Banner Top

Tàcita Muta: les dones han de callar

Els romans, igual que els grecs, pensaven que la paraula, eina fonamental de la lluita política, era una prerrogativa masculina. Aquesta idea quedà plasmada en l’univers religiós a través del culte a una deessa del silenci, Tàcita Muta. Els seus dos noms ja són prou reveladors: provenen del verb taceo, “callar” (d’on tenim també taciturn)  i de l’adjectiu mutus, “mancat de paraula”. La terrible història d’aquesta dona la podem resseguir en l’obra els Fastos d’Ovidi (II, 583-616), on apareix amb el nom de Lara o Lala (“la xarlatana”).

Conta la llegenda que Tàcita Muta era una nimfa nàiade descarada que solia parlar més del compte. Un dia s’atreví a ventilar a Juno una de les tantes incursions sexuals del seu marit, el promiscu Júpiter. Aquest, menjat per la ira, li arrancà la llengua, condemnant-la així al silenci etern.  A continuació, lliurà la nimfa a Mercuri perquè la conduís a l’inframon. Pel camí, el missatger dels déus la violà, però ella no pogué cridar a causa del càstig diví. Fruit d’aquella violació varen néixer els bessons Lares, que es convertiren en els encarregats de guardar i vigilar les cruïlles de Roma i els recintes domèstics.

safoSuposat retrat de Safo en un fresc de Pompeia del segle I dC

Al servei del patriarcat
Segons Plutarc (Vides paral·leles, Numa, 8), Tàcita Muta, era una de les nimfes Camenae i el seu culte va ser introduït a Roma pel rei Numa Pompili (segle VII aC). Tingué una capella dedicada al mont Palatí. Tàcita Muta era un símbol ben eloqüent. Les romanes estaven al servei del patriarcat; no podien exercir càrrecs públics ni participar en la vida política. A la primera meitat del segle I aC, tan sols una generació va permetre l’existència d’oradores, entre elles la famosa Hortènsia. Aquesta activitat, però, aviat quedà prohibida. Tal com relata Irene Vallejo al seu llibre El infinito en un junco, les dones romanes de bona família solien tenir accés a la paraula escrita, no, però, per treure’n un profit personal, sinó per ensenyar-la en la seva funció de mares i mestres de futurs oradors.

Avui Tàcita Muta dona nom a un Grup d'Estudis de Dones i Gènere a l'Antiguitat. Està integrat per professores, investigadores i investigadors de la Universitat de Barcelona (UB), de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”.  

Articles del web relacionats:
La primera manifestació femenina de la història
Feministes "femmes fatales"
- Hortènsia, la veu cantant del feminisme a l'antiga Roma
- Atletes ascetes
- Penèlope no tenia cap síndrome!
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
L'etern mal uterí

Antifont d’Atenes, el psicòleg de la paraula

Un psicòleg és una persona ha de saber escoltar i, sobretot, fer servir la paraula justa per al dolor precís. Aquest art de curar (θεραπεύω) a través de la paraula (λόγος) rep el nom de logoteràpia. El seu precursor va ser el sofista Antifont d’Atenes (480-411 aC), que encapçala la llista del cànon dels deu oradors més representatius de l’antiguitat. Els sofistes eren considerats uns mestres pedants de l’eloqüència, uns xarlatans de la retòrica. Anaven d’una polis a una altra per ensenyar els secrets de l’oratòria. Sòcrates, el pare de la filosofia, els acusà de ser un perill públic, ja que, per tal de cobrar, eren capaços de defensar qualsevol idea, encara que no s’ajustàs a la veritat (talment passa avui en dia amb la casta dels tertulians).

Tanmateix, malgrat aquesta mala fama, els sofistes foren els primers a adonar-se del poder màgic de la paraula. “Qui té la paraula té l’espasa”, digué Gòrgies. Els sofistes, però, també descobriren les capacitats curatives o balsàmiques del λόγος. El mateix Gòrgies afirmà: “La paraula és un poderós sobirà que, amb un cos petitíssim i completament invisible, du a terme obres profundament divines. Pot, per exemple, acabar amb la por, desterrar l’aflicció, produir l’alegria o intensificar la compassió”. A l’evangeli de Sant Lluc ja trobam la mateixa idea: “Una paraula teva bastarà per a sanar-me”.

logoterapia

Raonaments sedants
Aquesta és la filosofia que es proposà seguir Antifont en la seva tasca de sofista. Va ser un autèntic pioner que podria figurar en l’avanguarda de la psicologia. Aviat Antifont entengué que els discursos, si són efectius, poden actuar poderosament sobre l’estat d’ànim de la gent, commovent, alegrant o tranquil·litzant. Així, decidí obrir un local de logoteràpia a Corint. Tal com relata Irene Vallejo en el seu llibre El infinito en un junco, el local era presidit per un cartells que anunciava que el seu propietari “podia consolar els tristos amb discursos adequats”.

Segons expliquen autors antics, Antifont s’arribà a fer famós pels seus raonaments sedants. L’experiència li ensenyà que convé fer parlar a qui pateix, el qual, només verbalitzant els motius de la seva pena, pren consciència del seu mal. Aleshores, un cop escoltat el pacient, el “metge de l’ànima” pot aplicar el fàrmac (φάρμακον, “remei”) desitjat: la paraula adequada, que asserena i dona llum a la confusió. Un mètode similar emprà molt segles després el neuròleg vienès Viktor Frankl, un deixeble de Freud, el pare de la psicoanàlisi, supervivent dels camps de concentració d’Auschwitz, Kaufering i Türkheim. En el seu cas, serví per ajudar a superar els traumes de la barbàrie europea de la seva època.

distancia

Articles del web relacionats:
La passió del pacient
- Paraules que curen
Hipòcrates, el pare de la medicina
- Apologia de la paraula
Per què la serp és el símbol de la medicina?
Emparaular el món
Al principi existia la paraula
- Paraules amb ànima
- Tertulians en catarsi
- El naixement de l'oratòria

Cal·límac, el pare dels bibliotecaris

La famosa biblioteca d’Alexandria s’inaugurà a finals del segle IV aC. Pocs anys després, un dels seus treballadors, Cal·límac de Cirene es convertiria, sense saber-ho, en el pare dels bibliotecaris. Així ho assegura Irene Vallejo en el seu interessat assaig novel·lat El infinito en un junco (Siruela, 2019).
 
Cal·límac era un poeta líric enamorat dels llibres. Es feu càrrec de la biblioteca d’Alexandria després de la mort del seu primer responsable, Zenòdot d’Efes. En aquella nova tasca, destacà més que el seu predecessor. Va resoldre problemes d’autenticitat i de falses atribucions. De cada autor, va redactar una biografia brevíssima i elaborà una llista completa de les seves obres per ordre alfabètic.

alejandria4 1786x2000

Biblioteca d'Alexandria
 

El catàleg de Cal·límac, anomenat els Pínakes (“les Taules”), no s’ha conservat, però, textos de segles posteriors hi fan referència. També han arribat a nosaltres llites que segurament foren copiades dels Pínakes. Per exemple, els títols de setanta-tres peces teatrals d’Èsquil i més de cent de Sòfocles. Són enumeracions d’un autèntic inventari de pèrdues, ja que només podem llegir set tragèdies completes de cada un. 

El pare dels bibliotecaris també té el mèrit d’haver organitzat la literatura per gèneres. Seguint l’estela taxonòmica d’Aristòtil, primer classificà els llibres en dos grans territoris (el vers i la prosa) i després els parcel·là en províncies: èpica, lírica, tragèdia, comèdia; història, oratòria, filosofia, medicina i dret. Finalment, ideà la secció miscel·lània (del llatí miscere, “mesclar’”) per a les obres que no encaixaven en cap dels principals gèneres. Els Pínakes es convertiren en una eina de recerca essencial i fixaren els fonaments del les ciències bibliogràfiques i enciclopèdiques.

Articles del web relacionats:
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
Biblioteques, la memòria de la humanitat 
L'ABC de l'alfabet 
Llibres que ens fan lliures
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
Plini el Vell, el primer enciclopedista de l'antiguitat
Per què llegim en silenci?

La vida com a tragèdia

En aquesta vida, prest o tard podem acabar en la pell d’un heroi tràgic. Aristòtil, en la seva Poètica, defineix la tragèdia com la imitació (μίμησις) d’una acció (πρᾶξις) de caràcter elevat, en un llenguatge bell. La tragèdia naixé dels ditirambes  (διθύραμβος) o himnes de caràcter majestuós que es cantaven a les processons dedicades a Dionís. Els seus dansaires es disfressaven de boc perquè creien que el déu es manifestava sota aquesta forma. El mateix Aristòtil volgué veure en aquest fet l’etimologia de la paraula “tragèdia”. Segons ell, el mot significaria “el cant (ᾠδή) del boc (τράγος)”. El que no se sap, però, és si el boc era la víctima del sacrifici o el premi del certamen o competició (ἀγών, d’on tenim agonia, protagonista i antagonista).
 
En qualsevol cas, tenint en compte els seus orígens, queda clar el caràcter religiós de la tragèdia. Els seus espectadors, per tant, no eren conscients de veure “art”. Nietzsche considerà que és en la tragèdia on s’expressà l’originalitat de l’esperit grec. Les composicions teatrals, tant de tragèdia com de comèdia, rebien el nom de drama (<  δράω, “actuar”). Avui drama, però, ja és sinònim només de tragèdia. De δράω també tenim l’adjectiu dràstic, sinònim de radical o violent.

Dionís envoltat de sàtirs
Dionís envoltat de sàtirs

Els arguments de la tragèdia es relacionaven amb el mite, sobretot amb els del cicle tebà i troià -només excepcionalment es va recórrer a algun succés històric (els Perses d’Èsquil), que es revestia d’un caràcter religiós. De fet, la tragèdia suposa una manera diferent de presentar les gestes heroiques que havien exposat ja amb profusió les composicions èpiques com la Ilíada i l’Odissea d’Homer.
 
Atès que el públic ja coneixia els grans trets dels mites, els dramaturgs no es veien obligats a inventar nous arguments. No debades, allò important era la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite, de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors. No cal oblidar que els personatges del mite eren, per a un grec, també el seu “passat”. En el mite es troben tractats tots els assumptes rellevants i d’importància per a ells: la relació entre déus i homes, la preservació de l’honestedat humana i l’estabilitat de la casa, homicidis, crims sexuals, les relacions de confiança i traïció, venjança... Utilitzant el mite, per tant, la tragèdia es va convertir en un vehicle privilegiat per reflexionar sobre l’existència humana.
 
La peripècia catastròfica de l’heroi tràgic
Les tragèdies gregues feien servir uns codis hipnotitzadors precursors de l’actual llenguatge audiovisual. Tal com afirma Irene Vallejo en el seu llibre El infinito en un junco, agrupades en trilogies, creaven el mateix tipus d’addicció que les actuals sèries o sagues. Per desgràcia, ens queda poc d’aquelles obres rampants (set tragèdies d’Èsquil, set de Sòfocles i devuit d’Eurípides).

Generalment en la tragèdia l’heroi pateix un canvi de fortuna (τύχη), que en la terminologia tràgica aristotèlica es conegué com a μεταβολή (“canvi”) –d’on tenim metabolisme- o peripècia (de περι, “al voltant” + πιττω, “caure”). L’heroi passa de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu (ἁμαρτία), generalment en forma d’ ὕβρις (“desmesura”, “supèrbia”), que el porta a voler traspassar el “límit humà” - la ὕβρις era l’antònim de σωφροσύνη (“moderació”). Això li provoca una terrible ofuscació (ἄτη). Al cap d’un temps, però, s’adona de la magnitud de l’error (ἀναγνώρισις, “reconeixement”) i es veu en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç sol ser dolorós en forma de καταστροφή (capgirament negatiu, κατα “cap avall” + στροφή, “gir”), d’on tenim catàstrofe.

Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
 
Aquesta lluita de l’home contra allò irremeiable constitueix l’essència de la tragèdia clàssica grega i troba la seva culminació al segle V aC en Èsquil i Sòfocles. Eurípides, en canvi, recorre a un final feliç mitjançant la tècnica de θεὸς ἀπὸ μηχανῆς, més conegut en llatí com a deus ex machina. Es tracta d’un déu salvador que apareix amb l’ajuda d’una espècie de grua que es trobava col·locada sobre l’escena.

Tal com deixà escrit Aristòtil, l’objectiu que perseguia la tragèdia era l’aprenentatge i la catarsi (κάθαρσις) o purificació de les emocions dels espectadors per mitjà de la pietat i el temor que provoca. I és que assistir a la caiguda en desgràcia (lκαταστροφή) de les grans figures del mite i veure’ls afrontar problemes gravíssims ajudava a recordar les pròpies limitacions dels éssers humans, els canvis sobtats de la fortuna i la incapacitat de tenir-ho tot controlat. El públic sentia pietat envers la persona que no es mereix ser desgraciada i temor pel qui li era igual.

Aquest article de Carlos García Gual parla de la vigència de la tragèdia grega.

Aquí teniu informació sobre la síndrome de hybris.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món teatral en el nostre vocabulari.

El director nord-americà Woddy Allen és un gran amant de la tragèdia grega. De fet, té tres pel·lícules inspirades en la dramatúrgia clàssica: Poderosa Afrodita (1995), Match Point (2005) i Cassandras' dream (2007). Match Point, però, és la que reprodueix amb més fidelitat les pautes de la tragèdia grega. Aquí en teniu el vídeo promocional:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (23/02/2018), reflexion sobre l'eròtica del poder.

Articles del web relacionats:
La hipocresia tràgica dels polítics
L'hora d'Antígona
Les fúries de l'Iraq
La vida és teatre
Triomfs a la romana
Benvinguts a l'era Narcís
Nèmesi, venjança divina contra la supèrbia
L'òpera, la resurrecció de la tragèdia grega

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px