Banner Top

L'origen dels vents

En grec, el vent suau es deia αὔρα, d’on tenim la nostra aura, que en parapsicologia és l’halo (ἅλως, “blat”) o il·luminació que envolta el cos humà. El vent normal, en canvi, rebia el nom d’ἄνεμος, també molt present en el nostre vocabulari: anemòmetre (instrument per a mesurar la velocitat d'un corrent d'aire), anemoscopi (espècie de calcetí amb franges vermelles i blanques que, especialment en els aeroports, indica o observa, σκοπέω, la intensitat del vent), o anemone (planta dita així perquè suposadament les seves flors s’obren al contacte amb el vent; també és el nom d’una planta marina).

Perquè hi hagi vent és indispensable l’aire, ἀήρ, d’on tenim aeronauta, aerodinàmica, aeròdrom o ària (tipus de melodia que té lloc en tota obra lírica). En la mitologia clàssica els vents són fills de la titànida Eos (“l’aurora”) i del seu germà Astreu. Eren quatre:

  • Bòreas (nord), equivalent a l’Aquiló romà, d’on tenim borrasca perquè originàriament era una tempesta amb vent boreal, del nord. 
  • Notos (sud), equivalent a l’Austre (Auster) romà. Austràlia agafa aquest nom perquè està situat a la part més austral del món, més al sud. Originàriament auster, paraula que procediria d’una arrel protoindoeuropea que significava “brillar”, s’aplicà a l’est. No debades, el brillant Sol surt per l’est. En aquesta línia el nom d’Àustria vendria del llatí Marchia austriaca (“marca o límit oriental”), emprat perquè la conca del Danubi d’Àustria era el límit oriental de Baviera durant l’Edat Mitjana. També els gots de l’est s’anomenaren ostrogots.
  • Euro (est), equivalent al Vulturn romà.
  • Zèfir (oest), equivalent al Favoni ("el favorable") romà. El Zèrif apareix, com si fos un àngel, en el famós quadre El naixement de Venus, de Botticelli (1485). Impulsa suaument Afrodita fins a Xipre, on la deessa és acollida per les Hores, filles de Zeus.

 Venus Botticceli

El naixement de Venus (Botticelli, 1485)

 

Només hi ha dos vents que tenen activitats personalitzades: el Bòreas, de caràcter molt irritable, i el Zèfir, d’influència beneficiosa ja que és una brisa suau que arrossega el perfum de les flors.

El regne dels hiperboris
Relacionat amb el Bòreas, en la mitologia grega hi havia l’Hiperbòria, una regió situada en les terres septentrionals encara desconegudes, a Tràcia, al nord del mar Egeu. L’etimologia del terme (Υπερ βορεία,  «més enllà del nord») deriva precisament de la creença que el déu-vent Bòreas habitava a Tràcia. Tanmateix, ningú no va saber situar ben bé en el mapa aquest regne que era vist com un autèntic paradís (una Utopia de l'antiguitat) on els seus habitants, els hiperboris, gaudien d’una llarga vida enmig d’un clima de benestar extraordinari

D'altra banda, el nom de Zefir estaria relacionat amb el zero. Tot i que el seu origen és hindú (shunya, “buit”), la seva traducció per zero recordaria el buf suau del déu-vent de l'oest. Sempre solia anar acompanyat per una nimfa anomenada Cloris (< χλωρός, “verd clar” o “pàl·lid”), que els romans identificarien amb la deessa Flora.

Bòreas rapta Orítia   Zèfir i Flora
                       Zèfir i Flora                                                                                                                                                                                                                                               Bòreas rapta Orítia
                                                                                                                                                                                                                                             
Sandro Botticelli
Flora, de Sandro Botticelli

Els Vents estan sotmesos a un rei, Èol (Αἰόλος), fill de Posidó, d’on tenim l’energia eòlica. Habitava l’illa de Stromboli, al nord-est de Sicília, que avui curiosament forma part de l’arxipèlag volcànic de les illes eòlies.

 mapa islas eolias

Illes Eòlies

En l’Odissea, Èol regala a l’heroi homèric un sac de pell que contenia tots els vents, assegurant-li així un retorn plàcid  a Ítaca. Quan és a punt d’arribar a la seva pàtria, però, el seus companys, aprofitant que Odisseu dorm, decideixen deslligar el sac, pensant que contenia or. En fer-ho, sortiren tots els vents, la qual cosa féu que la nau s’allunyàs del seu destí.

La rosa dels vents
Els quatre vents de la mitologia grega s’acabaren incorporant a la rosa dels vents, però amb noms majoritàriament llatins.

La rosa dels vents
La rosa dels vents
  • Tramuntana (nord).  Equival al Bòreas grec. Procedeix del llatí transmontanum que vol dir  “de l'altra banda de les muntanyes" perquè els romans consideraven que venia del nord nord d'Itàlia, és a dir, de transmontanum dels Alps.
  • Mestral (nord-oest).En la península Itàlica és el que bufa amb més freqüència. Els romans consideraven que ho dominava tot, per aixòli van dir magistrale, que vol dir "mestre". D'aquest mot derivaria la  paraula mestral.
  • Gregal (nord-est). A causa de la seva procedència, els romans l’anomenaren graegale, que vol dir "referent als grecs".
  • Llevant (est). Equival a l’Euro grec. La paraula llatina de la qual deriva és de levante, que vol dir "aquell que s'alça" al·ludint al sol, és a dir,“per on surt el Sol”.
  • Xaloc (sud-est). Aquest nom no ve del llatí sinó de l'àrab, de la paraula shalúq, que vol dir "suau".
  • Migjorn (sud). Equival al Notos grec. Derivaria del llatí vulgar mĕdĭo diŭrno (“migdia’”) en al·lusió a la meitat del dia quan el sol és al sud.
  • Llebeig o Garbí (sud-oest). Llebeig deriva de la veu llatina libs, que vol dir "de Líbia", perquè és d'allà des d'on bufa el vent. En canvi, el mot garbí ve de la paraula àrabTarabulus al-Garb, que és com es diu la capital de Líbia (Trípoli) en àrab.
  • Ponent (oest). Equival al Zèfir grec.Ve de la paraula llatina ponente, que vol dir "que es pon". És a dir, el ponent és aquell vent que bufa des d'allà on es pon el Sol.

Anoracs contra els vendavals
Al segle XIX ens vendria del francès un nou vent de molta intensitat: el vendaval. La paraula deriva de l'expressió vent d'aval, literalment, "vent de la vall", "vent de sota", que s'aplicava originàriament al fort vent que procedia del sud-oest, de l'Atlàntic.  En cas de vendaval, ens anirà molt bé posar-nos un anorac. No debades, aquesta paraula en la llengua dels esquimals vol dir “vent”. En cas de cicló, però, de res ens servirà un anorac. En arrossegarà, fent voltes, “cercles” (κύκλος).

Qui actuen com a autèntics ciclons són els kamikazes, que en la llengua japonesa vol dir “vent diví”. És una paraula que va néixer al país nipó per referir-se a aquells aviadors que, a la Segona Guerra Mundial, com un “vent diví”, es llançaven amb el propi avió sobre l’objectiu enemic. Per extensió, també al·ludiria als conductors suïcides de qualsevol vehicle. La paraula recordava una gesta produïda al segle XIII. Xina havia ordenat un atac contra Japó. Els nipons, però, es posaren a resar i se salvaren gràcies a l’ajuda d’un tifó, que arrasà gran part de les tropes invasore. Des d’aleshores aquell fenomen natural fou considerat un Kami Kaze, és a dir, un “vent diví”.

Tanmateix, per molt fort que bufi, sempre convé està pendent del vent. Responsum in vento est (“la resposta és en el vent”), deien els romans. Després, Bob Dylan posaria música a aquest llatinisme amb el seu famós Blowing In The Wind (1963):


I aquí teniu la cançó "Aire", de Mecano:

 

Articles del web relacionats:
L'origen mitològic de l'hivern
Etimologies estacionals
La guerra de los relojes
Per què canviam l'hora?
Hores a la romana
- L'hora de les estacions

25 de desembre, la historia d’una estafa

Durant aquestes festes de Nadal el consumisme fa que sovint ens oblidem del sentit i de la veracitat d’unes dates tan assenyalades. Tal dia com avui tothom evoca l’arribada al món del Messies fa més de dos mil anys. Hi ha historiadors de l’època que asseguren que Jesús va existir com a figura històrica; una altra cosa, però, és que hagués nascut un 25 de desembre. Els evangelistes no en diuen res. En tot cas, sant Lluc apunta que el natalici (< nativitas, d'on ve Nadal) hauria tengut lloc per primavera; no debades, molts dels pastors que van a visitar el nounat apareixen dormint a l’aire lliure, enmig del camp.

Fou al Concili de Nicea (325 dC) on es fixà el 25 de desembre com la data del naixement tan esperat. L’elecció no fou casual. Aquest dia, a l’antiga Roma, se celebrava la festivitat de Mitra, un déu solar provinent del Pròxim Orient, nascut també en una gruta. La festa coincidia amb el solstici d’hivern a l’hemisferi nord–seria més tard quan aquest fenomen astronòmic es desplaçaria al 21 de desembre. Aleshores el cristianisme volgué aprofitar el fort predicament que tenia aquest culte pagà entre la població per poder difondre’s més per tot l’Imperi Romà. Es tractava, però, d’una data amb un simbolisme especial, tal com indicava el seu nom: Dies Natalis Solis Invicti(“dia del naixement del Sol”). El solstici d’hivern és quan el dia es comença a estirar, de manera que representa la victòria de la Llum sobre les Tenebres –així s’entén també que altres divinitats solars de diferents cultures nasquessin aquest dia: Adonis, Horus, Dionís, Atis o Krisna.

Mitra, déu solar
Mitra, déu solar

Un altre error que ha perdurat fins als nostres dies és que Jesús va néixer sota el govern d’Herodes el Gran, quan aquest en realitat va morir quatre anys abans de l’arribada del Messies. Així ho interpretà al segle VI dC Dionís l’Exigu quan va rebre l’encàrrec papal de calcular amb precisió la data de Pasqua. Després de molts càlculs, el monjo va arribar a la conclusió que Jesús va néixer l'any 754 de la fundació de Roma. Aquest any serviria de punt de referència per a l’era cristiana.

En aquest còmput cap enrere es va passar directament de l’any 1 dC a l’1 aC, obviant el que hauria d’haver estat l’any zero. Així, els segles comencen l’any 1 i finalitzen el 100 (i no del 0 al 99 com hauria d’haver estat). Però no és casual que l’era cristiana no comenci amb l’any zero. A l’època en què visqué Dionís, Europa encara no coneixia aquest número. El zero és un invent dels matemàtics de l’Índia i varen ser els àrabs qui al segle IX el varen introduir a Occident. Aleshores, però, ningú no es va prendre la molèstia de retocar un calendari plenament ja assimilat per tots els països europeus.

D’altra banda, el Nou Testament ens diu que Cèsar Octavi August va manar fer un cens de la població, i que Josep i Maria varen viatjar a Betlem per a enregistrar-s'hi justament quan va néixer Jesús. Aquest cens es va realitzar entre els anys 6 i 8 abans de Crist. Ja em perdonareu, doncs, si us he aixafat les festes. Molts d’anys!

Com es diu
Com es diu "Bon Nadal" en diferents llengües d'Europa?


Per favor, no digueu "M'agrada el Nadal". La forma correcta és "M'agrada Nadal". Aquí sabreu el perquè de tot plegat. Aquí trobareu més aberracions lingüístiques que es cometen per Nadal. I aquesta és l'opinió de Gabriel Bibiloni.

I en aquesta entrada del filòleg Gabriel Bibiloni trobareu més informació sobre el dia de Nadal. 

Aquest article parla sobre la relació de Santa Llúcia i Nadal.

En aquest altre article s'explica per què l'endemà de Nadal celebram Sant Esteve. Aquest vídeo també en parla.

En aquest enllaç teniu més informació sobre els orígens pagans de Nadal.

Aquí teniu una intervenció d'Oriol Junqueras a Catalunya Ràdio explicant els mites universals de la Bíblia.

Si voleu conèixer més sobre els orígens de la festa de Nadal no us podeu perdre el programa especial d'IB3 "Mira per on" (23/12/2013, Capítol: EP-01)

Aquí teniu la conferència íntegra sobre les arrels paganes de les festes de Nadal que vaig fer a l'OCB de Manacor (19/12/2016):



Articles relacionats:
Nadal com a catarsi
La mort de Déu
- Els orígens del cristianisme
-
 Pare Noel o el triomf del màrqueting
El cant de la sibil·la
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Per què començam l'any al gener?
Estrenes divines
Desitjos siderals
Els orígens del cristianisme
Els misteriosos Reis d'Orient
La mort de Déu
Realment era verge, la Mare de Déu?
Pare Noel o el triomf del màrqueting
-L'origen de la iconografia nadalenca
- Jesús i el món pagà

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px