Banner Top

Hores a la romana

Els romans comptaven les hores d’una manera diferent de com ho feim avui. Amb l’ajuda dels rellotges de sol, les comptaven de tres en tres, de la següent manera:
  • Prima. Era la primera hora des de l’alba –que, depenent de l’estació, podia ser a les 04.30h o a les 07:30h- fins a la tercera, a mig matí.
  • Tertia. Comprenia des de la tercera hora fins a la sisena, al migdia.
  • Sexta. Comprenia des de la sisena hora fins a la novena, a mitja tarda -aquesta franja coincidia amb el moment de més calor en què s'aprofitava per fer la migdiada o sesta.
  • Nona. Comprenia des de la novena fins a la posta de sol -d’aquí ve l’expressió “anar a fer nones” que es fa servir per indicar a un nen que ha d’anar a dormir -en anglès el terme afternoon també ens recorda aquesta antiga franja horària.
 
Lawrence Alma Tadema. La sesta o Escena pompeiana. 1868. Museo del Prado.
Lawrence Alma Tadema. La sesta o Escena pompeiana. 1868. Museo del Prado.

Les dotze hores del dia es repartien en dos grups d’acord amb el migdia (meridies), de manera que hi havia 6 hores ante meridiem (a.m) i 6 hores post meridiem (p.m)  -en anglès encara fan sevir aquests acrònims. La seva duració variava en funció de l’època de l’any. I és que, com que el període de llum augmentava a mesura que els dies s’atansaven al solstici d’estiu i disminuïen a partir de llavors, la duració de les hores també augmentava i disminuïa. Les hores, per tant, no sempre eren de seixanta minuts: en el solstici d’hivern (el dia més curt) les hores diürnes eren d’uns 45 minuts, mentre que a l’estiu s’allargaven fins a 75.
 
La nit no es dividia en hores sinó en quatre períodes iguals anomenats vigiliae (“vetlles”), la durada dels quals lògicament també variava segons les estacions. Així hi havia prima vigilia, secunda vigilia, tertia vigilia i quarta vigilia.
 
La migdiada
 
La migdiada (Ramon Martí i Alsina, 1884, MNAC) 
 
A quina hora va morir Jesús?
Tenint en compte aquesta divisió del temps que hi havia al món romà, la pregunta és: A quina hora va morir Jesús? L’evangeli de sant Marc, corregit en versions posteriors, ens dóna la resposta: “Arribada l’hora sisena [migdia], es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a l’hora novena [a mitja tarda]. I a l’hora novena Jesús va cridar amb tota la força: « Eloí, Eloí, ¿lema sabactani?» -que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?»”.  Segons Sant Joan (19, 30), les últimes paraules que va dir Jesús a la creu foren: Consummatum est (“S'ha acabat”).

Calvari (Cranach)
Calvari (Cranach)
 
Hores canòniques
Els monjos de l’edat mitjana adaptaren la divisió del temps del món romà a les seves ocupacions espirituals. El resultat foren les famoses set hores canòniques destinades a l’oració i conegudes per això com a “instants de Déu”:
  • Les Matines, poc després de mitjanit.
  • Les Laudes, a l’aurora on es resava un salm que contenia de manera reiterativa l'imperatiu laudate (“lloau”) -d'aquí el nom.
  • La Prima, la tertia, la sexta i la nona: de tradició romana.
  • Les vísperes, a mitja tarda, després de la posta de sol.
L'italià Sant Benet (480-547), el fundador de la vida monàstica a Occident, fou el promotor d'aquesta divisió. Es basà en el salm V de l'Antic Testament que diu: ”Set vegades al dia t'alabaré”. Amb el temps hi afegiria una vuitena hora, les completes, per donar gràcies a Déu abans d’anar a dormir.

Clepsidra
Clepsidra

A la nit i als dies ennigulats, que era quan el rellotge de sol no tenia cap utilitat, s’empraren diversos sistemes per calcular les hores canòniques. Hi hagué el rellotge de vela, on el temps venia marcat per la consumició d’una espelma. També es podia recórrer a la clepsidra (“lladre d’aigua” en grec, derivat de κλεπτω, “robar” + ὑδωρ, “aigua”). Aquest rellotge, ja conegut també pels egipcis, estava format per dos recipients. Un s’omplia de l’aigua que queia de l’orifici de l’altre. El seu nivell de caiguda indicava les hores, la qual cosa plantejava un problema. La velocitat del flux depenia de la pressió de l’aigua, i aquesta variava sempre en funció de la quantitat d’aigua que quedava en el recipient.

Igual d’imprecís que la clepsidra era el rellotge de sorra. Consistia en un recipient de vidre amb dos vasos comunicats per un petit embut per on queia la sorra. Un cop acabat el traspàs, se li havia de donar la volta per continuar amb el còmput del temps, i així successivament.

L’origen de les 24 hores d’igual durada
Seria un grec del segle II aC, Hiparc de Nicea, qui inventà el sistema de 24 hores d’igual durada. La troballa, que tanmateix no seria adoptada fins al segle XIV amb la generalització del rellotge mecànic, fou fruit de les seves investigacions astronòmiques. I és que Hiparc també va ser el primer a calcular amb precisió la durada de l’any solar en 365 dies i 6 hores. 

A Grècia els rellotges de sol reberen el nom de σκάφη (“bol”) a imitació dels que havia ideat al segle IV aC l’astrònom i matemàtic babilònic Berosus. Consistia en un bloc de pedra buidat en forma semiesfèrica que pretenia reproduir la volta del firmament i representar-hi els moviments que s’hi produïen. El pal que mesurava les ombres fou conegut com a γνώμων (“vareta”), que originaria la gnomònica, l’art de construir rellotges de sol.

σκάφη (antic rellotge grec)
σκάφη (antic rellotge grec)


A part de l’σκάφη, en grec els primers instruments per mesurar el temps també es conegueren com a ὥρολογιον (“indicador d’hores”, solarium al món romà), d’on deriva el nostre terme rellotge –en italià la paraula orologio és més fidel a la seva etimologia. 

I per què 24 hores amb 60 minuts?
Si el dia té 24 hores és perquè aquest és el temps que triga la Terra a rotar sobre el seu eix. Aquest sistema deriva de la numeració duodecimal que ja feien servir els antics babilonis. Consistia a comptar les falanges dels quatre dits d’una mà amb el polze. El resultat d’aquesta suma eren dotze segments -avui dia encara hi ha moltes coses (coberts, ous...) que solem comprar per dotzenes i no per desenes. Així doncs, hi hagué dotze segments (hores) per al dia solar, i altres dotze per a la nit. En total, 24 hores.

Origen del sistema duodecimal
Origen del sistema duodecimal


Les hores de seixanta minuts també deriven de la numeració duodecimal. Cada vegada que l’home comptava una dotzena amb la mà esquerra, amb la mà dreta estirava un dit, cosa que només es pot fer cinc cops. Per tant, el recompte total que es podia indicar amb les dues mans era de 5 x 12= 60.

L’únic poble de l’antiguitat que féu servir el sistema sexagesimal fou el sumeri, que després l’abandonà pel decimal. És precisament per influència seva que els minuts i els segons van de seixanta en seixanta, o que un cercle complet es divideix en 360 graus, que és la suma de sis vegades seixanta.

I acabarem amb una expressió ben catalana relacionada amb l’època en què el temps estava controlat pels campanars. És “no tocar quarts ni hores”. Al·ludeix al fet de desvariejar, de tornar-se boig. Per exemple: “Era una mica maniàtic de tota la vida, però, el que és ara, ja no toca quarts ni hores”.

Aquí teniu un article del filòleg Gabriel Bibiloni que recorda que a Mallorca deim "Bon dia tot el dia". I en aquest altre, "Bon vespres, quan es fa fosc". I aquest altre parla de l'expressió "dematí".

Aquí teniu la intervenció del filòleg de la UIB Nicolau Dols a l'espai "Paraula d'acadèmia" d' "El matí de Catalunya Ràdio" de Mònica Terribas. Parla sobre com s'han de dir les hores en català:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/03/2017), parl sobre com s'ha degradat avui el concepte de temps.

Articles del web relacionats:
- L'origen mitològic de l'hivern
-Etimologies estacionals
- La guerra de los relojes
-
 Per què canviam l'hora?
-
 Fills de Cronos
L'hora de les estacions
Revetles que ens desvetlen

Memento mori

Article publicat a l'Ara Balears (06/11/2013)
 
La mort, única certesa de la vida que ens iguala a tots, és ben present en moltes possessions mallorquines. Penjats des d’imponents façanes, els rellotges de sol ens interpel·len amb punyents sentències llatines com Memento mori (“Recorda que has de morir”), Tempus fugit (“El temps fuig”) o Omnes feriunt, ultima necat (“Totes les hores fan mal, l’última mata”). Per molt totpoderosos i imprescindibles que ens creiem, ho podem obviar, però no oblidar: des que naixem, el nostre compte enrere ja està en marxa. Cotidie morimur (“Cada dia morim”), deia Sèneca.

Cotidie morimur
Cotidie morimur
 
Els grecs foren plenament conscients que la vida penja d’un fil. Així ho exemplificaren amb la figura mitològica de les Moires. Es tractava de tres germanes filadores, sovint d’aspecte tenebrós, que teixien el destí dels humans. Cloto desfeia el fil de la vida; Làquesi el recollia en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores. L’ordre era executat per un geni alat anomenat Thànatos (“mort”, d’on tenim tanatori), que posteriorment seria identificat amb el sinistre personatge de la dalla.

Thanatos modern amb la dalla
Thanatos modern amb la dalla

A Roma, les Moires foren rebatejades com a Parques amb una sèrie de variacions respecte a les gregues. El seus noms eren Nona, Decima i Morta, i cadascuna presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. Aquesta última es convertiria en la Parca per antonomàsia que ja trobam en l’himne oficial de Mallorca, La Balanguera. El 1903, el seu autor, Joan Alcover, es va inspirar en una coneguda cançó popular illenca on apareix un personatge femení, el nom del qual podria venir del francès Boulangère (“fornera”). En la nova versió, la Balanguera es convertiria en una vella filadora revestida del caràcter mític de la seva homòloga clàssica. Alcover, però, que patí de prop moltes pèrdues familiars, s’allunyà de la idea de la mort de la Parca llatina. Optà per una d’optimista que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.

Les Parques (Goya)
Les Parques (Goya)
 
Les Parques també rebrien el nom de Fata, del llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat, sinònim de destí. Segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el fat. No és casual que ens posem fatalistes en pensar en el nostre fat. A l’antiguitat es creia que hi havia objectes que podien ser la causa que el destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no tenia la connotació negativa que després adquirí el terme. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué persones que l’esperaren amb els braços creuats; per tant, “s’enfadaven”, és a dir, s’entregaven al fat (in fatum) –res a veure amb l’enuig que ara implica aquest verb.
 
La mort, tanmateix, lluny de coartar-nos, ens ha d’animar a exprimir al màxim les nostres efímeres existències. Ja ens ho va advertir al segle I aC Horaci amb el seu famós Carpe diem (“Aprofita el moment”). I a principis del segle XX el grec Konstantin Kavafis, en el poema Ítaca, apuntà a una interpretació mortuòria de l’illa natal d’Ulisses, el qual hagué de viure una autèntica odissea per poder-hi retornar un cop finalitzada la guerra de Troia: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences [...]. Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca [...].

Al 1975 Ítaca assoliria un nou nivell metafòric en ser musicat per Lluís Llach. El cantautor de Verges transformà la pàtria d’Ulisses en la il·lusió que necessita tot individu per mantenir-se viu fins al final. Aquesta força engrescadora és la que ens ha de permetre conviure millor amb l’altra cara del nostre atzarós pas per aquest món, la finitud. Per tocar amb els peus a terra, sempre tendrem les alliçonadores paraules sobre la fugacitat de la glòria que antigament escoltava el Papa moments abans d’assumir l’encàrrec diví: Sic transit gloria mundi (“Així passa la glòria del món”).

 
Sic transit gloria mundi
Sic transit gloria mundi
 

Amb la negra espasa de Dàmocles amenaçant, de res serveix preocupar-nos del somni etern. És més profitós ocupar-nos de viure el present amb els ulls ben oberts. I, mentre assistim a la nostra imparable decrepitud física –i sovint també moral-, ens podem consolar pensant que la immortalitat ens resultaria massa esgotadora o un autèntic malson en cas d’haver-nos convertit en una ànima en pena. Foragitada la por, ens queda el dubte que, tal com va plantejar Nabokov, si la vida és una sorpresa, per què la mort no hauria de ser-ne una de més gran?

I, per acabar, recordau aquestes frases -no en sé l'autor:

  • “La vida és una malaltia de transmissió sexual amb un alt índex de mortalitat”
  • “L’única cosa certa és que, de la vida, no en sortirem vius”.

En el capítol setè de l’Eclesiàstic trobam la següent reflexió sobre la mort: In omnibus operibus tuis memorare novissima tua et in aeternum non peccabis (“En totes les teves obres, recorda’t de les teves acaballes i no pecaràs mai”).

Les edats i la mort

Les edats i la mort (Han Baldung Grien, 1541 - 1544)


Aquí teniu un article interessant sobre l'enyor d'una persona que ens ha deixat.

In omnibus operibus
In omnibus operibus

Aquí teniu unes reflexions sobre la mort del llibre de l’estoic Sèneca Lletres a Lucili (Llibre XV, Lletra XCIII).

No ens hem de captenir de viure molt, sinó de viure a bastament, car per viure molt necessites el destí, per viure a bastament, la diligència de l’esperit. Llarga és la vida si és plena [...]. ¿De què serveixen a l’un vuitanta anys passats en la vagància? [...]. Ha viscut vuitanta anys. Caldria saber des de quin dia comptes la seva mort. Aquell altre ha mort en la flor de l’edat. Però ha complert els deures de bon ciutadà, de bon amic, de bon fill; en cap punt s’ha emperesit [...].

Diem de tal que ha viscut vuitanta anys. Diríem, més aviat, que ha durat vuitanta anys, a menys que diguem que ha viscut com ho diem dels arbres. Jo et prego, Lucili, que procurem que, talment com les coses de gran preu, la nostra vida no sigui gran en extensió, sinó en valor. Amidem-la per les obres, no pas per la durada [...].

La durada de la vida és cosa que no depèn de nosaltres; que mentre jo visqui, visqui realment, és cosa meva. El que em pots exigir és que no passi la vida en una vergonyosa obscuritat; que meni la vida, i no la deixi passar inútil. ¿Preguntes quina és la vida més duradora? Viure fins a assolir la saviesa. Qui hi ha arribat, ha aconseguit no la fita més llunyana, sinó la més gran [...].

Aquí teniu més reflexions de Sèneca sobre la mort.

Representació de la mort
Representació de la mort

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



Horaci, en les seves Odes (II, 18), també ens convida a la següent reflexió sobre la fugacitat del temps:

Traditur dies die                                                      “Un dia empeny un altre dia
nouaeque pergunt interire lunae                         i noves llunes s’encaminen cap a la mort”


I aquí teniu altres llatinismes relacionats amb la mort

Nihil enim semper floret, aetas succedit aetati.  “Res està sempre en flor, una edat en segueix una altra” (Ciceró) 

Utendum est aetate. Cito pede labitur aetas   “Cal aprofitar l’edat. El temps s’esmuny amb peu rabent” (Ovidi) 

Fugit irreparabile tempus     “S’escapa el temps irrecuperable” (Virgili) 

Nihil est annis velocius      “Res és més veloç que els anys” (Ovidi) 

Mirabar celerem fugitiva aetate rapinam, et, dum nascuntur, consenuisse rosas.   
"M’escarrufava el ràpid furt de l’edat fugitiva i que les roses es marceixen en el moment de néixer” (Ausoni) 

Tempus edax rerum tuque, invidiosa vetustas, omnia destruitis, vitiataque dentibus aevi paulatim lenta consumitis omnia morte.
“El temps és devorador de les coses i tu, envejosa vellesa, ho feu malbé tot, i tot, rosegat per les dents de l’edat, ho consumiu tot amb una mort lenta” (Ovidi) 

Omnia aliena sunt: tempus tantum nostrum est.  “Tot ens és aliè, sols el temps és nostre” (Sèneca) 

Aetate rectius sapimus.   “Amb l’edat ens tornem més savis” (Terenci) 

Vive memor Leti; fugit hora.    “Viu pensant en la mort; el temps fuig” (Persi)

Si computas annos, exiguum tempus: si vices rerum, aevum putes. “El temps és breu, si comptes els anys; però si comptes les vicissituds diries que és un segle”(Plini)

Eheu, fugaces, Postume, Postume,labuntur anni, nec pietas moram rugis et instanti senectae afferet indomitaeque morti. 
"Ai! Pòstum, Pòstum, fugissers s’esmunyen els anys, i la devoció als déus no demorarà les arrugues, la vellesa que ens acuita i la mort indomable" (Horaci) 

Ars longa, vita brevis.  “L’art és llarg, la vida breu” (Sèneca)

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està a paraules relacionades amb la mort.

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic literari del memento mori.

Aquí teniu una interessant reflexió de Steve Jobs, el creador d'Apple mort el 2011, sobre el memento mori.



Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo de Pablo Motos:



I aquestes són algunes de les consideracions sobre la mort de personatges cèlebres:

"La vida dels morts perdura en la memòria dels vius" (Ciceró, orador i polític romà, segle I aC)

"Si vols poder suportar la vida, has d'estar disposat a acceptar la mort" (Sigmund Freud, psicoanalista austríac, 1856-1939)

"Només es mor un cop, però per a un temps tan llarg!" (Molière, dramaturg francès, segle XVII)

"No és que tingui por de morir. El que no vull és ser-hi quan això passi" (Woddy Allen, actor i director nord-americà)

"No em preocupa la mort, em dissoldré en el no res" (José Saramago, escriptor portuguès, 1922-2010)

"Al cap i a la fi, la mort és només un símptoma que hi va haver vida" (Mario Benedetti, escriptor uruguaià, 1920-2009)

“És més digne que els homes aprenguin a morir que a matar” (Sèneca, segle I dC)

“Si no vaig viure més, va ser perquè no em va donar temps” (Marquès de Sade, 1740-1814)

“Només deman a Déu que tengui pietat amb l’ànima d’aquest ateu” (Miguel de Unamuno, 1864-1936)

“Tots plegats som peces efímeres d’impossible immortalitat” (Montserrat Roig, 1946-1991)


Les paraules del gran Joan Vinyoli també són molt escaients (“Abans que neixi l’alba”):

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records.

 
Poema de la mort. Poema a la mort
 
Tots som un pou de vida,
tots vivim amb la mort
amagada a una guarida
que ens agafarà de la mà
a poc a poc, o un dia de cop.
Si l’alè es cansa
i l’ombra ens domina.
Si un mal cop de sort
al no-res ens deriva.
Si un esdeveniment
ens paralitza el cor.
Si un joc del destí
ens fa perdre la partida amb la vida,
ja saben els altres que érem part d’un tot
i que el buit s’ha de cobrir amb l’enyor,
i amb les flors i el foc l’eterna fugida.
I serem record,
i serem la baula
d’una cadena que ens uneix a tots
al misteriós món de la vida,
al misteriós món de la mort.

Isabel Barriel
 

I aquest poema de Miquel Àngel Riera també és molt emotiu:

Quant a mi, que us firm en blanc
l'acceptació prèvia de la vostra futura sentència,
cal que sapigueu
que és des de vosaltres des d'on vull salvar-me,
però a mitja veu:
d'enmig de la teringa de resultats possibles,
dic fort que serà prou, per a justificar-me,
que en passar el meu taüt,
algú, d'entre vosaltres,
discretament recolzat al cantó més mesquí del poble,
en veure'm allunyar com una pluja magra,
mentre es palpa més fosca arreu de la persona,
es senti entotsolat, per un instant, com el que perd una eina
i en girar-me l'esquena, decidit a anar enlloc,
digui de mi, com el que escup la llosca:
Era dels nostres: caldria no hagués mort.

Aquest altre poema de Miquel Martí i Pol també és molt emotiu:

"Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu...
Parlem de les teves coses, i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo".

Si voleu perdre la por a la mort, no us podeu perdre aquest vídeo del programa Bricolatge emocional de TV3.

Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo sobre la Dolors, una dona amb càncer terminal que encara la seva recta final amb serenor. És del programa "No serà fàcil" de TV3. És realment emotiu!

Aquest vídeo també és molt interessant: "Morir bé", del programa Latituds de TV3. I aquest vídeo de Salvados parla sobre l'eutanàsia, la bona mort.

Aquest és l'article vitalista que ha escrit el neuròleg Olivers Sacks en saber que li queden mesos de vida.

Igual d'interessant és aquest article d'Eva Piquer titulat "Si el món s'acaba". Aquest altre, de la mateixa autora, titulat "La mort pressentida", també és interessant.

Si voleu saber per què celebram Halloween i Tots Sants, podeu consultar aquest altre article meu.

Etimologies de la mort
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (26/10/2013) per parlar sobre les etimologies de la mort.





 
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px