Banner Top

Lili Marleen i el cul del diable

Extracte del reportatge publicat al suplement "Ara diumenge" (21/08/2016)

Norbert Schultze, el compositor de la banda sonora de la Segona Guerra Mundial, visqué els seus últims anys a Mallorca defensant-se de la seva afiliació al nazisme.
 
Norbert Schultze morí el 2002 als noranta-un anys en una discreta ciutat de Baviera. Seguint la moda d’altres alemanys, ell també havia triat Mallorca per passar els darrers deu anys de la seva vida. A Portals (Calvià) gaudí d’una folgada pensió gràcies als suculents beneficis que li reportaren la vintena de cançons patriòtiques que compongué per al nazisme, entre elles Lili Marleen, una de les melodies més escoltades de la història del segle XX. En el seu retir daurat balear coincidí amb Arpad Bondy, músic i home de cinema que el 1993 decidí fer-li un documental en forma d’entrevista titulat Li vas besar el cul al diable.
 
En cap moment de la cinta Schultze va donar mostres de remordiments per la seva estreta relació amb els nazis. Assegurà que ell no sabia res del genocidi i que es va veure forçat a col·laborar amb el Tercer Reich. En un acte de sinceritat, però, admeté que si ell es va convertir en el referent musical d’Alemanya va ser gràcies a l’exili o extermini de molts músics jueus, dotats d’un major talent. El títol del documental prové d’una anècdota narrada pel mateix protagonista. Just acabada la Segona Guerra Mundial, en veure que el seu bàndol havia perdut, Schultze va intentar partir cap a l’estranger. Aleshores va demanar acollida a un oncle seu que havia abandonat Alemanya abans de la contesa. El familiar el despatxà amb una contundent frase: “Vas besar el cul al diable. Mai més no et podràs rentar la boca”.

Per continuar llegint cliclau aquí.



I aquesta és la versió catalana feta per Marina Rosell:



Si voleu conèixer més sobre aquesta història us recoman el llibre "Lili Marleen. Canción de amor y muerte" de Rosa Sala Rose.

Articles del web relacionats:
Esparta, el mirall del nazisme

L'origen nazi de la torxa olímpica

La torxa olímpica va néixer en els Jocs de Berlín de 1936, els primers que es televisaren. Hitler, que havia arribat al poder tres anys abans, va voler aprofitar aquell esdeveniment mundial per demostrar la suposada superioritat “ària” alemanya sobre la resta de races. Ho va fer introduint en l’olimpisme un nou element d’arrels clàssiques, la torxa, que al·ludia a la figura de Prometeu, el creador de la humanitat.
 
La salutació nazi a l'estadi olímpic de Berlín 1936
La salutació nazi a l'estadi olímpic de Berlín 1936

A l’antiga Grècia, una de les poques proves col·lectives que se celebraven era la carrera de torxes o lampadedromía. En tot cas, era una prova puntual que no incloïen tots els jocs com fou el cas dels Olímpics. El que sí que hi havia era una flama que romania encesa dins un temple durant el transcurs de les competicions -aquesta seria incorporada als Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928. No debades, en totes les cultures de l’antiguitat el foc és un símbol de progrés.

Hitler a l'estadi olímpic
Hitler a l'estadi olímpic
 
Prometeu, icona de la raça ària
En la mitologia grega el progrés apareix associat a la figura del tità Prometeu, el creador de la humanitat. En una ocasió en què els humans decidiren transgredir les regles d’un sacrifici, Zeus els castigà, privant-los del foc. Llavors Prometeu pujà a l’Olimp amb una torxa i robà de la farga d’Hefest una guspira amb la qual els seus fills pogueren tornar a fer vida normal. La gesta li sortí cara. El pare dels déus el condemnà a un suplici etern. L’encadenà en una roca del Caucas, on de dia una àguila li cruspia el fetge, el qual, atesa la condició immortal del tità, es regenerava de nit. La filantropia de Prometeu l’acabà convertint en tota una icona de la raça ària.

Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)
Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)
 
Donada la repercussió mediàtica que anaven a tenir els Jocs de 1936, els ideòlegs nazis, amb Carl Diem al capdavant, varen associar la torxa de Prometeu amb la idea de raça i progrés. Segons la seva interpretació, el foc, és a dir, el progrés, primer havia estat en mans dels grecs. Després, el testimoni havia estat recollit pels romans i finalment pels alemanys, que es presentaven com a hereus directes del llegat clàssic. Va ser així com va sorgir la idea de la carrera de relleus.

Gol a l’olimpisme
El 30 de juny de 1936 la torxa olímpica era encesa, per primera vegada, en el temple d’Hera, a Olímpia, la seu dels antics Jocs Olímpics. En aquell ritual inventat per a l’ocasió, quinze vestals verges vestides de blanc encenien la flama mitjançant un mirall còncau sobre el qual es concentraven els rajos solars. Acte seguit s’iniciava la carrera de relleus. 3.422 atletes, representants de la “raça ària, recorreren els 3.422 kilòmetres que separaven Olímpia de Berlín. L’escena, plena de solemnitat, va ser recollida per la cineasta del règim, Leni Riefenstahl, en la seva cèlebre pel·lícula Festa dels pobles.

Encesa de la torxa olímpica
Encesa de la torxa olímpica
 
El pare dels jocs olímpics moderns, el baró de Coubertin, va aplaudir la idea del trasllat de la torxa en considerar-la una oportuna ampliació del ritual olímpic. D’aquesta manera es va aconseguir infiltrar continguts ideològics nazis en uns jocs que teòricament havien nascut per glorificar la concòrdia i la igualtat entre nacions. Amb tot, el nou símbol de la superioritat de la raça ària va veure com les seves doctrines eren qüestionades amb les contundents victòries de l’afroamericà Jesse Owens i l’hongaresa, d’origen jueu, Ibolya Czak. 

Arribada de la torxa olímpica a Berlín
Arribada de la torxa olímpica a Berlín





Articles del web relacionats:
Coubertin, el humanista olímpico
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
-
 Esparta, el mirall del nazisme
El complex de Prometeu

Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).

Esparta, el mirall del nazisme

La revista d'història Clío, en el seu darrer número de juliol (165) m'acaba de publicar el reportatge "Esparta, el espejo del nazismo". Hi parl sobre la forta influència que tengué el mite d'Esparta en el Tercer Reich. Aquí en teniu un petit tast. El trobareu en els quioscs.

La ideologia del nazisme tingué un fort rerefons clàssic. Hitler, àvid lector, s’inspirà en el model d’Esparta. L’eugenèsia, una disciplina fèrria i l’entrega absoluta a la pàtria acabaren per atorgar a aquesta polis l’hegemonia de l’antiga Grècia. En ple segle XX, Alemanya estava disposada a seguir el mateix camí per esdevenir la nova potència mundial. 

El 1933, en assumir la presidència de l’Estat, Hitler només tenia una idea al cap: recuperar la “glòria nacional” perduda després de la Primera Guerra Mundial, convertint Alemanya en la nova Esparta del segle XX. Per al Führer la capital de l’antiga regió de Lacònia havia estat el primer estat Nacional Socialista, el zenit de la cultura grega que tant admirava: “Quan se’ns pregunti qui són els nostres avantpassats, hem de respondre: ‘Els grecs’ ”.

Aquesta sorprenent vinculació d’Alemanya amb el món clàssic no fou casual. A l’Europa de principis del segle XX l’antiga Grècia ja s’erigia com el bressol de la civilització occidental. A més, era indiscutible la seva connexió amb la raça ària, dipositària de l’indoeuropeu, la llengua mare de la majoria de les llengües del Vell Continent. La recerca d’aquesta raça tan aclamada pel nazisme s’havia iniciat al segle XVIII per la Il·lustració. L’esperit anticlerical d’aleshores havia estat reticent a acceptar el relat bíblic, segons el qual totes les races humanes (semites, camites i jafètiques) haurien descendit de Noè i, per tant, serien d’ascendència jueva. Així doncs, es preferí desplaçar l’origen dels homes de l’Orient Mitjà a l’Índia. Ja a principis del segle XIX el filòsof alemany Schlegel havia apostat pel terme ari per designar aquesta primera estirp humana –segons alguns, en sànscrit (l’antiga llengua sagrada de l’Índia) el terme significa “noble”.


Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).

Aquest reportatge està relacionat amb un altre que em publicaren a la revista Historia y Vida titulat El fascismo y la antigua Roma. (Núm 512, novembre de 2010)

Aquest àudio d' "En guàrdia" de Catalunya Ràdio està dedicat als "nazis i l'antiguitat".

En aquest vídeo de "La noche temática de la 2" trobareu més informació sobre els Jocs Olímpics nazis de 1936.

Aquí teniu més informació sobre la Lebensborn, la fàbrica de nins nazis.



Aquí teniu la meva intervenció sobre aquest tema al programa "Luces en la oscuridad" (14/01/2016) de Gestiona Radio.

 
No uns podeu perdre aquest documental titulat "Els fills de Hitler".
 
  • Publicat a Clío
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px