Banner Top

Màrtirs cristians

Els primers cristians que moriren defensant la seva fe varen ser coneguts com a màrtirs. La paraula prové del grec μαρτυρέω (“ser testimoni de”). El primer màrtir del cristianisme fou Sant Esteve (Στέφανος, “corona”), nascut un 26 de desembre del segle I dC. Ell, de fet, obrava com a diaca ( < διακονέω, “servir”), és a dir, ajudava els apòstols en la seva tasca evangelitzadora. A Jerusalem s’encarregava principalment de consolar les vídues cristianes i de repartir-los les almoines. Això, però, aixecà les enveges dels jueus, els quals, furiosos, el varen acusar de blasfemar contra Déu i contra Moisès. 
 
Davant del Sanedrí (consell suprem dels jueus), Sant Esteve féu una defensa tan abrandada del seu proïsme que acabà essent apedregat per una turba exaltada. Després de la mort de Crist, aquesta lapidació plena d’ira seria l’inici de l’antijudaisme dels cristians.

Lapidació, per Rembrandt, 1625 (Lió, Musée des beaux-arts)
Lapidació de Sant Esteve, per Rembrandt, 1625 (Lió, Musée des beaux-arts)
 
Els primers professors
Persones com Sant Esteve s’erigiren en autèntics herois de la fe. La seva figura resultà decisiva en la tasca de captació de nous adeptes. Com diria Tertulià, “la sang dels màrtirs es convertí en llavor de nous cristians”. Aquests primers màrtirs també foren coneguts com a professors, derivat del verb profiteor (“manifestar”), ja que no s’amagaven de declarar públicament la seva fe –amb el temps, el terme passà a designar la persona entesa en qualsevol altra àrea del saber.
 
El primer acarnissament institucional dels seguidors de Jesús arribà de la mà de l’emperador Neró. L’any 64 els acusà de l’incendi que durant sis dies destruí bona part de la ciutat de Roma. L’historiador romà Tàcit, a pesar de la seva manifesta antipatia envers la nova fe, no s’està de criticar el funest tracte que reberen aquells primers cristians. Així ho escrigué vers el 115 dC en la seva obra Annals:
 
“Neró no en va tenir prou matant-los, sinó que hi va afegir la burla; embolicats en pells d’animals, foren trossejats pels gossos, crucificats o cremats vius, i alguns serviren de torxes enceses durant la nit. Neró va oferir els seus jardins per a aquest tipus d’espectacle […]”.
 
Suposadament, en aquesta primera persecució moririen dos dels màxims líders del cristianisme, Pau i Pere – des de l’any 42 la mà dreta de Jesús, considerat el primer dels apòstols, es trobava al caput mundi (“capital del món”) en missió evangelitzadora.

Neró, observant les torxes humanes dels cristians
Neró, observant les torxes humanes dels cristians
 
Les primeres esglésies
En la seva obra, Tàcit diu que els seguidors de Jesús eren acusats de cometre moltes “abominacions”. Aquestes, però, es basaven en males interpretacions. Els primers cristians es reunien en assemblees anomenades ἐκκλησιαι, terme derivat de καλέω (“cridar”) . Amb el temps, les esglésies passarien a designar la totalitat de la comunitat cristiana i, posteriorment, la seva estructura organitzativa.
 
Εn aquestes reunions se solien fer àpats col·lectius coneguts com a àgapes, paraula derivada del verb ἀγαπάω (“estimar”). L’hermetisme que les presidia havia donat peu a rumors de tota mena. Es deia que practicaven l’incest (per l’abraçada de pau “entre germans i germanes”) o que sacrificaven nins al seu déu (ja que menjaven ritualment “el cos i la sang del Fill”). Fou així com, en la societat romana, anà creixent un sentiment anticristià, que emperadors com Neró no dubtaren a utilitzar com a boc expiatori.

Fidels fins a la mort Christianæ ad Leones (Cristians als lleons), per Herbert Gustave Schmalz.
Fidels fins a la mort Christianæ ad Leones (Cristians als lleons), per Herbert Gustave Schmalz.

Els cristians es negaven a adorar no només la figura de l’emperador –l’únic vincle d’unió d’un imperi tan extens-, sinó també els déus oficials del panteó. Això, segons marcava la religió romana, posava en perill la convivència ja que la venjança divina podia ser terrible. D’aquesta manera, davant qualsevol desgràcia, es donà la culpa als cristians, tal com relata al segle III Tertulià en el seu Apologètic:
 
“Si el Tíber es desborda, si el Nil surt de mare, si el cel no dona aigua, si la terra tremola […], de seguida sorgeixen per tot els crits: la culpa és dels cristians”.
 
La religió, però, no fou l’únic punt de fricció. Els cristians defensaven l’amor fratern (“estimeu-vos els uns als altres”) i la igualtat de tots els homes, inclosos els esclaus. Aquests postulats xocaven frontalment amb una societat que basava gran part del seu poder polític i econòmic en les conquestes bèl·liques i el treball no remunerat dels esclaus.

El tigre s'apropa als màrtirs (Philippe Jacques)
El tigre s'apropa als màrtirs (Philippe Jacques)
 
Després de Neró, la persecució dels cristians començà a fer-se sistemàtica amb Trajà (98 - 117). Ni tan sols emperadors amb fama d’il·lustrats, com Marc Aureli (161-180), no pogueren contenir la seva aversió cap als ja avorrits seguidors de Crist –per justificar la seva eliminació féu escriure al filòsof Cels un al·legat contra ells.

Catacumbes
Els primers cristians anomenaven el seus llocs d’enterrament cementiri (< κεῖμαι, “jeure”). No debades, aquest era el lloc on, segons ells, descansaven a l’espera de la resurrecció –abans de la difusió de cristianisme era més habitual la paraula grega necròpolis (“ciutat, πόλις,  dels morts, νεκρός”).

Seguint la llei romana que prohibia els enterraments a l'interior de les ciutats, els primers cementiris cristians foren construïts sota terra, en unes cavitats que durant l’edat mitjana foren conegudes com a catacumbes, d’etimologia incerta (alguns la fan derivar de κατά, “a baix”, + τύμβος, “tomba”). Tenien bastants quilòmetres de longitud i diversos pisos superposats.

Catacumbes a Roma
Catacumbes a Roma


Donat que hi foren enterrats molts de màrtirs, les catacumbes no trigaren a convertir-se en llocs de veneració. Gràcies a les novel·les històriques i al cinema de Hollywood dels anys 60, les catacumbes són conegudes popularment com el lloc on els primers cristians mantenien reunions secretes per escapar del control de les autoritats. Amb tot, això no era possible ja que a Roma, en el moment de les persecucions, encara no hi havia prou catacumbes i, en tot cas, la seva ubicació era coneguda per tots els habitants de la ciutat. A més, no eren el millor lloc per amagar-se d’una persecució. No debades, per dins eren un laberint i només tenien un parell d’entrades; per tant, es podien bloquejar molt fàcilment pels soldats si els volien capturar.

Edicte de Milà
Tanmateix, en pocs anys, el cristianisme passaria de ser una secta perseguida a ser la religió preferida pel poder imperial. La darrera incursió contra ells, i la més violenta, va ser el 303, en temps de Dioclecià. El 311, però, l’emperador Galeri, a través de l’Edicte de Tolerància de Nicomèdia, posava fi a les persecucions a les províncies orientals de l’imperi. I dos anys més tard, el 313, Linici, emperador d’Orient, i Constantí el Gran, emperador d’Occident, es trobaven a Milà i, amb el conegut Edicte de Milà, acordaven estendre les mesures de tolerància a la part occidental.
 
Les raons d’aquestes dues mesures no són gens clares. S’ha de tenir en compte que el nombre de cristians en aquella època només oscil·lava entre un cinc i un deu per cent de la població total de l’imperi, estimada en 70 milions de persones.

Martirs en temps de Neró (Eugene, Romain)
Màrtirs en temps de Neró (Eugene, Romain)

Segons una antiga llegenda cristiana interessada, l’Edicte de Milà fou fruit d’una revelació divina que tingué Constantí. Amb tot, alguns historiadors són de l’opinió que la seva vertadera intenció era substituir la decadent religió tradicional, basada en el culte a múltiples divinitats, per una fe forta capaç de proporcionar la cohesió ideològica que l’imperi necessitava. També és possible que, supersticiós de mena com la majoria dels militars, Constantí tractàs de complaure tots els déus perquè cap d’ells el perjudiqués.

L’Edicte de Milà, però, no només garantí la llibertat de culte. A part de dedicar-los un dia al seu déu -diumenge (< dies dominicus “dia del Senyor”), dedicat antigament al Sol-, el document també atorgà als cristians tota una sèrie de privilegis: possibilitat d’obtenir herències d’antics màrtirs, devolució de béns confiscats o exempció del pagament d’impostos per a alguns membres del clergat.

Paràboles, la revolució comunicativa
Fou en aquesta època quan començà a multiplicar-se el nombre de cristians. Part de l’èxit de la nova religió radicava en la nova dimensió comunicativa que atorgava a la paraula. No debades, el llenguatge cristià, carregat de paràboles, no només serví per transmetre un missatge, sinó també per representar imatges, despertar sensacions i fer els oients protagonistes del discurs. 

El poder d’atracció del discurs cristià es féu evident tant entre les classes baixes com entre les altes i entre les mateixes files de l’exèrcit. Per a molts, la doctrina de Jesús era vista no només com un consol espiritual davant la pobresa, sinó també davant la resta de mals del món. A més, el model de salvació que oferia era molt més interessant que el de les religions paganes. No eren necessaris complexos rituals d’iniciació que s’havien de repetir cada cert temps. Un altre al·licient fou la proximitat del Déu cristià, amb qui es podia tenir una relació personal. I com a novetat, aquesta religió també s’obria a les dones -algunes d’elles arribaren a presidir comunitats cristianes, un paper que després perdrien en el si de l’Església.

El triomf de la fe Eugene Romain Thirion (1839–1910)
                                               El triomf de la fe Eugene Romain Thirion (1839–1910)

El 380, seixanta-set anys després de l’edicte de Milà, l’emperador Teodosi, d’origen hispà, convertí el cristianisme en la religió oficial de l’imperi amb l’Edicte de Tessalònica. Aviat, els antics cultes foren perseguits i es mantingueren únicament a les zones rurals en mans dels pagani (“agricultors”) –d’aquí que aquests cultes rebessin el nom de pagans.


Aquí teniu una escena del calvari que patiren els primers cristians:




Amb motiu del dia de Sant Sebastià, al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (18/01/2014) parl sobre les etimologies dels màrtirs:




Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (24/12/2014) per parlar sobre els orígens dels cristianisme i les arrels paganes de les festes del Nadal.




Articles del web relacionats:
25 de desembre, la història d'una estafa
Els orígens del cristianisme
- Cristians, "guiris" cretins?
Jueus, l'origen d'un estigma
Cristians amb cara de peix

El silenci i la mort

La tardor convida a la introspecció, a trobar-nos amb nosaltres mateixos. La natura ens demana aquest estat de recolliment interior. La terra se’ns presenta esmorteïda, coberta de fulles caduques. Comença el fred i les nits són cada cop més llargues. Dins el nostre imaginari, la tardor arranca a finals d’octubre, amb el canvi d’hora, i l’1 de novembre, dia de Tots Sants. És temps de visitar els cementeris i de retrobar-nos amb els nostres difunts a través del silenci, avui tristament colonitzat per multituds de renous artificials.

Sovint oblidam que el silenci pot tenir efectes catàrtics en la nostra salut mental. Així ho varen propugnar a partir del segle IV dC els primers monjos que encetaren un corrent espiritual anomenat hesicasme (< ἡσυχία, “silenci”, “tranquil·litat”), basat en la recerca de la quietud interior com a camí cap a Déu.

Aquí teniu una reflexió molt interessant sobre la Festa de Tots Sants i el silenci. És un article de Joan Caldentey publicat a la revista d’Artà “Bellpuig” (21 d’octubre de 2016):

“La proximitat de la Festa de Tots Sants ens du a pensar en el silenci com a absència, com a símbol de finitud. El capvespres de l’1 de novembre, quan comença a morir el dia, reunits en el nostre petit cementeri, sentim que quelcom sobrenatural i sobrehumà ens sobrepassa. Cada tomba, cada làpida, on està escrit el nom i la data de naixement i mort de la persona estimada, ens retorna sentiments d’agraïments quan la persona que ens deixà ja havia recorregut el cicle d’una vida llarga, viscuda en plenitud; o de ràbia, si el comiat fou degut a un fet mancat de sentit, per una casualitat que s’hagués pogut evitar i que ens deixà dintre el buit d’una pèrdua irreparable. Les flors, les espelmes, la foto, la pregària que en silenci es mussita són expressió d’un diàleg que neix i creix en el silenci i que ens fa bé.
 
Rellegeixo el que he escrit i m’adono de l’esbiaixat tracte del vocable “silenci”, i que el mateix terme el podria tractar d’una altra manera. Podria parlar dels silencis imposats per les dictadures; dels silencis còmplices de mentides i malifetes, malintencionats o interessats; de l’horror que es té al silenci en molts ambient de la nostra societat, de gent que no suporta el silenci. Són moltes les reflexions que es poden fer sobre el silenci. En aquest escrit m’he circumscrit a aquell silenci que, unit a l’absència de la qual ens parla la Festa de Tots Sants, ens permet retrobar-nos amb nosaltres mateixos, pensar, escoltar i parlar amb persones estimades encara que faci temps que ens ha deixat. Silencis que ens humanitzen, que ens retornen absències que, com en un enigma, ens parlen de finitud, d’arribada definitiva a un port o, per als creients d’una altra existència, al gran mar de l’Infinit”.

Frase per a la reflexió
Frase per a la reflexió
 
Panteisme tel·lúric
En reflexionar sobre la mort em ve al cap una expressió encunyada pel meu estimat company valencià Miquel Albero, que ja no és entre nosaltres. Ell parlava de panteisme tel·lúric en al·lusió a l’empremta que deixa un ésser estimat en tot (pan, en grec) el nostre paisatge, la nostra terra (tellus, en llatí). Féu servir aquesta expressió en un escrit de 8 de juliol de 2008 en què recordava la mort de la seva padrina (“ma agüela”):
 
“Darrerament recorde molt ma agüela. Enyore la meua àvia, la iaia de Banyeres. Ella em duu als llocs remots de la meua infantesa, a les cabres i als corders, a les gallinetes, a la matança del porc, a la sentor de fem, al cossi on bevia la mula… La xicoteta connexió que em resta amb la natura, la guarde per ella. El sentiment de pertànyer a un poble, a una manera de veure i de sentir les coses que ens envolten, la conserve per ella. A voltes pense que he perdut una part d’aquesta lligassa, que m’he començat a deslligar d’allò que em subjectava amb fil de pita a “lo meu”. Ni l’evocació del meu avi em duu els mateixos records. Sempre ha estat com una peça secundària, com l’envoltori necessari o el sucre superficial; no prescindible, però aleatori. 

“ [...] A banda d’un bord enregistrament, tinc la seua veu entaforada al cervell i la mente –sense esmentar-la– en dir cuixot, en prendre una infusió de timonet o en ensumar la flaire emmetzinadora d’una rosella. La tinc en la terra i en la llengua. La veig en la natura que m’envolta i en la que rememore, en el paisatge llunyà que estime i quan l’acompare amb la proximitat de la terra que m’acull. Podeu dir-li panteisme tel·lúric, però cada vegada hi crec més.


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



I aquí teniu la cançó de "Depeche mode", "Enjoy the Silence":




I aquí teniu el poema “Lletra a Dolors”, que Miquel Martí i Pol (1929-2003) va dedicar a la seva difunta esposa:

Em costa imaginar-te absent per sempre.
 
Tants de records de tu se m'acumulen
 
que ni deixen espai a la tristesa
 
i et visc intensament sense tenir-te.
 
 
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
 
la teva mort no em crema les entranyes,
 
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
 
em dol saber que no podrem partir-nos
 
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
 
però d'aquest dolor en trec la força
 
per escriure aquests mots i recordar-te.
 
 
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
 
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
 
il·lusions, desigs, prenen volada
 
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
 
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
 
 
Te'm fas present en les petites coses
 
i és en elles que et penso i que t'evoco,
 
segur com mai que l'única esperança
 
de sobreviure és estimar amb prou força
 
per convertir tot el que fem en vida
 
i acréixer l'esperança i la bellesa.
 
 
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
 
maduraran els blats i el vent tal volta
 
desvetllarà secretes melodies;
 
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
 
entre el record de tu, que m'acompanyes,
 
i aquell esforç, que prou que coneixies,
 
de persistir quan res no ens és propici.
 
 
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
 
mentre la tarda suaument declina.
 
Tots els colors proclamen vida nova
 
i jo la visc, i en tu se'm representa
 
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
 
 
No tornaràs mai més, però perdures
 
en les coses i en mi de tal manera
 
que em costa imaginar-te absent per sempre.



Aquí teniu el capítol del programa "Amb filosofia" dedicat al silenci.

Articles del web relacionats
Reflexions sobre l'optimisme en record de Miquel Albero
Atletes ascetes
Halloween versus Tots Sants
-
 La lliçó mortal de Gilgameix
Memento mori
Ubi sunt?
Esclaus de l'horror vacui

La lliçó mortal de Gilgameix

Article publicat a l'Ara Balears (01/11/2015)

Avui dia de Tots Sants, en què recordam els nostres difunts, la lliçó mortal de Gilgameix se’ns torna a fer oportuna. Gilgameix és considerat un dels primers grans herois de l’antiguitat. Era un poderós rei d’Uruk, ciutat de Mesopotàmia. Un dia se li morí el seu amic de l’ànima, Enkidu. Desconsolat, el monarca sumeri no aturava de lamentar-se de la terrible fi que a ell també li esperava. Així, ple de temor, intentà esbrinar com podia assolir la vida eterna de la qual gaudien els déus. De seguida pensà en Utnapishtim, un dels seus avantpassats que havia aconseguit aquest preuat do com a recompensa per haver estat, juntament amb la seva dona, l’únic supervivent del Diluvi universal decretat per la ira divina. Aleshores Gilgameix decidí anar a visitar el seu familiar.
 
Després d’haver-se enfrontat a tota mena de bèsties i dificultats, l’heroi sumeri finalment arribà a la morada de l’Eternitat. Allà Utnapishtim li tirà per terra totes les seves esperances. Li digué que els déus, en crear la humanitat, determinaren que la mort seria el seu destí inevitable. Així doncs, els homes no tenien més remei que aprendre a conviure amb ella. Gilgameix prengué bona nota d’aquella lliçó. Tornà a casa amb les mans buides, tan mortal com sempre, però una mica més savi.

Eurípides i la mort
Eurípides i la mort
 
Des dels seus inicis la ciència s’ha conjurat per fer realitat el somni de Gilgameix. La gent ja no es mor perquè els déus ho decretin, sinó, a no ser que sigui un accident, a causa d’alguna “falla tècnica” o d’un “error de la naturalesa”: un atac de cor, un càncer o una malaltia degenerativa com el Parkinson o l’Alzhéimer. La medicina fa passes de gegant per combatre totes aquestes deficiències. Ja es parla d’un nou moviment, el transhumanisme, que defensa que el desenvolupament tecnològic s’ha de centrar en la superació dels nostres límits biològics per poder així allargar la vida al màxim.
 
Una de les manifestacions més notables de l’actual revolució científica seria la criogenització biològica. Consisteix a congelar un cadàver a l’espera que en un futur la medicina hagi avançat tant que permeti la seva resurrecció. Si això arribàs a passar, segur que el difunt afectat quedaria més descol·locat amb el seu salt en el temps que el protagonista de la saga “Retorn al futur”, la primera part de la qual acaba de complir trenta anys. Sens dubte, la immortalitat seria insuportable. Freud, el pare de la psicoanàlisi, ho tenia clar: "Si vols poder suportar la vida, has d'estar disposat a acceptar la mort".

La Parca actual
La Parca actual
 
Per molt que ens hi obstinem operant-nos, posant-nos cremes antiarrugues o fent peses, tanmateix, prest o tard arribarà l’hora de la nostra Parca. Memento mori (“recorda que has de morir”), deien els llatins. La pròpia existència humana ve donada per la consciència de la mort i del pas del temps. L’1 de novembre, dia de Tots Sants, és l’únic dia del calendari en què ho assumim públicament visitant els cementeris. La resta de l’any, però, vivim d’esquena a la mort, demostrat així una actitud del tot infantil, immadura. Serà, però, per una qüestió de salut mental, de supervivència.
 
Parlar de la finitud humana és un tabú, quelcom morbós que aixafa la nostra fràgil felicitat. Preferim autoenganar-nos i pensar en vides edulcorades, exitosos i eternament joves, lluny de qualsevol patiment o fracàs. El dol per la pèrdua de les nostres éssers estimats ens aterra. Com a aliats a aquesta gran mentida ja tenim els mitjans de comunicació, els quals també, paradoxalment, poden banalitzar la mort fins a límits del tot grotescos. “És més digne que els homes aprenguin a morir que a matar”, assegurà al segle I dC el filòsof romà Sèneca.
 
És tanta l’aversió que tenim a la mort que hem optat per una paraula d’origen grec i no pas llatina per designar la sala on vetlam els morts: tanatori, derivada de thánatos (“mort”). Aquest terme, més eufemístic perquè ens resulta més desconegut, ens permet espantar millor els mals esperits. Si, però, temem tant la mort –la nostra única certesa- és perquè d’ella ho ignoram tot. Curiosament aquesta percepció contrasta amb els testimonis positius de les persones que han viscut una experiència de mort clínica temporal.

El túnel després de la mort
El túnel després de la mort
 
Per ventura, doncs, la lliçó de Gilgameish pot no ser tan traumàtica. La mort ens convida a viure més intensament les nostres vulnerables existències. L’altra opció és pensar com Woody Allen: "No és que tengui por de morir. El que no vull és ser-hi quan això passi". Tanmateix, assumir la nostra pròpia data de caducitat és tot un acte d’humilitat. Ja ho diu una famosa frase atribuïda a Georges Clemenceau, un metge i polític francès de principis del segle XX:  “Tots els cementiris del món són plens de persones que es creien imprescindibles”.

El doctor, la chica y la muerte (
El doctor, la jove i la mort ("Der Arzt"), Ivo Saliger, 1920


Per acabar aquí teniu una reflexió del filòsof estoic Sèneca (segle I dC): “En tres temps es divideix la vida: en present, passat i futur. D'aquests, el present és brevíssim; el futur, dubtós; el passat, cert”.

No us podeu perdre aquest article d'El Temps, d'Anna Sarsanedas, titulat "Ciència i filosofia de la vida eterna".

També és interessant aquest article "La muerte es opcional".

Us recoman la intervenció del filòsof Xavier Antich a la secció "El racó de pensar". Reflexiona sobre com afrontar una mort sobtada. Del mateix autor també és recomanable l'article "Cada cop única, la fi del món" (Diari Ara, 09/10/2016).

Articles del web relacionats:
Etimologies de la mort
Halloween versus Tots Sants
Memento mori
Ubi sunt?
El silenci i la mort
Realment existeix l'infern?

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



En aquest vídeo ofereixen més reflexions sobre la mort:




Per acabar, aquí teniu la fantàstica cançó de Queen "Who Wants To Live Forever", que va ser la banda sonora de la pel·lícula "Els immortals":


Homosexualitat i mitologia

La mitologia grega parla de la manera de viure del poble que la va crear. Així doncs, també reflecteix la seva homosexualitat, tret distintiu, d’altra banda, de qualsevol altra cultura de l’antiguitat. Zeus, el pare dels déus, faldiller empedreït, tampoc no va saber dir que no a aquest tipus d’amor. El seu objecte de desig masculí va ser Ganimedes, un atractiu pastor adolescent, fill de Laomedont, rei de Troia.

Per estar al seu costat, Zeus el raptà sota la figura d’una àguila i se l’emportà a l’Olimp. Allà el jove es convertí en l’encarregat de servir el nèctar i l’ambrosia en els banquets dels déus. D’aquesta manera, va desplaçà Hebe, deessa de la joventut, que era qui realitzava aquestes tasques fins aleshores. Sempre portava a les mans una gerra d’on rajava un líquid abundant (el nèctar), tal com representa la seva constel·lació Aquari –un dels satèl·lits del planeta Júpiter (Zeus romà) també porta el seu nom.

El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
 
Avui, en el món laboral, es parla de la síndrome de Ganimedes –curiosament, té poc a veure amb el mite. La pateixen aquells caps que limiten el desenvolupament professional dels seus subordinants assignant-los una tasca específica que es converteix en rutinària. Dient-los que són els millors en aquella posició els impedeixen ascendir. Aquestes pràctiques generen una gran desmotivació en la persona afectada, de manera que la qualitat de la seva feina se’n ressent. Un altre tipus de mobbing relacionat amb la mitologia és la síndrome de Cronos.
 
El rapte de Ganimedes (Rubens)
El rapte de Ganimedes (Rubens)
Després de Ganimedes, Zeus també s’enamorà d’un altre jove, Euforió. Aquesta vegada, però, fou un amor no correspost. Euforió fugí de les urpes del patriarca olímpic, el qual, enfadat, el fulminà amb un llamp a l’illa de Melos. Les nimfes de l’illa l’enterraren i Zeus, encara més irat, les transformà en granotes.

Apol·lo, un déu desgraciat
Un altre déu que conegué l’amor homosexual va ser Apol·lo, el déu més atractiu del panteó grec i, paradoxalment, el més desgraciat en l’àmbit sentimental. De res li serví la seva bellesa apol·línia. Després que Cassandra i Dafne li donassin carabasses, va decidir canviar de bàndol. Tanmateix, però, la jugada li va sortir malament.
 
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)

El primer amant d’Apol·lo va ser Jacint. Va ser un amor efímer. Un dia ambdós estaven jugant a llançar-se el disc l’un a l’altre. Apol·lo, per demostrar la seva força i impressionar el seu amant, el va llançar tan fort que, sense voler, va colpejar de mort Jacint. Aleshores, desconhortat, el va convertir en la flor de jacint, de perfum penetrant. Altres versions, asseguren que el disc llançat pel déu fou desviat per venjança pels vents Zèfir o Bòreas.
 
La mort de Jacint (Tiépolo)
La mort de Jacint (Tiépolo)

A Apol·lo tampoc no li durà molt l’amor amb el jove Ciparís, el seu fidel company de caceres. Aquest tingué la dissort de ferir de mort un cérvol que Apol·lo havia adoptat. Turmentat pel que havia fet, Ciparís suplicà als déus que el matassin. Aquests, però, el transformaren en xiprer, arbre representatiu de la tristesa que porta el seu nom. En aquell moment Apol·lo li adreçà unes paraules molt reveladores. Així les recreà Ovidi en les seves Metamorfosis (X, 141-142), en traducció de Jordi Parramon:

“Entre gemecs digué el déu: `Com nosaltres hem de plorar-te
Tu ploraràs per la gent, i en el dol faràs companyia’”

No és d’estranyar, doncs, que el cristianisme adoptàs el xiprer com a principal element decoratiu dels cementeris. Tanmateix, per la seva forma fàl·lica, és un arbre que des de sempre ha estat associat a la fertilitat de la terra.

 

La mort de Ciparís
La mort de Ciparís
 
Els amors d’Hèracles
El gran heroi de la mitologia grega també conegué l’amor homosexual, igual que Aquil·les, gran amant de Pàtrocle. Un dels seus grans companys va ser Abder, fill d’Hermes. Durant l’octau dels dotze treballs d’Hèracles, Abder va ser devorat per les eugues de Diomedes. Al costat de la seva tomba, l’heroi grec fundaria la ciutat d’Abdera, situada a la costa de Tràcia.
 
Hilas i les nimfes
Hylas i les nimfes (John William Waterhouse), objecte de polèmica a la Galeria d'art de Manchester

Hèracles, però, viuria una altra història homosexual. Durant l’expedició dels Argonautes, no va suportar la pena que li provocà de desaparició d’Hylas, que havia estat raptat per les nimfes d’una font mentre anava a cercar aigua. Aleshores Hèracles va decidir abandonar l’expedició  per sortir al seu encontre. Tanmateix, no el va poder trobar.

Àrtemis i Cal·listo
A causa de la forta misogínia de l’antiguitat, no existeixen mites clàssics que parlin de relacions homosexuals femenines. Hi ha, però, episodis de transvestisme d’un personatge masculí que intenta seduir una dona. És el cas de Zeus, que es va enamorar de la bella nimfa caçadora Cal·listo (“la més bella”, en grec). Aleshores es va transformar en Àrtemis, la deessa de la caça i la vegetació, i la va deixar embarassada. Un dia Cal·listo acudí amb la resta de nimfes a banyar-se a un llac amb la seva protectora divina. Fou allà on Àrtemis s’assabentà de l’estat de nova esperança de la seva deixeble, que tenia l’obligació de mantenir-se verge. Aleshores la deessa l’expulsà del seu seguici.

Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis
Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis


Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)
Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)


Al cap d’un temps, Cal·listo va donar a llum un nin anomenat Arcas. Això irrità molt Hera, que no podia consentir que el seu marit Zeus hagués tengut una nova criatura amb una altra, adoptant la figura d’una dona. Llavors la matriarca olímpica, convertí la seva rival en óssa. Uns quinze anys més tard, Arcas, també caçador, es va topar amb la seva mare convertida en óssa, sense que la sabés reconèixer. Estava a punt de disparar-li una fletxa quan Zeus va intervenir i transformà en constel·lació mare i fill -Cal·listo és l'Óssa Major.
 
Aquí teniu un interessant àudio sobre mitologia i sexualitat del programa "La noche en vela" de RNE. 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai:

 
Articles del web relacionats:

“Tots som grecs a l’exili”

L'escriptor argentí Jorge Luís Borges (1899-1986) ja ho va dir: «Tots som grecs a l'exili». No debades, el pòsit grec en la nostra llengua i cultura és enorme. Així, seguint la màxima de l’oracle de Delfos γνῶθι σεαυτόν (“coneix-te a tu mateix”), podem dir que el grec ens ajuda a conèixer-nos una mica millor. “Qui perd els orígens perd la identitat”, resa un famós aforisme. També, però, hem de fer cas al quart manament: “Honraràs el pare i la mare”. En aquest cas, Roma seria el pare cultural d’Occident, i Grècia, la mare.

Durant l’edat mitjana, en caure l’Imperi Romà d’Occident (476), el llatí es continuà emprant en els seus antics territoris. El grec, en canvi, només es parlava a la part oriental, a l’imperi bizantí, que tingué per capital Constantinoble. Així, als monestirs de l’Europa occidental era habitual trobar manuscrits amb l’anotació Graecum est, non legitur (“És grec; no es llegeix”). I d’aquesta expressió nasqué en anglès That’s Greek to me -nosaltres, en canvi, deim «això em sona a xinès».

A Anglaterra aquesta expressió es féu molt popular amb l'obra de teatre «Juli Cèsar», de Shakespeare. Hi apareixia un conspirador preguntant a un altre què havia dit Ciceró i aquest li contestava que no l'havia entès gens perquè «pel que fa a mi, allò estava en grec». L'equivalent francès de That’s Greek to me és C’est du grec pour moi. Als alemanys, en canvi, allò rar els sona a espanyol: Das kommt mir Spanisch vor.

Alfabet grec
Alfabet grec

No seria fins al segle XV quan Occident començà a aprendre la llengua d’Homer gràcies als erudits bizantins expulsats de Constantinoble el 1453 arran de l’ocupació turca. Molts d’ells ensenyaren a la refundada Acadèmia Platònica de la Florència dels Médici.
 
Tot i que es calcula que un 8% del nostre vocabulari és d’origen grec, la seva presència és bastant més àmplia. I és que molts hel·lenismes ens han arribat indirectament a través del llatí. Uns foren adoptats en la mateixa època de la romanització. Són noms pertanyents a tota mena de camps:
  • Elements físics: hora, aire, esfera.
  • Món animal: salamandra, perdiu, dofí, pop, cranc, ostra, perdiu, balena, camell, dromedari, cocodril, estruç, hipopòtam, camaleó, lleopard, rinoceront, tortuga.
  • Objectes diversos: rellotge, guix, oli, cullera, espasa, ampolla, corda, pedaç, prestatge, sandàlia.
  • Plantes: gerani, narcís, plàtan.
  • Persona: braç, talent, llàgrima, caràcter.
  • Altres: governar, ostra, galera, oliva, bany, orfe meló o delta (la desembocadura d’un riu, com la del Nil, agafa aquest nom  de la quarta lletra de l’alfabet grec, de forma triangular).
  • Cultismes, és a dir, mots agafats directament del grec, com història, filosofia, crònica, música, teatre, esquema, zona, poeta.
El grec inunda tots els centres educatius
El grec inunda tots els centres educatius

El llatí també adoptà molts hel·lenismes a través del cristianisme, atès que el grec fou la llengua de cultura dels primers cristians. En són un exemple Bíblia, evangeli, paraula, paradís, màrtir, diaca, monjo, batejar, apòstol, calze, església, parròquia, litúrgia, cementiri, àngel, diable, etcètera. La paraula senderi, sinònim de discerniment –present en la dita “aquell no té seny ni senderi”- també és un hel·lenisme d’encunyació cristiana. Deriva de συντερέω (“observar”) i aquest alhora de τηρέω (“vetlar”, “guardar”).
 
Un bon nombre de mots grecs provenen també de l’intercanvi que va suposar l’expansió de la Corona d’Aragó per la Mediterrània. Són mots relacionats sobretot amb el vocabulari marítim que ens han arribat a través de l’italià: xusma, proa, calaix, escull, galera, ormeig (<ὁρμίζω, “tirar l’àncora”), prestatge o xarxa. Per mitjà del grec, la cultura egípcia també ens ha transmès termes com papir o piràmide.

Antics dialectes grecs
Antics dialectes grecs
 
El grec continua sent actualment una font per a la creació de paraules noves, els neologismes, normalment elements científics o tècnics. Aquesta pràctica s’inicià al segle XVIII, a França, amb la Il·lustració que considerava el grec, però també el llatí, una llengua d’alta cultura. Després, els anglosaxons agafarien el relleu en l’encunyació de nous termes a partir de les llengües clàssiques.
 
En la medicina trobem moltes paraules d’origen grec gràcies a Hipòcrates, considerat el pare de la medicina. Nascut al segle V aC a l’illa egea de Cos, va ser el primer a desposseir aquesta disciplina del seu antic caràcter religiós. Considerava que les malalties ja no podien ser interpretades com a càstigs divins ni podien ser curades per mitjà de cap ritual. La seva tasca investigadora el portà a crear paraules com diagnòstic (δια + γιγνώσκω, “el coneixement a través de”), patologia (παθος + λογος, “estudi dels sofriments”), símptoma (συν + πίπτω, “elements que cauen a la vegada”) o pronòstic (προ + γιγνώσκω, “coneixement anticipat”).

Hipòcrates, el pare de la medicina
Hipòcrates, el pare de la medicina
 
En època moderna, quan la medicina anà fent nous descobriments, es continuaren creant termes a partir del grec, però també del llatí. Va ser així com sorgiren paraules com síndrome (συν + δρόμος, “córrer conjuntament”), anorèxia (ἀ + ορεξις, “sense gana”), anestèsia (ἀ + αἵσθησις, “manca de percepció, sensibilitat”) o al·lèrgia (αλλος + εργον, “una altra reacció”). Curiosament un dels tecnicismes mèdics més coneguts –quiròfan- és d’encunyació espanyola. Compost per les paraules gregues χερ (“mà”) y φανς (“visible”), va ser creat al 1892 pel doctor Andrés del Busto, de l’Hospital de San Carlos de Madrid. Amb ell batejà el primer centre d’Espanya que permetia als estudiants presenciar directament les intervencions dels cirurgians. El tecnicisme, però, no s’arribà a normalitzar del tot en altres llengües. En anglès utilitzen en el seu lloc l’expressió operating room; en portuguès, sala de operações, similar al salle d'opérations francès; i en alemany, Operationsraum. Amb la creació de nous termes, la medicina continua el seu curs. 
 
El mecanisme de creació de nova terminologia científica a partir del grec clàssic és inexhaurible i d’abast universal. Neologismes grecs són ecologia (οἶκος “casa”+λόγος “tractat”),  dinosauri (δεινός, “terrible” + σαῦρος, “sargatana”), cromosoma (χρῶμα “color” + σῶμα ” cos”). En molts casos es tracta de paraules compostes. Els neologismes formats a partir d’elements de diferents llengües reben el nom d’híbrids. Es diuen així perquè des del punt de vista lingüístic són aberracions. No debades, híbrid prové d’ ὕβρις (“supèrbia”, “injúria”). Inicialment, es tractava d’un terme que s’aplicava a aquell animal procreat per pares de distinta espècie, com si fos una injúria o ofensa contra la naturalesa pròpia de les espècies originàries. En l’àmbit lingüístics, híbrids grecollatins serien mots com televisió (τήλοῦ, “lluny” + visio, “visió”) o automòbil (ἀυτος, “un mateix” + movilis, -e, “mòbil”). També tenim híbrids amb llengües modernes, com ara megabyte, amb segon compost de l’anglès.

La utilitat del grec
La utilitat del grec

És curiós com les paraules d'origen grec sovint són considerades més nobles o fines que les de procedència llatina. Així, alguns prefereixen emprar el terme grec eucaristia (ευ, “bo” + χάρις, “gràcia”, “servei”) en comptes del llatí missa (< mitto, “enviar”); prefereixen anar a l'oftalmòleg (ὀφθαλμός, “ull” + λόγος, “estudi”) en lloc de l'oculista (< oculus); o al podòleg (πούς, ποδός, “peu”) en lloc del callista (< callum, “durícia”) o del pedicur (< pes, pedis “peu” + cura, “atenció”).

Aquesta importància que desprèn el grec explica la seva omnímode presència en marques comercials. En són un exemple la roba esportiva Nike (“victòria” en grec) o Kappa (lletra número deu de l’alfabet grec); la màquina d’escriure Olympia (en al·lusió a l’Olimp, la muntaya on habitaven els déu); el model de cotxe i revista d'història Clío (antigament musa de la història), els camions Pegàs (que suggereix rapidesa com el cavall alat de Perseu); el detergent Àiax (l’heroi més fort de la guerra de Troia, després d’Aquil·les) o la llibreria d’Internet Amazon (que agafa el nom de les amazones, antigues dones guerreres). D'altra banda, molts noms de persona també són d'origen grec. És el cas d'Andreu, Alexandre, Àngel, Catalina, Esteve, Felip, Irene, Jordi o Sofia. I n'hi ha d'estranys com Pancraci, Eulàlia, Eulogi o Anastàsia. Queda clar, doncs, que el grec és el nostre pa de cada dia. Milers de paraules ens recorden cada dia els nostres orígens hel·lens.

Paraula de Nietzche
Paraula de Nietzsche

 

El grec, més que una llengua morta, és una llengua fèrtil. Ho assegura Andrea Marcolongo, una professora italiana de grec, autora del llibre La lengua de los dioses. Nueve razones para amar el griego (Taurus, 2017). Al diari “El País” (10/10/2017) feia la següent reflexió:

“[...] A mi m’agrada més fer la distinció entre llengües fèrtils i infèrtils, i el grec és una llengua molt fèrtil que serveix per a crear paraules noves. Malgrat pensem que avui no té cap utilitat, és un idioma que està present en el nostre dia a dia. Per exemple, cada vegada que utilitzam la paraula xenofòbia. Xenos és estranger i fobia és por; per tant, xenofòbia és la por a l’estranger, un terme grec que s’encunyà al segle XX. De fet, els grecs mai no haurien utilitzat així aquesta paraula, ja que xenia, d’on deriva xenos, significa hospitalitat, un dels valors fonamentals a l’antiga Grècia”.

Aquí teniu un llistat dels principals ètims grecs.

Aquí teniu un poema del poeta uruguaià Mario Benedetti (1920-2009) titulat “Lenguas muertas”:

Las trajinadas lenguas muertas
no son tan sólo griego antiguo
latín y sánscrito y sumerio
son asimismo lenguas muertas
o casi muertas / pero nuevas/
el fingimiento el ditirambo
la demagogia el subterfugio
el fanatismo los agüeros
las viejas lenguas eran vivas
cuando vibraban en la gente
y eran el habla del esclavo
del campesino y del apóstol
del artesano y de la puta
las viejas lenguas se murieron
de aburrimiento y de pudor
al recalar en falsos mitos
y amontonarse en los sermones
y sin embargo si les damos
otra vigencia/ otro destino
otro sabor / las lenguas muertas
pueden cambiar de signo y pueden
resucitar al tercer día.


Sobre com els grecs canviaren el món, aquí teniu un interessant vídeo de Discovery Max.



Aquí teniu un treball de recerca món clàssic i anuncis de televisió. Aquí en teniu més. I aquí més.

En aquest enllaç trobareu paraules amb arrel grega. En aquest altre enllaç trobareu paraules de l'àmbit científic d'origen grec. I en aquest web també hi ha molt de material sobre etimologia.

En aquest altre enllaç també trobareu informació sobre la creació del llenguatge científic a partir del grec.

Aquí teniu una entrevista aAndrea Marcolongo, estudiosa del grec clàssic.

Aquí teniu un vídeo d'homenatge a Grècia fet per un grup d'alumnes de Múrcia, titulat "Gracias Grecia":



Aquí teniu la famosa escena del professor de grec de la pel·lícula "Amarcord":

Aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula "La meva gran boda grega", on el pare de la família parla sobre l'omnipotència etimològica grega:


En aquest vídeo del programa Món324 de TV3 trobareu un recorregut etimològic del vocabulari polític que hem heretat de Grècia.

Aquí teniu un documental de Pedro Olalla titulat "Por qué Grecia?"


Aquí teniu un capítol del programa "karakia" dedicat a la comunitat grega a Catalunya:




I aquí teniu un homenatge a Grècia, de la mà de Lluís Llach, "Vaixell de Grècia":


Aquest altre article meu parla sobre la importància del llatí a les nostres vides. Es titula "Menys llatí i més esport".

Biblioteques, la memòria de la humanitat

Avui, 24 d'octubre, és el dia Internacional de les Biblioteques. Per ventura no és casual que aquesta efemèride fixada per la UNESCO se celebri gairebé una setmana abans que el Dia de Tots Sants (1 de novembre). Algú va dir que les biblioteques són com els cementeris. Són llocs on "descansa" (κοιμαι) la memòria oblidada de la humanitat: en un cas en forma de llibre i per ordre alfabètic, en l'altre en forma de tomba i de manera aleatòria. En ambdós recintes la gent hi entra embolcallada per un silenci que obliga a trobar-nos amb nosaltres mateixos. I davant una panorama tan abismal de coneixements i de vides truncades la por també ens corprèn i fa que mirem amb cert respecte els seus vigilants: els bibliotecaris i els enterramorts.

Alexandria
La biblioteca més famosa de l'antiguitat fou la d'Alexandria (Egipte). Al segle IV aC, en morir Alexandre el Gran, el seu extens imperi fou repartit entre els seus generals. I Egipte tocà a Ptolomeu. L'objectiu d'aquest militar fou convertir Alexandria en la nova Atenes, una ciutat ja en decadència però que just un segle enrere, en temps de Pèricles, havia estat el punt de trobada de tots els intel·lectuals del moment. Aleshores tanta d'efervescència cultural s'acabà canalitzant a través de l'Acadèmia de Plató i el Liceu d'Aristòtil, considerades el precedent de les actuals universitats.

A Alexandria també calia un d'aquests centres del saber, però de majors dimensions, com la biblioteca de Nínive (Mesopotàmia). I no només havia de servir per promoure la cultura grega, sinó també per legitimar la nova monarquia ptolemaica. L'encàrrec va anar a parar a mans de l'atenès Demetri Falèron, un exalumne d'Aristòtil. La nova institució que estava a punt de néixer necessitava la protecció de les nou muses, les deesses de les arts del coneixement. S'anomenà, per tant, Museu ("temple de les muses", en grec). No tingué res a veure, però, amb el nostre concepte actual de museu.

En ple segle III aC el Museu d'Alexandria reuní les ments més brillants de la Mediterrània. Aquests hostes sabien que qualsevol aportació dels seus predecessors era cabdal per a fer nous descobriments. És així com naixé la cèlebre biblioteca (βιβλιον, "llibre" + τίθημι, "col·locar"), que en un principi era una dependència més del Museu. Conta la llegenda que, perquè es convertís en el major magatzem de coneixements de tots els temps, Ptolemeu III féu enviar un comunicat als sobirans de totes les terres conegudes fins aleshores, sol·licitant en préstec els seus llibres. A més, els vaixells que atracaven al port d'Alexandria foren obligats a deixar els llibres que portaven a bord. La biblioteca es quedava l'original i en feia una còpia que tornava als vaixells.

El naixement dels filòlegs
En total la biblioteca d'Alexandria arribà a tenir 700.000 rotlles de papir. Tot aquest material propicià l'aparició de la figura del filòleg ("l'amant de la paraula"). Eren persones que es dedicaven a l'estudi de la gramàtica i a l'anàlisi i edició de textos. Els d'Alexandria fixaren les bases del que avui dia s'anomena catalogació: l'art de classificar els llibres perquè el lector pugui trobar la informació que necessita.

Els empleats alexandrins també idearen una espècie de top ten: la llista dels millors autors per gènere. Moltes obres de l'antiguitat ens han arribat precisament gràcies a aquestes llistes que serviren de guia perquè els copistes medievals elegissin els autors que més valia la pena transcriure. Així doncs, el cànon (κανών, "model", "llei") literari fixat a Alexandria és el que, amb lleus variacions de gust segons les èpoques, s'ha conegut com a "clàssic".

El far d'Alexandria
El far d'Alexandria


Pèrgam
Aviat a Alexandria li sortí una rival, Pèrgam. Situada al nord-oest de Turquia, prop de la mítica Troia, era una ciutat que també havia nascut al segle IV aC fruit del repartiment del dominis d'Alexandre el Gran entre els seus generals. Fou, però, al segle III aC, sota el regnat d'Àtal I, quan es construí la biblioteca. L'objectiu era convertir la urbs en el centre cultural i artístic d'Àsia Menor hel·lenística. Des d'Egipte tot eren recels.

L'historiador romà Plini (Història natural XIII, 70) conta que al segle II aC, per evitar el transfuguisme d'erudits a la nova biblioteca, Alexandria li tallà el subministrament de papir des del Nil. S'inicià així una mena de guerra freda cultural entre dues grans potències. De la confrontació sorgí el pergamí -el nom ja delata el lloc del seu naixement, tot i que es tractava d'un material ja emprat abans en altres indrets. S'obtenia de la pell d'animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció. Oferia més avantatges que el papir que s'obtenia de les ribes del riu Nil: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era més car i d'elaboració més lenta.

L'ofegament econòmic que practicà Alexandria sobre Pèrgam fou l'excusa perfecta per a l'explotació del pergamí que fins aleshores només s'havia utilitzat a petita escala. La jugada, doncs, no sortí bé a la nissaga dels Ptolemeus. No seria, però, la nova rival qui acabaria amb la biblioteca del país dels faraons. Al segle I aC Juli Cèsar havia arribat a Egipte encalçant el seu enemic Pompeu. Allà es trobà amb un país immers en una guerra civil per la successió del tron.

El conqueridor de les Gàl·lies donà suport a la germana del rei, Cleòpatra VII, de qui s'enamorà bojament. Fou durant el transcurs d'un atac al port d'Alexandria quan es produí el desastre. Al 48 aC el general romà havia ordenat cremar les naus de la facció enemiga, però el foc se li escapà de les mans i arribà fins a la biblioteca. Alguns historiadors conten que es cremaren 400.000 rotlles de papir.

A pesar del disgust, els detractors foren eliminats i Cleòpatra es convertí en la nova reina d'Egipte amb el suport de Roma. El seu valedor, però, no trigà a ser assassinat, de manera que, per mantenir-se en el poder, la faraona grega es proposà captivar el cor del nou home fort de Roma a Orient, Marc Antoni. Aquest, per tenir-la contenta, saquejà la biblioteca de Pèrgam i, segons relata Plutarc, li féu donació dels dos-cents mil llibres que contenia per tal de pal·liar les pèrdues ocasionades per l'incendi de Juli Cèsar. Alexandria tornava a reviscolar, però no per molt de temps.

Al llarg dels segles vinents la biblioteca patiria les ràtzies de cristians i pagans. Al segle VII dC el cabdill dels àrabs, el califa Omar, en trobar-se davant una munió tal de llibres, diria: "Si estan d'acord amb l'Alcorà, aquests llibres són innecessaris; si hi estan en desacord, millor serà cremar-los". En tot, es creu que aquesta frase és falsa. Els cristians l'haurien atribuït intencionadament als seus principals enemics.

A El nom de la rosa, Umberto Eco parla així de les biblioteques:

 "Fins llavors havia cregut que els llibres parlaven de les coses, humanes o divines, que hi ha fora dels llibres. De sobte, vaig entendre que sovint els llibres parlen de llibres, és a dir, que és com si parlessin entre ells. A la llum d'aquesta reflexió, la biblioteca em va semblar encara més inquietant. Era l'àmbit d'un llarg i secular murmuri, d'un diàleg imperceptible entre pergamins, una cosa viva, un receptacle de poders que una ment humana era incapaç de dominar, un tresor de secrets emanats d'innombrables ments, que havien sobreviscut a la mort d'aquells que els havien produït, o d'aquells que els havien anat transmetent."




Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.



Articles del web relacionats:
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme

I aquí teniu un interessant article de Pau Giralt titulat "Lladres de llibres".

Us recoman també aquest article de Jordi Llovet, Biblioteques, publicat al diari Ara (30/04/2016). I aquest és un altre article de Jordi Llovet. Es titula "La utopía de las bibliotecas ideales".

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px