Banner Top

Cilindre de Ciros, la primera declaració dels drets humans

La primera declaració de drets humans va ser ideada a l’Iraq al segle VI aC. És el cilindre de Ciros (539 aC), avui exposat al Museu Britànic. Des del riu Indus, Ciros II el Gran (559-529 aC), rei de Pèrsia, conquerí, en menys de quinze anys, Babilònia, Egipte, les ciutats fenícies del Líban i les polis gregues de la costa jònica de l’Àsia Menor (avui Turquia). Es tractava del major imperi conegut fins aleshores. A diferència, però, dels seus predecessors (el seu pare Cambises I i el seu padrí Ciros I), el nou sobirà va adoptar una política de tolerància envers els pobles sotmesos. Tenia clar que, creant una imatge de rei misericordiós, aconseguiria la pau social necessària per a gestionar un imperi tan extens.

Mapa de les conquestes dels reis perses
Mapa de les conquestes dels reis perses

A Babilònia, conquerida pacíficament el 539 aC, Ciros II va fer gravar tot aquell ideari de govern tan revolucionari sobre un cilindre de fang, de vint-i-tres centímetres de llarg i onze de diàmetre. Llegint les seves quaranta línies, ningú no podria dubtar de la magnanimitat reial: “Als habitants de Babilònia, [que] contra la voluntat [dels déus...] un jou inapropiat per a ells, els vaig permetre que trobessin descans a la seva fatiga, els vaig alliberar de la seva servitud”. Sense saber-ho, el monarca havia creat la primera declaració dels drets humans.

Ciros II el Gran
Ciros II el Gran
 

Des de Babilònia, la idea dels drets humans es va difondre ràpidament per l’Índia, Grècia i finalment Roma. Avui es troben recollits en un text marc, la Declaració Universal dels Drets Humans que aprovà l’ONU el 1948 després del gran desastre de la Segona Guerra Mundial -cada 10 de desembre celebram la seva aprovació.

Sant Tomàs d’Aquino, el primer ideòleg dels Drets Humans
Tanmateix, a part del cilindre de Ciros, la Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU compta amb altres antecedents. A Anglaterra, el 1215 l'arquebisbe de Canterbury i un grup de barons varen aprovar la  Magna Carta Libertatum (“Gran Document de les Llibertats”). Es tractava d'una declaració de drets i deures de cada estament social i obligava el rei a respectar el procediment legal -cosa del tot insòlit per a un monarca. Entre altres coses, el document assegurava la llibertat religiosa i política, i, pel principi d'habeas corpus, permetia fer apel·lacions a les sentències reials.

Després d’aquest document britànic, al segle XIII Sant Tomàs d’Aquino (1225-1274) va ser el primer ideòleg sobre els drets humans. Aquest monjo italià, un dels filòsofs-teòlegs més importants de l’Edat Mitjana, s’atreví a abordar una qüestió bastant delicada a la seva època: els “bàrbars” infidels de l’Àfrica i de l’Àsia, podien salvar-se?

Sant Tomàs d'Aquino
Sant Tomàs d'Aquino


En aquell temps existia la dicotomia entre bons (cristians) i dolents (no cristians). Molts es preguntaven si aquells que no havien acceptat la fe cristiana eren culpables de la seva ignorància. No debades, ningú els havia predicat la fe veritable. Sant Tomàs trobà una resposta a aquesta qüestió. Afirmà que Déu havia posat en el cor de tots els homes una llei natural, uns manaments racionals que coincidien amb els mandats de la llei divina expressats en les Sagrades Escriptures. Es tractava de manaments instintius com conservar la pròpia vida, fer el bé i no el mal o dir la veritat.

El raonament del teòleg italià va ser el següent: si dins la seva ignorància innocent aquells “bàrbars” infidels havien respectat aquests manaments instintius, es podia esperar que Déu els recompensaria amb la salvació. Si no, Déu castigaria els malvats amb la seva justícia eterna. Aquest plantejament agradà bastant als contemporanis de Sant Tomàs. I durant un temps ningú el va discutir.

El més interessant és que, en segles posteriors, la idea que hi ha una llei natural va donar lloc a la idea que hi ha uns drets naturals. Així es va creure que les obligacions que Déu havia instal·lat a la raó humana justificaven afirmar que les persones tenen el dret a no ser maltractades.

John Locke, el revulsiu
Al segle XVII la figura de Sant Tomàs va influir molt en filòsof britànic John Locke. I aquí hi ha un punt d’inflexió important. Bevent del teòleg italià, Locke insistí en la idea dels drets naturals, que són inherents a tots els individus. Després, el 1787 aquestes tesis de Locke s’incorporaren a la Constitució dels Estats Units.

John Locke
John Locke


El 1789, dos anys després de la Constitució nord-americana, la Revolució francesa donà a llum la  Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Aquesta declaració també rebia la influència de les tesis dels grans pensadors de la Il·lustració francesa, especialment Rousseau i Montesquieu. Tenia, però, dos errors monumentals: malgrat el seu caràcter d'universalitat, no incloïa les dones, que no eren considerades éssers inferiors. Tampoc propugna abolir l'esclavatge.

Malgrat aquestes importants mancances, la  Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà és considerada com un instrument precursor de la Declaració Universal dels Drets Humans que l’ONU aprovà el 1948. Avui, tristament, però, els drets humans es continuen vulnerant amb la complicitat de la diplomàcia internacional. Basta llegir uns quants articles seus:

ARTICLE 1. Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i s’han de comportar fraternalment els uns amb els altres.

ARTICLE 14. En cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil en altres països i a beneficiar-se’n.

ARTICLE 17. Tota persona té dret a la propietat, individualment i col·lectiva.

ARTICLE 19. Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i expressió. […] Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement elegits.

ARTICLE 23: Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/12/2017), reflexion sobre la història dels Drets Humans amb motiu del Dia Mundial dels Drets Humans (10 de desembre):




No us podeu perdre aquest documental sobre la història dels drets humans a través del cinema. És de l'any 2008 amb motiu del 60 aniversari de la seva aprovació. La veu en off és d'Antonio Banderas. Es titula "El cine marcha".

Drets humans
Drets humans

Esperant l'Apocalipsi

Vist que el món va tan malament, només ens queda esperar la nostra fi. Per preparar-nos-hi, convé que comencem a repassar l’Apocalipsi. En grec, apocalipsi significa “revelació”. Compost per la preposició ἀπό (“lluny”) i el verb καλύπτω (“ocultar”, “cobrir”), literalment voldria dir “treure el vel”. Aquest és el nom que rep l’últim llibre del Nou Testament, que conté les revelacions escrites pel profeta Joan (no confondre amb Joan l’evangelista) sobre la fi del món, judici final inclòs. 
 
L’Anticrist i la Parusia
L’Apocalipsi, per tant, ens parla de la fi de la Història. L’evangelista Joan (no l’autor de l’Apocalipsi) afirma que abans d’aquest cataclisme hi haurà un personatge perseguidor del cristianisme, l’Anticrist (serà Donald Trump?) -l’apòstol sant Pau també en fa referència com a «un seductor o impostor que fa apostatar els creients i impedeix als qui encara no ho són d'abraçar la fe».

Anticrist i el diable. Fragment del fresc Predicació de l'Anticrist (c.1501) a la catedral d'Orvieto
Anticrist i el diable. Fragment del fresc Predicació de l'Anticrist (c.1501) a la catedral d'Orvieto

Amb l’arribada de Jesús, vist com el Messies, els jueus consideraven que la humanitat havia encarrilat el seu tram final. Tot s’acabaria amb la Segona arribada de Crist a la Terra, la coneguda com a Parusia (παρουσία, “presència”). Així la descriu Sant Mateu (24, 29-31):
 
“Tot seguit, després de la tribulació d'aquells dies, el sol s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror; les estrelles cauran del cel i els estols celestials trontollaran. Aleshores apareixerà en el cel el senyal del Fill de l'home: tots els pobles de la terra faran grans planys quan vegin el Fill de l'home venint sobre els núvols del cel amb gran poder i majestat. 31 Ell enviarà els seus àngels que, al so d'una trompeta potent, reuniran els seus elegits des dels quatre vents, d'un extrem a l'altre del cel”.
 
Sant Mateu també descriu de la següent manera el dia del judici final que es produirà amb la Parusia (25, 31, 46)
 
Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:
- Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; 36 anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.
Llavors els justos li respondran:
- Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?
El rei els respondrà:
- Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.
Després dirà als de la seva esquerra:
-Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.
Llavors ells li respondran:
- Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?

Ell els contestarà:
- Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.
I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna”.
 
Els quatre genets de l’Apocalipsi
L’Apocalipsi és un dels escrits més extens del Nou Testament, juntament amb els quatre Evangelis i el llibre dels Fets dels Apòstols. Es creu que va ser escrit a la segona meitat del segle I dC, en temps de l’emperador Domicià. En els seus primer versos, Joan, el seu autor, indica que es tracta d’una obra dirigida a set esglésies situades a Àsia Menor. La redacta des de Patmos, una petita illa del mar Egeu on les autoritats romanes deportaven certs condemnats. Joan assegura que un diumenge experimentà l’aparició de Crist, el qual li ordenà posar per escrit un conjunt de visions (1, 4-11). Jesús, mitjançant Joan, anuncia a les diverses comunitats que executarà un judici sobre elles si prèviament no fan un canvi d’actitud.

Els quatre genets de l'Apocalipsi
Els quatre genets de l'Apocalipsi
 
A la primera part del capítol sisè de l’Apocalipsi apareixen quatre cavallers coneguts com els Quatre Genets de l'Apocalipsi. El capítol parla d'un pergamí a la mà dreta Déu que està tancat amb set segells. Jesús obre els primers quatre segells dels set, amb la qual cosa allibera quatre genets que munten en diferents cavalls, de color blanc, roig, negre i cendrós. Es tractaria d’al·legories de la victòria, la guerra, la fam i la mort, respectivament, encara que només a aquest últim se'l designa amb aquest nom.
 
La Bèstia i la batalla d’Armagedon
La persecució del poble de Déu és representat com una dona a la qual persegueix Satanàs, simbolitzat per un drac (12, 1-5). En no aconseguir-lo aniquilar, Satanàs recorre a una Bèstia de set caps que sorgeix de la mar i que porta el número 666. Tanmateix, aquesta vegada Satanàs tampoc no se surt amb la seva. Aleshores Joan anuncia que Babilònia, descrita com la “gran prostituta” aliada de la Bèstia, serà destruïda.
 
Finalment es produeix l’enfrontament de l’Anyell (Crist) contra Bèstia i els seus serfs a la batalla d’Armagedon. Amb la victòria de l’Anyell, Satanàs és fermat durant mil anys. En acabar aquest mil·lenni de suplici, Satanàs cobrarà de bell nou la vida i tornarà a fer de les seves. Una altra vegada, però, serà condemnat al fracàs.

Pintura del Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina.
Pintura del Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina.
 
A continuació, es produeix la resurrecció dels morts i el judici de tots els éssers humans davant del tron de Déu (20, 11-15):
 
“Després vaig veure un gran tron blanc, i Déu que hi seia. Davant d'ell la terra i el cel van fugir, i perderen el lloc que ocupaven.  Llavors vaig veure els morts, tant els qui havien estat poderosos com els qui havien estat febles, drets davant el tron, i foren oberts uns llibres. Van obrir també un altre llibre: el llibre de la vida. Els morts foren jutjats segons les seves obres, tal com es trobaven escrites en aquells llibres. La mar va tornar els morts que tenia, i també els retornaren la mort i el seu reialme, i tots van ser jutjats segons les seves obres. Després la mort mateixa i el seu reialme van ser llançats a l'estany de foc, que és la segona mort. I tots els qui no eren escrits en el llibre de la vida també foren llançats a l'estany de foc”.
 
Després del judici universal, es veu un cel nou una terra nova, sobre la qual descendeix la nova Jerusalem. Llavors, una veu imponent irromp amb les següents paraules:
 
“Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble i el seu Déu serà `Déu que és amb ells’. Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat.
I el qui seu al tron va afirmar:
- Jo faig que tot sigui nou.

I afegí:
- Escriu aquestes paraules, perquè són veritat i dignes de tota confiança.

Després em va dir:
- Ja s'han complert! Jo sóc l'Alfa i l'Omega, el principi i la fi. Als qui tinguin set, jo els concediré que beguin a la font de l'aigua de la vida sense pagar res.  Els qui surtin vencedors posseiran tot això en herència. Jo seré el seu Déu, i ells seran fills meus.Però els covards, els descreguts, els corromputs, els homicides, els immorals, els malèfics, els idòlatres i tots els falsaris tindran la seva part a l'estany de foc atiat amb sofre, que és la segona mort”.

Influència de l’Apocalipsi
A pesar del seu caràcter marcadament críptic, l’Apocalipsi ha tengut una gran influència en la Història. Expressions com apocalíptic, el dia de la Bèstia, mil·lenarisme, Armagedon, quatre genets i un llarg etcètera han passat a formar part del nostre patrimoni lingüístic. Amb tot, moltes vegades en han arribat amb un significat distorsionat.
 
Els primers cristians consideraven que, en l’Apocalipsi, Joan havia predit l’aliança entre Babilònia (Jerusalem) i la Bèstia (Roma) per perseguir els cristians. També es volgué interpretar que Jerusalem (Babilònia) seria arrasada per la Bèstia (Roma), tal com feren les tropes de Titus l’any 70. Tanmateix, fonamentalment parla del conflicte intrínsec de la Història: l’eterna lluita entre el Bé i el Mal. Al segle XIX, per a Karl Marx, la Història també era la lluita de la classe obrera contra la capitalista.

Us deix amb la gran escena de la pel·lícula Apocalypsis Now, de Francis Ford Coppola (1979). És una adaptació lliure de la novel·la de Joseph Conrad, El cor de les tenebres. En l'obra l'acció està ambientada a l'Àfrica de finals del segle XIX; en la pel·lícula, a la Guerra de Vietnam. Aquesta és la famosa escena amenitzada amb la música "La cabalgada de les Valquíries", de Richard Wagner:



Aquest vídeo del programa "Pinzellades d'art" analitza l'obra del Judici Final de Miquel Àngel:

 

Aquí teniu el Dies irae (Dia de la ira), de Mozart. És una famosa seqüència gregoriana del segle XIII. El poema descriu el dia del judici final, amb l'última trompeta que crida els morts davant el tron diví, on els escollits se salvaran i els condemnats cauran a les flames eternes. Aquesta seqüència forma part de la Missa de difunts i s'executava durant les cerimònies d'enterrament:


Articles del web relacionats:
Realment existeix l'infern?

Etimologies de la mort
El cant de la sibil·la
- Vade restro, Satanàs!
Memento mori
- Companyies infernals
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
-
 Els orígens del cristianisme
-
 L'ultratomba a l'Odissea

Morir d’amor

En el món clàssic ja trobam històries que ens parlen del tòpic romàntic de morir d’amor. Una d’elles és la de Píram i Tisbe, que inspirà l’obra Romeu i Julieta, de William Shakespeare. Píram i Tisbe eren dos joves d’una gran bellesa que vivien a l'antiga Babilònia,  en cases veïnes. Aquesta proximitat va fer néixer l’amor entre ells. Els seus, pares, però no aprovaven aquella relació.
 
Per poder-se veure, un dia els dos enamorats decidiren escapar-se junts. Varen establir un lloc i una hora per trobar-se; aquella nit enganyarien els guardes i es veurien al costat d’un sepulcre, on hi havia un arbre ple de mores blanques i una gran font. Tisbe va ser la primera a arribar. Tot seguit una feroç lleona que acabava de caçar, es va apropar per beure aigua de la font. Aleshores Tisbe, espantada, es refugià a la cova més propera. Mentre corria, però, se li va caure el vel que tapava el seu cap, i que, uns segons més tard, va agafar i destrossar la lleona.
 
Quan Píram va arribar al sepulcre, va veure al terra el vel tacat de sang. Desconeixent que es tractava de sang de la felina, ràpidament va deduir que la seva estimada havia mort. I per unir-se amb ella a l’inframón, decidí treure’s la vida, clavant-se una espasa al pit. La sang de Píram va esquitxar la morera que hi havia al costat del sepulcre. D’aquí el color del seu fruit. En sortir de la cova, Tisbe es topà amb aquella tragèdia. Desconsolada, ella també va voler seguir les mateixes passes que el seu estimat. Un altre cop es vessà sang per amor.

Tisbe troba el cos de Píram
Tisbe troba el cos de Píram
 
El 1597 William Shakespeare va tenir molt present el mite de Píram i Tisbe per a la seva obra Romeu i Julieta. Aquesta tragèdia també tracta la història d’amor entre dos joves enamorats que, malgrat l’oposició de les famílies, decideixen lluitar pel seu amor i casar-se clandestinament. Un seguit d’infortunis també conduiran la parella al final més tràgic i romàntic: la mort.

Romeu i Julieta
Romeu i Julieta
 
El mite de Píram i Tisbe inspiraria una altra obra skakesperiana: Somni d’una nit d’estiu (1595), que relata la complicada història d’amor entre diferents parelles: Lisandre, Hermia, Demetri i Helena. Els joves es veuen obligats a casar-se amb qui no volen, estant enamorats d’altres persones. En la literatura castellana també podem trobar la pervivència del mite clàssic a Los amantes de Teruel, que parla de la història d’amor entre Diego de Marcilla i Isabel de Segura.

Leandre i Hero
Una història similar a la Píram i Tibe és la de Leandre i Hero. Hero era una sacerdotessa dedicada al culte d’Afrodita, la deessa de l’amor. Vivia en una torre a Sestos, juntament amb els seus pares, en un extrem de l'Hel·lespont, l’estret que, al nord del mar Egeu, avui separa Àsia d’Europa. Era tant bella que fins i tot Apol·lo i Eros la desitjaven. Ella, però, s’enamorà Leandre, un jove d’Abidos, a la costa oposada de Sestos. Fou, per sort, un amor correspost que, tanmateix, acabà en desgràcia.

Hero i Leandre
Hero i Leandre


La relació no rebia el suport dels pares d'Hero, que era sacerdotessa. Davant d'aquesta situació, els amants varen decidir veure's en secret. Així, cada nit Leandre creuava nedant l’estret que els separava. Perquè es pogués orientar bé, Hero encenia una torxa que col·locava a la finestra de la seva habitació de la torre. Així varen passar moltes nits junts, amb el temor a ser descoberts, que obligava a Leandre a tornar molt d'hora cap a Abidos.

Hero i Leandre (Keller)
Hero i Leandre (Keller)


Una nit, però, quan Leandre estava nedant per trobar-se amb l’estimada, va esclatar una tempesta i la torxa s’apagà. L’endemà, Hero trobà el cadàver del seu estimat al peu de la seva torre. Aleshores, empesa pel gran dolor i desconsol que sentia, s’estimbà des de dalt de la seva torre. En honor al mite es va construir La Torre de Leandre, que actualment es coneix com a La Torre de la Donzella, situada a l'estret del Bòsfor, que divideix la ciutat d’Insanbul.

La torre de Leandre
La torre de Leandre


El mite de Leandre i Hero ha servit com a font d'inspiració per a molts autors, com per exemple Christopher Marlowe, que va escriure una versió de la història que acaba quan Hero i Leandre es fan amants. Milorad Pavic també en va escriure una versió, titulada "La cara interna del vent (la novel·la d'Hero i Leandre)". També podem resseguir el mite en algunes obres teatrals, com per exemple l'obra de Ben Jonson anomenada "Bartholomew Fair". De poesia trobem el Sonet XXIX de Garcilaso de la Vega, i el poema "Idili. Leandre i Hero", de Ignacio de Luzán. Francisco de Quevedo i Ramon Campoamor també li han dedicat molts poemes.


 

Anaxàrete i Ifis
Més tràgica la història d’amor protagonitzada per Anaxàrete i Ifis. Anaxàrete era una donzella xipriota molt altiva. Contínuament menyspreava les peticions del pastor Ifis, que estava profundament enamorada d’ella. Desesperat, el jove es va penjar a l’entrada de la casa d’ella.

Gravat de Virgil Solis - Ifis i Anaxàrete
Gravat de Virgil Solis - Ifis i Anaxàrete


Anaxàrete, tanmateix, no s’immutà davant d’aquell suïcidi. El dia del funeral guaità per la finestra per veure passar la trista comitiva d’Ifis. Aquella mostra d’insensibilitat indignà tant Afrodita, la deessa de l’amor, que convertí la jove en una estàtua de pedra. Aquesta estàtua, anomenada Venus Prospiciens (“la Venus que mira cap endavant”), es guardava en un temple de Salamina de Xipre.

La dissortada Dido
En el llibre IV de l’Eneida de Virgili també trobam una altra història de mals d’amor. És la que protagonitzaren Dido, reina de Cartago (actual Tunis) i Eneas, l’heroi troià a qui els déus havien encomanat la missió de fundar una nova Troia (la futura Roma).

Dido i Eneas  (Pierre Narcisse Guerin, 1815)
Dido i Eneas (Pierre Narcisse Guerin, 1815)

En arribar Eneas a Cartago, Dido encara estava de dol per la mort del seu marit Siqueu. En veure’l, però, el seu cor torna a bategar amb força. “Quin hoste extraordinari és el qui ha arribat aquí a la nostra casa!”, exclama. Dido consulta a la seva germana Anna si ha de continuar fidel al seu marit difunt o bé llançar-se als braços d’Eneas. La germana ho té clar: “¿És que consumiràs tota la teva joventut en el dol del viduatge i no coneixeràs els dolços infants ni les joies de Venus?”. Dido, fàcil de convèncer, s’abandona a la seva passió.

Crema la infeliç Dido i, trasbalsada, vaga per tota la ciutat, talment com una cérvola atesa de sobte per una sageta que de lluny li clavà, dins els boscos de Creta, el pastor que l’encalçava amb fletxes: li deixà clavat sense adonar-se’n el ferro volàtil, i ella fuig i tresca les forests i les gorges dictes, però roman enganxada al seu flanc la canya mortífera. Ara la reina s’emporta Eneas pel mig de la vila i li mostra orgullosa l’opulència de Sidó i de la ciutat prompta a acollir-lo: comença a parlar i s’encalla enmig de la frase; (...) Després, quan se’n separa, quan, al seu torn, la lluna esblaimada amaga la claror i els estels que tomben aconsellen de dormir, tota sola es tortura al seu palau desert i s’ajaça damunt el llit que ell ha deixat.
 
Eneas es queda una temporada llarga a Cartago, amb la reina. Júpiter, però, alarmat per aquesta actitud, ordena a Mercuri, el missatger dels déus, que baixi a la terra per recordi a l’heroi troià la missió que té de fundar una nova Roma. A l’acte, Eneas ordena preparar la flota, però en secret, perquè Dido no ho sàpiga. Tanmateix, Dido se n’acaba assabentant. Aquests són els durs retrets que fa al seu amant traïdor:

“¿Esperaves també, pèrfid, poder dissimular un tal sacrilegi i abandonar, sense que jo me n’adonés, la meva terra? ¿Ni el nostre amor no t’atura, ni els teus juraments d’ahir, ni la cruel mort que Dido sofrirà? (...) Si almenys, abans de la teva fugida, jo hagués tingut de tu algun fill, si jo veiés jugar un petit Eneas a la meva cort, que si més no retirés al teu rostre, no em creuria, de veritat, del tot traïda i desemparada”.
 
Quan Dido veu la flota troiana mar enllà, maleeix Eneas i tots els seus descendents, i els promet, per part de Cartago, enemistat eterna. Anticipa, així, les terribles Guerres Púniques que entre els segles III i II aC enfrontaren Cartago i Roma:

“Vet aquí les meves pregàries, vet aquí l’últim vot que amb la sang se m’escapa. Quant a vosaltres, oh tiris, empaiteu amb els vostres odis la seva estirp i tot el llinatge que en naixerà, i oferiu a les meves cendres aquests presents fúnebres. Que no hi hagi mai cap amistat ni cap aliança entre els nostres pobles. Aixeca’t, qui que siguis, nascut dels meus ossos, tu, el meu venjador (=Anníbal), per perseguir amb el foc i el ferro aquests colons dardanis, ara, més tard, cada vegada que en tindràs la força. Ribes contra ribes, mars contra mars, armes contra armes, és el que impreco: que lluitin els nostres pobles, ells i llurs descendents!”

El suïcidi de Dido (Sachi Andrea, 1599-1661)
El suïcidi de Dido (Sachi Andrea, 1599-1661)


Els cartaginesos també eren coneguts com a tirs, ja que provenien de la ciutat de Tir, a l’actual Líban. Arran d’aquesta maledicció de Dido contra els descendents del troià Eneas, avui tenim l’expressió “tirs i troians”. Fa al·lusió a dos enemics irreconciliables.

Dido se suïcida amb la mateixa espasa d’Eneas. Anna, la seva germana, corre al seu costat i intenta salvar-la. És llarga l’agonia de Dido. Juno, però, deessa favorable a Cartago, intervé:

Aleshores l’omnipotent Juno, compadida del seu llarg sofriment i de la seva difícil agonia, despatxà Iris des de l’Olimp perquè alliberés aquella ànima que es debatia amb els lligams dels seus membres. (...) Iris, doncs, coberta de rou, amb les ales de safrà, reflectint a través del cel mil colors diversos sota els raigs oposats del sol, descendeix volant i s’atura damunt del cap moribund. “Aquest sagrat tribut, jo tinc l’ordre de portar-lo a Dis (= Plutó, rei dels inferns), i t’allibero d’aquest cos.” Així diu, i amb la seva dreta talla el cabell (els antics creien que ningú no podia morir si abans Prosèrpina, muller de Plutó, no li arrancava un cabell ros que tot vivent havia de portar al cap). I al mateix temps tota el calor de Dido es dissipà i la seva vida s’esvaí dins les aures.

La mort de Dido (Reynolds)
La mort de Dido (Reynolds)

Aquí teniu el lament de Dido a la seva germana (que aquí nom Belinda) a l'òpera de Henry Purcell:



I aquí teniu la famosa cançó d'Édith Piaf
La vie en rose (1947). Parla sobre com el seu amant li fa veure la vida en color rosa. Des de llavors, nombrosos músics han versionat el tema i, actualment, Madonna la inclou a la seva gira Rebel Heart Tour. A més, dóna títol a la pel·lícula biogràfica protagonitzada per Marion Cotillard.




En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

Aquest article parla del tòpic literari amor post mortem. I aquest altre del tòpic foedus amoris ("pacte d'amor").

Articles del web relacionats:
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
Cupido concupiscent
Femme fatale, l'origen del mite
Filemó i Baucis, amor incondicional fins a la mort

Miguel Bosé canta "Morir de amor":



Camilo Sexto té "Vivir así es morir de amor":



L'italià Gianni Bella assegura que "De amor ya no se muere":



I aquí teniu la fantàstica cançó "Muertos de amor":



I aquí teniu unes quantes cançons de "Los Pecos" sobre el mal d'amor:





Aquí teniu un debat sobre el mal d'amors del programa "Para todos la 2" de TVE:


  • Publicat a Amor

A la recerca de la llengua mare

Extracte del reportatge publicat el maig 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 55), amb l’assessorament del catedràtic de Lingüística General de l’UB, Jesús Tuson.

Actualment es calcula que es parlen al món unes sis mil llengües, en dos-cents cinquanta estats diferents. El perquè de tanta diversitat lingüística es un misteri que s’intentà desxifrar a partir del segle XVIII. Fou aleshores quan sorgiren els primers estudiosos que s’atreviren a qüestionar la teoria bíblica de la Torre de Babel. Havia arribat el moment de seguir el rastre, amb mètodes científics, d’una hipotètica llengua mare, de la qual derivessin totes les altres.

El misteri arranca amb la Bíblia. Després d’haver conferit l’univers, Déu va encarregar a l’home la tasca d’anomenar cadascun dels animals que hi havia sobre la terra. I quina va ser aleshores la llengua que emprà Adam? Quan, en temps remots, sorgí aquesta pregunta els pares de l’Església ho van tenir clar: era l’hebreu ja que aquesta era la llengua en què estava escrit l’Antic Testament. L’hebreu, doncs, havia de ser la llengua que tothom parlava molt abans de l’episodi de la Torre de Babel, quan “en tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules”. La supèrbia, amb tot, acabaria amb aquest monolingüisme.

 

Mapa sobre les famílies lingüístiques del món
Mapa sobre les famílies lingüístiques del món


Segons el relat bíblic, després del diluvi universal, els descendents de Noè reberen ordres divines de repoblar la terra. Cansats, però, de donar tombs, no trigaren a establir-se en un sol lloc on poder aixecar una torre que arribés fins al cel.  El Senyor, molt enfadat, va prendre una determinació dràstica per castigar tanta d’insolència: dispersà els homes pertot, fent-los portar a cadascun d’ells una llengua diferent. Des d’aleshores la confusió de les llengües seria el destí propi de la humanitat. No debades, segons l’Antic Testament, Babel en hebreu vol dir “confusió”. Aquesta etimologia, però, no és correcte. En l’actualitat no hi ha dubtes sobre la identificació de la Babel bíblica amb la Babilònia mesopotàmica (actual Iraq). La torre guardaria paral·lelismes amb els zigurats, monuments religiosos d’estructura escalonada característics d’aquesta ciutat. Babel vendria del nom original de la ciutat, Babilu, que significa “La porta divina”.

Entrevista que vaig fer a Jesús Tuson en aquest mateix reportatge
Entrevista que vaig fer a Jesús Tuson en aquest mateix reportatge



Cal no oblidar una frase del filòsof George Steiner: "Cada vegada que mor una llengua, desapareix un món”.

Famílies lingüístiques del món
Famílies lingüístiques del món


Aquí teniu un altre mapa interessant sobre les llengües del món en funció del seu nombre de parlants:

Llengües del món
Llengües del món

Aquesta és la classificació de les llengües amb més parlants:

  1. Xinès mandarí: 845 milions de parlants
  2. Espanyol: 332 milions de parlants
  3. Anglès: 322 milions de parlants
  4. Àrab: 206 milions de parlants
  5. Bengalí (Àsia meridional): 189 milions de parlants
  6. Hindi (Índia): 182 milions de parlants
  7. Portuguès: 170 milions de parlants
  8. Rus: 170 milions de parlants
  9. Japonès: 125 milions de parlants
  10. Alemany: 98 milions de parlants
Aquests són els principals grups derivats de l'indoeuropeu, una de les 18 famílies lingüístiques i la llengua mare de la majoria de llengües d'Europa: 
  • Indoirànic: el sànscrit, l'hindú, les llengües de la Índia, la llengua de l'ètnia gitana, l'avèstic i el persa.
  • Tocari i anatòlic (hitita), ja extingits
  • Armeni
  • Albanès
  • Grec: el grec modern o neohel·lènic és la llengua indoeuropea més antiga parlada avui dia.
  • Itàlic o romànic: castellà, català, francès, gallec, italià, occidtà portuguès, romanès, retoromànic, sard.
  • Eslau: el rus, l'ucraïnès, el polonès, el txec, l'eslovac, l'eslovè, el búlgar, el serbi i el croata.
  • Bàltic: el lituà i el letó. 
  • Germànic: l'islandès, el noruec, el suec, el danès, l'anglès, el neerlandès i l'alemany.
  • Cèltic: l'irlandès, el gaèlic o escocès, el gal·lès i el bretó.


És curiós, amb 225 llengües autòctones, Europa és el continent amb menys diversitat lingüística:

Llengües d'Europa
Llengües d'Europa

 

Compartiva lingüística a Europa
Comparativa lingüística a Europa


Comparativa lingüística a Europa
Comparativa lingüística a Europa

 

Comparativa lingüística a Europa
Comparativa lingüística a Europa


I recordau aquests dies per celebrar "el monument més gran a la intel·ligència humana" que són les llengües, en paraules del gran lingüista Sapir: 

Dia 26 de setembre és el dia europeu de les llengües
Dia 21 de febrer és el dia internacional de la llengua mare. Aquí teniu una article del filòleg Joan Melià sobre aquest tema publicat a l' "Ara Balears: El silenci de les llengües.

Aquí teniu la història de Wichita, un idioma amerindi de Nord-amèrica amb un únic parlant:

 

Aquí teniu informació del nushu, una antiga llengua de la Xina només parlada per dones.

Aquí teniu deu belles paraules japoneses que no tenim en el nostre idioma.

Sabies que el el 4% de la humanitat parla el 96% de les llengües del món? Ho explica Carme Junyent en aquest article titulat La mort de les llengües.

Aquí teniu un reportatge titulat "Per què moren les llengües?"

Tampoc no us podeu perdre aquest extraordinari homenatge a la nostra torre de Babel.

Aquí teniu una entrevista a Davyth Hicks, defensor de la igualtat de totes les llengües d’Europa

Si voleu saber com mor una llengua, heu de llegir aquest article de Carles de Rosselló titulat Els últims parlants.

En aquest enllaç trobareu paraules false friends en diferents llengües. I en aquest altre enllaç hi ha paraules japoneses intraduïbles.

Sabíeu que durant la Segona Guerra Mundial l'euskera va ser emprat com a llenguatge secret per a les trobes nord-americanes? Aquí en teniu la història.

Aquí teniu una entrevista al lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera. Aquesta altra també és interessant.

Aquí teniu la història de Luca Lampariello, que parla onze idiomes. I aquest al·lot, arran d'un accident, un dia es va despertar parlant nomès xinèx mandarí. És la síndrome de l'idioma estranger. Increïble!

Paraula de Jesús Tuson
Paraula de Jesús Tuson

 

No hem d'oblidar que lallengua de signes també és una llengua. Aquí teniu un còmic en forma de vídeo de Margalida Jofre, una jove d'Andratx sorda que, a principis del segle XX, va ser la primera persona a Espanya que va visibilitzar el seu col·lectiu:


No us podeu perdre aquesta cançó: "Llengües":



En aquesta entrevista a Catalunya Ràdio Jesús Tuson posa seny al pretès conflicte lingüístic entre el català i el castellà:



Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules que adoptam d'altres llengües.

Aquí teniu un estudi de la UIB sobre les llengües que es parlen a les Balears fruit de la immigració. Aquest altre parla del mateix.

Aquí teniu un article sobre les arrels indoeuropees que comparteixen l'anglès i el castellà.

Aquí teniu trucs per ser poliglotes.

Aquí teniu un article de Carme Junyet titulat "La mort de les llengües".

Aquí teniu l'enllaç de la secció "Do de llengües", de Catalunya Ràdio, dedicada a les llengües del món.

En aquest enllaç trobareu mapes de les arrels etimològiques de diferents llengües d'Europa.

Aquí teniu un article de Jaume Corbera titulat "Darwinisme lingüístic".

Aquest article parla sobre com el cervell detecta l'entonació de la parla.

Aquí teniu una entrevista a Noam Chomsky, un dels grans teòrics del llenguatge. Aquest altra entrevista també és interessant. És a Davyth Hicks, defensor de la igualtat de totes les llengües d'Europa.

I fins i tot hi ha una pàgina web ben curiosa: "La tienda de las palabra olvidadas".

Sabíeu que l'anglès no és la llengua oficial dels Estats Units. Aquest enllaç ho explica.

Aquest àudio parla sobre les onomatopeies en diferents llengües del món.

Aquí teniu tota una lliçó de lingüística de Jesús Tuson, l'encarregat d'assessorar-me aquest reportatge.

Aquí teniu un documental sobre el programa "Quèquicom" de TV3 dedicat a la torre de Babel.

Aquí teniu una intervenció de la lingüista Carme Junyent:

 

Aquí teniu el vídeo de la xerrada "La meravellosa història de les llengües del món" que vaig fer a la sala de plens del Consell de Mallorca (19/03/2019):

 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/09/2016), parl sobre l'origen de les llengües:



Altres enllaços del web:
La solidaritat de les llengües
La llengua dels nins salvatges
El grec, el pa nostre de cada dia
Menys llatí i més esport
"Traduttore traditore"
Glossolàlia, un do diví molt preuat
Lingua franca, el primer esperanto
Emparaular el món
Mediterrani, un mar de llengües
Romàntics, no em vengueu amb romanços!
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
Mots que es xiuxiuegen
-
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores


Aquñi teniu el documental de TV3 titulat "El regal de les llengües".

No us podeu perdre aquest documental sobre la situació actual de les llengües del món:






El complex d'Alexandre

El complex d’Alexandre és el ressentiment del fill envers el pare, que no el deixa créixer com a persona. Recordaria una mica el complex d’Èdip. Es diu que Alexandre Magne (356 aC-323 aC), en assabentar-se dels triomfs bèl·lics del seu pare Filip II de Macedònia, va exclamar amb ira i frustració: "El meu pare no em deixa ja res per conquistar!". En aquest cas els psicoanalistes parlen d'una "ofensa narcisista del jo". Tanmateix, Alexandre va arribar a superar amb escreix el seu pare. Un altre cop, doncs, la psicologia tergiversa la història.

El 338 aC, a la batalla de Queronea, Filip II, un hel·lenòfil empedreït, havia aconseguit sotmetre les polis gregues al regne de Macedònia. Al cap de tres anys, en morir en estranyes circumstàncies –diuen que la seva dona Olímpia l’ordenà assassinar-, Alexandre, de tan sols vint anys, assumí les regnes d’aquell reialme. El nou capitost es va encarregar de fer realitat el projecte del seu pare: acabar amb l’imperi persa de Darios III.

Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma
Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma

Dalt del seu cavall Bucèfal, Alexandre va aconseguir bastir un imperi d’unes dimensions desconegudes a la seva època, que anava des de Grècia i Egipte fins a la vall del riu Indus, a tocar amb l’Índia. Va ser la conquesta més espectacular i la més ràpida de l’antiguitat, en tretze anys (336-323 aC). Sens dubte, fou la primera globalització del món antic. Alexandre va ser bastant tolerant amb els costums i les estructures polítiques locals. Per això alguns també el consideren el pare de la famosa “aliança de les civilitzacions”.

Alexandre Magne, Rembrandt (1655)
Alexandre Magne, Rembrandt (1655)

Nus gordià
Alexandre va actuar com una autèntica màquina piconadora a Àsia. La clau del seu èxit militar, però, la trobam en una anècdota que li va passar a la ciutat de Gòrdion, a Frígia. En aquesta ciutat del centre de l’actual Turquia hi havia un carro reial fermat amb un complicat nus: el famós nus gordià. Segons una llegenda, qui aconseguís desfer-lo conqueriria tota Pèrsia. Alexandre ni tan sols el va intentar desfer, sinó que simplement el va tallar amb la seva espasa davant l’horror dels sacerdots. Amb tot, en aquell mateix moment un tro va ressonar. Com que a Egipte un oracle li havia dit que era fill de Zeus, Alexandre va interpretar aquell tro com la benedicció del totpoderós déu a la seva conducta. Des d’aleshores “tallar el nus gordià” s’utilitza com a sinònim de resoldre un problema complex a través d’una acció dràstica.

Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)
Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)

La fi d’un somni
El 327 aC, a la conca de l’Indus, mentre Alexandre lluitava contra el rei Poros, moria el seu vell i estimat cavall Bucèfal. El 324 aC el rei macedoni va rebre la notícia d’una altra pèrdua: una malaltia s’havia emportat el seu íntim amic Hefestió, amb qui suposadament mantenia una relació homosexual. Mentrestant, continuava viu el seu somni d’unificar Occident i Orient en un imperi panhel·lènic, on es fusionessin les creences de grecs i bàrbars.

Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)
Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)


Tanmateix, el macedoni no va poder gaudir molt del seu gran projecte. El 323 aC, després que el seu exèrcit, exhaust, l’hagués dissuadit de conquerir l’Índia, la mort el va sorprendre a Babilònia (l’actual Iraq) –suposadament va morir d’unes febres. Tenia trenta-dos anys i havia fundat més de cinquanta ciutats per tot Àsia amb el seu nom (la més famosa és l’Alexandria d’Egipte). En el llit de mort, se li va preguntar a qui volia deixar el poder i ell va respondre amb un fil de veu: “Al millor”. Però es va oblidar de dir qui era, el millor –aleshores Alexandre tenia dos fills, l’un era infant i l’altre encara estava en el ventre de la seva dona.

Alexandre en el seu llit de mort
Alexandre en el seu llit de mort


Els seus generals, anomenats diàdocs (“els successors”), varenn iniciar així una dura batalla per fer-se amb el poder d’aquell immens imperi. Aquest, tanmateix, es va desmembrar en petits regnes anomenats “regnes hel·lenístics”. El més conegut de tots va ser el d’Egipte, que quedà sota el poder de Ptolomeu, l’artífex de la biblioteca d’Alexandria.

Aquí teniu la història de les enigmàtiques últimes paraules que va proferir Alexandre Magne en el seu llit de mort.

Sabíeu que Alexandre el Gran va ser el primer a trobar petroli a l'Iran? Aquí en teniu tota la informació.


Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Alexandre. Aquest altre està dedicat als seus descendents.


Aquí teniu un documental d'Alexandre Magne:


L'esfínter de l'Esfinx

Tots duim una Esfinx incorporada en el nostre cos, és a dir, un esfínter. El nom d’aquest monstre mitològic, de posat hieràtic, prové del grec σφίγγω (“estrènyer”, “estrangular”). No debades, les seves víctimes eren mortes per estrangulament. Avui els nostres esfínters són uns músculs que tenim al voltant de certs orificis que, quan es contreuen, també “estrangulen”. Gràcies a ells, evitam la sortida innecessària d’excrements o secrecions.

L’Esfinx és un motiu icònic freqüent des de l’antiguitat, present en llocs tan llunyans com l´Índia i Babilònia. Ja a Assíria, els temples eren adornat amb lleons alats de rostre humà. Per als sumeris i els acadis era una figura amb un doble simbolisme: representava la saviesa oculta i la multiplicitat enigmàtica del cosmos.

A Egipte, l’Esfinx era una metàfora del poder del faraó; també, però, assumia el paper de vigilant del pas del dia a la nit i viceversa. Els egipcis la coneixien com a Shepsankh (“imatge vivent”) i li atribuïren un gènere masculí. És famosa la frase que el 1789 Napoleó pronuncià als seus homes davant l’Esfinx de Gizah: “Endavant soldats! Recordeu que des d’allà dalt de les piràmides, quaranta segles us contemplen”.

Napoleó i l'Esfinx de Gizha
Napoleó i l'Esfinx de Gizah

Esfinx grega
És molt possible que, en la tradició grega, l’Esfinx simbolitzàs el coneixement, un coneixement que aquest monstre guardava amb molta gelosia devorant els qui no sabien resoldre els seus enigmes (< αἰνίσσομαι, “parlar de manera confusa”). Aquest sentit degué tenir l’esfinx que els naxos posaren sobre una columna jònica a Delfos. Era una advertència sobre les possibles conseqüències d’interpretar malament els oracles d’Apol·lo, sempre tan confusos.

Segons algunes versions, l’Esfinx era filla dels monstres Tifó i Equidna i, per tant, d’altres bestioles cèlebres de la mitologia: la Quimera, el ca Cèrber, l’Hidra de Lerna i el Lleó de Nemea. Es tractava d’una figura femenina bastant híbrida. Tenia rostre i mans de dona, veu d’home, cos de gos, cua de serp, ales d’au i urpes de lleó.

Sphinx

Esfinx de Naxos, al Museu Arqueològic de Delfos

Al món grec és habitual trobar esfinxs en l’àmbit funerari. Apareixen coronant un estela, la qual cosa fa pensar que tenien més una funció de vigilància. Al segle IV aC, aquest monstre seria substituït per les sirenes (cos d’au i cap de dona) i pels grifos (cap de lleó i ales d’àguila).

Èdip i l'Esfinx
Hera l’envià contra Tebes per castigar una falta comesa pel seu rei Laios. Allà s’establí en una muntanya prop de la ciutat, des d’on s'empassava els viatgers incapaços de contestar els seus dos famosos enigmes: “Quin animal té quatre potes al matí, dues al migdia i tres a la nit?”. I el següent era: “¿Qui són les dues germanes, una de les quals produeix l’altra i la segona de les quals, al seu torn, reprodueix la primera?”.
 
Esfinx
Esfinx

Després de la mort de Laios en mans d’Èdip, Creont, germà de la vídua Iocasta, assumí temporalment la regència de Tebes. Aleshores va anunciar que concediria el tron i la seva reina a qui eliminàs el monstre. Èdip, desconeixedor que havia assassinat el seu pare biològic, ja es trobava de camí cap a Tebes per evitar que es complís la profecia de l’oracle de Delfos. En trobar-se davant d’aquell monstre, encertà de seguida l’enigma. Digué que l’animal en qüestió era l’home ja que de petit va a quatre potes, d’adult ja camina bé i a les velleses necessita l’ajuda del bastó.

Èdip i l'Esfinx, per Roger Payne
Èdip i l'Esfinx, per Roger Payne

Èdip també encertà el segon enigma. Era el dia i la nit, ja que una genera l’altra sense cessar. L’Esfinx, dolguda, es precipità des de dalt del penya-segat on vivia i es matà. Avui en dia, generalment en al·lusió a una dona de posat solemne i hieràtic, es fa servir l’expressió “ser enigmàtica com una esfinx”. Aquest ésser mitològic, però, també és present en la psicoanàlisi. A principis del segle XX Carl Gustave Jung li atribuí el simbolisme de la mare destructora i devoradora que impedeix els seus fills evolucionar.

Èdip resol l'enigma de l'esfinx (Jean Auguste Dominique Ingres, 1808)
Èdip resol l'enigma de l'esfinx (Jean Auguste Dominique Ingres, 1808)

Èdip i l'Esfinx (Gustave Moureau, s XIX)
Obra de Gustave Moreau titulada Èdip i l’Esfinx, del 1864, que representa el moment en què l’heroi ha de respondre a l’enigma. / METROPOLITAN MUSEUM


Èdip i l'esfinx
Èdip i l'esfinx

Esfinx (Dalí)
Esfinx (Dalí)
Articles del web relacionats:
- Compte amb els grifons
- Èdip no patia cap complex
-El seductor cant de les sirenes
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px