Banner Top

Les Guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de la història

Extracte del reportatge publicat el setembre de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 71) amb l’assessorament de Xavier Espluga, professor de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona.

L’11 de setembre de 2001 el món es trasbalsà. L’atac islamista a les torres bessones de Nova York ens sumí de ple en l’anomenada “Guerra de Civilitzacions”. Orient i Occident, però, ja es van enfrontar per primer cop fa 2.500 anys en les Guerres Mèdiques. Aleshores, les dues principals potències de l’època, Grècia i Pèrsia, es disputaren l’hegemonia cultural i religiosa del planeta. 

La història de la humanitat està feta de conquestes. Des de sempre hi ha hagut pobles que han volgut estendre els seus dominis i sotmetre’n d’altres. I és que antigament no hi havia manera d’estar tranquil. Sempre s’havia de mirar de reüll el veí per por a què t’envaís. L’estat habitual era la guerra i no la pau. Al segle V aC la visió que tenien els grecs del món era, per descomptat, més simple de la que ens mostren els actuals mapes. La Terra era concebuda com un disc envoltat per un gran riu, l’Oceà. El seu cor era la Mar Egea, que regava Grècia i les costes del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient. La península Ibèrica, amb les seves columnes d’Hèrcules (a l’estret de Gibraltar), sortia dibuixada com el límit del món conegut.
 
Aviat aquest epicentre hel·lènic va patir l’amenaça d’un enemic: els perses, coneguts pels grecs amb l’adjectiu de medes. La confrontació donà lloc a les Guerres Mèdiques. Era el primer cop que Occident, representat per Grècia, veia tocada la seva hegemonia per Orient, simbolitzat per l’Imperi Persa. Per a molts historiadors fou el primer xoc de civilitzacions de la humanitat –l’islam encara trigaria més de mil anys a fundar-se. La guerra de Troia, ocorreguda al segle XII aC, havia estat al cap i a la fi un petit conflicte local entre dos pobles d’una banda i l’altra de l’Egeu. I és que posats a comparar, els troians estaven a anys llum de la puixança dels perses.
 
Un duel de titans
L’Imperi Persa havia nascut al segle XII aC a l’Iran com a successor dels grans Estats mesopotàmics. Els seus dominis s’ampliaren considerablement sota el regnat de Cirus II el Gran (559-529 aC). Des del riu Indus conquerí Babilònia, les ciutats fenícies del Líban i les poleis gregues de la costa jònica de l’Àsia Menor (avui Turquia). El salt a Europa arribà amb Darius I. El 514 aC aquest rei persa travessà amb 700 mil homes el pont de l’Hel·lespont, l’actual estret de Dardanels. Primer conquerí Tràcia (Bulgària) i després es dirigí cap a les estepes ucraïnes. L’objectiu era sotmetre els escites.
 
Aquest cop Darius, però, es trobà amb un enemic difícil d’eliminar. Davant la destresa dels seus temibles genets, no tingué més remei que empassar-se l’orgull i recular com faria Napoleó vint-i-quatre segles més tard. “Quins homes! Són escites!”, exclamà l’emperador francès el setembre de 1812 mentre els russos prenien foc a Moscou. Rememorava d’aquesta manera el passatge del cèlebre llibre d’Heròdot, Història, que narra com aquell valerós poble de l’Antiguitat havia estat capaç d’arrasar el seu propi país per burlar els perses de Darius.
 
L’expansionisme persa aviat començà a pesar. Les províncies que s’anaren creant, conegudes com a satrapies, es convertiren en autèntiques tiranies per als pobles sotmesos. Els primers a rebel·lar-se foren les ciutats gregues de Jònia. La revolta, però, fracassà per la manca de coordinació entre les póleis i l’aïllament de Jònia. Tot i haver restablert el control, Darius es temia que Atenes donés suport a noves insurreccions a la costa de l’Àsia Menor on tenia importants interessos comercials. Calia, doncs, passar a l’atac com a mesura de prevenció –avui en dia aquesta excusa no ens resulta gens estranya. És així com va néixer la Primera Guerra Mèdica.

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat als hoplites.

Articles del web relacionats:
Heròdot, el primer periodista de la història
Si vols pau, paga

El complex d'Alexandre

El complex d’Alexandre és el ressentiment del fill envers el pare, que no el deixa créixer com a persona. Recordaria una mica el complex d’Èdip. Es diu que Alexandre Magne (356 aC-323 aC), en assabentar-se dels triomfs bèl·lics del seu pare Filip II de Macedònia, va exclamar amb ira i frustració: "El meu pare no em deixa ja res per conquistar!". En aquest cas els psicoanalistes parlen d'una "ofensa narcisista del jo". Tanmateix, Alexandre va arribar a superar amb escreix el seu pare. Un altre cop, doncs, la psicologia tergiversa la història.

El 338 aC, a la batalla de Queronea, Filip II, un hel·lenòfil empedreït, havia aconseguit sotmetre les polis gregues al regne de Macedònia. Al cap de tres anys, en morir en estranyes circumstàncies –diuen que la seva dona Olímpia l’ordenà assassinar-, Alexandre, de tan sols vint anys, assumí les regnes d’aquell reialme. El nou capitost es va encarregar de fer realitat el projecte del seu pare: acabar amb l’imperi persa de Darios III.

Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma
Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma

Dalt del seu cavall Bucèfal, Alexandre va aconseguir bastir un imperi d’unes dimensions desconegudes a la seva època, que anava des de Grècia i Egipte fins a la vall del riu Indus, a tocar amb l’Índia. Va ser la conquesta més espectacular i la més ràpida de l’antiguitat, en tretze anys (336-323 aC). Sens dubte, fou la primera globalització del món antic. Alexandre va ser bastant tolerant amb els costums i les estructures polítiques locals. Per això alguns també el consideren el pare de la famosa “aliança de les civilitzacions”.

Alexandre Magne, Rembrandt (1655)
Alexandre Magne, Rembrandt (1655)

Nus gordià
Alexandre va actuar com una autèntica màquina piconadora a Àsia. La clau del seu èxit militar, però, la trobam en una anècdota que li va passar a la ciutat de Gòrdion, a Frígia. En aquesta ciutat del centre de l’actual Turquia hi havia un carro reial fermat amb un complicat nus: el famós nus gordià. Segons una llegenda, qui aconseguís desfer-lo conqueriria tota Pèrsia. Alexandre ni tan sols el va intentar desfer, sinó que simplement el va tallar amb la seva espasa davant l’horror dels sacerdots. Amb tot, en aquell mateix moment un tro va ressonar. Com que a Egipte un oracle li havia dit que era fill de Zeus, Alexandre va interpretar aquell tro com la benedicció del totpoderós déu a la seva conducta. Des d’aleshores “tallar el nus gordià” s’utilitza com a sinònim de resoldre un problema complex a través d’una acció dràstica.

Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)
Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)

La fi d’un somni
El 327 aC, a la conca de l’Indus, mentre Alexandre lluitava contra el rei Poros, moria el seu vell i estimat cavall Bucèfal. El 324 aC el rei macedoni va rebre la notícia d’una altra pèrdua: una malaltia s’havia emportat el seu íntim amic Hefestió, amb qui suposadament mantenia una relació homosexual. Mentrestant, continuava viu el seu somni d’unificar Occident i Orient en un imperi panhel·lènic, on es fusionessin les creences de grecs i bàrbars.

Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)
Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)


Tanmateix, el macedoni no va poder gaudir molt del seu gran projecte. El 323 aC, després que el seu exèrcit, exhaust, l’hagués dissuadit de conquerir l’Índia, la mort el va sorprendre a Babilònia (l’actual Iraq) –suposadament va morir d’unes febres. Tenia trenta-dos anys i havia fundat més de cinquanta ciutats per tot Àsia amb el seu nom (la més famosa és l’Alexandria d’Egipte). En el llit de mort, se li va preguntar a qui volia deixar el poder i ell va respondre amb un fil de veu: “Al millor”. Però es va oblidar de dir qui era, el millor –aleshores Alexandre tenia dos fills, l’un era infant i l’altre encara estava en el ventre de la seva dona.

Alexandre en el seu llit de mort
Alexandre en el seu llit de mort


Els seus generals, anomenats diàdocs (“els successors”), varenn iniciar així una dura batalla per fer-se amb el poder d’aquell immens imperi. Aquest, tanmateix, es va desmembrar en petits regnes anomenats “regnes hel·lenístics”. El més conegut de tots va ser el d’Egipte, que quedà sota el poder de Ptolomeu, l’artífex de la biblioteca d’Alexandria.

Aquí teniu la història de les enigmàtiques últimes paraules que va proferir Alexandre Magne en el seu llit de mort.

Sabíeu que Alexandre el Gran va ser el primer a trobar petroli a l'Iran? Aquí en teniu tota la informació.


Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Alexandre. Aquest altre està dedicat als seus descendents.


Aquí teniu un documental d'Alexandre Magne:


Panteons per a tothom

Al segle I aC el cònsol Marc Agrippa, gendre d'August, féu erigir a Roma un temple dedicat a tots (πάντες) els déus (θεοί), és a dir, un Πάνθειον -al segle II dC, després d'haver patit uns quants incendis, seria reconstruït per l'emperador Adrià. Avui la paraula panteó ha canviat de significat i ha passat a al·ludir a un sepulcre monumental on reposen diversos membres d'una família o els homes il·lustre d'un país. La història d'aquesta evolució semàntica és ben curiosa.

El Panteó d'Agripa va mantenir la seva funció inicial fins a la decadència de Roma al segle V. A principis del segle VII l'emperador bizantí Focas regalà el temple al papa Bonifaci IV, que decidí convertir-lo en una església de màrtirs consagrada a la Verge Maria. És per això que hi féu traslladar les relíquies dels màrtirs que hi havia a les catacumbes cristianes.

A partir del Renaixement, el Panteó passà a ser seu de l'Acadèmia dels Virtuosos de Roma i és aleshores quan començà a servir de sepulcre de grans artistes italians, entre ells, Rafael i Vignola. A finals del segle XIX la dinastia Saboya, amb el rei Víctor Manel II, decidí usar també aquest temple com a sepulcre familiar. Fou així com la idea de ser enterrat en un edifici ostentós fou imitada per nombroses persones il·lustres o adinerades.

Mausoleu
A vegades un panteó es confon amb un mausoleu, una tomba monumental que agafa el nom de Mausol, un sàtrapa de l'Imperi persa. Al segle IV aquest dictador, mogut per la seva alta autoestima, es féu construir a l'actual ciutat turca de Bodrum un gran sepulcre que havia de allotjar el seu cos. L'edifici, de 50 metres d'altura, fou batejat com a Mausolm—eion ("dedicat a Mausol") i esdevingué una de les set meravelles del món antic. Al segle XVI seria enderrocat i l'activitat sísmica, bastant freqüent a la zona, acabà per destruir-lo.

 

Primer mausoleu de la història
Primer mausoleu de la història


Compte amb la catalèpsia!
Tant en un panteó com en un mausoleu cal anar en compte a no ser enterrat viu. Els que ho saben bé són els que tenen por de patir catalèpsia, que és així com s’anomena la mort transitòria. La paraula conté les arrels gregues κατὰ (“per avall”) i λαμβάνω (“agafar”). Per tant, literalment, catalèpsia vol dir “agafar per avall”, “caure del tot”.

Un famós cas de catalèpsia fou el que, segons una llegenda, protagonitzà el 1834  un “tío” anomenat Esteban Fernández, amo d’un carrusel en el “Paseo de las Delicias de Madrid”. Quan tothom pensava que havia mort d’un atac de cor, en el taüt, moments abans de ser enterrat, va despertar i cridà “Estoy vivo”. D’aquí que s’anomenàs “tiovivo” el seu carrusel amb cavallets.

Per a més informació sobre aquest tema, també podeu consultar aquests altres articles:

Memento mori
- Halloween versus Tots Sants
- Qui no voldria estar enterrat entre els déus?
El present és un present

I aquí teniu la meva intervenció sobre la mort al programa "Balears fa ciència":


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px