Banner Top

Butades i l’origen de la pintura i l’escultura

L’origen de la pintura i l’escultura és el mateix que el de l’art en general: la necessitat de l’home d’imitar la naturalesa, de comunicar, de convertir-se en un creador, en un demiürg. Al món clàssic, però, el seu origen recau en la família d’un terrissaire llegendari anomenat Butades de Sició. Es creu que va viure al segle VII aC. La seva història és recollida a l’obra Història natural de l’enciclopedista romà Plini el Vell (segle I dC).

L'origen de la pintura (Jean-Baptiste Regnault, 1785)
L'origen de la pintura (Jean-Baptiste Regnault, 1785)
 
La filla de Butades s’havia enamorat bojament d’un jove de Corint. Aquest, però, havia de marxa a l’estranger. La nit del comiat dels dos amants va ser intensa sota l’escalf del llum d’una espelma. En aquell moment d’intimitat l’al·lota va veure l’ombra a la paret que projectava el perfil del seu estimat. Aleshores, amb carbonet, decidí repassar a la paret aquell perfil per quedar-se així amb la imatge del seu promès.

La donzella coríntia Joseph Wright of Derby (1734-1797)
La donzella coríntia Joseph Wright of Derby (1734-1797)
 
A partir del dibuix de la seva filla, Butades va modelà amb argila el bust del jove. Després el va coure al forn.  Així doncs, mentre la filla va crear la primera pintura, el pare va ser l’artífex de la primera escultura. Aquesta llegenda, coneguda com la de Butades, seria representada profusament a partir del segle XVIII.

L'origen de la pintura (David Allan, 1775)
L'origen de la pintura (David Allan, 1775)

Karl Friedrich Schinkel, Origen de la pintura, 1830
Karl Friedrich Schinkel, Origen de la pintura, 1830


Zeuxis i Parrasi
Plini el Vell també parla de la primera competició entre artistes que hi va haver a l’antiguitat. Fou la que protagonitzaren al segle V aC Zeuxis d’Heraclea i Parrasi d’Efes. Cadascú es creia el millor pintor de la seva època. Per sortir-ne de dubtes, organitzaren un concurs. Zeuxis pintà un quadre amb raïm. Cada singló apareixia tan real que els ocells baixaren volant del cel i intentaren picotejar-los.

Zeuxis pintant un jove amb raïm (Gallery of the History of Ancient Painting. Museo Hermitage)
Zeuxis pintant un jove amb raïm (Gallery of the History of Ancient Painting. Museo Hermitage)


Aleshores Zeuxis, satisfet del seu èxit aparentment insuperable, va demanar a Parrasi que fes córrer la tela rere la qual tenia la seva pintura. Parrasi, però, li va dir que no podia fer-ho, perquè la tela mateixa era la pintura. El contrincant no tengué més remei que concedir la victòria al seu oponent amb la següent afirmació: “Jo he enganyat els ocells, però Parrasi m’ha enganyat a mi”.

aller del pintor

"El taller del pintor" (Gustave Coubet, 1855)

Els inicis de la consciència artística
Les primeres manifestacions de l’art grec daten de l’edat de bronze, a partir del III mil·lenni. Es tracta principalment de peces de ceràmica amb simples elements decoratius d’animals o de siluetes humanes en combats heroics. Seria a partir del segle VII aC, amb l’arcaisme, quan, per influència de l’escultura egípcia, la bellesa grega es va començar a identificar amb la proporció. Amb la intenció de transmetre més realisme, moltes figures solien estar pintades. Els colors, però, es van anar perdent i, per influència de l’art neoclàssic del segle XVIII, tenim la falsa creença que els grecs eren enemics de la policromia i que preferien el color natural del material emprat.

Ceràmica micènica
Ceràmica micènica


Al costat de vasos pintats amb referències mitològiques i de la vida quotidiana, les obres típiques de l’arcaisme són les escultures monumentals dels κοῦροι (“nois”), tot un monument al culte al cos dels antics grecs. Es tracta de joves en el seu màxim punt d’esplendor física. Apareixen nus, amb els punys tancats contra la cuixa, intentant fer una passa amb la cama esquerra. Porten els cabells llargs i exhibeixen una postura rígida, sense torsions.

La característica principal dels κοῦροι és el seu somriure tranquil, conegut com a “somriure arcaic”. Està en sintonia amb la impertorbabilitat, la capacitat d’autocontrol tan pròpia de l’ideal cívic de καλοκἀγαθία –una variant dels κοῦροι seria el Moscòfor (570 aC) o “portador del vedell” trobat a l’Acròpoli d’Atenes. Les κούραι (“donzelles”), la versió femenina d’aquestes escultures, no estan despullades, sinó cobertes amb feixucs vestits, alçant amb la mà una ofrena.

Moscòfor
Moscòfor


Escultures en moviment
A partir del segle V aC, amb el classicisme, es va introduir el moviment en l’art escultòric. En són un bon exemple l’Auriga de Delfos o el Discòbol de Miró, que capta amb mestria l’instant en què un musculós atleta està a punt de llançar el disc.

Auriga
Auriga

 

Discòbol
Discòbol


Un altre artista important del classicisme ja dintre del segle IV aC va ser Escopes de Paros. Obres seves com Mènade  presenten com a novetat la introducció del πάθος (sentiment) per mitjà d’una intensa expressió corporal que n’accentua el dolor i el dramatisme. Per això és considerat el primer escultor de l’ànima humana: capaç de traduir els sentiments i les angoixes en marbre.

Mènada
Mènada

Al segle IV aC trobam Praxítelesl’artista de l’elegància i la sensualitat. Les seves obres emblemàtiques són l’Hermes amb Dionís infant  i Afrodita Cnídia. Aquesta darrera –de la qual, com moltes altres mostres de l’art grec, només es conserven còpies romanes- és la representació del primer nu femení integral de la història de l’escultura. Representada en actitud pudorosa, amb ella va començar el voyeurisme en l’art.

Per esculpir aquesta divinal figura, Praxíteles s’inspirà en la seva amant Friné, acusada d’impietat per retre culte a Afrodita a casa seva sense ser sacerdotessa. Amb tot, el nu femení va desaparèixer inexplicablement aviat de l’escena artística. No debades, no hi ha cap estàtua despullada que pugui datar-se amb posterioritat al segle II dC.

Afrodita Cnídia
Afrodita Cnídia


En l’art grec del període clàssic, a més de les escultures de divinitats i herois, també hi abunden els retrats amb trets individualitzats -molts d’ells també ens han arribat per mitjà de còpies romanes. Els més famosos són els de Temístocles, l’estrateg atenès que va liderar la batalla de Salamina contra els perses, i el d’un idealitzat Pèricles, que, segons Pausànies, era exposat sobre l’Acròpoli.

El camí de la pintura
Pel que fa a la pintura, després de les guerres mèdiques, la tècnica va evolucionar cap a noves tendències. Segons mostren les pintures de la coneguda tomba del Tuffatore a Paestum (sud d’Itàlia), els pintors ja eren capaços de dibuixar amb encert la figura humana. Amb tot, continua essent una mera silueta acolorida, sense volum i sense ombres, col·locada sobre una superfície sense cap intenció d’indicar profunditat espacial.

 

Pintura de tomba del Tuffatore
Pintura de tomba del Tuffatore


D’aquest primer moment del període clàssic el pintor més conegut és Polignot de Tassos, autor d’obres com el sepulcre de Teseu o la decoració de la stoa de Poikile a Atenes. També destaca Apel·les de Colofó. Segons la tradició, el seu retrat titulat Alexandre i el llamp (Kepavvotyopos) va fer dir al mateix autor: "Alexandre és invencible, però Apel·les inimitable". Amb tot, la seva obra més admirada seria la Venus Anadyomene (“Venus sortint de la mar”), que, tanmateix, no és l’original, sinó una còpia romana.

Venus Anadyomene (Pompeia)
Venus Anadyomene (Pompeia)

D’època romana, en pintura, també destaquen els retrats d’ “El Fayum”. Datats d’a partirdel segle I aC, són pintats sobre taules de fusta que cobreixen el rostre de moltes mòries de la província romana d’Egipte.

Fayum 34Retrat d'El Fayum  

 

Fayum Museum

Retrat d'El Fayum  

Artistes genis
Durant gran part de la història, els artistes tenien consciència de ser simples artesans o tècnics (τεχνίτης en grec) –la paraula art ve del llatí ars, artis, la qual conté l’arrel indoeuropea *ar- (“col·locar”). El Renaixement, però, suposà un punt d’inflexió. Els studia humanitatis imposaren una nova visió del món: l’antropocentrisme –l’ésser humà com a centre de l’Univers- substituí el teocentrisme medieval.

'Huyendo de la crítica', del pintor català Pere Borrell del Caso (Puigcerdà, 1835- Barcelona, 1910, colección del Banco de España)
'Huyendo de la crítica', del pintor català Pere Borrell del Caso (Puigcerdà, 1835- Barcelona, 1910, colección del Banco de España)


Aquest creure més en un mateix propicià l’aparició de l’artista com a creador i, com a conseqüència d’això, irrompé el màrqueting de l’art en majúscules. Així, els artistes començaren a signar les seves obres –Albert Dürer fins i tot utilitzà un logo, avançant-se tres-cents anys en aquesta pràctica tan moderna. Durant aquesta època també es varen crear escoles i acadèmies que defensaven estils artístics diferents. Moltes d’elles foren apadrinades per grans mecenes.

picasso 16 638

Paraula de Picasso

Dones artistes
Per desgràcia, la història de l’art està marcada per l’òptica del patriarcat. Hi hagué dones, però, que es volgueren reivindicar. Fou el cas de la romana Artemisia Gentileschi (1597-1654). Es va iniciar en el pinzell en el taller del seu pare, un seguidor del naturalisme tenebrista de Caravaggio. El seu mestre de dibuix, Tassi, la va violar quan ella tenia quinze anys. Artemisia s’acabaria casant amb el pintor florentí, Pierantonio Stiattesi. Fou un matrimoni concertat pel seu pare. Tengueren quatre fills.

Artemisia Gentileschi

Autoretrat d'Artemisia Gentileschi quan devia tenir uns 46 anys

Amb el seu marit, Artemisia s’instal·laria a Florència, on va gaudir d'un gran èxit. Va ser la primera dona a ingressar a l’Acadèmia del Dibuix d’aquesta ciutat. Va mantenir bones relacions amb els artistes més respectats del seu temps i va ser capaç d’obtenir la protecció de persones influents, com Cosme II de Mèdici. En l’obra d’Artemisia les dones-símbol, com per exemple LucrèciaBetsabéJudith o Cleòpatra.

Nietzsche i l’art
El 1872 el filòsof alemany Friedrich Nietzsche s’atreví a reflexionar sobre l’origen del l’art en el seu cèlebre assaig titulat El naixement de la tragèdia a GrèciaHo féu contraposant dues divinitats gregues, Dionís i Apol·lo, a qui atribuí principis estètics. Mentre que Apol·lo representaria l’equilibri i l’harmonia, Dionís personificaria una forma d’irracionalitat necessària per a desenvolupar la creativitat.

El naixement de la tragèdia
El naixement de la tragèdia


Per a Nietzsche, aquestes dues forces creadores havien provocat l’aparició de l’art. Al seu parer, els grecs varen ser capaços de combatre el vessant més espantós de la vida mitjançant l’art, ja que l’experiència estètica fa més suportable l’existència humana. I l’expressió més excelsa de l’art hauria estat, en paraules del filòsof alemany, la tragèdia grega. Aquesta, derivada de la poesia i la música, hauria fusionat admirablement l’actitud apol·línia amb la dionisíaca.

Paraula d'Oscar Wilde
Paraula d'Oscar Wilde

La traïció de les imatges
En els quadres tots veim el que volem veure. O el que ens sembla veure. No debades, un quadre no és un objecte. Una pintura crea la il·lusió d’un objecte, que apareix en el nostre cervell, recreat. Aquesta era la intenció del pintor surrealista belga René Magritte en el seu famós quadre Ceci n'est pas une pipe, “Això no és una pipa” (1928-1929). Encara que sembli una pipa, el quadre només n'és la representació i, per tant, segons Magritte, afirmar que la representació és l'objecte seria una mentida. 


"Ceci n'est pas une pipe" de Magritte.

En la història de l’art, una altra obra revolucionària va ser “La Font” que l’escultor francès Marcel Duchamp va exposar el 1917 en una mostra de la Societat d’Artistes Independents de Nova York. Es tractava d’un urinari. Amb ella, Duchamp, imbuït de l’esperit dadaista, volgué demostrar que qualsevol objecte mundà podia considerar-se una obra d'art; bastava que fos tret del seu context original (en aquest cas, un bany) i fos situat en un nou context adequat -una galeria o un museu- amb l’etiqueta d’obra d’art. El que l’artista francès estava dient als visitants era: “Vostè, que està mirant aquesta obra d’art, decideix si ho és”.

"La Font"


Les bases de la mostra a la qual Duchamp va presentar la seva polèmica peça establien que totes les obres serien acceptades. “La Font”, però, va ser rebutjada i retirada ràpidament. La peça original s'ha perdut, encara que va ser documentada pel fotògraf i reconegut galerista Alfred Stieglitz.

Paraula de Bertolt Brecht
Paraula de Bertolt Brecht

Cal tenir en compte que som animals estètics. Així ho assegura el filòsof Francesc Torralba al seu llibre Cent valors per viure (Editorial Pagès, 2011)

“L’ésser humà és un animal estètic. És capaç de quedar astorat davant d’una obra d’art i de gaudir-ne en el seu interior. La percepció de la bellesa no és aliena a la vida humana, sinó que en forma part intrínseca. Per poder desenvolupar, a fons, aquesta capacitat estètica, la de percebre la bellesa inherent a la realitat i a totes les coses, és essencial el desplegament d’una certa pedagogia, d’una educació del sentiment de bellesa. Només si interioritzem determinats valors, podrem gaudir a fons d’aquest tresor que ens ofereix la realitat humana que és l’art. Generalment, interpretem els valors en termes de moral, de correcció d’incorrecció, però hi ha valors d’ordre estètic que ens faculten per viure amb intensitat la nostra dimensió estètica”.

Aquí teniu unes reflexions sobre l’art extretes del capítol 4 del programa El arte de las civilizaciones” del Canal Movistar:

“Per a alguns, l’impuls creatiu ha estat l’expressió mateixa de la divinitat; per a altres, un desafiament a l’autoritat de Déu; per als creients, l’art religiós sempre ha estat transformador. Per a tots, però, l’art conserva un sentiment primari i espiritual. És una manera d’expressar allò misteriós i reflecteix el nostres desig més primari com a humans d’assolir i de definir un món més enllà del nostre”.

pintura Barcelo

La pintura segons Miquel Barceló

Al març de 1945, a la revista 'Lettres françaises' Pablo Picasso va fer les següents declaracions en relació al seu “Guernica”:

"Vostè què creu que és un artista? Un imbècil que només té ulls si és pintor, orelles si és músic o una lira en tots els pisos del cor si és poeta, o, fins i tot, si és boxejador, només té músculs? Ans al contrari, és alhora un ésser polític, constantment a l’aguait davant dels punyents, ardents o dolços esdeveniments del món […]. No, la pintura no s’ha fet per decorar les cases. És un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic.”

Altres reflexions de Picasso són aquestes:

  • “En aprendre a pintar com els pintors del Renaixement vaig trigar uns anys; a pintar com els nins m’hi vaig pegar tota la vida”
  • “Tots els nins neixen artistes. El problema és com seguir essent artistes en créixer”.

I la cantant brasilera Maria Bethania diu: “L’art existeix perquè la vida no basta”.

Al llarg de la història l'art també s'ha utilitzat com a eina propagandística:

 

Aquí teniu una reflexió sobre l'art contemporani:

 

Aquí trobareu informació sobre el Guernika.

L'art no és teràpia, és salut. Ho diu Enric Casasses en aquest article.

Aquest article parla sobre les obres d'art més emblemàtiques de cada país.

Aquest article és interessant. Es titula "On són les dones artistes?"

Aquí teniu un programa de Ramon Gener dedicat als pintors del museu El Prado.

Aquí teniu un article sobre l'exposició d'art degenerat que va fer el nazisme amb obres que considerava producte d'una ment pervertida. Eren obres sorgides ds moviments com l'expressionisme, el dadaisme, el surrealisme o el cubisme. 

 

Aquí teniu un quadre del rus Vassily Kandinsky, precursor de l'abstracció en la pintura.

Fuga (1914)
Fuga (1914)
 
Aquest vídeo és molt divertit:

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula "Lisbon Story". El protagonista fa una reflexió sobre l'art:

Aquí teniu un article de Mary Beard sobre la història que amaga l'estàtua d'Afrodita Cnide.

Aquí teniu un capítol del programa "Pinzellades" d'art dedicat al quadre "El taller de l'artista", G. Courbet:




L’art
 sovint ens deixa anècdotes curioses com aquesta de “Somnis d’un seductor” de Woody Allen:



A vegades l'art pot ser una farsa. Atenció a aquest gol que una periodista va fer el 2007 a la Fira d' de Madrid




Articles relacionats:

L'origen terrós de l'home
Què és la bellesa?
- Ut pictura poesis
- Friné, la bellesa feta dona
Belleses amb gràcia
L'efecte Pigmalió
Ut pictura poesis
Escultures blanques? La història d'una gran mentida
Els museus de l'espoli

Bellesa apol·línia

El déu més atractiu del panteó olímpic va ser Apol·lo. De fet, era el déu de la bellesa masculina. Curiosament, però, en la nostra tradició antroponímica el seu nom adoptaria forma femenina amb Apol·lònia, la festivitat de la qual és dia 8 de febrer.

Santa Apol·lònia
Santa Apol·lònia
 
Apol·lo, tanmateix, acabà personificà els ideals grecs de bellesa en general, de progrés i de seny, equilibri (el seu déu oposat era Dionís, que presidia la disbauxa). Se’l representava com un jove molt esvelt, imberbe, de rínxols llargs i daurats; d’aquí ve l’expressió “bellesa apol·línia” per referir-nos a un home ben plantat.

Estàtua d'Apol·lo
Estàtua d'Apol·lo
 
Un gran admirador d’Apol·lo va ser el monarca francès Lluís XIV, que es presentà a la població com el Rei Sol que, com el déu, havia d’il·luminar França. De fet, el 1653, amb quinze anys, va actuar vestit d’Apol·lo al Ballet de la Nuit De fet, el 1653, amb quinze anys, va actuar vestit d’Apol·lo al Ballet de la Nuit.



   
  Lluís XIV vestit d'Apol·lo
 

Apol·lo era fruit d’una infidelitat de Zeus amb Leto. Nasqué després de la seva germana bessona Àrtemis a l’illa Astèria, al mar Egeu, que, des d’aleshores, passà a ser rebatiada com a Delos (“la brillant”). El nom al·ludia a la condició de déu del Sol que amb el temps també assumí Apol·lo (en un principi es tractava d’una competència d’Hèlios). Amb l’epítet Febe (“brillant”), com que era un déu que tot ho veia des del cel, també es convertí en el déu de la profecia.

De gran, Apol·lo fou un gran protector de la seva mare Leto. Juntament amb la seva germana Àrtemis, la va defensar de les burles de Níobe, esposa d’Amfió i filla de Tàntal. Aquesta bravejava d’haver tengut més fills que ella, en total catorze: set homes i set dones. Tanta insolència va ser castigada. Apol·lo, amb les seves fletxes matà els fills de Níobe, i Àrtemis les filles, excepte Cloris (Flora), la deessa de les flors.

Niobe JacquesLouisDavid 1772 Dallas Museum of Art

Pintura de 1772 de Jacques-Louis David que representa Níobe intentant protegir els seus fills d'ÀrtemisApol·lo.

El déu del melic del món
Tan bon punt nasqué, Zeus ordenà a Apol·lo anar al santuari de Delfos, a 180 km al nord-oest d’Atenes. Aquest indret era considerat el centre del món arran d’una anècdota ben curiosa. Un dia Zeus i Atena discutien sobre quin era el centre de la Terra, que la deessa de la guerra i la saviesa volia situar a Atenes.

Actual ὀμφαλός (“melic”) de Delfos
Actual ὀμφαλός (“melic”) de Delfos
 
Per sortir de dubtes, el sobirà olímpic va deixar volar dues àguiles –la seva au consagrada- des dels extrems oposats del món. Els dos ocells arribaren a trobar-se a Delfos, un dels llocs més impressionants de Grècia, flanquejat al nord pel mont Parnàs. Des d’aleshores una pedra anomenada ὀμφαλός (“melic”) senyalà Delfos com el centre del món. Es creia que era la pedra que utilitzà Rea, la mare de Zeus, per enganar el seu marit Cronos, que no parava de cruspir-se els seus fills en néixer.
 
Abans que hi arribàs Apol·lo, a Delfos hi havia un oracle dedicat a la deessa Gea i a la seva filla Temis. El fill de Zeus aconseguí fer-se amb el santuari després de matar la sanguinària serp que el custodiava, anomenada Pitó (filla de Gea, era la mateixa que havia perseguit la mare, estant embarassada). Al capdavant del santuari hi col·locà una sacerdotessa d’edat avançada anomenada pitonissa en honor a la difunta serp. Apol·lo controlava el seu oracle des del mont Parnàs, al costat de les Muses, que formaven part del seu seguici.

Apol·lo i la serp Pitó (Rubens)
Apol·lo i la serp Pitó (Rubens)
 
Un déu polifacètic
Juntament amb el seu pare Zeus, Apol·lo esdevingué un dels grans de l’Olimp. També era un déu guerrer, que, en la guerra de Troia, estigué de part dels troains -les seves fletxes causaven malalties. Al començament de la Ilíada, Homer ens mostra un Apol·lo enfurismat, castigant els grecs amb una plaga pel robatori de Criseida, filla del seu sacerdot Crises. També fou ell qui dirigí la fletxa de Paris que tocà el taló d’Aquilles i li produí la mort.

La mort d'Aquil·les (Rubens)
La mort d'Aquil·les (Rubens)
 
Apol·lo també tingué temps per assumir altres papers. Fou déu pastoral, benefactor de la natura, i déu de la música, inventor de la cítara (paraula que ens donà guitarra). Els seus atributs eren l’arc i la lira, la qual va rebre del seu germanastre Hermes. Amb la lira, no consentí que ningú li pogués fer la competència. Bé ho sabé el sàtir Màrsias, que acabà escorxat després que reptàs el déu en un certamen.

Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
 
A Apol·lo se li conegueren dos fills. Amb la musa Cal·líope tingué el cantor mític Orfeu; i amb la nimfa Corònide, Asclepi, déu de la medicina. Tot i ser el déu més atractiu del panteó, algunes dones se li resistiren. Va ser el cas de Dafne, Castàlia i Cassandra. A Apol·lo també se li atribuïren relacions homosexuals amb Jacint i Ciparís.

Apol·lo amb Urània (deessa de l'astronomia), de Charles Meynier
Apol·lo amb Urània (deessa de l'astronomia), de Charles Meynier


Aquí teniu més informació sobre el déu Apol·lo.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (28/02/2017), analitz el caràcter balear sota el prisma de dos déus de la mitologia grega: Apol·lo (seny) i Dionís (dibauxa):


Articles del web relacionats:
Sobre nimfòmanes i sàtirs
El complex de Cassandra
A l'orfeó amb Orfeu
Paraules que curen
Què és la bellesa?
L'oracle de Delfos
Muses inspiradores
Feministes amb complex de Diana
Un batxillerat ple de llorers
Orgies, crònica d'una mentida
Homosexualitat i mitologia

Vulcà, el déu de la vida volcànica?

Tal com el seu nom indica, havia de ser el déu de les passions, però res més lluny de la realitat. En el món grec, Vulcà va ser conegut com a Hefest, el déu de la siderúrgia (< σίδηρος, “ferro”, + ἔργον, “treball”). Era l’únic dels olímpics que treballava. Vivia entotsolat a la seva farga (< fabrica ferreae, “taller del ferro”), situada al volcà Etna (Sicília). Allà fabricava, amb l’ajuda dels Ciclops, els llamps de Zeus, armes per a déus i herois i qualsevol objecte de metall. Atès que la seva feina representa el progrés de la tècnica (< τεχνάω, “fabricar”), Hefest també és considerat el déu de la civilització.

Etna map

Volcà Etna de Sicília

L’arribada al món d’aquest déu ferrer es va produir amb molt mal peu, i mai millor dit. Segons una tradició, va ser concebut arran d’un atac de gelosia d’Hera, que no podia consentir que Zeus hagués engendrat del seu cap Atena, la deessa de la guerra.

Així doncs, Hera va concebre Hefest sense la intervenció de Zeus ni de cap altre mascle. Un dia que el matrimoni olímpic discutia a propòsit d’Hèracles Hefest va sortir en defensa de la seva mare. El pare dels déus, però, l’agafà per un peu i el llançà daltabaix de l’Olimp. Després d'estar caient durant un dia sencer, es va estimbar a l'illa de Lemnos i va quedar coix de la patacada. En tornar a l’Olimp, la seva malaptesa solia provocar una “rialla inacabable” entre els déus, en paraules d’Homer (Ilíada, I, 600) - d’aquí tenim l’expressió “rialla homèrica” en al·lusió a una rialla inextingible.

Caiguda de Vulcà (Piero di Cosimo)
Caiguda de Vulcà (Piero di Cosimo)
 
La venjança d'Hefest
Segons altra versió, Hefest era coix de naixement. En veure’l, Hera, avergonyida, el precipità des de dalt de l’Olimp. Va anar a parar a l’oceà, on va ser recollit per les nimfes Tetis i Eurínome, que el varen criar durant nou anys. De gran, per venjar-se de la seva mare, Hefest forjà un tron d’or, de cadenes invisibles. Hera, quan s’hi va asseure, hi va quedar atrapada. Aleshores els déus enviaren Dionís perquè anàs a cercar Hefest, l’artífex d’aquell artefacte. El déu del vi el va embriagar i aconseguí portar-lo de nou a l’Olimp, damunt d’un ase. Després d’aquella entrada triomfal, accedí a alliberar la seva mare.

 

Prometeu encadenat per Hefest (Van Baburen, 1623)
Prometeu encadenat per Hefest (Van Baburen, 1623)
 
Com a mostra d’agraïment, Zeus hauria concedit a Hefest Afrodita com a esposa. Segurament la deessa més atractiva de l’Olimp no degué veure amb bons ulls aquell pacte. La seva nova parella no tenia res a veure amb ella. A part de coix, Hefest era molt lleig -intentava dissimular el seu aspecte monstruós amb una frondosa barba. És per això que Afrodita no dubtà a posar-li les banyes més d’una vegada.

Hefest enxampa Venus amb Mart (Tintoretto)
Hefest enxampa Venus amb Mart (Tintoretto)

 

Un dia, a la farga, Hefest va rebre la visita de l’esponerosa Atena. Estava tan necessitat que, en veure-la, s’hi va afuar amb la intenció de posseir-la. La deessa reaccionà a temps, el pogué esquivar, però no impedí que el seu assetjador li ejaculàs sobre la cuixa. De seguida s’eixugà el semen amb un floc de llana i el llençà a terra, d’on nasqué de sobte Erictoni, també conegut com a Erecteu, futur rei d’Atenes.

Hefest ejacula sobre la cuixa d'Atena (Paris Bordone, 1555-1560)
Hefest ejacula sobre la cuixa d'Atena (Paris Bordone, 1555-1560)

Coix, lleig i banyut, Hefest és l’únic dels déus de l’Olimp que treballa. En tot cas, se’l considera el déu de la civilització, ja que el seu treball a la forja representa el progrés de la tècnica (< τεχνάω, “fabricar”).

Vista del Volcà Etna
Vista del Volcà Etna

Ciment volcànic
Gràcies al volcà de Vulcà hem heretat un material imprescindible per a la construcció: el ciment. A l’antiga Roma el caementum (< “colpir”, “copejar”) era fruit d’una combinació de calç, aigua de mar, cendres volcàniques i pedra “pomez”. Es tractava d’una pasta fins i tot més resistent que el formigó modern, basat principalment en el ciment Portland, inventat el 1824 pel constructor britànic Joseph Aspdin. El caementum es va començar a desenvolupar a la Campània, la regió volcànica de Pompeia, a principi del segle II aC.

Aquí teniu la intervenció d'Emilio del Río a la secció "Verba volant" de RNE. Parla d'etimologies de Vulcà.

Articles del web relacionats
Atena o el maldecap de la saviesa
La guerra de sexes
A la recerca de la terra promesa
Compte a "venerar" massa Venus!

Triomfs a la romana

El feixisme també s’inspirà en Roma per a les grans desfilades militars. Concretament s’inspirà en la cerimònia del triomf (triumphus), paraula que deriva alhora del grec θρίαμβος, que era una processó en honor a Dionís, el déu del vi i de la disbauxa. Es tractava del major espectacle castrense i social que se celebrava al caput mundi

El triomf era una cerimònia reservada per a aquells generals que, en el camp de batalla, havien aconseguit matar 5.000 enemics -fou el cas de Quint Cecili Metel, el general que romanitzà les Balears. Si no havien arribat a aquesta xifra, aleshores se’ls feia un acte de reconeixement menor anomenat ovació –la paraula prové del crit d’alegria (εὑοί) que ja els grecs exclamaven en les festes dionisíaques i que en llatí passà a euhoe. Avui l’ovació fa referència a una manifestació clamorosa d’aprovació per part d’una multitud de persones.

Cerimònia del triomf de Cèsar
Cerimònia del triomf de Cèsar

Per a l’ocasió el general vencedor (vir triumphalis) desfilava dalt d’un carro des del Fòrum fins al Capitoli. Encapçalant la comitiva hi havia els senadors i magistrats, seguits de músics que tocaven trompetes. Avançaven exhibint el botí aconseguit a la guerra, les estàtues de les divinitats dels pobles sotmesos i els principals caps enemics supervivents.

Inflat d’orgull, l’homenatjat vestia de porpra i or i portava la cara pintada de mini (òxid de plom) com l’estàtua de Júpiter del Capitoli. Mentre saludava la gent, al darrere tenia un esclau que li sostenia els llorers de la victòria i que, a cau d’orella, per baixar-li els fums, li xiuxiuejava: Respice post te, hominem te esse memento (“Mira enrere i recorda que només ets un home”). La frase estava en sintonia amb una altra que ja apareix a l’Eclesiastès: Vanitas vanitatis (“vanitat de la vanitat”). Significa que l’home només es mou per vanitat, per voler superar a Déu, oblidant així que és un ser mortal i finit

Triomf del còmic Astèrix i Obèlix
Triomf del còmic Astèrix i Obèlix

La desfilada del triomf la concedia el Senat i podia tenir lloc molt temps després de la campanya. El triumphator havia de tenir imperium, és a dir ser cònsol, dictador o pretor. A partir d’August, aquesta cerimònia es va reservar exclusivament a l’emperador i a la família imperial.

El triumphator sempre estava exposat a l’enveja dels seus compatriotes. La paraula enveja ve del llatí invidere, que vol dir “mirar amb mals ulls”. Precisament, per evitar el mal d’ull, durant la desfilada del triomf, el carro portava a sota, penjat, un amulet anomenat fascinus. Tenia forma de fal·lus, símbol de prosperitat.

Il·lustració del triomf romà
Il·lustració del triomf romà


Al triumphator li agradava l’aplaudiment de la multitud, cosa que criticà Horaci en una de les seves Odes (III, 1, 1): Odi profanum volgus et arceo (“Odio el poble profà i l’aparto de mi”). Així el gran poeta romà es vanagloriava de menysprear les mamballetes de les masses i cercar només les de la gent de bon gust.

Marc Aureli entrant a Roma en un dels seus triomfs
Marc Aureli entrant a Roma en un dels seus triomfs

Aquí teniu una mostra d'arcs de triomfs en diferents ciutats europees.

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula "Un ciutadà exemplar" que dóna tota una lliçó d'història.




Aquí teniu la cerimònia del triomf a la pel·lícula Ben-Hur:



Aquí teniu l'escena del triomf romà extreta de la sèrie "Roma":



Aquí teniu una desfilada militar feixista inspirada en la cerimònia del triomf a l'antiga Roma:



Aquí teniu la cançó "Y todo es vanidad", de Javier Krahe:




Articles del web relacionats:

Orgies, crònica d'una mentida
El feixisme i l'antiga Roma
Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
Capitals amb Capitoli
El fòrum dels aforats
El polèmic origen romà de la salutació feixista

Companyies infernals

Segons la mitologia clàssica, el guia de les ànimes a l’ultratomba era Hermes, el missatger dels déus, que per a aquesta funció adoptava el sobrenom de Psicopomp (“l’acompanyant de les ànimes”).

Hermes, guia de les ànimes a l'Inframón. Apareix envoltat dels esperits dels difunts que esperen a la vorera de l’Estígia per ser transportats per Caront al regne d’Hades. (Adolf Hirémy-Hirschl. 1898. Galeria Belvedere, Viena)
Hermes, guia de les ànimes a l'Inframón. Apareix envoltat dels esperits dels difunts que esperen a la vorera de l’Estígia per ser transportats per Caront al regne d’Hades. (Adolf Hirémy-Hirschl. 1898. Galeria Belvedere, Viena)

Per accedir al món dels morts, el primer que havien de fer les ànimes era travessar la llacuna Estígia ("el riu de l'odi") amb la barca de Caront (per antífrasi, el seu nom ve de χαίρω, “alegrar-se”). 

Caront
Pel seu servei el barquer de l’inframón cobrava un peatge, un òbol. A la seva obra Sobre el dol, Llucià de Samòsata (segle II dC) diu que d’aquí nasqué el costum d’enterrar els morts amb una moneda a la boca.

La barca de Caront (José Benlliure)
La barca de Caront (José Benlliure)


Caront travessant la llacuna Estígia (Alexander Dmitrievich, 1861)
Caront travessant la llacuna Estígia (Alexander Dmitrievich, 1861)
 
El pas de l'Estígia (Patinir)
El pas de l'Estígia (Patinir)
 

A Caront se’l representa com un vell, dèspota, molt lleig, de barba gris i amb un capell rodó. Condueix la barca fúnebre, però no rema; d’això ja se’n carreguen les mateixes ànimes, amb qui es mostra tirànic. Només embarcava les ànimes que havien rebut sepultura; la dels cossos que no havien estat enterrats, erraven durant cent anys per les ribes de la llacuna. 

El pas de Caront per l'Estígia (Nicolas Louis François Gosse)
El pas de Caront per l'Estígia (Nicolas Louis François Gosse)

 

La barca de Caront, el judici final (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
La barca de Caront, el judici final (Capella Sixtina, Miquel Àngel)

 

Caront apareix per primera vegada en la literatura en un poema èpic, de devers l’any 500 aC, anomenat Miníada. La seva figura fou ridiculitzada en la comèdia Les granotes, d’Aristòfanes (405 aC). Aquesta obra narra el descens a l’inframón de Dionís, déu del teatre, per tornar a la vida un dels grans poetes tràgics, Eurípides.

En el llibre VI de l’Eneida (versos 282-316) trobam una descripció més precisa de la funció de Caront. És el moment que Eneas descendeix al Tàrtar amb la sibil·la de Cumes per trobar-se amb el seu pare. Hi van amb una branca d’or, que era un element imprescindible de pas per als vius. Aquest és el fragment en la traducció de Joan Bellès:

“D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espessa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus.

Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu. Cap aquí es precipitava, escampada per la ribera, tota una multitud, dones i homes, espectres d’herois magnànims que havien acomplert la vida, nois, noies encara per casar, joves que foren posats a la pira davant la mirada dels pares: tan nombrosos com cauen despreses les fulles en els boscos amb els primers freds de la tardor, tan nombrosos com s’apleguen en terra els ocells des d’alta mar quan l’estació del fred els obliga a fugir enllà de l’oceà i els empeny cap a terres càlides.

S’estaven drets demanant de ser els primers a fer la travessia i allargaven les mans, delerosos de passar a l’altra riba. Però el tètric barquer agafa ara aquests ara aquells, mentre que uns altres els rebutja i els aparta lluny de la ribera. Eneas, estranyat sens dubte i commogut per aquell tumult, pregunta: «Digues-me, oh verge, ¿què significa aquesta concentració vora el riu? ¿Què demanen les ànimes? ¿Amb quin criteri unes han d’abandonar la ribera i altres solquen amb els rems les aigües lívides?» Li respongué breument la vella sacerdotessa:  «Fill d’Anquises, llinatge inconfusible dels déus, el que veus és l’estany profund del Cocit i la llacuna estígia, pel poder diví dels quals fins i tot els déus es guarden de jurar en fals.

Tota aquesta multitud que veus és la gent mancada de tot i sense sepultura. El barquer és Caront; aquells que les aigües transporten, és que van ser enterrats. No li és permès de fer-los travessar les riberes horrendes i el rogallós corrent abans que els seus ossos no hagin reposat en una tomba. Van errants durant cent anys, voleiant entorn d’aquestes riberes; llavors, finalment admesos, tornen a veure aquests estanys tan desitjats.»”

Ceràmica etrusca que representa Caront
Ceràmica etrusca que representa Caront


El ca Cèrber
Un cop travessada la llacuna Estígia amb la barca de Caront, els morts es topaven amb Cèrber, un ca de tres caps amb cua de serp que guardava les portes de l’Hades –d’aquí que en castellà es conservi la paraula “cancerbero” sinònim de porter. Cèrber, conegut també com el “dimoni de l’abisme”,  havia estat engendrat pels monstres Equidna i Tifó. Segons la llegenda, fou abatut per Hèracles en un dels seus esforçats treballs. La seva tasca era impedir la sortida als morts i l'entrada als vius. 

Cèrber (William Blake, 1757)
Cèrber (William Blake, 1757)

Les portes de l'Hades amb Cèrber (David Ryckaert)
Les portes de l'Hades amb Cèrber (David Ryckaert)
 

Tanmateix, Cèrber va veure burlada la seva vigilància almenys tres vegades. Orfeu l’amansí amb la música de la seva lira. Psique el dormí amb un patís. I el mateix féu la sibil·la de Cumas, guia d'Enees en la seva baixada als Inferns. Així ho relata l’Eneida (Llibre VI, 400-408):

"L’enorme Cèrber fa ressonar aquests reialmes amb lladrucs de la seva triple boca, ajagut com un monstre en l’antre que hi ha al davant. La sacerdotessa, en veure que ja se li ericen les serps que li cobreixen el coll, li llança una fogassa [espècie de coca] soporífera feta amb mel i farina degudament amanida. Ell, amb una fam voraç, obrint les seves tres goles, la caça al vol, afluixa la seva esquena monstruosa ajagut a terra  i, estenent-se tan llarg com és, omple tota la caverna. Sepultat en el son el guardià, Eneas traspassa l’entrada i s’allunya ràpidament de la vora d’aquell riu sense retorn".

Hèrcules i Cèrber (Francisco de Zurbarán, 1634)
Hèrcules i Cèrber (Francisco de Zurbarán, 1634)
 
Hèracles i el ca Cèrber (segle XVIII)
Hèracles i el ca Cèrber (segle XVIII)


L’hora del tribunal
Després d’haver creuat les portes que vigilava el ca Cèrber, les ànimes compareixien davant d’un tribunal, format per tres jutges: Èac, Radamantis i Minos. Èac havia estat rei de l’illa d’Egina. Va ser una monarca molt equànime, de manera que, un cop mort, fou requerit per continuar impartint justícia. Radamantis i Minos, en canvi, eran germans, fills de Zeus i Europa. Havien governat a Creta. A causa del seu esperit inflexible també se’ls va acumular feina a l’inframón. Dels tres, però, qui tenia l’última paraula era Minos. Un cop jutjades, les ànimes dolentes anaven a parar al Tàrtar, i les bones als Camps Elisis.

Minos, Èac i Radamantis
Minos, Èac i Radamantis

Minos a l'Hades
Minos a l'Hades

Així descriu Minos Homer en el cant XI de l’Odissea (568-571), en traducció de Joan Francesc Mira. És el fragment que parla de la davallada d’Ulisses al país dels morts (no especifica com hi baixa després haver invocat les ànimes dels difunts amb un clot ple de sang):

Vaig veure allí també el gloriós fill de Zeus, el rei Minos:
seia amb un ceptre d’or impartint als difunts la justícia,
i ells, al voltant, demanaven al sobirà una sentència,
uns asseguts, altres drets, al casal d’amples portes de l’Hades.

Jutges de l'inframón (Gustave Doré)
Jutges de l'inframón (Gustave Doré)

El judici d'Osiris
Minos guarda moltes similituds amb Osiris, que també ostentava el càrrec de jutge suprem de l’inframón en la mitologia egípcia. Les ànimes que compareixien davant d’ell seguien un protocol especial. Anubis, fill d’Osiris representat com un déu amb cap de ca negre que presidia la mort, els extreia el cor, símbol de la consciència. A continuació el dipositava sobre el plat esquerre d’una balança. Al plat de la dreta, fent de contrapès, hi havia la ploma de Ma'at, la deessa de la veritat i la justícia.

El judici d'Osiris
El judici d'Osiris
 
Anubis
Anubis (déu egipci de la mort)

Si la balança s’inclinava cap el costat del cor, significava que estava ple d’obres dolentes. Llavors un monstre amb cap de cocodril, Ammit “la gran devoradora”, es menjava el cor, la qual cosa impossibilitava la unió de l’ànima amb el cos i la mort definitiva del difunt. En canvi, si els plats s’equilibraven o pesava més la ploma, significava que el difunt havia estat bo i just. Prenent nota de tot plegat hi havia Thot, el déu de l’escriptura, que després passava la informació a Osiris. Aquesta cerimònia del “pes de les ànimes” seria coneguda en grec com a psicòstasi.

Maat (deessa egípcia de la justícia)
Maat (deessa egípcia de la justícia)
 
L’ànima que havia estat considerada justa era conduïda per Horus, déu de la guerra -representat amb el cap d’un falcó- davant la presència d’Osiris, que exposava el resultat de la balança davant d’un tribunal diví. Aleshores, essent favorable el resultat del judici, ànima i cos tornaven a reunir-se i el difunt era admès al regne subterrani d’Osiris.

Horus
Horus (déu de la guerra)
 
Per seguir tot aquest ritual, els egipcis comptaven amb una gran ajuda, El llibre dels morts. Es tractava d’una espècie de manual que es trobava escrit sobre un papir o pintat a les parets de les tombes. Oferia informació als difunts sobre com comportar-se davant els déus i les fórmules i oracions que havien de pronunciar al llarg del complicat ritual funerari.

Papir del Llibre dels Morts d'Hor, fill d'Heqairdis (722-332 aC.). Museu Egizio, Turí
Papir del Llibre dels Morts d'Hor, fill d'Heqairdis (722-332 aC.). Museu Egizio, Turí

 

Aquest vídeo de "This is art" parla de la mort a l'antic Egipte:

El cristianisme i la psicòstasi
El cristianisme -probablement per influència dels coptes- varen recollir la noció de la psicòstasi o cerimònia del “pes de les ànimes”. Ho feren amb algunes modificacions. Així, en morir, l’ànima era conduïda al Judici diví. L’encarregat del pes de l’ànima era l’arcàngel Sant Miquel, qui també disposava d’una balança romana. En un platet es posaven les bones obres que havia realitzat el difunt. En l’altre, les seves males obres. El Diable assistia al judici i, si resultava negatiu, s’emportava amb ell l’ànima a l’Infern. A vegades el Diable feia trampes i inclinava la balança a favor dels pecats.

Mestre de Soriguerola. Taula de Sant Miquel (seglle XIII). MNAC. Barcelona.
Mestre de Soriguerola. Taula de Sant Miquel (segle XIII). MNAC. Barcelona. El Diable és representat negre en una clara connotació racista de l'època.


Aquí teniu un vídeo que parla de l'inframón en la mitologia grega:




Aquí teniu un article sobre l'imaginari del Més enllà en els grecs.


Aquest altre article, de National Geographic, també parla del mateix.

Aquí trobareu més informació sobre el judici dels morts al món egipci.

Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
- Càstigs infernals
-
 Els espectres de l'Odissea

La vida com a tragèdia

En aquesta vida, prest o tard podem acabar en la pell d’un heroi tràgic. Aristòtil, en la seva Poètica, defineix la tragèdia com la imitació (μίμησις) d’una acció (πρᾶξις) de caràcter elevat, en un llenguatge bell. La tragèdia naixé dels ditirambes  (διθύραμβος) o himnes de caràcter majestuós que es cantaven a les processons dedicades a Dionís. Els seus dansaires es disfressaven de boc perquè creien que el déu es manifestava sota aquesta forma. El mateix Aristòtil volgué veure en aquest fet l’etimologia de la paraula “tragèdia”. Segons ell, el mot significaria “el cant (ᾠδή) del boc (τράγος)”. El que no se sap, però, és si el boc era la víctima del sacrifici o el premi del certamen o competició (ἀγών, d’on tenim agonia, protagonista i antagonista).
 
En qualsevol cas, tenint en compte els seus orígens, queda clar el caràcter religiós de la tragèdia. Els seus espectadors, per tant, no eren conscients de veure “art”. Nietzsche considerà que és en la tragèdia on s’expressà l’originalitat de l’esperit grec.

Dionís envoltat de sàtirs
Dionís envoltat de sàtirs

Els arguments de la tragèdia es relacionaven amb el mite, sobretot amb els del cicle tebà i troià -només excepcionalment es va recórrer a algun succés històric (els Perses d’Èsquil), que es revestia d’un caràcter religiós. De fet, la tragèdia suposa una manera diferent de presentar les gestes heroiques que havien exposat ja amb profusió les composicions èpiques com la Ilíada i l’Odissea d’Homer.
 
Atès que el públic ja coneixia els grans trets dels mites, els dramaturgs no es veien obligats a inventar nous arguments. No debades, allò important era la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite, de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors. No cal oblidar que els personatges del mite eren, per a un grec, també el seu “passat”. En el mite es troben tractats tots els assumptes rellevants i d’importància per a ells: la relació entre déus i homes, la preservació de l’honestedat humana i l’estabilitat de la casa, homicidis, crims sexuals, les relacions de confiança i traïció, venjança... Utilitzant el mite, per tant, la tragèdia es va convertir en un vehicle privilegiat per reflexionar sobre l’existència humana.
 
La peripècia catastròfica de l’heroi tràgic
Generalment en la tragèdia l’heroi pateix un canvi de fortuna (τύχη), que en la terminologia tràgica aristotèlica es conegué com a μεταβολή (“canvi”) –d’on tenim metabolisme- o peripècia (de περι, “al voltant” + πιττω, “caure”). L’heroi passa de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu (ἁμαρτία), generalment en forma d’ ὕβρις (“desmesura”, “supèrbia”), que el porta a voler traspassar el “límit humà” - la ὕβρις era l’antònim de σωφροσύνη (“moderació”). Això li provoca una terrible ofuscació (ἄτη). Al cap d’un temps, però, s’adona de la magnitud de l’error (ἀναγνώρισις, “reconeixement”) i es veu en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç sol ser dolorós en forma de καταστροφή (capgirament negatiu, κατα “cap avall” + στροφή, “gir”), d’on tenim catàstrofe.

Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
 
Aquesta lluita de l’home contra allò irremeiable constitueix l’essència de la tragèdia clàssica grega i troba la seva culminació al segle V aC en Èsquil i Sòfocles. Eurípides, en canvi, recorre a un final feliç mitjançant la tècnica de θεὸς ἀπὸ μηχανῆς, més conegut en llatí com a deus ex machina. Es tracta d’un déu salvador que apareix amb l’ajuda d’una espècie de grua que es trobava col·locada sobre l’escena.

Tal com deixà escrit Aristòtil, l’objectiu que perseguia la tragèdia era l’aprenentatge i la catarsi (κάθαρσις) o purificació de les emocions dels espectadors per mitjà de la pietat i el temor que provoca. I és que assistir a la caiguda en desgràcia (lκαταστροφή) de les grans figures del mite i veure’ls afrontar problemes gravíssims ajudava a recordar les pròpies limitacions dels éssers humans, els canvis sobtats de la fortuna i la incapacitat de tenir-ho tot controlat. El públic sentia pietat envers la persona que no es mereix ser desgraciada i temor pel qui li era igual.

Aquest article de Carlos García Gual parla de la vigència de la tragèdia grega.

Aquí teniu informació sobre la síndrome de hybris.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món teatral en el nostre vocabulari.

El director nord-americà Woddy Allen és un gran amant de la tragèdia grega. De fet, té tres pel·lícules inspirades en la dramatúrgia clàssica: Poderosa Afrodita (1995), Match Point (2005) i Cassandras' dream (2007). Match Point, però, és la que reprodueix amb més fidelitat les pautes de la tragèdia grega. Aquí en teniu el vídeo promocional:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (23/02/2018), reflexion sobre l'eròtica del poder.

Articles del web relacionats:
La hipocresia tràgica dels polítics
L'hora d'Antígona
Les fúries de l'Iraq
La vida és teatre
Triomfs a la romana
Benvinguts a l'era Narcís
Nèmesi, venjança divina contra la supèrbia
L'òpera, la resurrecció de la tragèdia grega

Guapo és un vi insípid!

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalan dóna per bo el castellanisme guapo i no el de “tonto”. Això, segons l’eminent filòleg ja malaguanyat Martí de Riquer, és ben curiós tenint en compte que al carrer hi ha més “tontos” que no pas guapos.

En tot cas, etimològicament parlant, no podem concebre un guapo sense una botella de vi esbravat a la mà. Sí, heu llegit bé! Guapo ve del llatí uappa, que vol dir això: “vi esbravat, insípid” –el terme, alhora, podria derivar de vapor. Després, en sentit figurat, passaria a significar “bergant”, “mala persona”, i, finalment, “persona presumida, atractiva”. Així doncs, allà on hi ha molts de guapos és a la vinoteques. 

Simposi grec
Simposi grec


De ben segur que, per justícia etimològica, els enòlegs ( < οἷνος, “vi”) també es deuen esforçar per mostrar davant tothom la seva millor cara. Igual deuen fer els sommeliers, els encarregats, en els restaurants, dels maridatges, d’indicar quin vi va millor amb un determinat plat. La paraula prové d’una antiga paraula francesa, derivada del llatí medieval sagma (“càrrega”) –d’on ve també somera-, que era el carro on el sommelier transportava tots els seus instruments relacionats amb el vi quan anava d’un palau a un altre.

In uino veritas
Ara ja sabem, doncs, per què els membres de l’IEC varen acceptar guapo. Degué ser un vespre que es varen posar guapos de vi. In uino veritas!, diu la màxima llatina en al·lusió a tanta sinceritat etílica. Aquesta paraula deriva de l’element químic etil, que, provinent d’ὕλη (“fusta”, “bosc”), vendria a significar “alcohol de fusta”.

Consells a l'hora de beure
Consells a l'hora de beure


Suposadament l’alcohol agafa el nom de la paraula egípcia kohol, que era una pintura negra amb la qual les dones s’embellien les parpelles –a part, també els servia per protegir-se els ulls de les inclemències del sol. S’aconseguia triturant sulfur d’antimoni. Quan els àrabs entraren a Egipte incorporaren a aquesta paraula el seu article determinatiu, resultant així la forma al-kohol. Va ser Paracels, metge i alquimista suís del segle XVI, el primer a anomenar alcohol l’ “esperit del vi” que tanta alegria dóna al nostre esperit. D’aquí el qualificatiu d’espirituós aplicat a les begudes alcohòliques.

Borratxos, ebris i embriacs
Pels romans, el vi era una porta cap a la felicitat. Bonum vinum laetificat cor hominis (“el bon vi alegra el cor de l’home”). Qui estaven privats d’aquest paler eren els abstemis, és a dir, les persones que s’abstenen de beure “vi”, també conegut en llatí com a temetum.

El triomf de Bacus, també conegut com
El triomf de Bacus, també conegut com "Els borrachos" (Velázquez, 1628-1629); és la primera obra de temàtica mitològica de Velázquez


A l’altre extrem tenim els afectats de dipsomania (διψάω, “beure” + μανία, “obsessió”, “bogeria”), és a dir, els borratxos, paraula d’origen incert –amb tot es creu que podria venir de la paraula catalana borratxa, que era el nom d’una antiga botella de cuir. Els borratxos no saben res sobre l’adípsia, sobre la manca (α) completa de la set. Els borratxos no saben res sobre l’adípsia, sobre la manca (α) completa de la set. 

En llatí borratxo era ebrius, que ens ha donat les paraules ebri i embriac, que avui molts associen amb l’eufòria (< εὖ, “bé” + φέρω, “portar”). D’ebri també tenim sobri, sinònim de mesurat -el prefix so-, igual que se-, té l’afecte de transformar el sentit del mot al qual s’anteposa, dotant-lo d’un significat contrari.

Baccus, Caravaggio (1593)
Baccus, Caravaggio (1593)

Durant l’Edat Mitjana les tavernes eren els principals punts de trobada per beure vi. A Roma, però, les tabernae eren tan sols simples botigues o hostals. Aquest ètim ens donà la paraula contuberni, sinònim de conspiració, conxorxa. En els seus orígens, però, un contubernium feia referència a la relació que mantenien soldats o esclaus que compartien (cum-) una mateixa habitació.

Jordaens King Drinks

El rei beu, Jacob Jordaens (Brussel·les, 1645)

Simposis
Els grecs estaven eternament agraïts al déu Dionís per haver portat el vi a Grècia des d’Orient. Molts de cràters, vasos grans de ceràmica amb nanses, estaven decorats amb la seva figura i amb la del seu seguici, les mènades i els sàtirs.

A l’antiga Grècia, el vi va tenir un protagonisme especial en els simposis (< σύν, “conjuntament” + πόσις, “beguda”). Es tractava de reunions privades de bevedors -només d’homes- que se celebraven després de l’últim àpat del dia. La ingesta de vi afavoria la dialèctica i esperonava l’enginy. En els simposis, amb tot, es defensava una consum civilitzat del vi. No debades, la borratxera estava mal vista, ja que designava un estat de bogeria delirant. Qui decidia la quantitat de vi que cadascú havia de beure era el simposiarca.

Simposi grec
Simposi grec

Els grecs desconeixien el procés de destil·lació del vi. Així, els seus vins podien tenir com a màxim uns catorze graus d’alcohol, que és el límit que s’obté amb la fermentació natural del raïm. Aleshores el que feien era rebaixar-los com a mínim amb tres parts d’aigua. Tanmateix, hi havia vins tan potents que requerien fins a vint parts d’aigua per no provocar danys cerebrals irreversibles.

Escena d'un symposium (c. 490-480 aC), Vulci, Itàlia
Escena d'un symposium (c. 490-480 aC), Vulci, Itàlia

El vi i l’amor
Una teoria vincula el terme vi amb la paraula sànscrita vena, formada a partir de l’arrel ven (“estimar”), que, curiosament, també trobam present en Venus, la deessa de l’amor. Aquesta arrel hauria donat altres vins en diferents llengües: οἷνος en grec: vinum en llatí; Wein en alemany i wine en anglès. Totes questes relacions etimològiques explicarien per què moltes civilitzacions han considerat el vi com a font de vida, d’amor i de plaer. Al món grec Dionís era el déu del vi i de la disbauxa. I en l’obra El convit de Plató el vi és un estímul intel·lectual.

Baco ebrio de Miguel

Bacus embriac (Miquel Àngel)

Baudelaire, el poeta maleït del romanticisme francès de finals del XIX, parlà meravelles del vi. Així comença el petit poema en prosa número 33, titulat “Embriagueu-vos”, del seu poemari L’espleen de París (1862):

Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.

Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos.

Potser en la sàvia combinació de les tres possibilitats hi ha la recepta d’una certa eternitat...

I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa, pregunteu al vent a l’ona, a l’estel a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui.

Articles del web relacinats:
Un brindis amb propina sempre!
Orgies, crònica d'una mentida

Etimologies gastronòmiques

En aquest enllaç de blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el simposi.

Aquí teniu un article interessant titulat "Els fonaments (borratxos) de la nostra civilització".

Tanmateix, hem d'anar en compte amb l'alcoholisme. En aquest article l'escriptor Sebastià Alzamora parla de la seva experiència: "Sí, sóc alcohòlic".

Aquí teniu un article que parla d'una teoria curiosa: els límits de l'imperi romà vendrien determinats pel vi.

Aquí teniu un reportatge de Miquel Payeras, del setmanari "El temps" , titulat "L'edat d'or del vi mallorquí".

Aquí teniu informació sobre la història de l'alcohol.

Aquí teniu un blog molt interessant sobre menjar i beure a l'antiga Grècia.

Aquí teniu més informació sobre el vi a l'antiga Grècia. Aquest altre article també parla sobre la història del vi.

Per continuar reflexionant sobre el vi, aquí teniu un col·loqui de la plataforma digital Lletra.

En aquest enllaç trobareu informació sobre el tàndem vi i literatura a l'antiga Roma. I en aquest altre enllaç hi ha informació sobre el vi i la dona romana.

Aquí teniu l'origen de l'expressió "chin-chin", que no és cap onomatopeia.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del menjar i del beure.

El capítol 107 del programa "Això és mel", d'IB3, està dedicat al vi.

Si parlam de vi, de seguida ens ve al cap la canço "In taberna quando sumus", de Carmina Burana:



Per acabar, aquí teniu la fantàstica cançó Guapo, del cantant Pere Janer:



I aquí teniu un vídeo sobre algunes paraules que ens ha deixat el vi:




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px