Banner Top

El nas de Cleòpatra

Una frase atribuïda a Ciceró, impossible de verificar, i que després popularitzaria el filòsof francès Blaise Pascal (1623-1662), diu: “Si Cleòpatra hagués tengut un nas més petit, la història del món hauria canviat". Sembla que aquesta frase no s’ha d’agafar al peu de la lletra. No és que l’última faraona egípcia, morta el 31 aC, hagués tengut un nas prominent. Més aviat hauria tengut un gran olfacte a l’hora d’elegir els amants, Juli Cèsar i Marc Antoni. No debades, va ser gràcies a ells que es féu famosa.


Cleòpatra provant verins amb presos condemnats (Alexandre Cabanel, 1989)
Cleòpatra provant verins amb presos condemnats (Alexandre Cabanel, 1989)
 

En tot cas, independentment de la mida del seu nas, no sabem si el mite de la bellesa de Cleòpatra és cert. Els escriptors romans només diuen que era intel·ligent i carismàtica, i que tenia una veu seductora. Aquestes foren les paraules que al segle I dC li dedicà l’historiador Plutarc a la seva obra Vides paral·leles:

“Es pretén que la seva bellesa, considerada en si mateixa, no era tan incomparable com per causar sorpresa i admiració, però el seu tracte era tal, que resultava impossible resistir-s’hi. Els encants de la seva figura, secundats per les gentileses de la seva conversa i per totes les gràcies que es desprenen d’una feliç personalitat, deixaven en la ment un fibló que penetrava ben endins. Posseïa una voluptuositat infinita a l’hora de parlar, i tanta dolçor i harmonia en la seva veu que la seva llengua era com un instrument de diverses cordes que emprava fàcilment i del que extreia, com bé li convenia, els més delicats matisos de llenguatge”.

Cleòpatra (John William Waterhouse)
Cleòpatra (John William Waterhouse)

Plutarc també retratà Cleòpatra com una dona molt culta i poliglota: “[...] emprava molt poques vegades intèrpret amb els bàrbars que a ella acudien [...]. Diuen que havia après altres moltes llengües quan els que l’havien precedit en el regne ni tan sols s’havien dedicat a aprendre l’egípcia [...]”.

A finals del segle I aC, va ser l’emperador August qui, després de la seva mort, orquestrà una campanya de difamació contra Cleòpatra, presentant-la com una dona malvada, manipuladora, ambiciosa i promíscua, que havia jugat amb els designis de Roma. Al segle I dC, el poeta Marc Anneu Lucà, nebot del filòsof Sèneca, la va descriure com la “vergonya d’Egipte, la fúria lasciva que arribaria a ser el malson de Roma”. Fou precisament aquest clixé de femme fatale el que difongueren les pel·lícules de Hollywood sobre l’última faraona d’Egipte. 

El 2007 un estudi de la Universitat de Newcastle desmuntà el mite a partir de l’estudi d’una moneda de l'any 32 aC. En una cara surt el rostre de Cleòpatra; i en l’altra, el de Marc Antoni. La reina d'Egipte hi apareix amb el nas punxegut, la barbeta prominent i els llavis fins, i el seu amant amb el nas gros, el ulls sortits i el coll molt gruixut. Amb tot, és molt difícil conèixer l’aspecte real de Cleòpatra. Les representacions de les monedes no solien ser del tot fidedignes. Sovint podien ser retrats simbòlics.


Moneda amb les efígies de Marc Antoni (esquerra) i Cleòpatra (dreta)
Moneda amb les efígies de Marc Antoni (esquerra) i Cleòpatra (dreta)

Estàtua de Cleòpatra, Museu de l'Hermitage (Sant Petersburg, Rússia)
Estàtua de Cleòpatra, Museu de l'Hermitage (Sant Petersburg, Rússia)


Recreació del rostre autèntic de Cleòpatra
Recreació del rostre autèntic de Cleòpatra

Cèsar, una relació interessada
Cleòpatra era de cultura grega –el seu nom significa “glòria del pare”. El primer a caure rendit als seus peus va ser Juli Cèsar. El 48 aC el gran general romà havia anat a parar a Egipte encalçant el seu antic col·lega del Primer Triumvirat, Pompeu. Allà es trobà amb un país immers en una guerra civil per la successió del tron. Cleòpatra VII acabava de ser destronada pel seu germà Ptolomeu XIII, que alhora era el seu espòs –ell tenia 12 anys i ella 18. Aleshores la dama del Nil no dubtà a recórrer a les seves arts de seducció per fer-se amb el suport de l’home més fort de Roma. Segons relata Plutarc a Vida de Cèsar, s’embolicà dins d’una catifa i féu que un serf seu la transportàs així fins a la residència d’Alexandria d’aquell nouvingut. En veure-la, un Cèsar que rondava la cinquantena, casat i amb fama de faldiller, no li va saber dir que no.

Cleòpatra i Cèsar (Jean Léon Gérome, 1866)
Cleòpatra i Cèsar (Jean Léon Gérome, 1866)
 
Així doncs, de la mà del conqueridor de les Gàl·lies, Cleòpatra aconseguí el seu propòsit –el 47 aC, en aquella guerra, Cèsar, sense voler, incendiaria la biblioteca d’Alexandria. Un cop en el poder, però, la coneguda com la “serp d’Egipte” es casà amb un altre germà: Ptolomeu XIV. El general romà tan sols seria un amant, amb qui fins i tot tengué un fill, Cesarió.

Cleòpatra i el seu fill Cesarió en el temple de Dendera
Cleòpatra i el seu fill Cesarió en el temple de Dendera
 
Amb Cesarió, Cleòpatra arribà a anar fins a dues vegades a Roma. Mai, però, va ser acceptada pel poble romà, que la considerava una interessada. El 44 aC, durant la seva segona estada, es produiria l’assassinat de Cèsar. Aleshores l’exòtica reina decidí tornar a Alexandria. Allà orquestrà l’assassinat del seu germà-espòs per poder governar en solitari. També ordenà executar la seva germana Arsínoe. Les seves expectatives polítiques, però, encara passaven per la península itàlica.

Per a més informació, podeu consultar aquest article titulat "Cleopatra, la víbora de Egipto". I aquesta és la segona part de l'article.

Cèsar asseu Cleòpatra al tron d'Egipte, Cortone (1637)
Cèsar asseu Cleòpatra al tron d'Egipte, Cortone (1637)
 
Aquí teniu l'entrada triomfal de Cleòpatra (Elizabeth Taylor) a Roma, de la pel·lícula Cleòpatra (1963), de Joseph L. Mankiewicz:



Aquest és el tràiler reactualitzat de la pel·lícula:




Marc Antoni, un altre objectiu fàcil
Després d’un any de lluites que seguiren la mort de Cèsar, el 43 aC Roma recuperà l’estabilitat amb el Segon Triumvirat, format Marc Antoni, Lèpid i Octavi. En un dels seus viatges per Àsia Menor, Marc Antoni tampoc no es va poder resistir a les arts de seducció de Cleòpatra. Amb ella tendria dos fills. Tanta era la passió que sentí per la reina d’Egipte, que el general romà decidí abandonar a Roma la seva dona Octàvia, germana d’Octavi. Això no va caure gens bé al seu col·lega de Triumvirat. Octavi acusà el seu cunyat d’ “estar embruixat per la maleïda egípcia”, la qual, al seu parer, volia convertir-se en reina de Roma.

Cleòpatra i Marc Antoni
Cleòpatra i Marc Antoni

Cleòpatra en la seva luxosa barcassa (Lawrence Alma-Tadema, 1883), arribant a Tars per reunir-se amb Marc Antoni
Cleòpatra en la seva luxosa barcassa (Lawrence Alma-Tadema, 1883), arribant a Tars per reunir-se amb Marc Antoni
 
El setembre 31 aC les tropes romanes s’enfrontaren als homes de Marc Antoni i Cleòpatra a la batalla naval d’Acci (al nord-oest de Grècia). Segons l’historiador Cassi Dió (segle II dC), en un intent desesperat de salvar la seva pròpia vida, Cleòpatra va decidir tornar a Alexandria, deixant el seu amant sol davant l’enemic. Marc Antoni, però, també la seguí. Al cap d’un any, a la capital del Nil, en veure’s acorralat, el general romà se suïcidà. Sembla que en la seva decisió hauria influït haver donat per bona una notícia falsa que deia que Cleòpatra ja s’havia tret la vida. En qualsevol cas, la faraona egípcia, de 39 anys, també seguiria les passes del seu estimat. Per tal d’eludir el captiveri, va decidir suïcidar-se mitjançant un ritu egipci: la picada d’un àspid, símbol de la reialesa ptolemaica.

La mort de Cleòpatra (Rixens)
La mort de Cleòpatra (Rixens)

Tanmateix, aquesta versió del suïcidi és poc creïble. Davant l’odi que generava a Roma, tot apunta que Octavi va ordenar l’execució de la que es convertí en la darrera reina d’Egipte. També féu assassinar Cesarió, el fill de Cleòpatra i Cèsar que era vist com un possible rival –els tres fills de la reina i Marc Antoni foren enviats a Roma i criats per Octàvia, germana de l’emperador.

La mort de Cleòpatra (Reguinald Arthur, 1892)
La mort de Cleòpatra (Reguinald Arthur, 1892)


D’altra banda, el mateix historiador Dió Casi diu que Cleòpatra, en veure’s acorralada, va intentar desplegar de nou les seves arts de seducció amb Octavi –gràcies, precisament, a les seves  habilitats per adaptar-se a les diferents circumstàncies polítiques del moment fou coneguda com la “serp d’Egipte”. Aquest cop, però, la faraona no tingué èxit i implorà a l’emperador que la deixàs morir i que l’enterràs al costat de Marc Antoni en un mausoleu que havia ordenat construir ad hoc. L’ordre s’hauria complit, però avui en dia es desconeix la ubicació de la sepultura. 

 
El suïcidi de Cleòpatra
El suïcidi de Cleòpatra

La mort de Cleòpatra (Guido Cagnacci)
La mort de Cleòpatra (Guido Cagnacci)
En aquest àudio teniu més informació sobre Cleòpatra. 

En aquest altre enllaç trobareu cinc curiositat de Cleòpatra.

I aquest article parla sobre "La leyenda negra de Cleopatra".

En aquest enllaç trobareu més informació sobre les deu dones més importants de l'antiga Roma.


Per acabar, en aquest vídeo podreu descobrir la cara fosca de Cleòpatra:


Alea iacta est?

Qui no ha dit mai aquesta frase! Amb ella evocam una gran història, que, tanmateix, tingué unes altres paraules. El 10 de gener de l’any 49 aC, havent ocupat les Gàl·lies, Juli Cèsar es disposà a tornar a Roma amb la idea de fer-se amb el poder i treure’s de sobre Pompeu, el seu company al Primer Triumvirat. Aleshores el Senat li exigí que llicenciàs el seu exèrcit, donat que una de les lleis republicanes establia que un general només podia tornar tot sol a la capital del Laci i no al front de les seves tropes. Cèsar, però, s’hi negà i accelerà la marxa creuant el Rubicó, un riuet a 300 km al nord de Roma, anomenat avui Pisatello, que marcava la frontera amb la Gàl·lia Cisalpina.

Rubicó
Rubicó

Segons l’historiador Suetoni, fou aleshores quan Cèsar proferí una de les seves famoses dites: Alea iacta est! (“la jugada ha estat realitzada”). En llatí, alea –d’on deriva aleatori- al·ludeix a qualsevol joc d’atzar, particularment el joc de daus. Tanmateix, segons un altre historiador, Plutarc, Cèsar va pronunciar aquesta dita en grec, ἀνεῤῥίφθω κύβος (“que es llanci el dau!”), parafrasejant així un fragment del comediògraf hel·lè Menandre, a qui era molt aficionat. No s’afirma, doncs, que la decisió estigués presa, sinó que les coses estaven per decidir-se; és com si Cèsar hagués dit: “Tirem el dau, a veure quin serà el resultat, si victòria o derrota”.

Avui Alea iacta est! –que, d’acord amb la versió grega, hauria de ser alea iacta esto- es fa servir sovint abans d’emprendre alguna acció o empresa de cert risc. I també es recorre a l’expressió “passar el Rubicó” quan s’adopta una decisió transcendent que no té volta enrere.

O Cèsar o res!
En travessar el Rubicó, els homes de Cèsar haurien cridat a l’uníson Aut Caesar aut nihil (“O Cèsar o res!”). Segurament, però, aquestes paraules haurien estat dites al segle XV pel cardenal Cèsar Borja (1475-1507), fill del papa Alexandre VI, d’origen valencià. Les portava inscrites a la seva espasa. Avui s’empren per donar a entendre que algú no vol assumir un càrrec o responsabilitat menor del que ja té o pretén. “César o nada” també és el títol d’una novel·la de Pío Baroja, de 1910.


Cèsar Bòrgia
Cèsar Borja
 
El 1949 Chaplin també va fer ús d’aquesta cèlebre expressió en la seva obra mestra El gran dictador, una paròdia dels dirigents autoritaris que aleshores governaven Europa.  El protagonista és el cabdill de Tomainia, l’ambiciós Adenoid Hynkel, alter ego de Hitler (no debades les seves inicials coincideixen amb les del dictador germànic). 

En una memorable escena, Hynkels’apropa discretament a un enorme globus terraqüi i, abans de sostenir-lo entre les seves mans, li diu: “Cèsar o res! Emperador del món! El meu món...”. A continuació, el dictador comença a jugar amb aquella representació del Planeta, llançant-lo pels aires i ballant amb ell. Finalment, però, per desgràcia seva, el globus se li esclata davant del seu nas. Tota una premonició! Aquí teniu la fantàstica escena, una de les millors del setè art:




Aquest àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio parla sobre el pas del Rubicó.

Articles del web relacionats:
Cèsar no va néixer per cesària
Vercingètorix, l'alter ego d'Astèrix
Ave, Caesar Matas
La guerra propagandística

Per què llegim en silenci?

Extracte del reportatge publicat el març de 2009 a la revista Sàpiens (Núm. 77) amb l’assessorament del Catedràtic de Lingüística de la UB, Jesús Tuson.

Avui dia la lectura s’ha convertit en un acte solitari, íntim i, sobretot, silenciós. Als inicis de la paraula escrita, però, la norma habitual fou llegir en veu alta. El canvi de tendència no es produí fins al segle IX dC, amb la generalització dels signes de puntuació. 
 
L’historiador grec Plutarc (segle I-II) relata una anècdota ben curiosa. Al segle IV aC les tropes d’Alexandre el Gran quedaren atònites quan veren el seu general llegint en silenci una carta de la seva mare. Vuit segles després, Sant Agustí conta en les seves Confessions una altra anècdota similar. Li va passar quan es traslladà de Cartago (Tunísia), la seva terra natal, a Milà, on l’havien cridat per fer classes de literatura i retòrica. A la ciutat italiana va conèixer Sant Ambrosi, un lector poc convencional atès el que diu d’ell: “Quan llegia, els seus ulls recorrien les pàgines i el seu cor entenia el seu missatge, però la seva veu i la seva llengua estaven quietes” (Confessions VI 3, 3-4). Ens pot costar creure-ho, però a l’antiguitat la norma habitual no era llegir en silenci, com fem ara la majoria de nosaltres, sinó en veu alta. Fou a partir del segle IX dC, amb la generalització dels signes de puntuació, quan s’imposà la lectura silenciosa.
 
La lletra parlada
El grec clàssic disposava de més de deu verbs per referir-se a l’acció de llegir. El que ens ha arribat, però, és el que li manllevà el llatí: legere. Significa “recollir, seleccionar”. Una etimologia similar té el verb anglès “read”. Entre les seves accepcions trobem la d’ “endevinar, interpretar”. Tots aquests significats ens remeten a un temps en què llegir era considerat un procés visual de selecció i anàlisi de paraules. Les primeres lletres que donà l’escriptura fa cinc mil anys a Mesopotàmia arribaren sota la forma de signes pictogràfics. Ja aleshores es creia que cada signe tenia ànima pròpia i que, per tant, havia de ser verbalitzat oralment. Els llatins encunyaren una expressió molt il·lustrativa al respecte: scripta manent, verba volant. En l’actualitat ha passat a significar “allò escrit perdura, les paraules se les emporta el vent”. Antigament, però, expressava precisament el contrari. Es fixà com a lloança de la paraula dita en veu alta  –que té ales i pot volar-, en comparació amb la silenciosa paraula sobre la pàgina –que està immòbil, morta. Davant un text escrit, el lector tenia l’obligació de prestar la seva veu a les lletres mudes, les scripta, perquè es convertissin, segons la curiosa distinció bíblica, en verba, paraules parlades, esperit. De fet, els idiomes primordials de la Bíblia –l’arameu i l’hebreu- no distingeixen entre l’acte de llegir i de parlar: ambdues accions es designen amb la mateixa paraula.
 
No és casualitat que l’escriptura es concebés en els seus inicis com un acte verbal. Nascuda com un instrument per ajudar a la memòria humana, la seva irrupció es produí en una societat on la parla era el mitjà habitual d’aprenentatge. Ja a la Grècia clàssica, els rapsodes i els aedes eren els encarregats de recitar els grans poemes homèrics, la Ilíada i l’Odissea, davant un auditori nombrós –queda clar, doncs, que, tot i que ve del llatí littera (“lletra”), la literatura va ser oral durant bona part de la seva història. Va ser al segle VIII aC, amb l’adopció de l’alfabet fenici, quan aquests textos es fixaren per escrit per assegurar la seva pervivència a les futures generacions. Fou, sens dubte, una gran revolució que no agradà, però, a tothom [...]

Podeu clicar aquí per continuar llegint.
Aquí teniu un article interessant de Miquel Àngel Llauger, del diari Ara, titulat "Llegir en veu alta".

Articles del web relacionats:
- Llibres que ens fan lliures
- Bob Dylan, el nou Homer
- "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/04/2017), reflexion sobre quin sentit té llegir avui en plena era digital:



Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.


Paràsits fanàtics?

El diccionari ens diu que un paràsit és un organisme que es nodreix, temporalment o permanentment, de substàncies produïdes o ingerides per un altre ésser viu. Aquesta paraula, però, va ser apropiada per la biologia al segle XVIII amb un significat diferent del que tenia a l’antiga Grècia.

En la llengua d’Homer un paràsit era un alt funcionari encarregat de custodiar el blat dels temples (τό ἱερον, d’on tenim hieràtic, jerarquia, jeroglífic i el nom propi Jeroni). Així, cada divinitat tenia un paràsit, paraula que consta de σιτος (“blat”) i de παρά (“al costat de”). En un principi, doncs, aquest terme no tenia cap significat despectiu com passa actualment aplicat a les persones.
 
Segons Plutarc, el legislador Soló (segle VI aC) va ser el primer a anomenar paràsits, amb un to irònic, a aquells individus que sovintejaven els banquets públics celebrats en el Pritaneu, un edifici sumptuós de l’àgora reservat als grans servidors de la pàtria. Amb el temps, serviria també per referir-se als que s’aprofitaven de l’hospitalitat dels altres.

Els grecs, a part de τό ἱερον, tenien un altre terme per referir-se a un temple: τό ἄσυλον, que literalment era un lloc inviolable  -derivava de σύλάω (“arrabassar”, “desposseir”). D’aquesta paraula tenim asil com a refugi que s’ofereix als perseguits. Avui, però, un asil també és un establiment social on s’allotja la gent desvalguda.

El problema del fanatisme
El problema del fanatisme

Els temples dels fanàtics
A l’antiga Roma els edificis dels paràsits grecs originals eren coneguts com a templi, paraula que conté l’arrel indoeuropea tem- (“tallar”). No debades, eren espais que solien ser utilitzats per uns sacerdots anomenats àugurs, els quals “tallaven” un espai quadrangular del cel on feien les seves observacions, és a dir, des d’on contemplaven (+ cum, “amb”) les aus.
 
Templum conviuria amb dos termes més: aedes -d’on deriva edifici (en plural la paraula significa “casa”), que era el lloc sagrat que albergava una estàtua d’un déu i els seus exvots; i fanum, derivat de for (“parlar”), ja que es tractava d’un recinte que propiciava la conversa de l’home amb la divinitat. Aquest darrer terme donaria fanàtic i el seu diminutiu fan –no hi ha dubte, doncs, que a Roma els paràsits grecs es convertiren en autèntics fanàtics. Aquell que se situava davant del fanum perquè no hi volia entrar era un profà, avui sinònim d’inexpert, atès que no sap una cosa perquè no entra al fanum a “conversar” amb la divinitat inspiradora. Amb el temps el verb profanar al·ludí a l’acció de violentar un espai sagrat.

Aquí teniu un article sobre la història de la llibertat escrit des de la presó per Oriol Junqueras, líder d'ERC.

 

L’homosexualitat i el complex d’Aquil•les

Hi ha homosexuals a qui els ha costat sortir de l’armari i que han preferit ocultar la seva condició sexual sota l’aparença d’heroisme o d’invulnerabilitat, apel·lant en tot moment a la seva virilitat. Aquesta actitud a la defensiva és pròpia del complex d’Aquil·les. El terme va ser utilitzat per primera vegada per l'escriptor francès Pierre Audiat (1891-1961). Per entendre’l, primer hem de traçar una petita biografia d’Aquil·les.

Juntament amb Hèracles, Aquil·les, és el prototip d’heroi grec. Fill de Tetis i Peleu, és fort, orgullós, temerari, apassionat i iracund. Essent encara un nadó, la seva mare, per fer-lo mortal, el banyà, cap per avall, al riu principal de l’Hades, l’Estígia, les aigües del qual conferien la invulnerabilitat. Tetis, però, s’oblidà de banyar també la part del taló per on havia agafat el seu fill. Així, aquesta part es convertí en l’únic punt vulnerable de l’heroi. Avui en dia l’expressió taló d’Aquil·les es fa servir en sentit figurat per referir-se, precisament, al punt vulnerable d’una persona pel que fa al seu caràcter o destresa. A més, el fort tendó que uneix els músculs del tou de la cama amb l’os del taló rep el nom de tendó d’Aquil·les.

Aquil·les al riu Estígia
Aquil·les al riu Estígia

L'educació d'Aquil·les (Sebastiano Conca, col·lecció Museo del Prado)
L'educació d'Aquil·les (Sebastiano Conca, col·lecció Museo del Prado)
 
El dilema d’Aquil·les
De gran, Aquil·les va ser un dels herois més requerits a la guerra de Troia. De fet, l’endeví Calcas havia pronosticat que els grecs no es ferien amb la victòria sense la seva ajuda. Un oracle, però, havia predit que en aquella guerra Aquil·les hi trobaria la glòria immortal i també la mort. Per evitar que hi participàs, Tetis va enviar el seu fill a la cort de Licomedes, rei d’Esciros. El jove heroi s’hi va estar nou anys amb les filles del rei, vestit com una donzella.

Fins a la cort de Licomedes s’hi desplaçaren Odisseu i Diomedes, disposats a fer-se amb els serveis de qui havia de ser el principal assot contra els troians.  En arribar, Odisseu de seguida s’adonà del secret. Per descobrir-lo, presentà al grup d’al·lotes vestits i objectes femenins barrejats amb armes. Aquil·les trià les armes, demostrant així que no era una dona.

Aquil·les i les filles de Licomedes (Hendrick van Limborch Rótterdam, Museum Boijmans van Beuningen)
Aquil·les i les filles de Licomedes (Hendrick van Limborch Rótterdam, Museum Boijmans van Beuningen)

Tetis no tingué més remei que acceptar la vocació bel·licosa del seu fill. Abans, però, de marxar li recordà que si se n’anava a Troia aconseguiria una gran fama, mentre que si es quedava al seu costat viuria molts d’anys, però sense obtenir glòria. No havent-lo pogut convèncer, l’obsequià amb una armadura divina i amb els cavalls que Hefest i Posidó regalaren a Peleu el dia de les seves noces.

La còlera d’Aquil·les
Aquil·les és el protagonista del gran poema homèric, la Ilíada, que se centra en un dels episodis que es produïren en el darrer any de la guerra de Troia. Durant el transcurs del setge, Agamèmnon –rei de Micenes i líder dels grecs- raptà Criseida, filla del sacerdot d’Apol·lo, Crises. No volent Agamèmnon tornar la jove al sacerdot, aquest, irritat, implorà al déu que castigàs els grecs. Així, Apol·lo envià una pesta que devastà el campament. Al  cap d’un temps, l’endeví Calcas revelà que la pesta no desapareixia fins que Criseida fos tornada al seu pare. Agamèmnon fou obligat a restituir la donzella, però exigí, en compensació, una esclava que tenia Aquil·les anomenada Briseida. Davant aquest ultratge, Aquil·les es retirà a la seva tenda i es negà a combatre contra els troians.

Aquil·les treu l'espasa contra Agamèmnon i és detingut per Atena (Tiépolo, 1757)
Aquil·les treu l'espasa contra Agamèmnon i és detingut per Atena (Tiépolo, 1757)
 

Així narra Homer la còlera d’Aquil·les a l’inici de la Ilíada, en traducció de Lluís Segalà:

Μῆνιν ἄειδε, θεά, Πηληιάδεω Ἀχιλῆος
οὐλομένην, ἢ μυρί’ Ἀχαιοῖς ἄλγε’ ἔθηκεν,
πολλὰς δ’ ἰφθίμους ψυχὰς Ἄιδι προίαψεν
ἡρώων, αὐτοὺς δὲ ἑλώρια τεῦχε κύvεσσιν
οἰωνοῖσί τε δαῖτα, Διὸς δ’ ἐτελείετο βουλή

Canta, deessa, la ira perniciosa d’Aquileu Pelida, que causà dolors sens nombre als aqueus i llançà dins l’Hades moltes ànimes valentes d’herois, als qui féu presa dels gossos i menjar de les aus — així es complia el voler de Zeus —, des que, per primera vegada, es departiren disputant, l’Atrida, rei d’homes, i el diví Aquileu.

La mare d’Aquil·les, Tetis, sabent que la derrota dels troians només s’aconseguiria amb la intervenció del seu fill, demanà a Zeus que concedís la victòria als troians mentre el seu fill restàs al marge de la lluita.

Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)
Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)


Agamèmnon, desesperat, envià un ambaixador a Aquil·les, demanant-li que lluitàs al seu costat. L’heroi, però, es mantingué inflexible. Mentre els troians avançaven posicions, el fidel amic d’Aquil·les, Pàtrocle, no podent resistir-ho, li demanà les seves armes per poder repel·lir l’enemic. Pàtrocle acabaria trobant la mort a mans del cap dels troians, Hèctor, fill de Príam i Hècuba. 


Pàtrocle, per Jacques-Louis David (1780). Museu de Belles Arts Thomas Henry, Cherburgo-Octeville (França)Pàtrocle, per Jacques-Louis David (1780). Museu de Belles Arts Thomas Henry, Cherburgo-Octeville (França)


Aquil·les plora davant del cadàver de Pàtrocle
Aquil·les plora davant del cadàver de Pàtrocle


Aquil·les, immensament dolgut per la pèrdua del seu millor amic, sortí al camp de batalla per encarar-se a Hèctor. Abans, però, la seva mare Tetis, tot i saber que Aquil·les estava destinat a morir jove, havia demanat al déu Hefest que fes per al seu fill un nou escut, donat que l’altre s’havia perdut amb Pàtrocle. Homer va dedicar gairebé un cant sencer (el XVIII) de la seva Ilíada a descriure aquest escut meravellós que conté vuit escenes que són un compendi de l’univers i de la vida dels homes i les dones damunt la Terra. A l’escut la Terra és representada com a plana, circular i envoltada pel gran riu Oceà –per descomptat, Grècia hi apareix com el centre del món.



Quan Aquil·les i Hèctor es trobaren cara a cara, a l’Olimp Zeus alçà la balança del Destí per mesurar la sort dels dos adversaris. Com que el  platet d’Hèctor s’havia inclinat cap a l’Hades, Apol·lo no trigà a abandonar el seu protegit troià. Atena, però, que era la defensora dels grecs, l’infongué ànims sota l’aparença del seu germà, Deífob. Ambdós adversaris es llançaren a una lluita aferrissada, però finalment Hèctor sucumbí a la força d’Aquil·les. En el moment de morir, Hèctor suplicà al seu enemic que lliuràs el seu cadàver al seu pare Príam, però Aquil·les s’hi negà. Llavors Hèctor li vaticinà la seva mort imminent.

Aquilles intentant agafar lombra de Patrocle, Fussli, 1805
Aquilles intentant agafar lombra de Patrocle, Fussli, 1805
 
Una vegada mort Hèctor, Aquil·les li lligà els turmells al seu carro i l’arrossegà tot donant voltes a Troia. Després, tornà al campament per assistir als funerals del difunt Pàtrocle. Al cap de dotze dies, Tetis, per ordre de Zeus, comunicà a Aquil·les que els déus se sentien molt disgustats per la seva falta de respecte envers els morts. Així, quan  Príam acudí a reclamar el cadàver del seu fill Hèctor, Aquil·les cedí a les seves súpliques a canvi d’un quantiós rescat. Aleshores una treva de dotze dies permeté als troians donar sepultura al seu guerrer, que fou plorat amargament per la seva muller Andròmaca i el seu fill Escamandre. És així com acaba la Ilíada.

Aquil·les venç Hèctor (Pedro Pablo Rubens 1630 Brussel·les, Musées des Beaux-Arts)
Aquil·les venç Hèctor (Pedro Pablo Rubens 1630 Brussel·les, Musées des Beaux-Arts)
 

Aquil·les i Pentesilea
A pesar de la seva debilitat per Pàtrocle, Aquil·les també va saber apreciar la bellesa d’una dona com la de Pentesilea, la reina de les amazones. Segons una tradició posterior a Homer, després de la mort d’Hèctor, aquest famós exèrcit de dones guerreres no dubtà a anar fins a Troia per ajudar els seus veïns. Varen causar moltes morts entre les files aquees.

britishDetalle

Aquil·les i Pentesilea (540-530 a.C.), British Museum, Londres


En haver enterrat Pàtrocle, Aquil·les s’enfrontà amb Pentesilea. La travessà amb la seva lança i, en caure moribunda, la mirà als ulls. Aleshores s’enamorà perdudament d’ella i no pogué contenir les llàgrimes pel crim que acabava de cometre. Aquella escena fou contemplada pel soldat Tersites, el qual es va riure del seu company i, amb la punta de la seva llança, va arrancar els ulls de la jove. Aquil·les, indignat davant tanta ignomínia, el matà a punyades.

La mort d’Aquil·les
Aquil·les, però, tendria més ocasions per enamorar-se d’altres donzelles. En el moment del rescat del cadàver d’Hèctor, no pogué treure els ulls de sobre d’una de les filles de Príam, Polixena. Ofuscat d’amor, havia promès al rei troià que trairia els grecs i es posaria de la seva part si li atorgava la seva filla com a muller. Príam hi accedí i ambdós acordaren segellar el pacte al temple d’Apol·lo, a poca distància de les portes de Troia. 

La mort d'Aquil·les (Rubens, 1630-32)
La mort d'Aquil·les (Rubens, 1630-32)

Aleshores Polixena ja havia aconseguit que Aquil·les li confessàs quin era el seu punt dèbil. Aquil·les acudí a la cita sense armes. De sobte fou sorprès per Deífob, germà de Polixena, que el retingué entre els seus braços, mentre el seu altre germà, Paris, amagat darrere l’estàtua del déu Apol·lo, li llançava una fletxa mortal al taló. D’aquesta manera es complí el vaticini que Tetis havia fet al seu fill Aquil·les abans de marxar cap a Troia.
 
L’ocultació de l’homosexualitat d’Aquil·les
A la Ilíada se’ns presenta un Aquil·les profundament dolgut amb la mort de Pàtrocle. Aquest dolor s’entén perquè els dos personatges eren més que amics; eren amants. Aquest detall, però, va ser intencionadament amagat a la pel·lícula Troia (2004), on Aquil·les (Brad Pitt) i Pàtrocle són presentats com a cosins.

 

A  l’antiga Grècia féu fortuna la idea que el millor exèrcit era aquell constituït per amants homosexuals. N’és un bon exemple el Batalló Sagrat de Tebes, creat al segle IV aC pel comandant Gòrgides. Segons l’historiador Plutarc (segle II dC), es tractava d’una unitat d’elit formada per 150 parelles d’amants, amb un membre de major edat i un altre de més jove. Plutarc considera que es tracta d’un exèrcit invencible:

"Per a homes de la mateixa tribu o família hi ha poc valor d'un per un altre quan el perill pressiona; però un batalló cimentat per l'amistat basada en l'amor, mai es trencarà i és invencible; ja que els amants, avergonyits de no ser dignes davant la vista dels seus estimats i els estimats davant la vista dels seus amants, desitjosos es llancen al perill per a l'alleugeriment dels uns i els altres".

Recreació del Batalló Sagrat de Tebes
Recreació del Batalló Sagrat de Tebes

Durant trenta-tres anys el Batalló Sagrat de Tebes va ser una part important de la infanteria grega, aconseguint notables victòries. Amb tot, la seva major derrota es va produir el 338 aC a la batalla de Queronea, on Filip II de Macedònia i el seu fill Alexandre el Gran acabaren sotmetent les polis gregues.

Aquí teniu un article sobre la sexualitat a l'antiga Grècia.

Batalló Sagrat de Tebes
Batalló Sagrat de Tebes
Al programa LGTBI "Fons d'armari" d'IB3Ràdio parl sobre homosexualitat i món clàssic amb el periodista Xisco Nadal:


Articles del web relacionats:
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais

Eureka!

Qui no ha dit mai Eureka! Aquesta exclamació té una fantàstica història, que se situa a una ciutat del sud-est de Sicília, Siracusa, la “més bella de totes les ciutats gregues”, segons Ciceró. Allà va viure al segle III aC el científic Arquimedes, autor del famós principi hidrostàtic que porta el seu nom: qualsevol cos submergit en un fluid experimenta una força cap amunt igual al pes del fluid desallotjat.
 
Arquimedes -etimològicament, el primer (ἀρχή) a pensar (μήδομαι)- arribà a tal conclusió per un encàrrec que li havia fet el tirà Hieró II, que era parent seu. Havia d’investigar si la corona modelada per un orfebre contenia tot l’or que el tirà li havia lliurat o si l’or havia estat substituït, tal com sospitava, per argent. Un dia, en ficar-se la banyera, Arquimedes es va adonar que sortia tanta aigua com part del seu cos hi havia entrat. Veient en això l’explicació del seu problema, no pogué contenir l’alegria i sortí nu cap a casa seva, cridant a tothom Εὕρηκα, Εὕρηκα! (“Ho he trobat! Ho he trobat!”).
 
Eureka
Eureka

Basant-se en el seu descobriment, Arquimedes va fer dos lingots d’igual pes al que tenia la corona del tirà, una d’or i l’altra d’argent. Tot i pesar el mateix, el seu volum era diferent, ja que la massa de l’argent és continguda en un volum més gran que la de l’or. A continuació, va omplir d’aigua fins a vessar un recipient ampli i hi va introduir, per separat, els dos lingots. El resultat fou que, a causa del seu volum, el fluid desplaçat pel lingot d’argent és major que el desplaçat pel d’or. Per tant, aquestes proves confirmaren les sospites del tirà: l’orfebre l’havia enganyat fabricant-li una corona d’argent.
 
“Donau-me un punt de suport i aixecaré el món”
Arquimedes no aturà de sorprendre Hieró II, el qual sovint mostrà certa incredulitat envers les seves troballes. Així succeí quan li parlà sobre les bondats de la palanca com a instrument per aixecar qualsevol pes, per molt gran que fos, amb una força molt menor. El tirà, per posar-lo a prova, li féu llançar a la mar un vaixell ple de gent i de mercaderies. El científic siracusà aconseguí tal gesta amb un complex sistema de corrioles que, basat en el sistema de la palanca, substitueix les barres per sogues. Segons l’historiador Plutarc, en acabar, hauria dit una famosa frase que ens hauria arribat com a “Donau-me un punt de suport i aixecaré el món”. En el camp de l’enginyeria, Arquimedes també destacà per ser l’inventor d’un pern, que dins d’un cilindre buit, permetia extreure aigua dels rius fent girar només una maneta.
 
Arquimedes movent el món
Arquimedes movent el món

Meravellat per la seva fèrtil imaginació, Hieró II encarregà a Arquimedes la construcció de tot tipus d’artefactes bèl·lics que servirien per a defensar Siracusa dels atacs enemics. En aquella època Roma estava en plena expansió i, d’ençà de la primera guerra púnica (264-241 aC), es disputava amb Cartago el domini del Mediterrani. Gràcies, però, als temibles invents d’Arquimedes, Siracusa costà més de sotmetre. La seva catapulta (< κατα, “per avall” + πέλτη, “llança”) permeté llançar pedres feixugues a gran distància. També ideà un sistema de miralls còncaus concentradors de raigs solars que, projectats contra les veles enemigues, aconseguia incendiar-les.

Mort d'Arquimedes
Mort d'Arquimedes
 
Després de tres anys de lluita, al 212 aC les tropes del general romà Marcel assoliren el seu objectiu. Segons Plutarc, Marcel demanà als seus soldats que li portassin amb vida el geni que tants maldecaps els havia ocasionat. Amb tot, la seva ordre no fou executada. Un soldat entrà a la casa d’Arquimedes i el convidà a seguir-lo. Aquest, però, no li féu cas perquè estava capficat en la resolució d’un dels seus problemes de geometria. Segons una tradició llatina segurament inventada, abans que el travessés amb una espasa, li va dir: “No toquis els meus cercles” (Noli tangere circulos meos) –no sabem si aquí la paraula “cercles” es podria traduir per “collons”.

Quadre d'Arquimedes per Domenico Fetti, 1620
Quadre d'Arquimedes per Domenico Fetti, 1620

L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria

En plena voràgine de Sant Valentí és bo recordar que l’enamorament és una malaltia. Per al filòsof espanyol Ortega y Gasset (1883-1955) es tracta d’ “un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ja ho diu un famós llatinisme: Amantes, amentes (“enamorats, bojos”). L’historiador grec Plutarc (segle I-II dC) ens parla del primer cas en què aquest mal es diagnosticà com una malaltia en la medicina occidental. Va ser al segle III aC quan Erasístrat, un eminent metge de l’escola d’Alexandria, va ser requerit per Seleuc I Nicàtor perquè assistís el seu fill Antíoc, greument malalt. Cap metge havia encertat amb el seu mal.
 
En visitar el pacient, Erasístrat va advertir que el color del seu rostre canviava i el seu pols anava més ràpid quan la seva madrastra, la bellíssima Estratonice, era a prop. Aleshores el metge va comunicar al rei que el seu fill estava malalt d’amor i que aquell mal tenia difícil cura tenint en compte que la seva causant era la pròpia muller del monarca. Seleuc, però, no va dubtar a lliurar-la al seu fill. Va ser així com es va produir la prodigiosa cura d'aquell al·lotet tocat per la fletxa de Cupido.
 
Durant l’edat mitjana, l’encarregat d’estudiar el mal d’amor va ser el prestigiós metge Arnau de Vilanova (1240-1311). La seva obra El tractat sobre l’amor heroic, traduït al català per Sebastià Giralt, constitueix la primera monografia mèdica sobre aquesta patologia. Aquí, el concepte “heroic” és fruit de la confusió entre l’ἔρος grec i el terme llatí herus (“senyor”). Aquesta confusió mescla la visió de l’amor obsessiu no correspost, que es remunta a la medicina grega, i la idea de l’amor cortès sorgit en la poesia del segle XII, segons el qual l’enamorat se sotmet a la persona estimada com un vassall al seu senyor.

El tractat sobre l’amor heroic
El tractat sobre l’amor heroic
 
Recollint postulats d’autoritats gregues i àrabs com Galè i Avicenna, el tractat d’Arnau de Vilanova exposa els símptomes i els remeis de la malaltia amorosa. Entre els símptomes, hi trobam: extenuació i afebliment del cos, insomni, manca de gana, tristesa en l’absència de la persona estimada o alegria en la seva proximitat. Pel que fa als remeis per curar aquesta afecció, proposa: mostrar els defectes de l’ésser estimat o distreure’n el pensament amb activitats agradables, com ara dormir, conversar amb amics, passejar per la natura, sentir música i viatjar com més lluny millor.
 
Arnau de Vilanova atribueix el mal d’amor a un judici erroni de la facultat estimativa, situada en el cervell, i que té la funció de jutjar el que arriba a la percepció. Així es produeix l’engany de creure que l’objecte del seu amor està per damunt de tots els altres. Avui sabem que l’enamorament és fruit d’un procés neuroquímic on s’alteren les proporcions de la serotonina, dopamina i noradrenalina.

Així doncs, Ortega y Gasset tenia tota la raó quan va dir que, científicament, “l’enamorament és un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ortega, basant-se en Percy Shelley (segle XIX), considera que l’amor és clarivident amb la persona estimada. Només quan estam enamorats som capaços de percebre en l’altre tot el que té de positiu. És allò que de vegades es diu d’una persona que està enamorada: “no sé què li veu” (al seu estimat). En aquest sentit, Ortega assegura que li veu tot allò que només es pot veure amb la llum de l’amor.
 
Aquest curtmetratge titulat "El colchón" parla sobre la fi de l'enamorament:
 


Adele també canta al desamor en aquesta preciosa cançó "Someone like you":



Els entesos diuen que l’enamorament és un invent de la natura per garantir la procreació de l’espècie. Sense aquest fantàstic "estat d'imbecil·litat transitòria", per tant, molts de nosaltres no seríem aquí. En anglès, l’enamorament és vist com una trampa. No debades, to fall in love vol dir, literalment, “caure en l’amor”. La mateixa idea és recollida en euskera, on enamorat és maiteminduta, que es pot traduir més o manco com a “ferit per l’amor”.

Els efectes de l'enamorament poden ser molt perniciosos. La cantant Isabel Pantoja, avui a la presó, es confessà corrupta davant del jutge per culpa del seu amor cec envers la seva exparella, Julián Muñoz, exbatle de Marbella. El mateix ha passat amb la infanta Cristina, que ha al·ludit a l'amor incondicional pel seu marit, Iñaki Urdangarin, per defensar-se de la seva ignorància sobre els delictes fiscals que li imputen.



La corrupta infanta
La corrupta infanta

I per acabar, dues frases per emmarcar:

  • “L'amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta” (Marcel Proust,1871-1922).
  • “L’amor ens permet de ser imbècils impunement” (Joan Fuster, 1922-1992).

Quan t'enamores d'algú, li regales la teva ànima. És un risc, però així funciona l'amor. I així ho explica el curtmetratge multipremiat The gift. L’ha dirigit l’animador xilè Julio Pot, de la productora Mini Studio.



Aquí teniu "L'elixir de l'amor, una furtiva lagrima, interpretat per Luciano Pavarotti:



Aquí teniu una interessant entrevista de "La contra" de La Vanguardia a Walter Riso, terapeuta de l'enamorament patològic. Assegura que l'amor no és per a sempre.

I sobre l'enamorament i les hormones, és molt recomanable aquest article "L'amor etern és bioquímicament possible".

També és interessant aquest article titulat "¿Por qué se acaba el amor?". I aquest titulat "De amor, que hablen los poetas".

Aquí teniu un llistat de cançons sobre l'amor.

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari furor amoris. I aquí sobre el tòpic ignis amoris ("la flama de l'amor"). I aquí sobre la mirada i l'amor. I aquest parla sobre els remedia amoris, en què l'enamorament és vist com una malaltia.

Per saber què és l'amor, aquí teniu la famosa Habanera de l'òpera Carmen de Bizet:



I aquí teniu la versió representada.

Una altra peça d'òpera carregada d'amor és el Nessun dorma, del darrer acte de Turandot, una òpera de Giacomo Puccini.  El títol d'aquesta ària significa "Que ningú no dormi" i fa referència a la proclamació que la princesa Turandot fa per prohibir que ningú a Pequín dormi fins que no es trobi el nom del misteriós príncep Calaf. La seva versió més famosa és la de Pavarotti:



I davant una ruptura irreparable, aquí teniu Ne me quitte pas, de Jacques Brel:


Sobre l’amor hi ha molts de mites, com el mite de la mitja taronja. Ja ho diu el grup Amaral en la seva cançó de
l tot masclista "Sin ti no soy nada":




 

Veritat o mentida?
El pedagog Gregorio Luri fa la següent reflexió sobre l’enamorament al llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011), del periodista Adolf Beltran: “[...] aquest estat és molt difícil de mantenir més enllà de dos o tres anys, i llavors està exposat a la decepció. Per què? Doncs perquè hi ha més coses al món que, tard o d’hora, acaben trucant a la teva porta [...] i, esclar, comença aquest “dragon-khan” que és l’amor, que mai no puja ni baixa d’una manera suau. Quan ets a dalt no et canviaries per ningú i quan ets a baix comences a adonar-te que la persona en què havies posat tota la teva vida no es correspon amb el teu ideal. I comencen les decepcions. I si et creues amb una tercera persona, si ets a dalt ni la veus; si ets en un moment baix, en canvi, la veus molt, molt clarament.”
 
L'amor romàntic
L'amor romàntic

En l’actual societat líquida, en acabar-se aquest "estat d'imbecil·litat transitòria" que és l’enamorament en paraules d'Ortega y Gasset, moltes parelles descobreixen que no són compatibles i prefereixen no assumir els sacrificis que comporta la nova etapa de l’amor en convivència. La filòsofa Marina Garcés ho té clar:

Ja sigui de parella, amistosa o familiar, tota relació afectiva ens condemna a perdre alguna cosa i a perdre’ns també una mica a nosaltres mateixos. Per això l’amor ve impregnat, moltes vegades, de ressentiment. Ens dol la pèrdua abans d’haver-nos perdut i fem pagar el preu del sofriment fins i tot abans d’haver patit” ("Amistat d'estrelles", Diari Ara, 10/01/2016).

Amor interessat
Amor interessat


Virgili, per tant, queda en evidència. Omnia vincit amor ("L'amor tot ho venç") postulà en les seves Bucòliques. Ovidi, a Amors, tingué més amplitud de mires: Nec sine te nec tecum vivere possum ("No puc viure amb tu ni sense tu"). Sàvies també són les paraules de Sèneca: Nihil perpetuum, pauca diuturna sunt (“Res és perpetu i poques coses són duradores”). Los Secretos, en canvi, són més dràstics a la cançó “Déjame”:



Aquí teniu un article interessant sobre l'amor. Es titula: "L'amor etern és bioquímicament possible".


Pels més romàntics, aquí teniu un altre curtmetratge:


Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l'amor:



En aquesta entrevista Teresa Baró, experta en comunicació personal, parla dels símptomes de l'enamorament:



I aquí teniu unes reflexions sobre l’amor extretes del llibre Massimo Recalcati “Ya no es como antes. Elogio del perdón en la vida amorosa” (editorial Anagrama):

“L’amor és un parany, un engany, una il·lusió destinada a fondre’s com la neu sota el sol, l’efecte d’un somni de la raó, d’una impostura, d’un truc neuroendocrí. Qualsevol amor coneix la seva agonia abans o després, cosa que revela la seva naturalesa d’artifici. El temps corroeix la passió i en decreta el final, i la rebaixa a una mera administració de béns i serveis. Després dels primers trastorns extàtics provocats per l’influx de la dopamina en certes àrees del cervell, el vincle amorós s’aplana en una rutina sense desig; el temps mata inevitablement l’entusiasme que envolta l’emoció de la primera trobada. Sense l’estimulació de la novetat, qualsevol enamorament acaba a les arenes movedisses d’una intimitat alienant desproveïda d’erotisme [...].

La nostra època és l’època, com afirma encertadament Bauman, dels amors líquids. És l’època del llibertinatge com a inèdit deure del superjo. En lloc de l’aliança simbòlica que uneix els amants -de la qual l’anell de noces és un símbol-, s’afirma un cinisme desencantat que veu cada vincle com a temporal, destinat a caducar i a ser substituït per un nou vincle. Es busca la novetat, el que trenca el costum, el tedi familiar, l’ordinari anonimat de les nostres vides. Es busca l’espècie de l’enamorament per assaonar una vida sense desitjos. El creixent rebuig del pacte simbòlic del matrimoni, enfront del que es prefereix cada vegada més, la convivència, és un símptoma revelador. Les parelles s’uneixen i es desuneixen sense passar per l’altre, sense sospesar el valor simbòlic de l’aliança. Es posa en joc una visió purament puberal del desig que pretén evitar l’assumpció de responsabilitats. La presència del pacte simbòlic amb l’altre aniquilaria la llibertat i la vitalitat del desig. La descoratjadora conseqüència d’aquesta nova ideologia llibertina és la degradació dels vincles amorosos en xafarderia amorosa que amb prou feines dura un estiu [...]”.

Una parella pintada per Egon Schiele
Una parella pintada per Egon Schiele

Per acabar de reflexionar sobre l'amor aquí teniu el programa de TVE "Saca la lengua" dedicat a l'amor. Aquest altre capítol del mateix programa parla de l'amor i el sexe.

Sobre si existeix la parella ideal, no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Bricolatge emocional" de TV3.

I sobre el desamor, aquín teniu un entranyable conte de Berta Florés titulat "La vida és una broma".

Aquí teniu una entrevista interessant a Lidia Martínez, "coach" del neuroamor. El titular és "L'enamorament dura sis mesos; l'amor, tota una vida". Lidia Martínez és la responsable d'aquesta web: "Escuela neurocientífica del amor".

I aquí teniu un reportatge de la "Sàpiens" que parla sobre la història de l'amor al món occidental. Es titula "Boig per tu".

Com a conclusió, una frase de Marcel Proust (1871-1922), autor d’A la recerca del temps perdut: «L'amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta.»

I aquest capítol de Merlí parla de l'enamorament:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Morir d'amor
  • Publicat a Amor

L'arrogància i la síndrome de Coriolà

La síndrome de Coriolà afecta aquelles persones que, creient que sempre tenen raó, no escolten crítiques ni aprenen dels errors comesos. Agafa el nom de Caius Marci, un general patrici del segle V aC, dit també Coriolà. Segons relata l’historiador Plutarc (segle III) a l’ obra Vides paral·leles, va viure quan la República acaba de ser instaurada en substitució de la monarquia. Després d'haver vençut heroicament els enemics volscs, va retornar a Roma amb l’ego pels niguls. Havent aconseguit aquella gesta, per la insistència de la seva mare Volúmnia, es cregué amb el dret de proclamar-se cònsol, el càrrec més alt dins la jerarquia republicana. Els tribuns populars, però, s’hi oposaren i, a causa del seu caràcter arrogant, l’acabaren desterrant, acusant-lo de traïdor.

Contrariat per aquest tracte, Coriolà es passà al bàndol adversari i encapçalà un potent exèrcit de volscs contra la seva estimada Roma. A l'últim moment, però, les súpliques de la seva mare el feren desistir d’aquell atac. Aleshores, fou considerat de nou un traïdor pel poble volsc, que es venjà matant-lo.
 
Al segle XVI aquest episodi de la història de Roma inspirà a Shakespeare la tragèdia Coriolà. L’obra presenta el debat tràgic d'algú que sobtadament, de patriota, passa de ser considerat un renegat i que no pot acceptar que sigui la voluntat del poble la que determini el seu destí. La seva actitud enfront del poble convertiria Coriolà en un personatge polèmic. Fou reivindicat tant pels feixistes com pels comunistes en representacions durant els anys anteriors i posteriors a la Segona Guerra Mundial.

Articles del web relacionats:
Gent imprescindible amb síndrome d'Àiax


I aquí teniu el trailer de la pel·lícula Coriolanus (2012)de Ralph Fiennes: 



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px