Banner Top

Pare Noel o el triomf del màrqueting

El rialler Pare Noel (o Pare Nadal) és la icona cultural per excel·lència de l’actual societat nadalenca de consum. És fruit d’un exitosa operació de màrqueting bastant enrevessada, que fusiona una figura històrica amb una altra de fictícia. El personatge real és Nicolau, un bisbe del segle IV natural de la ciutat de Pàtara, a l’antic regne de Lícia, actual territori de Turquia -Nicolau, en grec, significa “victòria” (νίκη) del “poble” (λαός).
 
Nicolau fou empresonat i torturat per ordre d’un decret de l’emperador Linici contra els cristians. Amb l’arribada, però, de Constantí al tron de Bizanci, va quedar en llibertat i va poder participar al Concili de Nicea (325). La mort li arribaria el 6 de desembre del 345. L’any 1087, davant l’amenaça de les invasions musulmanes, les seves restes foren traslladades a la ciutat de Bari, al sud-est d’Itàlia, on encara suposadament descansen.

Sant Nicolau, abans i després
Sant Nicolau, abans i després
 
Després de la seva mort, Sant Nicolau es convertí en protector dels mariners i en patró de Rússia, Turquia i Grècia. Foren molts els miracles que se li atribuïren gràcies al seu caràcter bondadós. Per recordar-lo, des de mitjan segle XIII sorgí l’hàbit de fer regals als nins el dia de la seva festivitat, el 6 de desembre, la data oficial de la seva mort.
 
El Nicolau de Lapònia
Hi hagué un moment en què la figura història de Sant Nicolau s’assimilà amb la d’un altre Nicolau, Nikolaas Joulupukki, un nin que havia nascut a Lapònia, al nord de Finlàndia. Curiosament havia quedat orfe un 6 de desembre, el mateix dia de la mort del bisbe homònim turc. Aleshores, al petit poble on vivia cada família es comprometé a tenir-lo un any per hom. Com a agraïment, el nin tallava juguetes de fusta per als altres nins del poble. Un cop mort, les família del poble continuaren amb aquest costum, el qual s’anà estenent al altres països del nord d’Europa.
 
Nicolau viatja a Amèrica com a Santa Claus
Amb Nicolau ja fusionat d’aquesta manera, a Holanda fou conegut com a Sinterklaas - Klaas és la versió neerlandesa abreujada de Nicolau. El segle XVII els emigrants holandesos se l’emportaren a Nova Amsterdam (la futura Nova York). Allà, adaptat a la fonètica anglosaxona, es rebatià com a Santa Claus. La devoció per aquell personatge tan pintoresc cridà molt l’atenció en el Nou Continent. El 1809 l’escriptor americà Washington Irving el ridiculitzà en un llibre, on apareixia com el guardià de Nova York.

El trineu del Pare Noel s'assembla al d'Hèlios, el déu grec del Sol
El trineu del Pare Noel s'assembla al d'Hèlios, el déu grec del Sol
 
El 1823 Santa Claus patí el primer canvi important d’imatge. El professor de teologia Clement Clarke Moore, en un poema titulat A Visit of St Nicholas, el descrigué com un gnom primet que la nit de Nadal (i no el 6 de desembre) arribava a les cases dalt d’un trineu volador, tirat per una manada de rens i adornat amb sonores campanetes. La segona operació d’imatge arribaria quaranta anys després.  El 1863 Thomas Nast, dibuixant de la revista Harper’s Weekly, el pintà com un senyor gras i barbut i vermell. Tot i que les seves il·lustracions nadalenques popularitzaren un Santa Claus vermell, a l’antiga iconografia religiosa els bisbes, com el Nicolau turc, ja vestien de vermell.

Il·lustració 'Una visita de St. Nicholas', de 1881
Il·lustració 'Una visita de St. Nicholas', de 1881
 
Pare Noel, de tornada a Europa
A la segona meitat del segle XIX, Santa Claus va tornar a Europa totalment transformat. A Anglaterra seria conegut com a Father Christmas (papà Nadal) i a França com a Père Noël (“Pare de Nadal”).
 
A Holanda la tradició diu que Santa Claus arriba en vaixell procedent de Madrid. Apareix acompanyat d’un criat, Pere el Negret (Zwarte Piet), el qual amb unes potents ulleres mira els nins per veure si mereixen o no regals. No és casual que aquest Sinterklaas sigui espanyol. Del s. XV al XVIII la ciutat italiana de Bari, on suposadament es troben les despulles del Nicolau turc, formava part de la Corona Espanyola.

Santa Claus holandès, amb Pere el Negret, d'origen espanyol
Santa Claus holandès, amb Pere el Negret, d'origen espanyol
 
El fals mite de la Coca-Cola
Hi ha la creença que el Pare Noel és vermell per culpa de la Coca-Cola. Això és totalment fals, ja que, tal com hem dit, el vermell era l’antic color sagrat dels bisbes. El 1926, la Lomen Company, una empresa nord-americana de frigorífics, ja havia fet servir la seva figura per a una campanya de Nadal. El 1931, la Coca-Cola, creada el 1886, també se l’apropià per a unes festes tan assenyalades. Per a l’ocasió encarregà a Hadbon Sundblom, dibuixant d’origen suec, que refés la imatge del sant bondadós per fer-lo més proper a la gent i, per tant, més versemblant.

El Pare Noel i la Coca-Cola
El Pare Noel i la Coca-Cola
 
El nou Pare Noel, que era més rialler, s’adaptà als colors de la companyia de begudes: al vermell inicial del seu vestit s’hi afegiren els ribets blancs a les mànigues i la jaqueta. No hi ha dubte, però, que, amb la Coca-Cola, el Pare Noel fou definitivament vermell, ja que abans també se l’havia representat de verd o de blau.

Pare Noel verd
Pare Noel verd
 
Per saber si el Pare Noel pren Coca-Cola haurem de viatjar fins a Finlàndia. Es creu que viu a Korvatunturi, una muntanya al nord-est del país, a la frontera amb Rússia i prop de la ciutat de Rovaniemi. Avui és un autèntic parc temàtic. L’oficina de correus d’aquesta ciutat rep més de 700.000 cartes de nins cada Nadal.
 
Pare Noel, fent feina a Korvatunturi
Pare Noel, fent feina a Korvatunturi

Altres pares Noels, l’Olentzero i Sant Basili
Al País Basc i a Navarra no tenen Pare Noel. Ells, cada 24 de desembre, reben la visita del gegant Olentzero, un carboner  que baixa de les muntanyes. Diu la tradició que era un home molt esquerp, gens niner, però que un dia, de sobte, es va tornar bondadós. En alguns llocs, es diu que té 365 ulls, un per a cada dia de l’any, per vigilar els petits.

Olentzero
Olentzero
 
A Grècia tampoc no tenen Pare Noel. Qui assumeix el seu paper és Sant Basili, un dels pares de l’església ortodoxa. També era un bisbe turc del segle IV, de Capadòcia, i d’ànim bondadós. Arriba a les cases carregat de regals la nit del 31 de desembre. L’endemà, l’1 de gener, el dia del seu sant, és costum menjar un pastís anomenat vasilòpita.

Sant Basili
Sant Basili

Qui porta els regals per Nadal a Europa?
Qui porta els regals per Nadal a Europa?

Articles del web relacionats:
El cant de la sibil·la
25 de desembre, la història d'una estafa
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Per què començam l'any al gener?
Sant Josep i la tecnologia
Quina joia de juguetes!
Estrenes divines
Desitjos siderals
Els orígens del cristianisme
Nadal com a catarsi
Els misteriosos Reis d'Orient
La mort de Déu
Realment era verge, la Mare de Déu?
-L'origen de la iconografia nadalenca

Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais

Avui, 20 de gener, dia de sant Sebastià, no només parlam del patró de Palma, sinó també del dels gais. No debades, aquest religiós del segle III dC sempre ha estat representat quasi completament nu, amb un cos jove, vigorós i molt sensual i travessat per una munió de fàl·liques fletxes. Això ha bastat perquè el moviment homosexual se l’hagi apropiat per a la seva causa. També, però, el considera el seu protector contra la Sida.
 
Com Sant Jordi, Sant Sebastià és un dels il·lustres sants militars, els coneguts com a athleta Christi. I si sant Jordi fou associat amb Perseu, sant Sebastià fou assimilat amb l’arquer Apol·lo. Per aquest motiu, com el déu grec, des de temps antics va ser invocat com a protector contra la pesta –altres religiosos com Sant Roc també li feren competència en aquest àmbit.
 
Sant Sebastià agafa el nom de Sebastianus, que inicialment era un malnom que indicava procedència geogràfica, en aquest cas de  Sebaste, una població del centre de Turquia dita avui Sivas. Sebaste, però, prové del grec σεβαστός (“venerable”), que al món llatí equivalgué a augustus, que era el títol que adoptaven els emperadors romans.

Martiri de Sant Sebastià, per Andrea Mantegna, s. XVI
Martiri de Sant Sebastià, per Andrea Mantegna, s. XVI
 
Tanmateix, les fonts cristianes ens diuen que Sant Sebastià no era de Sebaste, sinó que era un “francès” nascut a Narbona devers la meitat del segle III. De gran s’educà a Milà, on es decantà per la carrera militar. El seu minut de glòria li arribà en temps de Dioclecià, l’emperador que protagonitzà la darrera incursió més violenta contra els cristians abans de la intermediació de Constantí. Aleshores, fent de guarda a la presó, Sebastià es dedicà a convertir al cristianisme els reclusos.
 
Quan Dioclecià s’assabentà de la feta, enfurismat, l’ordenà capturar i el féu fermar a un arbre perquè un grup d’arquers el matassin a fletxes. Un cop complit la missió, els seus botxins l’abandonaren, pensant que ja era mort. Qui s’adonà, però, que encara era viu, va ser una dona, Irene, que se’l va endur a casa per curar-lo. Així, Sebastià no trigà a recuperar-se i a tornar a fer de les seves. No havia après la lliçó. Un altre cop seria capturat pels romans, els quals, aquesta vegada sí, s’asseguraren de matar-lo. El seu cos acabaria essent enterrat un 20 de gener en una catacumba de Roma, la dita catacumba de Sant Sebastià, que també allotjava les restes de Sant Pere i Sant Pau. Avui, tanmateix, part de les seves relíquies es troben disseminades per les esglésies catòliques de tots els continents. I un trosset és a Palma.

Santa Irene guarint Sant Sebastià, per Georges de La Tour
Santa Irene guarint Sant Sebastià, per Georges de La Tour
 
Patró de Palma
A mitjan segle XVI, després de la guerra de les Germanies, Palma fou assetjada per una terrible pesta. Es donà la casualitat que en aquell moment va fer escala a ciutat un vaixell procedent de l’illa de Rodes amb centenars de persones que fugien dels atacs turcs.  Un dels viatgers era un clergue que portava un os del braç de Sant Sebastià. Aleshores els palmesans, desesperats, es posaren a resar amb devoció a aquell sant nouvingut. I els efectes no es feren esperar: en pocs dies la pesta començà a desaparèixer.

Sant Sebastià
Sant Sebastià
 
A l’hora de tornar a salpar, just quan el vaixell sortia del port, es desfermà una gran tempesta que impedí a la nau tot moviment. Es va interpretar que era perquè el tros de sant Sebastià volia quedar-se a la ciutat que havia salvat de la pesta. I així va ser. Com a amulet que havia estat, li reservaren un lloc a una bella capella que li feren a la Catedral. Amb aquests antecedents, el 1634 aquell sant tan benefactor fou declarat patró de Palma. El sarau actual de les festes de Sant Sebastià naixeria el 1979, en temps del batle Paulí Buchens.

Martiri de Sant Sebastià (Rubens, (1614 circa)
Martiri de Sant Sebastià (Rubens, (1614 circa)

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la representació de Sant Sebastià.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai:




Articles del web relacionats:

Mestre en Gai Saber
Els romans ja perdien oli


Amb motiu del dia de Sant Sebastià, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (18/01/2014), on sobre etimologies de màrtirs.



Atenes, la primera democràcia

Extracte del reportatge publicat el setembre de 2011 a la revista Sàpiens (Núm. 107)

Churchill digué d’ella que “és el menys dolent dels sistemes polítics”. Avui tenim una democràcia representativa, però la democràcia que va nèixer fa més de 2.500 anys a Atenes era directa. De manera aleatòria, qualsevol ciutadà podia decidir sobre els assumptes de la polis. Tanmateix, aquella democràcia que ara tothom reivindica no era tan modèlica. Fou, en tot cas, una forma de govern del tot revolucionària. 

Tota civilització necessita un punt de partida, un lloc on emmirallar-se. Europa ha volgut buscar el seu particular big-bang cultural a Grècia. Fou al segle VI aC quan a les costes de l’actual Turquia (antic territori grec) es produí el que els estudiosos han batejat com a “miracle grec”. L’expressió fa referència a l’explosió sobtada del coneixement pel qual el mite fou substituït pel lógos (raó) com a instrument d’explicació de la realitat. Aquest trànsit, però, no hauria estat possible sense la influència d’altres cultures de l’antiguitat com la sumèria o l’egípcia. Els grecs, amb tot, en foren els catalitzadors. La seva nova visió del món no trigà a manifestar-se en altres àmbits diferents a la filosofia com la literatura, l’art i, en especial, la política, on aconseguiren trobar una alternativa a la monarquia i a l’oligarquia (“govern d’uns pocs”), les primeres formes d’organització que conegué la humanitat.
 
Normes draconianes
Al segle VI aC Atenes, situada a la península de l’Àtica – a la costa nord-oest del mar Egeu-, s’erigia en una de les polis més importants de Grècia gràcies, en part, a la seva força marítima. La seva puixança amagava, però, un greu conflicte social. Les classes baixes cada cop estaven més ressentides amb les maneres tan autoritàries dels nobles (aristoi), que era qui ostentaven el poder. Ja al 621 aC l’arcont Dracó havia intentat calmar els ànims posant per escrit la primera constitució de la polis. Fins aleshores la noblesa interpretava i aplicava les lleis a la seva manera, donat que aquestes eren de tradició oral; un cop, però, escrites i visibles a l’àgora (la plaça central) ja deixaren de ser arbitràries.

Per continuar llegint clicau aquí.

Articles del web relacionats:

Democràcia obsoleta
- Va ser Atenes una democràcia? (revista Sàpiens 2008, Núm. 74)

La guerra de les biblioteques de l’antiguitat

Extracte del reportatge publicat el maig de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 91) amb l’assessorament de Joan Alberich, professor de Filologia Clàssica de la UAB.

La febre pel llibre començà fa vint-i-cinc segles a Egipte. La biblioteca grega d’Alexandria, hereva de la mesopotàmica Nínive, fou el primer intent seriós de posar per escrit “la memòria de la humanitat”. Aviat, però, li sortí una rival: la biblioteca de Pèrgam, a l’actual Turquia. D’una naixé el papir i de l’altra el pergamí. SÀPIENS ressegueix el que es coneix com la primera guerra freda cultural de l’antiguitat

Si hi ha una biblioteca que ha marcat la història d’Occident aquesta és la d’Alexandria. No debades, és la nostra principal font de coneixement de l’antiguitat. Només ens ha arribat, però, prop d’un deu per cent del que guardaven les seves parets. Si no hagués estat pels incendis que patí, segurament ara sabríem molt més del nostre passat. I és que el material emprat aleshores per a l’escriptura, el papir, molt vulnerable, jugà una mala passada a la història. Més resistent fou el suport que s’utilitzà en la primera gran biblioteca coneguda en el món antic, la de Nínive, a Mesopotàmia, on s’emmirallà la d’Alexandria. Situada no gaire lluny de Mossul, al nord de l’Iraq, a la mateixa zona on va néixer l’escriptura fa 5000 anys, el seu estri per emmagatzemar informació foren les tauletes de fang, un element prou abundós en una regió regada pels rius Tigris i Eufrates.
 
La biblioteca de Nínive havia estat fundada al segle VIII aC pel rei assiri Sargon II amb la voluntat de col·leccionar les cròniques dels seus dominis. Al segle VII aC, però, els babilonis i els medes assaltaren la ciutat, posant fi a tres segles de regnat d’una de les majors potències de l’antic Pròxim Orient. Tot i que també saquejaren la biblioteca, les tauletes d’argila quedaren pràcticament intactes. Els seus signes, que pertanyien a l’escriptura cuneïforme –de caràcter sil·labo-logogràfic- no serien desxifrats fins al segle XIX per l’arqueòleg britànic Henry Rawlinson. Fou una fita tan important com la de la pedra Rosseta per a l’escriptura jeroglífica: ja es pogueren llegir llibres com el Poema de Gilgamesh, considerada l’obra narrativa més antiga de la humanitat. La biblioteca d’Alexandria, fundada quatre segles més tard que la de Nínive, trencaria esquemes amb la seva predecessora. I no només perquè deixà d’utilitzar el fang.
 
Alexandria
Tot començà el 331 aC, quan Alexandre el Gran, després d’envair Egipte, decidí fundar una ciutat oberta a la Mediterrània. En honor seu, naixia Alexandria com a nova capital del país del Nil en substitució de Memfis. El seu port estava arrecerat per l’illa de Faros, que acabà donant nom al famós far, una de les set meravelles del món antic. Després de posar la primera pedra, el conqueridor marxà corrents cap a Pèrsia. Mai més no tornaria a trepitjar la ciutat. Només hi tornaria el seu cadàver per prendre-hi sepultura. Quan l’imperi es repartí entre els seus generals, Egipte tocà a Ptolemeu. El seu objectiu fou convertir Alexandria en la nova Atenes, una ciutat ja en decadència però que just un segle enrere, en temps de Pèricles, havia estat el punt de trobada de tots els intel·lectuals del moment. Aleshores tanta d’efervescència cultural s’acabà canalitzant a través  de l’Acadèmia de Plató i el Liceu d’Aristòtil, considerades el precedent de les actuals universitats.

Aquí teniu un article deliciós de Francesc-Marc Álvaro, periodista de La Vanguardia, dedicat a les biblioteques personals. Es titula "El último refugio".

Articles del web relacinats
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Biblioteques, la memòria de la humanitat

Les Guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de la història

Extracte del reportatge publicat el setembre de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 71) amb l’assessorament de Xavier Espluga, professor de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona.

L’11 de setembre de 2001 el món es trasbalsà. L’atac islamista a les torres bessones de Nova York ens sumí de ple en l’anomenada “Guerra de Civilitzacions”. Orient i Occident, però, ja es van enfrontar per primer cop fa 2.500 anys en les Guerres Mèdiques. Aleshores, les dues principals potències de l’època, Grècia i Pèrsia, es disputaren l’hegemonia cultural i religiosa del planeta. 

La història de la humanitat està feta de conquestes. Des de sempre hi ha hagut pobles que han volgut estendre els seus dominis i sotmetre’n d’altres. I és que antigament no hi havia manera d’estar tranquil. Sempre s’havia de mirar de reüll el veí per por a què t’envaís. L’estat habitual era la guerra i no la pau. Al segle V aC la visió que tenien els grecs del món era, per descomptat, més simple de la que ens mostren els actuals mapes. La Terra era concebuda com un disc envoltat per un gran riu, l’Oceà. El seu cor era la Mar Egea, que regava Grècia i les costes del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient. La península Ibèrica, amb les seves columnes d’Hèrcules (a l’estret de Gibraltar), sortia dibuixada com el límit del món conegut.
 
Aviat aquest epicentre hel·lènic va patir l’amenaça d’un enemic: els perses, coneguts pels grecs amb l’adjectiu de medes. La confrontació donà lloc a les Guerres Mèdiques. Era el primer cop que Occident, representat per Grècia, veia tocada la seva hegemonia per Orient, simbolitzat per l’Imperi Persa. Per a molts historiadors fou el primer xoc de civilitzacions de la humanitat –l’islam encara trigaria més de mil anys a fundar-se. La guerra de Troia, ocorreguda al segle XII aC, havia estat al cap i a la fi un petit conflicte local entre dos pobles d’una banda i l’altra de l’Egeu. I és que posats a comparar, els troians estaven a anys llum de la puixança dels perses.
 
Un duel de titans
L’Imperi Persa havia nascut al segle XII aC a l’Iran com a successor dels grans Estats mesopotàmics. Els seus dominis s’ampliaren considerablement sota el regnat de Cirus II el Gran (559-529 aC). Des del riu Indus conquerí Babilònia, les ciutats fenícies del Líban i les poleis gregues de la costa jònica de l’Àsia Menor (avui Turquia). El salt a Europa arribà amb Darius I. El 514 aC aquest rei persa travessà amb 700 mil homes el pont de l’Hel·lespont, l’actual estret de Dardanels. Primer conquerí Tràcia (Bulgària) i després es dirigí cap a les estepes ucraïnes. L’objectiu era sotmetre els escites.
 
Aquest cop Darius, però, es trobà amb un enemic difícil d’eliminar. Davant la destresa dels seus temibles genets, no tingué més remei que empassar-se l’orgull i recular com faria Napoleó vint-i-quatre segles més tard. “Quins homes! Són escites!”, exclamà l’emperador francès el setembre de 1812 mentre els russos prenien foc a Moscou. Rememorava d’aquesta manera el passatge del cèlebre llibre d’Heròdot, Història, que narra com aquell valerós poble de l’Antiguitat havia estat capaç d’arrasar el seu propi país per burlar els perses de Darius.
 
L’expansionisme persa aviat començà a pesar. Les províncies que s’anaren creant, conegudes com a satrapies, es convertiren en autèntiques tiranies per als pobles sotmesos. Els primers a rebel·lar-se foren les ciutats gregues de Jònia. La revolta, però, fracassà per la manca de coordinació entre les póleis i l’aïllament de Jònia. Tot i haver restablert el control, Darius es temia que Atenes donés suport a noves insurreccions a la costa de l’Àsia Menor on tenia importants interessos comercials. Calia, doncs, passar a l’atac com a mesura de prevenció –avui en dia aquesta excusa no ens resulta gens estranya. És així com va néixer la Primera Guerra Mèdica.

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat als hoplites.

Articles del web relacionats:
Heròdot, el primer periodista de la història
Si vols pau, paga

El complex d'Alexandre

El complex d’Alexandre és el ressentiment del fill envers el pare, que no el deixa créixer com a persona. Recordaria una mica el complex d’Èdip. Es diu que Alexandre Magne (356 aC-323 aC), en assabentar-se dels triomfs bèl·lics del seu pare Filip II de Macedònia, va exclamar amb ira i frustració: "El meu pare no em deixa ja res per conquistar!". En aquest cas els psicoanalistes parlen d'una "ofensa narcisista del jo". Tanmateix, Alexandre va arribar a superar amb escreix el seu pare. Un altre cop, doncs, la psicologia tergiversa la història.

El 338 aC, a la batalla de Queronea, Filip II, un hel·lenòfil empedreït, havia aconseguit sotmetre les polis gregues al regne de Macedònia. Al cap de tres anys, en morir en estranyes circumstàncies –diuen que la seva dona Olímpia l’ordenà assassinar-, Alexandre, de tan sols vint anys, assumí les regnes d’aquell reialme. El nou capitost es va encarregar de fer realitat el projecte del seu pare: acabar amb l’imperi persa de Darios III.

Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma
Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma

Dalt del seu cavall Bucèfal, Alexandre va aconseguir bastir un imperi d’unes dimensions desconegudes a la seva època, que anava des de Grècia i Egipte fins a la vall del riu Indus, a tocar amb l’Índia. Va ser la conquesta més espectacular i la més ràpida de l’antiguitat, en tretze anys (336-323 aC). Sens dubte, fou la primera globalització del món antic. Alexandre va ser bastant tolerant amb els costums i les estructures polítiques locals. Per això alguns també el consideren el pare de la famosa “aliança de les civilitzacions”.

Alexandre Magne, Rembrandt (1655)
Alexandre Magne, Rembrandt (1655)

Nus gordià
Alexandre va actuar com una autèntica màquina piconadora a Àsia. La clau del seu èxit militar, però, la trobam en una anècdota que li va passar a la ciutat de Gòrdion, a Frígia. En aquesta ciutat del centre de l’actual Turquia hi havia un carro reial fermat amb un complicat nus: el famós nus gordià. Segons una llegenda, qui aconseguís desfer-lo conqueriria tota Pèrsia. Alexandre ni tan sols el va intentar desfer, sinó que simplement el va tallar amb la seva espasa davant l’horror dels sacerdots. Amb tot, en aquell mateix moment un tro va ressonar. Com que a Egipte un oracle li havia dit que era fill de Zeus, Alexandre va interpretar aquell tro com la benedicció del totpoderós déu a la seva conducta. Des d’aleshores “tallar el nus gordià” s’utilitza com a sinònim de resoldre un problema complex a través d’una acció dràstica.

Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)
Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)

La fi d’un somni
El 327 aC, a la conca de l’Indus, mentre Alexandre lluitava contra el rei Poros, moria el seu vell i estimat cavall Bucèfal. El 324 aC el rei macedoni va rebre la notícia d’una altra pèrdua: una malaltia s’havia emportat el seu íntim amic Hefestió, amb qui suposadament mantenia una relació homosexual. Mentrestant, continuava viu el seu somni d’unificar Occident i Orient en un imperi panhel·lènic, on es fusionessin les creences de grecs i bàrbars.

Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)
Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)


Tanmateix, el macedoni no va poder gaudir molt del seu gran projecte. El 323 aC, després que el seu exèrcit, exhaust, l’hagués dissuadit de conquerir l’Índia, la mort el va sorprendre a Babilònia (l’actual Iraq) –suposadament va morir d’unes febres. Tenia trenta-dos anys i havia fundat més de cinquanta ciutats per tot Àsia amb el seu nom (la més famosa és l’Alexandria d’Egipte). En el llit de mort, se li va preguntar a qui volia deixar el poder i ell va respondre amb un fil de veu: “Al millor”. Però es va oblidar de dir qui era, el millor –aleshores Alexandre tenia dos fills, l’un era infant i l’altre encara estava en el ventre de la seva dona.

Alexandre en el seu llit de mort
Alexandre en el seu llit de mort


Els seus generals, anomenats diàdocs (“els successors”), varenn iniciar així una dura batalla per fer-se amb el poder d’aquell immens imperi. Aquest, tanmateix, es va desmembrar en petits regnes anomenats “regnes hel·lenístics”. El més conegut de tots va ser el d’Egipte, que quedà sota el poder de Ptolomeu, l’artífex de la biblioteca d’Alexandria.

Aquí teniu la història de les enigmàtiques últimes paraules que va proferir Alexandre Magne en el seu llit de mort.

Sabíeu que Alexandre el Gran va ser el primer a trobar petroli a l'Iran? Aquí en teniu tota la informació.


Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Alexandre. Aquest altre està dedicat als seus descendents.


Aquí teniu un documental d'Alexandre Magne:


El complex de Cresos

En aquesta època de corrupció que estam vivint hi ha moltes persones que pateixen el complex de Cresos. És la recerca patològica de superioritat a través del malbaratament de doblers i propines. En el món dels dibuixos animats un clar exemple d’aquest complex són el senyor Burns dels Simpson o el “tio Gilito” de Mickey Mouse.

El senyor Burns dels Simpson
El senyor Burns dels Simpson

"Tio Gilito"

El complex de Cresos agafa el nom d’un rei homònim de Lídia (la part occidental de l’actual Turquia) del segle VI. Segons Heròdot, aquesta terra va veure al segle VII aC l’encunyació de la primera moneda de la història a Occident. No és d’estranyar, doncs, que Cresos fos considerat l’home més ric del seu temps. La seva opulència, però, no trigaria a ser qüestionada.
 
Un dia va arribar a Sardes, la capital de Lídia, l'estadista i poeta atenès Soló. Convençut que el seu hoste havia quedat sorprès en veure tanta riquesa, Cresos li preguntà qui creia que era l’home més feliç del món. Soló, però, no va dir el seu nom, sinó que va enumerar uns quants herois atenesos caiguts al camp de batalla. El poeta li insistí que només un cop arribada la mort es pot valorar la felicitat d’una persona. Li ho va dir d’aquesta manera: “Nosaltres els grecs, majestat, hem obtingut de déu una saviesa massa casolana i limitada per poder preveure què passarà demà i proclamar feliç un home que encara està compromès en la seva batalla”.
 
En efecte, quan Soló va haver marxat, un càstig diví va tocar Cresos de ple. Cresos tenia dos fills: Atis, un al·lot molt atractiu, i un altre de sordmut. Ja en somnis, a Cresos se li havia presentat la mort d’Atis. I així va ser. Va ser un altre hoste seu, Adrast, qui el va matar sense voler durant una cacera.

Soló davant Cresos (Gerrit van Honthorst)
Soló davant Cresos (Gerrit van Honthorst)

Després d’haver superat el dol pel seu fill, Cresos es llançà a combatre l’amenaça del creixent poder de l’imperi persa de Ciros II el Gran. L’oracle de Delfos li havia dit: “si marxes contra els perses, destruiràs un gran imperi”. Però l’imperi que va destruir no va ser el persa sinó el seu propi. Fet presoner pels perses, el seu destí fou la pira. Quan estava a punt de ser cremat per les flames, es va recordar de Soló que, amb tanta diplomàcia, l’havia exhortat a la prudència, i va invocar els seu nom tres vegades.
 
Ciros va voler saber qui era aquell Soló. I un cop en va sentir la història, en va quedar tan impressionat que va ordenar que deslliguessin el presoner. Però ja era massa tard, el foc era incontrolable. Aleshores Cresos va invocar Apol·lo amb llàgrimes als ulls. Els seus desitjos foren escoltats i de sobte va esclatar una tempesta que apagà la pira. Ciros, en veure que Cresos comptava amb la protecció del déus, l’incorporà en el seu seguici com a assessor.
 
Amb la incorporació de Lídia (l’actual Turquia), Ciros es llançà a la conquesta de la tribu dels massàgetes, que habitaven a les grans planes estepàries de l’Àsia Central. És en aquesta batalla on morí Ciros. Cresos continuà fent d’assessor de Cambises, el fill de Ciros i successor seu.

Articles del web relacionats:
L'origen de la moneda
El capitalisme que ens decapita
Nèmesi, venjança divina contra la supèrbia

I per continuar reflexionant sobre el pes dels diners a les nostres vides, aquí teniu l'interessant programa "Amb filosofia" de TV3:


La fama i el complex d'Heròstrat

Avui no manquen les persones que, per tal de ser famoses, són capaces de fer qualsevol cosa. Doncs, aquesta patologia té un nom relacionat amb el món clàssic: complex d’Heròstrat. A mitjan segle IV aC, a Efes (a les costes de l’actual Turquia), un pastor anomenat Heròstrat calà foc a les bigues de fusta del sostre del temple d’Àrtemis. L’edifici, considerat una de de set meravelles de l’antiguitat, havia estat construït dos segles enrere per ordre del ric rei persa Cresos. Segons la tradició, l’incendi es va produir la mateixa nit del naixement d’Alexandre el Gran, un 21 de juliol del 356 aC.
 
En ser detingut i abans de ser condemnat a mort, el piròman  (πῦρ, “foc” + μανία, “bogeria”) reconegué que l’única finalitat de la seva acció era aconseguir la fama a qualsevol preu. Per evitar, però, que se sortís amb la seva, l’aleshores sobirà persa Artaxerxes ordenà que no es registrés el seu nom en cap document. Amb tot, historiadors de l’antiguitat acabaren per donar fe de l’anècdota.
 
Després de l’incendi d’Heròstrat, el temple d’Àrtemis fou reconstruït. Tanmateix, els gots el destruirien definitivament al segle III dC i l’edifici acabà essent utilitzat com a pedrera. En l’actualitat només es manté dreta una de les seves columnes. A part de complex d’Heròstrat, en castellà també es parla d’ “erostratismo” per al·ludir a la mania de cometre actes delictius per aconseguir notorietat.
 
Al llarg de la història hi ha hagut casos sonats de complex d’Heròstrat. Un dels més lamentables va ser el del nord-americà Mark David Chapman, que, a Nova York, el 8 de desembre de 1980 matà l’exlíder dels Beatles John Lennon. El 13 de maig de 1981 el turc Ali Agca també va voler seguir els passos de Chapman en atemptar contra el papa Joan Pau II. Ell, però, no es va sortir amb la seva. El pontífex es pogué recuperar dels quatre trets que li va disparà i anys més tard el perdonà.
 
El complex d’Heròstrat té una rica tradició literària. Miguel de Unamuno, en la seva novel·la Amor y pedagogía (1902) menciona aquest personatge per fer referència a l’ànsia d’immortalitat inherent a l’ésser humà. La mateixa idea és recollida a l’assaig Del sentimiento trágico de la vida (1913). El francès Jean-Paul Sartre també va escriure un conte breu titulat Erostratus inclòs en la seva col·lecció de relats El mur (1939). Terenci Moix tampoc no s’està de tributar-li un homenatge en el llibre Chulas y famosas: La venganza de Eróstrato (1999).

Aquí teniu més informació sobre Heròstrat.

Articles del web relacionats:
Benvinguts a l'era Narcís
Fama, la deessa de la postveritat
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px