Banner Top

Sòcrates contra l'escriptura

Si coneixem el pensament de Sòcrates (segle V aC), és gràcies al seu deixeble Plató, qui el recollí en els seus Diàlegs -amb aquesta fórmula pretenia reproduir el mètode intel·lectual del seu mestre basat en la interacció de la paraula. En una societat marcada encara per l’oralitat, el pare de la filosofia sempre es manifestà en contra de l’escriptura, que nasqué a Mesopotàmia al 3300 aC. Considerava que era una eina que debilitava la memòria i que condemnava la saviesa ja que no permetia el debat que sí es dona en una conversa en viu entre persones.

 

escriba simposio seec upvEscriba

Les reflexions de Sòcrates sobre les lletres les trobam en el tercer diàleg Fedre de Plató. Primer (274e – 275e) ens parla del déu egipci Theuth, que, entre altres coses, és el descobridor del càlcul, l’astrologia i l’escriptura. Un dia Theuth es presenta a Tebes al palau del rei d’Egipte Thamus. Li vol mostrar les seves arts perquè les compartesqui amb els seus conciutadans. Aleshores el monarca li pregunta sobre la seva utilitat. Sobre les lletres, Theuth li diu: “L’aprenentatge d’això, oh rei, farà savis els egipcis i els atorgarà més memòria, car s’ha descobert que les lletres són la medicina de la memòria i de la saviesa”. 

En sentir això, Thamus li contestà: “Oh enginyós Theuth! El pare i inventor d’un art no sempre és el millor jutge de la utilitat o inutilitat de les seves creacions. I ara tu, essent el pare de les lletres, per benevolència els atorgues poders contraris als que tenen. És oblit, en efecte, el que causaran en les ànimes d’aquells que les aprenguin, per descuit de la memòria, ja que refiant-se de l’escriptura assoliran els records des de fora, en virtut de caràcters aliens, i no des de dins, per si mateixos i en virtut de si mateixos; per conseqüent, el que has descobert no és una medicina de la memòria sinó una forma suplementària de recordar. D’altra banda, quant a la saviesa, el que proporciones als alumnes és opinió, no pas veritat. En efecte, havent llegit moltes coses, sense un ensenyament instructiu, faran la impressió que són plens de coneixements, essent en la gran majoria dels casos exempts de ciència i a més a més difícils de tractar, tot semblant savis i havent esdevingut el contrari de savis”.

 Thoth

Déu egipci Theut

Al seu interessant blog, el filòsof Ramon Camats reflexiona sobre aquest relat:

“En realitat, el que preocupava al filòsof és que l’escriptura, com qualsevol altre giny tecnològic, podia disminuir el poder humà al qual substituïa, això és, la memòria. Tot plegat exactament de la mateixa manera que l’ús de vehicles a motor sembla que a alguns els incapaciti progressivament per a caminar, o que les calculadores fan perdre la destresa a l’hora de fer arrels quadrades.

L’escriptura, venia a dir el filòsof, és perillosa perquè disminueix els poders de la ment d’aquells que llegeixen, ja que els proporciona sense esforç el contingut petrificat de les ànimes del passat. Atès que els lectors ja no creen res per si mateixos, la seva intel·ligència és una caricatura de les autèntiques ments, i tot el seu saber no és més que una memòria mineral.

D’altra banda, Plató anticipa perfectament una de les malalties de l’esperit que realment pot provocar la lectura, o almenys una certa manera de llegir, i és la síndrome del lletraferit, del pedant que creu saber molt només perquè ha llegit uns quants llibres i és capaç de fingir amb una passadora versemblança que es recorda de cadascun d’ells. En realitat, això no passava en l’època de Plató perquè de llibres no n’hi havia, però sí que existien uns individus, autoanomenats Sofistes (terme que prové de «Sophos», que en grec significa savi), que se les donaven de tals. Pretenien saber tot el que calia saber sobre el bon govern, la justícia, la bondat, la bellesa, la història de cada poble, i, fins i tot, alguns es vantaven de ser capaços de tractar d’un mateix tema des de dos punts de vista oposats i amb la mateixa força, habilitat que, com és sabut, és molt útil en política.

L’únic inconvenient d’aquest tipus de saviesa per a aquells que aparentaven posseir-la era que no resistia ni un sol examen seriós. En efecte, tan bon punt Sòcrates els interrogava queien en les més penoses contradiccions, evidenciant així que tot el seu saber era una impostura. Està clar, aquells sofistes, com els d’ara, en realitat, eren ignorants del pitjor gènere que hi pot haver: eren ignorants que es creien savis. L’única saviesa, en efecte, Sòcrates en donà l’exemple, consisteix a saber que no se sap res, perquè aquesta saviesa ignorant col·loca l’individu en l’únic camí del coneixement, que és de les ganes de saber. L’ignorant que es creu savi, en canvi, creu també que res no li manca i per això mai no sabrà res […].

Theuth 2Theut

Camat insisteix que avui la lectura dista molt de ser una activitat passiva, tal com afirmava Sòcrates, qui era fill de l’imperi de l’oralitat i d’un temps en què els llibres estaven pensats per ser llegits en veu alta, davant de gent analfabeta:

“Sabem, en primer lloc, que els llibres no són la manera de fer que un altre pensi en el nostre lloc sinó que són l’estimulant més poderós del pensament, provoquen l’aparició de noves idees i sovint ajuden a la revisió crítica de les antigues.

En segon lloc, els llibres, en realitat, no anestesien la memòria sinó que l’estimulen, especialment quan ens fan aprendre el seu contingut. D’això els estudiants en podrien dir alguna cosa… De fet, qui de nosaltres no s’ha après un poema de memòria, qui no recorda l’argument d’una novel·la que ha llegit amb plaer i qui no guarda com un tresor les reflexions que ha trobat en algun assaig?. Quan no hi havia cap manera de fixar els pensaments i els coneixements fora de la memòria, hom havia d’entrenar-la per tal de recordar cada cosa. Ara això ja no cal fer-ho, almenys no de la mateixa manera, però ens cal, en canvi, recordar allò que diuen els llibres. Què és el que ha permès, sinó, que jo hagi començat el meu escrit amb la referència al text de Plató?

En fi, els llibres, i no parlo només dels de ciència, de matemàtiques o de filosofia, sinó també dels de poesia, de les novel·les i d’aquells que contenen faules i contes, el llibres, dic, tenen una doble i meravellosa virtualitat: contenen tot el que uns han pensat, imaginat i descobert i, alhora, són la llavor de totes aquelles coses en les quals, els altres, mai no hauríem pensat, mai no se’ns haguessin passat per la imaginació i mai no hauríem cercat a fi de descobrir-les si no els haguéssim llegit […]”.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre la relació de Sòcrates amb l'escriptura. I en aquest altre també.

Aquí teniu l'elogi del científic Carl Sagan a l'escriptura.

Aquí teniu informació sobre un llibre interessant del filòsof Emilio Lledó: "El silencio de la escritura".

Articles del web relacionats:
El glamur de les lletres
L'origen medieval de l’@
Llibres que ens fan lliures
Per què llegim en silenci?
- "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

 

El lament Zenòbia, l’amazona de Palmira

Recentment s’ha pogut veure l’espectre de Zenòbia plorant desconsolat per Palmira, a Síria, a 215 kilòmetres al nord-est de Damasc. No se’n pot avenir. Ja no reconeix la seva Παλμύρα (“la ciutat de les palmeres” en grec), que la va veure arribar al món el segle III dC -en hebreu també era coneguda com a Tadmor (“la ciutat dels dàtils”). Aquests dies els jihadistes de l’Estat Islàmic (ISIS en les seves sigles angleses) han tornat a esmicolar per enèsima vegada les seves ruïnes grecoromanes, declarades per la Unesco com a Patrimoni Monumental de la Humanitat.

Denari amb l'efígie de Zenòbia
Denari amb l'efígie de Zenòbia
 
El 258 Zenòbia, filla d’una esclava egípcia i d’un ric mercader àrab, s’havia casat amb el sobirà de Palmira, Odenat. Aquell marit li va procurar una bona formació intel·lectual amb eminents mestres grecs. Havent derrotat els perses, Odenat es va convertir en el principal suport de l’imperi romà en la seva frontera oriental. El 267, però, va aparèixer assassinat juntament amb el seu fill Harima. Aleshores tothom va donar per fet que Zenòbia era la responsable d’aquelles morts.
 
La reina de l’Est
Durant cinc anys, la coneguda com “la reina de l’Est”, que assegurava ser descendent de Cleòpatra, va governar un imperi que era quasi tan gran com el d’Alexandre Magne. Abraçava Anatòlia, Mesopotàmia, Síria, Palestina i Egipte. El 272, al capdavant de 70.000 homes, Zenòbia, convertida en tota una amazona, se sentia forta per proclamar la independència del regne de Palmira. Era perfectament conscient de la importància estratègica d’aquell oasi enmig del desert de la província romana de Síria. Es tractava d’una parada obligatòria per a les caravanes que recorrien la Ruta de la Seda. Aquell gest tan insolent no agradà gens a l’emperador Aurelià, que va passar a l’atac, desplaçant-se en persona in situ.

Zenòbia es rendeix
Zenòbia es rendeix

Llavors, acorralada en la seva pròpia ciutat, Zenòbia s'hauria mostrat així de desafiant amb el sobirà romà: “Demanes la meva rendició, però saps que Cleòpatra va decidir morir com a reina abans que ser sotmesa. Jo tampoc no deixaré que la meva posició i el meu bressol siguin menystinguts”. En intentar escapar, però, l’emperadriu fou capturada. Segons algunes fonts, Aurelià va decidir no matar-la, impressionat com estava per la seva bellesa i dignitat. Altres fonts, però, apunten que darrera aquella misericòrdia hi havia motius polítics. No debades, Zenòbia continuava aixecant moltes simpaties tant a Palmira com a Egipte.

Restes de l'actual de la ciutat de Palmira
Restes de l'actual ciutat de Palmira
 
L’emperadriu captiva va ser portada fins a Itàlia, on Aurelià li concedí una vila a l’actual Tívoli. Allà va passar la resta de la seva vida. D’ençà de la britànica Boudica (segle I), Roma no recordava una dona tan intrèpida. Un segle després de Zenòbia, a la mateixa Síria, una altra dona es va atrevir a rebel·lar-se contra la totpoderosa Roma. Va ser la reina beduïna Màvia, que, tanmateix, va acabar pactant amb els romans.

Avui ja ningú no es rebel·la per evitar els continus atacats d’una de les perles patrimonials d’Orient, cruïlla de grans cultures. Davant la inoperància de la comunitat internacional sembla que la barbàrie no té aturall. Bé ho sap Zenòbia que, des de la seva tomba, es lamenta que la història és cíclica i que la humanitat no té remei.



Articles del web relacionats:
El nas de Cleòpatra
Les noves amazones
Boudica, l'amazona que protagonitzà el primer Brèxit

Paraules alades

Tant a la Ilíada com a l'Odissea, Homer fa servir l’expressió πτερόεντα πεα («paraules alades») quan vol que la intervenció d’un personatge sigui eficaç. Són mots que, com les fletxes, pretenen arribar al cor del seu destinatari. Per volar, les paraules necessiten del nostre alè o del nostre eco (ἠχώ, “renou”, “so”), d’on tenim ecografia, catecisme (és a dir, “fer ressonar a través de”), catecumen (“el que instrueix”) o catequesi. Aquesta creença es va tenir molt en compte quan fa cinc mil anys va néixer l’escriptura a Mesopotàmia. Ja aleshores es creia que cada signe tenia ànima pròpia i que, per tant, havia de ser verbalitzat oralment.
 
Els llatins encunyaren una expressió molt il·lustrativa al respecte: Scripta manent, verba volent (“allò escrit perdura, les paraules volen”). En l’actualitat es fa servir per recalcar el caràcter fugisser de les paraules dites oralment. Antigament, però, expressava precisament el contrari. Així ens ho recorda Alberto Manguel al seu magnífic llibre Una historia de la lectura (Mondadori 2005, p. 99).

Paraules alades, Narcís Comadira
Paraules alades, Narcís Comadira
 
La locució scripta manent, verba volent es fixà com a lloança de la paraula dita en veu alta  –que té ales i pot volar-, en comparació amb la silenciosa paraula sobre la pàgina –que està immòbil, morta. Davant un text escrit, el lector tenia l’obligació de prestar la seva veu a les lletres mudes, les scripta, perquè es convertissin, segons la curiosa distinció bíblica, en verba, paraules parlades, esperit. De fet, els idiomes primordials de la Bíblia –l’arameu i l’hebreu- no distingeixen entre l’acte de llegir i de parlar: ambdues accions es designen amb la mateixa paraula.

La feblesa de la paraula és reafirmada amb la dita Verba movent, exemple trahunt, “les paraules commouen, (però) els exemples arrosseguen”. La mateixa idea recull un altre aforisme Non verba, sed facta (“No paraules, sinó fets”). I en l’Art poètica d’Horaci trobam  Nescit uox missa reverti (“La paraula, un cop llançada, no pot ser recollida).

I per acabar, aquí teniu unes paraules del poeta mallorquí Miquel Àngel Llauger dedicades als poetes (Diari Ara, 10/12/2016)

“Cada homenatge a un poeta és un acte de resistència davant la prostitució de la parla: no tot està perdut. No fa falta recórrer a la solemnitat de la frase de Hörderlin segons la qual el que perdura ho funden els poetes. És més elemental: els poetes ens mantenen en contacte amb la paraula sense embrutar, neta com un còdol acabat de treure de l’aigua”.

I aquí teniu un article del filòsof Xavier Antich titulat "Les paraules no se les emporta el vent" (Diari Ara, 29/30/2016)

La lliçó mortal de Gilgameix

Article publicat a l'Ara Balears (01/11/2015)

Avui dia de Tots Sants, en què recordam els nostres difunts, la lliçó mortal de Gilgameix se’ns torna a fer oportuna. Gilgameix és considerat un dels primers grans herois de l’antiguitat. Era un poderós rei d’Uruk, ciutat de Mesopotàmia. Un dia se li morí el seu amic de l’ànima, Enkidu. Desconsolat, el monarca sumeri no aturava de lamentar-se de la terrible fi que a ell també li esperava. Així, ple de temor, intentà esbrinar com podia assolir la vida eterna de la qual gaudien els déus. De seguida pensà en Utnapishtim, un dels seus avantpassats que havia aconseguit aquest preuat do com a recompensa per haver estat, juntament amb la seva dona, l’únic supervivent del Diluvi universal decretat per la ira divina. Aleshores Gilgameix decidí anar a visitar el seu familiar.
 
Després d’haver-se enfrontat a tota mena de bèsties i dificultats, l’heroi sumeri finalment arribà a la morada de l’Eternitat. Allà Utnapishtim li tirà per terra totes les seves esperances. Li digué que els déus, en crear la humanitat, determinaren que la mort seria el seu destí inevitable. Així doncs, els homes no tenien més remei que aprendre a conviure amb ella. Gilgameix prengué bona nota d’aquella lliçó. Tornà a casa amb les mans buides, tan mortal com sempre, però una mica més savi.

Eurípides i la mort
Eurípides i la mort
 
Des dels seus inicis la ciència s’ha conjurat per fer realitat el somni de Gilgameix. La gent ja no es mor perquè els déus ho decretin, sinó, a no ser que sigui un accident, a causa d’alguna “falla tècnica” o d’un “error de la naturalesa”: un atac de cor, un càncer o una malaltia degenerativa com el Parkinson o l’Alzhéimer. La medicina fa passes de gegant per combatre totes aquestes deficiències. Ja es parla d’un nou moviment, el transhumanisme, que defensa que el desenvolupament tecnològic s’ha de centrar en la superació dels nostres límits biològics per poder així allargar la vida al màxim.
 
Una de les manifestacions més notables de l’actual revolució científica seria la criogenització biològica. Consisteix a congelar un cadàver a l’espera que en un futur la medicina hagi avançat tant que permeti la seva resurrecció. Si això arribàs a passar, segur que el difunt afectat quedaria més descol·locat amb el seu salt en el temps que el protagonista de la saga “Retorn al futur”, la primera part de la qual acaba de complir trenta anys. Sens dubte, la immortalitat seria insuportable. Freud, el pare de la psicoanàlisi, ho tenia clar: "Si vols poder suportar la vida, has d'estar disposat a acceptar la mort".

La Parca actual
La Parca actual
 
Per molt que ens hi obstinem operant-nos, posant-nos cremes antiarrugues o fent peses, tanmateix, prest o tard arribarà l’hora de la nostra Parca. Memento mori (“recorda que has de morir”), deien els llatins. La pròpia existència humana ve donada per la consciència de la mort i del pas del temps. L’1 de novembre, dia de Tots Sants, és l’únic dia del calendari en què ho assumim públicament visitant els cementeris. La resta de l’any, però, vivim d’esquena a la mort, demostrat així una actitud del tot infantil, immadura. Serà, però, per una qüestió de salut mental, de supervivència.
 
Parlar de la finitud humana és un tabú, quelcom morbós que aixafa la nostra fràgil felicitat. Preferim autoenganar-nos i pensar en vides edulcorades, exitosos i eternament joves, lluny de qualsevol patiment o fracàs. El dol per la pèrdua de les nostres éssers estimats ens aterra. Com a aliats a aquesta gran mentida ja tenim els mitjans de comunicació, els quals també, paradoxalment, poden banalitzar la mort fins a límits del tot grotescos. “És més digne que els homes aprenguin a morir que a matar”, assegurà al segle I dC el filòsof romà Sèneca.
 
És tanta l’aversió que tenim a la mort que hem optat per una paraula d’origen grec i no pas llatina per designar la sala on vetlam els morts: tanatori, derivada de thánatos (“mort”). Aquest terme, més eufemístic perquè ens resulta més desconegut, ens permet espantar millor els mals esperits. Si, però, temem tant la mort –la nostra única certesa- és perquè d’ella ho ignoram tot. Curiosament aquesta percepció contrasta amb els testimonis positius de les persones que han viscut una experiència de mort clínica temporal.

El túnel després de la mort
El túnel després de la mort
 
Per ventura, doncs, la lliçó de Gilgameish pot no ser tan traumàtica. La mort ens convida a viure més intensament les nostres vulnerables existències. L’altra opció és pensar com Woody Allen: "No és que tengui por de morir. El que no vull és ser-hi quan això passi". Tanmateix, assumir la nostra pròpia data de caducitat és tot un acte d’humilitat. Ja ho diu una famosa frase atribuïda a Georges Clemenceau, un metge i polític francès de principis del segle XX:  “Tots els cementiris del món són plens de persones que es creien imprescindibles”.

El doctor, la chica y la muerte (
El doctor, la jove i la mort ("Der Arzt"), Ivo Saliger, 1920


Per acabar aquí teniu una reflexió del filòsof estoic Sèneca (segle I dC): “En tres temps es divideix la vida: en present, passat i futur. D'aquests, el present és brevíssim; el futur, dubtós; el passat, cert”.

No us podeu perdre aquest article d'El Temps, d'Anna Sarsanedas, titulat "Ciència i filosofia de la vida eterna".

També és interessant aquest article "La muerte es opcional".

Aquí teniu un documental de 30 minuts titulat "Immortals".

Us recoman la intervenció del filòsof Xavier Antich a la secció "El racó de pensar". Reflexiona sobre com afrontar una mort sobtada. Del mateix autor també és recomanable l'article "Cada cop única, la fi del món" (Diari Ara, 09/10/2016).

Articles del web relacionats:
Etimologies de la mort
Halloween versus Tots Sants
Memento mori
Ubi sunt?
El silenci i la mort
Realment existeix l'infern?

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



En aquest vídeo ofereixen més reflexions sobre la mort:




Per acabar, aquí teniu la fantàstica cançó de Queen "Who Wants To Live Forever", que va ser la banda sonora de la pel·lícula "Els immortals":


Quan Mallorca era musulmana

Extracte del reportatge publicat l'agost de 2009 a la revista Sàpiens (Núm. 82) amb l’assessorament de l’historiador Guillem Rosselló Bordoy.

El mateix Jaume I quedà admirat de la seva bellesa. No havia vist res mai igual. És Madina Mayurqa, la vuitena ciutat més important de l’antiga al-Àndalus. Tres vegades més gran que Barcelona, l’esponerosa Palma musulmana de fa set-cents anys es convertí en un dels principals centres d’ebullició cultural de la Mediterrània
 
Sovint els pobles tendeixen a oblidar el seu passat. No entenen de sincretismes i es creuen els únics habitants ancestrals d’una terra que prefereixen considerar impol·luta. Ara a les Balears són molts els qui miren amb recel els immigrants magrebins, sense saber que fa set-cents anys ells foren els vertaders amos de les illes. Basta fer un cop d’ull a la toponímia per constatar-ho. Alcúdia, Banyalbufar, Marratxí, Randa o Algaida constitueixen part del pòsit que deixaren a l’arxipèlag tres-cents anys de dominació musulmana (segles X-XIII). Fou una època de gran esplendor econòmic i cultural amb Madina Mayurqa (ara Palma) com a principal motor.
 
Les illes Orientals
D’ençà de la mort del profeta Mahoma al segle VII, els àrabs islamitzats aconseguiren derrotar dos dels més grans imperis de l’època, el bizantí i el persa. Iniciaren llavors una ràpida expansió amb la incorporació d’extensos territoris d’Àsia (Síria, Palestina, Mesopotàmia, Iran...) i d’Àfrica (Egipte, Líbia i el Magrib). Va ser l’any 711 quan es decidiren a fer el salt a la península Ibèrica. En un temps rècord –en gairebé vint anys- els musulmans aconseguiren controlar la pràctica totalitat del regne visigot. A les Balears hi feren petites incursions amb importants saquejos però, com que encara no estaven preparats per a les batalles marítimes, no les ocuparien fins al cap de dos segles més tard.
 
El 903 un noble musulmà, Isam al-Jawlani, que es dirigia en peregrinació cap a la Meca, va recalar a Mallorca a causa d’una tempesta. Conta la llegenda que quedà tan sorprès de les possibilitats geoestratègiques que oferien aquelles terres, que de tornada a la península va convèncer els seus per annexionar-les a l’al-Àndalus. Ell mateix liderà la conquesta. No li dugué molta de feina, encara que va haver d’empaitar alguns illencs que durant algun temps es feren forts dalt de fortificacions de l’interior, com el castell d’Alaró. Després seria el torn de Menorca i les Pitiüses. Des de llavors l’arxipèlag quedà constituït com una província marítima, la de les Illes Orientals, que depenia de l’emirat de Còrdova.
 
Els musulmans trobaren les Balears en un situació molt precària. No només ells ja les havien saquejat anys enrere sinó també els normands (víkings), de manera que les ciutats estaven pràcticament abandonades i els camps escassament conreats. La repoblació es féu amb sarraïns andalusins que, lentament, imprimiren el seu propi segell d’identitat. Amb tot, l’antiga població cristiana va poder continuar practicant la seva religió a canvi, però, de pagar elevats impostos [...].

Aquí teniu un enllaç sobre toponímia mossàrab balear, d'Álvaro Galmés.

Aquí teniu un article de Gabriel Bibiloni que explica com era abans la festa de l'Estendard.

Aquí teniu una entrevista a l'arqueòloga Magdalena Riera, que parla de la petjada musulmana a Mallorca. Ha participat al documental 1229, el rostre ocult (Antoni Maria Thomàs, 2018).

 

Aquí teniu el comiat de la secció "Carretònim" al programa Gabinet de crisi, d'IB3 Ràdio (29/12/2015). Aprofitant la celebració de la festa de l'Estendard del 31 de desembre, faig la crònica de la conquesta catalana de Madina Mayurka de 1229, des d'Andratx fins a Palma: Bendinat, la creu dels Montcada, Abú Yahyà:

Per què llegim en silenci?

Extracte del reportatge publicat el març de 2009 a la revista Sàpiens (Núm. 77) amb l’assessorament del Catedràtic de Lingüística de la UB, Jesús Tuson.

Avui dia la lectura s’ha convertit en un acte solitari, íntim i, sobretot, silenciós. Als inicis de la paraula escrita, però, la norma habitual fou llegir en veu alta. El canvi de tendència no es produí fins al segle IX dC, amb la generalització dels signes de puntuació. 
 
L’historiador grec Plutarc (segle I-II) relata una anècdota ben curiosa. Al segle IV aC les tropes d’Alexandre el Gran quedaren atònites quan veren el seu general llegint en silenci una carta de la seva mare. Vuit segles després, Sant Agustí conta en les seves Confessions una altra anècdota similar. Li va passar quan es traslladà de Cartago (Tunísia), la seva terra natal, a Milà, on l’havien cridat per fer classes de literatura i retòrica. A la ciutat italiana va conèixer Sant Ambrosi, un lector poc convencional atès el que diu d’ell: “Quan llegia, els seus ulls recorrien les pàgines i el seu cor entenia el seu missatge, però la seva veu i la seva llengua estaven quietes” (Confessions VI 3, 3-4). Ens pot costar creure-ho, però a l’antiguitat la norma habitual no era llegir en silenci, com fem ara la majoria de nosaltres, sinó en veu alta. Fou a partir del segle IX dC, amb la generalització dels signes de puntuació, quan s’imposà la lectura silenciosa.
 
La lletra parlada
El grec clàssic disposava de més de deu verbs per referir-se a l’acció de llegir. El que ens ha arribat, però, és el que li manllevà el llatí: legere. Significa “recollir, seleccionar”. Una etimologia similar té el verb anglès “read”. Entre les seves accepcions trobem la d’ “endevinar, interpretar”. Tots aquests significats ens remeten a un temps en què llegir era considerat un procés visual de selecció i anàlisi de paraules. Les primeres lletres que donà l’escriptura fa cinc mil anys a Mesopotàmia arribaren sota la forma de signes pictogràfics. Ja aleshores es creia que cada signe tenia ànima pròpia i que, per tant, havia de ser verbalitzat oralment. Els llatins encunyaren una expressió molt il·lustrativa al respecte: scripta manent, verba volant. En l’actualitat ha passat a significar “allò escrit perdura, les paraules se les emporta el vent”. Antigament, però, expressava precisament el contrari. Es fixà com a lloança de la paraula dita en veu alta  –que té ales i pot volar-, en comparació amb la silenciosa paraula sobre la pàgina –que està immòbil, morta. Davant un text escrit, el lector tenia l’obligació de prestar la seva veu a les lletres mudes, les scripta, perquè es convertissin, segons la curiosa distinció bíblica, en verba, paraules parlades, esperit. De fet, els idiomes primordials de la Bíblia –l’arameu i l’hebreu- no distingeixen entre l’acte de llegir i de parlar: ambdues accions es designen amb la mateixa paraula.
 
No és casualitat que l’escriptura es concebés en els seus inicis com un acte verbal. Nascuda com un instrument per ajudar a la memòria humana, la seva irrupció es produí en una societat on la parla era el mitjà habitual d’aprenentatge. Ja a la Grècia clàssica, els rapsodes i els aedes eren els encarregats de recitar els grans poemes homèrics, la Ilíada i l’Odissea, davant un auditori nombrós –queda clar, doncs, que, tot i que ve del llatí littera (“lletra”), la literatura va ser oral durant bona part de la seva història. Va ser al segle VIII aC, amb l’adopció de l’alfabet fenici, quan aquests textos es fixaren per escrit per assegurar la seva pervivència a les futures generacions. Fou, sens dubte, una gran revolució que no agradà, però, a tothom [...]

Podeu clicar aquí per continuar llegint.

Aquí teniu un article interessant de Miquel Àngel Llauger, del diari Ara, titulat "Llegir en veu alta".

Articles del web relacionats:
- Llibres que ens fan lliures
- Bob Dylan, el nou Homer
- "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/04/2017), reflexion sobre quin sentit té llegir avui en plena era digital.

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.


Les històries que amaguen les estrelles

Extracte del reportatge publicat el gener de 2009 a la revista Sàpiens (Núm. 75) amb l’assessorament de Josep Maria Oliver, membre de la junta directiva de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell.

El firmament és ple de figures llegendàries, entre elles les del Zodíac. Són les estrelles que en temps remots començaren a catalogar sumeris, grecs i àrabs d’acord amb el seu imaginari mitològic. SÀPIENS ressegueix les seves passes. 
 
Cada dia, quan el Sol es pon, el cel se’ns obre com un autèntic llibre d’història. Noms com Andròmeda, Cassiopea, Sagitari, Júpiter i Altaïr ens evoquen temps ancestrals en què les estrelles eren objecte d’adoració. I no per casualitat. A l’antiguitat l’home dirigia la seva mirada cap a la immensitat del firmament amb una mescla de por i fascinació. Era per sobre del seu cap on veia que es produïen els fenòmens més espectaculars: núvols, raigs, trons i vents. Aviat descobrí que el comportament dels astres tenia una certa influència en tot el que succeïa a la Terra. Per exemple, l’aparició d’un cometa podia augurar un fet importantíssim com la mort d’un rei; un eclipsi podia ser un presagi de fam, epidèmia o qualsevol altre desastre natural.
 
I a partir d’aquesta suposada correlació, va ser quan la humanitat va començar a ordenar aquella cúpula celeste que tant li condicionava la vida. L’astronomia, doncs, naixé al mateix temps que l’astrologia. Calgué posar nom a aquells éssers superiors i poderosos que actuaven de profetes.
 
Primers intents
Ja a la prehistòria es dugueren a terme els primers intents d’observació del firmament. S’han trobat incisions que feien els nostres avantpassats llunyans en ossos d’animals per a representar les fases de la Lluna, la primera referència per mesurar el temps que tingué la humanitat. Del període Neolític també data el famós monument megàlit de Stonehenge (Anglaterra), que suposadament pogué servir com a observatori astronòmic. El cel no trigà a convertir-se en un gegantesc calendari agrícola que, amb el pas de les estacions i amb el Sol com a principal protagonista, indicava quan sembrar i quan recol·lectar –a poc a poc el calendari lunar fou substituït per un de solar.
 
Fou a Mesopotàmia (l’actual Iraq) on fa més de quatre mil anys els sumeris agruparen les estrelles en constel·lacions, és a dir, en grups, tal i com indica la seva etimologia llatina (co, conjunt, i stella, estel). Mentre les classificaven observaren que hi havia astres que es movien de forma independent a la resta: són els cincs planetes (en grec, “errant”) que la tradició romana ens ha llegat amb els noms de Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Aquests cinc astres, juntament amb el Sol i la Lluna, que s’anaven alternant durant el dia i la nit, es convertiren en els seus déus principals que acabaren donant lloc als set dies de la setmana –els de cap de setmana ens han arribat, però, modificats: dissabte, corresponent al dia de Saturn, té l’origen en el dia del descans jueu, el shabbat; i diumenge, dedicat antigament al Sol, deriva de dies dominicus, “el dia del Senyor”.
 
No fou casual que els planetes rebessin noms de déus. Eren els que destacaven amb més força al firmament i, per tant, els que podien tenir una relació més directa amb qualsevol fenomen natural que es produís. La resta d’estrelles eren vistes pels sumeris com a actors secundaris i, com a tals, foren batejades amb noms de més baix perfil: herois, monstres i sobretot animals, un detall que ens remet a la cultura ramadera i nòmada dels primers astrònoms [...].

Aquí teniu un article sobre la contaminació lumínica que impedeix veure els estels. I aquest altre és de Miquel Àngel Llauger.

Per a més informació, és molt interessant aquest blog fet per alumnes de secundària d'un institut de Catalunya. Es titula "El cel dels mites".

Aquí teniu Margalida Capellà parlant de dones i astronomia al programa "Les dones i els dies" de Catalunya Ràdio.

Articles del web relacionats:

L’ABC de l’alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 66) amb l’assessorament del catedràtic de Lingüística de la UB, Jesús Tuson.

L’alfabet és el sistema d’escriptura més utilitzat arreu del món. Els seus inventors, els fenicis, culminaren un llarg procés que iniciaren fa cinc mil anys els sumeris a Mesopotàmia. De l’escriptura de milers de dibuixos es passà a una escriptura d’una trentena de signes fonètics que no tenien res a veure amb la realitat que representaven. Tota una revolució! 
 
El miracle es produí fa 3700 anys. Fins aleshores l’antiguitat només havia conegut dos tipus d’escriptura: la pictogràfica i la sil·làbica. La pictogràfica –de la qual deriva l’escriptura jeroglífica que el 1822 desxifrà Champollion amb la pedra Rosetta (vegeu Sàpiens núm, .. )- emprava dibuixos que imitaven la realitat: l’ordi es representava amb una espiga, la cervesa amb una gerra i els animals amb un cap de bestiar. Aquest sistema aviat es quedà curt. D’una banda, requeria d’un nombre molt elevat de signes per al·ludir a milers de realitats diferents; d’altra, impedia representar noms de lloc, de persona i nocions abstractes.

Donades aquestes limitacions, aparegué l’escriptura sil·làbica, de caràcter fonètic, on cada signe valia per una síl·laba. Així, per exemple, si nosaltres ara empréssim un sil·labari hauríem d’escriure la paraula piràmide de la següent manera: P R M D; i per a sacerdot, S C D. Però el nombre de signes –prop del centenar- continuava essent elevat. A més, hi havia el problema de l’ambigüitat: la combinació d’uns signes per a una determinada paraula podia ser la mateixa per a una altra.

L'evolució de l'alfabet
L'evolució de l'alfabet
 
El 1700 aC. a la Península del Sinaí, allà on l’actual canal de Suez toca amb Egipte, els fenicis s’espolsaren de damunt tants maldecaps. Un signe com podia ser alfa deixà de significar “bou” per passar a representar el primer so de la paraula, és a dir, l’A. Atès que cada so quedava representat per una lletra i que, com a norma general, una llengua pot arribar a disposar d’entre 20 i 40 sons, l’escriptura assolí el seu nivell màxim de simplificació. Havia nascut l’alfabet. Amb ell desaparegué la casta privilegiada dels escrivans, els únics dipositaris fins aleshores d’uns signes que, donada la seva varietat, havien d’aprendre en escoles especialitzades. Eren moltes les prerrogatives de què gaudien per exercir aquesta tasca: alts ingressos econòmics, exempció d’impostos i elevada posició social que es veu reflectida en la quantitat d’escultures amb les seves figures que s’han trobat.

Però amb l’aparició de l’alfabet els escrivans ja no tenien res a fer. Ara l’art d’escriure ja pogué estar a l’abast de qualsevol, sense que es requerís d’un llarg procés d’aprenentatge. Però, des de la perspectiva d’altres llengües, el nou sistema gràfic plantejava un problema important: l’alfabet originari de l’antiga Península del Sinaí no representava cap vocal, ja que, degut a les característiques sonores pròpies de les llengües semítiques, no li calia. La solució l’aportarien els grecs deu segles més tard.
 
El sedàs de Grècia
L’alfabet no fou l’única forma d’escriptura que conegueren els grecs. Abans, n’havien utilitzat altres dues, de caràcter sil·làbic, que el famós arqueòleg britànic Sir Arthur Evans  –el descobridor el 1900 del palau de Cnossos a Creta- anomenà Lineal A i B. Al 1952 el desxiframent d’aquest últim a càrrec de l’anglès Michael Ventris va ser una de les fites més importants de l’arqueologia, només superada al segle XIX quan Champollion desentranyà els jeroglífics egipcis. No debades, aquestes escriptures corresponien a l’època de la gloriosa Troia i a l’ambiciós rei de Micenes Agamèmnon. Després d’aquesta època, però, el món hel·lènic s’havia immers en quatre-cents anys d’absolut silenci. És el que es coneix com l’Època Fosca (segles XII-VIII aC.), de la qual no ens ha quedat cap vestigi gràfic.

Pedra Rosetta
Pedra Rosetta
 
Va ser en sortir d’aquest túnel de la desmemòria quan els grecs adoptaren l’alfabet, incorporant-hi les vocals A, E, I, O, U. Algunes d’elles es reciclaren. És el cas de l’A (l’alfa), que en fenici corresponien al so d’una consonant. L’actual direcció de l’escriptura també fou una aportació dels grecs. Al principi practicaren l’escriptura “bustrofèdica”: començaven en una direcció i, un cop acabada la ratlla, no tornaven al principi com fem nosaltres ara, sinó que continuaven a sota en direcció contrària, fent una ziga-zaga contínua, a l’estil dels bous que llauren un camp (boustrophedon, en grec, vol dir “el gir dels bous”). Després, es passà a escriure de la dreta cap a l’esquerra -com encara es fa en àrab i hebreu. Amb el temps, per algun motiu desconegut, s’imposà l’orientació inversa, és a dir, d’esquerra a dreta.
 
Els grecs sempre valoraren, i molt, l’enginy dels creadors del sistema que els permeté transcriure els seus dos grans poemes orals, la Ilíada i l’Odissea. No debades, batejaren l’alfabet amb l’expressió de phoinikeia grammata (“lletres fenícies”). A més, van conservar el nom de cadascuna de les grafies. Alfa, beta, gamma són paraules que en grec no tenien cap significació, però en les llengües semítiques volien dir “bou”, “casa” i “cantonada”, respectivament.

Per continuar llegint, cliclau aquí.
 
Aquest article parla del naixement de l'escriptura en unes illes d'Escòcia.
Carta d'un escriba d'Egipte al seu fill (2100 aC)
Carta d'un escriba d'Egipte al seu fill (2100 aC)


Tot torna
Tot torna

L'ortografia com a actitud
L'ortografia com a actitud

 

nova literatura

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'epigrafia romana. Aquest altre està decicat a la pedra de Rosetta. I aquest als jeroglífics egipcis.

Aquí teniu més informació sobre la descoberta de la pedra Roseta. És una informació del bloc "El vaixell d'Odisseu". I aquest article també parla de la pedra de Rosetta.

Aquí teniu un article sobre Gutenberg. I aquest altre article es pregunta si Gutenberg va ser l'inventor de la primera impremta.

En aquest enllaç trobareu informació sobre l'origen dels signes de puntuació.

Aquest article del blog "Històries d'Europa" parla sobre l'escriptura a Skara Brae, un poblat al nord d'Escòcia.

En aquest vídeo parla una experta en grafologia.

Aquí teniu un article molt interessant de Xavier Antich titulat "El somni de la tecnologia monstres". Hi trobareu reflexions de Plató sobre la irrupció de l'escriptura.

El 8 de setembre se celebra el Dia Internacional de l'Alfabetització.

Avui els més puristes s'escandalitzen amb l'ús del llenguatge que fan servir els joves en les noves tecnologies. No n'hi ha, però, per a tant. Ens recorda Jesús Tuson en una entrevista per al diari Ara:

"Sé que hi ha especialistes en normativa lingüística clàssics, tradicionals, carcoides, que pensen que els joves estan fent malbé la llengua amb uns SMS sense hacs, tot amb k, sense accents, i que això és la destrucció de la llengua. I no ho és! Senyors rancis: els copistes medievals, que vostès admiren tant, tenien més de tres-cents abreujaments! Per què? Perquè el pergamí era molt car i s'havia d'encabir tant text com fos possible. És el mateix que fem ara: missatges escrits de pressa i amb pocs caràcters perquè si no et cobren el doble".

Aquest article parla de casos d’alfabets lligats a la identitat d’una llengua i un poble.

Tampoc no us podeu perdre el testimoni de Damià Rotger, un menorquí apassionat de la tipografia:



Aquí teniu un documental sobre l'origen de l'alfabet:

 

Aquí teniu un vídeo sobre la història de l'escriptura:

Aquí teniu una entrevista a Jesús Tuson, l'encarregat d'assessorar-me aquest reportatge:



Articles del web relacionats:
El glamur de les lletres
L'origen medieval de l’@
Sòcrates contra l'escriptura
- Apologia de la paraula
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px