Banner Top

Zeus, el déu de la voracitat sexual

Zeus era el sisè i últim fill de Cronos i Rea. S’erigí en el sobirà de l’Olimp després d’haver derrotat el seu malèvol pare i d’haver-se imposat a la titanomàquia, la gengantomàquia i la tifomàquia. Fou un déu conegut principalment per la seva promiscuïtat.  Casat amb la seva germana Hera (Juno romana), va tenir quatre fills: Ares (déu de al guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilitia (deessa dels parts). 

Tanmateix, el déu suprem no estava fet per al matrimoni. Li agradava molt mirar a fora. Sempre cometia les seves infidelitats adoptant una altra identitat. Per infantar Hèracles amb la tebana Alcmena, es féu passar pel marit d’aquesta, Amfitrió. D’altra banda, el pare dels déus es transformà en àguila per raptar el jove Ganimedes (tingué una altra relació homosexual no corresposta amb Euforió). Prengué l’aparença d’un cigne per unir-se amb Leda, amb qui tingué Helena i Clitemnestra i els bessons Càstor i Pòl·lux. Metamorfosat en un gran brau blanc, Zeus també va raptar la princesa fenícia Europa, qui li donà Minos (el famós rei de Creta), Radamantis (també jutge de Creta i jutge a l’inframón) i Sarpèdon (rei de Lícia).

Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)

En altres ocasions, per aconseguir els seus objectius carnals, el patriarca olímpic va adquirir la forma de fenòmens atmosfèrics. Així doncs, es va transfigurar en un núvol gris per jeure amb la jove donzella Io, la qual va haver de transformar en vedella per mirar d’enganyar la seva esposa Hera. Així mateix, convertit en pluja daurada, va aconseguir posseir Dànae i engendrar Perseu, un dels grans herois grecs.

Agdistis, fill d’una pol·lució nocturna
Fins i tot quan dormia, Zeus no podia controlar la seva promiscuïtat. Una nit un somni calent li provocà una pol·lució. Aquest semen engendrà una criatura hermafrodita anomenada Agdistis. Altres versions del mite diuen que el semen fou fruit d’una masturbació sobre una pedra -fou la manera que tingué el déu testosterònic d’alleugerir-se en sentir-se rebutjat per Cíbele.

Fos com fos, la resta de déus es feren càrrec d’Agdistis. La castraren i, del membre tallat, brotà un ametler. Segons una llegenda d’origen frigi, un dia una filla del riu Sangari va guardar una ametla d’aquell arbre dins del seu ventre. Així, embarassada, al cap d’un temps va donar a llum un nin, Atis, a qui abandonà. L’infant fou criat per un boc i, en créixer, es convertí en un jove d’una gran bellesa, de qui s’enamorà Agdistis, que ja no era hermafrodita, sinó una dona -una altra versió assegura que fou Cíbele qui s’enamorà d’ell.

L’aleshores tutors d’Atis no acceptaren de cap de les maneres aquella nova pretendenta, de manera que feren casar el seu fill amb la filla d’un rei. A les noces, però, comparegué Agdistis i Atis, en veure-la, va perdre el cap i es va castrar. Agdistis només va aconseguir que el cos del seu estimat, que havia mort de la ferida, restàs incorruptible.

James Barry 001

Júpiter i Juno al mont Ida de James Barry (1742-1806).

Altres fills extramatrimonials de Zeus foren Apol·lo, Àrtemis (amb Leto), Hermes (amb la nimfa plèiade Maia), les Hores, les Moires (amb la titànida Temis), les Gràcies (amb la nimfa oceànida Eurínome) o les Muses (amb la titànida Mnemòsine).

D’altra banda, el patriarca olímpic tengué dos déus que li sortiren del seu propi cos: Atena, deessa de la guerra i la saviesa, que li sorgí del cap després d’haver-se empassat la seva mare Metis; i Dionís, déu del vi i l’èxtasi, que irrompé de la seva cuixa després d’haver calcinat la seva mare Sèmele.

Jean Baptiste Marie Pierre Junon trompant Jupiter avec la ceinture de Vénus, 1748wikicomons

Juno triomfant Zeus (Jean Baptiste)

Una carrera meteòrica
Zeus forma part de la generació dels déus olímpics que vivien a l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud. Era el fill petit dels titans Cronos i Rea. El seu naixement es produí enmig de circumstàncies adverses.
 
Gea, la mare de Cronos, havia advertit aquest que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare Urà. És així com Cronos s’anà empassant els seus fills a mesura que naixien. Rea, però, amagà l’últim, Zeus, en una cova, als peus del mont Ida de Creta. Aleshores enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços que Cronos devorà igualment.

Escultura “La cabra Amaltea i Júpiter” de Bernini a la Galeria Borghese de Roma
Escultura “La cabra Amaltea i Júpiter” de Bernini a la Galeria Borghese de Roma
 
A Creta Zeus va ser “alletat” (ἀμαλθεύω) per la cabra Amaltea. Per evitar que els plors d’aquell nadó arribessin fins a Cronos, Hera demanà a una tribu de la zona, els Curetes, que fessin renou ballant i cantant -a vegades els Curetes són confosos amb els Coribants. Aquest episodi de lactància animal recorda molt al que es produí a Roma amb Ròmul i Rem, que foren criats per una lloba. 
La criança de Júpiter al mont Ida de Creta (Hermann Steinfurth)
La criança de Júpiter al mont Ida de Creta (Hermann Steinfurth)

L’ègida i la cornucòpia
Ja adult, Zeus va donar al seu pare Cronos un beuratge que li féu vomitar la resta dels seus cinc germans. Després, aquesta pedra que li salvà la vida es convertiria en l’ὀμφαλός, el “melic” rocós del món que marcava el centre de la Terra en el temple d’Apol·lo de Delfos -era el punt on s’havien topat dues àguiles que Zeus havia amollat de cada extrem de la Terra.

Zeus s’enfrontà amb el seu pare i els seus germans Titans en la coneguda titanomàquia. En aquesta ocasió, per protegir-se, es construí un escut amb la pell de la cabra (αἰγίς, -ίδος) que a Creta li havia fet de dida. Avui en dia “estar sota l’ègida d’algú” significa estar sota la tutela o autoritat protectora d’algú. Quan Atena, deessa de la guerra i la intel·ligència, va néixer del cap de Zeus, ho féu armada i amb una ègida.

 

Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)
Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)

La cabra Amaltea, però, també seria coneguda per la seva cornucòpia o corn (cornu en llatí) de l’abundància (copia en llatí). Segons la versió mitològica més estesa, era la banya que, de petit, li va trencar Zeus sense voler. Per consolar l’animal, li va prometre que es convertiria en símbol de riquesa. Per això se la representa plena de fruites i flors i per això acabà essent un dels atributs d’Ops, la deessa romana de la fertilitat i la terra (Rea al món grec) -amb tot, és un element també associat a la deessa Fortuna i Plutó, el déu de l’inframón.
 
Ops i la cornucòpia (Rubens)
Ops i la cornucòpia (Rubens)
Déu lluminós i jovial
Zeus es repartí el poder amb els seus germans mascles: a ell li varen correspondre els cels, a Posidó els mars i a Hades l’inframón. Tot i que teòricament els tres déus tenien el mateix poder, Zeus va ocupar un lloc preeminent. No debades, dominava sobre aquella part del món on vivien els homes i els déus i on passaven la major part de les històries.

Zeus i la cornucòpia
Zeus i la cornucòpia

El patriarca olímpic sempre és representat com un home adult, amb una cabellera abundant i barba. El seu animal consagrat és l’àguila, símbol de força, i el seu principal atribut, un incandescent llamp (κεραυνός), amb el qual, sota l’epítet de “l’apleganúvols”, provoca tempestes i impartia justícia -el mateix fa el Thor escandinau amb el seu gran martell.

Júpiter, Neptú i Plutó (Caravaggio, 1597)
Júpiter, Neptú i Plutó (Caravaggio, 1597)
 
Zeus era adorat per tot Grècia. Els seus temples, però, més famosos eren a Olímpia i a Dodona (Epir), on tenia un oracle. A Roma, el pare dels déus fou assimilat amb Iuppiter Tonans (“el tronador”), venerat al Capitoli.

Jupiter Tonans

Iuppiter Tonans (Museo del Prado)

En grec, el nom de Zeus és ὁ Ζεύς, Διός. Conté una arrel indoeuropea que significa “dia”. Els grecs el solien presentar com a Ζευς Πατήρ, és a dir, el “pare Dia”. És la mateixa fórmula que trobam en el déu vèdic (hindú) Dyau-Pitar, en el nòrdic Tyr després suplantat després per Odin, i, en el món romà, Diesppiter, que donaria Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). Plató elaborà la seva pròpia etimologia de Zeus. El féu derivar del verb ζάω (“viure”), atès que el déu suprem és el causant de la vida dels éssers vius.

Júpiter d'Esmirna (150 dC, Museu del Louvre, París)
Júpiter d'Esmirna (150 dC, Museu del Louvre, París)

 

Zeus, igual que Hèlios (el “Sol”), fou considerat com l’ull del món. Així és presentat en diferents textos: “Ho veia tot i tot ho comprenia” (Treballs i dies, d’Hesíode) o “Zeus és qui veu la fi de totes les coses” (Elegia a les muses, Soló).

Els romans consagraren a Júpiter un planeta i un dia, dijous (< Iovis dies). Els astròlegs atribuïen als nascuts sota el signe del seu planeta un caràcter alegre; d’aquí el significat de l’adjectiu jovial, que no ve, per tant, de joveCuriosament Júpiter també era molt jovial, sobretot quan encalçava al·lotes.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra dedicat a la figura de Zeus. Està centrat en el seu principal atribut, el llamp.

Aquest vídeoclip és molt il·lustratiu sobre qui era Zeus:

El complex de Cresos

En aquesta època de corrupció que estam vivint hi ha moltes persones que pateixen el complex de Cresos. És la recerca patològica de superioritat a través del malbaratament de doblers i propines. En el món dels dibuixos animats un clar exemple d’aquest complex són el senyor Burns dels Simpson o el “tio Gilito” de Mickey Mouse.

El senyor Burns dels Simpson
El senyor Burns dels Simpson

"Tio Gilito"

El complex de Cresos agafa el nom d’un rei homònim de Lídia (la part occidental de l’actual Turquia) del segle VI. Segons Heròdot, aquesta terra va veure al segle VII aC l’encunyació de la primera moneda de la història a Occident. No és d’estranyar, doncs, que Cresos fos considerat l’home més ric del seu temps. La seva opulència, però, no trigaria a ser qüestionada.
 
Un dia va arribar a Sardes, la capital de Lídia, l'estadista i poeta atenès Soló. Convençut que el seu hoste havia quedat sorprès en veure tanta riquesa, Cresos li preguntà qui creia que era l’home més feliç del món. Soló, però, no va dir el seu nom, sinó que va enumerar uns quants herois atenesos caiguts al camp de batalla. El poeta li insistí que només un cop arribada la mort es pot valorar la felicitat d’una persona. Li ho va dir d’aquesta manera: “Nosaltres els grecs, majestat, hem obtingut de déu una saviesa massa casolana i limitada per poder preveure què passarà demà i proclamar feliç un home que encara està compromès en la seva batalla”.
 
En efecte, quan Soló va haver marxat, un càstig diví va tocar Cresos de ple. Cresos tenia dos fills: Atis, un al·lot molt atractiu, i un altre de sordmut. Ja en somnis, a Cresos se li havia presentat la mort d’Atis. I així va ser. Va ser un altre hoste seu, Adrast, qui el va matar sense voler durant una cacera.

Soló davant Cresos (Gerrit van Honthorst)
Soló davant Cresos (Gerrit van Honthorst)

Després d’haver superat el dol pel seu fill, Cresos es llançà a combatre l’amenaça del creixent poder de l’imperi persa de Ciros II el Gran. L’oracle de Delfos li havia dit: “si marxes contra els perses, destruiràs un gran imperi”. Però l’imperi que va destruir no va ser el persa sinó el seu propi. Fet presoner pels perses, el seu destí fou la pira. Quan estava a punt de ser cremat per les flames, es va recordar de Soló que, amb tanta diplomàcia, l’havia exhortat a la prudència, i va invocar els seu nom tres vegades.
 
Ciros va voler saber qui era aquell Soló. I un cop en va sentir la història, en va quedar tan impressionat que va ordenar que deslliguessin el presoner. Però ja era massa tard, el foc era incontrolable. Aleshores Cresos va invocar Apol·lo amb llàgrimes als ulls. Els seus desitjos foren escoltats i de sobte va esclatar una tempesta que apagà la pira. Ciros, en veure que Cresos comptava amb la protecció del déus, l’incorporà en el seu seguici com a assessor.
 
Amb la incorporació de Lídia (l’actual Turquia), Ciros es llançà a la conquesta de la tribu dels massàgetes, que habitaven a les grans planes estepàries de l’Àsia Central. És en aquesta batalla on morí Ciros. Cresos continuà fent d’assessor de Cambises, el fill de Ciros i successor seu.

Articles del web relacionats:
L'origen de la moneda
El capitalisme que ens decapita
Nèmesi, venjança divina contra la supèrbia

I per continuar reflexionant sobre el pes dels diners a les nostres vides, aquí teniu l'interessant programa "Amb filosofia" de TV3:


25 de desembre, la historia d’una estafa

Durant aquestes festes de Nadal el consumisme fa que sovint ens oblidem del sentit i de la veracitat d’unes dates tan assenyalades. Tal dia com avui tothom evoca l’arribada al món del Messies fa més de dos mil anys. Hi ha historiadors de l’època que asseguren que Jesús va existir com a figura històrica; una altra cosa, però, és que hagués nascut un 25 de desembre. Els evangelistes no en diuen res. En tot cas, sant Lluc apunta que el natalici (< nativitas, d'on ve Nadal) hauria tengut lloc per primavera; no debades, molts dels pastors que van a visitar el nounat apareixen dormint a l’aire lliure, enmig del camp.

Fou al Concili de Nicea (325 dC) on es fixà el 25 de desembre com la data del naixement tan esperat. L’elecció no fou casual. Aquest dia, a l’antiga Roma, se celebrava la festivitat de Mitra, un déu solar provinent del Pròxim Orient, nascut també en una gruta. La festa coincidia amb el solstici d’hivern a l’hemisferi nord–seria més tard quan aquest fenomen astronòmic es desplaçaria al 21 de desembre. Aleshores el cristianisme volgué aprofitar el fort predicament que tenia aquest culte pagà entre la població per poder difondre’s més per tot l’Imperi Romà. Es tractava, però, d’una data amb un simbolisme especial, tal com indicava el seu nom: Dies Natalis Solis Invicti(“dia del naixement del Sol”). El solstici d’hivern és quan el dia es comença a estirar, de manera que representa la victòria de la Llum sobre les Tenebres –així s’entén també que altres divinitats solars de diferents cultures nasquessin aquest dia: Adonis, Horus, Dionís, Atis o Krisna.

Mitra, déu solar
Mitra, déu solar

Un altre error que ha perdurat fins als nostres dies és que Jesús va néixer sota el govern d’Herodes el Gran, quan aquest en realitat va morir quatre anys abans de l’arribada del Messies. Així ho interpretà al segle VI dC Dionís l’Exigu quan va rebre l’encàrrec papal de calcular amb precisió la data de Pasqua. Després de molts càlculs, el monjo va arribar a la conclusió que Jesús va néixer l'any 754 de la fundació de Roma. Aquest any serviria de punt de referència per a l’era cristiana.

En aquest còmput cap enrere es va passar directament de l’any 1 dC a l’1 aC, obviant el que hauria d’haver estat l’any zero. Així, els segles comencen l’any 1 i finalitzen el 100 (i no del 0 al 99 com hauria d’haver estat). Però no és casual que l’era cristiana no comenci amb l’any zero. A l’època en què visqué Dionís, Europa encara no coneixia aquest número. El zero és un invent dels matemàtics de l’Índia i varen ser els àrabs qui al segle IX el varen introduir a Occident. Aleshores, però, ningú no es va prendre la molèstia de retocar un calendari plenament ja assimilat per tots els països europeus.

D’altra banda, el Nou Testament ens diu que Cèsar Octavi August va manar fer un cens de la població, i que Josep i Maria varen viatjar a Betlem per a enregistrar-s'hi justament quan va néixer Jesús. Aquest cens es va realitzar entre els anys 6 i 8 abans de Crist. Ja em perdonareu, doncs, si us he aixafat les festes. Molts d’anys!

Com es diu
Com es diu "Bon Nadal" en diferents llengües d'Europa?


Per favor, no digueu "M'agrada el Nadal". La forma correcta és "M'agrada Nadal". Aquí sabreu el perquè de tot plegat. Aquí trobareu més aberracions lingüístiques que es cometen per Nadal. I aquesta és l'opinió de Gabriel Bibiloni.

I en aquesta entrada del filòleg Gabriel Bibiloni trobareu més informació sobre el dia de Nadal. 

Aquest article parla sobre la relació de Santa Llúcia i Nadal.

En aquest altre article s'explica per què l'endemà de Nadal celebram Sant Esteve. Aquest vídeo també en parla.

En aquest enllaç teniu més informació sobre els orígens pagans de Nadal.

Aquí teniu una intervenció d'Oriol Junqueras a Catalunya Ràdio explicant els mites universals de la Bíblia.

Si voleu conèixer més sobre els orígens de la festa de Nadal no us podeu perdre el programa especial d'IB3 "Mira per on" (23/12/2013, Capítol: EP-01)

Aquí teniu la conferència íntegra sobre les arrels paganes de les festes de Nadal que vaig fer a l'OCB de Manacor (19/12/2016):



Articles relacionats:
Nadal com a catarsi
La mort de Déu
- Els orígens del cristianisme
-
 Pare Noel o el triomf del màrqueting
El cant de la sibil·la
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Per què començam l'any al gener?
Estrenes divines
Desitjos siderals
Els orígens del cristianisme
Els misteriosos Reis d'Orient
La mort de Déu
Realment era verge, la Mare de Déu?
Pare Noel o el triomf del màrqueting
-L'origen de la iconografia nadalenca
- Jesús i el món pagà

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px