Banner Top

L’origen grec de l’himne americà

Que Déu beneixi Donald Trump! O millor dit, que els déus grecs el beneeixin! L’himne que acaba de donar la benvinguda al 45è president americà és d’inspiració grega. Tot va començar a finals del segle XVIII amb la fundació de la Societat anacreòntica, un club de cavallers de Londres. Aquesta societat, del tot elitista, estava dedicada a Anacreont, un poeta grec del segle VI aC. Eren força coneguts els seus poemes que canten els plaers de la vida, el vi i l’amor -d’ell prové la imatge que tenim d’Eros com a nin alat juganer. 

Bust d'Anacreont al Museu Louvre
Bust d'Anacreont al Museu Louvre
 
Anacreont va ser molt imitat en època hel·lenística i romana. Les seves imitacions, conegudes com les “anacreòntiques”, exercirien una gran influència en poetes del Renaixement i del neoclassicisme. No es d’estranyar, doncs, que al segle XVIII la Societat anacreòntica també li retés culte amb àpats ben copiosos. Per a l’ocasió, es creà un himne (del grec ὕμνος), que s’anomenà To Anacreon in Heaven (“A Anacreont en el cel”). La tonada va anar guanyant popularitat a Londres i altres llocs del món. Al segle XIX, als Estats Units seria adaptada en diverses cançons patriòtiques i finalment també en la nacional.

El poemes d'Anacreont eren força hedonistes
El poemes d'Anacreont eren força hedonistes
 
La gestació de l’himne
L’Himne dels Estats Units d’Amèrica va ser compost per Francis Scott Key el 13 de setembre de 1814. Va ser en el marc de la guerra que els EUA mantenien amb el Regne Unit per fer-se amb uns territoris canadencs que pertanyien a l’imperi britànic. Scott, un poeta amateur de 34 anys, havia estat detingut pels anglesos quan, com a advocat que era, havia anat a sol·licitar l’alliberació d’un amic. La detenció es va produir durant el bombardeig britànic al Fort McHenry de Baltimore (Maryland), a la costa nord-est americana. Scott, empresonat dins d’un vaixell britànic, observà l’atac des de la seva cel·la.

L'esperit patriòtic americà
L'esperit patriòtic americà
 
L’endemà, havent cessat l’atac, va albirar que en el Fort McHenry encara onejava la bandera americana. Els seus havien guanyat. Aquesta imatge li va inspirar el poema The Defence of Fort M'Henry. Atès el seu rerefons patriòtic, també s’adaptà a la melodia de les cançons del moment que seguien el patró de To Anacreon in Heaven. El 3 de març de 1931 va esdevenir himne nacional per una resolució del Congrés americà. Aleshores el poema d’Scott es rebatià com a The Star Spangled Banner (“La Bandera de les estrelles centellejants”). Aquesta és la lletra de la cançó, encara que només se’n sol cantar la primera estrofa:
 
O, digueu-me, podeu veure a la primera llum de l'aurora
allò que amb orgull vam saludar a l'últim centelleig del crepuscle?
les amples bandes i brillants estrelles de la qual, en la fera lluita
sobre les muralles contemplem onejant amb galania?
I la resplendor vermella dels coets i les bombes esclatant a l'aire
van donar proves a la nit que la nostra bandera encara hi era
O digueu-me, encara oneja la bandera de les estrelles centellejants

sobre la terra dels lliures i la llar dels valents?
 
Sobre la costa tènue es veu entre la boira,
on l'host arrogant de l'enemic reposa en terrible silenci,
Què és allò que la brisa, sobre l'altíssima pendent,
quan bufa, ara amaga, ara revela?
Ara rep el centelleig del primer raig del matí,
En plena glòria de la reflexió, ara brilla en el rierol:
És la bandera de les estrelles centellejants! Que per molt temps onegi
sobre la terra dels lliures i la llar dels valents.
I on és aquella banda que envanida jurava
que el caos de la guerra i la confusió de la batalla,
ens deixaria sense llar ni país?
La seva sang ha rentat la taca dels seus vils passos.

Cap refugi ha pogut salvar el mercenari ni l'esclau
Del terror de la fugida o de la penombra de la tomba.
I la bandera de les estrelles centellejants en triomf oneja
sobre la terra dels lliures i la llar dels valents.
O, que així sigui sempre, quan els homes lliures s'interposin
entre la seva estimada llar i la desolació de la guerra.
Beneïda amb victòria i pau, que la terra rescatada pel Cel
lloï el Poder que ens ha creat i preservat com a nació!

Hem de conquerir quan la nostra causa sigui justa,
I que aquest sigui el nostre lema: "En Déu confiem".
I la bandera de les estrelles centellejants en triomf onejarà
sobre la terra dels lliures i la llar dels valents!
 

Aquí teniu la melodia de To Anacreon in Heaven:



I aquí teniu l'Himne dels Estats Units intepretat per Beyoncé el 2013 en la reelecció d'Obama:



Avui, doncs, més de 2.500 anys després de la seva mort, Anacreont és mes viu que mai amb l’himne americà. Amb Trump, però, ja podem partir corrents. Del “Yes, we can” d’Obama hem passat al “Yes, we run”. Només la intervenció dels déus grecs pot evitar que això acabi en tragèdia.

Sabíeu que el grec va estar a punt de ser la llengua oficial dels Estats Units? Ho explica aquest article.

I parlant de música, no us podeu perdre aquest sensacional vídeo del programa "Món 3/24" de TV3 titulat "Adéu a la música d'Obama". Està en sintoni (i mai millor dit) amb aquest altre "Les músiques d'Obama".

Articles del web relacionats:
A l'orfeó amb Orfeu
-
 Capitals amb Capitoli
- L'origen clàssic de la música

"¡Antes roja que rota!"

Article publicat a l'Ara Balears (20/09/2015)

Sembla que ara l’esquerra espanyola s’ha apropiat d’una de les consignes del franquisme: “España, ¡Antes roja que rota”. Els socialistes ja varen escenificar la seva absoluta simbiosi amb els hereus de Franco (PP) quan, ara fa més d’un any, tancaren files entorn a la proclamació del monarca Felip VI, que ocupa el càrrec per un imperatiu dictatorial i no popular. Ara el nostre flamant Borbó, a instàncies de la Moncloa, se n'ha anat a corre cuita  a Washington per arrencar de l' "omnipotent emperador" Obama el seu suport a “una Espanya forta i unida". Al seu dia l’ “historiador” Rajoy ja va afirmar que “somos la nación más antigua de Europa”. Amb aquesta prepotència, des de la “Meseta” encara no entenen com varen poder perdre Portugal al segle XVII.

Reis per gràcia dictatorial
Reis per gràcia dictatorial
 
Davant l’imparable procés sobiranista català, els socialistes, que s’erigeixen en herois d’una Transició inacabada, tampoc no han dubtat a arrenglar-se un altre cop al costat dels seus socis conservadors. Així es manifestava fa unes setmanes l’expresident Felipe González en una carta escrita a El País titulada, de forma paternal, “A los catalanes”: “No creo que España se vaya a romper, porque sé que eso no va a ocurrir, sea cual sea el resultado electoral. Creo que el desgarro en la convivencia que provoca esta aventura afectará a nuestro futuro y al de nuestros hijos y trato de contribuir a evitarlo”.
 
En la mateixa línia que González ja s’ha manifestat la seva antiga guàrdia pretoriana, els “progressistes” Javier Solana, Josep Borrell o Joaquín Leguina. La darrera a fer-li la gara-gara ha estat la nostra presidenta, Francina Armengol. Fa poc, en un míting de suport a Miquel Iceta, candidat socialista a les eleccions catalanes, assegurà que “no puc entendre com algú pot somiar una Espanya sense Catalunya”. El seu antic capitost, Rodríguez Zapatero, un gran venedor de fum, tampoc no ho entén després del seu famós “Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Cataluña”.

Declaracions sinceres de Felip V
Declaracions sinceres de Felip V
 
Tanmateix, en aquesta concepció monolítica d’Espanya, el PSOE no només fa front comú amb el PP més obtús i amb un Ciudadanos “antialdea”. Podemos és un altre aliat incondicional seu. Recentment, en un acte de campanya a Barcelona, el seu líder, Pablo Iglesias, ha demanat als fills d’andalusos i extremenys que “treguin les dents” i que no “s’avergonyeixin” dels seus orígens a l’hora de votar contra Mas el proper 27-S. La resposta li ha arribat, en forma de piulada, de la mà de David Fernández, exdirigent de la CUP: “Ya vale, ¿no? ¿Alguna manía especial en intentar dividir a los catalanes por su origen? Vengo de Zamora. Soy independentista”.
 
La croada anticatalanista del PSOE també compta amb el suport dels antics intel·lectuals de la “ceja”. Ja al 2012 personalitats com Pedro Almodóvar, Elvira Lindo, Félix de Azúa o Aitana Sánchez Gijón promogueren un manifest contra el procés d’autodeterminació que ha atiat un moviment ciutadà sense precedents en la història d’Europa –així ho avalen les quatre últimes Diades multitudinàries. Altres, en canvi, com Joan Manel Serrat, estan desapareguts. Curiosament són els mateixos intel·lectuals que aixequen la veu davant dels pobles oprimits, ja sigui el tibetà, el palestí o el sahrauí. Mentrestant el castrador nacionalisme espanyol, de llarga tradició imperialista, sempre és vist més bondadós i legítim que la resta de “perifèrics nacionalismes excloents”.

Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
 
Davant tanta incomprensió resulta molt il·luminadora una carta que el 14 de maig de 1907 adreçà Miguel de Unamuno, natural de Bilbao, al seu amic alicantí José Martínez Ruiz, Azorín. Poques setmanes abans, en les eleccions generals, Solidaritat Catalana havia aconseguit 41 dels 44 escons en disputa al Congrés dels Diputats. Aleshores Unamuno, que sempre s’havia mostrat contrari a la independència de Catalunya, criticà durament l’actitud de la premsa espanyola: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”.

Reflexions actuals de Machado
Reflexions actuals de Machado
 
Un segle després d’aquestes afirmacions sembla que Castella no ha après res. Ara, havent vist la forta embranzida del procés sobiranista, tota la “brunete mediàtica” madrilenya ja ha tret la seva artilleria pesant. La darrera mostra d’aquesta hostilitat la va demostrar la setmana passada Ana Pastor, a la Sexta, en l’entrevista que féu al president de la Generalitat. A la periodista no li interessava entendre la realitat catalana, sinó més aviat enrarir-la. Sort que era un mitjà “progre”! Una bona medicina a tanta ofuscació podria ser la lectura de l’últim número especial de la revista “Sàpiens” titulat “Mil anys de català. La història d’una llengua irreductible”. Tanmateix, no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. L’esquerra ho té clar: “España, ¡Antes roja que rota!

Cal tenir en compte també els famosos versos de Machado: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora ”.


Text il·lustratiu sobre la independència
Text il·lustratiu sobre la independència


No us podeu perdre aquest article de J.B. Culla titulat "La sort dels no-nacionalistes"

També és molt recomanable aquest article de Sebastià Alzamora: "Judici contra tots nosaltres".

Aquí teniu un article de l'interssant blog "Històries d'Europa". Es titula "Els reis catòlics i la mentida de la creació d'Espanya".

Aquí teniu un article sobre l'origen dels símbols del nacionalisme espanyol.

També és interessant aquest article de Xavier Diez titulat "Una izquierda cobarde y acomplejada".

Articles del web relacionats:
La mare llibertat
Catalunya encadenada
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

I
 aquí teniu el millor homenatge a l'Espanya més imperialista. La cançó de los Nikis, "El Imperio contraataca":




I aquí teniu una fantàstica carta d'un madrileny independentista adreçada al rei Felip VI:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px