Banner Top

Despostisme il·lustrat

Article publicat a l'Ara Balears (25/09/2016)

La democràcia, vestida de populisme, comença a preocupar 2.500 anys després del seu naixement a Atenes. En les passades eleccions generals, a pesar de tots els escàndols ventilats, la corruptocràcia del PP va treure múscul i tornà a deixar en evidència la nostra síndrome d’Estocolm: per molt que ens robin, els tornarem a votar. “I, tanmateix, jo també faria el mateix si estigués en el seu lloc”, degué pensar més d’una ment ofuscada pels estralls de la crisi. La corrupció, doncs, s’ha convertit en pecata minuta. Tristament hem arribat a aquest nivell d’indecència moral.

Corruptocràcia
Corruptocràcia
 
Davant l’amenaça d’unes terceres eleccions, cobren força les paraules que pronuncià al segle I aC el gran orador romà Ciceró: “Res és més inconstant que el poble, res més impenetrable que la voluntat dels homes, res més fal·laç que la resposta dels comicis”. A la segona meitat del segle XVIII alguns monarques europeus s’entestaren a actuar amb seny pels seus súbdits. Fou el que es conegué com  a despotisme il·lustrat. Sense renunciar a la seva condició de sobirans absoluts, pretenien posar en pràctica les idees de la revolucionària Il·lustració. Així, pel bé de la ciutadania, la seva consigna fou “tot per al poble, però sense el poble”.
 
Dèspotes il·lustrats, com ara Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia, Lluís XVI de França o Carles III d’Espanya, desenvoluparen una política de reformes ambicioses en diversos àmbits: educació, economia, justícia, agricultura, llibertat de premsa o tolerància religiosa. Tanmateix, aquells reis absoluts, convertits per a l’ocasió en “reis filòsofs”, varen tenir poca capacitat per a transformar la societat. De res serví que fossin assessorats per intel·lectuals de la talla de Voltaire o Diderot. No debades, els seus plans progressistes toparen aviat amb els privilegis de la noblesa i el clergat, a qui tant necessitaven per a mantenir l’ordre social. A mitjà termini, doncs, el despotisme il·lustrat es va revelar inviable. Quedava aplanat així el camí cap a la Revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX.

Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
 
Tal com ja apuntà Ciceró, deixar determinades decisions en mans del poble pot ser molt perillós. A l’espera de les conseqüències que pot tenir el Brexit, un altre cas prou il·lustratiu és la regulació de la pena de mort als Estats Units. El 2012 Califòrnia aprovà per referèndum mantenir-la. El 2009, en canvi, a Nou Mèxic, el Governador Bill Richardson la commutà per la cadena perpètua, sense consultar-ho als ciutadans. Tot és molt discutible. Quan els resultats electorals no són del nostre gust, ens atrevim a dir que la gent no sap votar o que és fàcil de manipular per uns mitjans de comunicació omnipotents. Aleshores alguns sospiren un altre cop pel despotisme il·lustrat en forma de tecnocràcia. La dicotomia és ben senzilla: experts versus sonats il·luminats. Amb les eleccions nord-americanes a la volta de la cantonada, mig món ja tremola davant una possible victòria del bufó Donald Trump, que es convertiria així en el Neró dels nous temps.
 
Al segle IV aC Plató i Aristòtil ja criticaren durament la pionera democràcia atenesa, que, tanmateix, tenia poc a veure amb la nostra -entre d’altres coses, només hi votava el 10 per cent de la població i vetava la participació de les dones i estrangers. Aquell “govern del poble”, nascut per combatre les oligarques, era qui havia condemnat a mort el gran mestre Sòcrates, “el més savi de tots els homes” segons l’oracle de Delfos. Ambdós filòsofs lamentaren que un projecte polític tan engrescador s’hagués pervertit per culpa dels demagogs, els agitadors de masses. Avui, la nostra democràcia torna a estar estamenejada pels mateixos falsos profetes de l’Atenes clàssica. A l’hora de la veritat, es riuen de la separació de poders que al segle XVIII propugnà Montesquieu per garantir l’èxit del “menys dolent dels sistemes polítics”, en paraules de Churchill. L’actual manca de talant democràtic dels nostres dirigents serà el que acabarà per esgotar la veu del poble. En asseure’s per formar govern, ningú no vol moure fitxa, convençut que la ciutadania s’ha equivocat triant el partit contrari.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago

Ens cas que es convoquin unes terceres eleccions, cada cop sembla menys fantasiosa la novel·la de José Saramago,  Assaig sobre la lucidesa. Parla d’una ciutat on la majoria dels ciutadans decideix votar en blanc. En repetir-se els comicis, la tendència va en augment. Aleshores el govern, desconcertat, es posa a cercar els culpables d’una rebel·lió pacífica nascuda d’un poble cansat de la insolvència dels seus polítics. Vist l’actual bloqueig institucional i la desídia ciutadana que genera, per ventura seria més ràpid que l’Estat convocàs ja oposicions a tots els estaments. La meritocràcia hauria de ser el nou despotisme il·lustrat amb els seus oportuns mecanismes de control. Tanmateix, no hem de ser il·lusos. Com ja passà al segle XVIII, els entrebancs vendrien igualment dels poders fàctics. Així doncs, quina alternativa ens queda?

Paraula de Montesquieu
Paraula de Montesquieu


Per acabar, us recoman aquest article del filòsof Josep Ramoneda: "Adéu, democràcia". Aquest altre, del mateix autor, parla de la guerra dels referèndums.

Articles del web relacionats:
Si Ciceró aixecàs el cap
La mort del mestre
Democràcia obsoleta
- L'esperançadora democràcia digital

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/10/2016), reflexion sobre el sentit de l'actual democràcia:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:

Calígula, el primer “friki” de l’antiga Roma

Des del 2006 cada 25 de maig se celebra el Dia de l’Orgull Friki. La data no fou triada a l’atzar. No debades, un 25 de maig de 1977 es va estrenar en els cinemes d’EUA “Una esperança nova”, la primera entrega de la saga d’Star Wars. Avui, però, aquesta efemèride no només congrega “frikis” de les pel·lícules de George Lucas. També és el dia que la resta de “rara avis” aprofiten per sortir al carrer per donar a conèixer les seves rareses (afició a determinades pel·lícules, sèries, còmics, superherois o jocs de rol).

Dia de l'Orgull Friki
Dia de l'Orgull Friki

Tanmateix, la paraula “friki” (de l’anglès freaky, “estrany”, “espantós”) ja s’emprava  molt abans de la saga d’Star Wars. La popularitzà el 1932 la pel·lícula de Tod Browning titulada precisament Freaks i que en castellà es traduí com “La parada de los monstruos”. Tracta de la vida d’uns nans que formen part d'un espectacle ambulant ple de personatges peculiars: la dona barbuda, el tors vivent, l'hermafrodita, les germanes siameses Hilton i alguns altres éssers microcefàlics, anormals i deformes. La pel·lícula és una oda a l'anomalia i a la malformació física, vistes des de l’antiguitat com una maledicció divina.

freaks parada de monstruos 696x392

Freaks, la parada dels monstres (1932), considerada pel·lícula de culte i interpretada per artistes amb diversitat funcional i diversitat sexual o de genere, esdevé un clàssic del cinema per qüestionar les bases socio-culturals de l’exclusió.


Amb tot, si gratam una mica en la història, és a Roma on podríem trobar el primer “friki” d’Occident en la figura de Calígula (37 - 41). El seu nom real era Gaius Juli Cèsar. Fou proclamat emperador a l’edat de vint-i-cinc anys en substitució del seu oncle Tiberi. L’apel·latiu pel qual fou més conegut li venia pel fet que, de petit, quan acompanyava el seu pare Germànic en les campanyes militars, portava unes botes de soldat (caligulae).
 
En un primer moment, Calígula va regnar amb molt bon criteri. Després, però, a causa d’una malaltia cerebral que va degenerar en follia, canvià totalment de caràcter. Segons una llegenda nascuda probablement de l’animadversió envers el personatge, la major excentricitat de Calígula fou nomenar senador el seu cavall Incitatus (“ràpid”, “excitat”). Aquesta hauria estat, per tant, la seva primera “frikada”, però no l’única. 

Calígula i el seu cavall Incitatus
Calígula i el seu cavall Incitatus
 

Calígula també cridà molt l’atenció per vestir-se com una dona. Es casà amb la seva germana Drusila i, en morir, decretà dol oficial, durant el qual quedaven castigats sota pena de mort la rialla, el bany i els menjars familiars. Calígula fou un emperador dèspota i sanguinari, que va fer assassinar, per divertiment, uns quants membres de la seva família -se’n salvà el seu oncle Claudi que tothom el considerava un idiota. Tenia l’afició cruel d’obligar els pares a presenciar la tortura dels fills. Després els convidava a la seva taula i el obligava a riure i a garlar. Realment es tractava d’un dement que sembrava el terror.

Segons l’historiador Suetoni, el regnat de Calígula va ser presidit per la frase: oderint dum metuant (“que m’odiïn, mentre em temin”). Cansat d’ell, la guàrdia pretoriana el va assassinar al cap de quatre anys i en el seu lloc hi va col·locar l’oncle de Calígula, Claudi (41 - 54), que va presenciar aquell assassinat amagat rere una cortina -aleshores exercia el càrrec de cònsol. Era el primer cop que la guàrdia pretoriana proclamava un emperador.

Davant tothom, els "frikies" solen tenir mala reputació perquè no volen obeir com la majoria. És el tema d’aquesta cançó d’un dels grans cantautors francesos, Georges Brassen:

 

Aquí teniu el capítol del programa "This is art" dedicat a la bogeria.

Recentment l'historiador britànic Tom Holland ha comparat el candidat republicà a la presidència dels EUA, Donald Trump, amb Calígula. Així ho explica Pep Campillo a la secció de Cultura Clàssica "Maremagnum" de Radio Mallorca (Cadena Ser).

Aquí trobareu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de Calígula, titulat "Calígula: són bojos, aquests romans".

Aquest fragment parla d'alguna altra excentricitat de Calígula.

Aquest article parla sobre l'alopècia de Calígula.

En aquest article de Laura Quero podreu trobar un llistat dels governants més sanguinaris de la història. Entre ells hi trobareu Calígula.

Aquest altre article parla del luxuriós vaixell de Calígula on l'emperador feia les seves mítiques festes. Aquí teniu més informació sobre aquest vaixell.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/05/2017), reflexion sobre el concepte de normalitat amb motiu del Dia Mundial de l'Orgull Friki (25 de maig).

En aquest enllaç trobareu tots els capítols del programa "La gent normal", de TV3. Molt interessant.

Aquí teniu un documental sobre Calígula:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px