Banner Top

Realment Odisseu era tan “odiat”?

Una possible etimologia ens diu que Odisseu (l’Ulisses llatí) era objecte d’odi. Així, Ὀδυσσεύς, “l’odiat”, derivaria del verb ὀδύσσομαι, amb el mateix significat. Oficialment es dóna per fet que l’heroi homèric era fill d’Anticlea (néta d’Hermes) i Laertes, reis d’Ítaca, illa al nord del mar Jònic. Segons una versió, però, abans d’aquesta unió, Anticlea es lliurà en secret als amors d’un hoste, Sísif. Aquest hauria posat a la criatura Odisseu perquè el mateix Sísif, molt entremaliat, era “odiat per molta de gent”.

Tanmateix, Odisseu va ser un heroi atípic, del tot pacífic. La seva principal arma no va ser la llança, sinó la intel·ligència. No debades, els epítets tradicionals que trobam als poemes homèrics no fan referència a cap qualitat física seva; només parlen de la seva manera de ser: sagaç, de molts trucs...

L’ “odiat” vivia tranquil·lament a Ítaca al costat de la seva dona Penèlope i del seu fill Telèmac. No volgué anar de cap de les maneres a la guerra de Troia. Quan una delegació, encapçalada per Palamedes, el va anar a cercar, ell es féu passar per boig. Es posà a sembrar un camp de sal, tot llaurant amb un ase i un bou. Palamedes, però, ben aviat el calà. Aleshores col·locà el seu fill Telèmac davant del camí on llaurava.

arada

Palamedes desemmascara Ulisses


Odisseu no pogué resistir la prova i detingué l’arada a temps per no matar el seu infant. Havent estat desemmascarat, el Laertíada es resignà a dir adéu a la seva família. L’absència duraria vint anys -estigué deu anys lluitant a Troia i altres deu anys per tornar a la seva illa natal per culpa de la ira del déu Posidó.

La venjança d’Odisseu
Odisseu mai no va perdonar a Palamedes aquella jugada tan bruta. I tengué temps de venjar-se’n. Durant el setge de Troia, Agamèmnon va enviar Odisseu a Tràcia per aconseguir aliments. En va tornar, però, amb les mans buides. Això va ser aprofitar per Palamedes per acusar-lo de manca de coratge. Odisseu li contestà que, si hi hagués anat ell en lloc seu, tampoc no hauria tengut èxit.

Esperonat d’aquesta manera, Palamedes decidí complir ell mateix amb la missió. I li anà bé. Tornà amb un important carregament de blat. En veure’l, Odisseu esclatà de ràbia i planejà la revenja. Començà a moure fils perquè Palamedes fos acusat de traïdor i d’haver fet tracte amb el rei Príam. Finalment Palamedes va ser condemnat a morir lapidat pels seus companys. Odisseu ja pogué respirar més tranquil, però feia honor a la seva fama etimològica d’ “odiat”.

Palamede

Palamedes

Naupli, pare de Palamedes, estava desconsolat. No podia entendre com els seus havien estat tan cruels amb una persona que tan bon servei els havia donat. No debades, el seu fill era considerat un heroi inventor. Se li atribuïa un munt de descobriments: algunes lletres de l’alfabet (sovint s’explica  que va tenir la idea de la lletra Υ tot veient volar unes grues), nombres, la moneda, el calendari, les mesures i jocs d’atzar.

Tanmateix, Naupli també ordí la seva pròpia venjança. En acabar la guerra de Troia, quan la major part de la flota tornava cap a Grècia, de nit, enmig d’una gran tempesta, van veure un foc encès a l’illa d’Eubea. L’havia provocat Naupli perquè es pensassin que era un port segur on atracar. En dirigir-se cap allà, els vaixells s’enfonsaren entre els esculls.

Entrades del web relacionades:

Els espectres de l'Odissea

Una tradició recollida per Homer situava l’Hades allà on es pon el sol, a l’Occident, passades les columnes d’Hércules, al confí del riu Oceà que, segons l’imaginari grec, envoltava la terra.  A l’Odissea (cant XI), fins allà es trasllada en una nau Ulisses per ordre de la fetillera Circe per consultar els seus difunts. En tocar una platja, l’heroi homèric hi cava un sot per fer una libació, que consisteix en el vessament d’un líquid especial com a ofrena a una divinitat, en aquest cas, als morts (solia ser una mescla de mel, llet, vi, aigua i farina). Aquesta libació es completa amb la sang d’animals degollats. Aleshores les ànimes dels difunts acudeixen en munió fins a Ulisses.  Aquest és el moment en què es produeix l’evocació dels morts, la νέκυια, en la traducció de Joan Francesc Mira (Odissea, cant XI, 37-43):
 
Els esperits dels difunts hi van acudir des de l’Èreb:
joves casades, fadrines, i vells que han patit moltes penes,
tendres donzelles que porten a dins un dolor nou encara,
molts guerrers que van ser ferits per les llances de bronze,
víctimes d’Ares, amb taques de sang que embrutaven les armes.
S’amuntegaven, voltant el forat d’un costat i de l’altre:
Tots feien crits inhumans, i a mi m’agafà una por verda.
 

Per poder parlar, cadascuna de les ànimes que surten a l’encontre d’Ulisses han de beure la sang dels animals degollats. Una d’elles és la de l’endeví Tirèsias, que se sorprèn en veure’l (Odissea, cant XI, 92-94):
 
“Fill de Laertes, llinatge de Zeus, habilíssim Ulisses,
com has deixat la claror del sol, infeliç, per a vindre
fins ací baix a veure els difunts i aquest lloc de tristesa!”
 

Tirèsias s'apareix a Ulisses (Johann Heinrich, 1780-1785)
Tirèsias s'apareix a Ulisses (Johann Heinrich, 1780-1785)

A continuació Tirèsias vaticina a Ulisses que acabarà arribant a Ítaca. L’avisa, però, que, en fer abans escala a l’illa Trinàquia, ell i els seus companys s’hauran d’abstenir de fer mal a les vaques del Sol que hi pasturen. En cas contrari, si infringeixen aquestes normes, els seus companys moriran i ell haurà de tornar sol, en un vaixell foraster, a casa, on haurà de lluitar amb els pretendents de la seva muller Penèlope.
 
Ulisses també té l’ocasió de parlar amb la seva mare Anticlea, que havia mort de pena quan ell va marxar cap a Troia. Lamenta molt no poder-la abraçar. Aquest és el fragment en traducció de Joan Alberich (Odissea, cant XI, 204-224):
 
Així va parlar, i jo, meditant en el meu cor, desitjava abraçar l’ànima de la meva mare difunta. Tres vegades m’hi vaig acostar, perquè el meu ànim m’impulsava a abraçar-la, i tres vegades em va volar de les mans, com si fos una ombra o un somni. En el cor se’m va fer un dolor cada cop més intens, i mentre li parlava, vaig dir aquestes paraules alades:
 
“ Mare meva, ¿per què te me’n vas, quan desitjo abraçar-te? Estrenyem-nos almenys els braços als estatges d’Hades i així ens consolarem l’un a l’altre amb el goig d’un plor fred. ¿O potser ets un fantasma que la immortal Persèfone m’ha fet venir perquè em lamenti i em planyi més?”

Així vaig parlar, i immediatament la venerable mare em va respondre: “Ai, fill meu, el més dissortat de tots els homes, no t’enganya de cap manera Persèfone, la filla de Zeus, perquè aquesta és la condició dels humans quan moren: els nervis ja no mantenen units la carn amb les ossos, i tot ho destrueix la força violenta del foc ardent, tan bon punt la vida ha abandonat els ossos blancs, i l’ànima fuig volant com un somni. Però afanya’t a tornar a la claror; i recorda bé tot això que et dic perquè després ho expliquis a la teva muller
”.

Ulisses també es topa amb Aquil·les, a qui intenta consolar. Tanmateix, el seu antic company d’armes a Troia li’n desisteix (Odissea, cant XI, 488-497):

“No em consoles del fet d’estar mort, Ulisses insigne:
 Preveriria cavar la terra al servei d’algú altre,
 Fins i tot si era algú sense herència i d’escassa fortuna, 
Més que no ser el rei entre tots aquests morts, sense vida. 
Parla’m més aviat del meu fill altiu: vull que em digues
 si ha anat o no a la guerra per ser el primer en la lluita. 
Digues què saps del meu pare, Peleu l’eminent, i si encara
 és honorat com pertoca entre el poble nombrós dels mirmídons,
 o si en la terra de l’Hèl·lada i Ftia el menyspreen i obliden
 perquè ja té fins els braços i els peu afeblits de vellesa”.

 

Ulisses no descendeix stricto sensu a l’inframón. El que es produeix és un ascens de les ànimes dels morts a la cridada de la sang. Més que un viatge sembla una invocació màgica. En la segona part del cant XI hi ha una fugaç visió de l’inframón des de dalt, on se’ns relaten els càstigs d’alguns dels seus hostes més il·lustres (Minos, Tici, Tàntal, Sísif...). Després d’aquesta visió, Ulisses torna a l’illa de Circe, la qual li dóna consells per evitar els perills que li esperen de tornada a casa.


Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
Realment Ulisses tenia una síndrome?
-
 L'infern a l'Eneida

Realment Ulisses tenia una síndrome?

La síndrome d’Ulisses és la sensació d’estrès límit que senten alguns immigrants en el país d’acollida. L’estrès es basa en quatre sentiments: solitud, en no poder portar la seva família; fracàs, en no tenir possibilitat d'accedir al mercat laboral; por, per estar moltes vegades vinculat a màfies; i lluita per sobreviure, amb problemes d’alimentació i d’habitatge.

El nom d’aquesta síndrome, també coneguda com la síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple, va ser encunyat fa uns anys pel psiquiatra Joseba Achotegui, de la Universitat de Barcelona, inspirant-se en el protagonista de l’Odissea d’Homer. Està per veure, però, que Ulisses (Odisseu en la versió grega) patís cap mena d’estrès. Vegem-ho.

Mapa de les aventures d'Ulisses
Mapa de les aventures d'Ulisses
 
L'odissea d'Odisseu
Després de deu anys guerrejant a Troia, Odisseu en trigaria deu més per tornar a la seva estimada Ítaca, al mar Jònic, per culpa de la ira del déu Posidó -estava enfadat perquè havia deixat cec el seu fill Polifem. No va ser un viatge fàcil, tal com reflecteix el significat actual del terme odissea –l’obra homèrica homònima, un vertader cant a la Mediterrània, té prop de 12.000 versos distribuïts en 24 cants. Així arranca l’Odissea:

ἄνδρα μοι ἔννεπε, μοῦσα, πολύτροπον, ὃς μάλα πολλὰ
πλάγχθη, ἐπεὶ Τροίης ἱερὸν πτολίεθρον ἔπερσεν·
πολλῶν δ᾽ ἀνθρώπων ἴδεν ἄστεα καὶ νόον ἔγνω,
πολλὰ δ᾽ ὅ γ᾽ ἐν πόντῳ πάθεν ἄλγεα ὃν κατὰ θυμόν,
ἀρνύμενος ἥν τε ψυχὴν καὶ νόστον ἑταίρων.
ἀλλ᾽ οὐδ᾽ ὣς ἑτάρους ἐρρύσατο, ἱέμενός περ·
αὐτῶν γὰρ σφετέρῃσιν ἀτασθαλίῃσιν ὄλοντο,
νήπιοι, οἳ κατὰ βοῦς Ὑπερίονος Ἠελίοιο
ἤσθιον· αὐτὰρ ὁ τοῖσιν ἀφείλετο νόστιμον ἦμαρ.
τῶν ἁμόθεν γε, θεά, θύγατερ Διός, εἰπὲ καὶ ἡμῖν.

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia;
mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,
car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,
els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,
van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.
Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

 
Inici de l'Odissea
Inici de l'Odissea

Primeres adversitats
Al llarg del seu viatge, Odisseu va haver de sortejar tota mena de dificultats i monstres. També, però, tingué temps per passar-s’ho bé mentre la seva abnegada esposa, Penèlope, l’esperava a Ítaca fent i desfent un teixit per evitar casar-se amb ningú altre.

En la primera etapa del retorn cap a Ítaca, Odisseu no es topà amb cap dona. Havent salpat de Troia, la seva primera aturada va ser a la ciutat dels Cícons, una tribu de la costa de Tràcia (identificada amb l’actual Bulgària). Un cop saquejada la ciutat, tocà el país dels Lotòfags, al nord d’Àfrica, a Líbia. Es deia així perquè tenia un misteriosa flor, el lotus, que provocava amnèsia als seus consumidors. Tres homes que foren enviats a inspeccionar el territori la provaren, de manera que s’oblidaren que havien de marxar. L’heroi homèric els va haver arrossegar, plorant, fins a les naus i els feu fermar als pals. Aleshores pogueren reprendre el viatge.

La pròxima destinació fou Sicília, on Odisseu començà a suar de valent amb Polifem i amb Èol, el déu dels vents. Després, a Sardenya, s’hagué d’enfrontar amb els lestrígons, uns éssers antropòfags que acabaren devorant uns quants companys seus.

Circe
Ja amb una sola nau, Odisseu arribà a l’illa d’Eea, situada suposadament a l’extrem oest de la península itàlica. I fou aquí on es trobà amb la primera dona després de molts d’anys. La seva sobirana era la fetillera Circe, germana de Medea. No tingué, però, una molt bona rebuda.

Circe transformà en animals bona part d’aquells intrusos. L’heroi homèric se salvà de les seves males arts gràcies a una planta que li enviaren els déus. D’aquesta manera, s’enfrontà a la malèvola fetillera, la qual hagué de retornar els seus companys al seu estat inicial.

La fetillera Circe
La fetillera Circe
 
Odisseu, tanmateix, s’estaria a l’illa Eea un any sencer. Alguns poemes diferents a l’Odissea asseguren que amb Circe tingué un fill anomenat Telègon. Abans de partir, la seva amfitriona li recomanà anar fins al món d’ultratomba on havia de consultar l’ànima del tebà Tirèsias, el famós endeví cec.

Calipso
Després Odisseu va anar a parar a l’illa d’Ogígia, qui alguns han volgut identificar amb l’illa Perejil, a l’estret de Gibraltar. Allà l’heroi homèric i passaria set anys amb la nimfa Calipso –aquest nom, que en grec significa “la que oculta”, serviria per batejar el famós vaixell de l’oceanògraf francès Jacques Cousteau

calipso ceuta

Estàtua de Calipso a Ceuta

 

Segons les mateixes fonts extraoficials abans esmentades, d’aquella relació naixeria Llatí. Altres fonts asseguren que foren pares d’Ausó, el qual va donar nom al poble dels ausons, els primitius habitants del sud d’Itàlia -en honor seu, la regió que ocuparen es conegué com a Ausònia, avui una ciutat.

Calipso s’enamorà bojament del seu hoste i li prometé la immortalitat si es quedava per sempre a la seva illa. Odisseu, però, no feia més que plorar, desitjant retrobar-se amb els seus –etimològicament, patí nostàlgia, dolor (ἄλγος) per no poder retornar (νόστος) a la seva pàtria.

Calipso i Odisseu (Erich Von Kugelgen)
Calipso i Odisseu (Erich Von Kugelgen)
 
Atena, la guardiana del Laertíada, s’acabaria rendint a aquelles llàgrimes de cocodril. La deessa s’assabentà que Posidó –l’acèrrim enemic del seu protegit- havia abandonat durant un dies l’Olimp per rebre uns sacrificis a la terra dels etíops. Aleshores aprofità per demanar a Zeus que decretàs el retorn d’Odisseu a Ítaca. Així ho féu saber el pare dels déus a Calipso per mitja d’Hermes. La nimfa, a contracor, hagué d’acatar l’ordre. D’aquesta manera ho relata l’Odissea (Cant V, 150, traducció Joan F. Mira):

Ella, la nimfa augusta, va anar cap a on era Ulisses
el generós, obeint les paraules de Zeus i el missatge;
i el va trobar assegut a la vora del mar, que plorava
tant que els ulls no quedaven mai secs. Consumia la dolça
vida plorant pel retorn, i ja no li agradava la nimfa.
Ell, cada nit dormia amb ella, de grat o per força,
dins la cova: ell, sense voler-ho, amb qui sí que ho volia.
I cada dia, per contra, assegut per les roques o platges,
es destrossava el cor entre plors i gemecs i tristesa,
mentre amb uns ulls llagrimosos mirava la mar infecunda.
Dreta a la vora d’Ulisses, parlà aquella dona divina:
“Pobre! No estigues més temps ací gemegant: no arruïnes
tota una vida. Ja pots anar-te’n, i sense reserves [...].


Calipso i Ulisses en una pintura de Jan Brueghel el Vell (1616)
Calipso i Ulisses en una pintura de Jan Brueghel el Vell (1616)

L’illa dels feacis, Nausica
Quan Posidó es va entémer de la decisió de Zeus, va provocar una tempesta que va arrossegar Odisseu fins a l’illa dels feacis, identificada amb l’actual Corfú (a les costes de Macedònia). Aquell temporal el conduir, exhaust i sense roba, fins a la vorera d’un riu. Mentre dormia, Atena es dirigí al palau reial d’Alcínous per visitar la princesa Nausica. Prenent la figura de la seva amiga predilecta, en somnis, la persuadí perquè anàs al riu a rentar la roba que necessitaria per a unes imminents noces.

Allà, un cop fetes les seves feines, Nausica i les seves amigues es posaren a jugar a la pilota. Llavors Atena féu despertar Odisseu perquè veiés Nausica, la qual li havia de fer de guia cap al palau reial. Aquesta vegada sembla que entre Nausica i l’heroi homèric no passà res.

Nausica i Odisseu
Nausica i Odisseu

Davant de la cort reial, Odisseu relatà la història del seu naufragi i, en un banquet que se li féu en honor seu, s’emocionà escoltant per boca d’un aede, Demòdoc, la glòria dels grans homes que havien lluitat a la guerra de Troia.

Després del banquet, Alcínous féu preparar una nau que havia de portar definitivament Odisseu a casa seva. La realitat, però, és que l’heroi homèric va poder tornar a Ítaca perquè el seu enemic Posidó no assistí a l’assemblea en la que els déus discutiren sobre aquest assumpte. A falta del seu vot, guanyà el bàndol d’Atena.

uli i nausica

Ulisses (Kirk Douglas) i Nausica 

Polipetes, el darrer fill
Havent-se retrobat amb Penèlope després de vint anys, sorgiren diverses llegendes sobre la nova vida d’Odisseu. La més coneguda diu que marxà continent enllà per dur a terme uns sacrificis que li havia encarregat Tirèsias. Empunyant un rem, l’heroi homèric havia d’arribar a un lloc on els seus habitants no conegueren l’objecte que portava a la mà. Aquestes són textualment les ordres que li dóna Tirèsias en visitar-lo (Odissea, XI, 119-137)

I quan hauràs fet morir tots aquells pretendents dins les teues

sales, siga amb engany o amb el bronze esmolat i de cara,

vés-te’n després i camina, portant un bon rem manejable,

fins que arribes a un lloc on els homes no saben encara

què és la mar, ni amaneixen amb sal les coses que mengen;

que ni coneixen les naus de galtes pintades de porpra

ni els manejables rems, que per a les naus són com ales.

Et donaré un senyal que no falla i no pot escapar-se’t:

quan trobaràs pel camí algun vianant que et pregunte

què fas portant una pla de l’era a l’espatla llustrosa,

clava llavors en la terra el rem manejable, i ofrena

al sobirà Posidó unes víctimes santes i belles:

un bon moltó, un toro, i un verro que munte les truges.

Torna-te’n cap a casa i fes hecatombes sagrades

als immortals, els que ocupen el cel en tota l’amplada,

tots pel seu ordre. I a tu, la mort haurà d’arribar-te

des de la mar, una mort tan serena que et trobe, quan vinga,

ja consumit per una vellesa brillant, amb un poble

pròsper al teu voltant. I el que dic és tot cert, no t’enganye.

 

Segons una llegenda, Odisseu hauria infantat amb la reina d’aquelles terres llunyanes un altre fill anomenat Polipetes.

La serena mort marinera
Al cap d’un temps, el protagonista de l’Odissea tornà a Ítaca, on trobà la serena mort marinera que li havia profetitzat Tirèsias. Fou a càrrec de Telègon, el fill que havia tengut amb la maga Circe. L’havia ferit de mort amb una llança d’espina de peix.

Telègon s’acabaria casant amb Penèlope, i el fill que havia tengut aquesta amb Odisseu, Telèmac, amb Circe. Més tard, Llatí, un altre fill d’Odisseu –fruit de la seva infidelitat amb la nimfa Calipso- tingué una filla anomenada Lavínia, la qual es casà amb l’heroi troià fundador del poble romà, Eneas. D’aquesta manera, de resultes d’aquest serial, Roma es pogué vanagloriar de tenir un passat entroncat amb el llinatge d’Odisseu.

Extraordinari resum de l'Odissea
Extraordinari resum de l'Odissea

 

Primer turista sexual
Ateses totes les seves relacions extraconjugals, la crítica literària ha volgut veure en Odisseu el primer turista sexual de la història que sadolla els seus desitjos eròtics en terres exòtiques. D’altra banda, en el camp de la literatura moderna, l’obra d’Homer ha servit per a moltes recreacions. A principis del segle XX l’irlandès James Joyce en féu una adaptació moderna en la seva obra Ulisses (1922). El seu protagonista, Leopold Bloom, és un trist corredor d’assegurances dublinès. Com l’heroi homèric, al llarg d’un dia –i no al llarg de deu anys- torna a casa seva, sortejant tot un seguit de perills i trampes. Les seves peripècies ocupen més de 24.000 paraules repartides en tan sols vuit frases gegantines.

A principis del segle XX, l’Odisseu també serví al poeta grec Kavafis com a font d’inspiració. En el seu cèlebre poema Ítaca, Odisseu es converteix en el símbol de l’home modern que ha d’arribar a Ítaca (la mort) havent viscut moltes experiències. A casa nostra, aquest poema es feu molt famós quan el 1975 fou musicat per Lluís Llach. El compositor de Verges, però, donà una nova interpretació a Ítaca. No la veié com la mort, sinó com les fites, els objectius, que tots ens hem de marcar a la vida per “anar més lluny”.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre la "síndrome d'Ulisses".

Articles del web relacionats:
Sobre mentors i cicerones
- Penèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
- Polifem, el primer troglodita
- Realment Odisseu era tan "odiat"?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània.

Aquí teniu la canço de Suzanne Vega titulada "Calipso":

 

Aquí teniu la cançó de Javier Krahe titulada "Como Ulisses":



Pels que encara no us heu llegit l'Odissea, després de veure aquest vídeo ho fareu. 

Aquí teniu un article titulat "Ulises, el héroe embustero".

Aquí teniu un interessant enllaç que parla sobre l'origen d'alguns mites de l'Odissea.

Aquest link és per conèixer la síndrome d'Ulisses. 

Aquest enllaç parla de les metàfores que fa servir Homer a l'Odissea.

Aquí teniu un mapa interactiu del recorregut que suposadament seguí Ulisses en la seva odissea.

I aquí teniu el poema Ítaca de Konstantinos Kavafis, traduït per Carles Riba:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.

Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.

Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu. 

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


Aquí teniu un còmic del poema de Kavafis.

Aquí teniu un intessant vídeo sobre Kavafis i Ítaca:




I aquí teniu la cançó de Lluís Llach:




La cançó del Dúo Dinámico "Resistiré" també estaria molt relacionada amb l'Odissea:




I aquí teniu la fantàstica canço dels Catarres "L'Odissea":




.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px