Banner Top

A l’orfeó amb Orfeu

El 22 novembre se celebra Santa Cecília, patrona de la música. Aquest dia, però, és millor que recordem Euterpe (Ευτέρπη, ‘la de bon ànim’), la musa de la música. També, però, podem invocar Orfeu, el músic per excel·lència de la mitologia grega, present en la nostra paraula orfeó, nom donat a una agrupació coral.

Orfeu és un dels personatges més atractius de la mitologia (Franz von Stuck)
Orfeu és un dels personatges més atractius de la mitologia (Franz von Stuck)


Orfeu fou, sens dubte, un gran melòman (μέλος, “música” + μανία, “bogeria”). Era fill d’Apol·lo, déu de la poesia, i de Cal·líope, musa de la poesia èpica i de l’eloqüència. Va heretar dels seus pares la bella veu i el do per la música. Com el seu pare, Orfeu toca la lira o la cítara. Els seus encisadors cants amansaven les feres i fins i tot apaivagaven el caràcter dels homes més esquerps. Així ja va quedar demostrat en l’expedició dels Argonautes, on Orfeu va aconseguir vèncer els temptadors cants de les Sirenes.

Orfeu (Van Tulden)
Orfeu (Van Tulden)
 
Al costat de la seva estimada, la nimfa Eurídice, Orfeu protagonitzà una de les històries d’amor més passionals de l’antiguitat, per desgràcia sense final feliç. Al segle I aC Ovidi, en les seves Metamorfosis, la recreà magistralment.

Eurídice mossegada per la serp. Estàtua del jardí de Schönbrun. Viena
Eurídice mossegada per la serp. Estàtua del jardí de Schönbrun. Viena

Un dia Eurídice s’escapava de les mans del pastor Eristeu, que la volia violar. Amb les presses tengué la mala sort de ser mossegada per una serp. La picada resultà mortal. Aleshores Orfeu, desconhortat, decidí baixar al món de les ombres a la recerca de la seva estimada. El problema, però, és que els vius no tenien accés a l’Hades. Per burlar aquesta prohibició, el músic es posà a tocar la seva la lira d’una manera tan estremidora que els déus se n’apiaden.

Orfeu a l'inframón (Jan Bruegel)
Orfeu a l'inframón (Jan Bruegel)

Orfeu davant Plutó i Prosèrpina (François Perrier, 1594-1649)
Orfeu davant Plutó i Prosèrpina (François Perrier, 1594-1649)

Orfeu marxa amb Eurídice (Rubens)
Orfeu marxa amb Eurídice (Rubens)
 
Hades i Persèfone, els sobirans infernals, acordaren restituir Eurídice al seu espòs. Li imposaren, però un condició: no l’havia de mirar fins abandonar el món dels morts. Així, Orfeu caminava davant i Eurídice el seguia. Però, quan estaven a punt de tocar la llum terrenal, Orfeu, desconfiat, no pogué contenir la temptació de comprovar si realment el seguia la seva muller. A l’instant de fer-ho, Eurídice li fou arrabassada de bell nou, aquesta vegada de manera definitiva.

Orfeu i Eurídice, a la dreta amb les Parques
Orfeu i Eurídice, a la dreta amb les Parques

Eurídice torna a l'infern (Bergamo)
Eurídice torna a l'infern (Bergamo)
 
Orfeu i Eurídice
Orfeu i Eurídice


Desconsolat per la pèrdua de la seva dona, Orfeu renuncià per sempre al tracte amb dones. Aquesta actitud molestà tant a un grup de tràcies, que l’esquarteraren. El seu cap i la seva lira varen anar a parar a Lesbos, considerada l’illa de la poesia, futura pàtria de Safo, tota una icona de la poesia lírica. De tota manera, altres versions apunten que va ser Zeus qui, molest com estava per haver revelat certs secrets del més enllà, va matar Orfeu, enviant-li un llamp.

La mort d'Orfeu (Émile Lévy, 1866)
La mort d'Orfeu (Émile Lévy, 1866)


Dona amb cap i lira d'Orfeu (Gustav Moreau)
Dona amb cap i lira d'Orfeu (Gustav Moreau)

Dones troben la lira i el cap d'Orfeu (Waterhouse, 1900)
Dones troben la lira i el cap d'Orfeu (Waterhouse, 1900)
 
Misteris òrfics
Després del seu descens als inferns, Orfeu instituí uns misteris basats en informes sobre la manera com les ànimes podien arribar al país dels benaurats. A partir del segle VII aC, les creences òrfiques sobre la immortalitat de l’ànima ampliaren l’imaginari grec del món d’ultratomba. Prengué força la idea d’un Hades que també tenia reservat un lloc per als malvats, denominat Tàrtar, on patirien penes terribles, molt similars a les que després s’imaginarien els jueus.

Paraula de Plató
Paraula de Plató

Aquí teniu un article interessant de George Steiner (Errata El examen de una vida) sobre mites de la música.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el mite d'Orfeu i Eurídice.

No us podeu perdre tampoc aquest blog sobre referents clàssics a la música. Es titula "L'empremta d'Orfeu".

Articles relacionats:
Muses inspiradores
L'origen clàssic de la música
La lliçó mortal de Gilgameix
-
 Realment existeix l'infern
Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut

Realment existeix l'infern?

Avui el cristianisme es manté dividit pel que fa a l’existència de l’infern. El  papa Joan Pau II donà motius per dubtar-ne. Assegurà que, així com "el cel no és un lloc físic entre els núvols", l´infern és l´estat en què es troba aquell "que s´aparta de Déu". El seu successor, però, Benet XVI, el desmentí. Afirmà que "l´infern existeix i, encara que se´n parli poc, és etern i no està buit". “L’infern és un lloc on els pecadors cremen de veritat en un foc interminable i no només un símbol religiós destinat a estimular els fidels”. Per resoldre aquest embull, és millor que coneguem com s’ha creat tot aquest imaginari d’ultratomba.

Pintura de Dieric Bouts (1450)
Pintura de Dieric Bouts (1450)

En el món grec, la idea que en una primera etapa imperà sobre la vida post mortem era més aviat poc definida. Es pensà que els difunts, convertits en una espècie d’ombra, descendien a la morada dels morts, l’Hades, presidit pel germà homònim de Zeus i Posidó i per la seva muller Persèfone (Prosèrpina). Una possible etimologia ens diu que, en grec, l’Hades era un “lloc invisible” –α, “no” + εἵδω, “veure” –en el món hel·lè també era conegut com a Plutó, derivat de πλοῦτος (“riquesa”), i en el món romà, com a Dis, que en llatí també significa “riquesa”, o Orc.

Hades, Persèfone i el ca Cèrber
Hades, Persèfone i el ca Cèrber


A l’inframón, els morts vivien en una espècie d’estat catatònic (κατά, “per avall” + τόνος, “ritme”), tot conservant l’estatus social que havien tengut en vida. Gràcies a ritus màgics i conjurs, els seus espectres podien ser invocats pels vius. Aquesta descripció de l’Hades recorda molt la que trobam a l’Antic Testament. Al Salm 88 (Job 16, 22) se’ns diu que els morts, tant els impius com els piadosos, descendeixen al “regne de les ombres”, al Sheol (“sol·licitar” en hebreu), d’on no tornaven mai més. La seva tristíssima existència transcorria vagant per un lloc ombrívol, de silenci total i on regna l’oblit.

Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
 

Baixada als inferns
El desig de conèixer el Més Enllà propicià un dels motius més fascinants de la cultura grega: el descens als inferns o κατάβασις. La literatura clàssica és plena de relats sobre herois mítics o èpics, així com també filòsofs, que baixen al regne d’Hades. Un dels més famosos és el del cantor Orfeu. Altres viatgers de les profunditats són Odisseu i Eneas o les figures divines Dionís i Hefest.

Orfeu i Eurídice als inferns (Pieter Fris, 1652)
Orfeu i Eurídice als inferns (Pieter Fris, 1652)

L’orfisme i l’ultramón
A partir del segle VII aC, gràcies a l’orfisme inspirat en la figura d'Orfeu, varen guanyar terreny les nocions de càstig o recompensa després de la mort. Es tractava d’un de tants cultes anomenats mistèrics que per aquell temps s’introduïren a Grècia procedents d’Orient i que es caracteritzaven precisament per això, per oferir una vida eterna.
 
L’orfisme predicava la doctrina de la metempsicosi, reencarnacions successives de l’ànima, que era considerada immortal –la paraula està composta de μετα (“més enllà”) + έν (“dins”) + ψυχή (“ànima”) + -ωσις “(procés”). També oferia una recompensa en el món d’ultratomba per als bons i un càstig per als dolents. Al segle IV aC, en la seva obra República (Llibre X), Plató plasmaria aquesta doctrina en el mite d’Er, un personatge que se sotmet a un judici al món dels morts. Als diàlegs Gòrgies i Fedó el deixeble de Sòcrates també parla de l’inframón.

Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)
Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)

Entrades infernals
Hi havia molts llocs que eren considerats com les portes d’ingrés a l’inframón. Un dels més famosos va ser la llacuna italiana de l’Avern, prop de Nàpols, que ocupava el cràter d’un volcà. Els seus gasos tòxics acabaven amb la vida de les aus que l’intentaven sobrevolar -el seu nom derivaria del terme grec aornis (“sense ocells”). Va ser a la llacuna de l’Avern per on s’introduí Eneas amb la sibil·la de Cumes en el seu descens a l’inframón narrat al llibre VI de l’Eneida.

Avern
Avern

A l’Odissea (llibres XI), en canvi, Homer situà una de les entrades del món d’ultratomba als confins de la Terra, més enllà de les aigües de l’Oceà. En aquest cas, però, no es tracta d’un inframón, sinó d’una terra en superfície, tenebrosa i humida, on vagaregen els esperits dels difunts. Seguint el ritual establert, Odisseu omple un clot amb la sang del sacrifici. Aleshores els esperits hi acudeixen a beure’n un glop i recuperen així la vitalitat necessària per a poder parlar amb el visitant.

L'imaginari clàssic de l'ultramón
Segons l’imaginari clàssic, l’Hades estava dividit en dues zones principals: els Camps Asfòdels i l’Èreb. Els Camps Asfòdels era el lloc on les ànimes dels herois deambulaven abatudes entre esperits menors. La religió cristiana identificaria aquesta zona amb el purgatori, el lloc on van els morts que no van ni al cel ni a l’infern i que estan a l’espera del dia del judici final. Hi van les ànimes dels justos que no han acabat d’expiar els seus pecats.
 
L’Èreb era el món de les tenebres. Es dividia en dues zones: el Tàrtar i els Camps Elisis. El Tàrtar era on anaven a parar els esperits malvats. Custodiat per Campe, un monstre de sexe femení, era un estatge de suplicis eterns envoltat per un riu de "foc ardent", el Piriflegetont. El cristianisme l’identificaria amb l’infern, paraula que deriva de l’adjectiu inferus (“de sota”, “subterrani”) -aquest lloc tenebrós, tanmateix, també és present en altres religions orientals. De Tàrtar també tenim la paraula tortuga, que vol dir “habitant del Tàrtar”. No debades, durant l'edat mitjana, la tortuga en el fang representava el mal i l'heretgia.

Geografia de l'inframón segons l'imaginari grec
Geografia de l'inframón segons l'imaginari grec
 
Els Camps Elisis era el destí d’aquells esperits amb grans virtuts. Era el lloc més agradable que hom podia imaginar, un lloc de delícies eternes, amb fonts, prats plens de flors i tota mena d’arbres fruiters. Recordaria, per tant, el cel cristià. Al bell mig hi havia el famós riu Leteu (< λήθη, “oblit”), les aigües del qual bevien les ànimes per tal d’esborrar els records de la seva vida anterior i d’aquesta manera estar a punt, segons l’orfisme, per encarnar-se en uns altres cossos. Tanmateix, a l’Odissea, els morts conservaven el dolorós record del món dels vius, la qual cosa demostra la variabilitat de la mitologia grega. A part del Piriflegetont, del Leteu, altres rius associats amb l’inframón eren l’Estígia (“el de l’odi”), el Cocit (el de les “lamentacions”) i l’Aqueront (“el de la pena”).

Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)
Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)

Infern cristià

Els primers escrits cristians  no són molt pròdigs a descriure el lloc on seran custodiats els impius a l’altre lloc del món. Mantenen la noció popular del Regne dels morts (denominat també com a abisme, ἄβυσσος, “sense fons”). És el lloc d’espera del Gran Judici. Després de la resurrecció té lloc el judici i uns són condemnats (els malvats) o salvats (els justos). Així queda reflectit a l’Apocalipsi (en grec vol dir “revelació”), l’últim llibre del Nou Testament que conté les revelacions escrites per Sant Joan sobre la fi del món que inclou el judici final. L’infern que descriuen altres textos com Mateu (5, 22; 8, 12) o Lluc (13, 28) és molt semblant al Tàrtar grec.

 

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)


Tanmateix, la imatge popular de l’infern cristià que perdura a dia d’avui arranca sobretot amb dues obres apòcrifes (από, “lluny” + κρύπτω, “ocultar”), és a dir, no passades pel sedàs del cristianisme: l’Apocalipsi de Pere (segle II)  i la Visió de Pau, del segle IV. En aquestes obres es comencen a descriure amb més detall les penes dels condemnats, que consisteixen sobretot en foc, esquinçaments físics, olors fètids...

Aquestes descripcions tan escabroses sobre l’infern són les que varen imperar durant l’Edat Mitjana. De fet, l’art  romànic, per adoctrinar i fer por als fidels, va abusar de les imatges de càstigs, horrors i bèsties que evoca la descripció de l’Apocalipsi. Amb tot, al segle XII va començar a prendre força la idea que no tots els pecats eren mortals. Alguns eren venials (del llatí venia, “favor”, “perdó”) i no mereixien més que un estadi de simple purificació després de la mort. Es consolidà així la idea del Purgatori, que assumí Tomàs de Aquino en la seva Suma teològica. El món futur, doncs, ja no era doble, Infern o Paradís, sinó triple.

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)

Visió dantesca
Durant l’edat mitjana, al segle XIV, l'Eneida de Virgili serviria d’inspiració a Dant per a escriure la Divina Comèdia. En aquesta obra el poeta italià baixa a l’infern de la mà del mateix Virgili en un intent de conjuminar l’imaginari judeocristià amb el grecoromà.

Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)
Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)

Il sommo poeta
(“el poeta suprem”) ja distingeix l’Infern com a lloc exclusivament de càstig, que separa del Purgatori i del Paradís. Els horrors que hi descriu originaren l’adjectiu dantesc per descriure una cosa terrorífica –tanmateix, les seves descripcions no són tan escabroses. A la porta de l’Infern de Dant hi ha una inscripció que diu: “Deixeu tota esperança, els que hi entreu!"

L'Infern de Dant
L'Infern de Dant


L’Infern de Dant és com una espècie d’embut amb nou plantes circulars, cadascuna d’elles reservada a un pecador diferent. La primera és per als que no han estat batiats (correspondria al lloc neutral conegut com a Limbe, del llatí limbus, “franja”, “cinta); la segona és per als luxuriosos; la tercera per als golafres; la quarta per als avars i malversadors; la cinquena per als que han pecat d’ira i de peresa; la sisena per als heretges; la setena per als violents; la vuitena per als que han comès frau; i la novena per als que han pecat de traïció (és l’estatge de Satanàs).

En la Divina Comèdia l’Infern al·ludeix a l’home i els seus pecats; el Purgatori, a la lenta purificació dels pecats de l’home; i el Paradís, a la ciència divina. La gran obra de la literatura italiana és un cant a la humanitat, que només trobarà la felicitat en la fe en Déu.

Divina Comèdia
Divina Comèdia

Al segle XVI l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco, va pintar “l’infern musical”, en el seu famós tríptic El jardí de les delícies (1500-1505), avui al Museu del Prado, de Madrid.  Durant l’Edat Mitjana la luxúria era considerada “la música de la carn”. D’aquí el nom.

Infern musical d' “El jardí de les delícies” (1500-1505)
Infern musical d' “El jardí de les delícies” (1500-1505)

A la segona part d'aquest vídeo trobareu més detalls sobre "l'infer musicla" d'El Bosco:




Aquí teniu una conferència meva a l'Escola Municipal de Mallorquí de Manacor (11/01/2018). Parl sobre l'evolució de la iconografia de l'Infern al llarg de la història:




Aquí teniu l'infern vist per Woody Allen a la pel·lícula "Desmuntant Harry":



Aquest vídeoclip parla sobre Hades:

 
Aquí teniu imatges de l'infern budista.

I en aquest vídeo trobareu informació sobre l'obra "El judici final" de Miquel Àngel, a la Capella Sixtina del Vaticà.

Aquest article dóna més informació sobre l'escatologia a l'edat mitjana.

Aquest article parla de l'imaginari de l'inframón grec.

Articles relacionats:

La lliçó mortal de Gilgameix
Etimologies de la mort
Memento mori
- Companyies infernals
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
-
 L'ultratomba a l'Odissea
Esperant l'Apocalipsi
- A l'orfeó amb Orfeu

Aquí teniu la conferència "Los infiernos en la antigüedad" impartida per Miguel Ángel Elvira de la Universidad Complutense de Madrid:




Us deix amb la cançó d'Antònia Font, Icebers i guèisers (disc "Lamparetes"), on es parla de les "portes de l'infern":

L’origen mitològic de les estacions

Els grecs tenien clar l’origen de les estacions. Tot arrencà amb Persèfone (Περσεφόνη, “la que porta la mort”), coneguda en un principi com a Core (Κόρη, “donzella”). Era una bella al·lota filla de Zeus i Demèter (ἡ Μητὴρ, “la mare”), la deessa de l’agricultura, identificada amb la Ceres romana (aquest nom conté una arrel protoindoeuropea que significa “créixer”). Un dia Persèfone passejava tranquil·la, recollint flors, per un prat de Sicília. De sobte, la terra es va obrir sota els seus peus i se li va comparèixer el seu oncle Hades, qui la raptà i se l’endugué al seu regne subterrani.

El rapte de Persèfone (Niccolo dell'Abbate, 1512-1571)
El rapte de Persèfone (Niccolo dell'Abbate, 1512-1571)
 
Aleshores Demèter, desesperada, va començar a cercar la seva filla per tot arreu, de nit i de dia. Al cap de deu dies, Hèlios, el déu Sol que tot ho veia, li va explicar el relat dels fets. En conèixer la veritat, Demèter va decidir abandonar l’Olimp i s’establí a Eleusis (al nord-oest d’Atenes), on claudicà de les seves funcions amb la naturalesa. Davant la gravetat d’aquella situació que alterava el cicle agrari, Zeus va ordenar a Hades que retornàs Persèfone a la seva mare.

El rapte de Prosèrpina (Rubens)
El rapte de Prosèrpina (Rubens)
 

La maleïda magrana
Hades, però, per no perdre la seva estimada neboda, li havia donat a tastar una magrana. Aleshores Persèfone ja havia begut oli. Per la seva abundància de grans, la magrana era considerada la fruita de la fertilitat i del matrimoni per excel·lència. En haver menjat tres grans de la magrana, la filla de Demèter havia efectuat sense saber-ho un ritu d’esposalles, de manera que quedava unida en matrimoni amb Hades i ningú podia desfer aquella unió.


Ceres a la recerca de Prosèrpina (Giorgio Basari i Cristoforo Gherardi 1563 Florència, Palazzo Vecchio)
Ceres a la recerca de Prosèrpina (Giorgio Basari i Cristoforo Gherardi 1563 Florència, Palazzo Vecchio)

Al final, però, Zeus arribà a un pacte amb el sobirà de l’inframón: un terç de l’any Persèfone romandria sota terra amb el seu marit Hades, mentre que els altres dos terços podria viure amb la seva mare en el món superior -cal tenir en compte que a l’antiga Grècia només hi havia tres estacions, la tardor no existia. És fàcil intuir que el temps de l’any en què Persèfone és a l’inframón correspon a l’hivern. Tots els camps estan morts perquè la seva mare plora de pena en no tenir la seva filla al seu costat.

Prosèrpina (Dante Gabriel Rossetti, 1874)
Prosèrpina (Dante Gabriel Rossetti, 1874)
 
A Roma, Persèfone seria identificada amb Prosèrpina, derivat de proserpere, (“emergir”), i, a Egipte, amb Isis. Totes tres simbolitzen mateix: la llavor que penetra profundament en la terra fins que germina, brota i torna a sortir a la llum del sol.

Hivern (Alcimboldo, 1572)
Hivern (Alcimboldo, 1572)

 
Persèfone i la síndrome d’Estocolm?
Sembla que Persèfone s’acabà enamorant del seu propi segrestador. En aquest cas, degué ser de les primeres persones que patí la síndrome d’Estocolm. Aquesta patologia va néixer arran d’un segrest que hi va haver a la capital sueca el 23 d’agost de 1973. Un tal Jan Erik Olsson va assaltar el Banc de Crèdit de la ciutat i va agafar com a ostatges quatre empleats del banc, tres dones i un home. Davant la pressió policial, veient que el segrestador estava disposat a matar-los, els ostatges es varen posar del seu costat.

Eleusis, la meca de la religió grega
El pas de Demèter per Eleusis deixà empremta. Allà, durant la recerca de la seva filla, la deessa de la naturalesa instaurà uns rituals coneguts com a misteris d’Eleusis. Els seus iniciats se sotmetien a una sèrie de proves que provocaven una autèntica commoció emocional. Essent un culte d’origen agrari, es tractava de reviure simbòlicament la idea de la mort i la resurrecció fecunda de la terra.

El rapte de Prosèrpina  (Gian Lorenzo Bernini, 1621-1622)
El rapte de Prosèrpina (Gian Lorenzo Bernini, 1621-1622), Galleria Borghese (Roma)

Al segle VI aC el culte eleusí adquirí caràcter panhel·lènic durant el govern de Pisístrat a Atenes. Des d’aleshores es convertí en la iniciació grega per excel·lència. De Grècia va passar a Roma i va durar fins l’any 381, quan l’emperador Teodosi ordenà la clausura del santuari.

Visquen les Saturnals!
A l’antiga Roma l’entrada de l’hivern coincidia amb la festa de les Saturnals, que se celebraven del 17 al 23 de desembre aproximadament al crit d’ Io, Saturnalia! Les Saturnalia era una festivitat en honor a Saturn. Com a déu del camp, se l’invocava en una època en que s’acabaven les collites i la terra iniciava la seva letargia fins a l’esclat de la primavera. Eren dies de desinhibició social i d’excessos, com una mena de Carnaval nostre.

Saturnalia
Saturnalia


Les Saturnalia també eren conegudes com la “festa dels esclaus”. No debades, era una època en que els esclaus podien alliberar-se de les seves obligacions i fins i tot, compartien un gran àpat amb els seus amos, els quals per uns dies podien actuar d’esclaus. D’aquesta manera es recordava l'època daurada en què Saturn regnava i no hi havia jerarquies ni opressions d’uns sobre uns altres.  També hi havia un dia, anomenat Sigillaria, en què la gent s'intercanviava estatuetes de cera com a present. Durant aquests dies no es podien dur a terme judicis, i els criminals no havien de retre comptes temporalment.

Saturnals actuals
Saturnals actuals


En aquest enllaç trobareu més informació sobre les Saturnals. I aquí en teniu més informació.

Aquest article de Mònica Planas parla sobre l'origen de la síndrome d'Estocolm.

Rebem l'hivern escoltant com Vivaldi (4 de març del 1678 - 28 de juliol del 1741) es feia seva l'estació del fred a l'obra «Les quatre estacions».


Articles relacionats:
Paraules de la terra
-
 Etimologies estacionals
-
 L'hora de la primavera
-
 L'origen de les estacions

Adonis no patia vigorèxia!

L’actual culte al cos ens ha duit un nou complex d’arrels clàssiques, el complex d’Adonis. Aquesta patologia, semblant al narcisisme, també és coneguda com a vigorèxia, un neologisme creat a partir de l’anglès big (“gran”) i del grec ὄρεξις (“gana”) en al·lusió a l’obsessió per aconseguir una major massa muscular –en contra, doncs, del que es pugui pensar, no ve de vigor. Les víctimes d’aquest complex són addictes al gimnàs i als miralls. Amb tot, el personatge mitològic en qui s’inspira no patia res d’això. L’únic que sabem d’ell és que era molt bell. D’aquí l’expressió “ser un Adonis”.
 
Adonis era fruit d’un incest provocat per la mateixa Afrodita, que no pogué consentir que Cèncrees, esposa de Cíniras, rei de Síria, digués que la seva filla Esmirna era més bella que ella. Com a càstig, la deessa de l’amor féu enamorar Esmirna del seu pare, amb qui s’uní enmig de la foscor per amagar la seva identitat. Finalment Cíniras s’adonà del parany i Esmirna, avergonyida d’aquella unió tan execrable, s’amagà al bosc.

Venus i Adonis (Tizià)
Venus i Adonis (Tizià)
 
Tanmateix, Afrodita es compadí de la seva víctima i la transformà en un arbre, la mirra, que plora delicades llàgrimes d’una essència especialment apreciada per la seva fragància i tacte (fou una de les ofrenes dels Reis d’Orient al nin Jesús). Aquesta transformació no impedí que el fruit que Esmirna portava al seu ventre continuàs creixent. Segons una versió, el dia del part, Cíniras, el pare-padrí de la criatura, va fer un trau a l’escorça de l’arbre amb la seva espasa. Així va veure la llum Adonis, aliè a les circumstàncies incestuoses del seu naixement.

Entendrida per la bellesa d’aquell nin, Afrodita el recollí i el confià en secret a la sobirana de l’Hades, Persèfone, perquè el criàs. Aquesta, però, li acabà agafant afecte, de manera que no volgué desprendre’s d’ell. Aleshores Zeus dictaminà que Adonis viuria un terç de l’any amb Afrodita, l’altre, amb Persèfone, i el tercer, allà on volgués el jove.

Anemone, llàgrimes de Venus
Adonis es decantà per passar més temps amb Afrodita. En les seves Metamorfosis, el poeta llatí Ovidi conta que la deessa de l’amor es penjà d’Adonis a causa d’una fletxa que li disparà erròniament Cupido. La felicitat, amb tot, d’aquella parella no durà molt de temps. Afrodita l’advertí que anàs en compte quan sortís de cacera.

En no fer-li cas, el jove fou ferit de mort per un porc senglar -uns diuen que enviat per qualque déu gelós com Ares o Apol·lo; d’altres, per una deessa venjativa com Àrtemis. La seva divina estimada, desesperada, vessà tantes llàgrimes com Adonis gotes de sang. De cada llàgrima naixé una rosa, i de cada gota de sang, una anemone, etimològicament  “flor del vent” (ἄνεμος) perquè els seus delicats pètals s’obren quan el vent bufa.

El despertar d'Adonis (John William Waterhouse)
El despertar d'Adonis (John William Waterhouse)


Anabolitzants per al metabolisme
Les persones que pateixen el complex d’Adonis cuiden molt el seu metabolisme, que és el conjunt de les reaccions bioquímiques que tenen lloc en els éssers vius. Aquesta paraula prové del grec μετά (preposició que indica canvi) i βάλλω (“llançar”). Amb la preposició ἀνά (“cap amunt”), es creà el terme anabolisme per al·ludir a la primera fase del procés de conversió dels aliments en energia pel cos; i el procés final d’assimilació dels aliments es conegué catabolisme (la preposició κατά significa “cap avall”). Les víctimes del complex d’Adonis, però, el que volen és anabolitzants, medicaments que activen la síntesi de les proteïnes. Com a reacció, produeixen un augment de la gana i del pes i una millora de l'estat general.

Situació ben real
Situació ben real

 

Aquí teniu unes reflexions d'Arnold Schwarzenegger sobre l'esculturisme:

 

En aquest vídeo es parla sobre la vigorèxia, l'epidèmia silenciosa:


Articles del web relacionats:
Benvinguts a l'era Narcís!
Hormones que exciten
Mens sana in corpore sano?

Etimologies estacionals

Els noms de les nostres estacions (< stare, “estar dret”, "romandre")  tenen una història etimològica curiosa. De les tres estacions en què dividien l’any, els romans consideraven que la primavera era la més important segurament pel fet que la seva arribada suposa un esclat de vida al món animal i vegetal. És per això que li atorgaren el privilegi de ser la primera estació de l’any. No debades, abans de la reforma empresa per Juli Cèsar al 45 aC, el calendari començava amb el mes de març, dedicat a Mart (déu de la guerra), ja que el bon temps convidava a fer la guerra. Cal no oblidar tampoc que el primer signe del zodíac és Àries, que comença al març.

Des d’un punt de vista etimològic, primavera vol dir “principi de primavera”. Prové de l’adverbi llatí primum (“en primer lloc”) i del substantiu ver, que ja significava “primavera” i que alguns estudiosos fan derivar de vis (“força”) en al·lusió al creixement implícit en aquesta estació. El final de la primavera fou conegut com a veranum tempus, que en castellà donaria “verano”.

La nostra paraula estiu vendria de l'aestiva. Aquest era el nom que rebia l’època de més calor del veranum tempus, expressió que, en castellà, quedaria reduïda en “verano”. L'aestiva és una paraula relacionada amb una arrel indoeuropea que conté la idea d’encendre. En francès donà "été", en italià "estate", i en castellà “estío” i l’expressió “época estival”.
 
Primavera (Alcimboldo, 1563)                Estiu (Alcimboldo, 1572)
      Primavera (Alcimboldo, 1563)                                    Estiu (Alcimboldo, 1572)                                                                                                                                                                                                                                     
 

Hivern i tardor
Després del primum ver i del veranum tempus, hi havia l’hibernum tempus, que donaria el nostre hivern, el castellà “invierno”, el francès “hiver” o l’italià “inverno”. L’adjectiu hibernus derivava del mot llatí, hiems (“hivern”), el qual compartia arrel indoeuropea amb el grec ἡ χιών, όνος (“neu”).

Posteriorment, en català, sorgiria l’estació de la tardor, derivada de l’adjectiu tardus (“tardà”). No debades, és en aquesta època quan es recullen les darreres collites de fruita. Curiosament, en el llenguatge popular, a la tardor se l'anomena també "primavera d'hivern".

El castellà “otoño”, l’anglès “autumn” i el francès “automne” deriven del llatí autumnus. Aquest mot per ventura estaria emparentat amb el verb augeo (“incrementar”), de manera que podria remetre a la idea que, amb la tardor, la vegetació arriba a la seva plenitud.

 
Tardor (Alcimboldo, 1572)     Hivern (Alcimboldo, 1572)
Tardor (Alcimboldo, 1572)                                                       Hivern (Alcimboldo, 1572)                                                                                                                                                                       

 

Cinc estacions? 
Així doncs, a l'antiguitat hi havia només tres estacions. Abans, però, que es convertissin definitivament en quatre n'hi hagué cinc. Al capítol 53 de la segona part d' El Quijote (segle XVII) trobam la següent enumeració: 

"La primavera sigue al verano, el verano al estío, el estío al otoño, y el otoño al invierno, y el invierno a la primavera, y así torna a andarse el tiempo con esta rueda continua; sola la vida humana corre a su fin ligera más que el tiempo, sin esperar renovarse si no es en la otra, que no tiene términos que la limiten’’.

Primavera d’estiu i d’hivern
Antigament a Mallorca no tenien molt clar això de la primavera. L’anomenaven “primavera d’estiu”, ja que suposava una transició entre l’hivern i l’estiu. I per a la tardor hi havia la “primavera d’hivern”.  Ja ho deien els llatins: Unus flos non facit ver (“Una flor no fa primavera”). Avui, però, nosaltres deim “que una flor no fa estiu”.

Com si fossin estacions de tren, les estacions de l’any estan relacionades amb els llocs per on es va aturant la Terra en el seu recorregut anual al voltant del Sol. En cadascuna d’aquestes posicions, la Terra rebrà llum i calor solar de diferent forma. Així és com cada estació dura aproximadament tres mesos i suposa canvis de temperatura, de clima i de períodes de llum solar. A causa de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra, aquests fenòmens no es produeixen al mateix temps a l’hemisferi Nord (Boreal) que a l’hemisferi Sud (Austral), sinó de forma invertida: quan en un hemisferi és hivern, a l’altre és estiu; quan en un és primavera, a l’altre és tardor.

Solsticis i equinoccis
Solsticis i equinoccis
 

Equinoccis i solsticis
A l'hemisferi nord, els dies que arriba la primavera o la tardor reben el nom d'equinocci. La paraula està composta del llatí aequus (“igual”) i de nox, noctis (“nit”) i indica que es tracta d'un fenomen en què el dia i la nit tenen la mateixa durada en tots els punts de la Terra. L'equinocci de primavera es produeix quan el Sol passa pel primer punt d'Àries, cap al dia 20 o 21 de març. I l'equinocci de tardor, quan el Sol passa pel primer punt de Balança, cap al dia 22 o 23 de setembre.

Primavera, Nicolas Poussin, (1660-64)
Primavera, Nicolas Poussin, (1660-64)

Els dies que arriba l'estiu o l'hivern reben el nom de solstici. La paraula conté ètims els llatins sol status -participi de stare (“estar dret, aguantar-se”)- i significa literalment “quan el sol està estàtic” -de stare també tenim estable, estàtic, estança i estada. Es tracta, tanmateix, d'una aparent detenció, ja que el Sol no s'atura en la seva trajectòria al voltant del Sol. El solstici d'estiu es produeix quan el Sol passa pel primer punt de Càncer, cap al 21 o 22 de juny, que és el dia més llarg de l'any. I el solstici d'hivern té lloc quan el Sol passa pel primer punt de Capricorn, cap al 21 o 22 de desembre, que és el dia més curt de l'any. En alemany, al solstici li diuen Sonnenwende (“gir del sol”).

Tardor, Nicolas Poussin, (1660-64)
Tardor, Nicolas Poussin, (1660-64)


El Dia de la Marmota i la festa de la Candelera
Als Estats Units i al Canadà l'inici de la primavera ve marcada per un mamífer, la marmota. És com una espècie d’esquirol, una mica més gran. Se celebra dia 2 de febrer. És una tradició de més d’un segle d’antiguitat. La més popular és la que es realitza a un poblat al nor-est de l’estat de Pensilvània. Allà, a trenc d’alba, una marmota anomenada Phil és treta del seu cau en un tronc d’arbre. Segons la tradició, si Phil veu la seva ombra, hi haurà sis setmanes més d’hivern als EUA. Si no (perquè està ennigulat, per exemple), la primavera arribarà aviat.

A casa nostra, dia 2 de febrer, el dia de la Marmota equival a la festa de la Candelera. És la festa de la Purificació de la Mare de Déu o de la seva Presentació al Temple. Era un ritus al qual les dones jueves que havien donat a llum s’havien de sotmetre quaranta dies després del part. Per commemorar aquest fet, moltes esglésies solien fer una processó amb candeles, és a dir, espelmes. En acabar, les deixaven als peus de la imatge que representava la Verge Maria. La festa de la Candelera es presta per a fer previsions meteorològiques de caràcter popular: Si la Candelera plora (és a dir, si plou), l’hivern és a fora o Si la Candelera riu (fa sol), lluny és l’estiu.

En aquest article de la revista Sàpiens teniu més informació sobre els orígens del Dia de la Marmota.

No us podeu perdre aquest article de Rafel Argullol titulat "Les estacions de la vida" (Diari Ara, 08/01/2017)

El dia de la marmota es va fer molt famós gràcies a la pel·lícula “Atrapat en el temps” (1993), amb una cançó extraordinària: “I got you, Babe”



I per acabar, les Quatre Estacions de Vivaldi:




Aquí teniu un interessant article sobre les estacions titulat "El suïcidi de l'estiu", de Quim Curbet.

Articles del web relacionats:

Per què començam l'any al gener?
-
 L'origen mitològic de l'hivern
Per què canviam l'hora?
-
 A l'estiu, tothom a la muntanya!

El seductor cant de sirenes

Les sirenes eren unes repulsives dones-ocell que es llançaven en picat contra els mariners. Responen al prototip grec de monstre femení que reflecteix la misogínia de la mentalitat grega tradicional –igual passa amb figures com les Gorgones, les Erínies, les Harpies o l’Esfinx.

Aquest perfil, per tant, no té res a veure amb la sensual i bondadosa figura dona-peix que a partir de l’edat mitjana es difongué de les sirenes i que prengué força amb el Renaixement –aleshores la seva fantasiosa figura encaixava millor dins l’imaginari naval creat arran dels descobriments geogràfics. En aquest context s’entén, doncs, la distinció que l’anglès fa entre siren (dona-ocell) i mermaid (dona-peix). D’aquí que la coneguda pel·lícula de Disney es tituli The Little Mermaid (1989) i no The Little Siren.

La sirena d’Andersen
El mite edulcorat de les sirenes seria actualitzat el 1836 pel danès Hans Christian Andersen. Així ho recorda des de 1913 la seva famosa estàtua del port de Copenhaguen, al mar Bàltic. En un dels seus relats Andersen parla d’una jove sacrificada sirena que, rebutjada pel seu amor, acaba transformada en una sílfide, un esperit de l’aire.  Amb aquesta nova concepció de dona-peix, les sirenes recordaven molt les nereides, les nimfes de la mar, molt semblants amb les dones d’aigua de la cultura catalana.

Estàtua de la sirena de Copenhaguen
Estàtua de la sirena de Copenhaguen
,
Segons algunes versions, les sirenes són filles del riu Aqueloos i de la musa Melpòmene, que presidia el teatre. El seu nombre era variable, encara que Homer diu que eren dues. Tal com relata al segle I aC Ovidi a les Metamorfosis, abans les sirenes tenien un aspecte normal i formaven part del seguici de Persèfone. Però, quan aquesta fou raptada per Plutó -el déu de l’inframón-, demanaren als déus que els donassin ales per poder anar a la recerca de la seva companya. Altres autors, en canvi, asseguraven que aquesta transformació era un càstig infringit per Demèter perquè no s’havien oposat al rapte de la seva filla.
 
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)


D’aspecte pervers, però dotades d’unes veus del tot seductores, després de la seva metamorfosi s’atreviren a rivalitzar amb les muses. Segons l’historiador Pausànias, les sirenes perderen el certamen, i les muses, irritades davant tanta insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles. Des d’aleshores, les sirenes varen romandre a les costes de l’illa de Capri, a la part oest de la península itàlica, esperant que algun navegant naufragués amb les seves veus.

Sirenes que encadenen
Quan alguna embarcació passava per davant d’elles, les sirenes entonaven cants tan seductors que els seus tripulants no s’estaven d’acostars-s’hi. Aquests, però, acabaven estavellats contra les roques i devorats. Les sirenes, per tant, actuaven com una mantis religiosa que, després d’embruixar la seva víctima, acaben cruspint-se-la. En aquest sentit, vendrien a assumir el paper de femmes fatales de la mitologia –en el seu cas, però, no els acompanyava el físic.

sirenes mes
Les Sirenes, quadre de de Leon Belly (Musee de l'Hotel Sandelin, Saint Omer, França)

No ha d’estranyar, doncs, que alguna teoria apunti que el nom de sirena procediria del grec σειράω, que significat “encadenar”. La seva etimologia, per tant, faria referència al poder que se’ls atribuïa per atreure i subjectar els homes amb els seus hipnòtics cants. En la mitologia escatològica, les sirenes serien considerades divinitats del més enllà.


Escultura de sirena
Escultura de sirena


Episodis mitològics amb sirenes
Ja els Argonautes, liderats per Jàson, passaren prop de l’illa de Capri, però Orfeu tocà tan bé amb la seva lira que els herois de la nau Argos no sentiren la temptació de sortir a l’encontre de les sirenes –només ho féu un, el qual, però, fou salvat per Afrodita.

Segons l’Odissea d’Homer, Odisseu també va poder evitar aquesta desgràcia seguint les recomanacions de Circe. Es lligà al pal de la nau i ordenà als seus mariners que es tapassin les orelles amb cera d'abelles. Seduït pel cant de les sirenes, Odisseu demanava que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar el perill.

Homer no diu que les sirenes devorin els homes: simplement les nàufrags, seduïts, es queden amb elles fins a la mort. Tampoc no les descriu com les dones-ocell de la iconografia grega. S’hi refereix de manera abstracta, sense entrar en detalls. El que sí destaca és la seva melodiosa amb la qual exalcen les gestes d’Odisseu a la guerra de Troia. Aquest és l’episodi narrat al cant XII de l’Odissea (152-199), en traducció de Joan Francesc Mira:
 
Jo, llavors, amb el cor angoixat, vaig parlar als meus homes:
“No han de saber, amics meus, només un o dos de nosaltres
les prediccions que Circe va fer-me, deessa gloriosa.
Jo us les diré, i o bé morirem a pesar de saber-ho,
o ens salvarem de la mort escapant-nos potser de la parca.
En primer lloc ens exhorta a evitar les sirenes, que embruixen
amb les cançons i la veu, i amb les prades d’herbeta florida.
Només a mi em permet escoltar-les, i haureu d’amarrar-me
fort amb cordes i nucs perquè jo em quede allí sense moure’m,
dret en la base del pal, amb les cordes lligades a l’arbre.
I si llavors us dic d’amollar-me, per molt que ho suplique
m’heu d’estrényer encara més fort i amb més cordes encara”.
Punt per punt, vaig anar explicant cada cosa als meus homes,
mentre la sòlida nau s’acostava corrent cap a l’illa
de les sirenes, perquè l’empenyia un vent favorable.
Però de sobte el vent va cessar i va vindre la calma,
sense ni un pèl de brisa: algun déu adormia les ones.
Van aixecar-se llavors els companys, arriaren les veles
i les desaren al fons de la nau, i després varen seure
i amb els rems de fusta polida emblanquien les aigües.
Jo, amb el bronze esmolat vaig tallar un gran rotllo de cera,
fent-ne trossets, i després els pastava amb les mans poderoses.
Ben aviat, amb la força del sol, la cera cedia
i s’ablania amb els raigs del senyor de l’altura, Hiperíon.
Vaig taponar-los a tots les orelles, un rere de l’altre,
i ells m’amarraren enmig de la nau les cames i els braços,
dret en la bases del pal i amb les cordes lligades a l’arbre.
Ben asseguts, anaven batent amb els rems l’aigua grisa.
Quan ens trobàvem ja a la distància d’un crit de persona,
ràpids, volant, no se’ls va escapar que la nostra nau àgil
se’ls acostava, i em varen cantar amb veu melodiosa;
“Vine, Ulisses, honor dels aqueus i home digne de glòria,
fes aturar el vaixell, i acosta’t i escolta les nostres
veus. Ningú no ha passat per ací amb la seua nau negra
sense escoltar la veu dolça com mel que ens ix de la boca;
i després de gaudir-ne se’n va, sabent més que sabia.
Ja coneixem tot allò que a les planes extenses de Troia
han suportat els argius i els troians per volença divina;
i sabem tot el que passa damunt de la terra fecunda”.
Van dir això amb bellíssima veu, i el meu cor desitjava
tant escoltar-les que vaig ordenar als companys que em soltaren
fent-los senyals amb les celles; i ells, amb l’esquena corbada,
no van deixar de remar. Perimedes i Euríloc s’alçaren
i em van lligar més estret i més fort i amb més cordes encara.
I després que passàrem de llarg i ja no se sentia
ni la cançó ni la veu amb què aquelles sirenes cantaven,
ràpidament els meus homes lleials es llevaren la cera
amb què els havia tapat les orelles, i em van deixar lliure.

Odisseu i les sirenes  (John William Waterhouse)
Odisseu i les sirenes (John William Waterhouse)
 

La pintura és plena de referències a aquest episodi

Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)
Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)

 

“Sentir cants de sirena”
Avui dia l’expressió "sentir cants de sirenes" s’utilitza per advertir del perill de deixar-se seduir per falses promeses o paraules aduladores. El cant, però, de les antigues sirenes de la mitologia també serví, a través del francès, per donar nom als aparells que produeixen un so monòton, estrident i penetrant. Encara que hagin perdut el caràcter seductor de les sirenes primigènies, aquests cants moderns ens fan adoptar la mateixa precaució instintiva: tapar-nos les orelles confiant en què passin de llarg.

Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes
Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes

 
Com passà amb altres relats pagans, el cristianisme també féu la seva pròpia lectura de l’episodi d’Odisseu amb les sirenes. En aquest cas, l’heroi homèric, fermat al pal del vaixell, és la viva imatge de Crist crucificat. Quan ordena als seus homes tapar-les les orelles amb cera per evitar el perillós cant de les sirenes, ensenya que els fidels no han de fer cas a la propaganda enganyosa del paganisme.

Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)
Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)


Encara que sigui un personatge del món de la fantasia, al llarg del temps hi ha hagut moltes persones que han volgut creure en l’existència de sirenes de carn i ossos. En l’actualitat, el mite continua essent alimentat per vídeos (muntatges?) com aquest:



I aquestes són les famoses sirenes de la pel·lícula "Pirates del Carib":

 


Aquí teniu un article de Mireia Rosich titulat "Cants de sirenes".

Entrades del web relacionades:

Un pont de mar blava
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
-
Eren troglodites els grecs?
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px