Ja ho va dir al segle IV aC Aristòtil a la seva obra Política:ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῷον, és a dir, “L’home és, per naturalesa, un animal polític”. Aquí, amb tot, l’adjectiu “polític” vol dir sociable. I per viure en societat necessitam la paraula. El filòsof d’Estagira continua la seva reflexió de la següent manera:
“La raó que l’home sigui un animal polític, més que qualsevol abella i que qualsevol altre animal gregari, és clara [...] Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació de dolor i de plaer, per això la tenen també els altres animals [...] La paraula, però, en canvi, existeix per manifestar allò que és convenient i allò que és nociu, així com allò que és just i injust”.
Així doncs, la paraula determina el nostre paper a la ciutat, a la πόλις. Segurament aquest terme és una de les aportacions més importants de la cultura grega. Va irrompre amb força al segle VIII aC després des quatre segles d’Època Fosca. Πόλις se sol traduir com a “ciutat-estat” atesa la seva autonomia. De fet, l’Hèl·lade com a entitat política única no va existir mai. El que hi havia era un conjunt de polis que, a pesar de la seva independència, compartien una mateixa llengua, cultura i tradicions com els Jocs Olímpics.
Acròpoli d'Atenes (FOTO: AWL IMAGES)
Etimològicament parlant, tots els ciutadans som polítics. Avui, però, per desgràcia, aquesta paraula només al·ludeix als professionals del bé comú. De πόλις també tenim policia, acròpoli (+ ἄκρος, “altura”), necròpoli (+ νεκρός, “mort”, “cadàver”), metròpoli (+ μήτηρ, “mare”) o cosmopolita (+ κόσμος, “univers”). A vegades se sol traduir per igual πόλις que ἄστυ. Aquest darrer terme, però, és el nucli urbà, el conjunt d’edificis que s’oposa al camp, ἀγρός. No s’han de confondre els nombrosos derivats de πόλις amb els de πολύς (“molt”), com politeisme o polígon.
Grecs, els mestres de l’urbanisme Amb la πόλις nasqué l’urbanisme (del llatí urbs, “ciutat”), entès com a ordenació racional de l’arquitectura en l’espai urbà. Les primeres teories urbanístiques conegudes s’han atribuït a Hipòdam de Milet (498-408 aC), que potser les va aplicar, després de les guerres mèdiques, en la reconstrucció del port d’Atenes (el Pireu) i de Milet. La planificació hipodàmica, inspirada segurament en plànols d’Egipte i Mesopotàmia, es basava en la planta ortogonal. Consistia en un sistema de carrers que s’encreuaven en angle recte, formant quadrícules -a Roma els dos eixos principals s’anomenarien Cardo(de nord a sud) i Decumanus(d’est a oest).
Planificació hipodàmica de Barcelona
La πόλις més important de totes va ser Atenes, considerada per l’historiador Tucídides com “l’escola de tot l’Hèl·lade”. Al segle VI aC va veure néixer la democràcia, un sistema que donava el poder (κράτος) al poble (δῆμος) -no tenia res a veure, però, amb l’actual democràcia. També es parlava d’oclocràcia (+ ὄχλος, “poble”, “multitud”).
En grec, δῆμος comptava amb dos sinònims: ὁ λαός, ου, d’on tenim laic i el nom propi Nicolau (“vencedor de pobles”), τό ἔθνος -ους, que ha donat ètnia (agrupació natural d'individus amb unes característiques pròpies) o etnologia (estudi de les ètnies). El seu equivalent llatí és populus, d’on tenim paraules com públic, publicar o popular (en anglès donà people). I un sinònim de populus era vulgus, que ens ha llegat vulgar i divulgar.
La pandèmia dels demagogs
L’arrel δῆμος és present en paraules com demografia (+ γραφία, “descripció”), demoscòpia (+ σκοπέω, “observar”, “examinar”), demiürg(+ ἔργον, “treball”), que, en el pensament grec, era l'ordenador del món, que actuava sobre la matèria primigènia, informe i eterna; o endèmic (+ εν, “dins”), dit de l’espècie que viu exclusivament en una àrea geogràfica determinada -com que aquesta espècie és d’aquell territori (χθῶν) també és autòctona (+ αυτος, “un mateix”).
Amb δῆμος cal diferenciar entre epidèmia i pandèmia. L’epidèmia (+ επι, “sobre”) és quan una malaltia només afecta una zona concreta. En canvi, la pandèmia (+ πᾶς, πᾶσα, πᾶν, “tot”) ataca gairebé tots els individus d'un país. Avui els que ja són una pandèmia són els demagogs, els que “condueixen” (ἄγω) el poble amb mentides i paraules buides que només responen a l’emoció i no a la raó. Ells ja varen ser els principals responsables de la mort de la democràcia atenesa al segle IV aC.
Demagogs manipuladors
Allà on més s’exhibien els demagogs era a la plaça pública, a l’ἀγορά, d’on tenim agorafòbia, la por (φόβος) a travessar espais oberts. Aquest terme deriva del verb ἀγείρω (“reunir”) perquè era el lloc on els reunien els ciutadans. També era l’escenari de molts panegírics, discursos de lloança davant “tota” (+ πᾶσα) l’assemblea “reunida”. Si es volia criticar s’emprava el verb κατηγορέω (+ κατά, “contra”) -aquest arrel acabaria donant el terme categoria, cadascun dels grups en què hom pot classificar, “reunir”, diferents objectes atenent a una propietat o a una condició. La crítica, en la democràcia atenesa, estava emparada per la llibertat d’expressió o isegoria (ἴσος, igual + ἀγορά).
Mapa de l'àgora d'Atenes
Fòrum per al civisme
L’equivalent llatí de l’ἀγορά va ser el forum. El fet que estigués situat més enllà, a les portes, de l’espai privat, explica que la seva etimologia sigui el llatí foris (“porta”), que, convertit en adverbi, significà “fora”. D’aquí també tenim fora, foraster, forà i, en anglès, foreigner (“estranger”) i forest (“bosc”), agafat del francès forêt. El foris llatí convivia amb la mateixa paraula porta, que conté l’arrel indoeuropea *dhwer-, present en l’anglès door.
Imatge actual del Forum romà
Per a πόλις els romans tenien la paraula civitas; i per a πολιτής (“ciutadà”), civis. Podem resseguir aquests ètims en paraules com civisme, civil, conciutadà o civilitzar. La civitas es podia confondre amb l’urbs, que ens ha donat mots com urbà, suburbi (+ sub, “sota”) o urbanitat. Urbs, alhora, no s’ha de confondre amb orbis (“món”). Les dues paraules apareixen en la famosa benedicció als quatre vents que el Papa llança des de la plaça de Sant Pere de Roma: Urbi et orbi ("Per a la ciutat de Roma i per al món").
Per a la ciutat fortificada els romans teníem oppidum, que no s’ha de confondre amb castra, un “campament militar” -en anglès aquesta arrel és present en topònims com Colchester, Manchester o Windchester. També hi havia la colonia (< colo, “conrear”), estat fundat en terres llunyanes que depenia de la seva metròpoli, de la seva ”ciutat mare”. I finalment hi havia el municipium, una comunitat amb dret a ciutadania -la paraula està composta per munus, “càrrec” i per capio, “agafar”, “capturar”.
Totes aquestes etimologies ens donen aixopluc en una societat on tots ens identificam com a “companys” (socii). Coneixent ja doncs les nostres arrels cíviques, ja podem complir amb les nostres obligacions com a ciutadans de la polis que som, és a dir, com a polítics.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/06/2018), reflexion per què és tan difícil viure en societat. Ho faig a partir de la cita d'Aristòtil: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῷον (“L’home és, per naturalesa, un animal polític”):
Aquí teniu un fragment del programa "L'oblit del passat" dedicat a l'àgora d'Atenes:
Aquí teniu el documental "Las grandes ciudades de la antigüedad: Roma":
Aquest dos documentals de TVE també parlen sobre la influència de l'urbanisme romà a la resta del món. Aquesta és la primera part i aquesta altra la segona.
Els pensadors més apocalíptics no es cansen de recordar-nos que vivim en una societat hedonista, massa interessada en el plaer (ἡδονή) immediat, material, superficial. Hi va haver un temps, però, en què l’hedonisme estava ben vist. Va ser al segle IV aC quan molts filòsofs tractaren el tema del plaer identificat amb el bé com a fi últim o com a guia de la nostra acció moral.
Tanmateix, el gran corrent hedonista de l’antiguitat seria el que va liderar Epicur (341-270 aC) -el seu nom significa l’ ”auxiliador”; prové d’ επι, “sobre” i κουρος, “company”, “jove”. Natural de l’illa grega de Samos, seva és l’afirmació “El plaer és el principi i el fi de la vida feliç”.Epicur, però, no entenia el plaer com a plaer material i immediat, sinó com a plaer estable lluny de qualsevol dolor i temor. Des de la seva òptica, només plaers com el saber o l’amistat proporcionen la vertadera felicitat, coneguda com a ataràxia o tranquil·litat d’esperit –la paraula és composta per la preposició grega α, “sense” + ταραχή, “pertorbació”; equivaldria, salvant les distàncies, al concepte budista de nirvana. Curiosament, els epicuris, a diferència dels estoics, consideraven que dedicar-se a la política no reportava cap plaer.
Epicur
Per a Epicur, l’autèntic plaer només s’assoleix amb l’autarquia, el ple domini d’un mateix, dels propis desitjos i impulsos. El filòsof grec, però, no entén aquesta autarquia com un estat de completa insensibilitat, com preconitzaven els estoics. Era més aviat l’eliminació dels obstacles que impedeixen la felicitat: els temors, les penes i els dolors. I sobre la mort, Epicur s’avançava als estoics amb afirmacions com aquesta: ”El pitjor dels mals, la mort, no vol dir res per a nosaltres, perquè mentre vivim no existeix, i, quan es fa present, nosaltres ja no hi som" (Lletra a Meneceu).
Epicur resumí la seva filosofia amb moltes sentències com les següents:
“Tingui’s present només el quadrifàrmac: el déu no s’ha de témer; la mort és insensible; el bé és fàcil de procurar; el mal, fàcil de suportar”.
“No és possible viure de manera plaent sense viure de manera honesta, prudent i justa. I no és possible de viure de manera honesta, prudent i justa sense viure de manera plaent. Qui no assumeix això, no viu feliç”.
“De tots els béns que ens proporciona la saviesa per a la felicitat de la vida, el més gran amb diferència és l’assoliment de l’amistat”
Tanmateix, en el seu moment aquesta manera d’entendre la vida no fou ben vista. Així alguns postulats de l’epicureisme foren tergiversats pel cristianisme i el seu pare espiritual fou acusat de llibertí.
La felicitat epicúria en la constitució nord-americana
A Roma Lucreci (94 aC-55 aC) recolliria part de la filosofia epicúria en el seu poema De rerum natura (“De la natura de les coses”). De la mà també de l’atomista grec Demòcrit (460-370 aC), aquesta obra defensa una visió científica i agnòstica del món. En diverses ocasions Epicur és elogiat com a salvador de la humanitat. No debades, havia demostrat que els déus viuen fora del nostre món i no s'immisceixen en els afers humans.
La felicitat segons Mafalda
De rerum natura, redescoberta al segle XV, va ser una de les principals fonts del gir cultural del Renaixement. Influí molt en genis com Sandro Botticelli o Leonardo da Vinci. A més, l’obra de Lucreci va jugar un paper molt destacat en la Constitució dels Estats Units. El 1787 Thomas Jefferson hi va fer introduir el deure del Govern americà de proporcionar no només seguretat i llibertat als ciutadans, sinó també ajudar-los en la “recerca de la felicitat”, una idea autènticament epicúria.
L’hedonisme va ser retratat pel pintor El Bosco al seu famós trípic d’El jardí de les delícies (1500-1505). L’obra presenta d’una manera al·legòrica que els plaers de la vida són efímers. A la taula central el pintor neerlandès hi escenifica la luxúria, que va acompanyada de fruits del bosc. En un segon pla, entorn del llac de la Joventut, hi giren els vicis i, al fons, hi ha representat l’estany de l’Adulteri. A la taula de l’esquerra hi ha representada la creació d’Eva contemplada per Adam, i al cos de la dreta s’hi representen els càstigs de l’Infern.
El jardí de les delícies
En aquest vídeo Ramon Gener, del programa This is art, explica el quadre d'El Greco. Aquest altre vídeo també analitza la mateixa obra:
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/06/2019) reflexion sobre l'hedonisme a partir d'Epicur i de la novel·la "Un món feliç" d'Aldous Huxley:
Aquí teniu les meves reflexions sobre la felicitat al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (17/03/2015)amb motiu del Dia Internacional de la Felicitat (20 de març).
