Banner Top

Míster Evasió

Article publicat a l'Ara Balears (17/08/2018)

Avui el turisme de masses s’ha convertit en turisme d’evasió. Ennuegats pel sistema capitalista, tothom cerca un redol de relax per continuar consumint. Els souvenirs i les selfies són el millor testimoni d’unes experiències que, un cop retornats a la nostra feina d’esclaus, serviran per alimentar la nostàlgia d’un temps d’aparent feliç llibertat.

En el passat calia un bon motiu per moure’s. Els viatges eren lents, incòmodes i perillosos. La gent es desplaçava per fugir d’una desgràcia, per cercar riqueses o per fer la guerra. Tot canvià amb la democratització del viatge low cost, que imposà la dromomania, el desig irrefrenable de córrer món. És el viatge com a consum i com a antídot contra les nostres insatisfactòries vides quotidianes. Ja ho va preveure el 1914 Miguel de Unamuno a la seva novel·la Niebla: “La manía de viajar viene de topofobia y no de filotopía; el que viaja mucho va huyendo de cada lugar que deja, y no buscando cada lugar a que llega”. Així doncs, segons l’escriptor basc, la gent viatja perquè odia el lloc on es troba, no perquè estimi el lloc on es dirigeix. Curiosament els alemanys tenen una paraula per al·ludir a la nostàlgia que podem arribar a sentir envers llocs llunyans on no hem estat mai. És Fernweh.

paraula alemany

Els actuals turistes al servei del capitalisme ja han arraconat la figura romàntica dels antics viatgers. A partir del segle XVII, gràcies al Grand Tour, els joves de l’aristocràcia britànica es dedicaren a visitar els exòtics països de la Mediterrània. L’objectiu era doble: formar-se com a futurs diplomàtics i conèixer-se millor a partir de la mirada de l’altre. El 1863, amb el turisme de masses inaugurat pel britànic Thomas Cook, els diccionaris francesos recollien per primera vegada el terme turista en al·lusió a la persona “que viatja per curiositat o distracció”. Aquell nou rodamon ja no s’interessaria pels efectes transformadors que en la seva vida pot tenir l’estada en un altre lloc diferent del seu.

A finals del segle XX, la globalització suposaria la consumació de la banalització del turisme, la indústria legal, segons els entesos, més depredadora que existeix fins al moment. Milers de persones començaren a viatjar com a golafres d’una banda a l’altra del món. Nous okupes s’apoderaren de ciutats convertides ens parcs temàtics no aptes per a indígenes. Aquells nòmades consumistes eren malalts deambulants de la indiferència: no miraven el que veien i es limitaven a continuar alimentant el seu cap de castradors prejudicis.

dromomania

La síndrome d’Stendhal ja formava part del passat. El 1817 l’escriptor francès havia viscut un delirium tremens en visitar la majestuosa Florència. En sortir de la basílica de Santa Croce, perdé l’equilibri. “Em bategava el cor, la vida estava esgotada en mi, caminava amb por a caure”, escrigué. Un metge, després d’examinar-lo, li digué que patia de “sobredosi de bellesa”. Tanmateix, segurament l’autor d’ “El roig i el negre” es marejà fruit del cansament que arrossegava des de feia dies. En tots cas, l’anècdota no deixa de ser un preciós elogi al viatge com a plaer estètic.

Lluny de patir la síndrome d’Stendhal, els actuals turistes de sentits atrofiats s’han convertit en col·leccionistes d’estampes egocèntriques. Incapaços de desconnectar d’ells mateixos, es fotografien de manera impulsiva en lloc de badocar de manera reflexiva. Visiten indrets a partir de la imatge que d’ells s’han creat en l’era del miratge de la multiconnexió. D’aquesta manera, les decepcions estan garantides. Els japonesos ja són víctimes de la coneguda com a síndrome de París. La malaltia, diagnosticada el 1986 pel psiquiatra Hiroaki Ota, al·ludeix al fort contrast cultural existent entre les expectatives dels nipons i la realitat parisenca. Així, alguns d’ells pateixen atacs d’ansietat en veure que la pintoresca i bohèmia Ciutat de la Llum que tenen idealitzada és en realitat una capital plena de renous i amb gent antipàtica. Aquests educats viatgers no podran repetir mai les paraules de Rick a la mítica pel·lícula Casablanca: “Sempre ens quedarà París”.

mister evasio

Tanmateix, la majoria de turistes són fills de la societat líquida de Bauman: surfegen pels llocs que transiten a la recerca estèril de la felicitat. Tornen, doncs, a casa amb el mateix bagatge espiritual amb què sortiren. Són els nous Ulisses extraviats. El personatge d’Homer arribà renovat a la seva estimada Ítaca després de les diferents odissees que visqué (o patí) durant deu anys d’atzarosa travessia. Ara, en canvi, el viatge ha de deixat de ser un profitós mètode intel·lectual d’introspecció. El turista ja ha mutat en “Míster Evasió”. La novel·la homònima de Blai Bonet bé podria tenir avui una segona part amb el succedani decadent del seu protagonista.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/07/2016), parl sobre "Per què viatjam?":

Si voleu reflexionar més sobre aquest tema us recoman el llibre "El arte de viajar", del filòsof suís Alain de Botton. I aquí teniu un llistat de frases sobre l'acció de viatjar.

Articles del web relacionats:
L'era líquida
El capitalisme que ens decapita
- Consumisme romàntic

Tots som Espàrtac!

En l’actual era de la globalització capitalista, que ens decapita a tots, tots som Espàrtac! El segle I aC la República romana patí una sacsejada important. Les conquestes territorials havien duit fins a Itàlia un gran nombre d’esclaus de guerra, que patien un tracte indigne. Un d’ells, Espàrtac, un gladiador d’origen traci (l’actual Bulgària), digué basta i entre el 73 i el 71 aC encapçalà una revolta de 50.000 esclaus.

La insurrecció, nascuda a Càpua, es va estendre per tot Itàlia amb importants victòries. Finalment, però, Cras i Pompeu –dos generals d’anomenada- la varen sufocar. Molts dels revoltats foren crucificats al llarg de la via Àpia, als afores de Roma -també, però, s’especula que el mateix Espàrtac hauria mort en el camp de batalla.

Espàrtac el gladiador
Espàrtac el gladiador, protagonitzat per l'increïble Kirk Douglas

A pesar de la seva derrota,  el líder traci aconseguí accelerar la decadència de la República i posar al descobert les misèries d’un sistema polític superb i corrupte. Amb tot, la revolució dels esclaus que liderà fracassà perquè Espàrtac lluitava per un concepte (llibertat) que els seus homes no podien entendre. No debades, durant la gloriosa República, i després amb l’Imperi, l’esclavitud era una necessitat econòmica que no plantejava qüestions ètiques.

Un romà acceptava sense embuts que hi hagués ciutadans lliures i altres esclaus. Hi havia tants d’esclaus (servi atrienses) que cadascun d’ells es dedicava a una feina diferent. Vivien supeditats a l’autoritat del seu amo, el qual els podia flagel·lar per divertiment o sotmetre’ls a abusos sexuals.

Espàrtac, la pel·lícula
A la segona meitat del segle XX, la figura d’Espàrtac es popularitzà encara més gràcies a la novel·la homònima del nord-americà Howard Fast i la seva versió cinematogràfica de 1960, dirigida per Stanley Kubrick. La pel·lícula tingué un fort contingut polític, ja que s’estrenà enmig de la croada anticomunista del senador McCarthy, coneguda com la “caça de bruixes”. Així, els gladiadors representen la lluita dels oprimits per la llibertat contra una Roma que encarna la doble moral dels poderosos i la corrupció del capitalisme.


Estàtua d'Espàrtac als Jardins de les Tuileries, a París
Estàtua d'Espàrtac als Jardins de les Tuileries, a París
 
Els països comunistes canonitzaren el mite d’Espàrtac per múltiples vies. La URSS va promoure la Espartaquiada, una espècie d’alternativa als Jocs Olímpics que se celebraren entre 1928 i 1952. Així mateix, molts clubs de futbol de l’Europa de l’Est es fundaren amb el nom d’Spartk en honor al gladiador romà.

Aquí teniu més informació sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Aquí teniu el gran moment de la pel·lícula de Kubrick: "Jo som Espàrtac":


I aquí teniu l'escena final de la pel·lícula:


Articles del web relacionats:
El capitalisme que ens decapita
Si Ciceró aixecàs el cap
"Chao", esclavitud?
Gladiadors, la història d'una manipulació
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia

Emparaular el món

Article publicat a l'Ara Balears (11/09/2016)

L’ésser humà és un ésser de paraules, un animal gramatical. Ja ens ho diu el nostre gran tòtem Toni Gomila a Acorar: “Les paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen el nostre món i la nostra esquizofrènia; ens expliquen, a nosaltres. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i els forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam els mots... quan moren els mots moren els conceptes. I llavors la vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren els pobles si moren les paraules. És la paraula l’ànima d’un poble”.

Acorar, de Toni Gomila
Acorar, de Toni Gomila
 
Corren, però, mals temps per a les paraules. El mateix Gomila ho il·lustra a la perfecció amb el següent exemple: “El jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3 o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de les coses efímeres, de les coses que es venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part del record [...]. De les coses permanents, de les que transcendeixen el nostre efímer pas per la vida, no els interessa res, ni el seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa”.
 
Ara més que mai, doncs, cal emparaular el món. L’autor d’aquesta expressió és el català Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat. El seu punt de partida són les reflexions de Ludwig  Wittgenstein ("Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món"), de George Steiner (“El que no s’anomena no existeix”) i de Walter Benjamin (“El llenguatge és un mitjà per crear i modificar la realitat”). No hi ha dubte que pensam en funció de les paraules que coneixem. Naixem sense paraules i a través de les paraules ens ubicam al món i comprenem la realitat.

Lluís Duch
Lluís Duch
 
En l’actual era de la imatge narcotitzant, Duch reivindica l’Homo loquens davant l’Homo Videns, víctima d’un empobriment lingüístic galopant, d’un “desemparaulament”. I això es produeix en el marc d’una “adolescentització” de la societat. Així ho acaba de manifestar en una entrevista en el darrer número de la revista Sàpiens: “Evidentment no tinc res en contra de l’adolescència com a edat, però el que la caracteritza és ser una etapa de trànsit, i per tant s’hi manifesten les inseguretats més fortes i la falta de referències i de criteris sòlids. Això ho aprofita el sistema en què vivim (un sistema neoliberal que ha tingut i té conseqüències nefastes d’una manera absoluta), per apoderar-se de l’ànima del moment, per dir-ho així. I veiem que la gent de setanta anys vol vestir i vol viure com si fossin nois i noies de vint anys”. En aquesta línia, el monjo de Montserrat considera que la decadència de les Humanitats a l’ensenyament ja va bé als poders establers, interessats en societats crèdules que no es qüestionin el que fan.
 
La societat actual, desarmada de paraules, viu en una espècie de corda fluixa. Duch insisteix que “l’accelaració del temps impedeix que digerim les novetats, i ara estem amb una indigestió absoluta, instal·lats en una provisionalitat sense fi”. Aquesta provisionalitat es veu agreujada per una manca de consciència històrica, sobretot entre les noves generacions. Molts no se saben ubicar en el trajecte de la humanitat i obliden que som éssers de memòria i de tradició. Volen obrir-se pas pel món, ignorant un  passat ben necessari per saber qui som i cap a on anam. Ningú no diria ja que som hereus de la Revolució francesa i de la Il·lustració.

Emparaular el món
Emparaular el món
 
La memòria ens fa persones i ens dóna les eines per a establir un codi ètic. Avui, però, arrossegats per reduccionismes i atrapats per la tecnolatria, assistim a marxes forçades cap a una societat de l’oblit, on la banalització de la paraula va en detriment de la capacitat crítica dels individus. Abans hi havia l`èpica de ser conscients que l’home estava fent història. Ara, totalment descontextualitzats i extraviats, d’actors hem passat a ser espectadors. Sembla com si les utopies ja no anassin amb nosaltres. S’ha imposat la “hictopia”, la veneració de l’ara i aquí (hic, en llatí).
 
Duch té clar que sense paraules ens estam deshumanitzants i posant en perill la convivència. Així doncs, sepultada la nostra condició d’ésser semiòtics, cada cop serà més difícil establir ponts de diàleg per desxifrar la complexa realitat. L’homogeneïtzació mental que ha duit la globalització acabarà amb el polifonisme tan propi dels humans. Només ens queda una solució: tornar a emparaular el món. Haurem de tenir en compte el testimoni de Lao-Tse, un llegendari filòsof xinès del segle IV aC. Quan el senyor del seu territori li va encarregar formar govern, li va preguntar quina mesura adoptaria primer. I la resposta va ser: “La renovació, la curació de la paraula”. Estaria bé que en prenguessin nota el nostres governants.

Lluís Duch també deia que l'ésser humà és un animal logomític. Ho explica A. Chillón en aquest article.

Aquí teniu el famós fragment d'Acorar sobre l'actual pobresa lingüística:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:





Aquí teniu un homenatge a la paraula de la mà de Miquel Martí i Pol. És el poema Paraules al vent (1954): 

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.

Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.

I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop en hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga, 
i hem restat indecisos
com aquell que descobreix la ciutat que visita.

Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraules
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
peruè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.


Racisme, l'origen d'un estigma

Extracte en català del reportatge publicata a la revista Clío del setembre de 2016 (Núm. 179)

Els mals ancestrals del racisme ens tornen a assetjar. Encara són molts els símptomes que demostren que la nostra societat, en plena era de la globalització, es resisteix a conviure amb la diversitat. Són els mateixos símptomes que han provocat les atrocitats més grans de la història de la humanitat.

El color de la nostra pell sempre ha cridat l’atenció i ha estat motiu per classificar la humanitat en races. Encara que la Bíblia no parla de “races”, sinó de “nacions” o “tribus”, sí que fa referència a tres personatges que, segons algunes tradicions, donaren origen a les tres races conegudes fins aleshores. Són els fills de Noè -Jàfet, Sem i Cam-, encarregats de repoblar la terra després del diluvi universal. Jàfet esdevingué el pare del continent europeu –de pell blanca-, Sem, de l’asiàtic –de pell groga-, i Cam (en hebreu significa “morè”), de l’africà. L’esclavitud que patiren els africans durant el colonialisme també trobà una explicació en les Sagrades Escriptures: Cam, que s’havia rigut del seu pare en trobar-lo un dia ebri i despullat, fou condemnat per Noè a ser “servent dels servents del seus germans”. Al segle XVIII el naturalista suec Carl Linneu descobrí una quarta raça, la roja, que representaven els indis d’Amèrica. Classificacions com aquestes es feren, sens dubte, a partir del prejudici que la “raça blanca” és superior biològicament i intel·lectual a la resta. Res més lluny de la veritat científica.

Els nins i el racisme
Els nins i el racisme

Avui en dia els científics prefereixen no parlar de “races”. És cert que les 6.000 milions de persones que habitem la terra portem una “carrosseria” diferent en funció de la regió climàtica on hem nascut. Ara bé, tots portem el mateix “motor” ja que formem part d’una mateixa espècie, la de l’Homo Sapiens. Els experts insisteixen que els nostres avantpassats peluts d’Àfrica, igual que els ximpanzés actuals, tenien una pell clara sota el pèl. Un cop, però, perderen el pèl, desenvoluparen una pell obscura, amb més melanina, per protegir-se dels raigs ultraviolats. A mesura que ara fa uns 60.000 anys els humans emigraren cap al nord, a regions on el sol brilla amb menys intensitat, la seva pell anà produint menys melanina i, per tant, agafà tonalitats més clares.

Aquí teniu una interessant entrevista del diari Ara Balears (17/03/2017) al mallorquí Lluís Quintana Murcidirector científic de l’ Institut Pasteur de París. Assegura que les races no existeixen.

Aquest article és interessant. Es titula "La banalització del racisme".

I aquest reportatge, del blog "Històries d'Europa", parla sobre els zoos humans.

Aquí teniu la meva intervenció a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/09/2016). Parl sobre els orígens del racisme:

Paraules letals

Article publicat a l'Ara Balears (04/01/2015)

A l’antiga democràcia atenesa ja existien els demagogs, aquells que, gràcies a la seva portentosa oratòria, arrossegaven (ágo) el poble (demos) més dòcil. Eren encantadors de serps, bons coneixedors del poder hipnotitzador de la paraula. Al segle XIX el filòsof alemany Arthur Schopenhauer no s’està d’advertir-nos que el llenguatge pot ser una autèntica arma de destrucció massiva. En el seu irònic opuscle “L’art de tenir sempre raó” ens oferí unes pautes per aconseguir que les nostres idees triomfin, malgrat que siguin inconsistents o falses.
 
Ara tenim al nostre abast una altra obra que és un nou avís a navegants: “En aquesta gran època... els punys són paraules” (Edicions del 1979). El seu autor, el filòleg català  Jordi Martí i Font, reflexiona sobre com el poder establert s’ha apropiat del pensament col·lectiu subvertint el significat primigeni de les paraules. És una manera sibil·lina d’endormiscar la població i anul·lar qualsevol dissidència. Tot plegat s’aconsegueix principalment a través dels eufemismes, paraules que suavitzen una realitat desagradable. D’exemples, no en falten.

Eufemismes que confonen
Eufemismes que confonen
 
Ja fa temps que els conflictes armats han passat a dir-se “guerres preventives” o “humanitàries” amb víctimes conegudes com a “danys col·laterals”. Quan el capitalisme esgotà les seves cohartades i començà a ensenyar la seva pitjor cara, fou rebatejat amb el nom de “globalització”. Per preparar-nos psicològicament davant l’arribada de la crisi, el president Zapatero exorcitzà la seva ineptitud parlant de “desacceleració econòmica”. Aleshores se’ns exigí una baixada de sous sota l’etiqueta de “devaluació competitiva dels salaris”. Els acomiadaments i les retallades foren simples “reformes” o “ajustaments econòmics” i l’amenaça del rescat bancari es disfressava d’ “operació de finançament extern”. La pujada de l’IRPF consistia en un “recàrreg complementari temporal de solidaritat” i el copagament en la sanitat pública tan sols era un “tiquet moderador sanitari”.  Mentrestant, les amnisties fiscals per als rics eren vistes com a “mesures excepcionals per incentivar la tributació de rendes no declarades”. Per digerir tants de despropòsits, les nostres penes s’han convertit en “sacrificis necessaris”.
 
Aquest és l’efecte anestèsic dels eufemismes, que en realitat són paraules letals si s’empren de manera perversa i cínica per vendre veritats irrefutables. El franquisme ja en féu un abús. El seu règim es presentà com una “democràcia orgànica”, les vagues eren “conflictes laborals” i els partits polítics, “associacions”. El nazisme tampoc no s’està d’enverinar ments dotant de valor positiu idees del tot repulsives. Fou famosa l’expresió “solució final” per referir-se a l’extermini sistemàtic de la població jueva. El ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, s’esforçà molt a vendre bé el producte.
 
Amb la restauració de la democràcia, el poder es tornà a abonar a la manipulació lèxica. Tanmateix, per molt que ens intentin enganar, les hipotètiques bondats dels eufemismes per maquillar situacions crítiques tan sols són a curt termini. Al final, si no s’aborden els problemes, la veritat s’acaba imposant. La gent no és tan beneita, sobretot en una època tecnològica en què podem sortejar els mitjans de comunicació tradicionals que actuen d’altaveus del govern de torn.

El mal del llenguatge políticament correcte
El mal del llenguatge políticament correcte
 
No hi ha dubte que l’opressió institucional s’exerceix també a través del llenguatge. Els governants que nomenen la realitat controlen la nostra percepció del món. El mateix fan els pares amb els seus fills quan els imposen un lèxic concret. Convé, però, que deixem de ser tractats com a eterns menors d’edat. Fa 2.500 anys, a Atenes, la democràcia es pervertí per culpa dels demagogs, que s’aprofitaren de la seva dialèctica per manipular les masses més indefenses. Avui tornam a patir el mateix mal. Estam entabanats amb  paraules aparentment innòcues, carregades de bones intencions, que, realment, però, ens conviden a la resignació.
 
Des de fa ja massa temps el nostre pensament està segrestat per les mentides del llenguatge políticament correcte. Comença a ser hora que ens rebel·lem contra tantes aberracions semàntiques que ens distorsionen la mirada. Només essent amos de les nostres paraules podrem afrontar amb garanties un futur esperançador com a persones i com a col·lectiu. La història de la humanitat és la història de la seva emancipació lingüística.

Convé tenir presents les paraules del gran periodista polonès Ryszard Kapuscinki (1932-2007): “La guerra no comença amb el primer tret. La guerra comença amb el canvi de llenguatge”.  En aquest sentit, el traductor xilè Adan Kovacsics explica a Guerra i llenguatge com durant la I Guerra Mundial l’exèrcit austro-hongarès va crear una oficina de premsa des d’on un exèrcit d’escriptors treballava per donar nous significats a velles paraules. L’objectiu era proveir de fervor patriòtic els joves que anaven a la guerra.

Per reflexionar més sobre la força de les paraules aquí teniu extracte d’un article del filòsof Josep Ramoneda (Diari Ara, 21/05/2016):

“Vaig veure Victòria al TNC i em vaig quedar amb una idea que un mestre republicà deixa anar després de patir detenció i tortura: no saber què volen dir les paraules és el pitjor que pot passar. Vaig pensar en vides injustament allargades que, en no comprendre el sentit dels mots, es troben fora del món fins i tot abans de marxar-ne.

La dissolució de les paraules té també significació col·lectiva. Se sol donar de dues maneres: perquè un sistema de dominació fa seves les paraules que tenen més càrrega simbòlica utilitzant-les en sentit contrari del que signifiquen (que és el que lamenta el mestre republicà); o perquè les coses van més de pressa que les idees i hi correm al darrere posant-los noms que no ens diuen res sobre elles. Quan el franquisme parlava d’ estado de derecho era un eufemisme d’ estat d’opressió, que ens ha deixat com a herència un correlat, imperio de la ley, que alguns encara utilitzen amb incomprensible frivolitat”.

Aquí teniu la fantàstica canço de Quimi Portet "Putes paraules":


I per acabar, dues frases per reflexionar:

  • “El llenguatge és el bé més preuat, i alhora el més perillós que se li ha donat a l’home” (Holdërlin)
  • «Les paraules, com és ben sabut, són les grans enemigues de la realitat» (Joseph Conrad)

Articles relacionats:
Al principi existia la paraula
Mots que es xiuxiuegen
Democràcia obsoleta
-
 La veritat de la mentida
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
-
 Apologia de la paraula
- Paraules voladores

El complex d'Alexandre

El complex d’Alexandre és el ressentiment del fill envers el pare, que no el deixa créixer com a persona. Recordaria una mica el complex d’Èdip. Es diu que Alexandre Magne (356 aC-323 aC), en assabentar-se dels triomfs bèl·lics del seu pare Filip II de Macedònia, va exclamar amb ira i frustració: "El meu pare no em deixa ja res per conquistar!". En aquest cas els psicoanalistes parlen d'una "ofensa narcisista del jo". Tanmateix, Alexandre va arribar a superar amb escreix el seu pare. Un altre cop, doncs, la psicologia tergiversa la història.

El 338 aC, a la batalla de Queronea, Filip II, un hel·lenòfil empedreït, havia aconseguit sotmetre les polis gregues al regne de Macedònia. Al cap de tres anys, en morir en estranyes circumstàncies –diuen que la seva dona Olímpia l’ordenà assassinar-, Alexandre, de tan sols vint anys, assumí les regnes d’aquell reialme. El nou capitost es va encarregar de fer realitat el projecte del seu pare: acabar amb l’imperi persa de Darios III.

Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma
Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma

Dalt del seu cavall Bucèfal, Alexandre va aconseguir bastir un imperi d’unes dimensions desconegudes a la seva època, que anava des de Grècia i Egipte fins a la vall del riu Indus, a tocar amb l’Índia. Va ser la conquesta més espectacular i la més ràpida de l’antiguitat, en tretze anys (336-323 aC). Sens dubte, fou la primera globalització del món antic. Alexandre va ser bastant tolerant amb els costums i les estructures polítiques locals. Per això alguns també el consideren el pare de la famosa “aliança de les civilitzacions”.

Alexandre Magne, Rembrandt (1655)
Alexandre Magne, Rembrandt (1655)

Nus gordià
Alexandre va actuar com una autèntica màquina piconadora a Àsia. La clau del seu èxit militar, però, la trobam en una anècdota que li va passar a la ciutat de Gòrdion, a Frígia. En aquesta ciutat del centre de l’actual Turquia hi havia un carro reial fermat amb un complicat nus: el famós nus gordià. Segons una llegenda, qui aconseguís desfer-lo conqueriria tota Pèrsia. Alexandre ni tan sols el va intentar desfer, sinó que simplement el va tallar amb la seva espasa davant l’horror dels sacerdots. Amb tot, en aquell mateix moment un tro va ressonar. Com que a Egipte un oracle li havia dit que era fill de Zeus, Alexandre va interpretar aquell tro com la benedicció del totpoderós déu a la seva conducta. Des d’aleshores “tallar el nus gordià” s’utilitza com a sinònim de resoldre un problema complex a través d’una acció dràstica.

Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)
Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)

La fi d’un somni
El 327 aC, a la conca de l’Indus, mentre Alexandre lluitava contra el rei Poros, moria el seu vell i estimat cavall Bucèfal. El 324 aC el rei macedoni va rebre la notícia d’una altra pèrdua: una malaltia s’havia emportat el seu íntim amic Hefestió, amb qui suposadament mantenia una relació homosexual. Mentrestant, continuava viu el seu somni d’unificar Occident i Orient en un imperi panhel·lènic, on es fusionessin les creences de grecs i bàrbars.

Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)
Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)


Tanmateix, el macedoni no va poder gaudir molt del seu gran projecte. El 323 aC, després que el seu exèrcit, exhaust, l’hagués dissuadit de conquerir l’Índia, la mort el va sorprendre a Babilònia (l’actual Iraq) –suposadament va morir d’unes febres. Tenia trenta-dos anys i havia fundat més de cinquanta ciutats per tot Àsia amb el seu nom (la més famosa és l’Alexandria d’Egipte). En el llit de mort, se li va preguntar a qui volia deixar el poder i ell va respondre amb un fil de veu: “Al millor”. Però es va oblidar de dir qui era, el millor –aleshores Alexandre tenia dos fills, l’un era infant i l’altre encara estava en el ventre de la seva dona.

Alexandre en el seu llit de mort
Alexandre en el seu llit de mort


Els seus generals, anomenats diàdocs (“els successors”), varenn iniciar així una dura batalla per fer-se amb el poder d’aquell immens imperi. Aquest, tanmateix, es va desmembrar en petits regnes anomenats “regnes hel·lenístics”. El més conegut de tots va ser el d’Egipte, que quedà sota el poder de Ptolomeu, l’artífex de la biblioteca d’Alexandria.

Aquí teniu la història de les enigmàtiques últimes paraules que va proferir Alexandre Magne en el seu llit de mort.

Sabíeu que Alexandre el Gran va ser el primer a trobar petroli a l'Iran? Aquí en teniu tota la informació.


Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Alexandre. Aquest altre està dedicat als seus descendents.


Aquí teniu un documental d'Alexandre Magne:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px