Banner Top

Les ciutats romanes de les Balears

Al segle VII aC els cartaginesos s’instal·laren a Eivissa i Formentera. No s’atreviren a fer el salt a Mallorca i a Menorca, que, en la seva llengua semítica, conegueren com a Ba’lé yaroh (“terra dels mestres de la fona”), que donà Balears. No debades, els seus habitants de la cultura talaiòtica infonien molta de por amb les seves potents pedrades. A causa de la seva escassetat de roba, els grecs batiarien ambdues illes com les Gimnèsies, a dir, les “illes dels despullats (γυμνοι)”. L’apel·latiu, amb tot, també al·ludia als seus útils de guerra (una fona i sovint una llança i un escut). D’aquesta manera, els foners eren vistos com a soldats d’infanteria lleugera (els gimnetes) en contraposició als hoplites, d’armament pesant.

Foner de SHort del Rei Palma Llorenç Rossello 1868 1911

Estàtua de foner balear a S'Hort des Rei (Palau de l'Almudaina de Palma), obra de Llorenç Rosselló

A part de Gimnèsies, els grecs també es referien al nostre arxipèlag com a Choirádes, derivat de χοιράς (“escull”), atès que era un lloc ple d’esculls, molt perillosos per a les embarcacions. Els fills d’Homer batiaren cadascuna de les nostres illes amb un terme compost pel sufix -oussa. Així, Formentera era coneguda com a Ofioussa (“terra de les serps”), que, juntament amb Eivissa, constituïren  les Pitiüses (“terra del pins”, πίτυς); Mallorca com a Κromioussa (“terra de les cebes”); i Menorca com a Meloussa (terra del “bestiar”).

Quint Cecili Metel
Els romans foren els primers a plantar cara als bel·licosos foners. Ho feren el 123 aC a les ordres del cònsol Quint Cecili MetelEl pretext oficial de la conquesta de les Balears va ser que era un niu perillós de pirates, des d’on es posava en perill l’estabilitat i la fluència del comerç romà per les aigües mediterrànies. El primer objectiu fou Mallorca.  L’historiador Florus relata que, en albirar les tropes invasores, els illencs es feren a la mar i les intentaren aturar amb les seves potents pedrades. Això obligà els romans a cobrir les naus amb pells que, per a l’ocasió, serviren d’escut.

Quintus Caecilius Metellus Pius

Moneda amb l'efígie de Quint Cecili Metel

Després d’aquesta ràpida batalla naval –que alguns situen davant la Colònia de Sant Jordi-, vingueren les operacions terrestres, molt més llargues, ja que els foners es refugiaren en els seus tumuli (talaiots). Als romans els costà molt acabar amb aquesta resistència. De fet trigaren dos anys a sotmetre Mallorca i Menorca. La matança hagué de ser enorme si tenim en compte que el 121 aC, en tornar a Roma, el Senat atorgà a Cecili Metel el títol de Triumphus. Es tracta d’un títol que només es concedia a aquells capitosts que havien mort més de cinc mil enemics en les seves incursions. Gràcies a aquella campanya el cònsol també seria conegut com el Balearicus.
 
El procés de romanització a les illes va ser imparable. Començà amb la creació d’una xarxa de ciutats, que tenien l’urbanisme de Roma com a model. Així, tots els carrers es distribuïen formant quadrícules al voltant de dos eixos principals: el Cardo (de nord a sud) i el Decumanus (d’est a oest).

pollentia2 crop

Restes de Pollentia (Alcúdia)

 
Mallorca
L’historiador Estrabó diu que, després de la conquesta, Metel establí tres mil colons d’entre els romans d’Ibèria i fundà les ciutats de Palma i Pollentia. Palma agafa el nom de la fulla d’una palmera, símbol de victòria. Es creu que estava situada a la zona del barri de l’Almudaina, entre els carrers Conquistador, Morey, Miramar i Portella. El fòrum de la ciutat ocuparia la cruïlla dels carrers d’Estudi General i Sant Roc. A l’altre extrem de l’illa, a Alcúdia, hi havia Pollentia, que en llatí significa “puixança” i que, amb prop de 18 hectàrees, arribà a ser més important que Palma.

És significativa la ubicació estratègica d’ambdues ciutats vora el mar, dominant les dues badies de l’illa. Aquesta ubicació responia a la necessitat de mantenir la seguretat en la comunicació marítima entre la península Ibèrica i Itàlia.

A Mallorca, però, també hi hagué altres nuclis urbans. Plini ens parla de Bocchoris. Situada vora el port de Pollença, és una població que ja existia abans de l’arribada dels romans i que tingué l’estatut de federada. L’historiador romà cita igualment dos nuclis més, dels quals encara no s’ha trobat cap vestigi: Guium (possiblement prop de Ses Salines) i Tucis (hipotèticament situada entre Petra i Manacor). 

File0483

Menorca
A Menorca els romans ocuparen els que degueren ser uns antics emplaçaments d’origen púnic, Iamno (a l’actual Ciutadella) i Mago (a Maó). Com a Mallorca, estaven situats un a cada extrem de l’illa: l’un dominava la badia de Ciutadella i l’altre el gran port natural de Maó.

Es creu que Iamno prengué el nom d’un general cartaginès (Hannó), de la mateixa manera que Mago recorda, segons Tit Livi, el pas de Mago, germà d’Anníbal, per l’illa –s’hi desplaçà per reclutar foners durant la Segona Guerra Púnica al segle III aC. Una altra etimologia fa derivar Iamno de Iamnia, que en fenici significa “ponent”. Plini cita una tercera ciutat romana al centre de Menorca: Sanisera. Aquesta estaria situada al lloc que avui ocupa Alaior.

la romanitzaci de les illes balears 18 728

Eivissa, ciutat federada
L’Eivissa púnica (Ebusus) visqué un procés de romanització diferent del de la resta de l’arxipèlag. Durant les guerres púniques, estigué de part de Cartago. En acabar la contesa, però, no va sortir malparada amb el triomf de Roma. Ben al contrari, tot foren privilegis. Se li atorgà la categoria de ciutat federada, igual que passà amb Bocchoris. Amb aquest nou estatus Eivissa gaudí d’una àmplia autonomia legislativa –els seus habitants fins i tot es lliuraven de fer el servei militar-, econòmica -amb una activitat comercial encara més intensa- i religiosa.

El perquè d’aquest tracte de favor és un misteri. Roma només el solia tenir amb els seus aliats. Difícilment s’entendria que aquesta condició es concedís a una ciutat que havia lluitat al costat de l’enemic, a no ser que s’hagués acabat canviant de bàndol, com va fer Gader (Cadis). Però com que cap indici permet pensar tal cosa, també podria ser que, al final del conflicte, s’hagués produït una rendició incondicional d’Eivissa. Als punicoebusitans segurament no els quedà cap altra alternativa, si no volien ser militarment exterminats com els passà als seus veïnats mallorquins i menorquins.

Ebusus mantingué les seves institucions de tradició púnica i els seus privilegis amb Roma fins que acabà integrant-se definitivament dins l’engranatge polític de l’Imperi. Fou el 73 dC, en temps de Vespasià, amb la seva conversió en municipi.
 
El déu de la festa
Eivissa agafa el nom del déu Bes, la versió fenícia del Dionís grec. Es tractava d’una divinitat amb un caràcter marcadament festiu –no és casual, per tant, que avui l’illa s’hagi convertit en un destí del turisme de marxa. Se’l representava com un nan robust i deforme amb un gran fal·lus, sempre traient la llengua.

bes

Deú Bes

Adoptat del panteó egipci, Bes es convertí en un dels déus principals dels primers fenicis que s’establiren a Eivissa. La seva cara apareixia en la majoria de les monedes que a partir del segle IV aC s’encunyaren a l’illa.

Amb els cartaginesos, Bes compartí protagonisme amb una altra divinitat que avui dia es reprodueix pertot arreu com a atractiu turístic d’Eivissa. El seu nom és Tanit i se la identifica amb l’Astarté fenícia i Afrodita grega. També, per tant, tenia com a atributs l’amor i la fecunditat.

Tanit

Deessa Tanit

Aquest article parla sobre les ciutats romanes de Catalunya.

No us podeu perdre aquest llibre de  Es titula "La cova de l'últim Gimneta". És una novel·la històrica amb els foners balears com a protagonistes.

La cova de lúltim gimneta 1 e1517573180390

 

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, Tagomagoi Lucius Oculacius Rectius:

Articles del web relacionats:

I aquí teniu dos articles del periodista Pere Antoni Pons publicats al setmanari El Temps:

Qui foren les primeres feministes de les Balears?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/03/2019) parl sobre les primeres feministes de les Balears: Aurora Picornell, Catalina Flaquer Pasqual, les dones de la llata, Maria Mayol, Joana Sintes i Maria Marí:

 

Articles del web relacionats:
- Què és el feminisme?
- Per què la societat és masclista?
- L'odi soterrat
- Per què és important la memòria històrica?
-
 L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Femme fatale, l'origen del mite
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
Feministes "femmes fatales"

Formentera, la cara fosca del paradís

Extracte del reportatge publicat al suplement "Ara diumenge" del diari Ara (15/11/2015) - També trobareu una altra versió del mateix tema al número 197 (agost de 2018) de la revista Sàpiens en un reportatge titulat "Presos a Formentera"

Entre 1940 i 1942 la tranquil·la illa pitiüsa va acollir un dels camps de concentració més cruels del franquisme
 
Les cristal·lines i tranquil·les aigües de les Balears amaguen històries terribles. Fa dos-cents anys l’arxipèlag de Cabrera, situat a 17 kilòmetres del sud de Mallorca i avui convertit en parc natural, ja acollí el primer camp de concentració europeu de l’era moderna. Fou el lloc on el 1809 anaren a parar les tropes napoleòniques que, durant la Guerra del Francès, caigueren a la batalla de Bailén (Jaén). Va ser un autèntic infern que durà cinc anys i que registrà fins i tot casos de canibalisme. Dels 9.000 presoners inicials tan sols en sobrevisqueren 3.600. El 2001 aquest episodi tan dramàtic de la nostra història inspiraria a Baltasar Porcel la seva novel·la L’emperador o l’ull del vent.

Camp de concentració de Formentera (arxiu Andreu Manresa)
Camp de concentració de Formentera (arxiu Andreu Manresa)
 
Qui, però, es mereixen també una bona novel·la són els presos republicans que, en acabar la guerra civil, foren confinats en un altre racó del paradís balear, Formentera. Molts no ho saben, però la Pitiüsa menor és la constatació més palmària que els camps de concentració no només existiren en territori nazi. Espanya també s’omplí d’aquests recintes de l’horror. Destacaren els de Castuera (Badajoz), Miranda d’Ebre (Burgos), el Camp de la Bota a Barcelona o els d’Alacant. Alguns encara estan sense cap placa commemorativa [...].

En aquest enllaç podeu veure el vídeo del programa documentarl "Memòria i oblit d'una guerra" dedicat a Formentera.

Aquí teniu un vídeo d'IB3 que parla sobre els 13 camps de concentració que hi havia a les Balears:

La història de les Balears a través de Valeriano Weyler i el monòlit al "Baleares"

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (06/10/2015). Aquesta vegada parl sobre l'origen del nom de places "totèmiques" de les Balears: plaça Weyler de Palma (dedicada al mallorquí que a Cuba creà els primers camps de concentració de l'Europa moderna), plaça de Sa Feixina de Palma (on hi ha el polèmic monòlit a la fragata franquista "El Baleares"), plaça Antoni Riquer d'Eivissa (amb un monument al corsarisme pitiús) i plaça Alfons III de Cituadella (rei d'Aragó que annexionà Menorca).


El Carib: les altres Balears

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.245)

El boom turístic dels anys 60 del segle XX féu de Mallorca una cantera d’hotelers de primer ordre. Homes com Escarrer, Rius, Barceló o Fluxà revolucionaren després no només la indústria turística espanyola sinó també la internacional, convertint el Carib en una extensió més de l’arxipèlag balear. 
 
No hi ha any que no passi. Els huracans que cada setembre assoten el Carib assoten també les Balears. Gran part de l’atenció informativa illenca està posada en una regió que, a pesar de la distància, és com si formàs part de l’arxipèlag. I amb motiu. Són molts els interessos econòmics que hi ha en joc en aquelles platges paradisíaques des que fa més de vint anys hi aterraren els primers hotelers mallorquins. Aleshores, arran del boom turístic dels anys 60, Mallorca ja no donava més de si i s’hagueren de buscar nous llocs amb sol i platja els 365 dies de l’any per poder seguir els negocis. Després d’haver iniciat l’expansió cap a la península, en la ment de tots hi hagué el Carib, proper a grans mercats turístics d’un alt poder adquisitiu, com l’americà o el canadenc. Els avantatges fiscals i la mà d’obra barata que oferien aquells paratges acabaren de convèncer els empresaris illencs a fer el salt. Avui algunes de les principals cadenes mallorquines ja tenen gairebé la quarta part de la seva planta hotelera a l’altra banda de l’Atlàntic.
 
Escarrer
Nascut a Porreres el 1935, Gabriel Escarrer Julià tingué les idees clares ja des de ben jove. Amb desset anys va començar a treballar en agències de viatges i el 1956, amb vint-i-un, decidí llogar l’Hotel Altair, una modest edifici situat al barri residencial de Son Armadams de Palma. El porrerenc va saber jugar bé les seves cartes. Aviat es féu l’amo i senyor d’una cadena hotelera, Hoteles Mallorquines, en forta expansió no només a les Balears sinó també a la Península i a Canàrias. El 1976 canvià de nom per Cadena Sol, amb la qual el 1983 inicià la seva singladura internacional: fou el primer empresari del món a obrir un hotel, el Bali Sol (ara Melià Bali), a Indonèsia, un exòtic país gairebé desconegut aleshores, avui abundantment explotat turísticament.
 
El 1985 Escarrer complí una altra fita. Inicià la seva expansió a Mèxic, convertint-se així en la primera cadena espanyola a desembarcar al continent americà. Cada cop el grup s’anà fent més fort. El 1987 comprà la cadena Melià i, ja amb el nom de  Sol Melià, continuà la seva expansió per Europa, Amèrica Llatina, Sud-est asiàtic i Mediterrani. El 1990 fou un altre moment per a la història. Sol Melià va ser la primera empresa turística del món a entrar a Cuba gràcies a la bona sintonia que mantenia Escarrer amb Fidel Castro. Des d’aleshores, El Comandante sempre li demanaria assessorament a l’hora de permetre que nous inversors desembarquessin al país caribeny. Ara el de Porreres, amb 24 establiments, és el major hoteler de Cuba. El 1996 Sol Melià tornà a rompre esquemes: va ser la primera empresa hotelera d’Europa que cotitzà a la Borsa. Això va contribuir enormement al reconeixement internacional d’una marca que, amb més de 300 hotels distribuïts en 30 països, ja n’engloba d’altres com Tryp, Paradisus o Hard Rock. El 2004, però, el grup d’Escarrer escalà encara més alt en ser la primera cadena espanyola a irrompre al mercat nord-amercià, amb hotels a Nova York i Chicago.
 
A setanta-tres anys, Escarrer ja s’ha convertit en tota una institució. Amb una fortuna valorada en uns 2.700 milions de dòlars, no és només el capitost de la primera cadena hotelera espanyola. La seva és també la tercera d’Europa i la duodècima del món. Fa dos anys, amb motiu del cinquantè aniversari del grup, el porrerenc va rebre un autèntic bany de multituds en un acte al castell de Bellver de Palma on hi acudí la flor i nata del sector turístic internacional. No hi va faltar el Rei Don Joan Carles. El monarca no oblidava que Escarrer havia estat el 1997  un dels impulsors del mecenatge del iot real Fortuna, que reuní 30 aportacions de 600.000 euros. El futur de Sol Melià està en els dos fills varons del patriarca, Sebastià i Gabriel, avui vicepresident i conseller de l’empresa, respectivament [...].

Balears com a plató de cinema

Extracte del reportatge publicat el juny de 2007 en el setmanari El Temps (Núm. 1.201)

El cinema té una força abassegadora com a instrument promocional d’un lloc. A Nova Zelanda, després del rodatge del Senyor dels Anells, el turisme s’ha disparat un 30%. Un fenomen semblant està passant a Andalusia. Ja comencen a ser molts els fans del capità Alatriste que visiten les ciutats on es filmà la pel·lícula de Díaz Yanes. Conscient del poder d’atracció que té el setè art, ara el Govern Balear s’ha proposat potenciar les illes com a plató cinematogràfic. Ho ha fet integrant-se a la xarxa de la Spain Film Commission
 
A les Balears hi ha càmeres pertot arreu. La recent inaugurada televisió del Consell de Mallorca, la també jove televisió autonòmica, IB3, i la multitud de televisions locals que ja existien abans han convertit les illes en un petit “Gran Hermano”. Vagis on vagis et trobes amb una càmera gravant el polític de torn o un acte social. A partir d’ara tota aquesta maquinària anirà a més. Els protagonistes, però, seran uns altres: actors de veritat. I és que l’arxipèlag ja es prepara pel desembarcament de grans productores cinematogràfiques. L’encarregat de buscar-los localitzacions pels rodatges i de tramitar-los totes les gestions necessàries serà Balears Film Commission.
 
Ja són més d’una vintena les regions o ciutats de l’Estat que formen part de la Spain Film Commission. Amb l’adhesió a aquesta plataforma audiovisual creada el 2001, Balears es garanteix una major projecció internacional. Fins ara s’havia recorregut a personatges mediàtics de la talla de Claudia Shiffer o Michael Douglas com a reclam turístic. I no ha anat gens malament. La gravació d’anuncis publicitaris a les illes també ha reportat bons resultats. Però el salt a la gran pantalla és molt llaminer. A França, per exemple, es calcula que el 60% dels viatgers que visiten París ho fan per la imatge que han rebut de la ciutat a través del cinema. De fet, aquests darrers anys són molts els curiosos que es passegen pel barri de Montmartre cercant el cafè o la tenda on va la protagonista d’Amélie.

Una relació de fa temps
Tot i el ventall de possibilitats que s’obre a partir d’ara, el setè art no és un món desconegut per a les Balears. El 1949 Mallorca començà a fer-se popular com a plató cinematogràfic. Fou gràcies a Jack el negro, una pel·lícula d’aventures que encetà, a Espanya, el sistema de les coproduccions. Col·laborant amb països més estables econòmicament -en aquest cas amb el Estats Units-, la indústria cinematogràfica espanyola, que patia d’una forta insolvència, va poder continuar surant. Al film, Mallorca simulà una illa de l’Atlàntic on es refugiaven un grup de contrabandistes i traficants de droga. Prop d’una dècada després, el 1958, Mallorca tornaria a ser l’escenari d’una altra pel·lícula de gran volada: Simbad y la princesa. Dirigida pel nord-americà Nahan Jyuran, és mítica l’escena del gegant cíclop atacant els protagonistes al torrent de Pareis, un paratge d’una bellesa espectacular.

El 1962, en plena febre del boom turístic, arribà a la gran pantalla Bahía de Palma, de Juan Bosch. Fou un autèntic èxit de taquilla. Estava protagonitzada pel galà de tots els galans espanyols: Arturo Fernández. Molt comentat va ser en aquell temps el biquini que exhibia l’actriu Elke Sommer. Era el primer que sortia en un film espanyol, tot i que qui el portava era una estrangera –era molt habitual contractar actors de fora per donar una aire més internacional als films nacionals [...]

 

En aquest blog de Marga Font trobareu més informació sobre cinc pel·lícules rodades a Mallorca.

Aquest enllaç també parla de pel·lícules rodades a la Serra de Tramuntana.

Quan Mallorca era musulmana

Extracte del reportatge publicat l'agost de 2009 a la revista Sàpiens (Núm. 82) amb l’assessorament de l’historiador Guillem Rosselló Bordoy.

El mateix Jaume I quedà admirat de la seva bellesa. No havia vist res mai igual. És Madina Mayurqa, la vuitena ciutat més important de l’antiga al-Àndalus. Tres vegades més gran que Barcelona, l’esponerosa Palma musulmana de fa set-cents anys es convertí en un dels principals centres d’ebullició cultural de la Mediterrània
 
Sovint els pobles tendeixen a oblidar el seu passat. No entenen de sincretismes i es creuen els únics habitants ancestrals d’una terra que prefereixen considerar impol·luta. Ara a les Balears són molts els qui miren amb recel els immigrants magrebins, sense saber que fa set-cents anys ells foren els vertaders amos de les illes. Basta fer un cop d’ull a la toponímia per constatar-ho. Alcúdia, Banyalbufar, Marratxí, Randa o Algaida constitueixen part del pòsit que deixaren a l’arxipèlag tres-cents anys de dominació musulmana (segles X-XIII). Fou una època de gran esplendor econòmic i cultural amb Madina Mayurqa (ara Palma) com a principal motor.
 
Les illes Orientals
D’ençà de la mort del profeta Mahoma al segle VII, els àrabs islamitzats aconseguiren derrotar dos dels més grans imperis de l’època, el bizantí i el persa. Iniciaren llavors una ràpida expansió amb la incorporació d’extensos territoris d’Àsia (Síria, Palestina, Mesopotàmia, Iran...) i d’Àfrica (Egipte, Líbia i el Magrib). Va ser l’any 711 quan es decidiren a fer el salt a la península Ibèrica. En un temps rècord –en gairebé vint anys- els musulmans aconseguiren controlar la pràctica totalitat del regne visigot. A les Balears hi feren petites incursions amb importants saquejos però, com que encara no estaven preparats per a les batalles marítimes, no les ocuparien fins al cap de dos segles més tard.
 
El 903 un noble musulmà, Isam al-Jawlani, que es dirigia en peregrinació cap a la Meca, va recalar a Mallorca a causa d’una tempesta. Conta la llegenda que quedà tan sorprès de les possibilitats geoestratègiques que oferien aquelles terres, que de tornada a la península va convèncer els seus per annexionar-les a l’al-Àndalus. Ell mateix liderà la conquesta. No li dugué molta de feina, encara que va haver d’empaitar alguns illencs que durant algun temps es feren forts dalt de fortificacions de l’interior, com el castell d’Alaró. Després seria el torn de Menorca i les Pitiüses. Des de llavors l’arxipèlag quedà constituït com una província marítima, la de les Illes Orientals, que depenia de l’emirat de Còrdova.
 
Els musulmans trobaren les Balears en un situació molt precària. No només ells ja les havien saquejat anys enrere sinó també els normands (víkings), de manera que les ciutats estaven pràcticament abandonades i els camps escassament conreats. La repoblació es féu amb sarraïns andalusins que, lentament, imprimiren el seu propi segell d’identitat. Amb tot, l’antiga població cristiana va poder continuar practicant la seva religió a canvi, però, de pagar elevats impostos [...].

Aquí teniu un enllaç sobre toponímia mossàrab balear, d'Álvaro Galmés.

Aquí teniu un article de Gabriel Bibiloni que explica com era abans la festa de l'Estendard.

Aquí teniu una entrevista a l'arqueòloga Magdalena Riera, que parla de la petjada musulmana a Mallorca. Ha participat al documental 1229, el rostre ocult (Antoni Maria Thomàs, 2018).

 

Aquí teniu el comiat de la secció "Carretònim" al programa Gabinet de crisi, d'IB3 Ràdio (29/12/2015). Aprofitant la celebració de la festa de l'Estendard del 31 de desembre, faig la crònica de la conquesta catalana de Madina Mayurka de 1229, des d'Andratx fins a Palma: Bendinat, la creu dels Montcada, Abú Yahyà:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px