Banner Top

Hores a la romana

Els romans comptaven les hores d’una manera diferent de com ho feim avui. Amb l’ajuda dels rellotges de sol, les comptaven de tres en tres, de la següent manera:
  • Prima. Era la primera hora des de l’alba –que, depenent de l’estació, podia ser a les 04.30h o a les 07:30h- fins a la tercera, a mig matí.
  • Tertia. Comprenia des de la tercera hora fins a la sisena, al migdia.
  • Sexta. Comprenia des de la sisena hora fins a la novena, a mitja tarda -aquesta franja coincidia amb el moment de més calor en què s'aprofitava per fer la migdiada o sesta.
  • Nona. Comprenia des de la novena fins a la posta de sol -d’aquí ve l’expressió “anar a fer nones” que es fa servir per indicar a un nen que ha d’anar a dormir -en anglès el terme afternoon també ens recorda aquesta antiga franja horària.
 
Lawrence Alma Tadema. La sesta o Escena pompeiana. 1868. Museo del Prado.
Lawrence Alma Tadema. La sesta o Escena pompeiana. 1868. Museo del Prado.

Les dotze hores del dia es repartien en dos grups d’acord amb el migdia (meridies), de manera que hi havia 6 hores ante meridiem (a.m) i 6 hores post meridiem (p.m)  -en anglès encara fan sevir aquests acrònims. La seva duració variava en funció de l’època de l’any. I és que, com que el període de llum augmentava a mesura que els dies s’atansaven al solstici d’estiu i disminuïen a partir de llavors, la duració de les hores també augmentava i disminuïa. Les hores, per tant, no sempre eren de seixanta minuts: en el solstici d’hivern (el dia més curt) les hores diürnes eren d’uns 45 minuts, mentre que a l’estiu s’allargaven fins a 75.
 
La nit no es dividia en hores sinó en quatre períodes iguals anomenats vigiliae (“vetlles”), la durada dels quals lògicament també variava segons les estacions. Així hi havia prima vigilia, secunda vigilia, tertia vigilia i quarta vigilia.
 
La migdiada
 
La migdiada (Ramon Martí i Alsina, 1884, MNAC) 
 
A quina hora va morir Jesús?
Tenint en compte aquesta divisió del temps que hi havia al món romà, la pregunta és: A quina hora va morir Jesús? L’evangeli de sant Marc, corregit en versions posteriors, ens dóna la resposta: “Arribada l’hora sisena [migdia], es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a l’hora novena [a mitja tarda]. I a l’hora novena Jesús va cridar amb tota la força: « Eloí, Eloí, ¿lema sabactani?» -que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?»”.  Segons Sant Joan (19, 30), les últimes paraules que va dir Jesús a la creu foren: Consummatum est (“S'ha acabat”).

Calvari (Cranach)
Calvari (Cranach)
 
Hores canòniques
Els monjos de l’edat mitjana adaptaren la divisió del temps del món romà a les seves ocupacions espirituals. El resultat foren les famoses set hores canòniques destinades a l’oració i conegudes per això com a “instants de Déu”:
  • Les Matines, poc després de mitjanit.
  • Les Laudes, a l’aurora on es resava un salm que contenia de manera reiterativa l'imperatiu laudate (“lloau”) -d'aquí el nom.
  • La Prima, la tertia, la sexta i la nona: de tradició romana.
  • Les vísperes, a mitja tarda, després de la posta de sol.
L'italià Sant Benet (480-547), el fundador de la vida monàstica a Occident, fou el promotor d'aquesta divisió. Es basà en el salm V de l'Antic Testament que diu: ”Set vegades al dia t'alabaré”. Amb el temps hi afegiria una vuitena hora, les completes, per donar gràcies a Déu abans d’anar a dormir.

Clepsidra
Clepsidra

A la nit i als dies ennigulats, que era quan el rellotge de sol no tenia cap utilitat, s’empraren diversos sistemes per calcular les hores canòniques. Hi hagué el rellotge de vela, on el temps venia marcat per la consumició d’una espelma. També es podia recórrer a la clepsidra (“lladre d’aigua” en grec, derivat de κλεπτω, “robar” + ὑδωρ, “aigua”). Aquest rellotge, ja conegut també pels egipcis, estava format per dos recipients. Un s’omplia de l’aigua que queia de l’orifici de l’altre. El seu nivell de caiguda indicava les hores, la qual cosa plantejava un problema. La velocitat del flux depenia de la pressió de l’aigua, i aquesta variava sempre en funció de la quantitat d’aigua que quedava en el recipient.

Igual d’imprecís que la clepsidra era el rellotge de sorra. Consistia en un recipient de vidre amb dos vasos comunicats per un petit embut per on queia la sorra. Un cop acabat el traspàs, se li havia de donar la volta per continuar amb el còmput del temps, i així successivament.

L’origen de les 24 hores d’igual durada
Seria un grec del segle II aC, Hiparc de Nicea, qui inventà el sistema de 24 hores d’igual durada. La troballa, que tanmateix no seria adoptada fins al segle XIV amb la generalització del rellotge mecànic, fou fruit de les seves investigacions astronòmiques. I és que Hiparc també va ser el primer a calcular amb precisió la durada de l’any solar en 365 dies i 6 hores. 

A Grècia els rellotges de sol reberen el nom de σκάφη (“bol”) a imitació dels que havia ideat al segle IV aC l’astrònom i matemàtic babilònic Berosus. Consistia en un bloc de pedra buidat en forma semiesfèrica que pretenia reproduir la volta del firmament i representar-hi els moviments que s’hi produïen. El pal que mesurava les ombres fou conegut com a γνώμων (“vareta”), que originaria la gnomònica, l’art de construir rellotges de sol.

σκάφη (antic rellotge grec)
σκάφη (antic rellotge grec)


A part de l’σκάφη, en grec els primers instruments per mesurar el temps també es conegueren com a ὥρολογιον (“indicador d’hores”, solarium al món romà), d’on deriva el nostre terme rellotge –en italià la paraula orologio és més fidel a la seva etimologia. 

I per què 24 hores amb 60 minuts?
Si el dia té 24 hores és perquè aquest és el temps que triga la Terra a rotar sobre el seu eix. Aquest sistema deriva de la numeració duodecimal que ja feien servir els antics babilonis. Consistia a comptar les falanges dels quatre dits d’una mà amb el polze. El resultat d’aquesta suma eren dotze segments -avui dia encara hi ha moltes coses (coberts, ous...) que solem comprar per dotzenes i no per desenes. Així doncs, hi hagué dotze segments (hores) per al dia solar, i altres dotze per a la nit. En total, 24 hores.

Origen del sistema duodecimal
Origen del sistema duodecimal


Les hores de seixanta minuts també deriven de la numeració duodecimal. Cada vegada que l’home comptava una dotzena amb la mà esquerra, amb la mà dreta estirava un dit, cosa que només es pot fer cinc cops. Per tant, el recompte total que es podia indicar amb les dues mans era de 5 x 12= 60.

L’únic poble de l’antiguitat que féu servir el sistema sexagesimal fou el sumeri, que després l’abandonà pel decimal. És precisament per influència seva que els minuts i els segons van de seixanta en seixanta, o que un cercle complet es divideix en 360 graus, que és la suma de sis vegades seixanta.

I acabarem amb una expressió ben catalana relacionada amb l’època en què el temps estava controlat pels campanars. És “no tocar quarts ni hores”. Al·ludeix al fet de desvariejar, de tornar-se boig. Per exemple: “Era una mica maniàtic de tota la vida, però, el que és ara, ja no toca quarts ni hores”.

Aquí teniu un article del filòleg Gabriel Bibiloni que recorda que a Mallorca deim "Bon dia tot el dia". I en aquest altre, "Bon vespres, quan es fa fosc". I aquest altre parla de l'expressió "dematí".

Aquí teniu la intervenció del filòleg de la UIB Nicolau Dols a l'espai "Paraula d'acadèmia" d' "El matí de Catalunya Ràdio" de Mònica Terribas. Parla sobre com s'han de dir les hores en català:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/03/2017), parl sobre com s'ha degradat avui el concepte de temps.

Articles del web relacionats:
- L'origen mitològic de l'hivern
-Etimologies estacionals
- La guerra de los relojes
-
 Per què canviam l'hora?
-
 Fills de Cronos
L'hora de les estacions
Revetles que ens desvetlen

25 de desembre, la historia d’una estafa

Durant aquestes festes de Nadal el consumisme fa que sovint ens oblidem del sentit i de la veracitat d’unes dates tan assenyalades. Tal dia com avui tothom evoca l’arribada al món del Messies fa més de dos mil anys. Hi ha historiadors de l’època que asseguren que Jesús va existir com a figura històrica; una altra cosa, però, és que hagués nascut un 25 de desembre. Els evangelistes no en diuen res. En tot cas, sant Lluc apunta que el natalici (< nativitas, d'on ve Nadal) hauria tengut lloc per primavera; no debades, molts dels pastors que van a visitar el nounat apareixen dormint a l’aire lliure, enmig del camp.

Fou al Concili de Nicea (325 dC) on es fixà el 25 de desembre com la data del naixement tan esperat. L’elecció no fou casual. Aquest dia, a l’antiga Roma, se celebrava la festivitat de Mitra, un déu solar provinent del Pròxim Orient, nascut també en una gruta. La festa coincidia amb el solstici d’hivern a l’hemisferi nord–seria més tard quan aquest fenomen astronòmic es desplaçaria al 21 de desembre. Aleshores el cristianisme volgué aprofitar el fort predicament que tenia aquest culte pagà entre la població per poder difondre’s més per tot l’Imperi Romà. Es tractava, però, d’una data amb un simbolisme especial, tal com indicava el seu nom: Dies Natalis Solis Invicti(“dia del naixement del Sol”). El solstici d’hivern és quan el dia es comença a estirar, de manera que representa la victòria de la Llum sobre les Tenebres –així s’entén també que altres divinitats solars de diferents cultures nasquessin aquest dia: Adonis, Horus, Dionís, Atis o Krisna.

Mitra, déu solar
Mitra, déu solar

Un altre error que ha perdurat fins als nostres dies és que Jesús va néixer sota el govern d’Herodes el Gran, quan aquest en realitat va morir quatre anys abans de l’arribada del Messies. Així ho interpretà al segle VI dC Dionís l’Exigu quan va rebre l’encàrrec papal de calcular amb precisió la data de Pasqua. Després de molts càlculs, el monjo va arribar a la conclusió que Jesús va néixer l'any 754 de la fundació de Roma. Aquest any serviria de punt de referència per a l’era cristiana.

En aquest còmput cap enrere es va passar directament de l’any 1 dC a l’1 aC, obviant el que hauria d’haver estat l’any zero. Així, els segles comencen l’any 1 i finalitzen el 100 (i no del 0 al 99 com hauria d’haver estat). Però no és casual que l’era cristiana no comenci amb l’any zero. A l’època en què visqué Dionís, Europa encara no coneixia aquest número. El zero és un invent dels matemàtics de l’Índia i varen ser els àrabs qui al segle IX el varen introduir a Occident. Aleshores, però, ningú no es va prendre la molèstia de retocar un calendari plenament ja assimilat per tots els països europeus.

D’altra banda, el Nou Testament ens diu que Cèsar Octavi August va manar fer un cens de la població, i que Josep i Maria varen viatjar a Betlem per a enregistrar-s'hi justament quan va néixer Jesús. Aquest cens es va realitzar entre els anys 6 i 8 abans de Crist. Ja em perdonareu, doncs, si us he aixafat les festes. Molts d’anys!

Com es diu
Com es diu "Bon Nadal" en diferents llengües d'Europa?


Per favor, no digueu "M'agrada el Nadal". La forma correcta és "M'agrada Nadal". Aquí sabreu el perquè de tot plegat. Aquí trobareu més aberracions lingüístiques que es cometen per Nadal. I aquesta és l'opinió de Gabriel Bibiloni.

I en aquesta entrada del filòleg Gabriel Bibiloni trobareu més informació sobre el dia de Nadal. 

Aquest article parla sobre la relació de Santa Llúcia i Nadal.

En aquest altre article s'explica per què l'endemà de Nadal celebram Sant Esteve. Aquest vídeo també en parla.

En aquest enllaç teniu més informació sobre els orígens pagans de Nadal.

Aquí teniu una intervenció d'Oriol Junqueras a Catalunya Ràdio explicant els mites universals de la Bíblia.

Si voleu conèixer més sobre els orígens de la festa de Nadal no us podeu perdre el programa especial d'IB3 "Mira per on" (23/12/2013, Capítol: EP-01)

Aquí teniu la conferència íntegra sobre les arrels paganes de les festes de Nadal que vaig fer a l'OCB de Manacor (19/12/2016):



Articles relacionats:
Nadal com a catarsi
La mort de Déu
- Els orígens del cristianisme
-
 Pare Noel o el triomf del màrqueting
El cant de la sibil·la
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Per què començam l'any al gener?
Estrenes divines
Desitjos siderals
Els orígens del cristianisme
Els misteriosos Reis d'Orient
La mort de Déu
Realment era verge, la Mare de Déu?
Pare Noel o el triomf del màrqueting
-L'origen de la iconografia nadalenca
- Jesús i el món pagà

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px