Banner Top

Aspàsia, la dona més independent de l’antiga Grècia

Aspàsia fou una de les dones més independents, cultes i influents de l’antiga Grècia. Patí, però, la misogínia de l’Atenes clàssica de Pèricles, la seva parella. Se saben ben poques coses d’ella.
 
Εn grec, ἀσπασια significa “benvinguda”. Va néixer a la polis jònia de Milet (a l’actual costa turca), possiblement devers el 470 aC. Ja de jove destacà no només per la seva intel·ligència -era una gran lectora de poetes i filòsofs-, sinó també per la seva bellesa. Un dia un antic arcont atenès anomenat Sofró li parlà meravelles d’Atenes, que era la ciutat més avançada del seu temps. Animada per aquelles paraules, als vint anys la jove milèsia féu les maletes i marxà a viure a la capital de l’Àtica, on exercí de mestra de retòrica.

Bust d'Aspàsia
Bust d'Aspàsia
 
Pèricles, l’home fort d’Atenes del moment, no dubtà a requerir els serveis d’aquella nouvinguda “sàvia i astuta”, en paraules de l’historiador Plutarc. De seguida s’enamorà d’ella i s’hi anà a viure després de separar-se de la seva dona, amb qui tenia tres fills. Aspàsia, però, només pogué se tractada de παλλακή (“concubina”) de l’estrateg atenès. No debades, la llei prohibia l'enllaç amb dones estrangeres. La parella tingué un fill, Pèricles “el Jove”. El mateix Plutarc assegura que els atenesos contemplaven bocabadats com Pèricles, “en tornar de l’àgora, cada dia l’abraçava i la besava dolçament”. Així com ho explica, sembla que aquella exhibició d’amor conjugal era considerada una escandalosa immoralitat.
 
Campanya de desprestigi
Aviat la casa d’Aspàsia es convertí en el punt de trobada principal de literats i filòsofs de l’Atenes clàssica. El mateix Sòcrates la freqüentà en companyia dels seus alumnes. Tanmateix, la influència d’aquella “primera dama” molestà molts polítics i intel·lectuals.

Aspàsia i Sòcrates
Aspàsia i Sòcrates

Crescuda en la tradició relativament igualitària de les ciutats jònies, a Atenes Aspàsia fou vista com una meteca, una estrangera. La seva educació, així com la llibertat dels seus costums, xocava amb l’estil de vida de les dones ateneses, casades per interessos i recloses a casa, dins el gineceu. Així, la nova parella de Pèricles es convertí en objecte de burles de la societat misògina de la seva època. Entre els qui la criticaren hi hagué el comediògraf Aristòfanes (ho féu a la seva obra Arcanienses) i el poeta Hermip, qui fins i tot exercí l’acusació contra ella en un judici per “ofenses als déus”.

Aspàsia conversant amb els homes més il·lustres d'Atenes (Nicolas Andre Monsiau, 1806)
Aspàsia conversant amb els homes més il·lustres d'Atenes (Nicolas Andre Monsiau, 1806)

L’enveja féu que Aspàsia fos considerada pejorativament una ἑταίρα, que era el nom que rebien les prostitutes de refinada cultura que solien acompanyar l’aristocràcia masculina en els simposis. També se l’acusà de regentar un bordell.  En l’àmbit polític, fou acusada de tenir una influència negativa en les decisions de Pèricles, sobretot, amb l’inici Guerra del Peloponès l’any 431 aC, que acabaria marcant l’inici de la decadència atenesa.

Trobada de Sòcrates i Alcíbiades a casa d'Aspàsia (Jean-Léon Gérôme, 1861)
Trobada de Sòcrates i Alcíbiades a casa d'Aspàsia (Jean-Léon Gérôme, 1861)
 
Pèricles va morir el 429 durant una epidèmia de pesta. Després, Aspàsia tindria com a parella una altre atenès, un ric comerciant anomenat Lísicles, amb qui tingué un fill. Aquest, tanmateix, moriria al cap de poc temps. A partir d’aquí la informació que tenim sobre Aspàsia és pràcticament nul·la. Sembla que es va retirar de la vida pública i que va viure en una casa de camp on donava lliçons de retòrica a joves. Es desconeix la data de la seva mort, que probablement es produí devers l’any 400 aC.

Fídias ensenyant els frisos del Partenó als seus amics, entre els quals hi ha Pèricles i Aspàsia (Lawrence Alma-Tadema, 1868)
Fídias ensenyant els frisos del Partenó als seus amics, entre els quals hi ha Pèricles i Aspàsia (Lawrence Alma-Tadema, 1868)

Aspàsia de Milet ha passat a la història com una dona realment seductora i intel·ligent, dotada d’una gran capacitat de persuasió. També, però, fou una dona independent, lliure, d’idees trencadores per a la seva època que exercí un grau d’influència reservat només als homes. Grans autors de l’antiguitat alabaren les seves capacitats, entre ells, Plató, Xenofont, Plutarc o Ciceró.

Aspàsia amb filòsofs grecs Michel CORNEILLE, 1672)
Aspàsia amb filòsofs grecs (Michel CORNEILLE, 1672)

Una altra dona que, com Aspàsia, destacà per la seva intel·ligència va ser Cleobulina, coneguda altrament com a Eumetis. Va néixer al segle VI aC a Corint. Era filla de Cleòbul de Lindos, un dels set savis de Grècia. Va escriure poesies i endevinalles en versos hexàmetres. Aristòtil parla d'ella i l’historiador Plutarc diu que Tales l'anomenava "la sàvia".

Cleobulina
Cleobulina

També cal destacar la figura d’Axiotea de Fliunt. Al segle IV aC, després de gaudir de la lectura de la República de Plató, va viatjar a Atenes i es disfressà d’home per poder assistir a les lliçons que el mestre impartia a l’Acadèmia. Curiosament, en la seva obra, el deixeble de Sòcrates propugnava un estat ideal on les dones i homes estaven en igualtat de condicions. A la seva escola, però, no hi deixava entrar dones. Juntament amb Axiotea, una altra dona que es convertí en alumna de Plató va ser Lastènia de Mantinea -en el seu cas, però, no sabem si s’hagué de fer passar per home; en tot cas, hem de suposar que sí.

Lastènia de Mantinea i Axiotea de Fliunt
Lastènia de Mantinea i Axiotea de Fliunt



El cineasta basc Julio Medem té una novel·la titulada "Aspasia" (2012), que és una recreació de la vida d'una de les dones més importants de l'antiga Grècia.

Novel·la de Julio Medem
Novel·la de Julio Medem
En aquest enllaç trobareu un treball de Carmes Mas sobre Aspàsia.
Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




Articles del web relacionats:
- Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
- Pandora, les arrels gregues de la misogínia
Friné, la bellesa feta dona

La postveritat segons Aristòtil

Article publicat a l'Ara Balears (31/03/2017)

Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la cita bíblica llatina de l'Eclesiastès. La postveritat, la mentida en forma de veritat que presideix l’actualitat, no és cap novetat. Ja va ser criticada pels filòsofs grecs fa vint-i-cinc segles. Sòcrates, Plató i Aristòtil treien fum pels queixals amb els sofistes, uns amorals de las saviesa (sophía), a qui acusaven de desprestigiar la retòrica, la “tècnica de la persuasió”.

Sofistes a l'àgora
Sofistes a l'àgora
 
Els sofistes eren una espècie de mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat cobrant per ensenyar els joves rics a discutir a l’àgora. A canvi de doblers, s’atrevien a defensar qualsevol argument, independentment de la seva veracitat. Com a manipuladors que eren, formaven part de la categoria de demagogs ("els conductors del poble" en grec), els principals responsables de la decadència de la democràcia atenesa.
 
D’Aristòtil conservam el text que tracta d’una manera més sistematitzada els principis de l’art de la paraula. Es titula Retòrica. L'oriünd d'Estagira, científic contumaç amant de les tautologies (veritats inapel·lables), no podia tolerar segons quines barbaritats. Li molestava especialment el mal ús de l’argumentació que feia Zenó d'Elea en les seves famoses paradoxes o apories. Aquest deixeble de Parmènides presentava com a absurdes les creences de sentit comú sobre la realitat de les coses. Així, arribà a defensar que el moviment no existeix i que mai, en una cursa, el veloç Aquil·les podria atrapar una tortuga que li portava avantatge. Per a Aristòtil, tal proposició no s’ajustava gens a la veritat que marca l'observació empírica dels fenòmens. El mateix afirmaria avui de les tesis anticanvi climàtic de Donald Trump.

Aquil·les i la tortuga
Aquil·les i la tortuga
 
Tanmateix, la veritat casa més amb la dialèctica que no pas amb la retòrica. Només amb l’intercanvi rigorós d’idees entre dos o més interlocutors podem arribar a ordenar una mica el nostre pensament. Els que, però, tan sols volen escoltar, sense prendre un paper actiu en la discussió, han d’anar en compte. El mestre d’Alexandre el Gran ens recorda que l’art de l’eloqüència està integrat per tres elements: el logos, l'ethos i el pathos.
 
El logos és la coherència interna del discurs construït a partir d’evidències sòlides. L'ethos fa referència a la credibilitat i a la confiança que inspira l’orador. “Als homes bons els creiem de manera més plena i amb menys vacil·lació”, escriu el d’Estagira a la seva Retòrica. I el pathos és la capacitat de commoure, d’apel·lar a les passions del públic, a qui s’ha de conèixer bé per tenir una major incidència. Segons el savi grec, aquest darrer element era la clau de l'èxit dels sofistes. I encara avui dóna molts bons resultats. No debades, l’emoció mou a l’acció més que no pas la raó.
 
En la nova postveritat, les paraules, esbudellades semànticament, continuen estant al servei de la mentida. Vivim una democràcia sentimental, on ja pocs polítics actuen d’acord amb la seva responsabilitat cívica. Sempre dóna més vots dir el que la gent vol sentir. I ara més que mai, garratibats com estam per la por a no tenir cap futur. Ja ni tan sols estam per a paradoxes. A l'antiga Grècia els filòsofs que les plantejaven almanco obligaven a reflexionar la gent. En canvi, els actuals líders populistes, entabanadors vestits de seductors emocionals, simplement fan proclames per dividir el món entre bons i dolents. La dicotomia és així de pobra per a aquests nous sofistes, que mostren el camí a molts obcecats tertulians aspirants a polítics.

Anna Arendt i la mentida
Anna Arendt i la mentida
 
En uns temps tan convulsos, de sonoritats vàcues i d’egos desmesurats, cal retornar la dignitat a la paraula. L’hem d’allunyar del sectarisme, l’insult, la fal·làcia, la insolència i la intransigència. L’estridència del sarcasme s’ha de combatre amb l’elegància de la ironia, que permet escodrinyar matisos més subtils de la complexa realitat.
 
La retòrica aristotèlica contra la postveritat ve avalada per un altre savi grec, el comediògraf Aristòfanes: “Posseixes tots els atributs d’un demagog: una veu horrible i cridanera, una naturalesa intractable i perversa, i un llenguatge de mercat. En tu conflueix tot allò necessari per a governar” (Els cavallers). Més munició: “Vostès [demagogs] són com els pescadors d’anguiles; en aigües quietes no agafen res, però si remouen el fang la seva pesca és bona; de la mateixa manera, és només en temps turbulents que vostès s’omplen les butxaques”. Definitivament, nihil novum sub sole.

La llengua de la demagògia
La llengua de la demagògia

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:

 

Aquí teniu el documental "En la era de la postverdad":

 

A la seva obra Política Aristòtil té una altra cita interessant ben actual: “Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació del dolor i del plaer; per això la tenen també els altres animals. […] En canvi, la paraula existeix per manifestar el que és convenient i el que és nociu, així com el que és just i el que és injust”. 

I per acabar, unes frases dels clàssics per a la reflexió:

  • “La veritat es corromp tant amb la mentida com amb el silenci” (Ciceró, segle I aC).
  • “El que desconeix la veritat és un ignorant, però el que la sap i la desmenteix és un criminal” (Bertolt Brecht, 1898-1956).

 

Aquest article fa un recorregut històric sobre les notícies falses. Aquest article de Xavier Antich també és interessant. Es titula "Digueu-ne mentida, simplement" (Diari Ara, 28/05/2017). Aquest altre article del mateix autor també ñes interessant: "Mentida deliberada".

I aquest altre article parla d'Itàlia, el país de Pinotxo, de la mentida.

I aquí teniu un petit reportatge de "Món 3/24" sobre els populismes.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat.

Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?
Matar el missatger en temps de la postveritat
Digau-li feixisme, no populisme

Utopies al món clàssic

Ja fa 500 anys que el britànic Thomas More va escriure la seva famosa obra Utopia (1516), una illa imaginària que havia d’acollir una societat perfecta. Aquest neologisme d’arrels gregues jugava amb l’ambigüetat etimològica: podia significar “no lloc” (οὐ + τόπος) o “lloc del bé” (εὖ + τόπος). More s’inspirà en l’Estat ideal que al segle IV aC esbossà Plató en el seu tractat República, coneguda en grec com a Πολιτεία.
 
La República platònica estava ordenada en tres classes socials: filòsofs governants, guerrers guardians de l’Estat i treballadors productius. Les dues primeres classes no podien tenir propietat privada per evitar que, per egoisme o per ambició, poguessin sorgir divisions entre elles. També imperava la igualtat de sexes –tota una revolució tenint en compte la misogínia imperant d’aquella època. Un dels motors del projecte platònic era la παιδεία (“l’educació”), il·luminadora d’una vida justa.

Plató confiava que els mals de la societat desapareixerien en ser governada per un rei que fos filòsof. La seva saviesa havia de redundar en el benestar ciutadà. La història, però, ens ha demostrat que aquesta utopia no és forçosament garantia d’èxit. Hi ha hagut polítics intel·lectuals molt ben formats que han estat una autèntica estafa. El bon governant no és qui en sap més, sinó qui té més seny i sentit comú per governar.


Estat platònic
Estat platònic
 
El deixeble de Sòcrates s’imaginà el seu Estat ideal en l’illa gegantina de l’Atlàntida, que havia conegut per fonts egípcies. En parlà en les seves obres Timeu i Crítias. Els seus habitants havien estat vençuts pels atenesos després d’haver volgut dominar el món. Com a càstig, els déus havien enfonsat l’illa.

Plató, tanmateix, s’entestà a fer realitat el seu ideari polític. Ho intentà el 388 aC a Siracusa, colònia grega de Sicília, on fou cridat pel tirà Dionisi I el Vell, gran amant de les arts. La seva frustració, però, va ser majúscula en ser-ne expulsat de seguida –més tard, hi tornaria dues vegades més amb idèntics resultats. El 387 aC, després de la seva primera fallida incursió siracusana, Plató havia aconseguit fundar a Atenes una escola de filosofia coneguda com a Acadèmia. Es deia així en honor a l’heroi mitològic Akadem –el centre sobreviuria a la seva mort, fins l’any 529 dC.

Al segle V aC Aristòfanes també recreà una utopia a la seva comèdia El ocells. L’anomenà Nefelocoquigia (“el lloc dels núvols i els cucuts). Era una mena de ciutat perfecta, creada a instàncies de dos atenesos que estaven farts de la deriva populista que havia adquirit una democràcia que encara no havia complert els cinquanta anys.

El jardí d’Epicur
Al segle IV aC, Epicur de Samos, el pare de l’hedonisme, continuaria somiant en una societat perfecta mitjançant una escola que creà el 306 aC a Atenes amb el nom d’ “El jardí d’Epicur”. A diferència de l’Acadèmia platònica o del Liceu aristotèlic, més que un centre d’ensenyament era un espai de reunions i converses amistoses.  Se li deia jardí (κῆπος), però en realitat era un hort. Hi eren admeses persones de tota condició social: homes, dones (incloses les cortesanes) i esclaus.

El Jardí d'Epicur
El Jardí d'Epicur

Epicur entenia la filosofia com a investigació de la felicitat humana, com a reflexió sobre els temors que paralitzen els homes (la por a la mort, als déus i al dolor). En conseqüència amb la seva màxima (“viu retirat”), Epicur preferia la companyia dels seus amics abans que l’aplaudiment públic.

El regne dels hiperboris
Tanmateix, en l’imaginari col·lectiu grec, el paradís per excel·lència era l'Hiperbòria o el Regne dels hiperboris. Estava situat al nord, a les muntanyes de Tràcia, al nord del mar Egeu. Es creia que era el lloc on habitava el bel·licós vent del nord Bòreas -l’etimologia del gentilici és (ὑπερ βορεία,  «més enllà del nord»). Εls seus habitants, els hiperboris, gaudien contents d’una llarga vida amb totes les comoditats del món. No coneixien les malalties ni els sentiments negatius de l’estirp humana. Era com una espècie de retorn a l’Edat d’Or, amb una terra ubèrrima i un clima benigne. El poeta Píndar, tanmateix, insistia que era un lloc inventat: 

«Ni amb vaixell ni a peu trobareu
el meravellós camí que mena
cap a la comunitat dels hipeboris.»

 

PeriplusAncientMap

Mapa d'Abraham OrteliusAmsterdam 1597: en el cantó superior de la dreta diu Hyper Borei i mostra un continent que ocupa tota l'àrea polar.

 
Utopia de Thomas More
En l'illa Utopia de Thomas More ni la propietat privada ni els diners existien; els béns es guardaven en magatzems per cobrir les necessitats de la població. Hi havia prop d’una cinquantena de petites ciutats, d’uns 6.000 habitants, i les cases no tenien pany. Dones i homes s’ocupaven de les mateixes tasques un mínim de sis hores al dia. Es menyspreava l’egoisme, la vanitat i  la supèrbia. Els ateus, que eren tolerats, estaven mal vistos perquè no creien en el més enllà i podien acabar sent massa individualistes. L’educació era universal i els càrrecs eren per elecció.

Mapa de l'illa Utopia
Mapa de l'illa utopia

A Utopia More feia una crítica de la societat anglesa de la seva època, tot denunciant la pobresa de bona part de la població i la concentració del poder. El 1535 l’escriptor britànic va ser condemnat a mort per la seva oposició a la separació de l’Església Anglicana.

Thomas More (Hans Holbein el Jove)
Thomas More (Hans Holbein el Jove)
 
La Declaració d’Independència dels Estats Units també va ser una utopia feta realitat. Va ser aprovada el 4 de juliol de 1776. El document, que bevia de l’esperit de la Il·lustració, recollia els següents postulats: “Tots els homes van ser creats iguals; van ser dotats pel seu creador de certs drets inalienables, entre els quals es compten els drets a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; sempre que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la i abolir-la i a instituir un nou govern que es fonamenti en els dits principis”.
 
Distòpies i ucronies
A principis del segle XX la literatura de ciència-ficció inaugurà el gènere de les distòpies -el neologisme conté el prefix δυς-, que indica dificultat. Són novel·les que presenten un futur molt negre, per tant, gens utòpic. Les més famoses són Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley, i 1984 (1949), de George Orwell. No s’han de confondre les novel·les distòpiques amb les ucròniques (οὐ, “no” + χρόνος, “temps”), que plantegen un futur a partir d’un passat alternatiu (per exemple, què hauria estat del món si els nazis haguessin triomfat?).

També es parla d’extropies per al·ludir a la confiança total en la tecnologia i en la intel·ligència humana -segons els seus defensors, es podrà allargar indefinidament la vida humana. Un altrer terme interessant és el d’ustopia, que permet visualitzar com una possibilitat real tot el que és per ara només un perill hipotètic -les ustopies són una reflexió crítica sobre les desviacions catastròfiques, inherents al món actual; n’és un exemple la novel·la El conte de la serventa (1985).

Avui encara hi ha gent que planta cara a les distòpies i a les ucronies. La seva aposta són les utopies. Així quedà demostrat a Espanya amb el moviment del 15-M, nascut el 2011. Tot, però, penja d’un fil. L'historiador Ferran Aisa, autor d’Utopia. Del somni igualitari al pensament únic (Icaria) feia el següent diagnòstic en un article de Jordi Nopca publicat al diari Ara (21/08/2016): “El problema és que el pensament únic actual, el neoliberalisme, assegura que les utopies, la ideologia i la història han mort. Ha acabat guanyant el bàndol que volia un món desigual”. Tanmateix, convé no ser pessimistes. Llarga vida a les utopies!

El gran mestre del periodisme esportiu, Joaquim Maria Puyal, té unes reflexions interessants sobre les utopies. Són unes reflexions extretes d’una entrevista que li va fer el 2011 Eva Piquer per al digital “Catorze”:

“Més que optimista, sóc possibilista. Potser en Guardiola no és optimista, però ha demostrat que parlar en català pel món és possible. No fa falta ser optimista per mirar de fer el que és possible. Viure és creure en alguna cosa i actuar segons la pròpia convicció. Potser no aconseguiràs mai del tot allò que persegueixes, però pots anar fent passes en aquell sentit”.

Us deix amb una sèrie de frases per a la reflexió:

  • “Voler l’impossible ens cal,/ i no que mori el desig” (Marià Villangómez)
  • “Cal oposar al pessimisme de la intel·ligència l’optimisme de la voluntat” (Antonio Gramsci)
  • “Sóc pessimista per intel·ligència, però optimista per voluntat” (Antonio Gramsci)
  • El repte de la modernitat és viure sense il·lusions i sense desil·lusionar-se” (Antonio Gramsci)
  • “Un optimista pot veure llum on no n'hi ha, però per què el pessimista ha de córrer a apagar-la?” (René Descartes)
  • “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que s’ho miren sense fer res” (Albert Einstein)
  • “La cosa més important que hem de tenir sempre al cap és que no podem esperar mai ni un minut per començar a canviar el món” (Anna Frank)
  • “Si assumeixes que no existeix esperança, aleshores garanteixes que no hi haurà esperança. Si assumeixes que existeix un instint cap a la llibertat, aleshores existeixen oportunitats de canviar les coses” (Noam Chomsky)
  • "Sens dubte, cada generació es creu destinada a refer el món. No obstant això, la meva sap que no el refarà. Però el seu paper és potser major; aquest consisteix en impedir que el món es desfaci" (Albert Camus, 1959, en recollir el Premi Nobel de Literatura)
  • "Mai arribaràs al teu destí si t'atures a llençar pedres a cada gos que borda" (Winston Churchill)
  • "La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres" (Manuel de Pedrolo
  • “El futur té molts noms: per als dèbils és inabastable, per als porucs és desconegut, per als valents és una oportunitat” (Victor Hugo, 1802-1885)
  • “Sense un punt de passió, petit o gros, una ombra de fe, el mal d'aquest món és insuportable, i no s'arriba a fer mai res” (Josep Pla)
  • "Tot sembla impossible fins que es fa" (Nelson Mandela)

I aquí teniu un poema d’Anna Pena. Titulat “Sense retorn”, és una apologia de la il·lusió:


Dona’m una pàgina en blanc
i te l’ompliré de somnis.
Alguns se’ns trencaran pel camí, segur,
però en construirem d’altres tan perfectes
que ens costarà creure que en algun moment
haguem estat tan poderosos.
 
I aleshores ens abraçaran els ulls,
i ens escalfarem les ànimes.
I somriurem al futur,
per molt que el present ens declari la guerra.
 
Perquè tindrem una força
oculta en els nostres somriures.
I ens sentirem invencibles.
En el silenci dels nostres llençols.
En les carícies dels nostres batecs.
Perquè la ràbia dels nostres gemecs
ens porta lluny
i ens dona l’impuls per seguir.
 
Perquè un dia ens vam emborratxar d’il·lusió
i el somni continua.
Irreverent.
Incombustible.

 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (28/09/2013) per parlar sobre etimologies utòpiques.




Aquí teniu la canço Utopia dels Catarres:



I aquí teniu un utopia alternativa, sensacional:

I aquí teniu aquesta cançó de Joan Rovira, que es titula "Encara tenim temps":


Articles del web relacionats:
Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme
La força de les utopies
Sobre acadèmies, liceus i ateneus
-
 La casta i el 15M a l'antiga Roma
La mort de les utopies?
La degradació humana
- L'origen dels vents
- A la recerca del paradís perdut
Cilindre de Ciros, la primera declaració de Drets Humans

Companyies infernals

Segons la mitologia clàssica, el guia de les ànimes a l’ultratomba era Hermes, el missatger dels déus, que per a aquesta funció adoptava el sobrenom de Psicopomp (“l’acompanyant de les ànimes”).

Hermes, guia de les ànimes a l'Inframón. Apareix envoltat dels esperits dels difunts que esperen a la vorera de l’Estígia per ser transportats per Caront al regne d’Hades. (Adolf Hirémy-Hirschl. 1898. Galeria Belvedere, Viena)
Hermes, guia de les ànimes a l'Inframón. Apareix envoltat dels esperits dels difunts que esperen a la vorera de l’Estígia per ser transportats per Caront al regne d’Hades. (Adolf Hirémy-Hirschl. 1898. Galeria Belvedere, Viena)

Per accedir al món dels morts, el primer que havien de fer les ànimes era travessar la llacuna Estígia ("el riu de l'odi") amb la barca de Caront (per antífrasi, el seu nom ve de χαίρω, “alegrar-se”). 

Caront
Pel seu servei el barquer de l’inframón cobrava un peatge, un òbol. A la seva obra Sobre el dol, Llucià de Samòsata (segle II dC) diu que d’aquí nasqué el costum d’enterrar els morts amb una moneda a la boca.

La barca de Caront (José Benlliure)
La barca de Caront (José Benlliure)


Caront travessant la llacuna Estígia (Alexander Dmitrievich, 1861)
Caront travessant la llacuna Estígia (Alexander Dmitrievich, 1861)
 
El pas de l'Estígia (Patinir)
El pas de l'Estígia (Patinir)
 

A Caront se’l representa com un vell, dèspota, molt lleig, de barba gris i amb un capell rodó. Condueix la barca fúnebre, però no rema; d’això ja se’n carreguen les mateixes ànimes, amb qui es mostra tirànic. Només embarcava les ànimes que havien rebut sepultura; la dels cossos que no havien estat enterrats, erraven durant cent anys per les ribes de la llacuna. 

El pas de Caront per l'Estígia (Nicolas Louis François Gosse)
El pas de Caront per l'Estígia (Nicolas Louis François Gosse)

 

La barca de Caront, el judici final (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
La barca de Caront, el judici final (Capella Sixtina, Miquel Àngel)

 

Caront apareix per primera vegada en la literatura en un poema èpic, de devers l’any 500 aC, anomenat Miníada. La seva figura fou ridiculitzada en la comèdia Les granotes, d’Aristòfanes (405 aC). Aquesta obra narra el descens a l’inframón de Dionís, déu del teatre, per tornar a la vida un dels grans poetes tràgics, Eurípides.

En el llibre VI de l’Eneida (versos 282-316) trobam una descripció més precisa de la funció de Caront. És el moment que Eneas descendeix al Tàrtar amb la sibil·la de Cumes per trobar-se amb el seu pare. Hi van amb una branca d’or, que era un element imprescindible de pas per als vius. Aquest és el fragment en la traducció de Joan Bellès:

“D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espessa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus.

Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu. Cap aquí es precipitava, escampada per la ribera, tota una multitud, dones i homes, espectres d’herois magnànims que havien acomplert la vida, nois, noies encara per casar, joves que foren posats a la pira davant la mirada dels pares: tan nombrosos com cauen despreses les fulles en els boscos amb els primers freds de la tardor, tan nombrosos com s’apleguen en terra els ocells des d’alta mar quan l’estació del fred els obliga a fugir enllà de l’oceà i els empeny cap a terres càlides.

S’estaven drets demanant de ser els primers a fer la travessia i allargaven les mans, delerosos de passar a l’altra riba. Però el tètric barquer agafa ara aquests ara aquells, mentre que uns altres els rebutja i els aparta lluny de la ribera. Eneas, estranyat sens dubte i commogut per aquell tumult, pregunta: «Digues-me, oh verge, ¿què significa aquesta concentració vora el riu? ¿Què demanen les ànimes? ¿Amb quin criteri unes han d’abandonar la ribera i altres solquen amb els rems les aigües lívides?» Li respongué breument la vella sacerdotessa:  «Fill d’Anquises, llinatge inconfusible dels déus, el que veus és l’estany profund del Cocit i la llacuna estígia, pel poder diví dels quals fins i tot els déus es guarden de jurar en fals.

Tota aquesta multitud que veus és la gent mancada de tot i sense sepultura. El barquer és Caront; aquells que les aigües transporten, és que van ser enterrats. No li és permès de fer-los travessar les riberes horrendes i el rogallós corrent abans que els seus ossos no hagin reposat en una tomba. Van errants durant cent anys, voleiant entorn d’aquestes riberes; llavors, finalment admesos, tornen a veure aquests estanys tan desitjats.»”

Ceràmica etrusca que representa Caront
Ceràmica etrusca que representa Caront


El ca Cèrber
Un cop travessada la llacuna Estígia amb la barca de Caront, els morts es topaven amb Cèrber, un ca de tres caps amb cua de serp que guardava les portes de l’Hades –d’aquí que en castellà es conservi la paraula “cancerbero” sinònim de porter. Cèrber, conegut també com el “dimoni de l’abisme”,  havia estat engendrat pels monstres Equidna i Tifó. Segons la llegenda, fou abatut per Hèracles en un dels seus esforçats treballs. La seva tasca era impedir la sortida als morts i l'entrada als vius. 

Cèrber (William Blake, 1757)
Cèrber (William Blake, 1757)

Les portes de l'Hades amb Cèrber (David Ryckaert)
Les portes de l'Hades amb Cèrber (David Ryckaert)
 

Tanmateix, Cèrber va veure burlada la seva vigilància almenys tres vegades. Orfeu l’amansí amb la música de la seva lira. Psique el dormí amb un patís. I el mateix féu la sibil·la de Cumas, guia d'Enees en la seva baixada als Inferns. Així ho relata l’Eneida (Llibre VI, 400-408):

"L’enorme Cèrber fa ressonar aquests reialmes amb lladrucs de la seva triple boca, ajagut com un monstre en l’antre que hi ha al davant. La sacerdotessa, en veure que ja se li ericen les serps que li cobreixen el coll, li llança una fogassa [espècie de coca] soporífera feta amb mel i farina degudament amanida. Ell, amb una fam voraç, obrint les seves tres goles, la caça al vol, afluixa la seva esquena monstruosa ajagut a terra  i, estenent-se tan llarg com és, omple tota la caverna. Sepultat en el son el guardià, Eneas traspassa l’entrada i s’allunya ràpidament de la vora d’aquell riu sense retorn".

Hèrcules i Cèrber (Francisco de Zurbarán, 1634)
Hèrcules i Cèrber (Francisco de Zurbarán, 1634)
 
Hèracles i el ca Cèrber (segle XVIII)
Hèracles i el ca Cèrber (segle XVIII)


L’hora del tribunal
Després d’haver creuat les portes que vigilava el ca Cèrber, les ànimes compareixien davant d’un tribunal, format per tres jutges: Èac, Radamantis i Minos. Èac havia estat rei de l’illa d’Egina. Va ser una monarca molt equànime, de manera que, un cop mort, fou requerit per continuar impartint justícia. Radamantis i Minos, en canvi, eran germans, fills de Zeus i Europa. Havien governat a Creta. A causa del seu esperit inflexible també se’ls va acumular feina a l’inframón. Dels tres, però, qui tenia l’última paraula era Minos. Un cop jutjades, les ànimes dolentes anaven a parar al Tàrtar, i les bones als Camps Elisis.

Minos, Èac i Radamantis
Minos, Èac i Radamantis

Minos a l'Hades
Minos a l'Hades

Així descriu Minos Homer en el cant XI de l’Odissea (568-571), en traducció de Joan Francesc Mira. És el fragment que parla de la davallada d’Ulisses al país dels morts (no especifica com hi baixa després haver invocat les ànimes dels difunts amb un clot ple de sang):

Vaig veure allí també el gloriós fill de Zeus, el rei Minos:
seia amb un ceptre d’or impartint als difunts la justícia,
i ells, al voltant, demanaven al sobirà una sentència,
uns asseguts, altres drets, al casal d’amples portes de l’Hades.

Jutges de l'inframón (Gustave Doré)
Jutges de l'inframón (Gustave Doré)

El judici d'Osiris
Minos guarda moltes similituds amb Osiris, que també ostentava el càrrec de jutge suprem de l’inframón en la mitologia egípcia. Les ànimes que compareixien davant d’ell seguien un protocol especial. Anubis, fill d’Osiris representat com un déu amb cap de ca negre que presidia la mort, els extreia el cor, símbol de la consciència. A continuació el dipositava sobre el plat esquerre d’una balança. Al plat de la dreta, fent de contrapès, hi havia la ploma de Ma'at, la deessa de la veritat i la justícia.

El judici d'Osiris
El judici d'Osiris
 
Anubis
Anubis (déu egipci de la mort)

Si la balança s’inclinava cap el costat del cor, significava que estava ple d’obres dolentes. Llavors un monstre amb cap de cocodril, Ammit “la gran devoradora”, es menjava el cor, la qual cosa impossibilitava la unió de l’ànima amb el cos i la mort definitiva del difunt. En canvi, si els plats s’equilibraven o pesava més la ploma, significava que el difunt havia estat bo i just. Prenent nota de tot plegat hi havia Thot, el déu de l’escriptura, que després passava la informació a Osiris. Aquesta cerimònia del “pes de les ànimes” seria coneguda en grec com a psicòstasi.

Maat (deessa egípcia de la justícia)
Maat (deessa egípcia de la justícia)
 
L’ànima que havia estat considerada justa era conduïda per Horus, déu de la guerra -representat amb el cap d’un falcó- davant la presència d’Osiris, que exposava el resultat de la balança davant d’un tribunal diví. Aleshores, essent favorable el resultat del judici, ànima i cos tornaven a reunir-se i el difunt era admès al regne subterrani d’Osiris.

Horus
Horus (déu de la guerra)
 
Per seguir tot aquest ritual, els egipcis comptaven amb una gran ajuda, El llibre dels morts. Es tractava d’una espècie de manual que es trobava escrit sobre un papir o pintat a les parets de les tombes. Oferia informació als difunts sobre com comportar-se davant els déus i les fórmules i oracions que havien de pronunciar al llarg del complicat ritual funerari.

Papir del Llibre dels Morts d'Hor, fill d'Heqairdis (722-332 aC.). Museu Egizio, Turí
Papir del Llibre dels Morts d'Hor, fill d'Heqairdis (722-332 aC.). Museu Egizio, Turí

 

Aquest vídeo de "This is art" parla de la mort a l'antic Egipte:

El cristianisme i la psicòstasi
El cristianisme -probablement per influència dels coptes- varen recollir la noció de la psicòstasi o cerimònia del “pes de les ànimes”. Ho feren amb algunes modificacions. Així, en morir, l’ànima era conduïda al Judici diví. L’encarregat del pes de l’ànima era l’arcàngel Sant Miquel, qui també disposava d’una balança romana. En un platet es posaven les bones obres que havia realitzat el difunt. En l’altre, les seves males obres. El Diable assistia al judici i, si resultava negatiu, s’emportava amb ell l’ànima a l’Infern. A vegades el Diable feia trampes i inclinava la balança a favor dels pecats.

Mestre de Soriguerola. Taula de Sant Miquel (seglle XIII). MNAC. Barcelona.
Mestre de Soriguerola. Taula de Sant Miquel (segle XIII). MNAC. Barcelona. El Diable és representat negre en una clara connotació racista de l'època.


Aquí teniu un vídeo que parla de l'inframón en la mitologia grega:




Aquí teniu un article sobre l'imaginari del Més enllà en els grecs.


Aquest altre article, de National Geographic, també parla del mateix.

Aquí trobareu més informació sobre el judici dels morts al món egipci.

Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
- Càstigs infernals
-
 Els espectres de l'Odissea

Friné, la bellesa feta dona

Curiosament, en el món grec, hi ha pocs vasos d’escenes sexuals dins el matrimoni. No per això, però, s’ha de suposar que els grecs, malgrat la seva misogínia, no tenien sexe amb les seves dones per pur plaer. Aristòfanes, en la cèlebre comèdia Lisístrata, presenta un grup de dones ateneses que al segle V aC es neguen a copular amb els seus homes mentre aquests no hagin signat la pau en la Guerra del Peloponès. En la mitologia també podem trobar Hera intentant seduir Zeus, o un romàntic Orfeu lamentant-se per la pèrdua de la seva estimada Eurídice. Homer, per la seva part, a la Ilíada, s’entreté a relatar el comiat, ple de tendresa, entre Hèctor i Andròmaca. I, a l’Odissea, és famós el retrobament passional entre Odisseu i Penèlope, exemple de dona fidel.

Hera sedueix a Zeus a la muntanya Ida (James Barry, 1741-1806))
Hera sedueix a Zeus a la muntanya Ida (James Barry, 1741-1806))
 
Escena de sexe explícit al món grec
Escena de sexe explícit al món grec

Tanmateix, exceptuant aquests testimonis que ens ofereix la literatura i la mitologia, l’únic sexe heterosexual que es documenta en les peces de ceràmica és el que es practicava amb les πόρναι, les prostitutes més vulgars (equivalent a les meuques), d’on deriva la nostra paraula “pornografia” –es tracta d’un neologisme creat a la segona meitat del segle XIX pels francesos. 

Escena sexual d'un vas grec on apareix una bossa amb monedes penjada a la paret
Escena sexual d'un vas grec on apareix una bossa amb monedes penjada a la paret
 
Hetaires
També, però, hi ha representacions de coits amb ἑταίραι (“companya”) –d’on tenim heterosexual o heterogeni. Eren prostitutes de refinada cultura que solien acompanyar l’aristocràcia masculina als simposis -en alguns aspectes serien comparables a les geishes japoneses. Solien ser gregues nascudes a Àsia Menor.

Un text grec atribuït al gran orador atenès Demòstenes (384 a.C.-322 aC) diu: “Les hetairai serveixen per proporcionar-nos plaer, les concubines per a les nostres necessitats quotidianes i les esposes per donar-nos fills legítims i cuidar la casa”. Tal afirmació constata l’alta consideració que tenien aquestes prostitutes a l’antiga Grècia.

Hetaira en un simposi
Hetaira en un simposi
 
Algunes hetairai han passat a la història per la influència que exerciren sobre destacades personalitats del món grec: Aspàsia, amb qui es casà Pèricles després d’abandonar la seva dona; Diotima, freqüentada per Sòcrates i immortalitzada per Plató en el Banquet; o Friné la musa de Praxíteles. L’extraordinària bellesa d’aquesta última serví al famós artista grec per esculpir al segle IV aC el primer nu femení integral de la història de l’escultura: Afrodita Cnídia.
 
Afrodita Cnídia (Praxíteles)
Afrodita Cnídia (Praxíteles)

L’escultura de Praxíteles fou una petició de la ciutat de Cos. Quan, però, les seves autoritats veieren el cos nu de la deessa, exceptuant la zona púbica que es tapava amb la mà dreta, declinaren l’obra i en sol·licitaren una altra més pudorosa. Tanmateix, l’obra original seria comprada per la ciutat de Cnida (a l’actual Turquia), que aviat la convertí en un dels seus principals reclams. Segons Plini el Vell, era tal la bellesa de l’escultura que un jove fins i tot s’enamorà d’ella i la va intentar robar.
 
Un judici polèmic
Friné es deia en realitat Mnésareté. Suposadament va rebre aquest sobrenom (“granota” en grec) pel to verdós de la seva pell. Li tocà ser el centre d’atenció en un controvertit judici. Un amant ressentit l’acusà d’impietat per haver fet una paròdia dels misteris de la deessa Demèter. L’advocat que la defensava, també antic amant seu, fou incapaç de convèncer el jurat de la seva innocència. En última instància va recórrer a ensenyar el cos nu de la dona, al·legant que el seu cos era un monument viu d’Afrodita –tal era la bellesa de Friné. La jove fou absolta. D’aquesta manera triomfà la famosa dita Tira més un pèl de dona que cent mules” (en castellà, “tiran más dos tetas que dos carretas”).

Frine davant l'areòpag (1861), obra de Jean-Léon Gérôme
Frine davant l'areòpag (1861), obra de Jean-Léon Gérôme
 
La bellesa i la intel·ligència no foren les úniques característiques de Friné. També destacà per la seva set de riqueses. De fet, es diu que la seva fortuna fou tan gran que, quan Alexandre el Gran va destruir Tebas, ella s’oferí per reconstruir-la amb els seus doblers amb la condició que l’entrada de la ciutat portàs gravat el seu nom.

Friné
Friné

En aquest enllaç trobareu més informació sobre les hetaires a l'antiga Grècia. Aquest altre també és interessant.

Aquí teniu un reportatge del diari La Vanguardia sobre les geishes japoneses, que guarden moltes similituds amb les hetairai gregues

Aquest enllaç parla sobre els diferents tipus de prostitutes a l'antiga Grècia.

 

Articles relacionats:
La controvertida etimologia de puta
-
 Sobre nimfòmanes i sàtirs
Puritanisme a Roma?
La guerra de sexes
-
Orgies, crònica d'una mentida
-
Qui gaudeix més del sexe?
Messalines promíscues
- La guerra de sexes
- Un brindis amb propina sempre
- Aspàsia, la dona més independent de l'antiga Grècia

Lisístrata o el xantatge sexual femení

El tòpic –que alguns consideren masclista- diu que darrere un home hi ha una gran dona. Així doncs, serien les dones les que mouen el món. Això ja ho va reflectir al segle V aC el comediògraf grec Aristòfanes en la seva obra Lisístrata, on un grup de dones ateneses, liderades per Lisístrata, du a terme un curiós xantatge: decideixen no mantenir relacions sexuals amb els seus homes fins que no acabi la guerra del Peloponès, que des de fa vint anys enfronta Atenes i Esparta. Les dones, fent d’ “escalfabraguetes”, se surten amb la seva. No debades, els homes atenesos i espartans, amb les “engonals insuportablement inflamades” (sic),  acaben signant la pau. Triomfa així el famós lema “Fes l’amor i no la guerra”.
 
Vaga sexual
Vaga sexual

Lisístrata a Àfrica
Lisístrata (Λυσιστράτη, “la que dissol l’exèrcit”) és considerada la primera feminista de la literatura clàssica, fortament misògina. Al continent africà la seva ombra és molt allargada. El 2003, a Libèria, sota la pressió d’una vaga sexual, el Moviment de Dones per a la Pau pogué acabar amb catorze anys de guerra civil. En la mateixa Àfrica Occidental, el 2012, a Togo, les dones seguiren l’exemple de les liberianes i aconseguiren, en una setmana, l’alliberació de presos polítics.

El 2009, a Kènia, Lisístrata també irrompé en la política. Un grup de dones proposaren fer una vaga de cames creuades per aconseguir la reconciliació de l’aleshores president Mwai Kibaki i el primer ministre Raila Odinga. Al cap d’una setmana, davant aquella abstinència sexual forçada, els companys d’ambdós polítics els  forçaren a enterrar la destral de guerra. Les dones fins i tot s’oferiren a pagar les prostitutes del país per eliminar qualsevol competència. El gener de 2017 un altre grup de dones de Kenia ha tornat a proposar un nou boicot sexual per aconseguir la seva targeta electoral de cara als comicis del 8 d’agost. L’objectiu és derrocar el president Uhuru Kenyatta, que aspira a un segon mandat.

L’ombra mundial de Lisístrata
El 2011, a l’illa filipina de Mindanau, les dones d’una cooperativa també tiraren d’entrecuix perquè dues aldees deixassin les armes. El mateix any, a Colòmbia, les dones de Barbacoas, al departament de Nariño, aguantaren 110 dies de vaga sexual amb l’objectiu que els seus marits es posassin a reparar una carretera. El 2006 les parelles dels “pandilleros” del municipi colombià de Pereira ja havien aconseguit, creuant les cames, reduir els nivells de violència entre bandes en una de les comunitats més violentes del país.

El febrer de 2011 Lisístrata també seria reivindicada a Bèlgica. El país es trobava sense govern gairebé vuit mesos després de les eleccions. Davant la impossibilitat dels polítics francòfons i flamencs d’arribar a un pacte, la senadora socialdemòcrata flamenca Marleen Temmerman, ginecòlaga de professió, va proposar una vaga sexual: "Si totes ens posem d'acord –declarà- en l'abstinència sexual, estic convençuda que podrem aconseguir que les negociacions avancin més ràpid. Ja se sap què pensen els homes sobre aquestes coses". Finalment, però, hi hagué acord i no va caldre fer cap boicot sexual.

Lisístrata
Lisístrata

La figura de Lisístrata també va estar molt present a l’inici de la guerra d’Iraq –aquesta, vegada, però, s’eliminà qualsevol referència sexual. El 3 de març de 2003 es posà en marxa un acte teatral global anomenat Lysistrata project (Projecte Lisístrata). De forma simultània, més de 42 país feren un clam a favor de la pau recitant una lectura dramatitzada de l’obra d’Aristòfanes.
 
El cinema també s'ha encarregat de revisitar la història de Lisístrata. N’és un bon exemple La font de les dones (2011) del cineasta franco-romanès Radu Mihaileanu. La protagonista és una jove musulmana, Leila, d’un poble del Pròxim Orient. Està farta del sotmetiment als homes i d’haver de dur ella mateixa i totes les dones del poble l’aigua d’un pou a les seves llars. Per obligar els homes a col·laborar en les tasques domèstiques, anima les seves companyes a declarar-se en abstinència sexual. Aquest és el tràiler:



A Espanya, el 2002 el director de cinema Francesc  Bellmunt també va fer una adaptació de Lisístrata no gaire ben aconseguida. Aquí en teniu el tràiler:


Aristòfanes també té una altra comèdia on les dones són les protagonistes. Es titula L’assemblea de les dones o Les assembleistes. Les dones ateneses, disfressades d’home, prenen el poder a mitjançant un cop d’estat. Estan fartes de veure com ho fan, de malament, els homes, i anuncien un programa de reformes realment comunistes. Fa poc l'actor Juan Echanove ha presentat una nova versió d'aquesta obra al Teatre Romà de Mèrida. Aquí en parla:



En aquest enllaç trobareu un mapa amb totes les Lisístrates del món.

I aquest article del fantàstic blog "Literatura grega en escena" parla de l'absentisme sexual a Lisístrata.

Relacionat amb el tema, aquí teniu un article titulat "La perversió de la democràcia", de Francesc Foguet.

Articles del web relacionats:
Consoladors contra la histèria
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

La vulgarització de l'amor platònic

L’amor platònic és un amor idealitzat, impossible, sense sexe, no correspost o romàntic, on l’objecte a estimar és un ésser perfecte, sense defectes. Aquest terme es va popularitzar al segle XV a partir d’una vulgarització de la noció d'amor (Eros) en Plató, filòsof atenès que va viure a cavall entre els segles V i IV aC.

El famós deixeble de Sòcrates realment es nomia Aristocles, però fou conegut amb el sobrenom de Plató (“el d’amples espatlles”) degut a la seva gran envergadura –els dos ossos que constitueixen la part posterior de l’espatla (ὦμος) s’anomenen omòplats, i el plàtan es diu així per les seves fulles amples.

L’amor platònic és plantejat en el diàleg Simposi (trobada de bevedors”, en grec), també conegut com El banquet o El convit a través de la tradició llatina (Convivium). Aquest simposi té lloc a casa del poeta tràgic Agató, que acaba de ser guardonat a les festes Lenees del 416 aC. Els sis comensals, per iniciativa de Fedre, exposen els seus diferents punts de vista sobre l’amor. Intervenen d’acord amb el següent ordre -al final apareix ebri l'atractiu Alcibíades, de qui Sòcrates rebutja les seves insinuacions sexuals:


Pintura de Anselm Feuerbach que representa la llegada de Alcibíades (1871–1874).
Pintura d'Anselm Feuerbach que representa l'arribada d'Alcibíades al Simposi de casa d'Agató (1871–1874)

Fedre
: fa una valoració idealista de les bondats de l’amor. Diu que un enamorat és capaç de fer grans i belles proeses.

Pausànias: parla de la moral de l’homosexualitat. Distingeix entre Afrodita Urània – deessa de l’amor pur, celestial, que, segons Hesíode, és filla del castrat Urà- i Afrodita Pandemia –deessa de l’amor vulgar, que, segons Homer, és filla de Zeus i Dione. Pausànias atribueix a aquesta última l’amor entre un home i una dona, perquè entre ells només hi pot haver un amor físic. En canvi, Afrodita Urània seria qui regiria l’amor entre dos homes i els impel·liria a les belles accions i a ser millors persones. Cal no oblidar que a l’antiga Grècia la dona era considerada inferior a l’home i, per tant, indigna d’ésser la seva companya (el matrimoni només servia per a la reproducció).

Erixímac: fa una lectura científica de l’amor. Assegura que tota la naturalesa està impregnada d'amor.

Aristòfanes: veu l'amor com el desig de trobar el que ens manca, la recerca d’una unitat perduda. Ho il·lustra amb el mite de l’androgin.

Agató: seguint l’argumentari de Fedre, parla del coratge que infon l’amor en les persones joves.

Sòcrates: la seva dissertació sobre l’amor no es pot entendre sense la teoria de les idees de Plató. Aquesta teoria és formulada en el llibre VII de la República mitjançant el famós mite de la caverna, segons el qual tot el món terrestre és una mala còpia del món de les idees. Així doncs, Sòcrates, que exerceix d’alter ego de Plató, afirma que l'amor és una via cap al coneixement, ja que estimant les coses belleses i, per tant, justes, hom pot copsar la idea pura de bellesa i de justícia. Es parteix de la premissa de la kalokagathía, segons la qual allò bell (καλός) s’identifica amb allò bo (αγαθός). Així doncs, per a Plató, els cossos bells són indispensable per contemplar el model intel·ligible, igual que les ombres del mite de la caverna són el primer que copsam tot i que haurem d’anar més enllà d’elles per tal d’arribar a l’autèntica realitat.

Per boca de Diotima, la mestra de Sòcrates en l’art de l’amor, sabem que Ἔρως és un δαίμων, un petit déu, que va ser infantat durant el convit que donaren els déus per celebrar el naixement d’Afrodita. En aquesta versió platònica, però, no és fill d’Afrodita i Ares, sinó de Penia (“pobresa”) i Poros (“riquesa”). L’amor, per tant, és quelcom intermedi entre la pobresa més absoluta i la riquesa més abundant, entre no tenir res i tenir-ho tot. D’aquesta manera, si no coneixem algú, no l’estimam i, si el coneixem massa, el deixam d’estimar.

Venus desarmant Cupido (Francois Boucher)
Venus desarmant Cupido (Francois Boucher)

Plató tornaria a reflexionar sobre l’ Ἔρως en un altre diàleg, Fedre. Al segle XV, durant el Renaixement, el filòsof florentí neoplatònic Marsilio Ficino va ser qui va utilitzar per primera vegada l’expressió “amor platònic” com a sinònim d’ “amor socràtic”. Amb ella, per influència del cristianisme, al·ludia a un amor que deixava de banda el físic per centrar-se en la bellesa del caràcter d’una persona. Amb tot, l’únic en comú que té aquesta nova noció de l’amor platònic amb el seu originari és la renúncia a la sexualitat.

Amor platònic
Amor platònic
Avui, doncs, el filòsof atenès quedaria astorat amb el nou significat, del tot vulgaritzat, que ha adquirit el seu “amor platònic”. En tot cas, una experiència genuïnament platònica és la que haguem pogut tenir a través d’un professor que ens ha introduït en un camp que ens era totalment desconegut. Gràcies a ell hem pogut copsar la bellesa d’un experiment físic, d’un text o d’una història que ens ha fet millor persones. No debades, per a Plató l'Eros, que es manifesta en les realitats belles, ens ha de servir de camí a la perfecció com a ésser humans. En aquest exemple docent, però, sovint l’alumne, enlluernat per la intel·ligència del professor, s’acaba enamorant de la seva persona i no pas dels seus coneixements.

Relacionat amb l’amor platònic, la psicologia actual ha encunyat el terme sapiosexual per referir-se a l’atracció sexual per la intel·ligència d’una altra persona. Majoritàriament són dones que s’estimulen per mitjà de la conversa i fugen de la superficialitat amb noves experiències intel·lectuals. Els estudiosos alerten dels perills que suposa aquesta atracció. No debades, hi pot haver persones amb baixa autoestima que fàcilment admirin persones narcisistes. I això pot generar relacions dependents i asimètriques.

Si volem escriure poemes d’amor, convé que invoquem Erato (“la que provoca desig”), la musa de la poesia lírica o amorosa, normalment representada amb una lira.

Sapiosexual
Sapiosexual

Amor cortès
Relacionat amb l’amor platònic tenim l’amor cortès o ideal que potencià sobretot el Romanticisme i després Hollywood. El terme va ser encunyat el 1880 per Gaston Paris. Amb tot, té el seu origen entre els trobadors occitans del segle XII. En l’amor cortès l’amant es declara servent incondicional de la seva dama, generalment una dona casada. Aquesta, però, sempre es nega a correspondre’l. Com el platònic, es tracta, per tant, d’un amor també desgraciat, impossible, perpètuament insatisfet. La dona es presenta com a principi possible d’una vida superior, encarnació sublim de la bellesa i la virtut, però roman sempre inaccessible.

Tristan i Isolda (1902), Edmund Blair
Tristan i Isolda (1902), Edmund Blair


En la seva famosa novel·la Lolita, Vladimir Nabokov, desvela un aspecte poc conegut de la literatura amorosa de l’edat mitjana:

“El matrimoni abans de la pubertat no és estrany, encara en els nostres dies, en algunes províncies de l’Índia oriental. Després de tot, Dante es va enamorar perdudament de Beatriu quan ella tenia nou anys, amb un vestit carmesí... i això era el 1274, a Florència, durant una festa privada en l’alegre mes de maig. I quan Petrarca s’enamorà bojament de la seva Laura, ella era una nimfa rossa de dotze anys que corria amb el vent, amb el pol·len i la pols, una flor daurada de la formosa plana al peu de Vaucluse”.

Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l'amor.

Aquí teniu més informació sobre l'amor platònic.

I aquí teniu un article de Carmes Buades, de l'Ara Baleares, titulat "Rompre amb el mite de l'amor romàntic".

Aquí teniu la ressenya d'un llibre interessant "Sócrates enamorado".

Aquest article és interessant. Es titula "L'amor i les paraules d'amor".

Aquí teniu deu claus per entendre la filosofia de Plató.

Per saber entendre què és l'amor no us podeu perdre aquest programa "Som dones" del Canal 33:


Aquí teniu històries d'amor platònic:



I aquesta és una altra història d'amor platònic:




IMG 0223
 
I per acabar, una cita de Jane Austen (1775-1817): “El veritable amor no és cec: accepta, respecta i tolera”.

Aquí teniu un article molt interessant sobre l'amor romàntic com a utopia emocional.

En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

Aquí teniu la
 teoria triangular de l'amor de Sternberg

El triangle de l'amor
El triangle de l'amor

Aquí teniu un llistat de mites sobre l'amor romàntic:



 
Aquí teniu Hymne à l'amour, d'Édith Piaf. La cançó, amb lletra de Piaf, és un homenatge al boxador Marcel Cerdan, amb qui va mantenir un romanç fins que ell va morir en un accident d'avió mentre viatjava per trobar-se amb ella. 

Una persona que ha reflexionat sobre el concepte d'amor és l'eslovè Slavoj Zizek. Aquí teniu el capítol de Merlí dedicat a ell:

I per acabar de reflexionar sobre el mite de l'amor romàntic no us podeu perdre la pel·lícula Blue Valentine:

Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Morir d'amor
- L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
L'apassionant món de la parella
Què és el poliamor?
- Compte a "venerar" massa Venus"!
  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px