Banner Top

Els museus de l’espoli, les 10 grans obres de la discòrdia

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 90)

Al segle XVIII es crearen els grans museus de referència a Europa: el Museu Britànic de Londres i el Louvre de París. Les dues entitats es llançaren aleshores a una aferrissada cursa per a l’obtenció de les peces més preuades de l’antiguitat. S’institucionalitzà així l’espoli del patrimoni arqueològic de la humanitat com a signe del poder imperialista dels grans estats europeus. 
 
Visitar museus com el Museu Britànic de Londres, el Louvre de París o el Museu Pèrgam de Berlín és un autèntic plaer per als amants de la història. No és casual, però, que les grans peces de l’arqueologia es trobin arreplegades en les sales d’aquests museus. La cursa per a l’obtenció d’antiguitats arrancà amb les disputes colonials que a finals del segle XVIII protagonitzaren Anglaterra i França. Aleshores, les dues grans potències del continent pugnaven per fer-se amb el control d’Orient.

Els anglesos havien estat els primers a moure fitxa amb la conquesta de l’Índia. Davant aquesta maniobra, els francesos no podien romandre amb els braços creuats. Ho sabia bé el general Napoleó, qui el 1797 va convèncer el Directori de la Revolució Francesa de la necessitat de conquerir l’Egipte de l’imperi otomà. Era la millor manera de contrarestar el poder dels anglesos. Però aquesta no havia de ser una campanya qualsevol, com tampoc no ho havia estat la que el general cors acabava de realitzar a Itàlia. 
 
Egipte, objecte de desig
Napoleó, home d’una alta formació acadèmica i àvid lector dels clàssics, era un gran coneixedor del patrimoni artístic. El 1797, en tornar de les seves campanyes italianes, no dubtà a exhibir el seu botí de guerra a les sales del Museu Louvre de París. “Roma ja no és a Roma”, arribà a dir. Aquest museu havia nascut pocs anys abans, el 1793, sota l’ideal revolucionari de democratitzar l’accés a la cultura, sense distinció de classe social o renda econòmica.

Amb l’adquisició de les peces romanes, la República francesa es reafirmava com a hereva directa de la Roma republicana. I per complementar aquest fons tan sols mancaven les restes d’una altra gran civilització de l’antiguitat, Egipte. El 1798 prop de dos-cents científics –entre ells, arquitectes, enginyers, dibuixants i matemàtics- s’embarcaven amb Napoleó en direcció a la terra dels faraons.
 
L’entrada a Egipte fou un èxit. I no li faltà gens d’èpica. Va ser a les portes d’El Caire, no gaire lluny de les piràmides de Gizah, on Napoleó pronuncià la famosa frase amb la que volgué esperonar els seus militars: “Endavant soldats! Recordeu que des d’allà dalt de les piràmides, quaranta segles us contemplen”. El general cors, tal com féu Alexandre el Gran vint-i-dos segles enrere, es presentà davant dels egipcis com l’alliberador del jou estranger dels mamelucs, casta guerrera d’origen turc que governava el país dels faraons al servei de l’Imperi otomà. Napoleó va saber jugar bé les seves cartes: pretengué modernitzar Egipte, tot respectant, però, l’islam i les institucions autòctones.
 
I mentre els soldats s’engrescaren en aquesta tasca civilitzadora, l’equip de científics començà a rastrejar el país a la recerca d’antiguitats. N’hi havia que saltaven a la vista com l’Esfinx, les piràmides i els obeliscs; d’altres, en canvi, com la pedra Rosetta, foren trobades de forma fortuïta. Era el primer cop que es donava importància a peces com aquestes. Fins aleshores, els governadors àrabs s’havien mostrat indiferents amb el passat preislàmic, que consideraven una era d’ignorància religiosa. I fins i tot els propis egipcis havien donat l’esquena a les construccions dels seus avantpassats, donat que les veien com els habitacles de genis malèfics.
 
L’egiptologia encetada pels francesos no trigà a canviar de mans. L’agost de 1798 l’armada britànica de l’almirall Nelson, aliada de l’Imperi otomà, va vèncer les tropes de Napoleó a la batalla del Nil. Aleshores es començà a negociar amb els vencedors el futur del material catalogat. Foren unes negociacions molt tenses. Els francesos fins i tot arribaren a amenaçar els anglesos de cremar-ho tot abans d’entregar-los-hi, fent-los així responsables de cremar “una nova biblioteca d’Alexandria”. Finalment arribaren a un acord: només pogueren endur-se les còpies escrites, mentre que les grans peces foren confiscades, entre elles la pedra Rosetta. El Museu Britànic seria el seu destí -un altra de les condicions de la desfeta fou que totes les obres romanes del Museu Louvre fossin retornades a Itàlia [...].

Per continuar llegint, cliclau aquí.

Aquest altre reportatge també parla sobre la indignació de Lord Byron amb l'espoli que cometeren els seus compatriotes britànics.

Aquí teniu una informació del diari "Última Hora" que parla sobre peces, també espoliades, de la ciutat romana de Pollentia que es troben al British Museum.

Aquí teniu la meva intervenció al programa Luces en la oscuridad (12/05/2010), que antigament s'emetia a Punto Radio, per parlar sobre les principals peces espoliades de l'antiguitat. 

Nefertari: poder i seducció a l’Egipte faraònic

Extracte del reportatge publicat el febrer de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 88)

Dotze segles abans de Cleòpatra, hi hagué a Egipte una altra dona amb molta més influència política. El seu nom és Nefertari i protagonitzà una de les històries d’amor més colpidores de l’antiguitat al costat del cèlebre faraó Ramsès II. Dona amb un profund sentit d’Estat, Nefertari propicià la pau amb l’imperi hitita i es convertí en la primera egípcia a ser divinitzada. La seva tomba és la més bella del món egipci. 

El regnat del Ramsès II (1279-1213 aC) és l’època en què la mil·lenària civilització de l’Antic Egipte arribà al seu zenit. Va ser l’època de la millor bonança econòmica, de la major expansió territorial i de la construcció de colossals temples, estàtues i obeliscs. Ramsès II “El Gran”, el faraó que més anys regnà les terres del Nil –més de seixanta anys-, exercí la seva megalomania amb mà de ferro (vegeu Sàpiens nº 52). Estranya, però, que un tipus tan dèspota i sanguinari com ell és deixés dur per una dona, Nefertari, que es negà a ser la simple acompanyant del monarca a qui alguns escriptors atribueixen l’Èxode bíblic.

Prou eloqüent és la dedicatòria que el sobirà féu esculpir a la tomba de la seva estimada, a la Vall de les Reines: “El meu amor és únic, no pot tenir rival; ella és la dona més bella que ha viscut. Quan passa, roba el meu cor i se l’emporta”. A pesar del paper tan rellevant que tingué la dona en la societat egípcia (vegeu desglossat), la relació que tan delicades paraules expressen va més enllà del que seria la passió inicial d’un enamorament, sobretot tenint en compte que Nefertari morí al cap de vint anys de matrimoni. Per a Ramsès II, home de moltes dones, Nefertari hagué de ser molt més que una amant d’extraordinària bellesa. El seu fou el romanç més corprenedor dels 3.000 anys d’història egípcia.

Una dona carismàtica
Sobre l’origen de Nefertari tot són especulacions, ja que es desconeix qui foren els seus pares. Només sabem que la família de Ramsès era originària de Delta. Per reforçar el seu paper en el principal lloc de culte d’Amon, hauria estat lògica una unió amb una família tebana de casa bona. És per això que es sol pensar que Nefertari podia ser una noble dama d’origen tebà. Amb tot, això planteja la pregunta de per què Ramsès mai no esmentà oficialment els progenitors de la seva estimada, la qual cosa hauria estat una magnífica eina propagandística.

El que sí se sap amb certesa, però, és que Nefertari formava part de l’harem que el faraó Sethi I va deixar en herència al seu fill Ramsès, de tan sols quinze anys. Nefertari, que també era una adolescent, de seguida va saber seduir el jove que s’hauria de convertir en el tercer faraó egipci de la Dinastia XIX. A les pintures, Nefertari apareix representada com una dona molt esvelta, fent honor així a l’etimologia del seu nom (“la més bella”). Els textos també ens diuen que tenia una veu molt dolça. Però aquestes no degueren ser les seves úniques armes de seducció. El seu carisma també degué ser una basa important. Si no, no s’entén que Ramsès, que aleshores ja estava casat amb Isetnofret i que tenia moltes concubines, la convertís ràpidament en la seva segona esposa oficial.

Adrià, el primer “hipster” de l’antiga Roma?

Les estàtues d’Adrià (segle II dC), de barba poblada, no ofereixen cap mena de dubte. El conegut com l’ “emperador viatger” podria haver estat el primer “hipster” de l’antiga Roma. La història oficial, però, diu que aquesta moda, que solem associar al moviment obrer, té un origen racista. Així doncs, després de llegir el que explicarem a continuació, els actuals incondicionals de les barbes salvatges s’haurien de fer mirar la seva pogonofília (< πώγων, “barba” + φιλία, “afecte”).
 
El terme “hipster” prové de l’anglès hip (“a la moda”) i, per tant, també està relacionat amb la paraula hippy. Va ser encunyat als anys quaranta del segle XX dins l’àmbit de la música Jazz. Amb tot, segons l’historiador estatunidenc Sean Trainor, l’avui coneguda com a barba “hipster” va néixer als Estats Units d’abans de la Guerra Civil o Guerra de la Secessió (1861-1865). Aleshores els afroamericans tenien el monopoli de les barbaries del país. Això els donava certa independència i un estatus econòmics que molts nord-americans no estaven disposats a tolerar.

Hipster actual
Hipster actual

Per rebel·lar-se contra aquestes ànsies de llibertat de la població negra, els blancs varen decidir boicotejar els seus negocis. L’única alternativa era afaitar-se a casa, però això feria l’orgull dels adinerats supremacistes. Va ser llavors quan començaren a multiplicar-se les barbaries regides per blancs. Amb tot, deixar-se la barba ja s’havia convertit en un símbol racial dels conquistadors colonials. I és que no estava ben vist utilitzar una eina com la navalla que era domini dels esclaus i dels negres. Així, els cànons estètics començaren a canviar més per connotacions polítiques que no pas per un tema estètic.
 
El 1856 fins i tot l’influent diari Daily Evening Transcript va llançar una sèrie de 21 articles on els racistes escriptors “probarba” s’esplaiaven a gust per defensar aquella incipient moda, que representava l’ “ideal de resistència” i el “domini dels blancs sobre les races inferiors”. Segurament aquest apunt històric passà desapercebut als artífexs de la “revolució dels barbuts”, liderada un segle després a Cuba per Fidel Castro.

Hipster antic
Hipster antic
 
Però la moda de la barba “hipster” també té altres lectures. Una d’elles és la que ofereix la historiadora de la Universitat de Berkely Sarah Gold McBride, especialitzada en estudis de gènere. Segons el seu parer, la barba poblada es va posar de moda en els Estats Units de la segona meitat del segle XIX també com a “resposta al moviment pels drets de la dona”. Aquesta mateixa connotació la trobam actualment en l’islamisme, on els homes se solen deixar la barba per reivindicar el seu poder davant la dona.
 
Barba “a la grega”
A Roma era habitual que els emperadors exhibissin rostres afaitats. Neró (54 - 68) començà a trencar aquesta tendència deixant-se créixer una mica la barba. Amb tot, fou l’hispà Adrià (117 - 138), fill adoptiu de Trajà, el primer cèsar que posà de moda la barba llarga, la famosa barba “hipster”. Aleshores, però, es conegué com a barba “a la grega”, atès que era un tret distintiu dels filòsofs hel·lens, a qui l’emperador volgué imitar. Sembla, però, que, en el seu cas, era una manera de dissimular unes cicatrius.
 
L’hel·lenisme també va impregnar la vida privada d’Adrià, qui arribà a rebre el malnom de Graeculus (“greguet”). Com li va passar a Sòcrates, l’emperador romà també es va casar amb una dona, Vibia Sabina, amb la qual no es dugué gens bé. Segons les xafarderies de l’època, Vibia Sabina bevia pocions abortives per no quedar-se embarassada d’un home a qui considerava un monstre, la descendència del qual únicament podia “danyar la humanitat”. I és que Adrià tenia fama de tenir un temperament colèric i violent que s’esforçà per sotmetre seguint els cànons grecs. No debades, pels seus veïns, perdre el control i cedir a la ira, era el pitjor dels pecats.

Adrià i Antínous
Adrià i Antínous

La veritat, però, del rebuig de la seva dona és que Adrià estava més interessat en persones del seu mateix sexe. Un dels seus amants més coneguts va ser un jove grec anomenat Antínous,natural de Bitínia, una regió d’Àsia Menor (actual Turquia) –es creu que era un esclau. El va conèixer en un dels seus viatges per aquelles contrades. Amb ell Adrià va ressuscitar la tradició homoeròtica grega, segons la qual l’home madur d’una parella (l’erastés) actuava com a educador del més jove (l’erómenos).
 
El 130, durant un viatge a Egipte, Antínous es va ofegar al riu Nil. Per a uns fou un accident, per a altres va ser cosa de l’emperadriu Vibia Sabina. L’explicació més romàntica sosté que el jove es va suïcidar, persuadit per un oracle que el seu sacrifici allargaria la vida del seu estimat Adrià. Aquest, romput de dolor, el va divinitzar, li aixecà estàtues amb el seu rostre arreu de l’imperi i li erigí una ciutat a la vora del Nil, Antinòpolis, els habitants de la qual gaudiren d’exempcions fiscals.

Vil·la adriana
Vil·la adriana
 
Al cap de vuit anys d’aquella pèrdua, Adrià, dèbil de salut, es retirà a la Vil·la Adriana, un fastuós palau situat a Tívoli, prop de Roma, considerat el palau de Versalles de l’imperi romà.  Era com una espècie de parc temàtic de l’arquitectura clàssica. Comptava amb rèpliques de singulars construccions com l’Acadèmia de Plató, del Liceu d’Aristòtil o fins i tot un jardí que representava l’Hades. Enmig d’aquest paradís, Adrià moriria amb 62 anys a causa, suposadament, d’una insuficiència cardíaca. Havent abraçat la filosofia epicúria, dies abans d’expirar va escriure un bellíssim poema dedicat a la seva pròpia ànima.
 
Animula vagula, blandula                    “Petita ànima meva, fugissera i tendra,
hospes comesque corporis                     hoste i companya del cos,
quan nunc habibis in loca                      on és que t’adreçaràs, ara?
pallidula, rigida, nudula                         Tu, pàl·lida, immòbil i nua,
nec, ut solis, dadis iocos!                        Ja no em donaràs les diversions que solies”
 

Sembla que amb aquests versos, d’una alta sensibilitat, Adrià va voler contrarestar la seva fama d’emperador dèspota –a Roma s’havia estès el rumor que, un any abans de morir, havia ordenat matar la seva dona per enverinament. El 1951 la seva personalitat polièdrica seria recreada magistralment per l’escriptora francesa Marguerite Yourcenar en la seva famosa novel·la Memòries d’Adrià.

Aquí teniu bustos d'altres emperadors "hipsters":

Neró (54-68 dC)
Neró (54-68 dC)


Còmmode (180-192)
Còmmode (180-192)

Convé recordar totes aquestes històries el primer dissabte de cada mes de setembre, fixat com el Dia Mundial de la Barba.

Aquí teniu un article sobre l'hirsutisme (del llatí hirsutus, "pelut"), síndrome que consisteix en un desenvolupament exagerat del sistema pilós, especialment de les dones, a les regions on normalment hi ha pelussa. L'article és del dermatòleg Xavier Sierra. I aquest altre, del mateix autor, parla de l'hirsutisme femení.

Aquí teniu un article de la periodista Mònica Planas titulat "La revolució pilosa".

Aquí teniu un interessant reportatge sobre el món de la cosmètica i la perruqueria a l'antiga Roma:



Gran transformació d'un aparcacotxes de Palma
Gran transformació d'un aparcacotxes de Palma

I no us podeu perdre aquest vídeo. És sensacional. Parla d'un aparcacotxes de Palma transformat en hispter. Es titula ""El espíritu de la plaza":




Un elixir hermètic

Des dels seus orígens, l’alquímia s’ocupà de l’estudi dels fenòmens químics que tenien per objecte trobar la pedra filosofal. Es creu que la paraula àrab al-kimiya, nascuda al segle XIV, prové de Khemia (“terra negra”), l’antic nom d’Egipte que al·ludia als dipòsits fèrtils negres de les inundacions periòdiques del riu Nil -com a antònim hi havia el mot deshret (dšṛt), "terra vermella" en referència al desert. Al segle XVII, quan l’alquímia va perdre la primera síl·laba deixà enrere tot un llast de superstició i, amb la forma de química, entrà ja dins l’era científica. Aleshores esdevingué la branca del saber que s’ocupa de la composició, l’estructura i les propietats de les diverses substàncies, i també de les seves transformacions recíproques.
 
La pedra filosofal era una cobejada substància que havia de servir per transmutar els metalls en or, per guarir malalties –esdevenint així una panacea (< παν, “tot” + ἄκος, ους, “remei”)- i per aconseguir la immortalitat. Els àrabs varen anomenar aquesta substància imaginària al-iksir, que ens ha donat elixir segurament a partir del mot grec ξηρός (“sec”). No debades, la imaginaven com una pols seca, procedent d'alguna pedra especial i per aquest motiu fou coneguda també com a pedra filosofal –“filosofal" perquè fins al segle XVIII als científics se'ls anomenava "filòsofs", de manera que podria haver-se dit pedra “científica”.

Hermes Trimegist, en un mural de la catedral de Siena
Hermes Trimegist, en un mural de la catedral de Siena
 
El llegendari egipci Hermes Trismegist, la figura del qual es mescla entre la realitat i la ficció, és considerat el pare de l’alquímia. A part del ser el déu grec missatger dels déus, Hermes era el nom amb el qual els hel·lens designaven Thot, déu egipci de l’escriptura, les ciències i les arts. I l’apel·latiu Trismegist ve de Τρι (“tres”), μεγας (“gran”), és a dir, “tres vegades gran”. A partir dels seus escrits de temàtica esotèrica (“obscur”, “incomprensible”, “adreçat només als iniciats” < ἑσω, “dins”) s’encunyà el concepte d’hermètic com a sinònim de cosa tancada, enigmàtica, obscura –el suposat alquimista Hermes Trismegist segellava les seves mescles en envasos impenetrables. Aquí va, doncs, el nostre humil homenatge a aquest personatge tan hermètic.

Bany Maria
Un dels mites de l’alquímia medieval va ser una dona coneguda com a Maria la Jueva, de qui no es tenen gaires dades. Probablement va viure durant el segle III. Els seus escrits no s’han conservat, però molts autors la citaren. Fou coneguda per inventar diversos artefactes. Un d’ells és un sistema que porta el seu nom i que avui no només s’utilitza en els laboratoris, sinó també en la gastronomia. És el bany Maria. Es tracta d’un recipient amb aigua que en conté un altre. D’aquesta manera, el seu contingut rep una escalfor més suau.

Bany Maria
Bany Maria


Articles del web relacionats:
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme

“Tots som grecs a l’exili”

L'escriptor argentí Jorge Luís Borges (1899-1986) ja ho va dir: «Tots som grecs a l'exili». No debades, el pòsit grec en la nostra llengua i cultura és enorme. Així, seguint la màxima de l’oracle de Delfos γνῶθι σεαυτόν (“coneix-te a tu mateix”), podem dir que el grec ens ajuda a conèixer-nos una mica millor. “Qui perd els orígens perd la identitat”, resa un famós aforisme. També, però, hem de fer cas al quart manament: “Honraràs el pare i la mare”. En aquest cas, Roma seria el pare cultural d’Occident, i Grècia, la mare.

Durant l’edat mitjana, en caure l’Imperi Romà d’Occident (476), el llatí es continuà emprant en els seus antics territoris. El grec, en canvi, només es parlava a la part oriental, a l’imperi bizantí, que tingué per capital Constantinoble. Així, als monestirs de l’Europa occidental era habitual trobar manuscrits amb l’anotació Graecum est, non legitur (“És grec; no es llegeix”). I d’aquesta expressió nasqué en anglès That’s Greek to me -nosaltres, en canvi, deim «això em sona a xinès».

A Anglaterra aquesta expressió es féu molt popular amb l'obra de teatre «Juli Cèsar», de Shakespeare. Hi apareixia un conspirador preguntant a un altre què havia dit Ciceró i aquest li contestava que no l'havia entès gens perquè «pel que fa a mi, allò estava en grec». L'equivalent francès de That’s Greek to me és C’est du grec pour moi. Als alemanys, en canvi, allò rar els sona a espanyol: Das kommt mir Spanisch vor.

Alfabet grec
Alfabet grec

No seria fins al segle XV quan Occident començà a aprendre la llengua d’Homer gràcies als erudits bizantins expulsats de Constantinoble el 1453 arran de l’ocupació turca. Molts d’ells ensenyaren a la refundada Acadèmia Platònica de la Florència dels Médici.
 
Tot i que es calcula que un 8% del nostre vocabulari és d’origen grec, la seva presència és bastant més àmplia. I és que molts hel·lenismes ens han arribat indirectament a través del llatí. Uns foren adoptats en la mateixa època de la romanització. Són noms pertanyents a tota mena de camps:
  • Elements físics: hora, aire, esfera.
  • Món animal: salamandra, perdiu, dofí, pop, cranc, ostra, perdiu, balena, camell, dromedari, cocodril, estruç, hipopòtam, camaleó, lleopard, rinoceront, tortuga.
  • Objectes diversos: rellotge, guix, oli, cullera, espasa, ampolla, corda, pedaç, prestatge, sandàlia.
  • Plantes: gerani, narcís, plàtan.
  • Persona: braç, talent, llàgrima, caràcter.
  • Altres: governar, ostra, galera, oliva, bany, orfe meló o delta (la desembocadura d’un riu, com la del Nil, agafa aquest nom  de la quarta lletra de l’alfabet grec, de forma triangular).
  • Cultismes, és a dir, mots agafats directament del grec, com història, filosofia, crònica, música, teatre, esquema, zona, poeta.
El grec inunda tots els centres educatius
El grec inunda tots els centres educatius

El llatí també adoptà molts hel·lenismes a través del cristianisme, atès que el grec fou la llengua de cultura dels primers cristians. En són un exemple Bíblia, evangeli, paraula, paradís, màrtir, diaca, monjo, batejar, apòstol, calze, església, parròquia, litúrgia, cementiri, àngel, diable, etcètera. La paraula senderi, sinònim de discerniment –present en la dita “aquell no té seny ni senderi”- també és un hel·lenisme d’encunyació cristiana. Deriva de συντερέω (“observar”) i aquest alhora de τηρέω (“vetlar”, “guardar”).
 
Un bon nombre de mots grecs provenen també de l’intercanvi que va suposar l’expansió de la Corona d’Aragó per la Mediterrània. Són mots relacionats sobretot amb el vocabulari marítim que ens han arribat a través de l’italià: xusma, proa, calaix, escull, galera, ormeig (<ὁρμίζω, “tirar l’àncora”), prestatge o xarxa. Per mitjà del grec, la cultura egípcia també ens ha transmès termes com papir o piràmide.

Antics dialectes grecs
Antics dialectes grecs
 
El grec continua sent actualment una font per a la creació de paraules noves, els neologismes, normalment elements científics o tècnics. Aquesta pràctica s’inicià al segle XVIII, a França, amb la Il·lustració que considerava el grec, però també el llatí, una llengua d’alta cultura. Després, els anglosaxons agafarien el relleu en l’encunyació de nous termes a partir de les llengües clàssiques.
 
En la medicina trobem moltes paraules d’origen grec gràcies a Hipòcrates, considerat el pare de la medicina. Nascut al segle V aC a l’illa egea de Cos, va ser el primer a desposseir aquesta disciplina del seu antic caràcter religiós. Considerava que les malalties ja no podien ser interpretades com a càstigs divins ni podien ser curades per mitjà de cap ritual. La seva tasca investigadora el portà a crear paraules com diagnòstic (δια + γιγνώσκω, “el coneixement a través de”), patologia (παθος + λογος, “estudi dels sofriments”), símptoma (συν + πίπτω, “elements que cauen a la vegada”) o pronòstic (προ + γιγνώσκω, “coneixement anticipat”).

Hipòcrates, el pare de la medicina
Hipòcrates, el pare de la medicina
 
En època moderna, quan la medicina anà fent nous descobriments, es continuaren creant termes a partir del grec, però també del llatí. Va ser així com sorgiren paraules com síndrome (συν + δρόμος, “córrer conjuntament”), anorèxia (ἀ + ορεξις, “sense gana”), anestèsia (ἀ + αἵσθησις, “manca de percepció, sensibilitat”) o al·lèrgia (αλλος + εργον, “una altra reacció”). Curiosament un dels tecnicismes mèdics més coneguts –quiròfan- és d’encunyació espanyola. Compost per les paraules gregues χερ (“mà”) y φανς (“visible”), va ser creat al 1892 pel doctor Andrés del Busto, de l’Hospital de San Carlos de Madrid. Amb ell batejà el primer centre d’Espanya que permetia als estudiants presenciar directament les intervencions dels cirurgians. El tecnicisme, però, no s’arribà a normalitzar del tot en altres llengües. En anglès utilitzen en el seu lloc l’expressió operating room; en portuguès, sala de operações, similar al salle d'opérations francès; i en alemany, Operationsraum. Amb la creació de nous termes, la medicina continua el seu curs. 
 
El mecanisme de creació de nova terminologia científica a partir del grec clàssic és inexhaurible i d’abast universal. Neologismes grecs són ecologia (οἶκος “casa”+λόγος “tractat”),  dinosauri (δεινός, “terrible” + σαῦρος, “sargatana”), cromosoma (χρῶμα “color” + σῶμα ” cos”). En molts casos es tracta de paraules compostes. Els neologismes formats a partir d’elements de diferents llengües reben el nom d’híbrids. Es diuen així perquè des del punt de vista lingüístic són aberracions. No debades, híbrid prové d’ ὕβρις (“supèrbia”, “injúria”). Inicialment, es tractava d’un terme que s’aplicava a aquell animal procreat per pares de distinta espècie, com si fos una injúria o ofensa contra la naturalesa pròpia de les espècies originàries. En l’àmbit lingüístics, híbrids grecollatins serien mots com televisió (τήλοῦ, “lluny” + visio, “visió”) o automòbil (ἀυτος, “un mateix” + movilis, -e, “mòbil”). També tenim híbrids amb llengües modernes, com ara megabyte, amb segon compost de l’anglès.

La utilitat del grec
La utilitat del grec

És curiós com les paraules d'origen grec sovint són considerades més nobles o fines que les de procedència llatina. Així, alguns prefereixen emprar el terme grec eucaristia (ευ, “bo” + χάρις, “gràcia”, “servei”) en comptes del llatí missa (< mitto, “enviar”); prefereixen anar a l'oftalmòleg (ὀφθαλμός, “ull” + λόγος, “estudi”) en lloc de l'oculista (< oculus); o al podòleg (πούς, ποδός, “peu”) en lloc del callista (< callum, “durícia”) o del pedicur (< pes, pedis “peu” + cura, “atenció”).

Aquesta importància que desprèn el grec explica la seva omnímode presència en marques comercials. En són un exemple la roba esportiva Nike (“victòria” en grec) o Kappa (lletra número deu de l’alfabet grec); la màquina d’escriure Olympia (en al·lusió a l’Olimp, la muntaya on habitaven els déu); el model de cotxe i revista d'història Clío (antigament musa de la història), els camions Pegàs (que suggereix rapidesa com el cavall alat de Perseu); el detergent Àiax (l’heroi més fort de la guerra de Troia, després d’Aquil·les) o la llibreria d’Internet Amazon (que agafa el nom de les amazones, antigues dones guerreres). D'altra banda, molts noms de persona també són d'origen grec. És el cas d'Andreu, Alexandre, Àngel, Catalina, Esteve, Felip, Irene, Jordi o Sofia. I n'hi ha d'estranys com Pancraci, Eulàlia, Eulogi o Anastàsia. Queda clar, doncs, que el grec és el nostre pa de cada dia. Milers de paraules ens recorden cada dia els nostres orígens hel·lens.

Paraula de Nietzche
Paraula de Nietzsche

 

El grec, més que una llengua morta, és una llengua fèrtil. Ho assegura Andrea Marcolongo, una professora italiana de grec, autora del llibre La lengua de los dioses. Nueve razones para amar el griego (Taurus, 2017). Al diari “El País” (10/10/2017) feia la següent reflexió:

“[...] A mi m’agrada més fer la distinció entre llengües fèrtils i infèrtils, i el grec és una llengua molt fèrtil que serveix per a crear paraules noves. Malgrat pensem que avui no té cap utilitat, és un idioma que està present en el nostre dia a dia. Per exemple, cada vegada que utilitzam la paraula xenofòbia. Xenos és estranger i fobia és por; per tant, xenofòbia és la por a l’estranger, un terme grec que s’encunyà al segle XX. De fet, els grecs mai no haurien utilitzat així aquesta paraula, ja que xenia, d’on deriva xenos, significa hospitalitat, un dels valors fonamentals a l’antiga Grècia”.

Aquí teniu un vídeo que parla sobre l'ús de l'alfabet en el món tecnocientífic:

Aquí teniu un llistat dels principals ètims grecs.

Aquí teniu les salutacions en grec modern.

Aquí teniu un poema del poeta uruguaià Mario Benedetti (1920-2009) titulat “Lenguas muertas”:

Las trajinadas lenguas muertas
no son tan sólo griego antiguo
latín y sánscrito y sumerio
son asimismo lenguas muertas
o casi muertas / pero nuevas/
el fingimiento el ditirambo
la demagogia el subterfugio
el fanatismo los agüeros
las viejas lenguas eran vivas
cuando vibraban en la gente
y eran el habla del esclavo
del campesino y del apóstol
del artesano y de la puta
las viejas lenguas se murieron
de aburrimiento y de pudor
al recalar en falsos mitos
y amontonarse en los sermones
y sin embargo si les damos
otra vigencia/ otro destino
otro sabor / las lenguas muertas
pueden cambiar de signo y pueden
resucitar al tercer día.


Sobre com els grecs canviaren el món, aquí teniu un interessant vídeo de Discovery Max.



Aquí teniu un treball de recerca món clàssic i anuncis de televisió. Aquí en teniu més. I aquí més.

En aquest enllaç trobareu paraules amb arrel grega. En aquest altre enllaç trobareu paraules de l'àmbit científic d'origen grec. I en aquest web també hi ha molt de material sobre etimologia.

En aquest altre enllaç també trobareu informació sobre la creació del llenguatge científic a partir del grec.

Aquí teniu una entrevista aAndrea Marcolongo, estudiosa del grec clàssic.

Aquí teniu un vídeo d'homenatge a Grècia fet per un grup d'alumnes de Múrcia, titulat "Gracias Grecia":



Aquí teniu la famosa escena del professor de grec de la pel·lícula "Amarcord":

 

Aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula "La meva gran boda grega", on el pare de la família parla sobre l'omnipotència etimològica grega:


En aquest vídeo del programa Món324 de TV3 trobareu un recorregut etimològic del vocabulari polític que hem heretat de Grècia.

Aquí teniu un documental de Pedro Olalla titulat "Por qué Grecia?"


Aquí teniu un capítol del programa "karakia" dedicat a la comunitat grega a Catalunya:




I aquí teniu un homenatge a Grècia, de la mà de Lluís Llach, "Vaixell de Grècia":


Aquest altre article meu parla sobre la importància del llatí a les nostres vides. Es titula "Menys llatí i més esport".

Bous bucòlics

Etimològicament parlant, no podem concebre un paisatge bucòlic sense bous. No debades, bucòlic ve del grec βοῦς (“bou”) –cal recordar que un bou és un toro (ταῦρος) castrat; així es converteix en un animal domèstic, apte per a les feina del camp. Aquesta paraula deriva alhora de l’arrel indoeuropea *gwous-, que recull la idea de “bestiar” i que en anglès va donar cow (“vaca”) i cowboy (“vaquer”).

Al principi els grecs practicaren l’escriptura bustrofèdica (βοῦς + στρέφω, “girar”): començaven en una direcció i, un cop acabada la ratlla, no tornaven al principi com feim nosaltres ara, sinó que continuaven a sota en direcció contrària, fent una ziga-zaga contínua, a l’estil dels bous que llauren un camp. Després, es passà a escriure de la dreta cap a l’esquerra -com encara es fa en àrab i hebreu. Amb el temps, per algun motiu desconegut, s’imposà l’orientació inversa, és a dir, d’esquerra a dreta, que és la que impera a Occident.

Exemple d'escriptura bustrofèdica
Exemple d'escriptura bustrofèdica


Una hecatombe amb bous
Entre els grecs, el bou fou un dels animals preferits a l’hora de fer sacrificis als déus. Quan se’n sacrificaven cent (ἑκατόν), aleshores es parlava d’hecatombe, paraula que avui és sinònima de gran matança. En canvi, la crema (καίω) d’un bou sencer (ὅλος) rebia el nom d’holocaust, terme que durant el nazisme s’assigna al genocidi de 6 milions de jueus -–de καίω també tenim l’adjectiu càustic sinònim de mordaç. L’encarregat de pasturar els bous era el βουκόλος. Atès que els passejava per entorns d’una bellesa extraordinària, no és d’estranyar que bucòlic s’empràs per referir-se als llocs idíl·lics (< εἴδω, “veure”).

 

Sacrifici d'un bou
Sacrifici d'un bou


El pare de la poesia bucòlica o campestre és Teòcrit, un grec natural de Siracusa (ciutat de Sicília) que visqué entre els segles IV i III aC. La seva obra Idil·lis conté molts poemes d’aquesta temàtica. La literatura bucòlica consistia bàsicament en històries protagonitzades per pastors que es dedicaven sobretot a la poesia amorosa. Era una reacció contra la vida urbana, artificiosa i corrupta. Algun crític ha arribat a dir que Teòcrit ha fet més mal que bé a la poesia bucòlica, les exageracions de la qual més tard derivarien en un fals sentimentalisme.

En Teòcrit el paisatge apareix sovint sota la forma del famós locus amoenus (“lloc agradable”), el tòpic literari que al segle I aC popularitzaria el poeta romà Virgili amb les seves Bucòliques, també conegudes com a Èglogues. Amb Virgili també es consolidaria un altre tòpic, el de l’Arcàdia, una regió grega del nord-est del Peloponès que al segle II aC l’historiador Polibi havia idealitzat com un lloc ple de pau i harmonia. Horaci (segle I aC) fou un altre poeta llatí que s’inspirà en Teòcrit per a alguns dels seus versos. És el cas del famós beatus ille (“feliç aquell”), que canta la pau de la vida al camp i el benestar que sent l’ésser humà quan s’allunya del brogit de la ciutat i s’endinsa en la natura.

Et in Arcadia ego (Guercino, 1622)
Et in Arcadia ego (Guercino, 1622)


Una vacuna per als bulímics
La bulímia -trastorn alimentari de fam insaciable, generalment seguit de vòmits- també ve de βοῦς. Amb l’afegitó de λιμός (“fam”), literalment vol dir “fam de bous” –no s’ha de confondre amb abúlia, la falta de voluntat, compost d’α privativa i de βούλομαι “voler”.

La femella del bou és la vaca, paraula que ve del llatí vacca. D’aquest animal agafaren el nom les vacunes. El 1796 el metge anglès Edward Jenner va descobrir que inoculant la verola de la vaca en els éssers humans immunitzava aquests davant la verola comuna, que en aquell moment estava provocant una gran mortaldat a Europa. En un principi la vacuna per antonomàsia fou la de la verola; després, però, el terme s'aplicà a qualsevol malaltia.

Botzina bovina
En llatí, el βοῦς grec donaria buttis, d’on deriva bóta, recipient destinat a contenir líquids i que en els seus orígens estava fet amb pell de bou o de vaca. I de bóta també tenim botella, que avui generalment ja és de vidre –el castellà “botijo” té idèntic origen. Botzina és una altra paraula de la família bovina. Ens ha arribat a través del llatí bucina, que era la banya que tocaven els cuidadors de bous per cridar els seus animals. Ara doncs, en tocar la botzina del cotxe, haurem d’anar alerta que no ens surtin bous. Per evitar-ho, tenim l’alternativa de tocar el clàxon, paraula que agafa el nom de la firma americana que el 1909 fabricava aquesta botzina i que s’inspirà en l’imperatiu aorist del verb grec κλάζειν (“ressonar”).

Vaca ajaguda (Vincent Van Gogh, 1883)
Vaca ajaguda (Vincent Van Gogh, 1883)

Temps de vaques grasses
I si parlam de vaques no podem ometre les famoses expressions bíbliques “temps de vaques grasses” i “temps de vaques magres”. S’empren per exemplificar els vaivens dels cicles econòmics dels països i de les empreses. Aquestes expressions estan relacionades amb Josep, el penúltim dels dotze fills de Jacob. Era un personatge que tenia somnis ben estranys, per la qual cosa es guanyà l’odi dels seus germans. Aquests se’l tragueren de sobre venent-lo com a esclau a uns mercaders d’Egipte. A la terra dels faraons, però, acabà fet presoner.

Vaca grassa
Vaca grassa
 
A la presó Josep s’especialitzà a interpretar no els seus somnis, sinó els dels seus companys. Totes les seves interpretacions es complien. La seva clarividència va arribar a l’oïda del faró, qui també va voler que li interpretàs dos somnis que havia tengut i que el tenien preocupat. En el primer somni havia vist set vaques grasses que pasturaven a la vora del riu Nil i que eren devorades per unes altres set vaques primes i escanyolides. En el segon somni, apareixien set espigues plenes de gra que eren ofegades per unes altres set de dèbils i espatllades.
 
Josep ho va tenir fàcil a l’hora d’interpretar aquests somnis. Tot plegat volia dir que set anys de gran fertilitat i abundància serien seguits per set anys d’espantosa misèria. A continuació Josep va recomanar al faraó que nomenàs un ministre capaç d’acumular els béns dels primers anys per així disposar-ne en l’època dolenta que havia d’arribar. El faraó va nomenar el mateix Josep per a aquest càrrec.

Articles del web relacionats:
El mite dels toros
- Mar Jònic en honor a la vaca amant de Zeus

Biblioteques, la memòria de la humanitat

Avui, 24 d'octubre, és el dia Internacional de les Biblioteques. Per ventura no és casual que aquesta efemèride fixada per la UNESCO se celebri gairebé una setmana abans que el Dia de Tots Sants (1 de novembre). Algú va dir que les biblioteques són com els cementeris. Són llocs on "descansa" (κοιμαι) la memòria oblidada de la humanitat: en un cas en forma de llibre i per ordre alfabètic, en l'altre en forma de tomba i de manera aleatòria. En ambdós recintes la gent hi entra embolcallada per un silenci que obliga a trobar-nos amb nosaltres mateixos. I davant una panorama tan abismal de coneixements i de vides truncades la por també ens corprèn i fa que mirem amb cert respecte els seus vigilants: els bibliotecaris i els enterramorts.

Alexandria
La biblioteca més famosa de l'antiguitat fou la d'Alexandria (Egipte). Al segle IV aC, en morir Alexandre el Gran, el seu extens imperi fou repartit entre els seus generals. I Egipte tocà a Ptolomeu. L'objectiu d'aquest militar fou convertir Alexandria en la nova Atenes, una ciutat ja en decadència però que just un segle enrere, en temps de Pèricles, havia estat el punt de trobada de tots els intel·lectuals del moment. Aleshores tanta d'efervescència cultural s'acabà canalitzant a través de l'Acadèmia de Plató i el Liceu d'Aristòtil, considerades el precedent de les actuals universitats.

A Alexandria també calia un d'aquests centres del saber, però de majors dimensions, com la biblioteca de Nínive (Mesopotàmia). I no només havia de servir per promoure la cultura grega, sinó també per legitimar la nova monarquia ptolemaica. L'encàrrec va anar a parar a mans de l'atenès Demetri Falèron, un exalumne d'Aristòtil. La nova institució que estava a punt de néixer necessitava la protecció de les nou muses, les deesses de les arts del coneixement. S'anomenà, per tant, Museu ("temple de les muses", en grec). No tingué res a veure, però, amb el nostre concepte actual de museu.

Parnasus

Les Muses del Parnàs


En ple segle III aC el Museu d'Alexandria reuní les ments més brillants de la Mediterrània. Aquests hostes sabien que qualsevol aportació dels seus predecessors era cabdal per a fer nous descobriments. És així com naixé la cèlebre biblioteca (βιβλιον, "llibre" + τίθημι, "col·locar"), que en un principi era una dependència més del Museu. Conta la llegenda que, perquè es convertís en el major magatzem de coneixements de tots els temps, Ptolemeu III féu enviar un comunicat als sobirans de totes les terres conegudes fins aleshores, sol·licitant en préstec els seus llibres. A més, els vaixells que atracaven al port d'Alexandria foren obligats a deixar els llibres que portaven a bord. La biblioteca es quedava l'original i en feia una còpia que tornava als vaixells.

El naixement dels filòlegs
En total la biblioteca d'Alexandria arribà a tenir 700.000 rotlles de papir. Tot aquest material propicià l'aparició de la figura del filòleg ("l'amant de la paraula"). Eren persones que es dedicaven a l'estudi de la gramàtica i a l'anàlisi i edició de textos. Els d'Alexandria fixaren les bases del que avui dia s'anomena catalogació: l'art de classificar els llibres perquè el lector pugui trobar la informació que necessita.

Els empleats alexandrins també idearen una espècie de top ten: la llista dels millors autors per gènere. Moltes obres de l'antiguitat ens han arribat precisament gràcies a aquestes llistes que serviren de guia perquè els copistes medievals elegissin els autors que més valia la pena transcriure. Així doncs, el cànon (κανών, "model", "llei") literari fixat a Alexandria és el que, amb lleus variacions de gust segons les èpoques, s'ha conegut com a "clàssic".

El far d'Alexandria
El far d'Alexandria


Pèrgam
Aviat a Alexandria li sortí una rival, Pèrgam. Situada al nord-oest de Turquia, prop de la mítica Troia, era una ciutat que també havia nascut al segle IV aC fruit del repartiment del dominis d'Alexandre el Gran entre els seus generals. Fou, però, al segle III aC, sota el regnat d'Àtal I, quan es construí la biblioteca. L'objectiu era convertir la urbs en el centre cultural i artístic d'Àsia Menor hel·lenística. Des d'Egipte tot eren recels.

L'historiador romà Plini (Història natural XIII, 70) conta que al segle II aC, per evitar el transfuguisme d'erudits a la nova biblioteca, Alexandria li tallà el subministrament de papir des del Nil. S'inicià així una mena de guerra freda cultural entre dues grans potències. De la confrontació sorgí el pergamí -el nom ja delata el lloc del seu naixement, tot i que es tractava d'un material ja emprat abans en altres indrets. S'obtenia de la pell d'animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció. Oferia més avantatges que el papir que s'obtenia de les ribes del riu Nil: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era més car i d'elaboració més lenta.

L'ofegament econòmic que practicà Alexandria sobre Pèrgam fou l'excusa perfecta per a l'explotació del pergamí que fins aleshores només s'havia utilitzat a petita escala. La jugada, doncs, no sortí bé a la nissaga dels Ptolemeus. No seria, però, la nova rival qui acabaria amb la biblioteca del país dels faraons. Al segle I aC Juli Cèsar havia arribat a Egipte encalçant el seu enemic Pompeu. Allà es trobà amb un país immers en una guerra civil per la successió del tron.

Cleopatra Acti

Cleòpatra

El conqueridor de les Gàl·lies donà suport a la germana del rei, Cleòpatra VII, de qui s'enamorà bojament. Fou durant el transcurs d'un atac al port d'Alexandria quan es produí el desastre. Al 48 aC el general romà havia ordenat cremar les naus de la facció enemiga, però el foc se li escapà de les mans i arribà fins a la biblioteca. Alguns historiadors conten que es cremaren 400.000 rotlles de papir.

A pesar del disgust, els detractors foren eliminats i Cleòpatra es convertí en la nova reina d'Egipte amb el suport de Roma. El seu valedor, però, no trigà a ser assassinat, de manera que, per mantenir-se en el poder, la faraona grega es proposà captivar el cor del nou home fort de Roma a Orient, Marc Antoni. Aquest, per tenir-la contenta, saquejà la biblioteca de Pèrgam i, segons relata Plutarc, li féu donació dels dos-cents mil llibres que contenia per tal de pal·liar les pèrdues ocasionades per l'incendi de Juli Cèsar. Alexandria tornava a reviscolar, però no per molt de temps.

Al llarg dels segles vinents la biblioteca patiria les ràtzies de cristians i pagans. Al segle VII dC el cabdill dels àrabs, el califa Omar, en trobar-se davant una munió tal de llibres, diria: "Si estan d'acord amb l'Alcorà, aquests llibres són innecessaris; si hi estan en desacord, millor serà cremar-los". En tot, es creu que aquesta frase és falsa. Els cristians l'haurien atribuït intencionadament als seus principals enemics.

A El nom de la rosa, Umberto Eco parla així de les biblioteques:

 "Fins llavors havia cregut que els llibres parlaven de les coses, humanes o divines, que hi ha fora dels llibres. De sobte, vaig entendre que sovint els llibres parlen de llibres, és a dir, que és com si parlessin entre ells. A la llum d'aquesta reflexió, la biblioteca em va semblar encara més inquietant. Era l'àmbit d'un llarg i secular murmuri, d'un diàleg imperceptible entre pergamins, una cosa viva, un receptacle de poders que una ment humana era incapaç de dominar, un tresor de secrets emanats d'innombrables ments, que havien sobreviscut a la mort d'aquells que els havien produït, o d'aquells que els havien anat transmetent."




Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.



Articles del web relacionats:
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
El nas de Cleòpatra

I aquí teniu un interessant article de Pau Giralt titulat "Lladres de llibres".

Us recoman també aquest article de Jordi Llovet, Biblioteques, publicat al diari Ara (30/04/2016). I aquest és un altre article de Jordi Llovet. Es titula "La utopía de las bibliotecas ideales".

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px