Roma està més present que mai en el nostre llenguatge quotidià. Quan estam cansats de sentir arguments espuris, etzibam al nostre interlocutor: “No em venguis amb romanços!” Per entendre el significat d’aquesta locució hem de parlar primer de les llengües romàniques, és a dir, d’aquelles llengües que deriven del llatí vulgar que es parlava a l’Imperi Romà i que es diferenciaven d’altres ja existents com el fràncic de França.
Els filòlegs no es posen d’acord sobre quantes llengües romàniques hi ha. No debades, el nombre pot variar en funció de la distinció que es faci entre llengua i dialecte, és a dir, variants d'una mateixa llengua que, amb tot, permeten la comunicació (διά, “a través de” + λογος, “paraula”) entre els seus parlants. En general, però, es parla de dotze llengües romàniques:
Península ibèrica: espanyol (o castellà), galaicoportuguès, aragonès (parlat en zones del Pirineu aragonès), asturlleonès (també dit asturià, lleonès o bable, parlat a les zones rurals d’Astúries i Lleó) i català (amb més de nou milions de parlants, és la llengua número 88 més parlada del món, d’entre unes 6.000).
França: francès i occità (anomenada també com a “llengua d’Oc”, és l’antiga llengua trobadoresca d’Europa que avui compta amb moltes varietats, entre elles, gascó, provençal, llemosí o aranès, parlat a la Vall d’Aran, al nord-oest de Catalunya).
Itàlia: italià, sard (Sardenya)
Suïssa: a més del francès, en una petita regió es parla el retoromànic (o ladí, romanx o friülà) i el franco-provençal, també anomenat arpità (amb 60.000 parlants, la majoria gent gran, avui es troba en perill d'extinció).
Europa de l’Est: romanès (Romania).
Mapa de les llengües romàniques
Fins a les acaballes del segle XIX, a la costa est de l’Adriàtic es parlava el dàlmata. El seu últim parlant, Tuone Udaina (Antoni Udina), morí l’any 1898 als setanta-set anys.
El romanès és l’única llengua romànica que heretà la denominació etimològica dels romans. Tanmateix, el nom de país, Romania, és de creació recent. Valac era la denominació popular fins al segle XIX.
Essent filles del llatí, les llengües romàniques també són conegudes com a neollatines. Els romans es referien al seu idioma amb el nom de llatí ja que la zona on es fundà Roma, al centre de la península itàlica, era el Latium. El fet que, a partir del segle XVIII, amb la Il·lustració, el llatí fos considerat, juntament amb el grec, una llengua d’alta cultura, originà en castellà l’expressió “saber latín” en al·lusió a una persona culta, astuta. En català també tenim l’expressió “va llatí” per dir que una cosa funciona de manera llisa, sense entrebancs. Per exemple: Aquesta màquina no va llatina.
Primers documents en romanç
Al segle IV, amb la caiguda de l’Imperi romà d’Occident, s’afluixaren els lligams dels seus diferents pobles. Fou així com el llatí de la gent del carrer anà fragmentant en dialectes, que, cap a finals del segle VIII, reberen el nom de rusticae romanae linguae (és a dir, llatins rurals, de poble). Aquesta diversitat dialectal, enriquida per les aportacions dels invasors germànics, serà l’origen d’unes noves llengües, les llengües romàniques o neollatines. La denominació prové del mot romanicus (llatí vulgar) en oposició a latinus (llatí culte).
Al segle IX tenim el primer document on es constata que el llatí vulgar parlat per la gent de l’antic Imperi Romà ja és considerat una llengua diferent. Aquest document pertany a Concili de Tours convocat el 813 per Carlemany a la ciutat francesa homònima. Una de les seves resolucions disposava que, en tots els territoris de l’Imperi Carolingi, les homilies no s’havien de fer en llatí, sinó in rusticam Romanam linguamaut Theodiscam,quo facilius cuncti possint intellegere quae dicuntur, és a dir, “en la llengua rústica romana o germànica, per tal que tots puguin entendre amb major facilitat el que es diu". Es tracta d’un dels testimonis més antics que el llatí en aquella època ja no era comprès pel poble i que les llengües romàniques ja s’havien emancipat del llatí.
No obstant això, cal esperar a l’any 842, amb els Juraments d’Estrasburg, per trobar el primer text complet escrit en una llengua clarament diferenciada del llatí, en aquest cas, el francès. En castellà, els escrits més antics conservats són del segle X i es localitzaren al monestir de San Millán de la Cogolla, a La Rioja. En canvi, en català, els primers documents literaris trobats daten del segle XII i XIII. Són el Forum Iudicum –codi de lleis visigòtic traduït al català-i les Homilies d’Organyà.
El romanticisme de les llengües romàniques Les narracions literàries, en prosa o en vers, que s’anaren escrivint en les llengües romàniques reberen el nom de romanços, indicant així que procedien del llatí de Roma. Atès el seu contingut, en l’expressió “No em venguis en romanços”, el mot romanços esdevingué sinònim de paraules fantasioses, excuses. Per a aquestes obres, sobta que en català i en castellà s’imposàs el mot novel·la, de l’italià novella (“notícia”, “novetat”); en canvi, la seva forma originària es conservà en francès (roman), portuguès (romance) i fins i tot en alemany (roman). De tota manera, el castellà també conserva la paraula “romancero” com a sinònim de novel·la o llibre de cavalleria.
El problema de parlar llatí
Alguns dels antics romanços o novel·les tenien un contingut amorós, de manera que, per associació d’idees, aviat sorgiria el mot romanç, per al·ludir a una relació amorosa, i l’adjectiu romàntic –no deixar de ser curiós que ROMA, al revés, ens doni AMOR. A finals del segle XVIII apareixeria un moviment literari i estètic, el Romanticisme, sobre l’etimologia del qual no hi ha consens. Alguns proposen que el terme al·ludeix a la cultura pròpia que representaven les llengües romàniques en oposició a la que contenien les clàssiques.
Romeria
Amb tot, alguns romàntics com l’alemany Goethe (1749-1832) volgueren viatjar fins a Roma per amarar-se de seu esperit. En certa manera, el seu pelegrinatge esdevingué, etimològicament parlant, una romeria, mot derivat del llatí romaeus (“romà”), que s’aplicava als primers pelegrins que anaven de Roma a Terra Santa. Així doncs, romàntics, no dubteu a anar en romeria cap a Roma! Però, per favor, en tornar, no em vengueu amb romanços!
A pesar que en les romeries són molt habituals les branques de romaní (en castellà “romero”), aquesta paraula no té res a veure amb Roma. Prové de l’expressió llatina ros marinus, és a dir, roada (o rosada) marina, d’on deriva igualment el nom propi Rosa Maria –en castellà ros, roris també va donar “rocío”. En català, però, romaní també és sinònim de gitano. Deriva de les llengües romanís, que s’originaren en terres de l’Índia. La seva arrel és la paraula rom, que en un principi al·ludia al mascle, al marit.
romanços
