Banner Top

El complex d'Alexandre

El complex d’Alexandre és el ressentiment del fill envers el pare, que no el deixa créixer com a persona. Recordaria una mica el complex d’Èdip. Es diu que Alexandre Magne (356 aC-323 aC), en assabentar-se dels triomfs bèl·lics del seu pare Filip II de Macedònia, va exclamar amb ira i frustració: "El meu pare no em deixa ja res per conquistar!". En aquest cas els psicoanalistes parlen d'una "ofensa narcisista del jo". Tanmateix, Alexandre va arribar a superar amb escreix el seu pare. Un altre cop, doncs, la psicologia tergiversa la història.

El 338 aC, a la batalla de Queronea, Filip II, un hel·lenòfil empedreït, havia aconseguit sotmetre les polis gregues al regne de Macedònia. Al cap de tres anys, en morir en estranyes circumstàncies –diuen que la seva dona Olímpia l’ordenà assassinar-, Alexandre, de tan sols vint anys, assumí les regnes d’aquell reialme. El nou capitost es va encarregar de fer realitat el projecte del seu pare: acabar amb l’imperi persa de Darios III.

Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma
Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma

Dalt del seu cavall Bucèfal, Alexandre va aconseguir bastir un imperi d’unes dimensions desconegudes a la seva època, que anava des de Grècia i Egipte fins a la vall del riu Indus, a tocar amb l’Índia. Va ser la conquesta més espectacular i la més ràpida de l’antiguitat, en tretze anys (336-323 aC). Sens dubte, fou la primera globalització del món antic. Alexandre va ser bastant tolerant amb els costums i les estructures polítiques locals. Per això alguns també el consideren el pare de la famosa “aliança de les civilitzacions”.

Alexandre Magne, Rembrandt (1655)
Alexandre Magne, Rembrandt (1655)

Nus gordià
Alexandre va actuar com una autèntica màquina piconadora a Àsia. La clau del seu èxit militar, però, la trobam en una anècdota que li va passar a la ciutat de Gòrdion, a Frígia. En aquesta ciutat del centre de l’actual Turquia hi havia un carro reial fermat amb un complicat nus: el famós nus gordià. Segons una llegenda, qui aconseguís desfer-lo conqueriria tota Pèrsia. Alexandre ni tan sols el va intentar desfer, sinó que simplement el va tallar amb la seva espasa davant l’horror dels sacerdots. Amb tot, en aquell mateix moment un tro va ressonar. Com que a Egipte un oracle li havia dit que era fill de Zeus, Alexandre va interpretar aquell tro com la benedicció del totpoderós déu a la seva conducta. Des d’aleshores “tallar el nus gordià” s’utilitza com a sinònim de resoldre un problema complex a través d’una acció dràstica.

Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)
Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)

La fi d’un somni
El 327 aC, a la conca de l’Indus, mentre Alexandre lluitava contra el rei Poros, moria el seu vell i estimat cavall Bucèfal. El 324 aC el rei macedoni va rebre la notícia d’una altra pèrdua: una malaltia s’havia emportat el seu íntim amic Hefestió, amb qui suposadament mantenia una relació homosexual. Mentrestant, continuava viu el seu somni d’unificar Occident i Orient en un imperi panhel·lènic, on es fusionessin les creences de grecs i bàrbars.

Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)
Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)


Tanmateix, el macedoni no va poder gaudir molt del seu gran projecte. El 323 aC, després que el seu exèrcit, exhaust, l’hagués dissuadit de conquerir l’Índia, la mort el va sorprendre a Babilònia (l’actual Iraq) –suposadament va morir d’unes febres. Tenia trenta-dos anys i havia fundat més de cinquanta ciutats per tot Àsia amb el seu nom (la més famosa és l’Alexandria d’Egipte). En el llit de mort, se li va preguntar a qui volia deixar el poder i ell va respondre amb un fil de veu: “Al millor”. Però es va oblidar de dir qui era, el millor –aleshores Alexandre tenia dos fills, l’un era infant i l’altre encara estava en el ventre de la seva dona.

Alexandre en el seu llit de mort
Alexandre en el seu llit de mort


Els seus generals, anomenats diàdocs (“els successors”), varenn iniciar així una dura batalla per fer-se amb el poder d’aquell immens imperi. Aquest, tanmateix, es va desmembrar en petits regnes anomenats “regnes hel·lenístics”. El més conegut de tots va ser el d’Egipte, que quedà sota el poder de Ptolomeu, l’artífex de la biblioteca d’Alexandria.

Aquí teniu la història de les enigmàtiques últimes paraules que va proferir Alexandre Magne en el seu llit de mort.

Sabíeu que Alexandre el Gran va ser el primer a trobar petroli a l'Iran? Aquí en teniu tota la informació.


Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Alexandre. Aquest altre està dedicat als seus descendents.


Aquí teniu un documental d'Alexandre Magne:


Fídias, el protagonista de la primera selfie a l'antiga Grècia

La terra que ens va donar la paraula narcisista també era amant de les selfies. El primer autoretrat grec del qual tenim constància és de Fídias, l’escultor que a mitjan segle V aC coordinà les obres de l’imponent Partenó de l’acròpoli de la democràtica Atenes -els seus arquitectes foren Ictinos i Cal·lícrates.

Després de la victòria hel·lena sobre els perses a les Guerres Mèdiques, el santuari de Partenó s'erigí en un present a Atenea Parthenos (“Atena donzella”), la deessa protectora de la ciutat. L’edifici, amb tot, acabà convertint-se en tot un símbol propagandístic de la força civilitzadora de la capital de l’Àtica, “una escola per a tota Grècia”, en paraules de Pèricles. Així ho reflectien les seves mètopes. Els seus quatre costats són plenes de referències guerreres: la lluita dels déus contra els gegants (gigantomàquia), la dels lapites contra els centaures (centauromàquia), la dels grecs contra els troians (guerra de Troia) i la dels atenesos contra les amazones (amazonomàquia).

Mètopa del Partenó
Mètopa del Partenó

Aquests temes mitològics tenen el mateix denominador comú: la victòria de les forces de l’ordre i la raó (déus, lapites, grecs i atenesos). Era una clara referència a la recent victòria contra els perses o, el que és el mateix, el triomf de la civilització grega, representada per Atenes, contra la “barbàrie” oriental. Mai en cap altre edifici de Grècia no s’havien concentrat tantes connotacions nacionalistes i bèl·liques amb un llenguatge al·legòric.

Una selfie al costat d’Atena
A l’interior del temple, Fídias hi va construir una estàtua d’Atena de dotze metres d’altura, feta amb or i ivori. Segons algunes fonts històriques, l’escultor atenès no es pogué estar d’esculpir la seva pròpia imatge a l’escut de la deessa. Aleshores els seus enemics més envejosos aprofitaren l’ocasió per acusar-lo d’impietat. Perseguit per la justícia, Fídias optà per exiliar-se a Olímpia. Tanmateix, al santuari seu dels Jocs Olímpics continuaria fent gala del seu talent artístic. Hi erigí una altra monumental estàtua, la de Zeus, que seria considerada una de les set meravelles del món antic. Havent sortit escaldat d’Atenes, sembla que aquest cop Fídias va poder contenir la seva egolatria, de manera que evità fer-se una “selfie” amb la seva nova obra. Es creu que amb el temps aquesta fou traslladada a Constantinoble (l’actual Istanbul), on desapareixeria víctima de les flames.


Estàtua de Zeus a Olímpia
Estàtua de Zeus a Olímpia

L’estàtua d’Atena que Fídias esculpí al Partenó també desapareixeria arran d’un incendi. Al segle V dC el santuari de l’acròpoli es reconvertiria en una església bizantina. Al segle XV seria emprat com a una mesquita i 1687 volaria pels aires en ser bombardejat per les tropes venecianes, que sabien que els turcs l’utilitzaven com a polvorí. El 1802 l’ambaixador britànic lord Elgin es va emportar a Londres els famosos marbres del Partenó, que avui es conserven al British Museum. El 1894 un terratrèmol tornaria a malmetre aquest monument patrimoni de la humanitat.

Estàtua d'Atena
Estàtua d'Atena
 

La cultura catalana està molt vinculada amb l’Acròpolis. Al segle XIV, Pere III el Cerimoniós, el rei de la Corona d’Aragó, va exhibir la seva sensibilitat artística durant la seves campanyes militars a Atenes –des de 1303, sota el regnat de Jaume II, s’annexionaren els ducats d’Atenes i Neopàtria, que formaren part de la Corona fins el 1388.

El 1380 Pere III va ordenar que uns ballesters protegissin l'Acròpolis. Aleshores va assenyalar que aquell monument era “la pus richa joia qui al mont sia”. Aquesta frase forma part d’un text més extens descobert a principis del segle XIX per Antoni Rubió i Lluch. Des de 2011 es troba gravada en català, grec, anglès i castellà als peus de l’Acròpolis. Constitueix el primer elogi de les excel·lències arquitectòniques d’un edifici que havia estat oblidat durant molts de segles i objecte de nombrosos espolis. El seu valor compensa el mal record que els grecs conserven de la presència catalana per aquelles contrades.

Des de 1930, la ciutat nord-americana de Nashville (Tennessee) compta amb una reproducció del Partenó a escala real. L’edifici també conté l’antiga escultura d’Atena. Aquí la teniu.

A Amèrica es pot trobar una rèplica del Partenó grec: a Nashville
A Amèrica es pot trobar una rèplica del Partenó grec: a Nashville

En en el marc d'una exposició a la ciutat alemanya de Kassel, l'artista argentina Marta Minujín ha fet una recreació del Partenó amb més de cent mil llibres prohibits. Es tracta d'un homenatge a la democràcia, un símbol de resistència a la repressió política. En acabar l'exposició, els llibres seran donats a refugiats i a biblioteques públiques de tot Europa.

El Partenó dels llibres prohibits
El Partenó dels llibres prohibits

Columna amb llibres plastificats
Columna amb llibres plastificats

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Parla sobre la construcció del Partenó.

I aquí teniu un vídeo molt bo del director franco-grec Costa Gavras que parla de les destruccions que ha patit el Partenó al llarg de la història:




Aquí teniu un fragment del programa "L'oblit del passat" dedicat a Atenes:




Articles del web relacionats:

Els museus de l'espoli

Titànic, la maledicció d’un nom

El 14 d’abril de 1912 es va produir una de les majors tragèdies nàutiques mundials. El Titànic va xocar contra un iceberg. Només sobrevisqueren 500 dels seus 2.200 passatgers que quatre dies abans havien salpat de Southampton (Anglaterra) amb direcció a Nova York. Tanmateix, el vaixell més gran de l’època portava un nom maleït. I és que, en la mitologia grega, la generació dels Titans no acabà molt bé.
 
Els Titans (< τιταίνω, “estendre”) eren fills de Gea (Terra) i d’Urà (Cel). Són dotze, sis mascles (entre ells, Oceà, Hiperió, Jàpet i Cronos) i sis femelles, les titànides (entre elles, Tetis, Rea, Temis i Mnemòsine). Igual que els seus germans Ciclops, els titans també eren de grans dimensions. D’aquí tenim que avui la paraula tità sigui sinònima de “gegant” –també tenim l’expressió “lluita de titans” per referir-nos a un enfrontament entre grans rivals.
 
Una castració fructífera
El pare dels Titans, Urà, es convertí aviat en un déu dèspota. A mesura que els seus fills naixien, els anava tancant al Tàrtar (les profunditats de la Terra). En donar a llum al darrer tità Cronos (Saturn llatí), Gea, enutjada, li entregà una falç perquè tallàs els genitals del seu pare mentre es disposava a colgar-se amb ella -el mite de la castració i mort del pare formarà part de la psicoanàlisi freudiana. 
 
De la sang vessada en aquella castració varen néixer els Gegants. Cronos, però, tot d’una llançà els genitals a la mar, prop de Creta. Del contacte amb l’aigua es formà una espècie d’escuma d’on sorgí, ja adulta, Afrodita (< ἀφρός “escuma”), la deessa de l’amor i la bellesa. El déu Zèfir (oest) l’impulsà suaument cap a Xipre (Citera), on la reberen les Hores, les quals la vestiren i l’adoraren amb precioses joies.

La castració d'Urà per Saturn (Gherardi Christofano)
La castració d'Urà per Saturn (Gherardi Christofano)
 

Un cop castrat el seu pare, Cronos es féu amb el poder i es casà amb la seva germana, la titànida Rea. Rea era una divinitat de l’agricultura, associada amb l’asiàtica Cíbele. Els romans l’adoraren com a Magna Mater (“la Gran Mare”) o Alma Mater (“mare nodrissa”). Avui en dia l’expressió alma mater s’aplica a les universitats com a mares que alimenten les ments; i, per ampliació semàntica, també al·ludeix a líders d’un grup.

Estàtua de la deessa Cíbele (Rea) de Madrid
Estàtua de la deessa Cíbele (Rea) de Madrid

El temps, que tot ho devora

Cronos (χρονος, “temps”) i Rea constituïren la segona parella de déus titans. Ells foren els pares de la generació dels olímpics: Hèstia, Demèter, Hera, Hades, Posidó i Zeus. Reberen aquest nom perquè, segons la mitologia, habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tesàlia. A Grècia hi havia altres muntanyes amb el mateix nom –no debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’oest del Pel·loponès hi ha la ciutat d’Olímpia, anomenada així per tenir un santuari dedicat a Zeus Olímpic, al voltant del qual se celebraren els Jocs Olímpics.

Saturn devorant el seu fill (Goya)
Saturn devorant el seu fill (Goya)
 
Per a Rea, el part del seu últim i sisè fill, Zeus, va ser un autèntic calvari. Embogida de dolor, va clavar els seus dits a la terra i de la seva mà dreta varen néixer cinc mascles i de l’esquerra cinc femelles. Aquestes criatures foren conegudes els Dàctils (“els dits”). Eren una espècie de genis petit que acabaren formant part del seguici de Rea.

En parir Zeus, Rea sabé que la tragèdia dels titans es tornaria a repetir. Gea havia advertit el seu fill Cronos (marit de Rea) que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare. És així com el nou sobirà s’anà empassant els seus descendents a mesura que naixien. Amb aquests antecedents, doncs, Rea decidí amagar Zeus en una cova als peus del mont Ida de Creta. Aleshores enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços que igualment es cruspí.

Titanomàquia
Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans i a continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia (l’afegitó μαχή significa lluita).
 
De res serví a Cronos l’ajuda dels seus germans Titans. Aquesta batalla dels olímpics contra els titans pot ser una descripció simbòlica de la invasió de Grècia per part dels primers individus de parla ja grega. Aquests portaren amb ells els seus déus, desplaçant o absorbint els déus dels habitants de la Grècia primitiva.

La derrota dels Titans pels olímpics (Jordaens)
La derrota dels Titans pels olímpics (Jordaens)
 
Gegantomàquia

Tot i haver-se desfet del seu pare, Zeus encara no pogué cantar victòria. Gea, mare de Cronos i padrina de Zeus, volgué venjar la derrota del seu fill enviant contra els olímpics els seus altres fills, els Gegants. S’encetà aleshores la gegantomàquia

En aquest enfrontament, Zeus va comptar amb l’ajuda de no només la resta dels olímpics, sinó també de la de Prometeu, fill del tità Jàpet, i de la de Hèracles. Calia fer cas a un oracle que havia dit que els Gegants només podien ser anihilats conjuntament per un déu i un mortal.

Des de l’antiguitat aquest duel entre Gegants i déus fou vist com un símbol del conflicte existent entre el caos i l’ordre. D’aquesta manera, trobam que al segle XVI Carles V va utilitzar la gegantomàquia com a al·legoria del triomf de l’emperador sobre els qui desafiaven el seu poder. Així queda palès a la medalla de plata que Leone Leoni va elaborar el 1549: l’anvers mostra el sobirà, de perfil i coronat de llorer, i al revers apareix Júpiter fulminant els Gegants amb la llegenda Discite Iustitiam Moniti (“Apreneu de la Justícia, oh vosaltres advertits!”) -la citació, extreta de l’Eneida de Virgili (VI, 620), recull les paraules de Flègies, rei dels làpides, condemnat a viure a l’infern per la seva impietat.

Tifomàquia
La derrota dels Gegants a mans del Olímpics posà encara més furiosa Gea, la qual, en el seu darrer intent de sortir-se amb la seva, engendrà Tifó –aquest personatge no té res a veure amb els actuals ciclons tropicals, els quals agafaven el nom d’una paraula àrab que significa “terbolí”.
 
Tifó assetjà l’Olimp en la coneguda com a tifomàquia. Però tingué la mateixa sort que els seus germans els Gegants. Fou així com Zeus, fill de titans, es convertí en l’amo de l’univers. La maledicció, però, de la seva estirp es reviuria a principi del segle XX amb l’enfonsament del Titànic. Amb tot, si volem posar color a les nostres vides, sort que encara ens queda la marca innòcua de Titanlux (“llum de tità).

En aquest enllaç de la revista Sàpiens trobareu més informació sobre l'enfonsament del Titànic.

Articles del web relacionats:
- Gasos caòtics, l'inici de tot
- Zeus, el patriarca olímpic "apleganúvols"
- El complex de Prometeu

Aquí teniu un vídeo sobre els titans de la mitologia grega:



Com a homenatge a l’iceberg que va provocà l’enfosament del Titànic, aquí teniu la deliciosa cançó d’Antònia Font “Icebergs i guèisers”:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px