Banner Top

Antifont d’Atenes, el psicòleg de la paraula

Un psicòleg és una persona ha de saber escoltar i, sobretot, fer servir la paraula justa per al dolor precís. Aquest art de curar (θεραπεύω) a través de la paraula (λόγος) rep el nom de logoteràpia. El seu precursor va ser el sofista Antifont d’Atenes (480-411 aC), que encapçala la llista del cànon dels deu oradors més representatius de l’antiguitat. Els sofistes eren considerats uns mestres pedants de l’eloqüència, uns xarlatans de la retòrica. Anaven d’una polis a una altra per ensenyar els secrets de l’oratòria. Sòcrates, el pare de la filosofia, els acusà de ser un perill públic, ja que, per tal de cobrar, eren capaços de defensar qualsevol idea, encara que no s’ajustàs a la veritat (talment passa avui en dia amb la casta dels tertulians).

Tanmateix, malgrat aquesta mala fama, els sofistes foren els primers a adonar-se del poder màgic de la paraula. “Qui té la paraula té l’espasa”, digué Gòrgies. Els sofistes, però, també descobriren les capacitats curatives o balsàmiques del λόγος. El mateix Gòrgies afirmà: “La paraula és un poderós sobirà que, amb un cos petitíssim i completament invisible, du a terme obres profundament divines. Pot, per exemple, acabar amb la por, desterrar l’aflicció, produir l’alegria o intensificar la compassió”. A l’evangeli de Sant Lluc ja trobam la mateixa idea: “Una paraula teva bastarà per a sanar-me”.

logoterapia

Raonaments sedants
Aquesta és la filosofia que es proposà seguir Antifont en la seva tasca de sofista. Va ser un autèntic pioner que podria figurar en l’avanguarda de la psicologia. Aviat Antifont entengué que els discursos, si són efectius, poden actuar poderosament sobre l’estat d’ànim de la gent, commovent, alegrant o tranquil·litzant. Així, decidí obrir un local de logoteràpia a Corint. Tal com relata Irene Vallejo en el seu llibre El infinito en un junco, el local era presidit per un cartells que anunciava que el seu propietari “podia consolar els tristos amb discursos adequats”.

Segons expliquen autors antics, Antifont s’arribà a fer famós pels seus raonaments sedants. L’experiència li ensenyà que convé fer parlar a qui pateix, el qual, només verbalitzant els motius de la seva pena, pren consciència del seu mal. Aleshores, un cop escoltat el pacient, el “metge de l’ànima” pot aplicar el fàrmac (φάρμακον, “remei”) desitjat: la paraula adequada, que asserena i dona llum a la confusió. Un mètode similar emprà molt segles després el neuròleg vienès Viktor Frankl, un deixeble de Freud, el pare de la psicoanàlisi, supervivent dels camps de concentració d’Auschwitz, Kaufering i Türkheim. En el seu cas, serví per ajudar a superar els traumes de la barbàrie europea de la seva època.

distancia

Articles del web relacionats:
La passió del pacient
- Paraules que curen
Hipòcrates, el pare de la medicina
- Apologia de la paraula
Per què la serp és el símbol de la medicina?
Emparaular el món
Al principi existia la paraula
- Paraules amb ànima
- Tertulians en catarsi

Sòcrates contra l'escriptura

Si coneixem el pensament de Sòcrates (segle V aC), és gràcies al seu deixeble Plató, qui el recollí en els seus Diàlegs -amb aquesta fórmula pretenia reproduir el mètode intel·lectual del seu mestre basat en la interacció de la paraula. En una societat marcada encara per l’oralitat, el pare de la filosofia sempre es manifestà en contra de l’escriptura, que nasqué a Mesopotàmia al 3300 aC. Considerava que era una eina que debilitava la memòria i que condemnava la saviesa ja que no permetia el debat que sí es dona en una conversa en viu entre persones.

 

escriba simposio seec upvEscriba

Les reflexions de Sòcrates sobre les lletres les trobam en el tercer diàleg Fedre de Plató. Primer (274e – 275e) ens parla del déu egipci Theuth, que, entre altres coses, és el descobridor del càlcul, l’astrologia i l’escriptura. Un dia Theuth es presenta a Tebes al palau del rei d’Egipte Thamus. Li vol mostrar les seves arts perquè les compartesqui amb els seus conciutadans. Aleshores el monarca li pregunta sobre la seva utilitat. Sobre les lletres, Theuth li diu: “L’aprenentatge d’això, oh rei, farà savis els egipcis i els atorgarà més memòria, car s’ha descobert que les lletres són la medicina de la memòria i de la saviesa”. 

En sentir això, Thamus li contestà: “Oh enginyós Theuth! El pare i inventor d’un art no sempre és el millor jutge de la utilitat o inutilitat de les seves creacions. I ara tu, essent el pare de les lletres, per benevolència els atorgues poders contraris als que tenen. És oblit, en efecte, el que causaran en les ànimes d’aquells que les aprenguin, per descuit de la memòria, ja que refiant-se de l’escriptura assoliran els records des de fora, en virtut de caràcters aliens, i no des de dins, per si mateixos i en virtut de si mateixos; per conseqüent, el que has descobert no és una medicina de la memòria sinó una forma suplementària de recordar. D’altra banda, quant a la saviesa, el que proporciones als alumnes és opinió, no pas veritat. En efecte, havent llegit moltes coses, sense un ensenyament instructiu, faran la impressió que són plens de coneixements, essent en la gran majoria dels casos exempts de ciència i a més a més difícils de tractar, tot semblant savis i havent esdevingut el contrari de savis”.

 Thoth

Déu egipci Theut

Al seu interessant blog, el filòsof Ramon Camats reflexiona sobre aquest relat:

“En realitat, el que preocupava al filòsof és que l’escriptura, com qualsevol altre giny tecnològic, podia disminuir el poder humà al qual substituïa, això és, la memòria. Tot plegat exactament de la mateixa manera que l’ús de vehicles a motor sembla que a alguns els incapaciti progressivament per a caminar, o que les calculadores fan perdre la destresa a l’hora de fer arrels quadrades.

L’escriptura, venia a dir el filòsof, és perillosa perquè disminueix els poders de la ment d’aquells que llegeixen, ja que els proporciona sense esforç el contingut petrificat de les ànimes del passat. Atès que els lectors ja no creen res per si mateixos, la seva intel·ligència és una caricatura de les autèntiques ments, i tot el seu saber no és més que una memòria mineral.

D’altra banda, Plató anticipa perfectament una de les malalties de l’esperit que realment pot provocar la lectura, o almenys una certa manera de llegir, i és la síndrome del lletraferit, del pedant que creu saber molt només perquè ha llegit uns quants llibres i és capaç de fingir amb una passadora versemblança que es recorda de cadascun d’ells. En realitat, això no passava en l’època de Plató perquè de llibres no n’hi havia, però sí que existien uns individus, autoanomenats Sofistes (terme que prové de «Sophos», que en grec significa savi), que se les donaven de tals. Pretenien saber tot el que calia saber sobre el bon govern, la justícia, la bondat, la bellesa, la història de cada poble, i, fins i tot, alguns es vantaven de ser capaços de tractar d’un mateix tema des de dos punts de vista oposats i amb la mateixa força, habilitat que, com és sabut, és molt útil en política.

L’únic inconvenient d’aquest tipus de saviesa per a aquells que aparentaven posseir-la era que no resistia ni un sol examen seriós. En efecte, tan bon punt Sòcrates els interrogava queien en les més penoses contradiccions, evidenciant així que tot el seu saber era una impostura. Està clar, aquells sofistes, com els d’ara, en realitat, eren ignorants del pitjor gènere que hi pot haver: eren ignorants que es creien savis. L’única saviesa, en efecte, Sòcrates en donà l’exemple, consisteix a saber que no se sap res, perquè aquesta saviesa ignorant col·loca l’individu en l’únic camí del coneixement, que és de les ganes de saber. L’ignorant que es creu savi, en canvi, creu també que res no li manca i per això mai no sabrà res […].

Theuth 2Theut

Camat insisteix que avui la lectura dista molt de ser una activitat passiva, tal com afirmava Sòcrates, qui era fill de l’imperi de l’oralitat i d’un temps en què els llibres estaven pensats per ser llegits en veu alta, davant de gent analfabeta:

“Sabem, en primer lloc, que els llibres no són la manera de fer que un altre pensi en el nostre lloc sinó que són l’estimulant més poderós del pensament, provoquen l’aparició de noves idees i sovint ajuden a la revisió crítica de les antigues.

En segon lloc, els llibres, en realitat, no anestesien la memòria sinó que l’estimulen, especialment quan ens fan aprendre el seu contingut. D’això els estudiants en podrien dir alguna cosa… De fet, qui de nosaltres no s’ha après un poema de memòria, qui no recorda l’argument d’una novel·la que ha llegit amb plaer i qui no guarda com un tresor les reflexions que ha trobat en algun assaig?. Quan no hi havia cap manera de fixar els pensaments i els coneixements fora de la memòria, hom havia d’entrenar-la per tal de recordar cada cosa. Ara això ja no cal fer-ho, almenys no de la mateixa manera, però ens cal, en canvi, recordar allò que diuen els llibres. Què és el que ha permès, sinó, que jo hagi començat el meu escrit amb la referència al text de Plató?

En fi, els llibres, i no parlo només dels de ciència, de matemàtiques o de filosofia, sinó també dels de poesia, de les novel·les i d’aquells que contenen faules i contes, el llibres, dic, tenen una doble i meravellosa virtualitat: contenen tot el que uns han pensat, imaginat i descobert i, alhora, són la llavor de totes aquelles coses en les quals, els altres, mai no hauríem pensat, mai no se’ns haguessin passat per la imaginació i mai no hauríem cercat a fi de descobrir-les si no els haguéssim llegit […]”.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre la relació de Sòcrates amb l'escriptura. I en aquest altre també.

Aquí teniu l'elogi del científic Carl Sagan a l'escriptura.

Aquí teniu informació sobre un llibre interessant del filòsof Emilio Lledó: "El silencio de la escritura".

Articles del web relacionats:
El glamur de les lletres
L'origen medieval de l’@
Llibres que ens fan lliures
Per què llegim en silenci?
- "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

 

Sòcrates: No hem de fer cas de l’opinió de la majoria

La democràcia atenesa que va néixer fa més de 2.500 anys a Atenes pivotava al voltant de dos pilars essencials: la isegoria (ἴσος, “igual” + ἀγορά, “plaça pública”), la llibertat d’expressió, i la parresia, la capacitat de parlar (εἴρω) amb franquesa, dient tota (παν) la veritat en benefici del bé comú.

Tanmateix, aquell sistema de govern pioner acabà traint les seves essències fundacionals. Així ho pogué constatar Sòcrates, el pare de la filosofia, que va ser condemnat a mort acusat de corrompre la joventut amb les seves idees i de no creure amb els déus d’Atenes. Ell, tanmateix, defensà les seves profundes conviccions fins a l’hora de beure la letal cicuta. Rebutjà l’ajuda dels seus amics per escapar de la presó.

Al diàleg Critó, escrit pel seu deixeble Plató, Sòcrates, des de la presó, exposa al seu amic Critó que no és bo guiar-se per l’opinió de la majoria. Insisteix que les úniques idees dignes de consideració són les dels savis i de les persones competents. Aquest és el fragment en traducció de Joan Alberich (Edicions La Magrana):

SÒCRATES: Seguim, doncs. ¿Quin raonament podríem fer sobre el cas següent? Un home que fa gimnàstica per dedicar-s’hi, ¿té en compte la lloança, la censura i l’opinió de qualsevol home o només la d’una sola persona que precisament és un metge o un entrenador?
 
CRITÓ: La d’una sola persona
 
SÒCRATES: Aleshores, cal que temi les censures i desitgi les lloances d’aquella sola persona i no les de la gent.
 
CRITÓ: És clar que sí.
 
SÒCRATES: Per tant, cal que actuï, s’exercici, mengi i begui segons l’opinió d’un de sol, del seu superior i del que hi entén, més que segons els parers de tots els altres.
 
CRITÓ: Així és.
 
SÒCRATES: Està bé. Però si no fas d’aquest sol home i menysprea el seu consell i els seus elogis, i, en canvi, escolta les paraules de la gent que no hi entén, ¿oi que patirà algun dany?
 
CRITÒ: És clar.
 
SÒCRATES: ¿I quin és aquest dany? ¿Quina conseqüència té i en quina part del qui desobeeix l’afecta?
 
CRITÓ: Evidentment en el cos; en efecte, el perjudica.
 
SÒCRATES: Exacte. I el mateix passa per a totes les altres coses, Critó, per no haver-les d’anomenar una per una. Així, quan es tracta de la justícia i la injustícia, de la lletjor i la bellesa, de la bondat i la maldat, o bé d’allò que ara estem discutint, ¿cal que seguim i temem l’opinió de la gent o la d’un de sol, si és algú que hi entén, que cal respectar i témer més que no pas tots els altres? Si no l’obeïm, danyarem i farem malbé allò que millora amb la justícia i es corromp amb la injustícia. ¿O no és així?
 
CRITÓ: Així ho penso jo, Sòcrates.

El filòsof estoic Sèneca (segle I dC) també fou de l’opinió de Sòcrates. A La vida feliç digué: “No faré res mogut per l'opinió comuna, ho faré tot per convicció. M'imaginaré que tot el que faig segons la meva consciència té lloc davant la mirada del poble”.

Un altre filòsof estoic del segle I dC, Epictet, també considerava que “voler agradar als altres és una trampa perillosa”.

Molt interessant és aquest documentat "Filosofia a la presó" a partir del mètode maièutic de Sòcrates:

Articles del web relacionats:
La mort del mestre
Sócrates, el tábano de la democracia
Humor irònic
- Sòcrates a la presó
Paraules amb coneixement
- Estoics per resignació

Sòcrates a la presó

Article publicat a l'Ara Balears (22/06/2018)

Fa dues setmanes un polèmic vídeo ens va permetre constatar que l’exvicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, historiador de memòria prolífica, continua amb la seva vocació de docent a la presó d’Estremera. El vàrem veure davant un grup de reclusos parlant sobre Protàgores, militant acèrrim del relativisme a l’antiga Grècia. “L’home és la mesura de totes les coses”, diu una de les seves sentències més cèlebres.

Junqueras, que ja porta vuit mesos a la garjola, és manté fidel als seus principis humanístics. Ja els plasmà l’abril de 2014 al digital de cultura “Núvol” en un article titulat “Llibertat de consciència”. Quatres anys després, ara les seves paraules són molt premonitòries i colpidores. En aquest article el dirigent d’ERC lamenta que massa sovint el poder percep la llibertat d’opinió, i fins i tot de pensament, com una amenaça. Recorda Voltaire: “És perillós tenir raó, quan el govern està equivocat”.

A l’hora de defensar la llibertat de consciència, Junqueras evoca la figura de Sòcrates, el primer màrtir de l’avui idealitzada democràcia atenesa. L’any 399 aC el pare de la filosofia va ser acusat d’impietat i de corrompre la joventut amb els seus pensaments tan poc ortodoxos. Ell, però, sempre deia que actuava seguint els dictats d’una bondadosa veu interior, d’un “daimon”, terme que curiosament, amb el cristianisme, es convertí en l’encarnació del mal.

273 socrates quotes1


Enmig d’un ambient malmenat per presumptuosos demagogs de paraules buides, Sòcrates convertí el diàleg i el dubte en el seu principal mètode per a la recerca de la veritat. “Només sé que no sé res”, era la convidada que feia als seus interlocutors perquè es desferrassin del seus nocius prejudicis i sortissin així de la seva zona de confort. De tarannà inconformista, el mestre de mestres insistia que cal fer-se moltes preguntes per entendre la complexa realitat perquè “una vida sense examen no mereix ser viscuda”.

En el seu article, Junqueras completa la invitació al diàleg socràtic recordant altres cites alliçonadores. Una és d’Evelyn Beatrice Hall, atribuïda erròniament a Voltaire: “Estic absolutament en desacord amb el que dius, però donaria la meva vida per a què ho puguis dir”. L’altra és del poeta canadenc William Henry: “El qui no vol raonar és un fanàtic, el qui no sap raonar és un boig i el qui no s’atreveix a raonar és un esclau”. I la darrera és de Voltaire: “La història només es pot escriure bé en un país lliure”.

presos 26203824 604x270

Molts segles enrere totes aquestes premisses també ja formaren part del pensament de Sòcrates, tot un model de coherència i de determinació insubornable. A pesar que pogué escollir l’exili, preferí acatar amb resignació la seva condemna a mort. Ho féu, però, no sense llançar fortes crítiques contra els seus detractors. Així ho podem llegir a l’Apologia de Sòcrates que va escriure el seu deixeble Plató: “He estat condemnat no per manca d’arguments, sinó per manca de gosadia i de desvergonyiment i per no haver volgut recórrer a allò que a vosaltres us hauria agradat sentir: plors, laments, actes i paraules, que, com us repeteixo, són indignes de mi, tal com esteu acostumats a sentir dels altres”.

A continuació qui fou proclamat per l’oracle de Delfos com el “més savi de tots els mortals” etzibà el següent advertiment al tribunal: “I és que si creieu que condemnant la gent a mort evitareu que algú us retregui que porteu una vida injusta, no calculeu bé. Aquesta manera d’evitar la crítica no és ni eficaç ni honorable. El més senzill i el més noble no és oprimir els altres, sinó preparar-se per esdevenir el millor possible”.

3ddc7c1342202ff1939ae99b11098ec6 L

La mort de Sòcrates, Jacques Louis David (1787)

Avui, des de la presó, Junqueras, defensor del legítim dret a l’autodeterminació, torna a reivindicar la llibertat de consciència que fa 2.500 anys abanderà el pare de la filosofia. Esperem, però, que no acabi essent víctima del que, en criminologia, es coneix com a “síndrome forense de Sòcrates”. La pateixen aquelles persones que, malgrat ser innocents, són condemnades per culpa d’una mala praxi judicial. Fou el cas del líder sud-africà Nelson Mandela, que estigué vint-i-set anys privat de llibertat per defensar també una causa considerada “injusta”. 

“Una nació -afirmà el carismàtic líder contra la segregació racial- no s'ha de jutjar per com tracta els ciutadans de millor posició, sinó per com tracta els que tenen poc o res”. Bé ho sap el corrupte Urdangarin, que ha pogut tenir una presó a la carta. Tot fa pensar que ben aviat el cunyat del rei ja gaudirà de beneficis penitenciaris. Mentrestant, els polítics “criminals” catalans són escarmentats amb presó preventiva, lluny dels seus. El dia del seu judici es tornarà a fer present el mestratge de Sòcrates.

Per reflexionar sobre el sentit de la presó aquí teniu una peça del programa "Món TV3". I aquesta és la segona part.

Articles del web relacionats:
- La mort del mestre
Sócrates, el tábano de la democracia
Humor irònic
- Paraules amb coneixement
- Sòcrates: "No hem de fer cas de l'opinió de la majoria"

Apologia del dubte

Article publicat a l'Ara Balears (02/02/2018)

En temps de veritats absolutes és bo reivindicar el dubte com a instrument clarificador de la complexa realitat. “Sóc humà i hi ha moments que també jo dubto”, ha dit el president Puigdemont davant la filtració d’un missatge privat seu on reconeixia el triomf de la Moncloa en el procés català.
 
Al segle V aC, Sòcrates, el pare de la filosofia, afirmà que el dubte és consubstancial al coneixement. “Només sé que no sé res” (ἓν οἶδα ὅτι οὐδὲν οἶδα), etzibava als seus interlocutors per animar-vos a desfer-se dels seus prejudicis a l’hora de tractar una qüestió. El primer màrtir de la democràcia atenesa insistia en la necessitat de fer-se preguntes: “Una vida sense examen és indigna de ser viscuda”. Seguint el seu mestratge, Aristòtil també féu una cura d’humilitat intel·lectual amb unes quantes cites per emmarcar: “Saber dubtar és el principi de la filosofia”; “L’ignorant afirma; el savi dubta i reflexiona”; "Els grans coneixements provoquen els grans dubtes". Cal no defallir. “Sempre cerca la veritat”, ens esperonava al segle II dC el filòsof Diògenes Laerci.

Quin gran nom! Aquesta és la seva història.
Quin gran nom! Aquesta és la seva història.
 
Al segle XVII Francis Bacon, el tòtem de l’empirisme britànic, tampoc s’està d’enarborar la bandera de la hesitació: "El dubte és l'escola de la veritat"; “Si un comença amb certeses, acabarà amb dubtes, però si es conforma de començar amb dubtes, aconseguirà acabar amb certeses”. Un coetani seu, el francès Descartes, convertí fins i tot el dubte en el seu mètode filosòfic: Cogito ergo sum (“Pens, per tant, existesc”). Amb aquesta premissa, la veu cantant del racionalisme constatà que l’única certesa que tenim és que, des del moment que pensam, existim. Sí que podem dubtar, en canvi, del que percebem a través dels sentits. És el tòpic literari del  ludibrium oculorum (“l’engany dels ulls”), reversionat pel mateix Descartes com a De omnibus dubitandum (“De tot s’ha de dubtar”).
 
Al segle XVIII la Il·lustració es proposà treure l’ésser humà de la seva minoria d’edat al crit de Sapere aude (“atreveix-te a saber!”). El filòsof alemany Immanuel Kant havia rescatat de l’oblit la punyent cita horaciana amb la intenció de sacsejar les consciències més conformistes i acrítiques de la seva època. Un col·lega seu, el francès Voltaire, apostà pel dubte científic: “La ignorància afirma o nega rotundament; la ciència dubta”. La ignorància és atrevida, deim avui; i no té sentit del ridícul, hi podríem afegir.
 
Aprenem gràcies a qui ens contradiu. Així doncs, les veritats absolutes inapel·lables són ben poc enriquidores. El poeta nord-americà Charles Bukowski, mort el 1994, féu el següent diagnòstic d’una societat que, de manera incondicional, s’aferra a sòlides conviccions en l’era líquida de Bauman: “El problema amb el món és que les persones intel·ligents estan plenes de dubtes, mentre que els imbècils estan plens de certeses”.

Paraula de Charles Bukowski
Paraula de Charles Bukowski
 
És a l’escola on la vacil·lació és imprescindible, tant per part dels alumnes com per part dels docents. “Aprendre a dubtar és aprendre a pensar”, afirmava Octavio Paz. “Sempre que ensenyis, ensenya alhora a dubtar del que ensenyes”, recalcava Ortega y Gasset. L’escola ha de ser un espai de rebel·lió intel·lectual. És l’únic reducte que ens queda per combatre l’homogeneïtzació mental que ens vol imposar l’ statu quo mitjançant els seus ressorts mediàtics i judicials.
 
Un acèrrim defensor del dubte pedagògic i honest és el professor Xavier Díez. Així de clar s’expressa des del seu combatiu blog “Espai de dissidència”: “La filosofia, les humanitats serveixen per generar-nos dubtes, que és una manera de convertir-nos en éssers humans en la profunda dimensió de l’ànima, i allunyar-nos de la foscor de la ignorància. [...] Com a professor, crec que és una obligació inocular el virus del dubte als nostres alumnes, a entrenar el seu escepticisme, a desconfiar del poder, a inspirar hostilitat respecte a les grans idees i a promoure el menyspreu contra aquell poder que requereix de la por i la repressió per assegurar-ne l’obediència. [...] Em plau la gent que dubta, perquè viure en el dubte és preferible a arrossegar-se sota les grans mentides que, dia sí, dia també, tracten d’imposar-nos”.
 
El pes de pensar d'
El pes de pensar d' "El pensador"

En els clàssics ja trobam grans apologies del dubte. És el cas de la tragèdia “Antígona” de Sòfocles (segle V aC). Hèmon, promès de l’heroïna tebana, adreça les següents paraules al seu pare, el tirà Creont:
 
"No t'obstinis a tenir una sola opinió irremovible: que només és correcte allò que tu dius, i no res més. Aquell, doncs, qui creu que és l’únic que pensa assenyadament o que té una llengua o una ànima com ningú, quan és posat a prova, tothom el troba buit. No és cap vergonya que un home, per savi que sigui, aprengui incessantment i que no mostri excessiva intransigència. Mira els arbres que hi ha en la llera dels rius torrencials: els que es dobleguen salven les seves branques, mentre que els que oposen resistència són arrencats de soca-rel [...]. Apaivaga, doncs, la teva ira i muda el teu parer”.
 
Per dubtar és imprescindible saber riure’s dels nostres propis dogmes terapèutics. Cap idea és sacrosanta. "Desconfia de qui no riu mai. No són persones serioses", diu una cita atribuïda a Juli Cèsar. I mentre dubtam sobre tot plegat amb un bon somriure a la cara, podem taral·lejar Raimon: “L’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes”.
 
I aquí teniu unes cites per a la reflexió:
  • “Desgraciats els homes que tenen totes les idees clares” (Louis Pasteur, 1822-1895)
  • “Mai pensis que ho saps tot. Per molt alt que et valoris, tingues sempre el coratge de dir-te a tu mateix: soc un ignorant” (Ivan Pavlov, 1849-1936)
  • “La ignorància proporciona més confiança que el coneixement” (Charles Darwin, 1809-1882)
Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (16/11/2018) reflexion sobre la importància del dubte. Ho faig amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de cada novembre):
 


Articles del web relacionats:
El pes de pensar

La mort de la conversa

Article publicat a l'Ara Balears (04/08/2017)

És quan conversam que hi veim clar. Bé ho sabia al segle V aC Sòcrates, el pare de la filosofia. El seu art, la maièutica, consistia a donar a llum idees a través del diàleg. La conversa, però, com a eina civilitzadora, s’institucionalitzà a França a principis del segle XVII. Aquesta és una gran història que podem resseguir en el llibre “La cultura de la conversación” (Editorial Siruela), de la professora italiana de llengua i cultura francesa, Benedetta Craveri.
 
Va ser l’aristocràcia de l’Antic Règim qui, reunida en els sumptuosos salons de Versalles i París, començà a veure en la dialèctica un bon joc per distreure’s. Per a l’ocasió dotà aquell art d’unes regles precises que havien de garantir l’elegància i el respecte per l’altre. Havent acabat les guerres de religió, el millor aleshores no era qui utilitzava un arma, sinó qui parlava amb més educació i sabia seduir l’interlocutor sense recórrer a la vehemència verbal. Allò important era convèncer i no vèncer.

"La cultura de la conversación"
 
Convertida en tot un ritual, a poc a poc la conversa s’obrí a la introspecció i a la reflexió intel·lectual i política. Un dels grans escriptors de l’època va dir: “Quan parlo amb vosaltres, em sento molt més intel·ligent, m’animeu a pensar”. Amb aquest gran pòsit, en arribar la Revolució Francesa, els representants de la noblesa a l’Assemblea Constituent seguiren distingint-se per seu to assossegat i per la seva capacitat de mediació.
 
Avui, per desgràcia, ja ens hem oblidat d’aquest ideal de la conversa nascut fa quatre segles a França i que estava lligat a la tolerància i a la recerca de la veritat a partir de l’intercanvi harmoniós d’idees. Avançant-se als francesos, el nostre Ramon Llull també ens ho advertí: “En el diàleg, qui reconeix la veritat no és vençut, sinó que aprèn”. Així, les antigues tertúlies eren interessants més pel civisme que exhibien que no pas pel seu contingut. Es tractava d’un exercici exemplar de convivència.

Benedetta Craveri
Benedetta Craveri
 
En el llibre “La cultura de la conversación” podem trobar les quatre condicions bàsiques de la conversa: educació, interès pels altres, capacitat d’escoltar-los i inhibició de l’ego. Tot plegat, però, es redueix a l’empatia i la humilitat, les dues crosses de la intel·ligència emocional, de la qual estan mancats moltes eminències erigides avui en líders d’opinió, ja siguin polítics o tertulians.
 
En l’actual societat del renou i del bram testicular, el debat d’idees s’empobreix amb gent autoreferencial, encantada d’haver-se conegut, que només s’escolta a si mateixa i que es tanca en banda davant el que pensa l’altre. Amb les xarxes socials, el coneixement s’ha democratitzat, però alhora s’ha aïllat per culpa de la nostra ofuscació mental. Ja no dialogam, sinó que discutim amb l’única intenció de reafirmar-nos en les nostres pròpies idees.

Cal menjar paraules (Il·lustració del diari
Cal menjar paraules (Il·lustració del diari "La Vanguardia")
 
La reflexió ha donat pas a l’exaltació de l’ego i a la desqualificació del proïsme. Insolents amb la dissidència, som autosuficients i vanitosos perquè pensam que la visió de l’altre no ens pot aportar cap matís interessant sobre la complexa realitat. Oblidam que si volem dialogar, hem d’estar disposats a acceptar que l’altre pot tenir raó. I això requereix saber escoltar, un acte que és el primer pas per al coneixement mutu, l’amistat i l’amor. Hem de fer cas a Madame de Sevigné, escriptora francesa del segle XVII: “Si hem nascut amb dues orelles i una sola llengua és perquè s’ha d’escoltar dues vegades abans de parlar.” Sens dubte, el talent per escoltar sempre és més apreciat que el talent per parlar.

Cal, per tant, recuperar l’art civilitzador de la conversa per mitigar tanta agressivitat i afavorir el consens i la cohesió social. Hem d’exorcitzar dels nostres gens l’extravagància expressiva, la incontinència verbal i l’arrogància intel·lectual. Només així podrem evitar la mort de la conversa i, amb ella, la mort d’un dels nostres trets distintius com a Homo Sapiens. Abans, però, de caure en el catastrofisme, donem-nos el plaer de deixar-nos dur, un altre cop, per l’intercanvi harmoniós de paraules que ens llegaren els francesos de l’Antic Règim. El diàleg és molt gratificant: reanima esperits i sacseja consciències.

Llibre de Francesc Torralba
Llibre de Francesc Torralba

Aquí teniu una reflexions del  poeta canadenc William Henry: “El qui no vol raonar és un fanàtic, el qui no sap raonar és un boig i el qui no s’atreveix a raonar és un esclau”.


Aquí teniu una entrevista a Francesc Torralba sobre el seu llibre "L'art de saber escoltar".

També és molt interessant el llibre "Conversación,Cómo el diálogo puede transformar tu vida", de Theodore Zeldin.

Aquí teniu un vídeo de la conferència Benedetta Craveri a la Fundació Joan March de Madrid. I aquí teniu una còpia del seu llibre.

A l'hora de conversar hem de tenir en compte el llenguatge no verbal de les diferents cultures.

Aqui teniu l'entrevista d'Antoni Bassas a Benedetta Craveri per al diari Ara.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/10/2017), reflexion sobre l'art del diàleg:


Aquest article d'Irene Vallejo també parla sobre la mort de la conversa:

Article d'Irene Vallejo
Article d'Irene Vallejo


Aquí teniu una sèrie d'imatges del fotògraf Babycakes Romero que parlen sobre la mort de la conversa

Aquí teniu un interessant article de Mònica Planas sobre l'origen de l'espectacle mediàtic dels tertulians. Aquí teniu la segona part d'aquest article.

Molt interessant és aquest documentat "Filosofia a la presó" a partir del mètode maièutic de Sòcrates:

 

Aquí teniu una xerrada TEDd'Álvaro González-Alorda sobre el poder de la conversació




Articles del web relacionats:

Tertulians en catarsi
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
Paraules voladores
-
 Emparaular el món
Esclaus de l' "horror vacui"

El llegat religiós del món clàssic

La religiositat grega s’expressava a través de dos conceptes. Per una part hi havia l’εὐσέβεια (“pietat”), que era  l’actitud de respecte envers allò sagrat -l’adjectiu σεβαστός (“venerable”) donà el nom propi Sebastià. I per l’altra banda hi havia la λατρεία (“culte”, “adoració”), amb la qual s’expressava l’actitud de submissió cap a les persones o realitats considerades superiors -d’aquesta paraula tenim idolatria, l’adoració als ídols, “imatges” (εἶδος).
 
En un poble tan disseminat com el grec, la religió fou, juntament amb la llengua, el principal motiu d’unitat. Les característiques de la religió grega són principalment tres:
  • Politeista. La religió grega va ser el resultat d’una fusió entre les creences prehel·lèniques i els cultes aportats pels pobles que arribaren a l’Hèl·lade al llarg del II mil·lenni -especialment important va ser la influència del món oriental i d’Egipte. Aquest conjunt de pràctiques es va estructurar al segle VIII aC quan va aparèixer l’organització política típica del món grec: la polis.
  • Absència de dogmatismes. Els grecs no tenia cap llibre oficial de la veritat revelada (com la Bíblia en el cas de la cultura judeocristiana). L’esperit religiós hel·lè descansava en la transmissió ancestral d’uns costums que passaven de generació a generació sense la intervenció d’un cos sacerdotal o d’una “església” que els regulàs o controlàs. Així doncs, no hi havia cap guia espiritual, com passava a Egipte o Mesopotàmia. En el seu lloc, eren els poetes, ensinistrats en la memorització i en la composició, primer oral i després escrita, els qui forjaren i transmeteren el saber mitològic i moral dels grecs, moltes vegades amb versions diferents. Els més destacats foren Homer i Hesíode.
  • Visió religiosa fortament naturalista. Es divinitzaven elements i éssers de la naturalesa. Així ho demostren alguns epítets com Zeus l’ “apleganúvols” o Atena la d’ “ulls d’òliba”. També, però, hi havia déus que personificaven una qualitat abstracta, com la “Justícia” o la “Joventut”, i que no tenien un aspecte humà.
Déus grecs
Déus grecs

ὕβρις versus pecat
A Grècia era desconeguda la nostra idea cristiana de pecat, paraula derivada del llatí pecco (“travelar”, “ensopegar”) -relacionada amb ella el grec tenia el terme σκάνδαλον (“trampa”, “pedra amb la qual travelam”), que ens ha donat escàndol. El que hi havia era ὕβρις, “desmesura”, “supèrbia”, que es contraposava a la σωφροσύνη  (“prudència”) dels ciutadans. Aquest terme ha originat el neologisme híbrid aplicat a aquell animal de pares de distinta espècie. Etimològicament, és un atemptat, un acte de “supèrbia”, contra la naturalesa pròpia de les espècies originàries. Les paraules que contenen arrels de diferents llengües també reben el nom d’híbrid (per exemple, televisió, que prové del grec τήλοῦ, “lluny”, i del llatí visio, “visió”).
 
El fet que la religió a Grècia no tengués un pes asfixiant en la vida quotidiana ajudà al naixement de la filosofia al segle VI aC, la qual, tanmateix, no implicà la desaparició definitiva de la religió mítica oficial. Basta dir que, al segle V aC, el filòsof Anaxàgoras va ser condemnat per impietat (ἀσέβεια) en afirmar que el Sol no era un déu (Hèlios o Apol·lo), sinó una enorme roca incandescent. I més famós va ser encara el trist cas de Sòcrates, que aquell mateix segle fou condemnat a mort. Se l’acusà també d’impietat per no creure en els déus d’Atenes i per introduir-ne de nous.

Anaxàgoras, el primer màrtir de la ciència
Anaxàgoras, el primer màrtir de la ciència


Hecatombes i holocausts

Entre els diversos ritus practicats pels grecs, el sacrifici era el més important -el seu nom deriva del llatí sacrum facere, “fer una cosa sagrada”. Significava la renovació del pacte que unia la ciutat amb els seus déus i garantia l’ordre i la prosperitat. Acompanyats de pregàries i cants rituals, els sacrificis podien ser de dos tipus:

  • Incruents. Consistien normalment en libacions, és a dir, en el vessament de líquids en honor a una divinitat (vi, mel, aigua o oli).
  • Cruents. Consistien en l’esquarterament d’un animal. Es cremaven els ossos embolicats en greix. Mentre el fum es creia destinat als déus, la carn es rostia en el foc i es repartia entre els assistents. En el nostre llenguatge habitual feim servir dos noms de sacrificis cruents: hecatombe -la mort de cent (ἑκατόν) bous (βοῦς) i l’holocaust -implicava que la crema (καίω) de l’animal sencer (ὅλος).

Sacrifici a l'antiga Grècia
Sacrifici a l'antiga Grècia

Com que la religió grega estava mancada de llibres sagrats i d’una casta sacerdotal que servís d’interlocutor amb la divinitat, era difícil saber què volien o pensaven els déus. A falta d’un clero, doncs, els grecs varen recórrer a l’endevinació (μαντική). N’hi havia de dos tipus:
  • L’endevinació exercida per mitjà de diferents tècniques: el vol i els crits de les aus (ornitomància), l’examen del fetge dels animals sacrificats (hepatoscòpia) o la interpretació dels somnis (oniromància).
  • L’endevinació inspirada pels déus en els oracles. El terme oracle, derivat del llatí os, oris (“boca”), designava tant la resposta de la divinitat com el santuari i el lloc on se li feia la consulta. A l’antiga Grècia n’hi havia dos molt importants: l’oracle de Dodona, situat a l’illa de Corfú i consagrat a Zeus, que donava la seva resposta a través d’una alzina sagrada; i l’oracle de Delfos, dedicat a Apol·lo, que era consultat no només per particulars, sinó també per autoritats de les polis davant un assumpte transcendent.

Pitonissa d'un oracle
Pitonissa d'un oracle

Religió romana
L’historiador grec Polibi (segle II aC) afirmava que els romans eren “més religiosos que els mateixos grecs”. A ells els devem precisament el concepte religió, d’etimologia incerta. En la seva obra De natura deorum (segle I aC), Ciceró el relaciona amb el verb relegere, que significa “recollir” en al·lusió als gestos i a les paraules que la divinitat “recull” dels homes que els reten culte. En canvi, autors cristians com Lactanci o  Agustí associaren el mot amb el verb religare (“lligar, “vincular”) en clara al·lusió als lligams íntims que uneixen l’home amb els déus.

Religió romana
Sacrifici en la religió romana
 
Els romans tenien un sentit eminentment pragmàtic de la religió, la qual cosa s’expressà en la màxima do ut des (“et dono perquè em donis”). Així, esperaven que els déus se sentissin obligats a atendre les seves demandes a canvi de respecte i veneració, com si fos un pacte.
 
Igual que la grega, la romana era una religió sense control espiritual sobre els practicants. Així, tolerava qualsevol interpretació o incorporació de noves divinitats, sempre, però, que no anassin en contra de l’ordre social establert. Això explica que la religió romana acceptàs cultes procedents de les províncies conquerides. El cristianisme, en canvi, va tenir dificultats per incorporar-s’hi perquè afirmava l’existència d’un Déu únic, negava la divinitat de l’emperador i defensava la igualtat entre tots els homes, fins i tot els esclaus.
 
A Roma, els encarregats de vetlar perquè els ritus s’executassin correctament eren els sacerdots, terme que prové de sacer (“sagrat”) i do (“donar”). Una de les seves peces de roba més distintives era les ínfules, un element ja present en altres cultures de l’antiguitat. D’origen desconegut, es tractava d’unes cintes de llana blanca, a vegades amb tinta porpra, que se subjectaven al voltant del cap com a símbol d’autoritat del sacerdot. Els seus extrems queien a ambdós costats.

Les ínfules també foren emprades per les vestals i, en altres estats, per alguns reis com a símbol de poder. Els bisbes encara les fan servir en seus capells. Avui l’expressió “tenir ínfules de” al·ludeix a la vanitat desmesurada d’algú.

infules

Les actuals ínfules dels bisbes 

Hi havia molts tipus de sacerdots i, segons la funció, s’agrupaven en col·legis. Els més importants foren:
  • Col·legi dels pontífexs: tal com indica la seva etimologia (pons, “pont”), en un principi els pontífexs eren funcionaris que, havent construït (facere) els ponts sobre el riu Tíber, vetlaven pel seu bon estat. Després, passaren a ocupar-se de les pràctiques generals de la religió romana: elaboraven el calendari, fixant els dies feiners i els festius, i organitzaven les cerimònies anuals. D’entre els pontífexs sobresortia el Pontífex Màxim, un càrrec vitalici considerat com l’autèntic cap de la religió a Roma.
  • Col·legi dels flàmens: eren sacerdots consagrats al culte d’un determinat déu. Els tres més rellevants eren els flamen Dialis (Júpiter), el flamen Martialis (Mart) i el flamen Quirinalis (Ròmul).
  • Col·legi dels àugurs: havien d’interpretar especialment el vol o els crits dels ocells i el comportament dels pollastres sagrats.
  • Col·legi de les vestals: eren unes sacerdotesses es preocupaven perquè el foc sagrat de la ciutat de Roma no s’apagués mai, ja que simbolitzava el caràcter etern de la ciutat.

Festival de la Vinàlia. Oli de Lawrence Alma-Tadema (1870).
Festival de la Vinàlia. Oli de Lawrence Alma-Tadema (1870).

En els sacrificis cruents de la religió romana, l’animal rebia noms diferents en funció de la seva mida. Si era petit es deia hostia -com hostis (“enemic”), la paraula deriva d’hostire (“ferir”) i, en el cristianisme, al·ludí al cos de Crist. I si era gran s’anomenava victima (< vinco, “vèncer”).

L’acció de sacrificar l’animal era coneguda amb el nom d’immolatio, d’on tenim el cultisme immolació. El terme derivava de salsa mola, que era un tipus de salsa, feta de sal i farina, que es vessava sobre la víctima (mola provenia alhora de molo, “moldre”). Segons la divinitat a qui es feia el sacrifici, calia immolar un tipus determinat d’animal: a Ceres se li sacrificaven truges; a Venus, coloms; a Diana, cérvols; a Mitra, braus, etc.
 
Un cop mort l’animal, entraven en acció els harúspexs, uns sacerdots que observaven (spicio) les vísceres (hira, “intestí”) de l’ofrena per veure si els déus l’acceptaven. En cas afirmatiu, es cremaven sobre l’altar les entranyes de l’animal, mentre que la resta es podia menjar en comunitat.

Religió romana
Religió romana

Aquí teniu un article que parla sobre el mite de creació de la religió romana.

Aquí teniu un article que parla del concepte de religió a l'antiga Grècia. Es titula "Religión en tiempos del cólera".

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Isabel Rodà, directora de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica, parla de la religió romana.
 
Aquí teniu un debat sobre la religió:


Aquí teniu un article que explica per què som espirituals.

Articles del web relacionats:
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
-
 El rostre de Déu
Dies divins
Titànic, la maledicció d'un nom
Adéu als déus
Paràsits fanàtics?
Paraules a vista d'ocell
L'oracle de Delfos
Superstició a la romana

Paraules amb molt de fetge

Quan suportam impassiblement una cosa deim que “tenim molt de fetge”. Quan ens cansam, “treim el fetge per la boca”. El fetge és un òrgan glandular que segrega la bilis, una substància líquida groguenca també coneguda com a fel, d’on tenim fal·lera com a sinònim d’inclinació envers alguna cosa o persona -fellarĭa era un terme aplicat inicialment a una malaltia del bestiar deguda a un excés de menjar; d’aquí la idea d’ ”obsessió”, “idea fixa”.

Els antics el consideraven el fetge la seu de les passions. No és estrany, doncs, que el càstig de Prometeu, encadenat al Caucas, fos que una àguila li cruspís el fetge que, de nit, se li regenerava. La importància del fetge al món clàssic es veu reflectida en l’hepatoscòpia, una tècnica endevinatòria que consistia a examinar (σκοπέω) el fetge (ἧπαρ) d'un animal sacrificat per conèixer la voluntat dels déus en relació al futur. És famós el fetge de bronze de Piacenza (segles II-I aC), trobat en aquesta ciutat del nord d’Itàlia. Porta incises quaranta inscripcions repartides en setze caselles que representen diferents espais de la volta celeste, segons el concepte religiós i astronòmic dels etruscs.

Fetge de bronze de Piacenza
Fetge de bronze de Piacenza
 
Fetge, una delicatesse
El fetge també té una forta tradició culinària.  Ja els egipcis s’adonaren que les oques, abans d’emigrar, duen a terme una sobrealimentació. Es tractava d’emmagatzemar grasses que els permetessin viatjar sense necessitat de perdre massa temps aturant-se per menjar. Havent observat això, els habitants del riu Nil es posaren a engreixar les oques, primer amb bolles de farina i després amb figues seques. D’aquesta manera, provocaven la hipertròfia hepàtica que desitjaven. És el que els francesos coneixerien com a foie gras (“fetge gras”), tota una delícia gastronòmica, una delicatesse.

Foie gras
Foie gras

Aquesta tècnica de sobrealimentació seria descrita al segle I dC pel cuiner romà Marc Gavi Apici en el seu tractat De re coquinaria. Ell parla d’iecur ficatum (“fetge alimentat amb figues”) -ficatum és la contracció ficis pastum (“crescut amb figues”). L’equivalent grec d’iecur ficatum fou ἧπαρ σύκοτον - ἧπαρ, “fetge”, avui apareix en molts de cultismes com hepatitis o hepatologia, mentre que σῦκον ha donat sicosi (no confondre amb psicosi), que és una malaltia inflamatòria de la pell, d’aspecte similar a la polpa d’una figa madura oberta.
 
L’expressió iecur ficatum  tingué tant d’èxit que aviat els romans s’oblidaren que fetge es deia iecur, de manera la víscera va ser substituïda pel menjar elaborat, pel ficatum, d’on tenim el nostre mot fetge. La paraula la podem resseguir en la resta de llengües romàniques: hígado (castellà), fígado (gallec i portuguès), foie (francès), fegato (italià), ficat (romanès) o figáu (sard).
 
Figues d’un altre paner
Quan ens enredam amb un tema que no pertoca, deim “això són figues d’un altre paner”; quan una cosa no resulta, “fa figa”; i a la vagina també l’anomenam “figa” -arran del seu contingut sexual, existeix en castellà el terme “sicalipsis” (+ ἄλειψω, “untar”) per al·ludir a una cosa obscena, de contingut pornogràfic.

Pintura de cistella amb figues
Pintura de cistella amb figues
 
Ja a l’antiguitat la figuera tingué un protagonisme especial. Adam i Eva, quan s’adonaren que anaven nus pel culpa del seu pecat original, es "cosiren unes fulles de figuera" per a tapar-se les vergonyes. Els romans el consideraven una arbre sagrat. De fet, segons la mitologia, sota la seva ombra la lloba Luperca alletà Ròmul i Rem.

Mosaic amb figues
Mosaic amb figues
 
Compte amb els sicofants!
La figa era un fruit consumit per tots els pobles de la Mediterrània, ja sigui fresc, sec, en conserva o amb vi. A l’antiga Grècia -no se sap per què-, hi va haver una època en què es prohibí la seva exportació. Aleshores aparegueren uns personatges que es dedicaren a identificar els individus que continuaven exportant figues (σῦκον) de manera il·legal. Foren coneguts com a sicofants (+ φαίνω, “descobrir”).
 
Amb el temps, però, aquest ofici de delator amplià el seu àmbit d’actuació. Al·ludí a denunciants professionals que cobraven per acusar en públic qualsevol persona. Podien rebre doblers per falsejar la veritat en un procés legal o per arruïnar moralment o econòmicament un home innocent. Eren, per tant, personatges que feien de la calúmnia, la insídia i la difamació el seu modus vivendi.

Tertulians, els nous sicofants
Tertulians, els nous sicofants
 
Els sicofants eren vistos com a éssers malvats, que actuaven empesos per la gelosia i la cobdícia. Foren molt temuts, sobretot pels rics. Algunes polis intentaren castigar per llei les seves deplorables pràctiques. Tanmateix, foren incontrolables. El comediògraf Aristòfanes deia: "No hi ha antídot contra la picada d'un sicofant". El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, patí la seva picada en plena democràcia atenesa. Fou acusat de no creure en els déus de la seva ciutat i de corrompre la joventut. Per això, fou condemnat a mort. Per desgràcia,  avui encara  hi ha molts de sicofants, molts de calumniadors professionals. Basta sentir o veure qualsevol tertúlia de ràdio o televisió.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre la connotació sexual de les figues.

Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
Les llavors de la discòrdia
Etimologies gastronòmiques
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px