Banner Top

L’Atlàntida, la pàtria ària perduda

Els nazis sempre varen estar obsessionats amb l’Atlàntida, el famós continent perdut que albergava una societat perfecta -suposadament estigué situat més enllà de les columnes d’Hèrcules, a l’estret de Gibraltar. Heinrich Himmler, cap de les SS i director del departament d’Herència Ancestral Alemanya (la Ahnenerbe), creia que els aris alemanys, “el poble elegit”, eren descendents dels atlants, considerats una “raça superior”. Al seu parer, el atlants supervivents del cataclisme s’havien refugiat en cavernes subterrànies de l’Himàlaia.

Amb aquesta idea al cap, Himmler organitzà una expedició científica al Tibet, que fou classificada com a absolutament secreta. Al capdavant hi posà el zoòleg Ernst Schäfer. Els expedicionaris alemanys prengueren mida als cranis de nombrosos tibetans per demostrar que eren els últims senyors aris. Així quedà enregistrat en el famós documental El secret del Tibet (1942).

conocer historia expedicion hitler tibet xlsemanal 4

L'antropòleg Bruno Beger pren mides al crani d'una tibetana
 
Des de l’Índia, els serveis secrets del Regne Unit estigueren molt pendents d’aquella expedició. Els britànics sospitaven que l’objectiu dels alemanys era un altre: l’espionatge. Amb tot, avui també hi ha historiadors que afirmen que, en realitat, els nazis estaven explorant unes regions que anaven a ser de gran interès per al Tercer Reich i Japó una vegada guanyada la guerra.

La recerca de la raça ària al sostre del món resultà ser un fracàs absolut mai no confessat. No s’arribà a cap conclusió sòlida. L’esclat de la II Guerra Mundial al 1939 avortà altres expedicions ambicioses de la Ahnenerbe per localitzar la mítica Atlàntida. Hi havia previst un viatge a Tiahuanaco (Bolívia) i a les illes Canàries.

L’origen del mite
El mite de l’Atlàntida ens ha arribat de la mà de Plató (segle IV aC). Apareix en els seus diàlegs Timeu Crítias. El continent agafa el nom d’Atles, el primogènit dels deu fills que Neptú, el déu de la mar, tingué amb la mortal Clito -aquest Atles, per tant, no té res a veure amb el tità condemnat per Zeus a aguantar la volta celeste.

Segons relata Plató, des de l’estret de Gibraltar els habitants de l’Atlàntida aconseguiren sotmetre gran part dels països mediterranis. Amb tot, la seva expansió cap a l’Est fou aturada pel poble hel·lè, liderat per Atenes. Aquell acte de supèrbia no agradà gens als déus. Zeus provocà un violent terratrèmol i un diluvi extraordinari que enfonsà la terra d’aquella classe guerrera.

atlantida2

Plató ens descriu l’Atlàntida com una esplanada fèrtil, envoltada de muntanyes majestuoses on hi havia llogarets molt rics. Estava regada per abundants i inesgotables rius i fonts, alguns d’aigua calenta, per on anaven a lloure animals tant salvatges com domèstics. La llacuna interior del gegantí continent estava dividida per tres canals concèntrics, comunicats entre si per ponts i en contacte a la mar. Al centre hi havia l’acròpoli, on es trobava el fastuós temple dedicat a Posidó. El seu port no parava de rebre visites de navegants vinguts de tota la Mediterrània.

L’Atlàntida era vista com una espècie de 
paradís on la terra proporcionava tots els béns que l’home necessitava. Enmig de tanta opulència, els seus habitant vivien feliços sota un govern just. Al diàleg Crítiasse’ns diu: “Els seus pensaments eren d’acord amb la veritat i eren del tot generosos; es mostraven plens de moderació i de saviesa en totes les eventualitats, i igualment en les seves mútues relacions. Per això, mirant amb menyspreu tot allò que no és la virtut, tenien en poca estima els béns present i consideraven naturalment com una càrrega l’or, les riqueses i els avantatges de la fortuna [...]”.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre l'expedició nazi al Tibet.

Articles del web relacionats:
Titànic, la maledicció d'un nom
Meduses que petrifiquen
Utopies al món clàssic
L'Atlàntida andalusa?
- Atles que sostenen el món
- Racisme, l'origen d'un estigma

Utopies al món clàssic

Ja fa 500 anys que el britànic Thomas More va escriure la seva famosa obra Utopia (1516), una illa imaginària que havia d’acollir una societat perfecta. Aquest neologisme d’arrels gregues jugava amb l’ambigüetat etimològica: podia significar “no lloc” (οὐ + τόπος) o “lloc del bé” (εὖ + τόπος). More s’inspirà en l’Estat ideal que al segle IV aC esbossà Plató en el seu tractat República, coneguda en grec com a Πολιτεία.
 
La República platònica estava ordenada en tres classes socials: filòsofs governants, guerrers guardians de l’Estat i treballadors productius. Les dues primeres classes no podien tenir propietat privada per evitar que, per egoisme o per ambició, poguessin sorgir divisions entre elles. També imperava la igualtat de sexes –tota una revolució tenint en compte la misogínia imperant d’aquella època. Un dels motors del projecte platònic era la παιδεία (“l’educació”), il·luminadora d’una vida justa.

Plató confiava que els mals de la societat desapareixerien en ser governada per un rei que fos filòsof. La seva saviesa havia de redundar en el benestar ciutadà. La història, però, ens ha demostrat que aquesta utopia no és forçosament garantia d’èxit. Hi ha hagut polítics intel·lectuals molt ben formats que han estat una autèntica estafa. El bon governant no és qui en sap més, sinó qui té més seny i sentit comú per governar.


Estat platònic
Estat platònic
 
El deixeble de Sòcrates s’imaginà el seu Estat ideal en l’illa gegantina de l’Atlàntida, que havia conegut per fonts egípcies. En parlà en les seves obres Timeu i Crítias. Els seus habitants havien estat vençuts pels atenesos després d’haver volgut dominar el món. Com a càstig, els déus havien enfonsat l’illa.

Plató, tanmateix, s’entestà a fer realitat el seu ideari polític. Ho intentà el 388 aC a Siracusa, colònia grega de Sicília, on fou cridat pel tirà Dionisi I el Vell, gran amant de les arts. La seva frustració, però, va ser majúscula en ser-ne expulsat de seguida –més tard, hi tornaria dues vegades més amb idèntics resultats. El 387 aC, després de la seva primera fallida incursió siracusana, Plató havia aconseguit fundar a Atenes una escola de filosofia coneguda com a Acadèmia. Es deia així en honor a l’heroi mitològic Akadem –el centre sobreviuria a la seva mort, fins l’any 529 dC.

A part de l’Atlàntida, en la mitologia grega també trobam Hiperbòria com a exemple d’utopia. Tal com indicava la seva etimologia (Υπερ βορεία,  «més enllà del nord»), era una regió situada en les terres septentrionals aleshores del tot desconegudes, a Tràcia, al nord del mar Egeu. Es creia que els seus habitants, els hiperboris, gaudien d’una vida llarga enmig d’un clima de benestar extraordinari.

Al segle V aC Aristòfanes també recreà una utopia a la seva comèdia El ocells. L’anomenà Nefelocoquigia (“el lloc dels núvols i els cucuts). Era una mena de ciutat perfecta, creada a instàncies de dos atenesos que estaven farts de la deriva populista que havia adquirit una democràcia que encara no havia complert els cinquanta anys.

El jardí d’Epicur
Al segle IV aC, Epicur de Samos, el pare de l’hedonisme, continuaria somiant en una societat perfecta mitjançant una escola que creà el 306 aC a Atenes amb el nom d’ “El jardí d’Epicur”. A diferència de l’Acadèmia platònica o del Liceu aristotèlic, més que un centre d’ensenyament era un espai de reunions i converses amistoses.  Se li deia jardí (κῆπος), però en realitat era un hort. Hi eren admeses persones de tota condició social: homes, dones (incloses les cortesanes) i esclaus.

El Jardí d'Epicur
El Jardí d'Epicur

Epicur entenia la filosofia com a investigació de la felicitat humana, com a reflexió sobre els temors que paralitzen els homes (la por a la mort, als déus i al dolor). En conseqüència amb la seva màxima (“viu retirat”), Epicur preferia la companyia dels seus amics abans que l’aplaudiment públic.

El regne dels hiperboris
Tanmateix, en l’imaginari col·lectiu grec, el paradís per excel·lència era el Regne dels hiperboris. Estava situat al nord, a les muntanyes de Tràcia. Es creia que era el lloc on habitava el bel·licós vent del nord Bòreas -l’etimologia del gentilici és (ὑπερ βορεία,  «més enllà del nord»). Εls seus habitants, els hiperboris, gaudien contents d’una llarga vida amb totes les comoditats del món. No coneixien les malalties ni els sentiments negatius de l’estirp humana. Era com una espècie de retorn a l’Edat d’Or, amb una terra ubèrrima i un clima benigne. El poeta Píndar, tanmateix, insistia que era un lloc inventat: 

«Ni amb vaixell ni a peu trobareu
el meravellós camí que mena
cap a la comunitat dels hipeboris.»

 

PeriplusAncientMap

Mapa d'Abraham OrteliusAmsterdam 1597: en el cantó superior de la dreta diu Hyper Borei i mostra un continent que ocupa tota l'àrea polar.

 
Utopia de Thomas More
En l'illa Utopia de Thomas More ni la propietat privada ni els diners existien; els béns es guardaven en magatzems per cobrir les necessitats de la població. Hi havia prop d’una cinquantena de petites ciutats, d’uns 6.000 habitants, i les cases no tenien pany. Dones i homes s’ocupaven de les mateixes tasques un mínim de sis hores al dia. Es menyspreava l’egoisme, la vanitat i  la supèrbia. Els ateus, que eren tolerats, estaven mal vistos perquè no creien en el més enllà i podien acabar sent massa individualistes. L’educació era universal i els càrrecs eren per elecció.

Mapa de l'illa Utopia
Mapa de l'illa utopia

A Utopia More feia una crítica de la societat anglesa de la seva època, tot denunciant la pobresa de bona part de la població i la concentració del poder. El 1535 l’escriptor britànic va ser condemnat a mort per la seva oposició a la separació de l’Església Anglicana.

Thomas More (Hans Holbein el Jove)
Thomas More (Hans Holbein el Jove)
 
Distòpies i ucronies
A principis del segle XX la literatura de ciència-ficció inaugurà el gènere de les distòpies -el neologisme conté el prefix δυς-, que indica dificultat. Són novel·les que presenten un futur molt negre, per tant, gens utòpic. Les més famoses són Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley, i 1984 (1949), de George Orwell. No s’han de confondre les novel·les distòpiques amb les ucròniques (οὐ, “no” + χρόνος, “temps”), que plantegen un futur a partir d’un passat alternatiu (per exemple, què hauria estat del món si els nazis haguessin triomfat?).

També es parla d’extropies per al·ludir a la confiança total en la tecnologia i en la intel·ligència humana -segons els seus defensors, es podrà allargar indefinidament la vida humana. Un altrer terme interessant és el d’ustopia, que permet visualitzar com una possibilitat real tot el que és per ara només un perill hipotètic -les ustopies són una reflexió crítica sobre les desviacions catastròfiques, inherents al món actual; n’és un exemple la novel·la El conte de la serventa (1985).

Avui encara hi ha gent que planta cara a les distòpies i a les ucronies. La seva aposta són les utopies. Així quedà demostrat a Espanya amb el moviment del 15-M, nascut el 2011. Tot, però, penja d’un fil. L'historiador Ferran Aisa, autor d’Utopia. Del somni igualitari al pensament únic (Icaria) feia el següent diagnòstic en un article de Jordi Nopca publicat al diari Ara (21/08/2016): “El problema és que el pensament únic actual, el neoliberalisme, assegura que les utopies, la ideologia i la història han mort. Ha acabat guanyant el bàndol que volia un món desigual”. Tanmateix, convé no ser pessimistes. Llarga vida a les utopies!

El gran mestre del periodisme esportiu, Joaquim Maria Puyal, té unes reflexions interessants sobre les utopies. Són unes reflexions extretes d’una entrevista que li va fer el 2011 Eva Piquer per al digital “Catorze”:

“Més que optimista, sóc possibilista. Potser en Guardiola no és optimista, però ha demostrat que parlar en català pel món és possible. No fa falta ser optimista per mirar de fer el que és possible. Viure és creure en alguna cosa i actuar segons la pròpia convicció. Potser no aconseguiràs mai del tot allò que persegueixes, però pots anar fent passes en aquell sentit”.

Us deix amb una sèrie de frases per a la reflexió:

  • “Voler l’impossible ens cal,/ i no que mori el desig” (Marià Villangómez)
  • “Cal oposar al pessimisme de la intel·ligència l’optimisme de la voluntat” (Antonio Gramsci)
  • “Sóc pessimista per intel·ligència, però optimista per voluntat” (Antonio Gramsci)
  • El repte de la modernitat és viure sense il·lusions i sense desil·lusionar-se” (Antonio Gramsci)
  • “Un optimista pot veure llum on no n'hi ha, però per què el pessimista ha de córrer a apagar-la?” (René Descartes)
  • “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que s’ho miren sense fer res” (Albert Einstein)
  • “La cosa més important que hem de tenir sempre al cap és que no podem esperar mai ni un minut per començar a canviar el món” (Anna Frank)
  • “Si assumeixes que no existeix esperança, aleshores garanteixes que no hi haurà esperança. Si assumeixes que existeix un instint cap a la llibertat, aleshores existeixen oportunitats de canviar les coses” (Noam Chomsky)
  • "Sens dubte, cada generació es creu destinada a refer el món. No obstant això, la meva sap que no el refarà. Però el seu paper és potser major; aquest consisteix en impedir que el món es desfaci" (Albert Camus, 1959, en recollir el Premi Nobel de Literatura)
  • "Mai arribaràs al teu destí si t'atures a llençar pedres a cada gos que borda" (Winston Churchill)
  • "La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres" (Manuel de Pedrolo
  • “El futur té molts noms: per als dèbils és inabastable, per als porucs és desconegut, per als valents és una oportunitat” (Victor Hugo, 1802-1885)
  • “Sense un punt de passió, petit o gros, una ombra de fe, el mal d'aquest món és insuportable, i no s'arriba a fer mai res” (Josep Pla)
  • "Tot sembla impossible fins que es fa" (Nelson Mandela)

I aquí teniu un poema d’Anna Pena. Titulat “Sense retorn”, és una apologia de la il·lusió:


Dona’m una pàgina en blanc
i te l’ompliré de somnis.
Alguns se’ns trencaran pel camí, segur,
però en construirem d’altres tan perfectes
que ens costarà creure que en algun moment
haguem estat tan poderosos.
 
I aleshores ens abraçaran els ulls,
i ens escalfarem les ànimes.
I somriurem al futur,
per molt que el present ens declari la guerra.
 
Perquè tindrem una força
oculta en els nostres somriures.
I ens sentirem invencibles.
En el silenci dels nostres llençols.
En les carícies dels nostres batecs.
Perquè la ràbia dels nostres gemecs
ens porta lluny
i ens dona l’impuls per seguir.
 
Perquè un dia ens vam emborratxar d’il·lusió
i el somni continua.
Irreverent.
Incombustible.

 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (28/09/2013) per parlar sobre etimologies utòpiques.




Aquí teniu la canço Utopia dels Catarres:



I aquí teniu un utopia alternativa, sensacional:

I aquí teniu aquesta cançó de Joan Rovira, que es titula "Encara tenim temps":


Articles del web relacionats:
Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme
La força de les utopies
Sobre acadèmies, liceus i ateneus
-
 La casta i el 15M a l'antiga Roma
La mort de les utopies?
La degradació humana
- L'origen dels vents
- A la recerca del paradís perdut

Adéu als déus

Existeixen els déus? Protàgores, filòsof presocràtic del segle V aC, no ho tenia gens clar. “Quant als déus, no puc saber ni si existeixen ni si no existeixen. En efecte, és molt allò que impedeix saber-ho, car és quelcom obscur i breu la vida humana”. Aquesta és la reflexió que li atribueix Diògenes Laerci a la seva obra Vides dels filòsofs il·lustres.

Quan deim adéu a algú en realitat li deim que “a Déu [siguis]”, és a dir, l’encomanam a Déu. En aquest cas s’ha produït una el·lipsi o eliminació de la darrera part de l’expressió. En anglès també trobam la mateixa idea en goodbye, que és la contracció de la forma arcaica God be with ye (“que Déu sigui amb tu”).

Banquets Olimp

Els banquets de l'Olimp (1532), Palazzo Te, Màntua (Giulio Romano)

La idea de transcendència també la trobam en un altre formalisme de cordialitat: hola(olá en portuguès). L’Alcover-Moll indica que és un mot castellà que prové alhora de l’àrab wa-Allāh (“per Déu!”) -una altra fórmula similar, alà bâb Allāh  (“en poder de Déu”), originaria l’expressió “a la babalà”, que vol dir sense pensar, deixant-ho en mans de Déu. 

El mestre Coromines, en canvi, considera que hola és paraula genuïna i una “creació purament romànica”, sense cap relació amb l’àrab. D’altra banda, l’allo francès procediria de l’anglès hello, el qual estaria relacionat amb el verb to hallow (“caçar amb crits”). Amb tot, també podria ser de formació expressiva.

Una paraula plena de llum
Déu és una paraula plena de llum. Igual que dia, prové de l’arrel indoeuropea *deiw-, que precisament significa llum. Aquesta mateixa arrel és present en el nom del patriarca del panteó grec, Zeus –el genitiu del qual és Διός-, i el seu homòleg romà-, Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). També la podem resseguir en el nom de la deessa romana de la caça, Diana (“la lluminosa”), Àrtemis al món grec.

La nostra paraula déu prové del llatí deus, d’on tenim deïficar, diví, divinitzar, endevinar  (en grec, endevinació, μαντεία, ens ha donat ornitomància o quiromància) i, en castellà, “pordiosero” (captaire en català), és a dir, una persona que demana almoina “por Dios”, en nom de Déu –almoina, d’altra banda, prové del grec, ἐλεήμοσύνη (“pietat”).

En llatí, per a divinitat, també hi havia la paraula numen. El seu equivalent grec és θεός, que també té una família de derivats bastant nodrida: ateu, apoteosi, teofania, teocentrisme, politeisme, teofòbia, entusiasme, panteisme, panteó, politeisme, teocràcia, teologia, teomania (patologia consistent a creure’s Déu) i els noms propis Doroteu (“regal de Déu”), Teodosi (“el que dóna a Déu”), Teòcrit (“jutge de les deesses”), Teofrast (“intèrpret de Déu”), Teòfil (“qui estima Déu”)  o Timoteu (“qui adora déu”).

La recepció de Psique al Olimpo, de Polidoro da Caravaggio (1524)
La recepció de Psique a l'Olimp, de Polidoro da Caravaggio (1524)

Plató cregué que la paraula θεός estava emparentada amb el verb θέω (“córrer”). No debades, els primers habitants de l’Hèl·lade tingueren per déus els astres. I com que aquests sempre estaven en moviment, segons els filòsof atenès, els haurien anomenat θεόι.

D’altra banda, en la seva obra Timeu, Plató va fer servir el terme demiürg (< δήμιος, “popular” + ἔργον, “treball”) per referir-se a la divinitat encarregada de modelar el món sensible, el κόσμος. En grec clàssic δημιουργός significava més aviat “obrer” en el doble sentit de realitzador de l’obra i també de director. El demiürg platònic s’assimila molt al νόος (“intel·ligència”) d’Anaxàgores, presocràtic del segle V aC.

Deus ex machina
En la tragèdia grega sempre es podia recórrer a un déu perquè resolgués in extremis el conflicte dramàtic. És la tècnica que Eurípides batià com a θεὸς ἀπὸ μηχανῆς, més conegut en llatí com a deus ex machina. Es tractava d’un déu que apareixia de sobte dalt d’una mena de grua. Gràcies a la seva providencial intervenció molts pogueren respirar més tranquils.

Els déus de la mitologia grega eren antropomorfs, és a dir, estaven fets a la imatge de l’home, amb la mateixa aparença física i els mateixos sentiments i desitjos. Habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tessàlia. A Grècia, però, hi havia altres muntanyes amb el mateix nom. No debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’Olimp els déus menjaven nèctar i l’ambrosia.

L'assemblea dels déus (Jacopo Zucchi)
L'assemblea dels déus (Jacopo Zucchi)
 
Un panteó ben nodrit
El conjunt de déus olímpics rep el nom de panteó (< πάντες, “tots”, + θεοί, “déus”). El nombre canònic és catorze. Inicialment, els seus membres foren Zeus (Júpiter) i els seus cinc germans:
  • Posidó (Neptú): sobirà de la mar.
  • Hades (o Plutó): sobirà del món d’ultratomba.
  • Hera (Juno): dona de Zeus.
  • Demèter (Ceres): deessa del camp.
  • Hèstia (Vesta): deessa protectora de la llar.

A part dels sis olímpics, el panteó es completà amb la incorporació de set déus més.

  • Afrodita (Venus): deessa de l’amor, nascuda del contacte amb la mar dels genitals castrats d’Urà.
  • Atena (Minerva): sortida del cap de Zeus després que aquest devoràs la deessa Metis, la Prudència.
  • Hefest: mentre la Teogonia diu que Hera l’engendrà tota sola gelosa perquè Zeus havia donat a llum Atena, la Ilíada manté la versió que el seu pare és Zeus. A pesar de la seva lletjor, fou el marit de la deessa més bella, Afrodita.
  • Ares (Mart): déu de la guerra, és l’únic olímpic que Zeus va tenir amb la seva esposa Hera.
Déus fruit de les infidelitats de Zeus:
  • Amb Leto: Apol·lo i Àrtemis (Apol·lo i Diana): déu de les arts i l’endevinació i deessa de la caça, respectivament.
  • Amb Sèmele: Dionís (Bacus), déu del vi i la disbauxa.
  • Amb Maia: Hermes (Mercuri).
Déus olímpics
Déus olímpics

El menjar dels déus
Els aliments immortals dels déus era el nèctar i l’ambrosia. El nèctar prové de νεκρός (“mort”) i, per tant, vol dir, “triomfadora de la mort”. Era una espècie de licor suau servit per Hebe, la deessa de la joventut –quan Hèracles es convertí en déu, es casà amb ell i el jove Ganimedes, amant de Zeus, la va substituir en aquesta funció. Avui curiosament el nèctar és un líquid sucrós que secreten moltes plantes i que atreu els insectes i els ocells nectarívors, responsables de la seva pol·linització.

La consistència de l’ambrosia no està prou definida. Els textos, però, diuen que era “nou vegades més dolça que la mel”. El terme està compost per alfa privativa i per βροτός (“mortal') i, per tant, significa “immortal” –un derivat seu és el nom propi Ambrosi. Amb el temps, el nèctar i l’ambrosia s’arribaren a confondre.

L'aliment dels déus a l'Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino
L'aliment dels déus a l'Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino

Iconoclastes
Hi ha ateus que són autèntics iconoclastes (< εἰκων, “imatge” + κλάω, “trencar”), és a dir, contrari al culte de les imatges, sobretot divines; el terme, però, també al·ludeix a persones que rebutgen les convencions socials. Aquesta paraula va sorgir al segle VIII dC. Aleshores l’Imperi bizantí vivia fortes tensions socials. El motiu eren les icones de Crist, la Verge i els sants que eren adorats com a autèntics objectes divinitzats. L’any 726 l’emperador Lleó III, influenciat probablement pel pensament jueu i islàmic, va prohibir per idolatria (< εἶδος, “figura” + λατρεία, “adoració”)  el culte a aquestes imatges. També va ordenar la seva destrucció.

Durant tot el segle VIII dC els iconoclastes ("destructors d'imatges") s'enfrontaren amb els iconòduls ("defensors d'imatges"). Hi hagué molts de morts. Finalment l’any 843 s’imposaren els iconòduls, que restauraren l’art figurat amb la seva antiga força. Un dels seus símbols més representatius fou el Pantocràtor (“tot poderós” en grec), un apel·latiu que en la mitologia grega es va aplicar a Zeus i que en la cultura cristiana s’assignà a la representació de Crist, Senyor de l’univers. 

Pantocràtor  (Sant Climent de Taüll)
Pantocràtor (Sant Climent de Taüll)

Bé, després de tots aquests discursos etimològics sobre la paraula déu, arriba el moment de dir-vos adéu. Però si voleu dir definitivament adéu al vostre Déu us convé apostatar (ἀπο, “lluny” + ἴστημι, “col·locar”), és a dir, donar-vos de baixa del registre baptismal. Heu de saber, però, que si elegiu aquesta opció el més segur és que l’Església us declari heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”).

En tot cas, millor que marxeu pel vostre compte abans que us excomuniquin (“excomulgar” en castellà), és a dir, que us deixin fora de la comunitat que és la vostra confessió religiosa. Tot plegat pot ser una autèntica anatema (+ ἀνά, amb valor intensificatiu + τίθημι, “col·locar”). Antigament es tractava d’una ofrena adreçada a una divinitat. Amb els cristianisme, però, el terme adquirí un valor pejoratiu en el sentit de “objecte maleït” i després, de “maledicció”.

Ja em perdonareu el meu proselitisme (+ προς, “cap a” +  ίημι, “enviar”, “llançar”). Ara que he fugit de Déu, només he d’esperar que tengui “compassió” de mi i que almanco em doni una petita almoina (< ἐλεημοσύνη, “compassió”, “pietat”). Jo sempre he confiat en l’apocatàstasi (αποκαθιστημι, “restablir”), un concepte utilitzat al segle III dC per Orígens, pare de l’església oriental, que propugna el perdó diví.

I per acabar, uns versos de Konstandinos Kavafis, del poema Cançó de Jònia (1911), traduïts per Carles Riba:

"Per bé que trossejàrem llurs estàtues 
per bé que els bandejàrem de llurs temples 
no per això moriren pas els Déus".


Jònica (1989) és una escultura de Josep Maria Subirachs a l'Hort del Rei (Palma, prop de l'Almudaina)
Jònica (1989) és una escultura de Josep Maria Subirachs a l'Hort del Rei (Palma, prop de l'Almudaina)


Aquí teniu un vídeo divertit sobre els déus olímpics, per si voleu saber qui es qui:



Aquest altre vídeo també està bé:



Aquest vídeo també està bé:




Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio.  El periodista Héctor Oliva, autor de "¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "Això és mel" (capítol 111) d'IB3 Televisió dedicat al menjar i a l'espiritualitat.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre les religions i el llenguatge.

En aquest enllaç trobareu informació sobre els diferents noms atribuïts a Déu.

Aquí teniu un kahoot dels déus i les paraules.

En aquest enllaç trobareu una galeria de fotos que recreen els déus del panteó clàssic.


Articles del web relacionats:
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
-
 La mort de Déu?
-
 El rostre de Déu
-
 Cristians, "guiris" cretins?
Dies divins
Titànic, la maledicció d'un nom
El llegat religiós del món clàssic

Consoladors contra la histèria

No hi ha dubtes: els consoladors serveixen per consolar. La paraula deriva de la preposició llatina cum (que indica companyia) + solor (“calmar”). A l’antiga Grècia els consoladors rebien el nom d’όλισβος o δίλδος. Eren artefactes en forma de fal·lus fets de cuir. Aristòfanes, en la seva famosa comèdia Lisístrata, ja en parla.

Hetaira amb doble consolador
Hetaira amb doble consolador
 

Tanmateix, ja en la prehistòria hi ha testimoniats consoladors. El més antic data de fa més de 28.000 anys. És de pedra i fa 20 centímetres de llarg i 3 d’ample. S’excavà a la cova de Hohle Fels, prop d’Ulm, al sud d’Alemany –d’aquesta mateixa cova és també la primera Venus prehistòrica.


El primer consolador de la història
El primer consolador de la història


En època moderna els consoladors, rebatiats com a vibradors, varen néixer per pal·liar una de les patologies més esteses entre la població femenina del segle XIX, la histèria. Així ho explica Laura Ballart en el magnífic reportatge “La historia del vibrador” publicat a la revista Sàpiens (Núm. 132).
 
Disbauxa amb consoladors
Disbauxa amb consoladors


La histèria de l’úter
Histèria és una paraula que deriva del grec ὑστέρα (“les darreres parts” en al·lusió a l’úter). En els escrits del segle V aC d’Hipòcrates (el pare de la medicina), és un adjectiu que sempre apareix amb el substantiu πνίξ (“ofegament”, “sufocació”). Tal com relata Plató (segle IV aC) en el seu Timeu (91c), en l’imaginari grec l’úter era un òrgan que es movia lliurement pel cos de la dona, provocant greus malalties quan obstruïa les vies de respiració. Aquesta patologia, ja descrita en textos egipcis, seria coneguda pels clàssics com a úter ardent.
 
Al segle III dC, el metge Galè de Pèrgam ja establí que, per tal d’expulsar els “humors uterins corruptes i verinosos”, s’havia de recol·locar l’òrgan femení a la pelvis (“ribell” en llatí) mitjançant un massatge vulvar. En les relacions sexuals, aquest massatge s’assolia amb el paroxisme histèric (entès actualment com a orgasme), que provocava a la dona un gran dolor i plaer alhora. Fora del sexe, per mitigar aquest “mal”, també es podia recórrer a l’equitació, la hidroteràpia o l’electroteràpia. En casos greus, però, l’única solució mèdica era la histerectomia o extirpació (ἐκτομή) de l’úter (ὑστέρα) “enverinat”.
 
El negoci de la histèria
A partir de la dècada dels anys quaranta del segle XIX, la histèria es convertí en una autèntica pandèmia al Regne Unit, on afectà una de cada quatre dones. Atès que es considerava una malaltia incurable, els més espavilats hi veren un gran negoci, oferint sessions terapèutiques per a les dones més “histèriques”.
 
La revolució arribaria el 1889 de la mà del metge britànic Joseph Mortimer Granville. Seva va ser la idea de crear un aparell electromecànic vibràtil destinat al massatge terapèutic. Aquest artefacte, que funcionava amb una pesada bateria, podia arribar a produir tres mil vibracions per minut. D’aquesta manera, multiplicava per deu les vibracions que assolia un metge expert amb el tractament manual estandarditzat.

El professor Jean-Martin Charcot en una classe sobre la histèria
El professor Jean-Martin Charcot en una classe sobre la histèria
 
La histèria va esdevenir la malaltia més lucrativa del moment. De fet, el vibrador va arribar al mercat abans que la planxa o l’aspiradora. Les revistes de tot el món no paraven d’anunciar-lo. El seu ús, amb tot, s’havia de fer sempre sota la supervisió d’uns professionals mèdics que, en qualsevol cas, foren els més perjudicats. I és que, per culpa d’aquell invent tan sofisticat, els seus ingressos s’havien vists reduïts dràsticament.
 
Tanmateix, el boom dels vibradors va desaparèixer a la dècada del 1920. A partir dels estudis de l’austríac Sigmund Freud, el pare de la psicoanàlisi, s’acabà considerant que la histèria femenina no era una malaltia, sinó un mite infundat de l’antiguitat. No seria fins el 1960 quan reapareixerien els vibradors, aquesta vegada, però, amb un canvi de concepció. Aleshores es convertí en un objecte tabú, de plaer sexual, reservat a la vida íntima.

Un dels primers vibradors
Un dels primers vibradors
 

Als seixanta els hippies plantaven cara a les forces armades amb flors. Ara, però, l’arma dels activistes contra la guerra són els consoladors. El moviment gai també la fa servir en les seves reivindicacions. Així protestaren el 2008 contra la política homòfoba de Rússia:



Per acabar, aquí teniu una reflexió sobre el vibrador de la sèrie “Sexo en Nueva York”:
 
 
Si estau més interessats a conèixer la història d’aquest fabulós invent, a San Francisco (EUA), hi ha el Museu del Vibrador.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px