Cèfal i Procris, quan la gelosia femenina passa factura


Articles del web relacionats:
- L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
- Cupido concupiscent
- Publicat a Amor
Aquí teniu un article titulat "La robòtica a l'antiga Grècia".
Aquí teniu un article interessant titulat "Autómatas, robots, androides y cyborgs".
I aquí teniu un sèrie d'articles del filòsof Gregori Luri al diari Ara que parla sobre els robots al llarg de la història:
- Autònoms autòmats
- Autònoms autòmats (2)
- Autònoms autòmats (3)
- Autònoms autòmats (4)
No s’ha de confondre la síndrome d’Ícar amb la nikefòbia, on és l’angoixa la que impedeix accedir a la victòria (νίκη). En la síndrome d’Ícar, en canvi, la persona afectada ja ha assolit el triomf, però, després, per un esperit massa crític amb un mateix o per arrogància, comença a fallar en moments clau, iniciant així la seva decadència esportiva.
Per accedir al món dels morts, el primer que havien de fer les ànimes era travessar la llacuna Estígia ("el riu de l'odi") amb la barca de Caront (per antífrasi, el seu nom ve de χαίρω, “alegrar-se”).
Caront
Pel seu servei el barquer de l’inframón cobrava un peatge, un òbol. A la seva obra Sobre el dol, Llucià de Samòsata (segle II dC) diu que d’aquí nasqué el costum d’enterrar els morts amb una moneda a la boca.
A Caront se’l representa com un vell, dèspota, molt lleig, de barba gris i amb un capell rodó. Condueix la barca fúnebre, però no rema; d’això ja se’n carreguen les mateixes ànimes, amb qui es mostra tirànic. Només embarcava les ànimes que havien rebut sepultura; la dels cossos que no havien estat enterrats, erraven durant cent anys per les ribes de la llacuna.
Caront apareix per primera vegada en la literatura en un poema èpic, de devers l’any 500 aC, anomenat Miníada. La seva figura fou ridiculitzada en la comèdia Les granotes, d’Aristòfanes (405 aC). Aquesta obra narra el descens a l’inframón de Dionís, déu del teatre, per tornar a la vida un dels grans poetes tràgics, Eurípides.
En el llibre VI de l’Eneida (versos 282-316) trobam una descripció més precisa de la funció de Caront. És el moment que Eneas descendeix al Tàrtar amb la sibil·la de Cumes per trobar-se amb el seu pare. Hi van amb una branca d’or, que era un element imprescindible de pas per als vius. Aquest és el fragment en la traducció de Joan Bellès:
“D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espessa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus.
Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu. Cap aquí es precipitava, escampada per la ribera, tota una multitud, dones i homes, espectres d’herois magnànims que havien acomplert la vida, nois, noies encara per casar, joves que foren posats a la pira davant la mirada dels pares: tan nombrosos com cauen despreses les fulles en els boscos amb els primers freds de la tardor, tan nombrosos com s’apleguen en terra els ocells des d’alta mar quan l’estació del fred els obliga a fugir enllà de l’oceà i els empeny cap a terres càlides.
S’estaven drets demanant de ser els primers a fer la travessia i allargaven les mans, delerosos de passar a l’altra riba. Però el tètric barquer agafa ara aquests ara aquells, mentre que uns altres els rebutja i els aparta lluny de la ribera. Eneas, estranyat sens dubte i commogut per aquell tumult, pregunta: «Digues-me, oh verge, ¿què significa aquesta concentració vora el riu? ¿Què demanen les ànimes? ¿Amb quin criteri unes han d’abandonar la ribera i altres solquen amb els rems les aigües lívides?» Li respongué breument la vella sacerdotessa: «Fill d’Anquises, llinatge inconfusible dels déus, el que veus és l’estany profund del Cocit i la llacuna estígia, pel poder diví dels quals fins i tot els déus es guarden de jurar en fals.
Tota aquesta multitud que veus és la gent mancada de tot i sense sepultura. El barquer és Caront; aquells que les aigües transporten, és que van ser enterrats. No li és permès de fer-los travessar les riberes horrendes i el rogallós corrent abans que els seus ossos no hagin reposat en una tomba. Van errants durant cent anys, voleiant entorn d’aquestes riberes; llavors, finalment admesos, tornen a veure aquests estanys tan desitjats.»”
Tanmateix, Cèrber va veure burlada la seva vigilància almenys tres vegades. Orfeu l’amansí amb la música de la seva lira. Psique el dormí amb un patís. I el mateix féu la sibil·la de Cumas, guia d'Enees en la seva baixada als Inferns. Així ho relata l’Eneida (Llibre VI, 400-408):
"L’enorme Cèrber fa ressonar aquests reialmes amb lladrucs de la seva triple boca, ajagut com un monstre en l’antre que hi ha al davant. La sacerdotessa, en veure que ja se li ericen les serps que li cobreixen el coll, li llança una fogassa [espècie de coca] soporífera feta amb mel i farina degudament amanida. Ell, amb una fam voraç, obrint les seves tres goles, la caça al vol, afluixa la seva esquena monstruosa ajagut a terra i, estenent-se tan llarg com és, omple tota la caverna. Sepultat en el son el guardià, Eneas traspassa l’entrada i s’allunya ràpidament de la vora d’aquell riu sense retorn".
Aquest vídeo de "This is art" parla de la mort a l'antic Egipte:
El cristianisme i la psicòstasi
El cristianisme -probablement per influència dels coptes- varen recollir la noció de la psicòstasi o cerimònia del “pes de les ànimes”. Ho feren amb algunes modificacions. Així, en morir, l’ànima era conduïda al Judici diví. L’encarregat del pes de l’ànima era l’arcàngel Sant Miquel, qui també disposava d’una balança romana. En un platet es posaven les bones obres que havia realitzat el difunt. En l’altre, les seves males obres. El Diable assistia al judici i, si resultava negatiu, s’emportava amb ell l’ànima a l’Infern. A vegades el Diable feia trampes i inclinava la balança a favor dels pecats.
Aquí teniu un vídeo que parla de l'inframón en la mitologia grega:
Aquí teniu un article sobre l'imaginari del Més enllà en els grecs.
Pasífae i el Toro (Gustav Moreau,Ca. 1880)
Poder-se unir amb el seu objecte de desig, l’enamorada reina cretenca demanà al seu il·lustre hoste que li construís una vaca de fusta (o de bronze), coberta amb pell d’una vaca escorxada. Pasífae s’hi posà dintre i el toro, quan la veié, va realitzar, sense saber-ho, la monstruosa còpula, d’on sortí el Minotaure, meitat toro i meitat home.
Minos, espantat i avergonyit per aquella acció, demanà a Dèdal que construís un laberint on poder tancar l’animal. Aleshores s’encarregà de proporcionar-li una bona alimentació en forma de carn humana. Qui més temien el Minotaure eren els vassalls de Creta, la qual el 1700 aC va imposar la seva famosa talassocràcia (“poder de la mar”) gràcies una potent flota de vaixells. En tot cas, els més perjudicats de tots foren els atenesos, qui cada any havien de retre honors a Minos amb un tribut demencial: oferir set homes i set dones com a ofrena humana al temut monstre. Teseu, però, seria l’encarregat de posar punt i final a tal humiliació.
El fil d’Ariadna
Quan arribà a Creta, Ariadna (< ἁγνος, “la molt sacra”), filla de Minos, s’enamorà d’aquell nouvingut i, en secret, li va donar un rodet de fil que li havia de servir per marcar el camí de tornada dins del laberint. I així ho va fer.
Tanmateix, la tornada de Teseu a casa estigué marcada per la fatalitat. Quan el seu pare Egeu albirà de lluny la seva nau, se li encongí el cor. En marxar, havia demanat al seu fill que canviàs les veles negres per unes de blanques. Aquest havia de ser el senyal que constatàs que la missió havia estat un èxit. Teseu, però, se n’oblidà, de manera que Egeu, desesperat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, fou batiat amb el seu nom.
Teseu i el minotaure (Edward Burn Jones)
El laberint del Minotaure a Cnossos
A pesar de ser un mite, des de sempre s’ha volgut ubicar el laberint del Minotaure al palau de Cnossos, al nord-est de Creta. El 1900, trenta anys després que l’alemany Heinrich Schliemann desenterràs la mítica Troia, l’arqueòleg britànic Arthur Evans es va desplaçar fins a aquesta illa del mar Egeu per treure a la llum el buc insígnia de la pròspera civilització minoica, del II mil·lenni aC, considerada la mare cultural dels grecs –Evans la va anomenar així en record del seu mític rei.
Frescos del palau Cnossos de Creta (1550 aC)
Les dames de blau del palau Cnossos
Al costat de Cnossos, un altre centre important de la cultura cretense va ser Faistos, situat al sud de l’illa. El 1908 l’arqueòleg italià Luigi Pernia hi va desenterrar un dels grans misteris de l’antiguitat: el disc de Faistos, datat entre el 1850 i el 1650 aC. Es tracta d’un disc d’argila amb una inscripció en espiral de segells jeroglífics que encara avui no s’han pogut desxifrar. Poc tenen a veure amb les escriptures sil·làbiques pròpies de la civilització minoica, la Lineal A (també pendent de desxifrar) i la Lineal B.
Avui, en tot cas, l’esperit de Creta està present en el nostre vocabulari amb la paraula sincretisme, sinònima de fusió de corrents heterogenis. En la cultura minoica al·ludia a la cohesió que mostraven els diferents pobles que la integraven en cas d’un atac exterior.
Reconstrucció del fresc "el príncep dels lliris" de la cultura minoica (no se sap a qui representa)
Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la tauromàquia i la sexualitat del programa "La noche en vela" de RNE.
Aquí teniu un article de Ruth Toledano, titulat "Tetas, sangre e historia patológica", que critica el primitivisme de les corregudes de toro.
Al programa "This is art" parlen de la història d'amor de Teseu i Ariadna:
Aquí teniu un fragment del programa "L'oblit del passat" dedicat a Creta:
Aquest mite parla del descobriment de la civilització minoica i la seva possible vinculació amb l'Atlàntida:
Aquí teniu un interessant vídeo sobre els herois i semidéus de la mitologia grega:
I aquí teniu el meu homenatge musical a Teseu: la cançó Torero, de Chayanne:
Articles del web relacionats:
- El rapte d'Europa
- El complex de Fedra
- La síndrome d'Ícar i els triomfadors
- El mite dels toros
No us podeu perdre aquest vídeo del programa "Món 3/24" sobre l'auge dels populismes a Europa.
I per entendre millor l'ascens de l'ultradreta a Europa, aquí teniu un fantàstic reportatge del programa "Sense ficció" de TV3 titulat "A la dreta i més enllà":