Banner Top

Talos, el primer robot de l’antiguitat

La paraula robot deriva del txec robota (“treball forçat”). El terme va ser popularitzat el 1920 pel dramaturg txec Karel Txpek a la seva obra de teatre R.U.R. (Rossum's Universal Robots). En la mitologia grega, però, podem trobar un antecedent d’aquest autòmat. És Talos (Τάλως), un gegant de bronze forjat per Hefest. El déu de la metal·lúrgia el regalà a Minos, rei de Creta. Altres versions apunten, en canvi, que fou col·locat a l’illa per Zeus perquè hi custodiàs la seva estimada Europa.
 
Talos era un vigilant infatigable. Cada dia feia tres voltes a l'illa. Impedia als estrangers arribar a la cort de Minos i als habitants d'abandonar-la sense el permís reial. Per fugir de la seva vigilància, Dèdal, tancat al laberint del minotaure amb el seu fill Ícar, va haver d’escapar per l'aire.

Moneda amb el gegant Talos
Moneda amb el gegant Talos
 
Les armes preferides de Talos eren unes pedres enormes que llançava a gran distància. Si els intrusos aconseguien esquivar-les, els esperava un càstig pitjor. El gegant, enfurismat, s’introduïa en el foc i escalfava el seu cos metàl·lic fins a tornar-lo incandescent. Aleshores es posava a córrer i, en enxampar les seves preses, les abraçava fins a deixar-les abrasades.
 
L’únic punt vulnerable de Talos era una vena que tenia en un dels talons i que estava tancada per una clavilla. Quan els argonautes desembarcaren a Creta, Medea aconseguí amb els seus encanteris treure-li aquest tap. De seguida el gegant morí en perdre els humors que el mantenien actiu. Una altra versió deia que Peant, un dels argonautes, li travessà la vena amb una fletxa.
 
El robot de Filó de Bizanci
A part d’aquesta referència mitològica, el primer robot construït és atribuït a Filó de Bizanci, que visqué al segle III aC. Aquest científic ideà un artefacte amb forma humana, és a dir, un androide (+ ἀνήρ, “home” + εἵδος, “figura”). Era com una mena de cambrer. Vestit amb toga de l’època i amb cara d’estàtua clàssica, tenia a la seva mà dreta un gerro, i quan els convidats col·locaven una copa a la seva mà esquerra, el robot hi abocava vi. Sota la toga hi havia un complex mecanisme de tubs i peses que, utilitzant la mecànica dels fluïts, donava moviment a l’autòmat.

Autòmat de Filó de Bizanci
Autòmat de Filó de Bizanci

Funcionament intern de l'autòmat de Filó de Bizanci
Funcionament intern de l'autòmat de Filó de Bizanci

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula Jàson i els Argonautes (1963), on apareix Talos:



Articles del web relacionats:
Triomfadors amb síndrome d'Ícar
El rapte d'Europa
La perversa síndrome de Medea
El toisó d'or, un obsequi ple de caspa
El complex de Prometeu

Aquest enllaç parla d'altres invents del món clàssic.

Aquí teniu un article titulat "La robòtica a l'antiga Grècia".

Aquí teniu un article interessant titulat "Autómatas, robots, androides y cyborgs".

I aquí teniu un sèrie d'articles del filòsof Gregori Luri al diari Ara que parla sobre els robots al llarg de la història:
Autònoms autòmats
Autònoms autòmats (2)
Autònoms autòmats (3)
Autònoms autòmats (4)


Triomfadors amb síndrome d'Ícar

Molts esportistes pateixen la síndrome d’Ícar, també coneguda com la “síndrome del triomfador”. Fa referència a la famosa dita “és més difícil mantenir-se que arribar”. Són persones que deceben un cop han tastat l’èxit: cometen errors impensables en moments decisius, tenen lesions que els marginen, trenquen relacions amb l’entrenador que els portà a l’èxit o donen positiu en un antidòping.

No s’ha de confondre la síndrome d’Ícar amb la nikefòbia, on és l’angoixa la que impedeix accedir a la victòria (νίκη). En la síndrome d’Ícar, en canvi, la persona afectada ja ha assolit el triomf, però, després, per un esperit massa crític amb un mateix o per arrogància, comença a fallar en moments clau, iniciant així la seva decadència esportiva.

Dèdal i Ícar (Frederick Leighton, 1830-1896)
Dèdal i Ícar (Frederick Leighton, 1830-1896)
 
Les ales de la llibertat
En la mitologia grega Ícar era el fill Dèdal, el famós arquitecte del laberint de Creta que havia d’acollir el Minotaure. Minos, el rei de l’illa, s’enfadà molt amb Dèdal en veure que l’heroi atenès Teseu havia aconseguit sortir sà i estalvi del laberint després d’haver matat el monstre. Com a càstig tancà Dèdal i el seu fill allà mateix. 

La caiguda d'Ícar (Jacob Peter Gowy, 1636-37)
La caiguda d'Ícar (Jacob Peter Gowy, 1636-37)
 
Confinat en aquella presó, Dèdal no parà de pensar en la millor manera per sortir-ne. Aleshores fabricà unes ales que s’aferraven a les espatlles amb cera. Abans d’emprendre el vol, Dèdal advertí al seu fill que no havia de volar gaire alt per evitar que la cera es desenganxàs de les ales, ni tampoc gaire arran de mar per evitar que les ales es banyassin. Tanmateix, Ícar, per arrogància, no féu cas dels consells del seu pare. Cada vegada anà volant més alt fins que, havent-se fos la cola, va caure a la mar on s’ofegà. Des de llavors aquella mar s’anomenà Icària en honor seu.

El lament d'Ícar(Herbert James Draper, s. XIX)
El lament d'Ícar(Herbert James Draper, s. XIX)
 
El mite d’Ícar no només ens parla dels antics somnis de la humanitat per poder volar. En clau metafòrica, ens il·lustra també sobre la importància de la mesura contraposada a l’ambició. D’altra banda, Dèdal, el pare d’Icar, representa la veu de l’experiència.

Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica)
Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica). Brueghel representava en aquest quadre un proverbi de l'època: Cap arada no s'atura perquè un home mori. La pintura, per tant, reflecteix la indiferència de l'home envers les desgràcies dels altres.

Gràcies al seu invent, Dèdal seria considerat el pare mitològic dels aviadors. Continuà amb el seu vol fins a Agrigent, a Sicília, on l’anà a cercar Minos. El rei cretenc demanà l’ “extradició” al seu homòleg agrigent, Còcal, però aquest s’hi negà perquè estava molt agraït al seu hoste per les juguetes que havia fet a les seves filles. Així, doncs, l’ordenà matar. Després, tanmateix, Dèdal acabaria marxant a Egipte, on morí.

La caiguda d'Ícar  (1819,  Merry-Joseph Blondel, Rotonda de Apol·lo  Museu del Louvre. París)
La caiguda d'Ícar (1819, Merry-Joseph Blondel, Rotonda de Apol·lo Museu del Louvre. París)

Aquí teniu un article de Narcís Comadira titulat "La caiguda d'Ícar". Ofereix una lectura contemporània del mite.

Aquí teniu una recreació del mite d'Ícar:


Articles del web relacionats:
Quan els noms volen
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
Paraules a vista d'ocell
Quan victòria s'escrivia amb ene de nike
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px