Banner Top

El complex d'Alexandre

El complex d’Alexandre és el ressentiment del fill envers el pare, que no el deixa créixer com a persona. Recordaria una mica el complex d’Èdip. Es diu que Alexandre Magne (356 aC-323 aC), en assabentar-se dels triomfs bèl·lics del seu pare Filip II de Macedònia, va exclamar amb ira i frustració: "El meu pare no em deixa ja res per conquistar!". En aquest cas els psicoanalistes parlen d'una "ofensa narcisista del jo". Tanmateix, Alexandre va arribar a superar amb escreix el seu pare. Un altre cop, doncs, la psicologia tergiversa la història.

El 338 aC, a la batalla de Queronea, Filip II, un hel·lenòfil empedreït, havia aconseguit sotmetre les polis gregues al regne de Macedònia. Al cap de tres anys, en morir en estranyes circumstàncies –diuen que la seva dona Olímpia l’ordenà assassinar-, Alexandre, de tan sols vint anys, assumí les regnes d’aquell reialme. El nou capitost es va encarregar de fer realitat el projecte del seu pare: acabar amb l’imperi persa de Darios III.

Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma
Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma

Dalt del seu cavall Bucèfal, Alexandre va aconseguir bastir un imperi d’unes dimensions desconegudes a la seva època, que anava des de Grècia i Egipte fins a la vall del riu Indus, a tocar amb l’Índia. Va ser la conquesta més espectacular i la més ràpida de l’antiguitat, en tretze anys (336-323 aC). Sens dubte, fou la primera globalització del món antic. Alexandre va ser bastant tolerant amb els costums i les estructures polítiques locals. Per això alguns també el consideren el pare de la famosa “aliança de les civilitzacions”.

Alexandre Magne, Rembrandt (1655)
Alexandre Magne, Rembrandt (1655)

Nus gordià
Alexandre va actuar com una autèntica màquina piconadora a Àsia. La clau del seu èxit militar, però, la trobam en una anècdota que li va passar a la ciutat de Gòrdion, a Frígia. En aquesta ciutat del centre de l’actual Turquia hi havia un carro reial fermat amb un complicat nus: el famós nus gordià. Segons una llegenda, qui aconseguís desfer-lo conqueriria tota Pèrsia. Alexandre ni tan sols el va intentar desfer, sinó que simplement el va tallar amb la seva espasa davant l’horror dels sacerdots. Amb tot, en aquell mateix moment un tro va ressonar. Com que a Egipte un oracle li havia dit que era fill de Zeus, Alexandre va interpretar aquell tro com la benedicció del totpoderós déu a la seva conducta. Des d’aleshores “tallar el nus gordià” s’utilitza com a sinònim de resoldre un problema complex a través d’una acció dràstica.

Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)
Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)

La fi d’un somni
El 327 aC, a la conca de l’Indus, mentre Alexandre lluitava contra el rei Poros, moria el seu vell i estimat cavall Bucèfal. El 324 aC el rei macedoni va rebre la notícia d’una altra pèrdua: una malaltia s’havia emportat el seu íntim amic Hefestió, amb qui suposadament mantenia una relació homosexual. Mentrestant, continuava viu el seu somni d’unificar Occident i Orient en un imperi panhel·lènic, on es fusionessin les creences de grecs i bàrbars.

Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)
Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)


Tanmateix, el macedoni no va poder gaudir molt del seu gran projecte. El 323 aC, després que el seu exèrcit, exhaust, l’hagués dissuadit de conquerir l’Índia, la mort el va sorprendre a Babilònia (l’actual Iraq) –suposadament va morir d’unes febres. Tenia trenta-dos anys i havia fundat més de cinquanta ciutats per tot Àsia amb el seu nom (la més famosa és l’Alexandria d’Egipte). En el llit de mort, se li va preguntar a qui volia deixar el poder i ell va respondre amb un fil de veu: “Al millor”. Però es va oblidar de dir qui era, el millor –aleshores Alexandre tenia dos fills, l’un era infant i l’altre encara estava en el ventre de la seva dona.

Alexandre en el seu llit de mort
Alexandre en el seu llit de mort


Els seus generals, anomenats diàdocs (“els successors”), varenn iniciar així una dura batalla per fer-se amb el poder d’aquell immens imperi. Aquest, tanmateix, es va desmembrar en petits regnes anomenats “regnes hel·lenístics”. El més conegut de tots va ser el d’Egipte, que quedà sota el poder de Ptolomeu, l’artífex de la biblioteca d’Alexandria.

Aquí teniu la història de les enigmàtiques últimes paraules que va proferir Alexandre Magne en el seu llit de mort.

Sabíeu que Alexandre el Gran va ser el primer a trobar petroli a l'Iran? Aquí en teniu tota la informació.


Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Alexandre. Aquest altre està dedicat als seus descendents.


Aquí teniu un documental d'Alexandre Magne:


Sobre Acadèmies, Liceus i Ateneus

Quan anam a una acadèmia, un Liceu o un Ateneu, podem estar tranquils. Estam en bones mans! La primera Acadèmia es construí a Atenes al costat d’un santuari dedicat a l’heroi mitològic Academos, de qui agafà el nom –paraula constaria de l’adverbi ἑκας (“lluny”) i de δῆμος (“poble”). En la mitologia grega, Academos va ser qui va revelar als Diòscurs (Càstor i Pòl·lux) el lloc on Teseu guardava presa la seva germana, la bella Helena.

L’Acadèmia d’Atenes va ser fundada el 387 aC per Plató després de la seva primera incursió fallida a la ciutat siciliana de Siracusa –allà, el pare de la teoria de les idees havia volgut posar en pràctica el seu programa polític. Aquesta escola gaudí de més llibertat intel·lectual que les comunitats pitagòriques en les que s’inspirava.
 
En aquella acadèmia s’estudiaven una gran diversitat de matèries. Les matemàtiques, però, hi tenien un paper destacat. Ja ho advertia una màxima al frontispici de l’edifici: “Que no hi entri ningú que no conegui la geometria”. A la mort de Plató el 347 aC, la direcció de la institució va passar a mans d’Espeusip, un filòsof de rang intel·lectual inferior però que comptava amb el “mèrit” de ser el nebot del fundador.

No deixa de ser curiós veure com el recte i moralitzant Plató, defensor del govern dels millors, propiciàs aquest flagrant cas de nepotisme. I és que entre els seus deixebles hi havia gent molt més preparada. És el cas d’Aristòtil, “qui té el millor (ἄριστος) objectiu (τέλος)”.

En qualsevol cas, l’Acadèmia, també coneguda com l’Escola d’Atenes, s’acabaria convertint en un centre intel·lectual de referència, en l’embrió de les futures universitats. Així ho demostren els seus nou segles d’existència. Seria clausurada el 529 dC per l’emperador cristià Justinià, que la considerà un focus de paganisme.
 
Liceu
Després de la seva formació a l’Acadèmia, Aristòtil, natural d’Estagira (a la costa de Tràcia), fou contractat pel rei Filip II de Macedònia perquè fes de preceptor del seu fill Alexandre el Gran. El 335 aC, en tornar a Atenes, va decidir fundar la seva pròpia escola que anomenà Liceu per estar situada en un barri proper al temple d’Apol·lo Lici (λύκος vol dir llop en grec) ) -per ventura al déu li agradava caçar llops.

Una estàtua de la figura d'Apollo Lykeios al Louvre.
Una estàtua de la figura d'Apollo Lykeios al Louvre.
 
Durant tretze anys, fins a la seva mort el 322 aC, Aristòtil no es cansà d’ensenyar. “Tots els homes, per naturalesa, desitgen saber” (πάντες ἀνθρώποι τοῦ εἴδεναι ὀρεγόνται φύσει) va manifestar a l’inici de la seva Metafísica. L’estagirita donava les seves lliçons fent voltes pel passeig porticat del  Liceu. Es convertia així en un peripatos (< περι, “al voltant de” + πατέω, “caminar”). Per aquest motiu, els seus seguidors també foren coneguts com a peripatètics –en la terminologia moderna se’ls podria considerar uns “runners”, que és així com s’anomenen aquells esportistes que intenten cercar un punt filosòfic a l’acte de córrer. El Liceu iniciaria el seu declivi a partir del 86 aC quan fou saquejat pel militar romà Luci Corneli Sil·la. Avui, amb tot, hi ha moltes institucions culturals, sobretot relacionades amb la música, que porten el seu nom –a França als centres d’educació secundària se’ls diu liceus.
 
A finals del segle IV aC un exalumne d’Aristòtil, l’atenès Demetri Falèron rebria l’encàrrec de muntar a Egipte la famosa biblioteca d’Alexandria. Es tractà del primer intent seriós de posar per escrit “la memòria de la humanitat”. Amb aquest nou centre del coneixement emparat per les Muses,  el flamant monarca Ptolomeu I volgué convertir Alexandria en la nova Atenes, que anys enrere, amb l’Acadèmia de Plató i el Liceu d’Aristòtil, s’havia erigit en el far intel·lectual d’Occident.
 
Ateneu
A Roma el centre del coneixement per antonomàsia va ser l’Athenaeum, dit així en honor a Atena (Minerva romana), deessa de la guerra, però també de la saviesa. Es creu que l’Athenaeum, que tenia forma de teatre, va ser construït per Adrià vers el 135. A partir de finals del segle XVIII moltes ciutats europees també fundarien associacions culturals amb el nom d’Ateneu. A casa nostra el més famós fou el de Barcelona, que el 1860 obrí les seves portes amb el nom d’Ateneu Català –després seria conegut com a Ateneu Barcelonès.

Minerva i el centaure (Botticelli, 1445-1510)
Minerva i el centaure (Botticelli, 1445-1510)
 
Tanmateix, l’Athenaeum de Roma no pogué eclipsar l’Acadèmia atenesa. El seu record  va estar molt present durant el Renaixement. De fet, el 1459 el gran mecenes italià Cosme de Médici refundaria a Florència aquella escola platònica tancada nou segles enrere. Amb el temps, altres ciutats d’Itàlia i d’Europa en general també crearen les seves pròpies acadèmies.

Escola d'Atenes
Escola d'Atenes

El 1510 Rafael va voler immortalitzar la primera Acadèmia de Plató en el seu famós fresc L’escola d’Atenes (1510). Plató i Aristòtil ocupen el centre de l’escena, entre els grans pensadors grecs, i ofereixen gestos contraposats: Plató apuntant amb una mà al cel i Aristòtil a la terra. Rafael va voler destacar així les dues formes de veure el món d’aquests dos gran tòtems del pensament clàssic: l’idealista versus el realista. No debades, Aristòtil, a diferència del seu mestre, es va dedicar a investigar tan sols la realitat que tenia davant dels seus ulls.

Aquí teniu informació sobre la biblioteca del Liceu d'Aristòtil.

Si voleu saber qui és qui al quadre L'escola d'Atenes no un podeu perdre aquest vídeo.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?":




Articles del web relacionats:

 

Democràcia obsoleta

Article publicat a l'Ara Balears (23/03/2015)

La democràcia se’ns ha quedat obsoleta. El primer ministre britànic Winston Churchill (1874-1965) deia d’ella que és “el menys dolent dels sistemes”. A continuació, però, afirmava: “El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà”. Considerava que aquest era el temps suficient per adonar-se com de perillós és que els destins d’un poble es regeixin per l’opinió de determinades persones.
 
Plató ja atacà durament la democràcia que va néixer a Atenes fa més de 2.500 anys. Estava molt dolgut pel fet que el 399 aC el “poder del poble” hagués condemnat a mort el seu mestre Sòcrates sota l’acusació de corrompre la joventut amb les seves idees tan subversives. Això el portà a la conclusió que la política no pot estar en mans de persones incultes i manipulables, sinó en mans de gent preparada. És famosa una de les seves frases: “El preu de desentendre’s de la política és el de ser governat pels pitjors homes”.

Pérez Reverte i la democràcia
Pérez Reverte i la democràcia

Opinions com les de Plató foren determinants per propagar la imatge d’una democràcia sotmesa a l’arbitrarietat d’un poble radical, capriciós i mesquí. Havia estat el legislador Clístenes qui el 507, un cop expulsat el darrer tirà d’Atenes, havia posat les bases d’aquell sistema tan pioner en fixar, entre d’altres coses, la isonomia, és a dir, la igualtat dels ciutadans davant la llei. Es partia de la base que qualsevol individu sense distinció podia ser un polités, és a dir, una persona que participàs activament en els afers de la polis. Això portà Píndar, gran poeta líric, a dir que la democràcia esdevenia un exèrcit sense comandaments.

Tanmateix, la idolatrada democràcia atenesa deixà molt a desitjar. Només representava un deu per cent de la població, atès que excloïa les dones, els estrangers residents (metecs) i els esclaus. El mateix Clístenes establí una mesura del tot antidemocràtica com fou l’ostracisme, pel qual qualsevol sospitós d’anar contra l’statu quo era enviat a l’exili durant deu anys. Al segle V aC l’estrateg Pèricles incentivà la participació ciutadana, institucionalitzant un salari per compensar els dies que els ciutadans, sobretot els pobres, havien de faltar a la seva feina. La mesura, decisiva per garantir l’èxit del règim democràtic, fou molt criticada, tot i que la quantia no era molt elevada. Plató escriuria: “Pèricles ha fet els atenesos peresosos, covards, xerraires i àvids de diners degut a l’establiment d’un salari per als càrrecs públics”. Un altre problema d’aquell sistema de representació directa fou la presència de demagogs (“arrossegadors del poble”). Es tractava de persones carismàtiques que, gràcies a la seva facilitat de paraula, aconseguien imposar el seu parer damunt del dels altres.

Sòcrates, víctima de la democràcia atenesa
Sòcrates, víctima de la democràcia atenesa
 
Amb algun període d’interrupció, la democràcia atenesa tengué una vida de 185 anys. El 322 aC rebria l’estacada final amb l’ocupació de les tropes macedòniques de Filip II. Aquell projecte tan il·lusionant no tornaria a ser rescatat de l’oblit fins al segle XVII, quan Europa començà a superar les monarquies absolutes. La primera democràcia parlamentària moderna seria la de Gran Bretanya, impulsada el 1688 per l’anomenada “Gloriosa Revolució”.
 
Va ser, amb tot, als Estats Units on a finals del segle XVIII, després de la guerra de la Independència, nasqué la primera democràcia de la història moderna en forma de república federal, sense la figura de cap rei. Aleshores es tengué en compte la famosa separació de poders de Montesquieu: l’executiu, el legislatiu i el judicial. Atès que ja no es podia parlar d’una democràcia directa, sinó representativa, fou necessària la creació de partits polítics. Amb ells progressivament la sobirania popular s’anà ampliant a tots els segments de la població sense distinció de renda, formació o sexe.
Paraula de Groucho
Paraula de Groucho
 
La nostra democràcia millora, doncs, l’atenesa, on només un reduït nombre de gent podia participar. Per contra, els nostres representants imposats per la partitocràcia ens escolten a les urnes cada quatre anys o excepcionalment a través de referèndums –que ara són titllats d’“antidemocràtics”, mentre que els absentistes entren dins la categoria de “majoria silenciosa” aquiescent. Però el pitjor és que la utilitat dels nostres vots sovint es veu qüestionada. No debades, són molts els que recorden que qui realment governa l’actual món globalitzat són els grups de pressió empresarials o mediàtics, que actuen a l’ombra del poder. És el que es coneix com a “postdemocràcia”. I, mentrestant, alguns, seguint els postulats de Churchill, s’indignen en veure com el vot de Belén Esteban val igual que el de qualsevol altra persona amb dos dits de seny. Què hem de fer, doncs, amb aquesta democràcia obsoleta? 

La democràcia segons Mafalda
La democràcia segons Mafalda

Aquí teniu una definició de democràcia segons Rovira i Virgili (1882-1949), escriptor, historiador i polític català, president del Parlament a l'exili. La trobam en el llibre Defensa de la democràcia, publicat el 1930:

“La democràcia és un instrument, no pas de perfecció, sinó de perfeccionament. No posa al descobert i en acció la bondat general, perquè aquesta no existeix. Però ajuda les forces nobles de l’ànima humana en les lluites contra les forces baixes que la burxen i l’empenyen. Aquestes forces nobles no aconsegueixen una victòria completa i definitiva. Però quan afluixen llur esforç continu, o quan són submergides per l’assalt de les passions orbes, es produeixen els naufragis individuals -crim i vilesa- i els naufragis col·lectius -barbàrie i tirania”.

 

Kakistocràcia
Kakistocràcia

 

Al segle V aC l’orador Isòcrates, desencantat amb la democràcia, va dir: “No hi ha democràcia més segura i més justa que aquella que confia els càrrecs als més capaços i atorga als ciutadans el control sobre ells”.

Sobre el funcionament de la democràcia, convé tenir en compte aquesta frase de Ciceró:

Nihil est incertius vulgo, nihil obscurius voluntate hominum, nihil fallacius ratione tota comitiorum
(“Res és més inconstant que el poble, res més impenetrable que la voluntat dels homes, res més fal·laç que la resposta dels comicis”).


Winston Churchill també va dir. “Cada poble té el govern que es mereix”.

Això és el que opinava Oscar Wilde de la democràcia:

“Alguna vegada es dipositaren grans esperances en la democràcia, però la democràcia significa senzillament l’opressió de la gent per gent i per a la gent”

I aquí teniu un concepte interessant: l'epistocràcia, el poder dels qui saben. L'ha encunyat el filòsof americà Jason Brennan, que investiga el comportament del votant. L'explica en aquesta entrevista de La Vanguardia.

I aquí teniu una reflexió de l'escriptor portuguès José Saramago: "La democracia es el punto de partida, no el punto de llegada".

I aquí teniu un reporatge sobre el jugador de futbol brasiler Sòcrates, qui, durant la dictadura, va fer apologia de la democràcia i va ser el fundador de Democràcia Corinthiana.

Si voleu conèixer més sobre la història de la democràcia a l'Antiga Grècia també podeu consultar el reportatge Atenes, la primera democràcia. que em varen publicar a la revista Sàpiens (Setembre 2011, Núm. 107)

La democràcia segons Borges
La democràcia segons Borges

I aquí teniu un fantàstic dossier sobre la democràcia publicat al diari Ara (06/04/2015):
De Sòcrates al cas Snowden: 2.500 anys de democràcia
Com la lluita contra l'oligarquia a Atenes va canviar el nostre món
Democràcia, ciutadania, sobirania: 10 conceptes polítics a la Grècia clàssica i al segle XXI
Democràcia, el somni del poble
Democràcia fa 2.500 anys: democràcia real?

La democràcia (Pawel Kuczynski)
La democràcia (Pawel Kuczynski)

Tampoc no us podeu perdre aquest fantàstic article sobre la relació entre la democràcia actual i la Ilíada. Es titula No és bo que una multitud governi?, del filòsof Xavier Antich (Diari Ara, 24/01/2016)

També és interessant aquest article "Platón contra la democracia", de Jacques Rancière. Igual d'interessant és aquest article de Josep Ramoneda, "El mite de l'estabilitat".

Aquí teniu un article de Jordi Llovet titulat "Què queda de la democràcia?"

Aquí teniu un article del filòsof Gregorio Luri titulat "Reivindicació de la politeia".

I si voleu saber què opinaven els grecs sobre els demagogs, llegiu aquest article. Aquest altre article sobre la demagògia també està molt bé. És de Sofia Menéndez-Arango.

Aquí teniu un article interessant titulat "¿Deben votar solo los más preparados?"

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/10/2016), reflexion sobre el sentit de l'actual democràcia:



Aquest vídeos sobre la història de la democràcia són molt interessants:







Aquí teniu informació sobre el Club Bilderberg, un grup de pressió a l'ombra de totes les democràcies actuals:



Aquí teniu el discurs de Hitler sobre la democràcia:



I aquí teniu la cançó "Democracy", de Leonard Cohen:



Articles del web relacionats:
- L'esperançadora democràcia digital

Aquí teniu un poema deliciós sobre la democràcia, carregat d’ironia, del cantautor madrileny Javier Krahe:

Me gustas, Democracia, porque estás como ausente 
con tu disfraz parlamentario, 
con tus listas cerradas, tu Rey, tan prominente, 
por no decir extraordinario, 
tus escaños marcados a ocultas de la gente, 
a la luz del lingote y del rosario.

Me gustas, ya te digo, pero a veces querría 
tenerte algo más presente 
y tocarte, palparte y echarte fantasía, 
te toco poco últimamente. 
Pero, en fin, ahí estás, mucho peor sería 
que te esfumaras como antiguamente.

Los sesos rebozados de delfín 
que Franco se zampaba en el Azor 
nos muestran hasta qué grado era ruin 
el frígido y cristiano dictador.

Fue un tiempo de pololos, tinieblas y torturas... 
volvamos al aquí y ahora 
donde tú, Democracia, ya sé que me procuras 
alguna ley conciliadora, 
pero caes a menudo en sucias imposturas, 
fealdades que el buen gusto deplora.

Como el marco legal siempre le queda chico, 
y a eso el rico es muy sensible, 
si tirando, aflojando, empleando un tiempo y pico, 
se hace un embudo más flexible, 
que tú apañes la ley a medida del rico 
al fin y al cabo es muy comprensible.

¿Pero qué hay del que tiene poca voz, 
privado de ejercer tantos derechos, 
porqué al nudista pones albornoz, 
qué hay de los raros, qué hay de los maltrechos?

Y tus representantes selectos, Democracia, 
tus güelfos y tus gibelinos, 
cada día que pasa me hacen menos gracia, 
sus chistes son para pollinos. 
A enmendar tus carencias te veo muy reacia 
y están mis sentimientos muy cansinos

y como ya me aburre decir continuamente 
"eso no estaba en el programa" 
no cuentes con que vaya hacia ti cuatrianualmente, 
no compartamos más la cama, 
vamos a separarnos civilizadamente. 
Y sigue tú viviendo de tu fama.

Cuando veas mi imagen taciturna 
por las cívicas sendas de la vida 
verás que no me acercan a tu urna. 
No alarguemos ya más la despedida.

Sobre mentors i cicerones

Avui que està tant de moda el coaching es bo recordar altres mots que ens serveixen de guia i que tenen un fort rerefons clàssic. Un d’ells és mentor, que fa referència a un conseller amb més experiència. Agafa el nom de Mèntor (Μέντωρ), l’ancià que a l’Odissea instrueix Telèmac, fill d’Odisseu (Ulisses llatí), durant l’absència del seu pare. En realitat, però, aquest ancià era Atena disfressada (Minerva llatina). La paraula curiosament prové d’una arrel indoeuropeu que significa “pensar” i que trobam també en mots com ment, mentir, manicomi, amnèsia o monedaLa deessa també adoptà la figura de Mèntor quan hagué d’ajudar Odisseu a Ítaca en la batalla contra els pretendents.
 
El 1699 el marquès François de Fénelon va ser nomenat preceptor del duc de Borgonya, nét de Lluís XIV. Per a ell va escriure Aventures de Telèmac (1699), que contenia un duríssim atac contra la monarquia francesa de Lluís XIV. Aquesta obra, on el personatge de Mèntor té un paper destacat, va ser molt llegida a França i serví per popularitzar el nom de mentor com a sinònim de conseller.

Telèmac escoltant els consells de Mèntor, de Charles-Joseph Natoire
Telèmac escoltant els consells de Mèntor, de Charles-Joseph Natoire
 
Cicerone també s’empra com a sinònim de guia, però en aquest cas al·ludeix als qui mostren als forasters les antiguitats, monuments o altres coses notables d’una població. Pronunciat a la italiana com a txitxerone, el nom fa referència a l’il·lustríssim orador romà Ciceró (106-43 aC). No debades, els actuals guies turístics es caracteritzen per la seva mateixa exuberància verbal. Es creu que Ciceró hauria heretat el seu tercer nom (cognomen) d’un familiar llunyà conegut per tenir a la cara una berruga en forma de ciuró (cicer) –a Mallorca, per la zona de Manacor i Artà, als pèsols, els diuen xítxeros, probablement per les bolletes en forma de ciuró que tenen al seu interior.

Ciceró
Ciceró
 
L’any 63 aC, mentre Pompeu era a l’Àsia, el senador Catilina va intentar acabar amb la República i fer-se amb el poder. La rebel·lió, però, va ser sufocada per Ciceró que el va posar al descobert al Senat amb el seus quatre famosos discursos coneguts com a catilinàries, avui sinònim d’invectiva, diatriba.

Una de les catilinàries més famoses de Ciceró és la que comença dient: Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?”). En aquest mateix discurs, Ciceró pronuncià una altra frase cèlebre O tempora! O mores! (“Quins temps aquests! Quins costums!”), referint-se així a la corrupció de la seva època –avui la frase s’empra amb ironia per criticar costums del present en contraposició amb els passats, considerats millors.
 
Ciceró ordenà l’assassinat dels catilinaris. Aquesta decisió, del tot unilateral, no va agradar a molts, entre ells al mateix Juli Cèsar. Més, el 58 aC, es va aprovar una llei que estipulava el desterrament als qui haguessin lliurat a la mort un ciutadà sense un judici popular. Els enemics de Ciceró, ja excònsol, varen aprofitar l’ocasió per ajustar comptes: el varen acusar d’assassinar il·lícitament ciutadans romans. D’aquesta manera, el gran orador romà va haver d’afrontar un dolorós exili a Dirraquio, l’actual Dürres, a la costa d’Albània. Al cap de dos anys, però, se li va perdonar la pena i va poder retornar a Roma, on va reprendre la seva activitat com a jurista.

Senat romà
Senat romà
 
El 44 aC, quan Cèsar va morir assassinat, Ciceró atacà durament Marc Antoni, el qual pretenia erigir-se en el nou home fort de Roma –aquells discursos foren coneguts com a Filípiques en record de les que amb el mateix nom pronuncià al segle IV aC el gran orador grec, Demòstenes, contra l’imperialista Filip II de Macedònia. Després d’un any de lluites intenses, finalment es va formar el Segon Triumvirat (43 aC) entre Marc Antoni, Lèpid i Octavi.

Aleshores, Ciceró, per por a les represàlies, fugí de Roma. Tot i així, fou perseguit pels soldats de Marc Antoni, els quals el decapitaren un 7 de desembre del 43 aC. El seu cap i les seves mans foren exposats al fòrum. Abans de morir, les seves últimes paraules varen ser: Non ignoravi me mortalem genuisse (“Sempre he sabut que sóc mortal”).

Així relata Plutarc l’assassinat de Ciceró:

"Quan es va adonar que Herenni s’acostava corrent pel camí, va manar als servents que deixassin a terra la llitera [...] Va allargar el coll fora de la llitera i va ser decapitat. Tenia aleshores seixanta-quatre anys. Complint ordres d’Antoni, li van tallar el cap i les mans amb què havia escrit les Filípiques [...] Quan els seus membres varen arribar a Roma, Antoni es trobava celebrant els comicis, i en sentir els fets i veure el que li duien va exclamar que ara s’havien acabat les proscripcions. Va manar que el cap i les mans fossin posats per damunt dels esperons de la tribuna, un espectacle espantós per als romans, que cregueren veure-hi no el rostre de Ciceró, sinó la imatge de l’ànima d’Antoni..."

Aquí teniu 14 famoses reflexions de Ciceró

Una versió diferent ens oferí la sèrie Roma (John Millius, 2005):

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Ciceró.

Articles del web relacionats:
- Si Ciceró aixecàs el cap

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px