Banner Top

El toisó d’or, un obsequi ple de caspa

La princesa Elionor ja té a les seves mans el toisó d’or. Felip VI està orgullós de veure com la seva filla llueix un collar d’or que, tanmateix, està ple de caspa. El nom de l’obsequi prové del llatí tondere (“esquilar”, “tondre”); també és conegut com a velló, que deriva de vellus (“llana”).

El rei d’Espanya és el màxim representant de l’Orde de Cavalleria del Toisó d’or. Aquesta entitat va ser fundada a la ciutat belga de Bruixes el 1430 per Felip el Bo, duc de Borgonya, amb motiu del seu matrimoni amb Isabel de Portugal.


Toisó d'or
Toisó d'or
 
L’objectiu de l’Orde de Cavalleria del Toisó era produir un acostament de la noblesa de Bruixes a l’entorn del duc de Borgonya. Per tal d’honrar els seus servidors més lleials s’instituí la concessió d’un gran collar d’or amb el símbol d’un moltó d’or al mig –un moltó és el mascle de l’ovella castrat. Atès que es tractava d’uns institució catòlica, l’animal recordava la llegenda del toisó d’or que Gedeó, un jutge d’Israel, va oferir a Déu en sacrifici per la victòria aconseguida contra la tribu dels madianites. Amb tot, és el mateix toisó d’or que apareix en el mite de Jàson.
 
En extingir-se la dinastia Borgonyesa al segle XVI, l’Orde de Cavalleria del Toisó d’or va passar a mans dels seus legítims hereus, els monarques espanyols. Ara, però, la distinció del collar d’or no s’atorga a fidels servidors del rei com antigament, sinó a aquelles persones que destaquin pel seu talent i noblesa d’esperit. Es concedeix a títol personal, no és hereditari ni transmissible. Així, un cop els seus titulars han mort, ha de ser retornat a la institució.

El rei Felip lliura el toisó d'or a la seva filla Elionor amb motiu del 50è aniversari del monarca
El rei Felip lliura el toisó d'or a la seva filla Elionor amb motiu del 50è aniversari del monarca

El toisó d’or en la mitologia grega
En la mitologia grega, el toisó estava relacionat amb la història dels dos germans Frixos i Hel·le (l’un home i l’altre dona). Eren fills del sobirà de Beòcia, Atamant, i Nèfele. Després de tenir-los, Atamant havia rebutjat Nèfele i s’havia tornat a casar amb una altra dona anomenada Ino, amb qui tengué més fills. Ino, però, no volia veure ni en pintura els seus fillastres. És per això que persuadí un grup de dones perquè torrassin el gra destinat a la sembra del blat. D’aquesta manera, la terra no produí res.
 
Aleshores Atamant decidí envià missatgers a Delfos per preguntar a l’oracle la manera sobre com acabar amb aquella infertilitat. Ino, amb tot, subornà els emissaris perquè tornassin amb la resposta que la terra només podria tornar a ser fèrtil si Frixos era sacrificat a Zeus. En sentir això, Atamant, pressionat pels seus conciutadans, portà Frixos a l’altar. Nèfele, però, no podent consentir tal injustícia, actuà a temps i aconseguí lliurar el seu fill, juntament amb la seva filla Hel·le, a un moltó, de llana d’or i amb ales, que li havia enviat Hermes.

Frixos intenta ajudar la seva germana Hel·le
Frixos intenta ajudar la seva germana Hel·le

L’animal s’endugué volant els dos germans cap a Orient, però durant el camí Hel·le va relliscar i va caure a la mar. Des d’aleshores, per aquest motiu, l’estret fou anomenat Hel·lespont (“la mar d’Hel·le”) -actualment correspon al mar de Màrmara, que uneix el mar Negre i l’Egeu. Frixos va poder arribar a la Còlquida (l’actual Geòrgia), on el rei Eetes el va acollir. Llavors, Frixos va sacrificar el moltó i va oferir la seva llana daurada al rei per agrair-li la seva hospitalitat. Aquest alhora el consagrà a Ares, déu de la guerra, penjant-lo dalt d’una alzina i posant-li un drac com a guardià. Al cel, aquest moltó quedà immortalitzat amb la figura del Zodíac Àries.
 
Els argonautes
Jàson va ser l’heroi que hagué d’anar a la Còlquida a cercar el toisó d’or. Aquella fou la primera gesta mítica del món grec antic. Havia estat un encàrrec que li havia fet el seu oncle, rei d’Iolcos (nord-oest de Grècia), per poder recuperar el tron que li pertocava. L’empresa semblava impossible. El primer que féu Jàson fou construir un vaixell de cinquanta rems que bateià amb el nom Argos (“ràpid” en grec; el seu constructor, però, també es deia així). Aleshores convocà les cinquanta persones més ben preparades de tota l’Hèl·lade. Entre elles, destacaren personatges molt il·lustres en la mitologia com foren Orfeu, Hèracles, i Peleu i Telamó –que foren pares, respectivament, d’Aquil·les i Àiax, els millors guerrers davant Troia.
 
La ruta dels Argonautes
La ruta dels Argonautes

L'expedició dels argonautes (Costa, 1484-1490)
L'expedició dels argonautes (Costa, 1484-1490)


Com passà a Odisseu segles més tard amb el seu retorn a Ítaca, l’expedició a la Còlquida que liderà Jàson va estar plegada d’aventures. Un cop arribat a destinació, l’heroi va poder dur a terme la seva empresa gràcies a l’amor que li professà Medea. Filla d’Eetes, rei de la regió, aquesta jove, que era fetillera, l’ajudà en les terribles proves que hagué de superar per poder aconseguir el preuat toisó d’or: junyir uns toros salvatges i sembrar-hi, en el lloc on habiten, les dents d’un drac que matà després que Medea li facilitàs uns filtres per adormir-lo. Aquesta argúcia argumental d’introduir l’aliat –normalment femení- que ajuda l’heroi esdevé habitual en els relats d’aventures.

Jàson i el toisó d'or (Erasmus Quellinus, 1636-37)
Jàson i el toisó d'or (Erasmus Quellinus, 1636-37)

Amb la missió complerta, la jove parella salpà a bord de l’Argos direcció a Iolcos en una travessia igual d’accidentada que la d’anada. En la partida, Medea ja donà bones mostres de la seva sang freda. El rei Eetes intentà perseguir-los, però Medea, veient que el seu pare era a punt d’agafar-los, matà el seu germà Apsirt, esbocinà el seu cos i llançà els trossos a la mar. Així, Eetes s’aturà a recollir els membres del seu fill i després desistí de continuar la persecució per poder enterrar-lo. La de Jàson i Medea, tanmateix, no acabà essent una història amb final feliç.

L’esquema argumental del mite de Jasòn es pot resseguir en altres aventures d’herois com Simbad (recollides a Les mil i una nits), l’arqueòleg Indiana Jones (A la recerca de l’arca perduda) o fins i tot l’espia britànic James Bond.

 

Jàson (Gustav Moreau, 1865)
Jàson (Gustav Moreau, 1865)


Aquí teniu un fragment de la pel·lícula Jàson i els Argonautes (1963):




I aquesta és la pel·lícula "Jason i els argonautes" de l'any 2000:




Articles del web relacionats:
La perversa síndrome de Medea

 

L’esquema argumental del mite de Jasòn es pot resseguir en altres aventures d’herois com Simbad (recollides a Les mil i una nits), l’arqueòleg Indiana Jones (A la recerca de l’arca perduda) o fins i tot l’espia britànic James Bond.

Mur d'Adrià, la mare de tots els murs d'Europa

Extracte del reportatge publicat al suplement "Ara diumenge" del diari Ara (20/09/2015)

Els 117 quilòmetres de paret romana del segle II, a la frontera entre Anglaterra i Escòcia, són l’antecedent més punyent dels murs que encara s’aixequen contra la immigració clandestina

Ens pensàvem que, després del mur de de Berlin (1961-1989), el món ja havia après la lliçó. Aquest estiu, però, Hongria ens ha sorprès amb la construcció d’una tanca de quatre metres d’altura al llarg dels seus 175 kilòmetres de frontera amb Sèrbia per frenar la immigració il·legal. Des del 1998, per contenir el somni europeu de molts africans, el govern espanyol no ha parat d’instal·lar enormes tanques a Melilla, i després a Ceuta, al límit territorial amb el Marroc.

El 2002 Israel també començà a construir l’anomenada tanca de seguretat, de més de 350 kilòmetres, amb l’objectiu d’impedir la “intrusió de terroristes palestins”. El 2006 el president nord-americà George Bush tampoc no s’està d’aixecar un mur de 600 kilòmetres a la frontera dels EUA amb Mèxic per dissuadir els immigrants sense papers. L’antecedent de tots aquests murs de la vergonya el trobem al món clàssic [...].

Per continuar llegint, cliclau aquí.

Articles del web relacionats:
Adrià, el primer hispter de l'antiga Roma?

Aquí teniu la història d'altres murs que s'han aixecat per delimitar fronteres.

Pera més informació sobre la història del mur d'Adria podeu veure aquest vídeo:

Jueus: l'origen d'un estigma

El poble jueu, amb 4.000 anys d’història, és un dels pobles més antics del món. La seva mala fama arranca en temps de Jesús de Natzaret, un jueu que fou mort pels seus propis compatriotes que no el consideraven l’autèntic Messies. Això féu que a partir del segle IV els pares de l’Església presentassin el judaisme no com una religió afí, sinó com una secta que havia perpetrat el major dels delictes, el deïcidi.
 
L’antisemitisme és l’animadversió envers els jueus, considerats els descendents de Sem, un dels tres fills que tingué Noè després del diluvi universal. El terme fou encunyat al segle XIX pel polític alemany Wilhelm Marr per emparar una ideologia que propugna la inferioritat i malignitat dels jueus. El nom d’aquest col·lectiu deriva de Judà, quart fill de Jacob -nét d’Abraham- i cap de la tribu més poderosa i hegemònica de les dotze d’Israel. El seu nom en hebreu (y'hudah) significa “celebrat”.
 
Els jueus també foren coneguts amb dos noms més: israelites i hebreus. El primer ret homenatge al patriarca Jacob, el qual havia estat rebatejat com a Israel (“fort contra Déu”) per un àngel que quedà admirat de la seva força després d’haver lluitat amb ell durant tota una nit. El segon nom prové de la paraula aramea –la llengua, juntament amb l’hebreu, de l’Antic Testament- ´ibhri, que volia dir “el de l’altre part del riu”, donat que així fou com les tribus pròximes a la regió de Judea anomenaren als seus veïnats hebreus acabats d’arribar.
 
L’ocupació romana
Segons el judaisme, el poble d’Israel havia estat elegit per Iahvè (Déu) per preparar l’arribada del redemptor, el Messies hebreu identificat amb el Crist grec (“l’ungit”). La tradició diu que l’estirp israelita descendia d’Abraham, el gran patriarca bíblic originari d’Ur (Mesopotàmia) –Iahvè li va prometre una gran descendència: “Faré de tu un gran poble i et beneiré”.
 
Després d’haver-se establert a la terra promesa, Canaan -situada entre el riu Jordà i el mar Mediterrani-, els hebreus, per culpa de la fam, hagueren de marxar a Egipte. Allà, durant 400 anys, patiren l’esclavitud en mans dels seus faraons. Al segle XIII aC, però, sota la tutela de Moisès, van iniciar un èxode de quaranta anys pel desert que els va conduir de bell nou a Canaan. Aquest territori viuria la seva major època d’esplendor política, militar i cultural al segle XI aC, sota el regnat de David. Després cauria en mans d’altres potències veïnes.

Al segle II aC els jueus aconseguiren alliberar-se del domini hel·lènic de la dinastia dels selèucides, fundada per un dels generals d’Alexandre Magne. La seva independència, amb tot, els duraria ben poc. Al 63 aC, arran de la campanya oriental del general Pompeu, Canaan es va convertir en província satèl·lit de Roma amb el nom de Judea –no seria fins al segle II dC, amb l’emperador Adrià, que adoptaria el nom de Palestina, en honor als filisteus (pelishtim), considerats pels romans com els enemics històrics dels hebreus. 

Tot i que Judea continuava conservant la seva independència, de iure estava subjecta a l’autoritat romana. Es tractava d’una situació molt incòmode per a molts jueus. L’any 39 dC, l’emperador Calígula, que es considerava un déu, ja els va provocar quan va pretendre col·locar una escultura seva al temple de Jerusalem. Les tensions s’incrementarien sobretot l’any 66, quan Neró va ordenar confiscar els seus tresors. Aleshores l’emperador va confiar al general Vespasià la difícil missió de sotmetre els jueus. L’any 68 ja havia ocupat la major part de Judea, però li mancava Jerusalem. Aquesta caigué  l’any 70 a mans de Tit, fill de Vespasià.

Atac a Jerusalem (Poussin)
La destrucció del temple de Jerusalem (Poussin)
 
L’ocupació de Jerusalem va provocar la primera diàspora (“fugida” en grec) important del poble jueu per diferents racons de l’imperi. Amb el temps, es creà la llegenda que, a causa del deïcidi, els hebreus havien estat condemnats a vagar eternament –havien estat els mateixos jueus qui conduïren un compatriota seu, Jesús, a la creu acusant-lo de blasfèmia. El seu ferri monoteisme –una aberració per al politeisme hel·lenístic- i el seu permanent esperit de revolta alimentaren tot tipus de rumors: que havien estat expulsats d’Egipte per propagar la lepra, que adoraven un cap d’ase... Tot això, deformat i ampliat, fou difós per diversos autors de l’època fins a crear una opinió que esdevingué la llavor de l’antisemitisme.
 
Jueus, caps de turc
Durant l’edat mitjana, els jueus es convertiren en el cap de turc de nombrosos problemes que els governants no sabien resoldre. Una sèrie llarga de prohibicions –com no poder ser soldats, ni advocats, ni agricultors- conduí a la seva marginació social i a l’especialització laboral. Per això, la major part de les comunitats hebrees estava formada per comerciants i professionals com artesans i metges, però també per recaptadors d’impostos i prestamistes, donada la condemna moral que pesava sobre els cristians que practicaven la usura.  Solien viure en zones aïllades anomenades calls, paraula derivada de l’hebreu qahál (“assemblea”) –posteriorment serien coneguts com a guetos (“fàbrica de ferro”), que era el nom en italià que rebé el barri de Venècia on al segle XVI foren confinats els jueus i que es convertí en el call més important d’Europa.
 
Més d’una vegada, alguns deutors aprofitaven els esclats de violència contra els jueus –si és que no els provocaven- per eliminar incòmodes creditors. Aleshores, s’estengué la creença que si es dedicaven a la indigna feina de la usura havien de ser, per força, lladres i estafadors que s’enriquien a costa dels cristians innocents.

Inquisició
Inquisició
 
Davant la pressió que reberen, molts jueus preferiren deixar-se matar abans que abandonar la fe. I és que, segons la religió judaica, apostatar és un pecat terrible. Per això, les cròniques relaten esgarrifoses escenes de jueus que s’immolaven i degollaven els propis fills per no ser batejats a la força, amb l’esperança de guanyar-se el cel. Els que es convertiren al cristianisme, tanmateix, seguirien essent objecte de sospita. A Mallorca els descendents d’aquests jueus conversos rebrien el nom de xuetes. Es tractava d’un apel·latiu que al·ludia al costum que tenien de menjar aliments prohibits a la seva religió, com la xulla de porc, per demostrar davant tothom que eren cristians. El terme, però, també podria derivar del mot xuetó, que alhora probablement ve de “juetó”, petit jueu.
 
A partir del segle XIII els jueus  foren fàcils d’identificar, donat que se’ls obligà a dur signes distintius a la roba, com un cercle groc o un capell en forma de con. A mitjan segle XIV la mortaldat de la pesta negra oferí nous arguments als enemics dels jueus, els quals foren acusats d’enverinar les aigües per acabar amb els cristians. Això va provocar la seva expulsió definitiva de França el 1394, tal com havia ocorregut a Anglaterra un segle abans.
 
En època contemporània, el racisme s’acarnissà especialment amb els jueus, considerats, com els negres, d’una raça inferior. La tensió s’atià al 1855 amb l’obra Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, del diplomàtic francès Gobineau. Els seus postulats serviren posteriorment al nazisme per justificar les seves polítiques de segregació i d’eugenèsia. Abans, però, de l’holocaust nazi, ja al segle XIX els jueus de Rússia patirien ferotges persecucions i matances en el que es conegué com a “pogroms”. I al 1894 la França de la III República protagonitzaria el cas d’antisemitisme més escandalós: l'affaire Dreyfus.
 
Bandera d'Israel
Bandera d'Israel
 
La creació de l’estat d’Israel
Tota aquesta animadversió creixent envers els hebreus originà a la segona meitat del segle XIX el naixement del sionisme, una doctrina que propugnava el seu retorn a Sió (Jerusalem). Així, a poc a poc s’inicià el degoteig de sionistes cap a Palestina, que aleshores formava part de l’imperi otomà. Allà establiren granges col·lectives (kibutzs) i fundaren la ciutat de Tel Aviv. 

 

israel mapa

 

El 14 de maig de 1948, després de la Segona Guerra Mundial –on varen morir sis milions de jueus-, es va crear l’estat d’Israel d’acord amb un pla traçat per les Nacions Unides. Això va intensificar el retorn dels jueus a la pàtria dels seus avantpassats i va originar el sagnant i perpetu conflicte amb els palestins, els àrabs que al llarg dels segles havien anat fent seus aquells territoris.

El 15 de maig, el dia després de la fundació de l’Estat d’Israel, es produí el que es coneix com a Nakba (“catàstrofe”, en àrab), el desplaçament de 750.000 palestins de les seves llars. Les insurreccions àrabs contra el territoris ocupats pels jueus (especialment Cisjordània i la Franja de Gaza) reben el nom d’intifades –de moment, n’hi ha hagut dues, la del 1987 i la del 2000.

Èxode de palestins

                                                                                                                                                                                             

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla sobre la creació de l'Estat d'Israel.

Aquest altre article parla sobre la lluita entre jueus i palestins per a l'ocupació de la mateixa terra.

Us recoman aquest article "L'antisemitisme europeu com a motor del pensament", del web Històries d'Europa. I aquest altre parla del cas Dreyfus.

En aquest enllaç trobareu informació sobre la història de l'arqueologia bíblica.

I aquí teniu un altre vídeo sobre el poble d'Israel:




I quí teniu l'himne de la llibertat del poble jueu: Va pensiero, de l'obra Nabuco de Verdi:

Divendres Sant: crònica etimològica d'un calvari

El Divendres Sant d'avui ens recorda la sang de Crist.

"Estripar-se les vestidures"
Després de ser lliurat per Judes als fariseus, Jesús va ser conduït davant Caifàs, un dels summes pontífexs d'Israel. Aquest li preguntà si, tal com proclamava, era el "Fill de Déu". En rebre una resposta afirmativa, Caifàs es va estripar les vestidures com a mostra de la seva indignació. Es tractava d'un costum que es feia quan s'escoltava una blasfèmia intolerable (<βλάπτω, "ofendre" + φημί, "dir").

Avui l'expressió "estripar-se les vestidures" es fa servir per indicar que algú s'escandalitza pel que un altre diu o fa. Després d'això, Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests el varen portar al governador romà Pons Pilat per mirar que el condemnàs a mort.

 

Sant Joan recull l’interrogatori que Pilat va fer a Jesús (18, 33-38):

Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué:

- ¿Tu ets el rei dels jueus?


Jesús contestà:
-          ¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?

Pilat replicà:
-          Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?

Jesús contestà:
-          La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí.

Pilat li digué:
-          Per tant, tu ets rei?

Jesús contestà:
-          Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.

Li diu Pilat:
-          I què és la veritat?

Barrabassada
Als romans no els agradava immiscir-se en les disputes internes dels pobles que dominaven, molt menys si es tractava de discussions teològiques que no entenien. És per això que Pons Pilat no veié amb bons ulls la petició de matar Jesús. Amb tot, per aplacar els ànims dels jueus, aprofità el costum que hi havia de deixar lliure un pres amb motiu de la celebració de la Pasqua jueva (la commemoració de la fugida del poble jueu d'Egipte).

Llavors, el governador romà els va deixar triar entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs. Els jueus es van decantar per aquest últim i varen demanar, a més, la crucifixió del natzarè. El nom de Barrabaràs continua viu en el nostre llenguatge amb l'expressió "fer una barrabassada", que equival a cometre una dolenteria molt gran.



Ecce homo i la rentada de mans de Pilat

Pilat encara va intentar acontentar el poble ordenant que Jesús fos sotmès a una severa flagel·lació. Un cop colpejat i coronat d'espines, el dirigent romà els el va mostrar dient ecce homo (heus aquí l'home), però la turba va continuar exigint la mort de Jesús. Avui l'expressió eccehomo és sinònima d'anar fet un nyap.

En el món de l'art, un eccehomo és una representació pictòrica o escultòrica de Jesucrist coronat d'espines. Recentment, s'ha fet famós l'eccehomo que va intentar restaurar una dona de Saragossa amb aquests resultats lamentables.

Ecce homo destrossat
Ecce homo destrossat


Finalment Pilat claudicà per por a què la insurrecció anàs a més. En prendre la decisió, va demanar un cossi d'aigua i es va rentar les mans. Segons sant Mateu, a continuació es dirigí al tumult dient: "Innocent sóc de la mort d'aquest just. Vosaltres veureu". Avui en dia l'expressió "rentar-se'n les mans" es fa servir molt per indicar que algú es desentén d'alguna cosa o n'eludeix la responsabilitat.


Calvari, una muntanya de cranis
Jesús havia de ser crucificat al turó del Gòlgota, que en arameu significa "crani". Segons una teoria, agafava aquest nom per ser el lloc on se solien executar els condemnats, els quals deixaven com a restes els seus cranis.

Altres teories diuen que la prominència d'aquest turó recorda la forma d'un crani. Sigui com sigui, sant Mateu va traduir Gòlgota al grec com a Κρανίον τοπός ("el lloc del Crani"), que posteriorment seria traduït en llatí com a Calvarium, que deriva de l'adjectiu calvus ("calb") per la seva similitud amb l'aspecte del crani –i d'aquí ve també calavera.

Verònica i el rostre de Jesús
De camí al calvari, mentre arrossegava la creu, una dona anomenada Verònica es va acostar Jesús. Compadida pel seu sofriment, li va eixugar amb un llenç el rostre, negat de suor i de sang. La tradició diu que la faç de Jesús va quedar impresa miraculosament en aquell tros de roba.

Santa Verònica, de Hans Memling
Santa Verònica, de Hans Memling


Verònica, tanmateix, és un personatge llegendari. No apareix en cap dels Evangelis canònics. L’etimologia popular ha atribuït l’origen d’aquesta santa a les paraules veritable (del llatí vera) i imatge (del grec εικόνα), "vera icona", en al·lusió a la imatge del rostre de Crist.

I "per més INRI"....
Un cop pujat el mont del Calvari, Pilat féu escriure a la creu de Jesús INRI, Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum ("Jesús de Natzaret, rei dels jueus"). Avui s'usa popularment l'expressió "per a més inri" com equivalent a greuge o escarniment. El camí fins al Calvari és recordat en la pràctica devota anomenada viacrucis ("camí de la creu" en llatí). Aquest camí es recordat amb catorze estacions, que solen estar representats a les esglésies amb creus, quadres o relleus escultòrics que narren cadascuna de les escenes.

També hi ha viacrucis que segueixen itineraris en espais exteriors, com al Colisseu romà (en record dels màrtirs cristians que hi van ser executats abans que el cristianisme fos religió oficial de l'imperi romà). Avui, l'expressió "viacrucis" la utilitzam per referir-nos a una situació que se'ns fa llarga i feixuga.

Inri
Inri


Per què no menjam carn Divendres Sant?

El Divendres Sant l'Església insta els seus fidels a no menjar carn. No està del tot clar el perquè d'aquest costum. Alguns diuen que és perquè la carn representa el cos de Crist crucificat. També, però, es voldria evitar el vessament de sang de qualsevol animal per recordar la del Redemptor. Aquesta abstinència també se sol seguir durant el temps previ a la Setmana Santa, la Quaresma, sobretot el Dimecres de Cendra i el primer divendres de Quaresma.

Tal com indica la seva etimologia llatina (Quadragesima dies), la Quaresma recorda els quaranta dies al desert que passà Jesús després de ser batejat per Joan Baptista i que li serviren de preparació a la vida pública. Foren quaranta dies de dejú i de lluites contra les temptacions del dimoni, de manera que, per solidaritat, els cristians durant aquest temps litúrgic també canvien els menjars abundants per d'altres més lleugers.













Aquest article parla sobre l'origen de la crucifixió.

En aquest enllaç el dermatòleg Xavier Sierra parla sobre aspecte mèdics de la flagel·lació de Crist. En aquest altre parla de la crucificació. En aquest altre de la corona d'espines.. Aquí parla d'aspectes mèdics de la mort de Crist.

En aquest enllaç trobareu informació sobre per què el Papa, Divendres Sant, celebra el Via Crucis al Colisseu.

En aquest altre enllaç trobareu informació sobre autors clàssics que parlen de Jesús.

Aquí teniu la meva intervenció al programa d'IB3 Ràdio, "Balears fa ciència" (30/03/2013) parlant de les etimologies de la Setmana Santa:



Entrades del web relacionades:
Pasqua i toponímia
Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar
La llengua de la Setmana Santa
Endavant les atxes
Però realment va ressuscitar un diumenge?
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
- Mones de Pasqua, una monada?
- Noli me tangere!
-
 Quo vadis?
-
 Els orígens de les panades, rubiols i crespells
-Cristians, "guiris" cretins?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px