Banner Top

No us equivoqueu amb la veu de la vocació!

Tots nosaltres som cridats a fer grans coses. És per això que, si no volem arrossegar una vida gris, hem d’estar sempre atents a la veu de la vocació. Sant Mateu (22, 14), però, ens alerta: “Són molts els cridats i pocs el elegits”. En tot cas, cal no equivocar-se amb els pressentiments. Ens hi jugam molt! No debades, aquesta paraula conté els termes llatins vox (“veu”) i aequus (“igual”); és a dir, quan ens equivocam el que feim és interpretar com a iguals dues veus que, en realitat, són diferents.

Tanmateix, per molt que ho evitem, sempre ens equivocarem. Ja ho diu una frase que alguns atribueixen a Ciceró (segle I aC), altres a Sèneca (segle I dC) o fins i tot a Sant Agustí (segle IV dC): Errare humanum est, sed perseverare diabolicum (“Equivocar-se és humà, però persistir-hi és diabòlic”). La mateixa idea recull una dita popular nostra “Qui té boca s’equivoca”. 

En tot cas, no hem de tenir por a equivocar-nos. L’error és imprescindible per a l’aprenentatge. Ja ho diu l’aforisme "Fent i desfent aprèn l'aprenent". Tampoc cal no oblidar que, a l’error, sempre se l’esmena amb un bon somriure: Castiga ridendo mores (“Esmenar costums rient”). Aquesta frase va ser escrita al segle XVII pel poeta francès Jean de Santeul. La utilitzà com a sàtira dels ridículs vicis i defectes dels humans. Amb el temps, molts teatres l’adoptaren com a màxima per deixar clar el que havia de fer el públic amb els seus problemes.

Paraula de Mafalda
Paraula de Mafalda
 
La vocació que invocam amb la veu (vox) ens dóna vocals per al nostre vocabulari, ens provoca i ens convoca a vociferar viva voce (“de viva veu”) decisions irrevocables, essent nosaltres els advocats de les nostres pròpies vides –a l’antiga Roma un acusat cridava a un defensor expert en la matèria jurídica, el qual, per tant, era ad auxilium vocatus (“cridat per a auxiliar”), expressió que després quedà simplificada en “advocat”.
 
Sant Joan Baptista es va quedar gairebé sense veu quan predicava en el desert de Judea. Els fariseus li preguntaven si era Crist o un profeta. I la resposta de Baptista fou, segons Sant Mateu (3, 3): Ego vox clamantis in deserto (“Som la veu del que clama en el desert”). Avui aquesta expressió es fa servir en el sentit de “donar un missatge reiterat que ningú no escolta i que, per tant, és inútil”. És com dir “predicar en el desert”.

Aristòtil i la vocació
Aristòtil i la vocació
 
Vox populi
La veu es pot convertir en un clamor subtil en el llatinisme vox populi, que al·ludeix a quan un assumpte és de domini públic, està en boca de tothom. Un exemple seria la frase: “És vox populi que els reis no s’entenen”. L’expressió prové de la frase vox populi, vox Dei (“la veu del poble és la veu de Déu”). Amb ella el clergue francès Pere l’Ermità encoratjava les masses de la primera croada (1095). Instigada pel papa Urbà II, va ser una de les croades més sanguinàries.

Vox populi, vox Dei, que apel·la a la bondat del sentit comú de la gent, té una rèplica en una altra frase llatina totalment oposada: Vox populi, vox diaboli (“la veu del poble és la veu del diable”). De fet, en aquest mateix sentit vox populi, vox Dei és utilitzat al segle VIII en una carta (Epístoles, 166)  que adreça el religiós anglès Alcuí de York al seu alumne Carlemany. Aquestes eren exactament les seves paraules: Nec audiendi qui solent dicere, vox populi, vox Dei, quum tumultuositas vulgi sempre insaniae pròxima sit (“No hauríem d’escoltar els qui solen dir que la veu del poble és la veu de Déu, per tal com l’agitació de la massa sempre s’acosta a la follia”).
 
Que una qüestió sigui vox populi no vol dir, però, que necessàriament sigui certa. D’això ja ens n’avisen altres llatinismes: fama volat (“el rumor vola”) o fama nihil est celerius (“Res no és més ràpid que el rumor”).

Nietzche i la vocació
Nietzche i la vocació
 

“Estar en boga”
En castellà hi ha l’expressió “estar en boga”, que vol dir estar de moda. Prové del francès vogue, paraula que dóna nom a una famosa revista de moda. En francès, voguer, igual que bogar en castellà, significa “remar”. Ambdós termes provenen de vocare (“cridar”), verb que al·ludeix als crits que pegava el cap al conjunt de remers.

Les veus en sinfonia
En grec, l’equivalent del vox llatí seria φωνή, que també ens ha deixat una llarga llista de derivats: fonema, homòfon (+ ὁμός, “semblant”), fonètica, micròfon (μικρός, “petit”), telèfon (τῆλε, “lluny”) afonia (α privativa), polifonia (+ πολύς, “molt”), gramòfon (γράμμα), cacofonia (+ κακός, “dolent”, repetició reiterada d’un mateix fonema o mot en un text), foniatre (metge, ἰατρός, de la veu) o sinfonia (+ σύν, “amb”).

Aquí teniu el poema “Elogi de viure”, de Joan Maragall:

Estima el teu ofici, 
la teva vocació, 
la teva estrella, 
allò pel que serveixes, 
allò en què realment 
ets un entre els homes, 
esforça’t en el teu quefer 
com si de cada detall que penses, 
de cada paraula que dius, 
de cada peça que poses, 
de cada cop de martell que dones, 
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.

Si oblidant-te de tu mateix 
fas tot el que pots en el teu treball, 
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats; 
fas més que el qui inventa teories universals
només per satisfer la seva vanitat, 
fas més que el polític, que l’agitador, 
que el que governa.

Pots desdenyar tot això 
i l’adobament del món. 
El món s’adobaria bé tot sol, 
només que cadascú 
fes el seu deure amb amor, 
a casa seva.

 
Aquí teniu el capítol del programa "No serà fàcil" de TV3 dedicat a l'equivocació:



Articles del web relacionats:

Talents castrats

Tots som Homer!

A l’Art Poètica d’Horaci (segle I aC) trobam el cèlebre vers (359) Aliquando bonus dormitat Homerus (“De tant en tant el bo d’Homer fa una capcinada”). Essent Homer el paradigma del  poeta a l’antiguitat, aquesta frase serveix per disculpar els errors que cometen qui són considerats tota una  autoritat. Equivaldria a la màxima llatina d’arrel cristiana errare humanum est, sed perseverare diabolicum (“equivocar-se és humà, però perseverar en l’error és diabòlic”). Per tant, tots som Homer!
 
Hi ha molt de misteri entorn a la figura d’un personatge considerat per Plató com “l’educador” per excel·lència de l’Hèl·lade. Set ciutats de Jònia es varen disputar el seu lloc de naixement. A l’illa egea de Quios, una família de rapsodes professionals asseguraven ser descendents del poeta, a qui presentaven com  “un home cec que vivia a Quios”. Això va donar peu a la interpretació que Homer deriva de o mè oròn (Ὁ μη ὁρων,“el qui no hi veu”). En aquest sentit, per alguns estudiosos, Demòdoc, el bard cec de la cort dels feacis que apareix a l’Odissea, seria una autoreferència d’Homer.

Homer (Philippe-Laurent Roland, 1746-1816), Louvre
Homer (Philippe-Laurent Roland, 1746-1816), Louvre
 
A l’antiguitat ja es va plantejar el dilema de si Homer era el vertader autor de la Ilíada i lOdissea, considerades les obres inaugurals de la literatura occidental. És el que es coneix com a “qüestió homèrica”. A l’Escola Alexandrina, els erudits del segle I aC es varen dividir en dos bàndols: els unitaris, que admetien un sol autor per a ambdós poemes, i els coritzons, que mantenien que cadascun dels dos poemes pertanyia a un autor diferent, perquè veien que l’Odissea era un poema més evolucionat que la Ilíada.
 
Heròdot (segle V aC) diu que Homer va viure 400 anys abans del seu temps, i aquesta referència situaria la seva vida al voltant del 850 aC. Amb tot, altres fonts antigues l’apropen més a la suposada època de la guerra de Troia, determinada el 1194-1184 aC per Eratòstenes.

Apoteosi d'Homer (Dalí)
Apoteosi d'Homer (Dalí)
 
Actualment, gràcies a la comparació amb altres èpiques encara vives, s'ha arribat a la conclusió que la Ilíada i l’Odissea no són obra d'un sol autor, sinó que més aviat són el resultat final d'una llarga tradició de poesia oral. Així ho demostra el seu sistema de composició, anomenat dicció formular. No debades, les dues terceres parts dels versos homèrics són fórmules, grups fixos de paraules, d'un determinat valor mètric i d'extensió variable, que el poeta té en el seu repertori i que utilitza quan li convé. En són un exemple expressions com la mar de color del vi”, “Zeus, l’aplegador de núvols” o “Atena, la dea d’ulls d’òliba”.

I perquè us animeu a llegir Homer, aquí teniu un vídeo del tot interessant.

En aquest article Jordi Llovet parla d'Homer.

Pintura realista d'Homer (Joongwon Jeong)
Pintura realista d'Homer (Joongwon Jeong)


Articles del web relacionats:
Nuredduna, l'amant mallorquina d'Homer
-
 Bob Dylan, el nou Homer

Estoics per resignació

Sovint en aquesta vida no ens queda més remei que resignar-nos davant allò inevitable. Som, per tant, hereus de l’estoïcisme, un corrent filosòfic nascut a finals del segle IV aC a Grècia davant el panorama del tot convuls que deixà la mort d’Alexandre el Gran (323 aC). Zenó (332-262 aC), natural de Xipre, és considerat el seu principal fundador.
 
Els estoics es reunien en un pòrtic (στοά) de l’àgora d’Atenes –d’aquí el seu nom. Com els cínics, els estoics admiraven Sòcrates per la seva impertorbabilitat davant la mort i per la seva afirmació que és preferible patir una injustícia a cometre-la. Sota l’ombra d’aquest gran mestre, l’ètica estoica va establir que, en un univers determinat per un ordre racional, l’home no pot més que resignar-se davant allò que se li escapa de les mans. És el cas de la salut, la mort i els revessos de la fortuna.

Els estoics, doncs, vivien amb una conformitat impassible davant l’única veritat de l’existència: morir diàriament (quotidie morimur). Pel que fa a al resta de coses, però, no eren uns conformistes. A diferència dels epicuris, defensaven la necessitat d'ocupar-se de política i d'intervenir en el món. D’altra banda, els estoics consideraven que la luxúria (i el luxe) eren incompatibles amb la filosofia. 


Actual stoa de l'àgora d'Atenes
Actual stoa de l'àgora d'Atenes
 
L’estoïcisme de Sèneca
Al món romà, un dels estoics més cèlebres va ser Sèneca, natural de Còrdova (circa 4aC-65dC). Essent un nin, va arribar a Roma per estudiar retòrica i gramàtica. D’adult, es va decantar pel dret, sense deixar de banda la seva gran passió, la filosofia estoica. El 31 es va estrenar en política com a qüestor i va iniciar la seva brillant carrera d’advocat, que el portaria a dir Patria mea totus hic mundus est (“La meva pàtria és tot el món”). La frase palesa l’ideal humanista segons el qual, essent el món la nostra casa, no podem romandre indiferents a qualsevol mena d’injustícia, per molt lluny que es trobi. Ja ho havia dit al segle II aC el comediògraf romà Terenci: Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, consider que res del que és humà m’és aliè”).
 
L’any 41 Sèneca se n'anà exiliat a Còrsega (en aquells moments una illa inhòspita) a causa de l’odi que li professava Messalina, tercera muller de Claudi. Al cap de vuit anys, després de la mort de Messalina, seria cridat per Agripina, la nova dona de l’emperador, que li va encarregar fer de preceptor del seu fill Neró. Durant aquest temps d’aïllament el filòsof cordovès va escriure algunes de les seves millors obres, entre elles les Consolacions, que conté un text destinat a confortar la mare, que patia veient-lo exiliat.

La mort de Sèneca (Museo Nacional del Prado)
La mort de Sèneca (Museo Nacional del Prado)

El 54 Claudi moria enverinat i Neró, de tan sols disset anys, es convertia en el nou amo de Roma. El 65 la seva mania persecutòria el va portar a acusar el seu mestre d’estar al darrere de la conspiració en contra seva que havia dirigit el senador Pisó. Per això li va ordenar llevar-se la vida –en aquella cacera de bruixes també morien altres exponents de la literatura llatina com Lucà o Petroni.

Segons conta Tàcit, Sèneca va afrontar aquell ingrat destí amb resignació, fidel als seus principis estoics. Després d’abraçar la seva dona, Paulina, la va animar a oblidar el seu dolor i a seguir vivint. Ella, però, el va voler acompanyar. Així, ambdós, dins un bany d’aigua tèbia, es van obrir les venes. Per accelerar el trànsit, el filòsof hispà va demanar ingerir cicuta. En l’últim moment, els esclaus van embenar les ferides de Paulina, de manera que Sèneca va morir tot sol.

La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
 

El filòsof pessimista
Per a Sèneca, la filosofia era el consol davant les adversitats del destí. Això va fer que la seva figura de moralista fos relacionada amb el cristianisme, el qual li va atribuir una falsa correspondència amb sant Pau.

Sèneca era bastant pessimista. A una mare que havia perdut el seu fill li digué: Quid opus est partes deflere? Tota flebilis uita est (“Quina necessitat hi ha de plorar cada part [de la vida]? La vida sencera és digne de plor”).

Reflexions pessimistes de Sèneca
Reflexions pessimistes de Sèneca


El filòsof cordovès insistia que generalment no som lliures de canviar les coses. Per donar a entendre aquesta evidència, agafà dels antics estoics grecs la següent imatge. Deia que tots nosaltres som bàsicament com a cans fermats a la part de darrere d’un carro. La corretja és bastant llarga com per donar-nos un cert marge de llibertat, però no suficient per permetre’ns moure’ns a lloure cap allà on volem.

El ca s’adona ràpidament que, per ampliar al màxim les seves oportunitats de ser feliç, no té més remei que seguir el carro ja que el seu marge de maniobres és limitat.  Així doncs, amb aquesta imatge, Sèneca ens diu que és millor seguir la direcció que ens marca el destí. No podem canviar el destí. Per tant, si lluitam contra el destí, acabarem asfixiats.

Jacques Louis David, 1773, Petit Palais, París
Jacques Louis David, 1773, Petit Palais, París


A Sèneca també s’atribueix la famosa frase errare humanum est (“equivocar-se és humà”). Amb tot, no va ser del tot coherent amb la seva filosofia estoica. Va adquirir una enorme fortuna d’origen dubtós, va combatre els seus adversaris polítics sense miraments i no va moure ni un dit per evitar els assassinats de Claudi, Britànic (rival de Neró al tron) i d’Agripina, la seva valedora. Sèneca es defensà de tots aquests atacs escrivint De vita beata (“Sobre la vida feliç”).

Epictet
Un altre personatge que abraçà l’estoïcisme, gairebé coetani de Sèneca, va ser Epictet (circa 50- 125 dC), originari de Grècia. Arribà a Roma, essent un nin, com a esclau i després aconseguí l’emancipació. Les seves ensenyances foren recollides pel seu deixeble Flavi Arrià en l’obra Dissertacions.



Epictet va ser deixeble alhora de Musoni Ruf, el primer pensador de feminista que defensà la igualtat de sexes. Cconsiderava que hi ha coses que depenen de nosaltres, com els sentiments i les passions. D’altres, en canvi, no, com la salut o la mort.

Aquest savi grec té moltes frases cèlebres: “No ens fan patir les coses, sinó les idees que tenim sobre les coses”; "No cerquis pas que les coses s'esdevinguin tal com vols que s'esdevinguin, sinó que has de voler que s'esdevinguin tal com s'esdevenen i viuràs feliçment"; "És lliure aquell que viu segons la seva elecció.

Epitect també abraçà el lemà caritas humani generis (“amor al gènere humà”), amb el qual propugnà l’absurditat de l’esclavitud, atès que tots som iguals. Epictet va tenir una enorme influència. L’autor cristià Orígens diu que al segle III dC era més llegit que Plató. El seu lema Sustine et abstine (“Suporta i abstén-te”) estava en sintonia amb el concepte del món com a “vall de llàgrimes” que defensava el cristianisme.

Les Meditacions estoiques de Marc Antoni
El pensament d’Epictet va influir molt, devers un segle després, en l’emperador Marc Aureli (161-180), un altre oriünd d’Hispània. Qualificat com l’emperador filòsof, amb ell es va complir l’ideal de Plató que augurava la felicitat als pobles quan els reis fossin filòsofs. Tanmateix, les guerres que va haver d’afrontar suposarien la fi de la famosa Pax Romana, el període de pau interna i de prosperitat econòmica iniciada gairebé dos segles enrere per August.

Retrat eqüestre de Marc Antoni
Retrat eqüestre de Marc Antoni
 
De campanya en campanya, Marc Aureli aprofità el temps lliure per escriure Meditacions, una obra on exposà la seva visió del món.  Amb tot, la seva fama d’il·lustrat no va impedir que continués, com els seus predecessors, perseguint cristians –per justificar la seva eliminació va ordenar escriure al filòsof Cels un al·legat contra ells.

Nec spe nec metu
Al segle XV el pensament estoic comptaria amb un nou lema: Nec spe nec metu (“sense esperança i sense por”). Va ser encunyat per Isabella d’Este, comtessa de Mantua, considerada la prima donna del Renaixement italià perquè es relacionà amb els grans artistes i pensadors del seu temps. Tizià la retratà dues vegades i Leonardo li’n féu un esbós. Amb el lema Nec spe nec metu Isabella convidava a viure la vida sense esperança, sense ambició personal, però amb determinació, sense por.

Isabella d’Este (Tizià)
Isabella d’Este (Tizià)

Per acabar, us recoman aquest article titulat "Aceptar las cosas como son", de Francesc Miralles.

Aquí teniu una interveció del filòsof Bernat DeDéu parlant del concepte de clemència en Sèneca.

Aquí teniu el mètode estoic per prendre decisions. I aquí teniu consells estoics per reprogramar la ment.

Aquest article és interessant. Es titula "Más Séneca y menos ansiolíticos".

Aquest article parla d'un postulat estoic: pensar positivament mai ens durà a l'èxit.

Aquí teniu un vídeo molt interessant sobre Sèneca, del filòsof Alan de Botton:



I aquí teniu el capítol de Merlí dedicat als estoics:



I aquest altre vídeo també és interessant:



Articles del web relacionats:

Atletes ascetes
-
 Memento mori
Una mica d'hedonisme, per favor

Bauzá, àlies Neró

Article publicat a l'Ara Balears (03/11/2014)

Al president balear José Ramón Bauzá li escau a la perfecció l’àlies Neró, nom d’un dels emperadors més maquiavèl·lics de la història de Roma. Durant els catorze anys del seu mandat  (54-68 dC), el caput mundi va viure un ambient similar al que, a casa nostra, s’està respirant aquesta legislatura amb contínues sospites, conspiracions i repressions despietades. L’ascens de Neró es va produir sota l’ombra de la seva mare Agripina, que l’havia tengut d’una relació anterior. En casar-se de bell nou amb l’emperador Claudi, Agripina aconseguí que aquest l’adoptàs com a fill i el convertís en el seu successor. Ben aviat els seus plans es feren realitat en subministrar a aquell confiat marit un plat enverinat que li causà la mort.
 
Fou enmig d’aquestes intrigues de palau com Neró, amb tan sols desset anys, arribà al poder. La seva joventut no havia de ser cap problema a l’hora de governar. Aleshores el filòsof hispà Sèneca, que ja s’havia encarregat de la seva educació, li féu de mà dreta. És el mateix paper que assumí Rafel Bosch, antic professor de Bauzá a Sant Francesc de Palma, quan entrà a formar part del primer govern del seu alumne presidencial, aquell que manifestà: "En este barco cabe todo el mundo, el capitán tiene el rumbo muy claro, tiene camarotes para todos, pero no hay sitio para polizones".

Neró
Neró
 
Tanmateix, un cop fundat amb la túnica d’emperador, Neró féu poc cas de les classes magistrals del seu mentor. En veure que la seva figura era qüestionada, l’any 55 ordenà matar el seu germanastre Germànic (Carlos Delgado?), de catorze anys, i el 59 la seva pròpia mare Agripina (Antoni Pastor?). El 64, havent-se produït l’incendi de Roma per causes desconegudes, tothom se li tirà a sobre. Amb tot, per aplacar les ires populars (PP), aquell desequilibrat mandatari va donar la culpa als cristians, vistos aleshores com una malèvola secta. És el mateix tarannà que ha exhibit Bauzá durant el conflicte educatiu amb els seus sicaris Ana María Aguiló i Antoni Camps. L’ “incendi” del fracàs escolar ha tengut com a únics responsable la “secta pancatalanista” dels professors.
 
Neró no va tenir contemplacions amb aquells primers cristians que el veren com l’ “Anticrist”. Així ho relata l’historiador Tàcit en els seus Annals: “Neró no en va tenir prou matant-los, sinó que hi va afegir la burla; embolicats en pells d’animals, foren trossejats pels gossos, crucificats o cremats vius, i alguns serviren de torxes enceses durant la nit”. Idèntic escarni ha patit el nostre estigmatitzat col·lectiu docent, que també, a partir d’ara, ja té el seu propi “Anticrist”.

Nero i els cristians (Siemiradski Fackeln)
Nero i els cristians (Siemiradski Fackeln)

Després del gran incendi de Roma, Neró continuà veient bellumes pertot. L’any 65 sufocà amb un bany de sang una conspiració en contra seva dirigida pel senador Pisó, que avui fàcilment es podria identificar amb el defenestrat batle popular de Palma, Mateu Isern. L’emperador també aprofità l’ocasió per acusar el seu preceptor Sèneca de trair-lo i el forçà a suïcidar-se, ignorant així la cèlebre màxima atribuïda a aquell filòsof estoic: Errare humanum est (“equivocar-se és humà”) -millor sort ha tengut l’altre “estoic” Bosch amb un ben remunerat càrrec d’assessor a la conselleria d’Economia.
 
El personatge que passaria a la posteritat amb l’expressió “posar-se fet un nero” també assassinaria les seves dones Octàvia i Popea –a aquesta darrera, que estava embarassada, la va potejar fins a la mort. Bauzá, parapetat en la seva guàrdia pretoriana (Antonio Gómez i Núria Riera) ha demostrat la mateixa sang freda amb la resta de cadàvers polítics del seu entorn (Camps, Aguiló, Estarellas, Castro, Mesquida...). Per evitar mals majors i continuar xuclant de les arques públiques, altres acòlits com Pere Rotger o Joan Rotger, han preferit, amb el seu silenci adulador, vendre la seva dignitat. Són els mateixos covards que no s’atreviren a plantar cara al Neró més egòlatra que, tanmateix, poc pogué fer per maquillar la seva mediocre acció de govern.
 
El poble romà s’acabà cansant de les excentricitats d’aquell sobirà que es creia un déu i el començà a escridassar al teatre. El Senat, que fins aleshores li havia fet la gara-gara, també li aturà els peus. Igual ha passat a casa nostra, on el Tribunal Superior de Justícia de Balears en un principi donà la raó a Bauzá, manifestant que el seu càrrec de president autonòmic era compatible amb el seu paper de propietari d’una farmàcia de Marratxí. Després, però, li ha donat l’esquena tomant el seu polèmic projecte de trilingüisme a les escoles (TIL).


Nero a Jerusalem (Siemiradzki Christian Dirce)
Nero a Jerusalem (Siemiradzki Christian Dirce)


El Senat romà, amb tot, anà més enfora que el nostre tribunal i declarà Neró “enemic públic”. Així, entotsolat, el 9 de juny de l’any 68 l’emperador ordenà a un servent seu que acabàs amb la seva vida clavant-li un punyal a la gargamella. I com a darrer homenatge al seu ego digué: “Quin artista mor amb mi!” (Qualis artífex pereo!) en al·lusió a la seva faceta de poeta –curiosament, l’efemèride d’aquest suïcidi coincideix amb les dates en què suposadament, segons les enquestes, es produirà el relleu a les nostres institucions arran dels comicis autonòmics del proper mes de maig. Un cop mort, el nom de Neró i les seves imatges varen ser eliminats dels monuments públics, en un acte conegut com a damnatio memoriae (“condemna de la memòria”). Ara, doncs, haurem de veure quin serà finalment el destí de Bauzá, àlies Neró.

I aquí teniu un vídeo de l'Assemblea Docents inspirat en aquest article:



I aquí teniu un documental que parla sobre la crueltat dels emperadors romans:



Articles del web relacionats:

Ave, Caesar Matas
-
 El poble balear i l'au fènix
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px