Banner Top

Hèrcules, entre el vici i la virtut

Prest o tard la vida se'ns presenten dilemes (< δίς, “dos” + λαμβανω, “agafar”). Sempre dubtam (< duo, “dos”) de si la decisió (< prefix de-, que indica separació, + caedo “tallar”, “morir”)  que prenem és la correcta. Fins i tot les persones més segures de si mateixes dubten. És el cas d’Hèracles, l’heroi per antonomàsia de la mitologia grega, conegut en llatí com a Hèrcules, i en fenici com a Melkart.  Era fruit d’una infidelitat de Zeus amb la mortal Alcmena. Avui la seva força extraordinària és recordada amb l’expressió “força hercúlia”.
 
En arribar a l’adolescència, Hèracles no sabia què fer amb la seva vida. Un dia es trobà davant dos camins. Aleshores dues dones s’oferiren per fer-li de guia. Una era Ἀρετή (“Virtut”) i l’altra Κακία (“Vici”). Κακία, que vendria a ser el dimoni, li oferí una vida tranquil·la amb totes les comoditats i plaers del món. Ἀρετή, en canvi, la personificació de l’àngel, el temptà amb una vida normal, tot advertint-lo, però, que res s’aconseguia sense esforç.

Paolo Veronese (circa 1580, Nova York)
Hèrcules entre la virtut i el vici, Paolo Veronese (circa 1580, Nova York)
 
Hèracles s’ho va pensar bé i finalment es decantà pel camí que li senyalà Ἀρετή. Va ser un camí ple de tasques que el portaren a defensar els més dèbils i a lluitar contra les forces del mal. En recompensa per totes aquestes accions, va rebre la mà de Mègara, filla de Creont, rei de Tebes. Hera, però, enemiga acèrrima del gran heroi grec, no ho pogué consentir i el féu tornar boig.

Maleït d’aquesta manera, Hèracles matà la seva muller, els seus fills i els del seu germà. Quan va recobrar el seny, va acudir a Delfos, on la pitonissa li va dir que havia de posar-se al servei del seu cosí Euristeu, rei de Micenes i Tirint: havia de realitzar les tasques que aquest li encomanàs per poder netejar la seva culpa. A partir d’aleshores, l’heroi va canviar el seu antic nom d’Alcides -que portava en honor al seu padrí Alceu- pel d’Hèracles (“glòria d’Hera”) -se suposava que els treballs que havia de realitzar contribuirien a la glorificació de la deessa.

Amb els famosos dotze treballs, Hèracles s’acabà convertint en una espècie de superhome. No debades, hagué de recórrer la geografia mítica de l’antiguitat vencent tot tipus de monstres formidables -en època moderna seria identificat amb Superman. En principi havien de ser deu treballs. Euristeu, però, no en va reconèixer com a vàlids i Hèracles va haver de fer-ne dos més.

La mà d'Hèrcules, trobat a un temple de Amman, capital de Jordània
La mà d'Hèrcules, trobat a un temple de Amman, capital de Jordània
 
El Lleó i l'Hidra, les primers proves
Per dur a terme els treballs, Hèracles va rebre una espasa d’Hermes, un arc i fletxes d’Apol·lo, una cuirassa daurada d’Hefest, un peple d’Atena i cavalls de Posidó.

En el primer treball, l’heroi hagué de matar l’indomable Lleó de Nemea, fill de la monstruosaEquidna. Un cop escorxat l’animal, la seva invulnerable pell li serví igualment de cuirassa i el seu cap, de casc. Aquesta fou la peculiar vestimenta amb la qual sempre és representat Hèracles. 

Hèrcules i el Lleó de Nemea
Hèrcules i el Lleó de Nemea (Francisco Zurbarán, 1634)
 
En el segon treball, Hèracles va haver de matar l'Hidra de Lerna, filla també d’Equidna, en aquest cas amb el monstre Tifó. Habitava en un petit llac fangós considerat una de les entrades mítiques a l’inframon. El seu nom prové del grec ὕδωρ (“aigua”), ja que era una mena de serp d’aigua de múltiples de caps, un d’ells immortal -unes fonts parlen de cinc, altres de cent. Si li’n tallaven un, a l’acte li’n creixien de més. A més, exhalava un alè verinós, amb el qual matava els viatgers i assolava la regió de l’Argòlida.

Hèrcules i l'Hidra
Hèrcules i l'Hidra (Francisco de Zurbarán, 1634)
 
Hèracles aconseguí escapçar la policèfala Hidra amb l’ajuda del seu nebot i auriga Iolau. Aquest cauteritzava les ferides de cada decapitació i s’assegurava així que no en poguessin brotar més caps. Enterrà el cap immortal sota una enorme roca. Després, banyà amb la verinosa sang del cadàver les seves fletxes, que es convertiren així en implacables dards mortífers.
 
La Hidra que escapçà Hèracles està molt present en el nostre imaginari popular. Avui, per exemple, es diu que les accions policials contra el jihadisme són com l’hidra de Lerna: multipliquen encara més la ira del fanatisme islàmic. En clau metafòrica, la hidra és, per tant, un mal social molt estès, de múltiples arrels, impossible d'extirpar amb un sol esforç. En l’àmbit científic també hi ha organismes que agafen el nom d’aquest monstre de la mitologia grega.

Imatge antiga de la Hidra
Imatge antiga de la Hidra
 




Altres treballs
En el tercer treball Hèracles va haver de capturar el porc senglar Erimant, que devastava l’Arcàdia. En el quart, féu presa la veloç Cérvola de la Muntanya Cerínia, de banyes d’or i peülles de bronze. En el cinquè, hagué de matar amb fletxes les Estinfàlides, unes monstruoses aus que s’alimentaven de carn humana.

El sisè treball fou el que deixà més petjada en la història de Grècia. L’heroi grec hagué de netejar en un sol dia els fastigosos estables d’Augias, rei d’una regió del Peloponnès anomenada Èlida. El monarca li havia promès una remuneració a canvi, però no complí amb la seva paraula. En venjança, Hèracles el matà i, per commemorar tal fet, organitzà al santuari d’Èlida els considerats com a primers Jocs Olímpics dels temps mítics. Amb tot, el còmput històric i oficial de les antigues Olimpíades començà el 776 aC, amb la victòria del cuiner Coreibos d’Èlida a la carrera de l’estadi.

capturar al toro de creta

Mosaic on apareix Hèrcules capturant el toro de Creta

En el setè treball, Hèracles va capturar el toro de Creta ofert per Posidó al Minos -havent engendrat amb Pasífae el Minotaure, aterrava el regne, embogit pel déu per no haver estat sacrificat pel rei. En el vuitè treball, tocà capturar uns altres animals, les egües antropòfagues de Diomedes, que acabaren devorant el seu propi amo.

En el novè treball el fill de Zeus va haver de matar Hipòlita, la reina de les amazones, per fer-se amb el seu cinturó. En el desè treball es traslladà a l’altre extrem occidental per matar el monstre Geríon i aconseguir així els seus bous. A l’onzè treball Hèracles baixà a l’inframón per capturar el Ca Cèrber. I a l’últim tornà a l’extrem occidental, al Jardí de les Hespèrides, d’on obtingué tres de les seves famoses pomes d’or.

Cerber2

Hèracles i el ca Cèrber (segle XVIII)

La mort d’Hèracles
Després dels dotze treballs, Hèracles participà en l’expedició dels Argonautes. Al llarg de la seva vida tingué fama de faldiller i fou precisament la luxúria la que acabà amb ell. Un dia el centaure Nessos intentà violar la seva última muller, Deianira, però Hèracles el matà amb una de les seves fletxes que contenia el verí mortal de l’Hidra. Tanmateix, mentre estava agonitzant, el malvat centaure va aconsellar a Deianira que guardàs la seva sang perquè les seves propietats amoroses li permetrien recuperar l'amor d'Hèracles si mai el perdia -en realitat l’estava enganant perquè la sang portava el verí de l’Hidra.

L'Hèrcules Farnese (Museu arqueològic de Nàpols)
L'Hèrcules Farnese (Museu arqueològic de Nàpols)

Al cap d’un temps, Hèracles deixà la seva estimada per una altra i Deianira, amb la intenció de recuperar-lo, impregnà la túnica del seu marit amb la sang de Nessos. En posar-se-la, Hèracles sentí una violenta cremada que se li estengué per tot el cos, patint així la venjança del centaure. Afligida, Deianira se suïcidà.

La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)
La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)


A Hèracles encara li varen quedar forces per ascendir al mont Eta i aixecar la seva pròpia pira funerària. Tanmateix, al cim de la muntanya, va trobar-se que cap dels seus acompanyants gosava encendre el foc. Finalment ho va fer Filoctetes, que en recompensa va rebre l'arc i les fletxes de l'heroi. Mentre la foguera cremava es va sentir un tro enmig de la fumera i Hèracles va ser arrabassat fins a l'Olimp. Així es produí la coneguda apoteosi  d’Hèracles, és a dir, fou divinitzat (ἀπό, “des de” + θεός, “fer algú d’origen diví”). A la seu del déus l’heroi grec es reconcilià amb Hera i es casà amb Hebe, deessa de la joventut.

Hèrcules a la pira (Luca Giordano, Museo del Prado de Madrid)
Hèrcules a la pira (Luca Giordano, Museo del Prado de Madrid)

L'apoteosi d'Hèrcules (Jean Baptiste Borrekens, Museo del Prado de París)
L'apoteosi d'Hèrcules (Jean Baptiste Borrekens, Museo del Prado de París)

Hèrcules és acollit a l'Olim (François Lemoyne, 1733-1736, palau de Versalles)
Hèrcules és acollit a l'Olim (François Lemoyne, 1733-1736, palau de Versalles)

Complex d’Hèracles
Tenint en compte totes aquestes proeses de l’heroi grec no és estrany que avui es parli del complex d’Hèracles per referir-se a aquells homes que mai no es rendeixen davant les fatalitats de la vida. Internament senten vergonya de no superar les adversitats, de manera que treuen força d’on poden per afrontar-les i donar una imatge de serenor.

Antonio Pollaiuolo, Hèrcules i la Hidra (1475)
Antonio Pollaiuolo, Hèrcules i la Hidra (1475)

La figura d’Hèracles tingué una gran influència a Espanya. Al segle XVII la Casa d’Àustria considerava que la seva dinastia descendia del mític heroi grec. Així Felip IV (1605-1665), per recomanació de Velázquez, no dubtà a fer-se amb els serveis de l’artista extremeny Francisco Zurbarán. Li encomanà pintar al Saló de Regne de Madrid tota una sèrie d’obres sobre la vida Hèracles. L’objectiu era enaltir la monarquia dels Habsburg a Espanya. Zurbarán volgué representar els dotze treballs d’Hèracles, però finalment només aconseguí fer deu quadres -un està dedicat a la mort de l’heroi.

Estàtua de l'emperador Còmode representat com a Hèrcules
Estàtua de l'emperador Còmode representat com a Hèrcules


En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la mort d'Hèracles.

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula "Hèrcules a Nova York" (1970), protagonitzada per Arnold Schwarzenegger:

 

Aquest és el tràiler de la pel·lícula "Hèrcules" (2014), de Brett Ratner:

 

Aquest és el tràiler d' "Hèrcules" (1997), de Disney, que va distorsionar bastant el mite:

 

Altres pel·lícules que s'han fet d'Hèrcules són "Hèrcules encadenat" (1959), de Pietro Francisci; "Els amors d'Hèrcules" (1960), de Carlo Ludovico Bragaglia; "Hèrcules, l'origen de la llegenda" (2014), de Renny Arlin.


Articles del web relacionats:
-L'origen espanyol del dòlar
Superman, l'Hèrcules de l'època moderna
Compte amb els amfitrions!
Una Via Làctia ben lactosa
La rara anatomia dels centaures
Apoteosis apoteòsiques
Marginats per l'estigma de Filoctetes
- Compte amb Cacus!
El toisó d'or, un obsequi ple de caspa

La rara anatomia dels centaures

Homer anomena els centaures com a “feres peludes”. Aquestes criatures foren concebudes d’una manera estranya. Ixíon era un rei de Tessàlia molt malvat que va intentar violar la deessa Hera, l’esposa de Zeus. Aleshores, però, el patriarca olímpic va crear un nigul (Νεφέλη) amb la forma de la seva muller, de manera que Ixíon s’uní a aquesta aparença. El resultat d’aquella il·lusòria còpula foren uns éssers meitat home i meitat cavall -tenien, per tant, dos braços i quatre potes. Ixión pagà car el seu atreviment. Zeus l’envià a l’inframon, on fou castigat a estar fermat a una roda encesa que no parava de girar.

 

Ixion enganat per Juno (Pedro Pablo Rubens 1615 París, Louvre)
Ixion s'uneix amb Juno (Pedro Pablo Rubens 1615 París, Louvre)
 
Els centaures vivien a les muntanyes de Tessàlia, una regió al nord d’Atenes d’on havia estat rei el seu pare. Eren éssers salvatges, temuts per la seva brutalitat i el seu llibertinatge sexual. La seva barreja d’home i animal fa que siguin uns personatges que representin la part racional i la salvatge, la calma i la tempesta que tots portem dins. 
 
Un dia, convidats a les noces del seu cosí Perifant, rei del poble dels làpites, els centaures volgueren raptar la núvia, Hipodàmia. Això desencadenà la famosa centaromàquia, en la qual l’heroi atenès Teseu féu decantar la victòria cap al bàndol dels làpites. Aquest fou un dels relats que Fídies estampà en una de les quatre mètopes del Partenó d’Atenes. La seva representació, al costat de la gegantomàquia, la guerra de Troia i l’amazonomàquia, escenifica la victòria de les forces de l’ordre i la raó contra les del caos i l’abús.

Metopes de la centaromàquia al Partenó
Mètopes de la centaromàquia al Partenó
 
El malvat Nessos
Un centaure conegut especialment per la seva maldat fou Nessos, relacionat amb la mort d’Hèracles. Aquest centaure s’ocupava de vigilar el riu Evè. La gent només el podia travessar dalt del seu llom. Així, Hèracles li va demanar que s’emportàs primer la seva dona Deianira. Nessos, però, va aprofitar l’ocasió per raptar-la. Tanmateix, en l’intent, Hèracles, des de l’altra banda del riu, el va aconseguir abatre amb una de les seves fletxes que contenien el verí de la monstruosa Hidra.
 
Hèctor, Nessos i Deianira (José Garnelo)
Hèctor, Nessos i Deianira (José Garnelo)

Nessos, però, volgué morir matant. Abans d’expirar, recomanà a Deianira que recollís la seva sang, que havia quedat contaminada pel verí mortal de l’Hidra. L’enganà dient que l’havia de fer servir com a filtre amorós en cas que Hèracles li fos infidel. Per aconseguir-ho, bastava que impregnàs la capa del seu estimat amb aquella sang. I així va ser.

La mort de Nessos (Luca Giordano, Museo del Prado, Madrid)
La mort de Nessos (Luca Giordano, Museo del Prado, Madrid)

Al cap d’un temps, Deianira no dubtà a seguir els consells de Nessos quan Hèracles la deixà per una altra. En posar-se la túnica amb la sang del seu antic enemic, Hèracles sentí una violenta cremada que se li estengué per tot el cos. Deianira no es podia avenir del que havia fet. Afligida, se suïcidà.

La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)
La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)
 
El bondadós Quiró
Tanmateix, no tots els centaures foren dolents. Hi hagué excepcions com Quiró, el més savi i vell de tots. Era fill de Cronos amb l’oceànida Filira, de manera que pertany a la mateixa generació divina que Zeus i els Olímpics. Quiró vivia a la muntanya Pèlion, de Tessàlia, en una caverna. Es dedicava a ensenyar música, l’art de la guerra i de la caça, moral, medicina i cirurgia. Entre els seus alumnes hi hagué els grans herois de la mitologia com Aquil·les, Asclepi, Teseu o Jàson.

Quiró educa Aquil·les (Jean Baptiste Regnault, 1782)
Quiró educa Aquil·les (Jean Baptiste Regnault, 1782)

Mentre ajudava Hèracles en una de les seves gestes, Quiró va fer ferit accidentalment per una de les verinoses fletxes del gran heroi grec. Garratibat pel dolor, es va retirar a la seva caverna, desitjós de morir, però no ho aconseguia perquè era immortal. Finalment, Prometeu, que havia nascut mortal, s’avingué a cedir el seu dret a la mort. Va ser així com el més famós dels centaures va aconseguir el descans definitiu.
 
Després, en el firmament Quiró es convertí en la constel·lació Sagitari (sagittarius en llatí significa “arquer”, en al·lusió a la seva arma de guerra). Avui el seu nom, associat al món de la medicina, ha servit per batiar la famosa clínica privada Quiró de Barcelona, amb sucursals a altres ciutats.

Sagitari, constel·lació
Sagitari, constel·lació
 

En altres cicles llegendaris també hi hagué personatges savis com Quiró. Durant l'edat mitjana, en el cicle del rei Artús trobam Merlí, una barreja de mag, metge i endeví. Fa de conseller al líder brità i el condueix fins a l’indret on hi ha la famosa espasa màgica, Excàlibur (segons una teoria, el terme provindria de l’expressió llatina Ex Calce Liberatus, “alliberat de la pedra”). Avui Merlí ha donat nom a una sèrie de televisió catalana protagonitzat per un professor de filosofia que, com l’antic conseller àulic, guia, en el seu cas, uns alumnes de batxillerat.

Merlí instruint un jove Artús en un gravat de Gustave Doré
Merlí instruint un jove Artús en un gravat de Gustave Doré

La rara anatomia dels centaures sempre ha cridat l’atenció als artistes. Molts d’ells han optat per pintar-los amb el seu posat més bondadós i serè. Així, són vistos com a personatges de l’Arcàdia feliç, innocents i totalment inofensius. L'escriptor mallorquí Miquel Àngel Riera té un interessant recull de contes titulat precisament "La rara anatomia dels centaures" (1979).

Unicorns
Uns altres personatges símbols de saviesa i puresa són els unicorns, paraula que prové del llatí unus (“un”) i cornu (“banya”). Els menciona per primera vegada Ctèsias, un historiador grec del segle V aC. Durant les seves expedicions a l’Índia, els descriu com uns animals salvatges amb aparença de cavall blanc. Del front els sortia una banya recta, que tenia propietats medicinals.

Pintura al fresc de, probablement, Domenico Zampieri, 1604–1605
Pintura al fresc de, probablement, Domenico Zampieri, 1604–1605


És possible que Ctèsias confongués l’unicorn amb altres animals exòtics com ara els búfals (βούβαλις) o els rinoceronts (< ῥίς, “nas”, + κέρας, “banya”). Altres versions, en canvi, el descriuen com un animal amb cua de lleó i barba de boc.

L'unicorn, també conegut com a  alicorn, era impossible de caçar o domesticar. L'única persona que el podia sotmetre era una dona verge nua, que fascinava l'animal i el deixava immòbil.

La dama i l'unicorn
La dama i l'unicorn

Aquí teniu les famoses escenes de la pel·lícula "Medea" (1969), de Pasolini, on apareix Jàson amb el centaure Quiró:






Articles del web relacionats:
Peter Pan, l'alter ego del déu Pan

Superman, l’Hèrcules de l’època moderna

Els cristianisme va associar Hèrcules amb la figura de Jesucrist, el salvador de la humanitat. En època moderna, però, el gran heroi de la mitologia grega també serví d’inspiració per a la primera gran figura del còmic, el superheroi Superman. Havia nascut el 1938 durant la Gran Depressió nord-americana i alguns veieren en el periodista Clark Kent, enemic de les injustícies, la personificació d’un superheroi socialista que lluitava contra els rics empresaris i polítics que oprimien els ciutadans.

Superman, envoltat d'altres herois de l'antiguitat
Superman, envoltat d'altres herois de l'antiguitat
 
Tanmateix, els creadors de l’home d’acer, Jerome Siegel i Joseph Shuster, no només s’inspiraren en Hèrcules. En ell també hi podem trobar reminiscències d’herois d’altres religions com Jesucrist de la religió cristiana; Moisès o Samsó de la jueva; o Gilgameix de la babilònia. Al cap i a la fi, Superman és el messies per excel·lència de la moderna èpica de ciència-ficció.
 
Biografies paral·leles
A pesar de les similituds que guarda amb altres personatges mítics, la història de Superman s’aproparia més a la d’Hèrcules. De petit el seu pare el llança des de Krypton a la Terra a bord d’una nau per salvar-lo de la desintegració del planeta. El nadó aterra a un poble anomenat Smallville, on és adopat per uns camperols que seran testimonis de la seva extraordinària força. 

Superman, entre Atles i Hèrcules
Superman, entre Atles i Hèrcules
 
Hèracles, de petit, també va donar mostres prou simptomàtiques de la seva futura valentia. Hera no el podia veure ni en pintura ja que havia estat fruit d’una infidelitat de Zeus amb la mortal Alcmena  -per unir-se amb ella, el déu havia adoptat l’aparença del seu marit Amfitrió. Quan tenia vuit mesos, l’airada deessa envià al seu bressol dues serps enormes. L’heroi dormia al costat del seu germà bessó Íficles (fill d'Amfitrió). En veure els rèptils, aquest es posà a plorar, però Hèracles els agafà per la gargamella, un en cada mà, i els escanyà.

Hèracles nin estrangula les serps enviades per Hera (J. Reynolds , 1723-1792)
Hèracles nin estrangula les serps enviades per Hera (J. Reynolds , 1723-1792)

Ja d’adult, Superman descobreix el seu origen i els seus superpoders, i els posa al servei de la comunitat amenaçada per perills i catàstrofes de tota mena. I si la musa d’Hèracles és Mègara –a qui acaba matant per un càstig d’Hera-, la de Clark Kent és Lois Lane –en morir aquesta per culpa del seu enemic, Superman dóna voltes al voltant de la Terra per fer retrocedir el temps i retornar la vida a la seva estimada. D’altra banda, Superman, com a tot heroi, també havia de tenir un punt dèbil. Si el d’Hèracles era la seva debilitat per les dones, el de l’home d’acer era la kriptonita, un mineral fictici que l’explosió de Kryton havia llançat a l’espai -la paraula deriva del grec κρύπτω (“ocultar”).


Altres herois messiànics
Superman no és l’únic representant del Salvador en la moderna ciència-ficció. La saga cinematogràfica de La guerra de les galàxies, iniciada el 1977 per George Lucas, també constitueix la visualització completa del cicle de gestació i posterior apoteosi de l’heroi messiànic.

Luke Skywalker, l'Hèrcules de la Guerra de les galàxies
Luke Skywalker, l'Hèrcules de la Guerra de les galàxies

El seu protagonista principal, Luke Skywalker, és un jove adoptat d’origen incert que rep un dia la revelació del seu destí transcendent. Un cop ha acceptat la crida de l’aventura, i després d’un periple de secreta iniciació, esdevindrà un líder imprescindible per a la salvació col·lectiva de la galàxia i per a la seva pacificació definitiva.

Aquí teniu una entrevista a Caros García Gual parlant de la figura de l'heroi.

Aquí teniu la gran banda sonora de Superman:



Articles del web relacionats:
Els orígens del cristianisme
-L'origen espanyol del dòlar
Compte amb els amfitrions!
Hèracles, entre la vici i la virtut

I aquí teniu la gran cançó Super superman, de Miguel Bosé:

Els espectres de l'Odissea

Una tradició recollida per Homer situava l’Hades allà on es pon el sol, a l’Occident, passades les columnes d’Hércules, al confí del riu Oceà que, segons l’imaginari grec, envoltava la terra.  A l’Odissea (cant XI), fins allà es trasllada en una nau Ulisses per ordre de la fetillera Circe per consultar els seus difunts. En tocar una platja, l’heroi homèric hi cava un sot per fer una libació, que consisteix en el vessament d’un líquid especial com a ofrena a una divinitat, en aquest cas, als morts (solia ser una mescla de mel, llet, vi, aigua i farina). Aquesta libació es completa amb la sang d’animals degollats. Aleshores les ànimes dels difunts acudeixen en munió fins a Ulisses.  Aquest és el moment en què es produeix l’evocació dels morts, la νέκυια, en la traducció de Joan Francesc Mira (Odissea, cant XI, 37-43):
 
Els esperits dels difunts hi van acudir des de l’Èreb:
joves casades, fadrines, i vells que han patit moltes penes,
tendres donzelles que porten a dins un dolor nou encara,
molts guerrers que van ser ferits per les llances de bronze,
víctimes d’Ares, amb taques de sang que embrutaven les armes.
S’amuntegaven, voltant el forat d’un costat i de l’altre:
Tots feien crits inhumans, i a mi m’agafà una por verda.
 

Per poder parlar, cadascuna de les ànimes que surten a l’encontre d’Ulisses han de beure la sang dels animals degollats. Una d’elles és la de l’endeví Tirèsias, que se sorprèn en veure’l (Odissea, cant XI, 92-94):
 
“Fill de Laertes, llinatge de Zeus, habilíssim Ulisses,
com has deixat la claror del sol, infeliç, per a vindre
fins ací baix a veure els difunts i aquest lloc de tristesa!”
 

Tirèsias s'apareix a Ulisses (Johann Heinrich, 1780-1785)
Tirèsias s'apareix a Ulisses (Johann Heinrich, 1780-1785)

A continuació Tirèsias vaticina a Ulisses que acabarà arribant a Ítaca. L’avisa, però, que, en fer abans escala a l’illa Trinàquia, ell i els seus companys s’hauran d’abstenir de fer mal a les vaques del Sol que hi pasturen. En cas contrari, si infringeixen aquestes normes, els seus companys moriran i ell haurà de tornar sol, en un vaixell foraster, a casa, on haurà de lluitar amb els pretendents de la seva muller Penèlope.
 
Ulisses també té l’ocasió de parlar amb la seva mare Anticlea, que havia mort de pena quan ell va marxar cap a Troia. Lamenta molt no poder-la abraçar. Aquest és el fragment en traducció de Joan Alberich (Odissea, cant XI, 204-224):
 
Així va parlar, i jo, meditant en el meu cor, desitjava abraçar l’ànima de la meva mare difunta. Tres vegades m’hi vaig acostar, perquè el meu ànim m’impulsava a abraçar-la, i tres vegades em va volar de les mans, com si fos una ombra o un somni. En el cor se’m va fer un dolor cada cop més intens, i mentre li parlava, vaig dir aquestes paraules alades:
 
“ Mare meva, ¿per què te me’n vas, quan desitjo abraçar-te? Estrenyem-nos almenys els braços als estatges d’Hades i així ens consolarem l’un a l’altre amb el goig d’un plor fred. ¿O potser ets un fantasma que la immortal Persèfone m’ha fet venir perquè em lamenti i em planyi més?”

Així vaig parlar, i immediatament la venerable mare em va respondre: “Ai, fill meu, el més dissortat de tots els homes, no t’enganya de cap manera Persèfone, la filla de Zeus, perquè aquesta és la condició dels humans quan moren: els nervis ja no mantenen units la carn amb les ossos, i tot ho destrueix la força violenta del foc ardent, tan bon punt la vida ha abandonat els ossos blancs, i l’ànima fuig volant com un somni. Però afanya’t a tornar a la claror; i recorda bé tot això que et dic perquè després ho expliquis a la teva muller
”.

Ulisses també es topa amb Aquil·les, a qui intenta consolar. Tanmateix, el seu antic company d’armes a Troia li’n desisteix (Odissea, cant XI, 488-497):

“No em consoles del fet d’estar mort, Ulisses insigne:
 Preveriria cavar la terra al servei d’algú altre,
 Fins i tot si era algú sense herència i d’escassa fortuna, 
Més que no ser el rei entre tots aquests morts, sense vida. 
Parla’m més aviat del meu fill altiu: vull que em digues
 si ha anat o no a la guerra per ser el primer en la lluita. 
Digues què saps del meu pare, Peleu l’eminent, i si encara
 és honorat com pertoca entre el poble nombrós dels mirmídons,
 o si en la terra de l’Hèl·lada i Ftia el menyspreen i obliden
 perquè ja té fins els braços i els peu afeblits de vellesa”.

 

Ulisses no descendeix stricto sensu a l’inframón. El que es produeix és un ascens de les ànimes dels morts a la cridada de la sang. Més que un viatge sembla una invocació màgica. En la segona part del cant XI hi ha una fugaç visió de l’inframón des de dalt, on se’ns relaten els càstigs d’alguns dels seus hostes més il·lustres (Minos, Tici, Tàntal, Sísif...). Després d’aquesta visió, Ulisses torna a l’illa de Circe, la qual li dóna consells per evitar els perills que li esperen de tornada a casa.


Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
Realment Ulisses tenia una síndrome?
-
 L'infern a l'Eneida

L'hora dels pasquins

Gràcies a un alumne de 4t d'ESO col·laborador del blog Clàssics a la romana he conegut la fantàstica història etimològica de pasquí. Es tracta d'un terme avui en desús, associat amb l'època de les grans revolucions. Un pasquí és un escrit satíric o una carta de protesta, normalment anònim, dirigit contra l’autoritat. Agafa el nom d’una antiga estàtua romana, coneguda en italià com Il Paschino, que sortí a la llum al segle XVI durant les obres d’urbanització de la famosa Piazza Navona. Aleshores, quan es trobaven estàtues en bon estat, se les quedaven els papes o els mecenes per a les seves col·leccions; però, aquesta, com que estava molt malmesa, ningú la va voler, de manera que fou col·locada en una cruïlla darrere la plaça, on encara es pot veure.
 
No sé sap a qui representa l’estàtua, datada entre els segles III i II a C. Uns diuen que a Menelau, el marit espartà d’Helena de Troia; d’altres apunten a l’heroi grec Àiax o al gran Hèrcules. Tanmateix, el remor popular començà a dir que s’assemblava a un barber molt xerraire del barri, anomenat Paschino. De cop i volta, l’estàtua s’anà omplint d’escrits de protesta i de crítica contra l’autoritat, generalment contra el papa, que la gent hi col·locava de nit de manera anònima per evitar ser detinguda a l’endemà. Aquests escrits, per tant, agafaren el nom de l’escultura. Així tenim que pasquí és un epònim (επι-, “sobre” + ὄνομα, “nom”), és a dir, un terme format a partir del nom d’un personatge.
 
Estàtues parlants
Cada matí l’Il Paschino es despertava cobert amb més papers. És famosa la frase que s’hi trobà el 1625: Quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini (“El que no feren els bàrbars, ho feren els Barberini”). Llavors la Santa Seu era presidida pel papa Urbà VIII, membre de la família dels Barberini. Les ànsies que tingué aquest papa de construir una bella Roma barroca el portaren a destrossar obres de l’antiguitat molt valuoses. Moltes peces del Colisseu i del Panteó serviren de material per al nou projecte urbanístic papal.
 
El Vaticà no pogué consentir tantes protestes, de manera que decidí enviar soldats perquè vigilassin de nit Il Paschino. Però, l’únic que s’aconseguí amb aquesta mesura fou que, a Roma, altres estàtues començassin a “parlar”. Fou així com naixeren les conegudes com a estàtues parlants, que, comptant la d’Il Paschino, foren sis: Marforio, Madama Lucrezia, Babuino, Abate Luigi, Facchino.
 
Durant segles aquestes sis estàtues serviren de termòmetre popular. Molts temeren els seus missatges. Avui, gairebé totes romanen mudes. Tan sols la d’Il Paschino aconsegueix atreure l’atenció dels indignats. Aquí teniu de més a prop el pedestal de l'actual estàtua.
 
Pasquins a Roma
Pasquins a Roma

Tanmateix, avui les modernes xarxes socials han agafat el testimoni de les estàtues parlants. De fet, es comença a parlar del concepte “democràcia digital”, la participació ciutadana en els afers públics a través d’Internet. Cada cop la gent sent més la necessitat de manifestar el seu malestar a la xarxa, la qual s’ha convertit així en un autèntic pasquí. Encara, però, queda molt de camí per recórrer. En alguns casos, se segueix preferint parlar des de l’anonimat, cosa que evidencia la vigència de la cultura de la por dels primers pasquins.
 
Per acabar, aquí teniu un fragment memorable de la pel·lícula La vida de Brian. Un grup de jueus intenten escriure consignes en llatí en una paret. Són descoberts per uns soldats romans, els quals els recriminen la seva ignorància en la llengua del Cèsar. Fantàstic!!

L’origen espanyol del dòlar

La història de la divisa més important del món comença al segle XVI quan en una ciutat de Bohèmia (República Txeca), anomenada Joachimsthal, es descobrí plata. Amb aquest material s’inicià aleshores l’encunyació de moneda, concretament de florins. En alemany aquests florins s’anomenaren Joachimsthaler Gulden (“florins de Joachimsthal”). Després, per abreujar, passaren a ser coneguts com a Joachimsthaler. Com que la gent continuava abreujant, la paraula quedà finalment en Thaler.

Però no acabà aquí la cosa. En els dialectes alemanys del Nord la seva pronunciació era daler i amb aquesta forma passà a l’anglès. A les colònies angleses de Nord-Amèrica el terme dòlar s'usava per referir-se a les monedes espanyoles que hi circulaven. A finals del segle XVIII, després de la independència dels EUA, es decidí adoptar dòlar com a nom oficial de la nova divisa americana.

Hèracles i el dòlar
El famós símbol del dòlar ($) està molt relacionat amb un episodi que visqué Hèracles (Hèrcules llatí) a la península ibèrica. Segons la mitologia clàssica, el gran heroi grec havia erigit a l’estret de Gibraltar dues columnes que, amb el temps portaren la inscripció llatina non plus ultra (“més enllà, res”). Amb ella s’indicava que aquell lloc era la fi del món conegut a Occident.

Al segle XVI, Carles I incorporà a l’escut d’armes d’Espanya les columnes d’Hèracles amb una cinta que portava la inscripció heracliana modificada: plus ultra. No debades, amb la descoberta del Nou Món, el nom ja no tenia sentit. El 1926 es va donar aquest nom al primer hidroavió que va sobrevolar l’Atlàntic, per etapes, de Huelva a Buenos Aires. El seu pilot era Ramón Franco, el germà rebel del dictador.

Dòlar i les columnes d'HèrculesDòlar i l'escut d'Espanya


Més endavant, es cercà un símbol per a la potent moneda d’aquell regne. Fou el format per dues retxes verticals (que representaven les columnes d’Hèracles) i una corba sinuosa (que representava la cinta amb el plus ultra). I fou aquest mateix símbol el que adoptaren els nord-americans per a la seva pròpia moneda després de la Guerra de la Independència (1775-1783). Amb el temps, s’eliminà una de les dues retxes verticals inicials del dòlar, de manera que quedà en la seva forma actual ($).

Columnes d'Hèrcules
                                                           
                     Columnes d'Hèrcules al mirador de l'estret de Gibraltar


Des del 2007 el port de Ceuta té una escultura titulada  'Los Hércules y La Unión del Mundo'. L'obra és de l'artista Ginés Serrán. Aquí teniu un vídeo sobre la seva creació.







Articles del web relacionats:

Hèracles, entre la vici i la virtut
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px