Banner Top

El Carib: les altres Balears

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.245)

El boom turístic dels anys 60 del segle XX féu de Mallorca una cantera d’hotelers de primer ordre. Homes com Escarrer, Rius, Barceló o Fluxà revolucionaren després no només la indústria turística espanyola sinó també la internacional, convertint el Carib en una extensió més de l’arxipèlag balear. 
 
No hi ha any que no passi. Els huracans que cada setembre assoten el Carib assoten també les Balears. Gran part de l’atenció informativa illenca està posada en una regió que, a pesar de la distància, és com si formàs part de l’arxipèlag. I amb motiu. Són molts els interessos econòmics que hi ha en joc en aquelles platges paradisíaques des que fa més de vint anys hi aterraren els primers hotelers mallorquins. Aleshores, arran del boom turístic dels anys 60, Mallorca ja no donava més de si i s’hagueren de buscar nous llocs amb sol i platja els 365 dies de l’any per poder seguir els negocis. Després d’haver iniciat l’expansió cap a la península, en la ment de tots hi hagué el Carib, proper a grans mercats turístics d’un alt poder adquisitiu, com l’americà o el canadenc. Els avantatges fiscals i la mà d’obra barata que oferien aquells paratges acabaren de convèncer els empresaris illencs a fer el salt. Avui algunes de les principals cadenes mallorquines ja tenen gairebé la quarta part de la seva planta hotelera a l’altra banda de l’Atlàntic.
 
Escarrer
Nascut a Porreres el 1935, Gabriel Escarrer Julià tingué les idees clares ja des de ben jove. Amb desset anys va començar a treballar en agències de viatges i el 1956, amb vint-i-un, decidí llogar l’Hotel Altair, una modest edifici situat al barri residencial de Son Armadams de Palma. El porrerenc va saber jugar bé les seves cartes. Aviat es féu l’amo i senyor d’una cadena hotelera, Hoteles Mallorquines, en forta expansió no només a les Balears sinó també a la Península i a Canàrias. El 1976 canvià de nom per Cadena Sol, amb la qual el 1983 inicià la seva singladura internacional: fou el primer empresari del món a obrir un hotel, el Bali Sol (ara Melià Bali), a Indonèsia, un exòtic país gairebé desconegut aleshores, avui abundantment explotat turísticament.
 
El 1985 Escarrer complí una altra fita. Inicià la seva expansió a Mèxic, convertint-se així en la primera cadena espanyola a desembarcar al continent americà. Cada cop el grup s’anà fent més fort. El 1987 comprà la cadena Melià i, ja amb el nom de  Sol Melià, continuà la seva expansió per Europa, Amèrica Llatina, Sud-est asiàtic i Mediterrani. El 1990 fou un altre moment per a la història. Sol Melià va ser la primera empresa turística del món a entrar a Cuba gràcies a la bona sintonia que mantenia Escarrer amb Fidel Castro. Des d’aleshores, El Comandante sempre li demanaria assessorament a l’hora de permetre que nous inversors desembarquessin al país caribeny. Ara el de Porreres, amb 24 establiments, és el major hoteler de Cuba. El 1996 Sol Melià tornà a rompre esquemes: va ser la primera empresa hotelera d’Europa que cotitzà a la Borsa. Això va contribuir enormement al reconeixement internacional d’una marca que, amb més de 300 hotels distribuïts en 30 països, ja n’engloba d’altres com Tryp, Paradisus o Hard Rock. El 2004, però, el grup d’Escarrer escalà encara més alt en ser la primera cadena espanyola a irrompre al mercat nord-amercià, amb hotels a Nova York i Chicago.
 
A setanta-tres anys, Escarrer ja s’ha convertit en tota una institució. Amb una fortuna valorada en uns 2.700 milions de dòlars, no és només el capitost de la primera cadena hotelera espanyola. La seva és també la tercera d’Europa i la duodècima del món. Fa dos anys, amb motiu del cinquantè aniversari del grup, el porrerenc va rebre un autèntic bany de multituds en un acte al castell de Bellver de Palma on hi acudí la flor i nata del sector turístic internacional. No hi va faltar el Rei Don Joan Carles. El monarca no oblidava que Escarrer havia estat el 1997  un dels impulsors del mecenatge del iot real Fortuna, que reuní 30 aportacions de 600.000 euros. El futur de Sol Melià està en els dos fills varons del patriarca, Sebastià i Gabriel, avui vicepresident i conseller de l’empresa, respectivament [...].

Adrià, el primer “hipster” de l’antiga Roma?

Les estàtues d’Adrià (segle II dC), de barba poblada, no ofereixen cap mena de dubte. El conegut com l’ “emperador viatger” podria haver estat el primer “hipster” de l’antiga Roma. La història oficial, però, diu que aquesta moda, que solem associar al moviment obrer, té un origen racista. Així doncs, després de llegir el que explicarem a continuació, els actuals incondicionals de les barbes salvatges s’haurien de fer mirar la seva pogonofília (< πώγων, “barba” + φιλία, “afecte”).
 
El terme “hipster” prové de l’anglès hip (“a la moda”) i, per tant, també està relacionat amb la paraula hippy. Va ser encunyat als anys quaranta del segle XX dins l’àmbit de la música Jazz. Amb tot, segons l’historiador estatunidenc Sean Trainor, l’avui coneguda com a barba “hipster” va néixer als Estats Units d’abans de la Guerra Civil o Guerra de la Secessió (1861-1865). Aleshores els afroamericans tenien el monopoli de les barbaries del país. Això els donava certa independència i un estatus econòmics que molts nord-americans no estaven disposats a tolerar.

Hipster actual
Hipster actual

Per rebel·lar-se contra aquestes ànsies de llibertat de la població negra, els blancs varen decidir boicotejar els seus negocis. L’única alternativa era afaitar-se a casa, però això feria l’orgull dels adinerats supremacistes. Va ser llavors quan començaren a multiplicar-se les barbaries regides per blancs. Amb tot, deixar-se la barba ja s’havia convertit en un símbol racial dels conquistadors colonials. I és que no estava ben vist utilitzar una eina com la navalla que era domini dels esclaus i dels negres. Així, els cànons estètics començaren a canviar més per connotacions polítiques que no pas per un tema estètic.
 
El 1856 fins i tot l’influent diari Daily Evening Transcript va llançar una sèrie de 21 articles on els racistes escriptors “probarba” s’esplaiaven a gust per defensar aquella incipient moda, que representava l’ “ideal de resistència” i el “domini dels blancs sobre les races inferiors”. Segurament aquest apunt històric passà desapercebut als artífexs de la “revolució dels barbuts”, liderada un segle després a Cuba per Fidel Castro.

Hipster antic
Hipster antic
 
Però la moda de la barba “hipster” també té altres lectures. Una d’elles és la que ofereix la historiadora de la Universitat de Berkely Sarah Gold McBride, especialitzada en estudis de gènere. Segons el seu parer, la barba poblada es va posar de moda en els Estats Units de la segona meitat del segle XIX també com a “resposta al moviment pels drets de la dona”. Aquesta mateixa connotació la trobam actualment en l’islamisme, on els homes se solen deixar la barba per reivindicar el seu poder davant la dona.
 
Barba “a la grega”
A Roma era habitual que els emperadors exhibissin rostres afaitats. Neró (54 - 68) començà a trencar aquesta tendència deixant-se créixer una mica la barba. Amb tot, fou l’hispà Adrià (117 - 138), fill adoptiu de Trajà, el primer cèsar que posà de moda la barba llarga, la famosa barba “hipster”. Aleshores, però, es conegué com a barba “a la grega”, atès que era un tret distintiu dels filòsofs hel·lens, a qui l’emperador volgué imitar. Sembla, però, que, en el seu cas, era una manera de dissimular unes cicatrius.
 
L’hel·lenisme també va impregnar la vida privada d’Adrià, qui arribà a rebre el malnom de Graeculus (“greguet”). Com li va passar a Sòcrates, l’emperador romà també es va casar amb una dona, Vibia Sabina, amb la qual no es dugué gens bé. Segons les xafarderies de l’època, Vibia Sabina bevia pocions abortives per no quedar-se embarassada d’un home a qui considerava un monstre, la descendència del qual únicament podia “danyar la humanitat”. I és que Adrià tenia fama de tenir un temperament colèric i violent que s’esforçà per sotmetre seguint els cànons grecs. No debades, pels seus veïns, perdre el control i cedir a la ira, era el pitjor dels pecats.

Adrià i Antínous
Adrià i Antínous

La veritat, però, del rebuig de la seva dona és que Adrià estava més interessat en persones del seu mateix sexe. Un dels seus amants més coneguts va ser un jove grec anomenat Antínous,natural de Bitínia, una regió d’Àsia Menor (actual Turquia) –es creu que era un esclau. El va conèixer en un dels seus viatges per aquelles contrades. Amb ell Adrià va ressuscitar la tradició homoeròtica grega, segons la qual l’home madur d’una parella (l’erastés) actuava com a educador del més jove (l’erómenos).
 
El 130, durant un viatge a Egipte, Antínous es va ofegar al riu Nil. Per a uns fou un accident, per a altres va ser cosa de l’emperadriu Vibia Sabina. L’explicació més romàntica sosté que el jove es va suïcidar, persuadit per un oracle que el seu sacrifici allargaria la vida del seu estimat Adrià. Aquest, romput de dolor, el va divinitzar, li aixecà estàtues amb el seu rostre arreu de l’imperi i li erigí una ciutat a la vora del Nil, Antinòpolis, els habitants de la qual gaudiren d’exempcions fiscals.

Vil·la adriana
Vil·la adriana
 
Al cap de vuit anys d’aquella pèrdua, Adrià, dèbil de salut, es retirà a la Vil·la Adriana, un fastuós palau situat a Tívoli, prop de Roma, considerat el palau de Versalles de l’imperi romà.  Era com una espècie de parc temàtic de l’arquitectura clàssica. Comptava amb rèpliques de singulars construccions com l’Acadèmia de Plató, del Liceu d’Aristòtil o fins i tot un jardí que representava l’Hades. Enmig d’aquest paradís, Adrià moriria amb 62 anys a causa, suposadament, d’una insuficiència cardíaca. Havent abraçat la filosofia epicúria, dies abans d’expirar va escriure un bellíssim poema dedicat a la seva pròpia ànima.
 
Animula vagula, blandula                    “Petita ànima meva, fugissera i tendra,
hospes comesque corporis                     hoste i companya del cos,
quan nunc habibis in loca                      on és que t’adreçaràs, ara?
pallidula, rigida, nudula                         Tu, pàl·lida, immòbil i nua,
nec, ut solis, dadis iocos!                        Ja no em donaràs les diversions que solies”
 

Sembla que amb aquests versos, d’una alta sensibilitat, Adrià va voler contrarestar la seva fama d’emperador dèspota –a Roma s’havia estès el rumor que, un any abans de morir, havia ordenat matar la seva dona per enverinament. El 1951 la seva personalitat polièdrica seria recreada magistralment per l’escriptora francesa Marguerite Yourcenar en la seva famosa novel·la Memòries d’Adrià.

Aquí teniu bustos d'altres emperadors "hipsters":

Neró (54-68 dC)
Neró (54-68 dC)


Còmmode (180-192)
Còmmode (180-192)

Convé recordar totes aquestes històries el primer dissabte de cada mes de setembre, fixat com el Dia Mundial de la Barba.

Aquí teniu un article sobre l'hirsutisme (del llatí hirsutus, "pelut"), síndrome que consisteix en un desenvolupament exagerat del sistema pilós, especialment de les dones, a les regions on normalment hi ha pelussa. L'article és del dermatòleg Xavier Sierra. I aquest altre, del mateix autor, parla de l'hirsutisme femení.

Aquí teniu un article de la periodista Mònica Planas titulat "La revolució pilosa".

Aquí teniu un interessant reportatge sobre el món de la cosmètica i la perruqueria a l'antiga Roma:



Gran transformació d'un aparcacotxes de Palma
Gran transformació d'un aparcacotxes de Palma

I no us podeu perdre aquest vídeo. És sensacional. Parla d'un aparcacotxes de Palma transformat en hispter. Es titula ""El espíritu de la plaza":




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px