Banner Top

La lliçó mortal de Gilgameix

Article publicat a l'Ara Balears (01/11/2015)

Avui dia de Tots Sants, en què recordam els nostres difunts, la lliçó mortal de Gilgameix se’ns torna a fer oportuna. Gilgameix és considerat un dels primers grans herois de l’antiguitat. Era un poderós rei d’Uruk, ciutat de Mesopotàmia. Un dia se li morí el seu amic de l’ànima, Enkidu. Desconsolat, el monarca sumeri no aturava de lamentar-se de la terrible fi que a ell també li esperava. Així, ple de temor, intentà esbrinar com podia assolir la vida eterna de la qual gaudien els déus. De seguida pensà en Utnapishtim, un dels seus avantpassats que havia aconseguit aquest preuat do com a recompensa per haver estat, juntament amb la seva dona, l’únic supervivent del Diluvi universal decretat per la ira divina. Aleshores Gilgameix decidí anar a visitar el seu familiar.
 
Després d’haver-se enfrontat a tota mena de bèsties i dificultats, l’heroi sumeri finalment arribà a la morada de l’Eternitat. Allà Utnapishtim li tirà per terra totes les seves esperances. Li digué que els déus, en crear la humanitat, determinaren que la mort seria el seu destí inevitable. Així doncs, els homes no tenien més remei que aprendre a conviure amb ella. Gilgameix prengué bona nota d’aquella lliçó. Tornà a casa amb les mans buides, tan mortal com sempre, però una mica més savi.

Eurípides i la mort
Eurípides i la mort
 
Des dels seus inicis la ciència s’ha conjurat per fer realitat el somni de Gilgameix. La gent ja no es mor perquè els déus ho decretin, sinó, a no ser que sigui un accident, a causa d’alguna “falla tècnica” o d’un “error de la naturalesa”: un atac de cor, un càncer o una malaltia degenerativa com el Parkinson o l’Alzhéimer. La medicina fa passes de gegant per combatre totes aquestes deficiències. Ja es parla d’un nou moviment, el transhumanisme, que defensa que el desenvolupament tecnològic s’ha de centrar en la superació dels nostres límits biològics per poder així allargar la vida al màxim.
 
Una de les manifestacions més notables de l’actual revolució científica seria la criogenització biològica. Consisteix a congelar un cadàver a l’espera que en un futur la medicina hagi avançat tant que permeti la seva resurrecció. Si això arribàs a passar, segur que el difunt afectat quedaria més descol·locat amb el seu salt en el temps que el protagonista de la saga “Retorn al futur”, la primera part de la qual acaba de complir trenta anys. Sens dubte, la immortalitat seria insuportable. Freud, el pare de la psicoanàlisi, ho tenia clar: "Si vols poder suportar la vida, has d'estar disposat a acceptar la mort".

La Parca actual
La Parca actual
 
Per molt que ens hi obstinem operant-nos, posant-nos cremes antiarrugues o fent peses, tanmateix, prest o tard arribarà l’hora de la nostra Parca. Memento mori (“recorda que has de morir”), deien els llatins. La pròpia existència humana ve donada per la consciència de la mort i del pas del temps. L’1 de novembre, dia de Tots Sants, és l’únic dia del calendari en què ho assumim públicament visitant els cementeris. La resta de l’any, però, vivim d’esquena a la mort, demostrat així una actitud del tot infantil, immadura. Serà, però, per una qüestió de salut mental, de supervivència.
 
Parlar de la finitud humana és un tabú, quelcom morbós que aixafa la nostra fràgil felicitat. Preferim autoenganar-nos i pensar en vides edulcorades, exitosos i eternament joves, lluny de qualsevol patiment o fracàs. El dol per la pèrdua de les nostres éssers estimats ens aterra. Com a aliats a aquesta gran mentida ja tenim els mitjans de comunicació, els quals també, paradoxalment, poden banalitzar la mort fins a límits del tot grotescos. “És més digne que els homes aprenguin a morir que a matar”, assegurà al segle I dC el filòsof romà Sèneca.
 
És tanta l’aversió que tenim a la mort que hem optat per una paraula d’origen grec i no pas llatina per designar la sala on vetlam els morts: tanatori, derivada de thánatos (“mort”). Aquest terme, més eufemístic perquè ens resulta més desconegut, ens permet espantar millor els mals esperits. Si, però, temem tant la mort –la nostra única certesa- és perquè d’ella ho ignoram tot. Curiosament aquesta percepció contrasta amb els testimonis positius de les persones que han viscut una experiència de mort clínica temporal.

El túnel després de la mort
El túnel després de la mort
 
Per ventura, doncs, la lliçó de Gilgameish pot no ser tan traumàtica. La mort ens convida a viure més intensament les nostres vulnerables existències. L’altra opció és pensar com Woody Allen: "No és que tengui por de morir. El que no vull és ser-hi quan això passi". Tanmateix, assumir la nostra pròpia data de caducitat és tot un acte d’humilitat. Ja ho diu una famosa frase atribuïda a Georges Clemenceau, un metge i polític francès de principis del segle XX:  “Tots els cementiris del món són plens de persones que es creien imprescindibles”.

El doctor, la chica y la muerte (
El doctor, la jove i la mort ("Der Arzt"), Ivo Saliger, 1920


Per acabar aquí teniu una reflexió del filòsof estoic Sèneca (segle I dC): “En tres temps es divideix la vida: en present, passat i futur. D'aquests, el present és brevíssim; el futur, dubtós; el passat, cert”.

No us podeu perdre aquest article d'El Temps, d'Anna Sarsanedas, titulat "Ciència i filosofia de la vida eterna".

També és interessant aquest article "La muerte es opcional".

Us recoman la intervenció del filòsof Xavier Antich a la secció "El racó de pensar". Reflexiona sobre com afrontar una mort sobtada. Del mateix autor també és recomanable l'article "Cada cop única, la fi del món" (Diari Ara, 09/10/2016).

Articles del web relacionats:
Etimologies de la mort
Halloween versus Tots Sants
Memento mori
Ubi sunt?
El silenci i la mort
Realment existeix l'infern?

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



En aquest vídeo ofereixen més reflexions sobre la mort:




Per acabar, aquí teniu la fantàstica cançó de Queen "Who Wants To Live Forever", que va ser la banda sonora de la pel·lícula "Els immortals":


La vida com a tragèdia

En aquesta vida, prest o tard podem acabar en la pell d’un heroi tràgic. Aristòtil, en la seva Poètica, defineix la tragèdia com la imitació (μίμησις) d’una acció (πρᾶξις) de caràcter elevat, en un llenguatge bell. La tragèdia naixé dels ditirambes  (διθύραμβος) o himnes de caràcter majestuós que es cantaven a les processons dedicades a Dionís. Els seus dansaires es disfressaven de boc perquè creien que el déu es manifestava sota aquesta forma. El mateix Aristòtil volgué veure en aquest fet l’etimologia de la paraula “tragèdia”. Segons ell, el mot significaria “el cant (ᾠδή) del boc (τράγος)”. El que no se sap, però, és si el boc era la víctima del sacrifici o el premi del certamen o competició (ἀγών, d’on tenim agonia, protagonista i antagonista).
 
En qualsevol cas, tenint en compte els seus orígens, queda clar el caràcter religiós de la tragèdia. Els seus espectadors, per tant, no eren conscients de veure “art”. Nietzsche considerà que és en la tragèdia on s’expressà l’originalitat de l’esperit grec.

Dionís envoltat de sàtirs
Dionís envoltat de sàtirs

Els arguments de la tragèdia es relacionaven amb el mite, sobretot amb els del cicle tebà i troià -només excepcionalment es va recórrer a algun succés històric (els Perses d’Èsquil), que es revestia d’un caràcter religiós. De fet, la tragèdia suposa una manera diferent de presentar les gestes heroiques que havien exposat ja amb profusió les composicions èpiques com la Ilíada i l’Odissea d’Homer.
 
Atès que el públic ja coneixia els grans trets dels mites, els dramaturgs no es veien obligats a inventar nous arguments. No debades, allò important era la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite, de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors. No cal oblidar que els personatges del mite eren, per a un grec, també el seu “passat”. En el mite es troben tractats tots els assumptes rellevants i d’importància per a ells: la relació entre déus i homes, la preservació de l’honestedat humana i l’estabilitat de la casa, homicidis, crims sexuals, les relacions de confiança i traïció, venjança... Utilitzant el mite, per tant, la tragèdia es va convertir en un vehicle privilegiat per reflexionar sobre l’existència humana.
 
La peripècia catastròfica de l’heroi tràgic
Generalment en la tragèdia l’heroi pateix un canvi de fortuna (τύχη), que en la terminologia tràgica aristotèlica es conegué com a μεταβολή (“canvi”) –d’on tenim metabolisme- o peripècia (de περι, “al voltant” + πιττω, “caure”). L’heroi passa de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu (ἁμαρτία), generalment en forma d’ ὕβρις (“desmesura”, “supèrbia”), que el porta a voler traspassar el “límit humà” - la ὕβρις era l’antònim de σωφροσύνη (“moderació”). Això li provoca una terrible ofuscació (ἄτη). Al cap d’un temps, però, s’adona de la magnitud de l’error (ἀναγνώρισις, “reconeixement”) i es veu en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç sol ser dolorós en forma de καταστροφή (capgirament negatiu, κατα “cap avall” + στροφή, “gir”), d’on tenim catàstrofe.

Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
 
Aquesta lluita de l’home contra allò irremeiable constitueix l’essència de la tragèdia clàssica grega i troba la seva culminació al segle V aC en Èsquil i Sòfocles. Eurípides, en canvi, recorre a un final feliç mitjançant la tècnica de θεὸς ἀπὸ μηχανῆς, més conegut en llatí com a deus ex machina. Es tracta d’un déu salvador que apareix amb l’ajuda d’una espècie de grua que es trobava col·locada sobre l’escena.

Tal com deixà escrit Aristòtil, l’objectiu que perseguia la tragèdia era l’aprenentatge i la catarsi (κάθαρσις) o purificació de les emocions dels espectadors per mitjà de la pietat i el temor que provoca. I és que assistir a la caiguda en desgràcia (lκαταστροφή) de les grans figures del mite i veure’ls afrontar problemes gravíssims ajudava a recordar les pròpies limitacions dels éssers humans, els canvis sobtats de la fortuna i la incapacitat de tenir-ho tot controlat. El públic sentia pietat envers la persona que no es mereix ser desgraciada i temor pel qui li era igual.

Aquest article de Carlos García Gual parla de la vigència de la tragèdia grega.

Aquí teniu informació sobre la síndrome de hybris.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món teatral en el nostre vocabulari.

El director nord-americà Woddy Allen és un gran amant de la tragèdia grega. De fet, té tres pel·lícules inspirades en la dramatúrgia clàssica: Poderosa Afrodita (1995), Match Point (2005) i Cassandras' dream (2007). Match Point, però, és la que reprodueix amb més fidelitat les pautes de la tragèdia grega. Aquí en teniu el vídeo promocional:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (23/02/2018), reflexion sobre l'eròtica del poder.

Articles del web relacionats:
La hipocresia tràgica dels polítics
L'hora d'Antígona
Les fúries de l'Iraq
La vida és teatre
Triomfs a la romana
Benvinguts a l'era Narcís
Nèmesi, venjança divina contra la supèrbia
L'òpera, la resurrecció de la tragèdia grega

El complex de Cassandra

Quantes vegades ens han martiritzat amb la famosa frase: “t’ho havia dit i no m’has escoltat”! Doncs, això mateix deia Cassandra en la mitologia grega. En psicologia, però es parla del complex de Cassandra per al·ludir a aquelles dones que han estat violades o creuen haver-ho estat i pateixen la indiferència de la gent.
 
Cassandra (“qui enreda els homes” en grec) era filla d’Hècuba i Príam, reis de Troia. La seva bellesa no va passar desapercebuda a Apol·lo, el déu de l’endevinació, que li féu una proposta deshonesta. Li va dir que li ensenyaria el seu art si, a canvi, ella es convertia en la seva amant. Cassandra hi va accedir, però, un cop après el do de la profecia, es va negà a complir amb la seva part del tracte. Aleshores Apol·lo, tot indignat, l’escopí a la boca, condemnant-la així a què la gent no se la cregués.

Cassandra
Cassandra
 
Ja abans de la guerra de Troia, Cassandra anuncià que un jove portaria la ruïna a la ciutat. Aquest jove no era altre que el seu propi germà, el príncep Paris, que acabava de raptar Helena. Quan els grecs deixaren davant les portes de Troia un immens cavall de fusta, Cassandra també avisà que es tractava d’un regal enverinat. Aquesta vegada la princesa troiana comptà amb el suport del sacerdot Laocoont, que tampoc veié amb bons ulls el regal. És més, en llançar una llança contra el cavall de fusta, dues monstruoses serps sortiren de la mar i l’estrangularen juntament amb els seus fills. Els troians interpretaren aquest fet com a senyal que el sacerdot havia comès un sacrilegi en rebutjar un regal dels déus.

Àiax i Cassandra  (Joseph Solomon, 1886)
Àiax i Cassandra (Joseph Solomon, 1886)
 
El final de Cassandra fou tràgic. Durant la massacre de Troia, es refugià en el temple d’Atena, on l’heroi grec Àiax el Menor (res a veure amb l'altre Àiax) l’intentà violar. Després, el rei Agamèmnon la convertí en la seva esclava i concubina i se l’emportà amb ell a Micenes. Allà ambdós serien assassinats per Clitemnestra, muller del monarca. Hem de pensar, doncs, que Cassandra tampoc no es va creure a si mateixa. Si no, podria haver evitat aquest fatal desenllaç.

En aquest enllaç trobareu un estudi sobre arquetips femenins a l'obra d'Eurípides.
 
Woody Allen té una pel·lícula fantàstica titulada Cassandra’s Dream (2007). Aquí teniu el tràiler:

 
Ismael Serrano té una cançó titulada "Casandra". Aquí teniu el videoclip i la lletra:

 


Casandra vio en sueños el futuro
en la sombra de una pesadilla Casandra leyó
los versos de ese poema que aún no han escrito
los dioses que riendo la hirieron con su maldición.

Supo del hambre y de las guerras de siempre
de bufones celebrando el odio bailando entre hogueras,
de despedidas y de monstruos minerales
bebiendo insaciables la savia dulce del planeta.

Casandra vio a hombres y mujeres dormitando en sus burbujas
tras las máscaras del miedo, más también vio la luz del alba
asomar por la cancela que nadie jamás abrió.

Supo que aún quedaban esperanzas,
que otros sueños la esperaban.
Casandra habló a todos de sus sueños
más nadie la oyó.

Nadie creyó en Casandra y sus visiones
y la gente sólo vio en su augurio delirio y locura
la condenaron a vagar perdida y sola.
Herejía es mostrar la verdad descarnada y desnuda.

Abandonada, tras los años la encontró
un muchacho que andaba buscando esperanza y respuestas
Casandra habló con pasión de sus presagios
y de la luz del amanecer brillando tras la puerta.

Creo en ti Casandra, no estás loca.
Se besaron y en su boca florecieron madreselvas.
Dulce Casandra ponte de pie
yo te he conocido antes
quizá te soñé.

Hay quien duda ya y cree en la leyenda
juntos buscarán la puerta,
dulde mañana, yo no sé tu
creo en Casandra.

Hay quien duda ya y cree en la leyenda
Juntos buscarán la puerta,
dulce mañana, yo no sé tu,
creo en Casandra.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px