Banner Top

La pederàstia a la Grècia clàssica

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2009 a la revista Sàpiens (Núm. 78) amb Joan Alberich Mariné, professor de Filologia Grega de l’UAB.

Al segle XIX els arqueòlegs es quedaren atònits quan descobriren a Grècia peces de ceràmica on sortien dibuixats adults amb adolescents. Ningú no fou capaç d’afrontar un tema que suposava parlar de les “perversions” d’una civilització moltes vegades idolatrada. A la Grècia antiga, però, l’educació no es concebia sense la pederàstia. Segons Plató, no era una pràctica sexual aberrant com ara, sinó pedagògica. SÀPIENS dóna les claus per entendre un dels aspectes més controvertits de l’arqueologia. 
 
El passat és molt fàcil d’idealitzar. I tractant-se de Grècia, encara més. No debades, estem parlant del bressol de la civilització occidental, allà on va néixer la democràcia, el teatre, la filosofia... Després de la foscor de l’Edat Mitjana, l’interès pel món hel·lè ressuscità al segle XV amb el Renaixement. Aleshores els grans intel·lectuals s’emmirallaren en els ideals que desprenien els grans clàssics greco-llatins. Els textos escrits eren l’únic instrument disponible per valorar una cultura que es creia perfecta. Hi havia obres, però, que no acabaven d’encaixar dins aquest ideari pel seu contingut sexual.
 
El segle XIX, amb el naixement de l’arqueologia clàssica, fou quan es tingué més informació sobre tot plegat. De la terra començaren a sortir innumerables peces de ceràmica amb representacions considerades “amorals” per a l’època. Els arqueòlegs es resistien a veure el que tenien davant dels seus ulls: imatges de parelles homosexuals compostes habitualment per un adult i un adolescent. Va ser a partir dels anys cinquanta del segle XX quan alguns estudiosos s’atreviren a desacralitzar el món grec, admetent que la pederàstia era extensament practicada pels seus habitants. Això explicava, entre d’altres coses, molts episodis de la mitologia grega: el rapte del bell mortal Ganimedes per part de Zeus o els amors desgraciats d’Apol·lo amb joves com Jacint o Ciparís. Alhora també s’entenien les sospitoses amistats d’alguns herois homèrics, especialment la d’Aquil·les i Pàtrocle, o la d’Alexandre el Gran i el seu amic de la infància Hefestió.

Escena de pederàstia grega
Escena de pederàstia grega
 
Pederàstia i misogínia
La societat grega no era només hedonista sinó fortament misògina. No debades, ha estat definida com un “club d’homes”. Al segle IV aC Aristòtil, en la Història dels animals, mantenia que la dona és un ésser limitat racionalment, ja que, degut a les seves alteracions hormonals, no pensa amb el “cap”, com fa l’home, sinó amb l’ “úter” o hystéra (d’on deriva la nostra paraula “histèria”). Amb tots aquests prejudicis, el paper de la dona en la societat grega era pràcticament nul. En les classes aristocràtiques, des de petita vivia reclosa al gineceu de casa, dedicada a les feines domèstiques i sota les ordres del seu pare o, en el seu defecte, del seu germà. En complir els quinze anys se li buscava un marit. Des d’aleshores vivia entregada a ell i a la tasca de donar fills a la polis. L’educació dels fills mascles, però, fugia de la seva responsabilitat a partir dels set anys. Arribats a aquesta edat, els menors acudien a l’escola acompanyats d’un esclau, anomenat pedagog (“el que porta el nen”), que tenia cura de la seva seguretat. En complir els dotze anys, la seva educació o paideía es veia complementada amb la pederàstia, paraula composta per paîs (“nen”) i pel verb erân (“estimar”) [...].

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Luces en la oscuridad" de "Efe Radio" (10/11/2017). Parl sobre la pederàstia a l'antiga Grècia:




Aquí teniu un àudio que parla sobre la pederàstia a l'antiga Grècia.

I aquí teniu un altre àudio sobre la pederàstia a l'antiguitat. És del programa "Les mil i una nits", de Catalunya Ràdio.

Aquí teniu un article de Jordi Llovet titulat "L'anomenat eros grec".



El complex d'Alexandre

El complex d’Alexandre és el ressentiment del fill envers el pare, que no el deixa créixer com a persona. Recordaria una mica el complex d’Èdip. Es diu que Alexandre Magne (356 aC-323 aC), en assabentar-se dels triomfs bèl·lics del seu pare Filip II de Macedònia, va exclamar amb ira i frustració: "El meu pare no em deixa ja res per conquistar!". En aquest cas els psicoanalistes parlen d'una "ofensa narcisista del jo". Tanmateix, Alexandre va arribar a superar amb escreix el seu pare. Un altre cop, doncs, la psicologia tergiversa la història.

El 338 aC, a la batalla de Queronea, Filip II, un hel·lenòfil empedreït, havia aconseguit sotmetre les polis gregues al regne de Macedònia. Al cap de tres anys, en morir en estranyes circumstàncies –diuen que la seva dona Olímpia l’ordenà assassinar-, Alexandre, de tan sols vint anys, assumí les regnes d’aquell reialme. El nou capitost es va encarregar de fer realitat el projecte del seu pare: acabar amb l’imperi persa de Darios III.

Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma
Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma

Dalt del seu cavall Bucèfal, Alexandre va aconseguir bastir un imperi d’unes dimensions desconegudes a la seva època, que anava des de Grècia i Egipte fins a la vall del riu Indus, a tocar amb l’Índia. Va ser la conquesta més espectacular i la més ràpida de l’antiguitat, en tretze anys (336-323 aC). Sens dubte, fou la primera globalització del món antic. Alexandre va ser bastant tolerant amb els costums i les estructures polítiques locals. Per això alguns també el consideren el pare de la famosa “aliança de les civilitzacions”.

Alexandre Magne, Rembrandt (1655)
Alexandre Magne, Rembrandt (1655)

Nus gordià
Alexandre va actuar com una autèntica màquina piconadora a Àsia. La clau del seu èxit militar, però, la trobam en una anècdota que li va passar a la ciutat de Gòrdion, a Frígia. En aquesta ciutat del centre de l’actual Turquia hi havia un carro reial fermat amb un complicat nus: el famós nus gordià. Segons una llegenda, qui aconseguís desfer-lo conqueriria tota Pèrsia. Alexandre ni tan sols el va intentar desfer, sinó que simplement el va tallar amb la seva espasa davant l’horror dels sacerdots. Amb tot, en aquell mateix moment un tro va ressonar. Com que a Egipte un oracle li havia dit que era fill de Zeus, Alexandre va interpretar aquell tro com la benedicció del totpoderós déu a la seva conducta. Des d’aleshores “tallar el nus gordià” s’utilitza com a sinònim de resoldre un problema complex a través d’una acció dràstica.

Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)
Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)

La fi d’un somni
El 327 aC, a la conca de l’Indus, mentre Alexandre lluitava contra el rei Poros, moria el seu vell i estimat cavall Bucèfal. El 324 aC el rei macedoni va rebre la notícia d’una altra pèrdua: una malaltia s’havia emportat el seu íntim amic Hefestió, amb qui suposadament mantenia una relació homosexual. Mentrestant, continuava viu el seu somni d’unificar Occident i Orient en un imperi panhel·lènic, on es fusionessin les creences de grecs i bàrbars.

Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)
Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)


Tanmateix, el macedoni no va poder gaudir molt del seu gran projecte. El 323 aC, després que el seu exèrcit, exhaust, l’hagués dissuadit de conquerir l’Índia, la mort el va sorprendre a Babilònia (l’actual Iraq) –suposadament va morir d’unes febres. Tenia trenta-dos anys i havia fundat més de cinquanta ciutats per tot Àsia amb el seu nom (la més famosa és l’Alexandria d’Egipte). En el llit de mort, se li va preguntar a qui volia deixar el poder i ell va respondre amb un fil de veu: “Al millor”. Però es va oblidar de dir qui era, el millor –aleshores Alexandre tenia dos fills, l’un era infant i l’altre encara estava en el ventre de la seva dona.

Alexandre en el seu llit de mort
Alexandre en el seu llit de mort


Els seus generals, anomenats diàdocs (“els successors”), varenn iniciar així una dura batalla per fer-se amb el poder d’aquell immens imperi. Aquest, tanmateix, es va desmembrar en petits regnes anomenats “regnes hel·lenístics”. El més conegut de tots va ser el d’Egipte, que quedà sota el poder de Ptolomeu, l’artífex de la biblioteca d’Alexandria.

Aquí teniu la història de les enigmàtiques últimes paraules que va proferir Alexandre Magne en el seu llit de mort.

Sabíeu que Alexandre el Gran va ser el primer a trobar petroli a l'Iran? Aquí en teniu tota la informació.


Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Alexandre. Aquest altre està dedicat als seus descendents.


Aquí teniu un documental d'Alexandre Magne:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px