Després de la caiguda de Troia (datada vers el 1240 aC), sorgiren els relats dels νόστοι, que parlaven dels “retorns” dels herois grecs a les seves respectives pàtries, superant mil aventures. Alguns d’ells, segons l’historiador Estrabó (segle I aC), haurien pogut recalar a les Illes Gimnèsies, que era així com els grecs coneixien les Balears (concretament, Mallorca i Menorca).

Talaiots de Menorca

Myotragus balearicus
Fins a l’arribada dels humans, el rei de Mallorca i de Menorca  era el Myotragus balearicus, que en grec significa ratolí-cabra. Es tractava d’un animalot de mig metre d’alçada amb aspecte de cabra, però amb una dentadura de rosegador. Les seves primeres restes foren descobertes el 1909 a la cova de na Barxa (Capdepera) per Dorothea Bate, una jove britànica pionera en la ciència feta per dones.

Myotragus Balearicus

El Myotragus es va extingir fa uns quatre mil anys, pràcticament coincidint amb l’assentament dels humans. Amb tot, es creu que també podria haver conviscut amb l’ésser humà. Segons un estudi aparegut el 2019, un parent del Myotragus seria el taquin, una cabra de l’Himàlaia, símbol nacional de Bhutan.

Taquin, de l’Himàlalia

Els nostres primers avantpassats visqueren en la coneguda època talaiòtica. El nom al·ludeix a les torres megalítiques dels seus poblats, els talaiots -augmentatiu de talaia-, que també trobam en altres illes com Còrsega i Sardenya i que varen sobreviure fins a la conquesta romana de les Illes (123 aC). A Menorca les construccions megalítiques més característiques foren les taules i les navetes. La cultura dels talaiots només es desenvolupà a Mallorca i a Menorca. Les Pitïuses, en canvi, quedaren sota l’òrbita cartaginesa.

Bous de Costitx
Les peces més cèlebres del període talaiòtic són els tres caps de bronze coneguts com els Bous de Costitx. Foren trobats el 1895 a la finca de Son Corro del municipi del Pla de Mallorca. Datats de l’Edat de Ferro, el seu origen és un misteri.

Bous de Costitx

Segons el Codi Civil de l’època, els tresors ocults havien de pertànyer a l’amo del terreny i, si eren “interessants per a les ciències o les arts”, l’Estat se’ls podia quedar per un “preu just”. Des d’un primer moment, la Societat Arqueològica Lul·liana, nascuda a Palma el 1880 de la mà de Bartomeu Ferrà, intentà, sense èxit, que la Diputació Provincial compràs els bous -el preu exigit pel propietari era de 3.500 pessetes, una quantitat molt important aleshores. Hi havia el temor que arribàs una oferta temptadora d’un estranger. Finalment, les peces les adquirí l’Estat a un preu inferior a l’acordat inicialment.

Avui els Bous de Costitx encara es poden contemplar al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Només viatjaren de manera temporal a Mallorca el 1995, coincidint amb el centenari de la seva troballa.

Aquí teniu un article interessant titulat "El primer balear tenia gens dels nòmades de les estepes".

Aquí teniu el primer capítol del programa "La increïble història de les Illes Balears" dedicat als primers pobladors de Balears.

Aquí teniu un reportatge de Francesc Rotger titulat "L'Excàlibur Talaiòtica".

Articles del web relacionats:

• Topònims, entre la realitat i la ficció
• Nuredduna, l'amant mallorquina d'Homer
• Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
• Eivissa, l'illa de l'excepció
• Compte amb els púnics!
• Les ciutats romanes de les Balears
• Era mallorquí Anníbal, el cabdill cartaginès?
• Cornelius Atticus, el primer esportista conegut a Mallorca
• Pep Beltrán, el primer caçatresors de Balears
• Dorotea Bathe, la mare del Myotragus Balearicus

Per a més informació podeu consultar els següents llibres:

• "Enigmas de la arqueologia Balears" (Plural, 2007), de Javier Aramburu
• "Les Illes a les fonts clàssiques" (Miquel Font editor, 1990), d'autors diversos
• "Guía arqueológica de Mallorca" (La Foradada, 1994), de Javier Aramburu, Carlos Garrido i Vicenç Sastre

Apol·lo, tanmateix, acabà personificà els ideals grecs de bellesa en general, de progrés i de seny, equilibri (el seu déu oposat era Dionís, que presidia la disbauxa). Se’l representava com un jove molt esvelt, imberbe, de rínxols llargs i daurats; d’aquí ve l’expressió “bellesa apol·línia” per referir-nos a un home ben plantat.

 
Un gran admirador d’Apol·lo va ser el monarca francès Lluís XIV, que es presentà a la població com el Rei Sol que, com el déu, havia d’il·luminar França. De fet, el 1653, amb quinze anys, va actuar vestit d’Apol·lo al Ballet de la Nuit.  De fet, el 1653, amb quinze anys, va actuar vestit d’Apol·lo al Ballet de la Nuit.



     Lluís XIV vestit d'Apol·lo
 

Apol·lo era fruit d’una infidelitat de Zeus amb Leto. Nasqué després de la seva germana bessona Àrtemis a l’illa Astèria, al mar Egeu, que, des d’aleshores, passà a ser rebatiada com a Delos (“la brillant”). El nom al·ludia a la condició de déu del Sol que amb el temps també assumí Apol·lo (en un principi es tractava d’una competència d’Hèlios). Amb l’epítet Febe (“brillant”), com que era un déu que tot ho veia des del cel, també es convertí en el déu de la profecia.

De gran, Apol·lo fou un gran protector de la seva mare Leto. Juntament amb la seva germana Àrtemis, la va defensar de les burles de Níobe, esposa d’Amfió i filla de Tàntal. Aquesta bravejava d’haver tengut més fills que ella, en total catorze: set homes i set dones. Tanta insolència va ser castigada. Apol·lo, amb les seves fletxes matà els fills de Níobe, i Àrtemis les filles, excepte Cloris (Flora), la deessa de les flors.

Pintura de 1772 de Jacques-Louis David que representa Níobe intentant protegir els seus fills d'Àrtemisi Apol·lo.

Tan bon punt nasqué, Zeus ordenà a Apol·lo anar al santuari de Delfos, a 180 km al nord-oest d’Atenes. Aquest indret era considerat el centre del món arran d’una anècdota ben curiosa. Un dia Zeus i Atena discutien sobre quin era el centre de la Terra, que la deessa de la guerra i la saviesa volia situar a Atenes.

Abans que hi arribàs Apol·lo, a Delfos hi havia un oracle dedicat a la deessa Gea i a la seva filla Temis. El fill de Zeus aconseguí fer-se amb el santuari després de matar la sanguinària serp que el custodiava, anomenada Pitó (filla de Gea, era la mateixa que havia perseguit la mare, estant embarassada). Al capdavant del santuari hi col·locà una sacerdotessa d’edat avançada anomenada pitonissa en honor a la difunta serp. Apol·lo controlava el seu oracle des del mont Parnàs, al costat de les Muses, que formaven part del seu seguici.

Juntament amb el seu pare Zeus, Apol·lo esdevingué un dels grans de l’Olimp. També era un déu guerrer, que, en la guerra de Troia, estigué de part dels troains -les seves fletxes causaven malalties. Al començament de la Ilíada, Homer ens mostra un Apol·lo enfurismat, castigant els grecs amb una plaga pel robatori de Criseida, filla del seu sacerdot Crises. També fou ell qui dirigí la fletxa de Paris que tocà el taló d’Aquilles i li produí la mort.

A Apol·lo se li conegueren dos fills. Amb la musa Cal·líope tingué el cantor mític Orfeu; i amb la nimfa Corònide, Asclepi, déu de la medicina. Tot i ser el déu més atractiu del panteó, algunes dones se li resistiren. Va ser el cas de Dafne, Castàlia i Cassandra. A Apol·lo també se li atribuïren relacions homosexuals amb Jacint i Ciparís.

Aquí teniu més informació sobre el déu Apol·lo.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (28/02/2017), analitz el caràcter balear sota el prisma de dos déus de la mitologia grega: Apol·lo (seny) i Dionís (dibauxa):

Diana era la germana bessona d’Apol·lo. Ambdós eren  fruit d’una infidelitat de Júpiter amb la titànida Leto (Latona). Juno, dona del patriarca olímpic, es morí de ràbia en conèixer la darrera aventura del seu marit. Aleshores prohibí que cap lloc de la terra oferís refugi a aquella amant on poder parir. A més, li envià la serp Pitó perquè la perseguís. Amb tals impediments Leto va haver d’adoptar la forma d’una lloba –d’aquí vendria el nom del seu fill Apol·lo (“nascut del llop”). Finalment, només l’illa d’Astèria, al mar Egeu, fou l’únic lloc que l’acollí -més tard aquesta illa fou coneguda com a Delos.

Diana era representada com una donzella vestida amb una túnica curta que du un arc i un carcaix ple de fletxes. Sempre anava escortada per un estol de nimfes i es deixava guiar per un cérvol o per un ca de caça -no debades, l’art de la caça rep el nom de cinegètica (< κύων, “ca”, + ἡγέομαι, “guiar”).

A part de ser la protectora de la caça, Diana també era vista com una personificació de la Lluna, així com el seu germà bessó ho era del Sol. De fet, segons Ciceró, el nom llatí de Diana li vingué donat perquè era una deessa “capaç de produir, encara essent de nit, una espècie de dia”. En el món romà, Diana també era el nom amb el qual era conegut el planeta Venus, que anunciava el nou dia. D’aquí també tenim l’expressió militar “toc de diana” per referir-se a l’avís que serveix, a trenc d’alba, per despertar els soldats; en les festes dels pobles, també al·ludeix a l’inici d’un dia festiu.

 

Sacrificid'Ifigènia (Françoise Perrier)

Diana tingué un temple consagrat a Efes, a les costes de l’actual Turquia. Fou una de les set meravelles de l’antiguitat. Va ser construït al segle VI aC per ordre del ric rei persa Cressus sobre les restes d’un altre temple d’Àrtemis que havia estat destruït per causes naturals. L’edifici, de planta rectangular i fet de marbre, tenia uns vint metres d’altura. El seu interior acollia una estàtua de la deessa de dos metres d’altura. El temple fou destruït el segle IV aC per un fanàtic religió, amb afany de protagonisme, anomenat Heròstrat.

Avui la ciutat portuguesa d’Èvora també té un temple dedicat a Diana. Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és un dels monuments més emblemàtics de la presència romana al país lusità.

Àrtemis politèlia
Originàriament, Àrtemis també fou adorada com una deessa mare, sobretot al seu temple d’Efes. En són una mostra les escultures d’Àrtemis efèsies, que reben el nom d’Àrtemis politèlia, amb molts (πολύς) pit (θήλη). Presenta el pit amb moltes mames. La seva raó de ser seria propiciar la fertilitat. Amb tot, alguns estudiosos sostenen que no són mames, sinó testicles de toro. Igualment, però, serien tot un símbol de la fertilitat, encara que en aquest cas masculina. Curiosament , d’Àrtemis politèlia n’hi ha de blanques i blanques. Per a més informació, no us podeu perdre aquest excel·lent blog del metge Xavier Serra titulat “Un dermatólogo en el museo”.

           
Àrtemis La Bella (s. II dC.). Museu d'Efes (Turquia) Artemisa efèsia. Galleria Doria Pamphilj. Roma. 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”.

Articles del web relacionats
- Bellesa apol·línia
- Homosexualitat i mitologia
- A Canàries la canícula borda molt!
- Realment era verge, la Mare de Déu?
- Compte amb els troians!
-L'ofuscació del feminisme
- Femme fatale, l'origen del mite
- L'etern mal uterí
-Tragèdies femenines
- Realment la dona va néixer d'una costella?
- Les noves amazones
- Feministes "femmes fatales"
- Exhibicionistes que alimenten el voyeurisme

Avui, en l’era de la guerra global, la lectura Ilíada esdevé més colpidora que mai. En contra del que molts creuen, l’epopeia que suposadament va compondre Homer al segle VIII aC no és un panegíric de la guerra de Troia, datada a mitjan segle XIII aC. Més aviat és un cant antibel·licista que parla sobre els estralls d’una de les accions més nihilistes de l’home. Així ho afirma l’estudiosa nord-americana Caroline Alexander en el seu interessant llibre La guerra que mató a Aquiles (Editorial Acantilado).

Són sorprenents, per la seva vigència, les paraules de retret que Aquil·les dedica al seu superior: “Jo, per la meva part, no he vingut pas a causa dels llancers troians a fer la guerra aquí, perquè per a mi no són culpables de res [...]. En canvi, fou a tu, gran desvergonyit, a qui vam seguir tots plegats, perquè t’alegressis [...]. Per cert, jo mai no he obtingut una retribució semblant a la teva, cada vegada que els aqueus han saquejat una ciutat ben poblada dels troians. Ara bé, la part més compromesa de la guerra va a càrrec dels meus braços [...]".

El 1967 el discurs d’Aquil·les tornaria a ser evocat per Mohamed Alí, el gran boxejador nord-americà de tots els temps. Convertit ja a l’islamisme, Alí, de 25 anys, es negà anar a la guerra de Vietnam amb aquestes contundents paraules: “Jo no tinc cap conflicte amb el Vietcong [...] El Vietcong mai no em digué negre [...]. Jo no estic disposat a recórrer 16.000 kilòmetres per ajudar a matar, assassinar i cremar altra gent només per mantenir el domini dels esclavistes blancs sobre la gent de pell fosca”.

Amb Mohamed Alí augmentà la pressió ciutadana perquè EUA retiràs les seves tropes de Vietnam. Aquil·les no va poder gaudir de la mateixa solidaritat. Només un company seu, Tersites, un soldat ras no molt agraciat, dugué la veu cantant perquè els grecs abandonassin la guerra de Troia . De seguida, però, la seva actitud de desobediència fou reprovada per un autoritari Odisseu (Ulisses), que es mantenia fidel a la seva inapel·lable premissa: “No és bo que una multitud governi”.

Després, amb la presa de Troia, altres fonts literàries parlen de les vexacions que patiren les dones en mans dels vencedors. Aquests, amb tot, acabaren perdent el seu gran heroi a qui la guerra havia ofuscat tant. I és que Paris aviat descobrí el punt vulnerable d’Aquil·les, el taló, i aconseguí ferir-l’hi amb una fletxa mortal. Ara ja sabem per què la Ilíada és un clàssic. Tanmateix, la humanitat no té remei. “Ull per ull i el món acabarà cec”, deia un altre clàssic, el líder pacifista Mahatma Gandhi.

Aquí teniu unes reflexions sobre la guerra de l’article “En estat de guerra” de Joan Melià (Ara Balears, 30/12/2018):

“S’ha dit que la guerra és l’estat permanent que regula la humanitat. De fet, l’apropiació dels béns de l’altre és l’objectiu constant dels qui tenen el poder social. De vegades aquest objectiu és perseguit mitjançant l’enfrontament bèl·lic, en què es permet –sense dissimular-ho– la confiscació dels béns, la privació de la llibertat i la destrucció dels 'enemics'. La frontera amb els enemics es fa nítida, sense matisos. La pau, sovint, no és més que una variant de la guerra, en la qual mitjançant la política es persegueixen els mateixos objectius, amb més o menys miraments segons el marc legal”.

Aquí teniu una ressenya del llibre L’Art de la guerra, del xinès Sunzi, que es creu que va viure entre els segle V i IV aC.

La versió femenina de la guerra de Troia ha estat relatada per Pat Baker a la novel·la "El silencio de las mujeres".

Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de la violència.

Aquí teniu la gran cançó de protesta contra la guerra del Vietnam. És "For what it's worth", de Buffalo Springfield:

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra.

Aquí teniu un vídeo de "This is art" que explica el paper d'Aquil·les a la Ilíada:

Aquí teniu la batalla entre Hèctor i Aquil·les, de la pel·lícula "Troia":



Aquí teniu informació sobre el quadre Guernica de Picasso.

Aquest article parla sobre com la Ilíada és una apologia de la pau.

Articles del web relacionats
- Compte amb els troians!
- L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les
- Gent imprescindible amb síndrome d'Àiax
- El complex de Cassandra
- Helena, l'adúltera més famosa
- Les Andròmeques de la guerra
- Tragèdies femenines
- Marginats per l'estigma de Filoctetes
- Si vols pau, paga
- Veu estentòria amb mirada de linx
- Tots som Homer!
- Eneas a les portes d'Europa

Avui ressonen amb força a les nostres orelles els planys de les Troianes d’Eurípides. Són moltes les guerres –la majoria silenciades-, on la dona és la gran víctima oblidada. Les kurdes, però, ja s’han rebel·lat contra la tirania masculina del món musulmà. Ja no estan per lamentacions i volen enterrar per sempre l’etiqueta de sexe dèbil, fent servir les mateixes armes que els seus contrincants.

Cada 25 de novembre se celebra el Dia Internacional contra la violència de gènere. La data Commemora una trista efemèride de 1960: l’assassinat a la República Dominicana de les germanes Mirabal (Patria, Minerva i Mª Teresa), activistes contra la dictadura de Rafael Trujillo Molina. Les van matar quan tornaven de visitar els seus marits empresonats. Adela Mirabal, que era menys activa en la lluita contra el règim i no hi era present durant aquesta tornada de la presó, va ser l’única germana que va quedar amb vida. No seria fina al 1993 quan l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va declarà el 25 de novembre com el Dia Internacional contra la violència de gènere.

Germanes Mirabal assassinades el 25 de novembre de 1960

Balears és la comunitat autònoma que registra el major nombre de casos de violència d’homes contra dones. Aquest article de Sebastià Alzamora en parla.

En aquest article del diari Ara titulat "El ritme del masclisme" es parla del masclisme en la música.

En aquest altre article Melcior Comes també reflexiona sobre el masclisme.

I tampoc no us podeu perdre aquest article sobre el micromasclisme. 

Aquí teniu una article sobre els insults masclistes que sovint han de patir les dones que es dediquen a la política.

Aquí teniu un interessant article d'Irene Jaume, titulat "8 hores", sobre el tracte que reben les dones en la vida quotidiana.

I aquí teniu imatges de masclisme a l'esport.

A Rússia les dones ho passen malament. El govern de Putin ha aprovat una llei que permet pegar la dona un cop l'any.

Aquí teniu informació sobre els oculos sicarii ("ulls assassins").

Articles relacionats:
- Etimologies misògines i avortives
- Les arrels occidentals de la misogínia: la història d'un estigma
- La perversa síndrome de Medea
- L'ofuscació del feminisme
- Realment la dona va néixer d'una costella?
- Les noves amazones
- Feministes "femmes fatales"

Aquest és el tràiler de la pel·lícula Troianes (1971), amb Katharine Hepburn.



Aquest és el vídeo sencer de les milicianes kurdes que lluiten contra ISIS:



Aquí teniu unes quantes reflexions sobre la condició femenina:



Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




No us podeu perdre aquests vídeos del programa "El machismo mata" del programa "Salvados", de "la Sexta":