Núm. 107) amb el títol Atenes, la primera democràcia.

Aquí teniu un article titulat "Internet ens fa més lliures?"

També és interessant aquest article de Melcior Comes titulat "El bucle". Aquest altre article del mateix autor també és interessant. Es titula "La cascada".

Per continuar reflexionant sobre la revolució democràtica de les noves tecnologies no us podeu perdre aquest interessant documental del programa "Els dies clau" de TV3.





Articles del web relacionats:

La invasió dels idiotes
Democràcia obsoleta


I per recordar l'impacte que va tenir al seu moment l'arribada del vídeo, aquí teniu la famosa cançó Video Killed The Radio Star, del grup "The Buggles".

La hipocresia tràgica dels polítics

Article publicat a l'Ara Balears (31/08/13)
 
Un dia vaig sentir explicar a Toni Soler com va néixer el Polònia, l’exitós programa de sàtira política de TV3. La idea se li va ocórrer durant l’època en què, com a periodista de carrer, cobria les rodes de premsa dels nostres polítics. Aleshores s’adonà que sovint molts d’ells, en acabar el seu parlament, s’oblidaven de les consignes del partit i oferien una imatge ben diferent de l’exposada davant les càmeres. És a dir, feien teatre. Més endavant, Soler no dubtà a portar a la televisió aquesta actitud tan esquizofrènica que permet a l’audiència treure les seves pròpies conclusions sobre en mans de qui estam.
 
Programes com el Polònia deixen al descobert l’etimologia de persona. Segons una teoria, la paraula deriva del grec prósopon (literalment “davant la cara”) i al·ludia a la màscara que portaven els actors i que els permetia representar diversos personatges en una mateixa peça. Com a persones que som, doncs, a tots ens costa treure’ns la careta de sobre, ja que, essent la vida un drama (del grec dráo, “actuar”) no param d’actuar i d’interpretar diversos papers en funció de la situació. Som, per tant, vertaders hipòcrites, que era així com s’anomenaven a l’antiga Grècia els actors. A vegades, però, els nostres papers poden esdevenir del tot histriònics, encara que al món etrusc aquest era el nom que rebien els encarregats d’amenitzar amb música i dansa els funerals.

La hipocresia quotidiana
La hipocresia quotidiana
 
Si els polítics són el reflex del tarannà d’un poble, també s’erigeixen en els màxims representants de la seva l’hipocresia i histrionisme. Sempre compten amb la inestimable ajuda d’un cor d’aduladors que dansen (choreuo) al seu voltant fent de tertulians en qualsevol orquestra (< orcheomai, “ballar”) mediàtica. No sabem què pensaria Tertulià de la connotació tan barroera que ha adquirit avui el seu nom, ell que entre els segles I i II s’esforçà per defensar amb arguments la fe cristiana. A Castella, a partir del segle XVII, les persones que assitien a cenacles on es discutien en públic temes religiosos passaren a ser conegudes com a tertulians perquè sovint citaven les obres del gran teòleg cartaginès –diuen que els seus sermons eren tres vegades millors que els de l’eminent orador Marc Tul·li Ciceró i que, per això, l’anomenaren Ter Tulio. Aquells primers tertulians, però, eren considerats uns autèntics erudits, res a veure amb els seus actuals rudes imitadors, que prefereixen la demagògia abans que els debats constructius. Ara qualsevol argument és vàlid per tal d’arrossegar (ágo) el poble (démos).
 
Tanmateix, la realitat s’imposa i els polítics que hagin “actuat” amb poca transparència s’hauran d’acabar enfrontant tot sols al seu destí. Aleshores, observaran (théaomai) les conseqüències que té fer tant de teatre. Ben aviat s’oblidaran de l’eròtica del poder i viuran en carn pròpia les vicissituds dels protagonistes de la tragèdia grega. Aquest gènere literari, nascut al segle V aC com a eina propagandística de la democràcia atenesa, era procliu a repetir els mateixos esquemes narratius. De cop i volta l’heroi patia una peripècia (“caure al voltant”); passava de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu, generalment en forma d’hybris (“supèrbia”). Llavors, s’adonava de la magnitud de l’error i es veia en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç solia ser dolorós en forma de catàstrofe (“gir cap avall”).
 
Els polítics que ja són a la presó han seguit al peu de la lletra aquest guió, o gairebé –alguns no s’han ni molestat a expiar els seus errors. Ara hem d’esperar que el seu testimoni provoqui entre els seus col·legues els mateixos sentiments de pietat i de temor que, en la tragèdia grega, experimentava el públic en veure la caiguda en desgràcia de l’heroi. Això, seguint la terminologia aristotèlica, servia als espectadors de catarsi (“purificació”); és a dir, després d’haver-se identificat amb el protagonista, feien un alè en comprovar que la casualitat havia volgut que aquella calamitat no els hagués tocat a ells.
 
Però no totes les tragèdies gregues acabaven malament. Els polítics amb sort i sense remordiments gaudiran d’una doble catarsi si llegeixen algunes de les obres d’Eurípides. Aquest dramaturg grec fou l’introductor de la tècnica del deus ex machina, pel qual, a través d’un tipus de grua, una divinitat baixava de l’Olimp i resolia de manera satisfactòria el conflicte tràgic. Els qui així se salvin continuaran sortint per la televisió amb el seu rol d’actors, és a dir, d’hipòcrites. Davant aquesta farsa, que amb tant d’enginy retrata el Polònia, és preferible riure que no plorar. Les rialles, però, no ens han de fer oblidar que sovint el que presenciam és una vertadera tragèdia per a la nostra societat. Aleshores, haurem acotar el cap de vergonya en constatar que la hipocresia tràgica dels nostres representants no és més que el reflex de la nostra.

Articles del web relacionats:
La vida com a tragèdia

 


I per entendre la nostra societat hipòcrita, no us podeu perdre aquest vídeo:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px