Logo
Imprimir aquesta pàgina

Antifont d’Atenes, el psicòleg de la paraula

Un psicòleg és una persona ha de saber escoltar i, sobretot, fer servir la paraula justa per al dolor precís. Aquest art de curar (θεραπεύω) a través de la paraula (λόγος) rep el nom de logoteràpia. El seu precursor va ser el sofista Antifont d’Atenes (480-411 aC), que encapçala la llista del cànon dels deu oradors més representatius de l’antiguitat. Els sofistes eren considerats uns mestres pedants de l’eloqüència, uns xarlatans de la retòrica. Anaven d’una polis a una altra per ensenyar els secrets de l’oratòria. Sòcrates, el pare de la filosofia, els acusà de ser un perill públic, ja que, per tal de cobrar, eren capaços de defensar qualsevol idea, encara que no s’ajustàs a la veritat (talment passa avui en dia amb la casta dels tertulians).

Tanmateix, malgrat aquesta mala fama, els sofistes foren els primers a adonar-se del poder màgic de la paraula. “Qui té la paraula té l’espasa”, digué Gòrgies. Els sofistes, però, també descobriren les capacitats curatives o balsàmiques del λόγος. El mateix Gòrgies afirmà: “La paraula és un poderós sobirà que, amb un cos petitíssim i completament invisible, du a terme obres profundament divines. Pot, per exemple, acabar amb la por, desterrar l’aflicció, produir l’alegria o intensificar la compassió”. A l’evangeli de Sant Lluc ja trobam la mateixa idea: “Una paraula teva bastarà per a sanar-me”.

logoterapia

Raonaments sedants
Aquesta és la filosofia que es proposà seguir Antifont en la seva tasca de sofista. Va ser un autèntic pioner que podria figurar en l’avanguarda de la psicologia. Aviat Antifont entengué que els discursos, si són efectius, poden actuar poderosament sobre l’estat d’ànim de la gent, commovent, alegrant o tranquil·litzant. Així, decidí obrir un local de logoteràpia a Corint. Tal com relata Irene Vallejo en el seu llibre El infinito en un junco, el local era presidit per un cartells que anunciava que el seu propietari “podia consolar els tristos amb discursos adequats”.

Segons expliquen autors antics, Antifont s’arribà a fer famós pels seus raonaments sedants. L’experiència li ensenyà que convé fer parlar a qui pateix, el qual, només verbalitzant els motius de la seva pena, pren consciència del seu mal. Aleshores, un cop escoltat el pacient, el “metge de l’ànima” pot aplicar el fàrmac (φάρμακον, “remei”) desitjat: la paraula adequada, que asserena i dona llum a la confusió. Un mètode similar emprà molt segles després el neuròleg vienès Viktor Frankl, un deixeble de Freud, el pare de la psicoanàlisi, supervivent dels camps de concentració d’Auschwitz, Kaufering i Türkheim. En el seu cas, serví per ajudar a superar els traumes de la barbàrie europea de la seva època.

distancia

Articles del web relacionats:
La passió del pacient
- Paraules que curen
Hipòcrates, el pare de la medicina
- Apologia de la paraula
Per què la serp és el símbol de la medicina?
Emparaular el món
Al principi existia la paraula
- Paraules amb ànima
- Tertulians en catarsi
- El naixement de l'oratòria
© Antoni Janer Torrens