Banner Top

Sapere aude?

Article publicat a l'Ara Balears (20/04/2015)

Pensar és una tasca feixuga. En aquest cas, i mai millor dit, l’etimologia pesa. El verb deriva del llatí pendeo (“pesar”) i al·ludeix al temps en què es col·locava la mercaderia sobre un platet d’una balança per estimar-ne el preu. Així doncs, avui, quan pensam, el que feim és pesar les nostres idees per valorar-les. El raciocini, unit a la parla, és precisament el que ens distingeix de la resta del món animal. En el llibre Sic isti nostri sunt, l’il·lustre santanyiner Cosme Aguiló afirma: "Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra".

Feijoo i la cultura
Feijoo i la cultura
 
No manquen els intel·lectuals que alerten que assistim a un procés accelerat de vulgarització de la cultura, la qual s’hauria transformat en “curtura”. D’aquesta manera, el terme no provendria del llatí colo (“conrear”, en el sentit de conrear l’esperit), sinó de curtor –els més cínics reflecteixen el descrèdit actual de la cultura recorrent a una etimologia popular més escatològica: cul. El nostre “Molt honorable” president autonòmic, corrupte prescrit, Gabriel Cañellas, ho tenia clar: “Tanta cultura arriba a fer oi”. Ell, però, home de camp, s’oblidava de les arrels agrícoles d’aquesta paraula, a qui alguns, tanmateix, erròniament, li volen donar una connotació elitista. Julio Anguita, exlíder d’Izquierda Unida, és l’autor d’una de les seves millors definicions: “La cultura no és saber moltes coses, la cultura és captar tot allò que la humanitat ha anat produint. Un home culte no és una persona envoltada de llibres, sinó una persona que mira el món amb mirada independent i lliure”.

Mafalda i la cultura
Mafalda i la cultura
 
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl

La capacitat de pensar depèn necessàriament del nostre lliure albir. Sovint, però, ens hi resistim. Sapere aude (“atreveix-te a saber!”) afirmà al segle XVIII el filòsof alemany Immanuel Kant, rescatant de l’oblit una famosa màxima d’Horaci. Aquesta fou la seva resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? (Crítica de la raó pura, 1781):

“La Il·lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seva causa no consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi enteniment, sense la direcció de cap altre. Sapere aude! Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il·lustració”.

Avui el Sapere aude de Kant hauria de ser el nostre crit de guerra. No debades, vivim en una societat endormiscada on el mite de la caverna de Plató és més vigent que mai. Al segle IV aC, al llibre setè de La República, el filòsof atenès relatà per boca del seu mestre Sòcrates l’existència d’uns homes que, des de ben petits, es troben lligats de cames i coll a l’interior d’una fosca cova. Donen l’esquena a un mur rere el qual hi ha un foc encès. Per sota del mur transiten un homes que, amb un pal, eleven tota mena d’objectes, les ombres dels quals entretenen els captius –la imatge recorda una pantalla de cinema per on es belluguen ombres xineses. Així, el captius, que no poden girar el cap a causa de les cadenes, s’arriben a creure que allò que veuen no són ombres, sinó la mateixa realitat.

Llibertat de pensament
Llibertat de pensament

Plató
 es planteja la possibilitat que un d’aquests captius sigui alliberat i pugui sortir al món exterior. En un primer moment tendria greus dificultats per adaptar-se a la llum encegadora del sol. Amb el temps, però, s'adonaria que pot contemplar amb nitidesa les coses i apreciar-les millor. Aleshores l’expresoner es veuria en la necessitat de tornar a la caverna per informar del seu descobriment. Allà, però, es riurien d’ell i el tractarien de boig. En cas de voler alliberar els seus antics companys per fer-los veure la veritat, el més probable és que aquests el matassin, abduïts pel seu engany.

El mite de la caverna
El mite de la caverna

Actualment també són molts els individus que prefereixen viure encadenats com els presoners de la caverna de Plató. No interessa descobrir que la realitat que ens presenten la majoria dels mitjans de comunicació és una gran mentida que obeeix al discurs totalitzador de la maquinària institucional i empresarial d’aquest món tan global. Aquesta ceguera mental, però, és volguda: no tothom pot suportar la veritat. Això explicaria la gran oferta de programes de televisió i llibres d’evasió que, a manera d’opi, anul·len el nostre esperit crític. És la mateixa política que retratà al segle I dC Juvenal amb la seva cèlebre exclamació panem et circenses (“[el poble demana] pa i circ”). Amb aquestes paraules el poeta satíric llatí criticà que els romans només exigissin als seus governants pa i espectacles de franc per tal d’entretenir-los i de, retruc, distreure’ls dels problemes reals de l’Estat.

Mite de la caverna atemporal
Mite de la caverna atemporal
 
Mentrestant, a les institucions ja els va bé tenir-nos com a dòcils esclaus sense pensament que diuen “amén, amén” a tot. Se sap que el pitjor enemic d’un govern és un poble culte. Si avui ressuscitàs, Plató quedaria astorat de veure que, en ple segle XXI, el seu mite de la caverna s’ha fet realitat. Alguns, però, tal com passà en aquell relat, ja s’han començat a rebel·lar contra tanta resignació. No ho tenen fàcil. Mentre malden per desfer-se d’unes cadenes massa feixugues, reben les crítiques dels seus companys sedats i alienats pel discurs políticament correcte de l’statu quo. En sortir de la caverna, hauran d’anar alerta. La veritat ens pot fer més lliures, però no necessàriament més feliços. Aquest és el perill del Sapere aude d’Horaci.

Aquí teniu unes reflexions del lingüista nord-americà George Lakofff: “No acceptis els marcs mentals, no acceptis les simplificacions de l’opinió pública o de l’opinió dels que manen; les has de poder qüestionar”.

dictadura perfecta

No us podeu perdre aquest article d'Oriol Junqueras titulat "Llibertat de consciència".

Aquí teniu totes les meves intervencions radiofòniques de la secció sobre filosofia moderna que tenc a IB3 Ràdio, al programa "Múltiplex". Es titula precisament "Sapere aude".

I aquí teniu diferents reflexions sobre la vida de Kant.

Aquí teniu un article interessant. Es titula "Platón en un mundo feliz de Aldous Huxley".

Aquí teniu un blog interessant titulat "Filosofia para profanos", de Maite Larrauri.

Aquí teniu articles de filosofia de "Verne" titulat "Filosofia inútil".

Aquí trobareu més informació sobre el mite de la caverna.

“El sueño de la razón produce monstruos
“El sueño de la razón produce monstruos" (de la col·lecció “Los Caprichos” de 1799). Goya es representa a si mateix, adormit sobre la seva taula de feina. Un estol d’horripilants aus nocturnes l’assetgen. Amb aquest quadre el pintor aragonès volgué expressar que quan la raó s’adorm apareixen visions fantasmagòriques. D’aquesta manera es reafirmà en la confiança il·lustrada en la raó, en la llum, que havia de desenterrar la ignorància, les supersticions, els errors per aconseguir així la felicitat humana.


Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Aquí teniu més informació sobre el mite de la caverna.

El mite de la caverna avui
El mite de la caverna avui


Aquí teniu un interessant article de Tina Vallès titulat "Les preguntes de la teva vida".

La política segons Plató
La política segons Plató



Víctor Hugo
Víctor Hugo

 

El perill de la ignorància
El perill de la ignorància


Per entendre el mite de la caverna, què millor que les explicacions del gran professor de filosofia de TV3, Merlí:



No us podeu perdre aquesta escena de la pel·lícula Detachment (2011) amb Adrien Brody en la pell d'un professor que vol despertar consciències:




Aquí teniu un vídeo sobre les 10 estratègies de manipulació mediàtica de Noam Chomsky:



Interessants reflexions d'Emili Lledó
Interessants reflexions d'Emili Lledó


Articles del web relacionats:

El pes de pensar
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome
Paraules amb coneixement
- Per què l'òliba és el símbol de la filosofia?


La vulgarització de l'amor platònic

L’amor platònic és un amor idealitzat, impossible, sense sexe, no correspost o romàntic, on l’objecte a estimar és un ésser perfecte, sense defectes. Aquest terme es va popularitzar al segle XV a partir d’una vulgarització de la noció d'amor (Eros) en Plató, filòsof atenès que va viure a cavall entre els segles V i IV aC.

El famós deixeble de Sòcrates realment es nomia Aristocles, però fou conegut amb el sobrenom de Plató (“el d’amples espatlles”) degut a la seva gran envergadura –els dos ossos que constitueix la part posterior de l’espatla (ὦμος) s’anomenen omòplats, i el plàtan es diu així per les seves fulles amples.

L’amor platònic és plantejat en el diàleg Simposi (trobada de bevedors”, en grec), també conegut com El banquet a través de la tradició llatina (Convivium). Aquest simposi té lloc a casa del poeta tràgic Agató, que acaba de ser guardonat a les festes Lenees del 416 aC. Els sis comensals, per iniciativa de Fedre, exposen els seus diferents punts de vista sobre l’amor. Intervenen d’acord amb el següent ordre -al final apareix ebri l'atractiu Alcibíades, de qui Sòcrates rebutja les seves insinuacions sexuals:


Pintura de Anselm Feuerbach que representa la llegada de Alcibíades (1871–1874).
Pintura d'Anselm Feuerbach que representa l'arribada d'Alcibíades al Simposi de casa d'Agató (1871–1874)

Fedre
: fa una valoració idealista de les bondats de l’amor. Diu que un enamorat és capaç de fer grans i belles proeses.

Pausànias: parla de la moral de l’homosexualitat. Distingeix entre Afrodita Urània – deessa de l’amor pur, celestial, que, segons Hesíode, és filla del castrat Urà- i Afrodita Pandemia –deessa de l’amor vulgar, que, segons Homer, és filla de Zeus i Dione. Pausànias atribueix a aquesta última l’amor entre un home i una dona, perquè entre ells només hi pot haver un amor físic. En canvi, Afrodita Urània seria qui regiria l’amor entre dos homes i els impel·liria a les belles accions i a ser millors persones. Cal no oblidar que a l’antiga Grècia la dona era considerada inferior a l’home i, per tant, indigna d’ésser la seva companya (el matrimoni només servia per a la reproducció).

Erixímac: fa una lectura científica de l’amor. Assegura que tota la naturalesa està impregnada d'amor.

Aristòfanes: veu l'amor com el desig de trobar el que ens manca, la recerca d’una unitat perduda. Ho il·lustra amb el mite de l’androgin.

Agató: seguint l’argumentari de Fedre, parla del coratge que infon l’amor en les persones joves.

Sòcrates: la seva dissertació sobre l’amor no es pot entendre sense la teoria de les idees de Plató. Aquesta teoria és formulada en el llibre VII de la República mitjançant el famós mite de la caverna, segons el qual tot el món terrestre és una mala còpia del món de les idees. Així doncs, Sòcrates, que exerceix d’alter ego de Plató, afirma que l'amor és una via cap al coneixement, ja que estimant les coses belleses i, per tant, justes, hom pot copsar la idea pura de bellesa i de justícia. Es parteix de la premissa de la kalokagathía, segons la qual allò bell (καλός) s’identifica amb allò bo (αγαθός). Així doncs, per a Plató, els cossos bells són indispensable per contemplar el model intel·ligible, igual que les ombres del mite de la caverna són el primer que copsam tot i que haurem d’anar més enllà d’elles per tal d’arribar a l’autèntica realitat.

Per boca de Diotima, la mestra de Sòcrates en l’art de l’amor, sabem que Ἔρως és un δαίμων, un petit déu, que va ser infantat durant el convit que donaren els déus per celebrar el naixement d’Afrodita. En aquesta versió platònica, però, no és fill d’Afrodita i Ares, sinó de Penia (“pobresa”) i Poros (“riquesa”). L’amor, per tant, és quelcom intermedi entre la pobresa més absoluta i la riquesa més abundant, entre no tenir res i tenir-ho tot. D’aquesta manera, si no coneixem algú, no l’estimam i, si el coneixem massa, el deixam d’estimar.

Venus desarmant Cupido (Francois Boucher)
Venus desarmant Cupido (Francois Boucher)

Plató tornaria a reflexionar sobre l’ Ἔρως en un altre diàleg, Fedre. Al segle XV, durant el Renaixement, el filòsof florentí neoplatònic Marsilio Ficino va ser qui va utilitzar per primera vegada l’expressió “amor platònic” com a sinònim d’ “amor socràtic”. Amb ella, per influència del cristianisme, al·ludia a un amor que deixava de banda el físic per centrar-se en la bellesa del caràcter d’una persona. Amb tot, l’únic en comú que té aquesta nova noció de l’amor platònic amb el seu originari és la renúncia a la sexualitat.

Amor platònic
Amor platònic

Avui, doncs, el filòsof atenès quedaria astorat amb el nou significat, del tot vulgaritzat, que ha adquirit el seu “amor platònic”. En tot cas, una experiència genuïnament platònica és la que hagem pogut tenir a través d’un professor que ens ha introduït en un camp que ens era totalment desconegut. Gràcies a ell hem pogut copsar la bellesa d’un experiment físic, d’un text o d’una història que ens ha fet millor persones. No debades, per a Plató l'Eros, que es manifesta en les realitats belles, ens ha de servir de camí a la perfecció com a ésser humans. En aquest exemple docent, però, sovint l’alumne, enlluernat per la intel·ligència del professor, s’acaba enamorant de la seva persona i no pas dels seus coneixements.

Amor platònic?
Amor platònic?

Relacionat amb l’amor platònic, la psicologia actual ha encunyat el terme sapiosexual per referir-se a l’atracció sexual per la intel·ligència d’una altra persona. Majoritàriament són dones que s’estimulen per mitjà de la conversa i fugen de la superficialitat amb noves experiències intel·lectuals. Els estudiosos alerten dels perills que suposa aquesta atracció. No debades, hi pot haver persones amb baixa autoestima que fàcilment admirin persones narcisistes. I això pot generar relacions dependents i asimètriques.

Si volem escriure poemes d’amor, convé que invoquem Erato (“la que provoca desig”), la musa de la poesia lírica o amorosa, normalment representada amb una lira.

Sapiosexual
Sapiosexual


Aquí teniu més informació sobre l'amor platònic.

I aquí teniu un article de Carmes Buades, de l'Ara Baleares, titulat "Rompre amb el mite de l'amor romàntic".

Aquí teniu deu claus per entendre la filosofia de Plató.

Per saber entendre què és l'amor no us podeu perdre aquest programa "Som dones" del Canal 33:

Aquí teniu històries d'amor platònic:



I aquesta és una altra història d'amor platònic:


Amor cortès
Relacionat amb l’amor platònic tenim l’amor cortès o ideal que potencià sobretot el Romanticisme i després Hollywood. El terme va ser encunyat el 1880 per Gaston Paris. Amb tot, té el seu origen entre els trobadors occitans del segle XII. En l’amor cortès l’amant es declara servent incondicional de la seva dama, generalment una dona casada. Aquesta, però, sempre es nega a correspondre’l. Com el platònic, es tracta, per tant, d’un amor també desgraciat, impossible, perpètuament insatisfet. La dona es presenta com a principi possible d’una vida superior, encarnació sublim de la bellesa i la virtut, però roman sempre inaccessible.

Tristan i Isolda (1902), Edmund Blair
Tristan i Isolda (1902), Edmund Blair


En la seva famosa novel·la Lolita, Vladimir Nabokov, desvela un aspecte poc conegut de la literatura amorosa de l’edat mitjana:

“El matrimoni abans de la pubertat no és estrany, encara en els nostres dies, en algunes províncies de l’Índia oriental. Després de tot, Dante es va enamorar perdudament de Beatriu quan ella tenia nou anys, amb un vestit carmesí... i això era el 1274, a Florència, durant una festa privada en l’alegre mes de maig. I quan Petrarca s’enamorà bojament de la seva Laura, ella era una nimfa rossa de dotze anys que corria amb el vent, amb el pol·len i la pols, una flor daurada de la formosa plana al peu de Vaucluse”.

I per acabar, una cita de Jane Austen (1775-1817): “El veritable amor no és cec: accepta, respecta i tolera”.

Aquí teniu un article molt interessant sobre l'amor romàntic com a utopia emocional.

En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

Aquí teniu la
 teoria triangular de l'amor de Sternberg

El triangle de l'amor
El triangle de l'amor

 
Aquí teniu Hymne à l'amour, d'Édith Piaf. La cançó, amb lletra de Piaf, és un homenatge al boxador Marcel Cerdan, amb qui va mantenir un romanç fins que ell va morir en un accident d'avió mentre viatjava per trobar-se amb ella. 


Una persona que ha reflexionat sobre el concepte d'amor és l'eslovè Slavoj Zizek. Aquí teniu el capítol de Merlí dedicat a ell:


I per acabar de reflexionar sobre el mite de l'amor romàntic no us podeu perdre la pel·lícula Blue Valentine:

  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px